Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


TEMA 5 TECTÒNICA DE PLAQUES, Resúmenes de Geología

TEMA 5 TECTÒNICA DE PLAQUES

Tipo: Resúmenes

2019/2020

Subido el 14/11/2020

Anne-coll
Anne-coll 🇪🇸

4

(1)

28 documentos

1 / 8

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
TEMA 5: TÈCTÒNICA DE
PLAQUES
Teoria contraccionista: L’escorça s’ha anat refredant progressivament des de la
formació de la Terra i, en conseqüència, ha experimentat una reducció significativa
del seu volum: CONTRACCIONISME. Els continents sempre han estat allà on són ara.
IMMOBILISME. L’escorça s’ha arrugat i trencat com a conseqüència de la contracció.
Teoria mobilista. Hipòtesi de la deriva continental (wegener): Fa menys de 100 m.a.
hi havia un supercontinent molt gran anomenat Pangea (mar de Tetis Æ Mar
Mediterrani). Proves de la deriva continental
a) Morfològiques: encaix entre les plataformes oceàniques de tots els
continents, formant Pangea.
b) Geològiques: similituds litosfèriques i estructurals. Presència de roques
semblants entre diversos continents.
c) Paleontològiques: presència d’iguals espècies fòssils (animals i plantes)
entre els diversos continents. Fauna i flora permotriàsica, repartida pels
continents.
d) Paleoclimàtiques: distribució glaciars, distribució dipòsits de carbó
e) Paleomagnètiques: amb l’ajuda de magnetòmetres (magnetisme de les
roques) es pot determinar la posició dels pols magnètics i llavors podrem
saber les fluctuacions de polaritats en el camp magnètic.
El model actual de la Tectònica de Plaques ha superat les hipòtesis de Wegener. No
són els continents que es mouen a la deriva si no les plaques litosfèriques (escorça
+ un tram del mantell superior) els que es desplacen damunt l ’astenosfera.
La litosfera està dividida en plaques (plaques litosfèriques). N’hi ha 15 de grans,
que es subdivideixen en multitud de sub -plaques més petites.
Hipòtesi de l’expansió del fons oceànic (Hess, 1960): Formació de nova escorça
oceànica a les zones dorsals. Destrucció d’escorça oceànica a les fosses (per
processos de convecció).
La magnetita que aflora a les dorsals oceàniques es va orientant segons el camp
magnètic terrestre en aquell moment (comprovable amb l’ajuda de
magnetòmetres). Aquests fets demostren les fluctuacions magnètiques del nostre
pf3
pf4
pf5
pf8

Vista previa parcial del texto

¡Descarga TEMA 5 TECTÒNICA DE PLAQUES y más Resúmenes en PDF de Geología solo en Docsity!

TEMA 5: TÈCTÒNICA DE

PLAQUES

Teoria contraccionista: L’escorça s’ha anat refredant progressivament des de la formació de la Terra i, en conseqüència, ha experimentat una reducció significativa del seu volum: CONTRACCIONISME. Els continents sempre han estat allà on són ara. IMMOBILISME. L’escorça s’ha arrugat i trencat com a conseqüència de la contracció. Teoria mobilista. Hipòtesi de la deriva continental (wegener): Fa menys de 100 m.a. hi havia un supercontinent molt gran anomenat Pangea (mar de Tetis Æ Mar Mediterrani). Proves de la deriva continental a) Morfològiques: encaix entre les plataformes oceàniques de tots els continents, formant Pangea. b) Geològiques: similituds litosfèriques i estructurals. Presència de roques semblants entre diversos continents. c) Paleontològiques: presència d’iguals espècies fòssils (animals i plantes) entre els diversos continents. Fauna i flora permotriàsica, repartida pels continents. d) Paleoclimàtiques: distribució glaciars, distribució dipòsits de carbó e) Paleomagnètiques: amb l’ajuda de magnetòmetres (magnetisme de les roques) es pot determinar la posició dels pols magnètics i llavors podrem saber les fluctuacions de polaritats en el camp magnètic. El model actual de la Tectònica de Plaques ha superat les hipòtesis de Wegener. No són els continents que es mouen a la deriva si no les plaques litosfèriques (escorça

  • un tram del mantell superior) els que es desplacen damunt l ’astenosfera. La litosfera està dividida en plaques (plaques litosfèriques). N’hi ha 15 de grans, que es subdivideixen en multitud de sub -plaques més petites. Hipòtesi de l’expansió del fons oceànic (Hess, 1960): Formació de nova escorça oceànica a les zones dorsals. Destrucció d’escorça oceànica a les fosses (per processos de convecció). La magnetita que aflora a les dorsals oceàniques es va orientant segons el camp magnètic terrestre en aquell moment (comprovable amb l’ajuda de magnetòmetres). Aquests fets demostren les fluctuacions magnètiques del nostre

planeta així com, l’expansió del fons oceànic. Les plaques litosfèriques es mouen unes respecte a les altres a un ritme d’uns quants centímetres cada any. Límits de plaques (tipus): llocs més actius, geològicament parlant.

  • Divergents (o constructius): llocs on dues plaques es van separant l’una de l’altra. Són llocs on es construeix escorça o litosfera.
  • Convergents (o destructius): llocs on dues plaques es van fusionant. Són llocs on es destrueix litosfera.
  • Transformants (o conservatius): llocs on ni es crea ni es destrueix escorça. Tenen capacitat de generar activitat sísmica.

Límits de plaques divergents

Significa una separació de plaques amb formació de nova escorça oceànica.

  1. Formació d’un centre d’expansió: on s’hi acumula calor. Ascens d’un material procedent del mantell superior. Bombament i fracturació de la litosfera.
  2. ETAPA DE “RIFTING”: aprimament de la litosfera (extensió). Formació d’una fossa tectònica de tipus graben (Rift Valley). Vulcanisme. Sismicitat. Sedimentació continental
  3. ETAPA MAR ROIG (MAR LINIAL): formació d’un mar estret i allargat. Creació d’escorça oceànica. Sedimentació marina poc profunda. Vulcanisme i sismicitat.
  4. ETAPA OCEÀ (TIPUS ATLÀNTIC): formació d’un oceà obert. Formació d’una dorsal mig-oceànica. Expansió del fons oceànic (creació d’escorça oceànica). Planes abissals plenament desenvolupades, amb sedimentació marina profunda. Marges continentals passius amb sedimentació costanera i marina poc profunda. Els marges s’enfonsen ja que al allunyar-se de la calor, és més fred, dens i gruixut. EXEMPLE: rift d’Àfrica, Golf d’Aden o mar roig Escorça oceànica separant-se: com que les plaques oceàniques es separen això produeix un trencament en el llit del oceà. El magma puja des de el mantell i flueix a partir del trencament com un volcà submarí prim. El magma es refreda i forma escorça de roca ígnia. En un temps, el magma solidificat es va amuntonant per acabar formant una dorsal oceànica.

Quan una placa oceànica xoca contra una placa continental, l’escorça de la placa oceànica queda doblegada i es posa sota l’escorça continental. Això és degut a que l’escorça oceànica és més densa i prima que la continental. Aquests procés s’anomena subducció i la zona on tot això ocorre zona de subducció. A la zona de subducció on l’escorça oceànica s’enfonsa sota la continental, es crea una fossa. Les col·lisions de la placa oceànica i continental creen una muntanya o la formació d’un volcà. Les muntanyes són creades ja que l’escorça continental queda molt pujada sobre la oceànica. Per exemple: placa Sud-americana i la placa de Nazca, creant los Andes. La formació d’un volcà és el resultat de la subducció de la placa oceànica. Com que aquesta queda incrustada amb molta força profundament a la terra, fa que augmenti l’escalfor i la pressió alliberant l’aigua i gasos atrapats. La combinació d’aquests efectes fa que l’escorça es desfaci i formi magma. Aquest magma puja i s’acumula en cambres magmàtiques que després alimenta i crea volcans. Terratrèmols també són molt comuns. Aquests passen quan la part més profunda de la placa oceànica subduïda es trenca en parts més petites. Alguna de les peces es queden encallades per llargs períodes i quan són alliberades, creen terratrèmols importants. Si l’angle de subducció és molt fort no hi haurà tanta sismicitat, sinó més vulcanisme. Litosfera oceànica – Litosfera oceànica

  • Destrucció (subducció) de l’escorça oceànica més densa i freda
  • Formació d’una fossa oceànica profunda (flexió de la litosfera)
  • Formació d’un arc d’illes (arc magmàtic insular)
  • Plutonisme i vulcanisme de tipus andesític
  • Compressió, metamorfisme i formació d’un prisma d’acreció
  • Sismicitat molt important
  • Zones de subducció

És molt similar a l’altre convergència, en aquesta zona de subducció una fossa molt profunda és formada a l’oceà. La convergència de dos plaques oceàniques provoca la formació de arcs volcànics. L’escorça és subduïda, es desfà i forma magma. El magma puja fins a dalt de la placa oceànica cavalcadora i erupciona en el sòl oceànic. Al cap de milions d’anys, la lava i restes de l’erupció volcànica són apilonades en el sòl oceànic fins que un volcà surt per sobre la superfície del mar creant una illa volcànica. Aquestes illes normalment són formades com cadenes d’arc d’illes, que estan paral·leles a la fossa. Aquests procés també por provocar terratrèmols importants. Litosfera continental – Litosfera continental

  • Obducció
  • Plegament fracturació (encavalcaments) i escurçament generalitzat
  • Formació d’una serralada muntanyosa
  • Plutonisme i metamorfisme regional
  • Sismicitat
  • Terranes: Antics fragments d’escorça formats a les zones de sutura per la convergència entre plaques Quan dos plaques continentals col·lideixen també hi ha una subducció, deguda a que les roques continentals que les formen tenen densitats similars. En canvi, l’escorça tendeix a cedir i ser empesa cap a dalt. Llavors quan dos plaques continentals xoquen, es creen muntanyes. Es formen àrees deprimides, anomenades conques d’avantpaís (Formades junt a orògens compressius degut a la flexió de la litosfera terrestre sota el pes de les roques apilades durant la col·lisió tectònica.)

També hem de tenir en compte el model del flux tèrmic (ens indica els punts calents)

  • Tomografia sísmica: caracteritzar els canvis de densitat en la part interna de la Terra.
  • Plomalls tèrmics: zones més calentes del mantell.
  • Astenosfera: lloc de major activitat radioactiva. Cicle de Wilson, Cicle Supercontinental: aquest cicle ens explica de forma ordenada, el procés d'obertura i tancament dels oceans, i la fragmentació i posterior unió dels continents, que provoca la formació de serralades, i resumeix tot el que succeeix en les vores constructives i destructives sobre la litosfera.
  • Supercontinent rodiria (1100-750mA)
  • Supercontinent nuna (1700-2000ma) Els punts calents (hot spots) Zona del mantell que concentra una gran quantitat de calor a causa d’un plomall convectiu a sota la litosfera. L’ascens del magma desencadena erupcions volcàniques en superfície. Però, com que la placa tectònica es va desplaçant i el punt calent es manté fix, es van formant un arxipèlag on els edificis volcànics antics deixen de ser actius. L’activitat volcànica només es manté en la vertical del punt calent. Això explica perquè els volcans actius són a l'extrem sud-est, a l'illa de Hawaii. Tectònica de plaques a escala regional A Catalunya, normalment, els llocs de falles solen estar relacionats amb l’activitat volcànica. Presència d’encavalcaments o mantells d’escorriment.
  • Un exemple de límit divergent català és el rift intracontinental d’Europa Occidental.
  • Un exemple de límit convergent català és la formació de la serralada pirinenca (placa ibèrica es subdueix a la euroasiàtica). Vulcanisme i Tectònica de Plaques Pràcticament tots els volcans actius es localitzen just al damunt dels límits entre plaques litosfèriques. La tectònica de plaques constitueix un model de funcionament del planeta capaç d’explicar: Les transgressions i regressions marines. L’origen i distribució de

l’activitat magmàtica. L’origen i distribució de l’activitat sísmica. La localització dels jaciments minerals. La distribució del registre fòssil. La formació de les principals unitats de relleu. La història geològica del planeta. Moviments verticals: isostàsia Terme utilitzat en Geologia que fa referència a l'estat d'equilibri gravitacional entre la litosfera i l’astenosfera terrestres, en el sentit que les plaques tectòniques "suren" amb una elevació determinada en funció del seu gruix i de la seva densitat.