




Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
TEMA 5 TECTÒNICA DE PLAQUES
Tipo: Resúmenes
1 / 8
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!





Teoria contraccionista: L’escorça s’ha anat refredant progressivament des de la formació de la Terra i, en conseqüència, ha experimentat una reducció significativa del seu volum: CONTRACCIONISME. Els continents sempre han estat allà on són ara. IMMOBILISME. L’escorça s’ha arrugat i trencat com a conseqüència de la contracció. Teoria mobilista. Hipòtesi de la deriva continental (wegener): Fa menys de 100 m.a. hi havia un supercontinent molt gran anomenat Pangea (mar de Tetis Æ Mar Mediterrani). Proves de la deriva continental a) Morfològiques: encaix entre les plataformes oceàniques de tots els continents, formant Pangea. b) Geològiques: similituds litosfèriques i estructurals. Presència de roques semblants entre diversos continents. c) Paleontològiques: presència d’iguals espècies fòssils (animals i plantes) entre els diversos continents. Fauna i flora permotriàsica, repartida pels continents. d) Paleoclimàtiques: distribució glaciars, distribució dipòsits de carbó e) Paleomagnètiques: amb l’ajuda de magnetòmetres (magnetisme de les roques) es pot determinar la posició dels pols magnètics i llavors podrem saber les fluctuacions de polaritats en el camp magnètic. El model actual de la Tectònica de Plaques ha superat les hipòtesis de Wegener. No són els continents que es mouen a la deriva si no les plaques litosfèriques (escorça
planeta així com, l’expansió del fons oceànic. Les plaques litosfèriques es mouen unes respecte a les altres a un ritme d’uns quants centímetres cada any. Límits de plaques (tipus): llocs més actius, geològicament parlant.
Significa una separació de plaques amb formació de nova escorça oceànica.
Quan una placa oceànica xoca contra una placa continental, l’escorça de la placa oceànica queda doblegada i es posa sota l’escorça continental. Això és degut a que l’escorça oceànica és més densa i prima que la continental. Aquests procés s’anomena subducció i la zona on tot això ocorre zona de subducció. A la zona de subducció on l’escorça oceànica s’enfonsa sota la continental, es crea una fossa. Les col·lisions de la placa oceànica i continental creen una muntanya o la formació d’un volcà. Les muntanyes són creades ja que l’escorça continental queda molt pujada sobre la oceànica. Per exemple: placa Sud-americana i la placa de Nazca, creant los Andes. La formació d’un volcà és el resultat de la subducció de la placa oceànica. Com que aquesta queda incrustada amb molta força profundament a la terra, fa que augmenti l’escalfor i la pressió alliberant l’aigua i gasos atrapats. La combinació d’aquests efectes fa que l’escorça es desfaci i formi magma. Aquest magma puja i s’acumula en cambres magmàtiques que després alimenta i crea volcans. Terratrèmols també són molt comuns. Aquests passen quan la part més profunda de la placa oceànica subduïda es trenca en parts més petites. Alguna de les peces es queden encallades per llargs períodes i quan són alliberades, creen terratrèmols importants. Si l’angle de subducció és molt fort no hi haurà tanta sismicitat, sinó més vulcanisme. Litosfera oceànica – Litosfera oceànica
És molt similar a l’altre convergència, en aquesta zona de subducció una fossa molt profunda és formada a l’oceà. La convergència de dos plaques oceàniques provoca la formació de arcs volcànics. L’escorça és subduïda, es desfà i forma magma. El magma puja fins a dalt de la placa oceànica cavalcadora i erupciona en el sòl oceànic. Al cap de milions d’anys, la lava i restes de l’erupció volcànica són apilonades en el sòl oceànic fins que un volcà surt per sobre la superfície del mar creant una illa volcànica. Aquestes illes normalment són formades com cadenes d’arc d’illes, que estan paral·leles a la fossa. Aquests procés també por provocar terratrèmols importants. Litosfera continental – Litosfera continental
També hem de tenir en compte el model del flux tèrmic (ens indica els punts calents)
l’activitat magmàtica. L’origen i distribució de l’activitat sísmica. La localització dels jaciments minerals. La distribució del registre fòssil. La formació de les principals unitats de relleu. La història geològica del planeta. Moviments verticals: isostàsia Terme utilitzat en Geologia que fa referència a l'estat d'equilibri gravitacional entre la litosfera i l’astenosfera terrestres, en el sentit que les plaques tectòniques "suren" amb una elevació determinada en funció del seu gruix i de la seva densitat.