TEMA 5: TÈCTÒNICA DE
PLAQUES
Teoria contraccionista: L’escorça s’ha anat refredant progressivament des de la
formació de la Terra i, en conseqüència, ha experimentat una reducció significativa
del seu volum: CONTRACCIONISME. Els continents sempre han estat allà on són ara.
IMMOBILISME. L’escorça s’ha arrugat i trencat com a conseqüència de la contracció.
Teoria mobilista. Hipòtesi de la deriva continental (wegener): Fa menys de 100 m.a.
hi havia un supercontinent molt gran anomenat Pangea (mar de Tetis Æ Mar
Mediterrani). Proves de la deriva continental
a) Morfològiques: encaix entre les plataformes oceàniques de tots els
continents, formant Pangea.
b) Geològiques: similituds litosfèriques i estructurals. Presència de roques
semblants entre diversos continents.
c) Paleontològiques: presència d’iguals espècies fòssils (animals i plantes)
entre els diversos continents. Fauna i flora permotriàsica, repartida pels
continents.
d) Paleoclimàtiques: distribució glaciars, distribució dipòsits de carbó
e) Paleomagnètiques: amb l’ajuda de magnetòmetres (magnetisme de les
roques) es pot determinar la posició dels pols magnètics i llavors podrem
saber les fluctuacions de polaritats en el camp magnètic.
El model actual de la Tectònica de Plaques ha superat les hipòtesis de Wegener. No
són els continents que es mouen a la deriva si no les plaques litosfèriques (escorça
+ un tram del mantell superior) els que es desplacen damunt l ’astenosfera.
La litosfera està dividida en plaques (plaques litosfèriques). N’hi ha 15 de grans,
que es subdivideixen en multitud de sub -plaques més petites.
Hipòtesi de l’expansió del fons oceànic (Hess, 1960): Formació de nova escorça
oceànica a les zones dorsals. Destrucció d’escorça oceànica a les fosses (per
processos de convecció).
La magnetita que aflora a les dorsals oceàniques es va orientant segons el camp
magnètic terrestre en aquell moment (comprovable amb l’ajuda de
magnetòmetres). Aquests fets demostren les fluctuacions magnètiques del nostre
