¡Descarga La Constitución y el Sistema de Fuentes: El Poder y el Estado y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
Curs acadèmic 20 21 /20 22 Prof. Adrián García Ortiz
BLOC TEMÀTIC 1:
“La Constitució:
antecedents, elaboració i principis generals”
TEMA 1:
“El constitucionalisme en la història”
1. DEL FEUDALISME A L’ESTAT ABSOLUT.
Entre mitjans del segle XV i durant el segle XVI es produeix en l’Europa occidental un canvi en les formes de dominació política. El poder, que anteriorment es trobava dispers en la noblesa i l’Església —els quals l’exercien amb autonomia i independència a través de les relacions de vassallatge^1 (feudalisme)— passarà a estar concentrat en la persona del monarca, malgrat que la noblesa i l’Església van conservar privilegis com l’exacció tributària i la potestat jurisdiccional sobre els seus territoris. Naixerà així l’ Estat absolut o absolutista : el monarca assumirà una multiplicitat de poders abans compartits i exercirà aquest poder sobre tots i cadascun dels súbdits (nobles, clergues, burgesos o camperols), sense la mediació de poders intermedis i auxiliat per noves institucions, com un exèrcit permanent o una Administració professionalitzada. L’assumpció de tots els poders de dominació per una sola persona sobre el conjunt de la societat va requerir la fixació precisa de l’àmbit territorial en el qual s’exerciria eixe poder: les fronteres. Comencen així a perfilar-se els elements que acabaran caracteritzant el concepte d’Estat: poder unificat, població determinada i territori delimitat per mitjà de les fronteres. El poder es legitima mitjançant el concepte de sobirania , és a dir, el poder absolut i perpetu de la comunitat política (Bodin). En l’Estat absolut, aquest poder suprem s’exercia pel monarca sotmès únicament al dret diví, del qual s’entenia que procedia (sobirania monàrquica d’origen diví). El caràcter absolut del poder exigia com a pressupost entendre que no hi havia ningú igual o superior al monarca i que, en conseqüència, tots els membres de la comunitat eren súbdits seus. (^1) Relació que s’establia entre un vassall i un senyor feudal segons la qual aquell rebia una porció de terra per la qual havia de pagar unes rendes a aquest que, a canvi, es comprometia a dispensar-li protecció militar.
Curs acadèmic 20 21 /20 22 Prof. Adrián García Ortiz L’Estat, personificat pel rei, posseïa la suprema potestat legislativa i, en conseqüència, les potestats normatives dels estaments passaven a estar jeràrquicament sotmeses a la voluntat règia. A través seu es va anar procedint a la creació d’un sistema unificat d’impostos, a l’eliminació de barreres en el mercat interior, a la fixació de les regles de la Hisenda de la Corona i a la creació de tot un complex sistema jurídic regulador dels òrgans mitjançant els quals s’exercia el poder: els consells regis, els delegats territorials, els governadors i altres institucions que, segons cada Estat, exercien el poder en nom del rei. Gradualment el Dret provinent del costum va ser substituït pel Dret escrit aplicat per jutges professionals que formaven part de l’organització estatal. El Dret ja no es considerarà, per tant, com un cosa preexistent, sinó una cosa creada per la voluntat de qui té competència per a això (el rei).
2. DE L’ESTAT ABSOLUT A L’ESTAT LIBERAL. EL LIBERALISME.
A la fi del segle XVII i durant el segle XVIII comença a trontollar-se el model d’Estat absolut. L’aparell polític de l’absolutisme, en connivència amb els estaments tradicionals, funcionava cada vegada més com un impediment al desenvolupament i enriquiment d’una nova classe social, la burgesia, que havia prosperat com a conseqüència del desenvolupament mercantil de les ciutats en l’últim període del feudalisme. En particular, perquè feia recaure la major part de les càrregues de l’Estat (sistema impositiu) sobre els estaments no pertanyents a l’Església o a la noblesa, és a dir, sobre la burgesia, la pagesia i els artesans. Açò explica que fóra aquest sector social qui va afavorir les “revolucions burgeses” que acabarien amb el sistema estamental: la Revolució Gloriosa anglesa (1688), la Guerra d’Independència dels Estats Units (1775-
- i la Revolució Francesa (1789). El substrat ideològic que va sustentar ideològicament les revolucions burgeses va ser el liberalisme , doctrina política sorgida durant el segle XVIII, especialment en el context de la Il·lustració francesa, que defensava una limitació del poder estatal en benefici de la llibertat individual (primacia de l’individu i la societat davant de l’Estat). El liberalisme trasllada a l’àmbit d’allò públic els elements essencials del contracte mercantil (instrument de treball de la burgesia). Les teories liberals del poder constituent, des de Locke a Rousseau, justifiquen l’existència de l’Estat per l’enteniment
Curs acadèmic 20 21 /20 22 Prof. Adrián García Ortiz mecanismes perquè aquest poder puga modificar-la (mecanismes de reforma constitucional, que seran exercits pel “poder constituent constituït”). La burgesia aspirava a eliminar els privilegis del clergat i la noblesa. Per això, havia de desfer la legitimitat de la sobirania divina del monarca a través de la consideració de la comunitat política no com un conjunt de súbdits, sinó com un conjunt de ciutadans, és a dir, com un poble unit o com una nació. Les diferències contextuals expliquen els diferents models de legitimitat que apareixen a França i als Estats Units d’Amèrica. A França, el moviment d’alliberament es produeix contra els estaments privilegiats de la societat, per la qual cosa no tota la societat podia formar part del nou cos polític sobirà. El cos polític en el qual recauria la sobirania, és a dir, la capacitat i la voluntat d’organitzar l’Estat (la condició de poder constituent) seria la “Nació”, de la qual no formaven part la noblesa (com a classe improductiva) ni l’Església (com a institució privilegiada) i que en definitiva quedava reduïda a la burgesia. Per la seua banda, en EUA aquest mateix paper l’anava a tindre el concepte de “poble” entès com a conjunt d’habitants, perquè el moviment d’alliberament no es dirigia contra estaments privilegiats, sinó contra els privilegis de la metròpolis^3. Ara bé, estaven exclosos d’eixe poble les dones, els esclaus, els assalariats i els no propietaris. En qualsevol cas, en tots dos casos l’objectiu de la burgesia era eliminar uns privilegis i cercar la nova legitimitat del poder en la comunitat, fora nacional (França) o popular-restringida (EUA), exercint de manera directa, mitjançant les respectives Assemblees constituents i instaurant sengles sistemes representatius, el poder d’organitzar constitucionalment l’Estat.
3. L’ORGANITZACIÓ DE L’ESTAT LIBERAL.
El liberalisme aporta el significat històric del constitucionalisme: la limitació del poder en benefici dels drets de la ciutadania. La limitació de poder s’aconseguia a través de tres mecanismes: la separació de poders, la primacia de la llei (l’Estat de Dret) i les declaracions de drets. Així es desprèn de l’art. 16 de la Declaració de Drets de l’Home i (^3) Així, la Constitució de 1787 s’inicia amb una referència explícita al poder constituent com a poble: “ We, the People of the United States, in order to form a more perfect union, establish justice, insure domestic tranquility, provide for the common defence, promote the general welfare, and secure the blessings of liberty to ourselves and our posterity, do ordain and establish this Constitution for the United States of America ”.
Curs acadèmic 20 21 /20 22 Prof. Adrián García Ortiz del Ciutadà (1789): “tota societat en la qual la garantia dels drets no estiga assegurada, ni la separació de poders determinada, no té constitució”.
3.1. La constitució.
Des de la perspectiva purament teòrica del pensament liberal prerrevolucionari, la constitució era la plasmació escrita d’un contracte entre homes lliures i iguals (i propietaris) que senten posseir i expressar un poder suficient per a l’establiment d’un Estat com a forma d’organització política de la societat, d’acord amb les clàusules d’aquest mateix contracte. En la pràctica, però, només van formar part del pacte la burgesia i la noblesa, amb l’excepció de la presència d’alguns representants de les classes mitjanes en la Convenció nord-americana (Filadèlfia, 1787). Amb caràcter general, aquestes constitucions eren textos polítics que mancaven d’efectes jurídics vinculants (excepte EUA). L’estructura de les constitucions liberals solia incloure:
- Una part dogmàtica en què es feia un reconeixement formal dels drets ciutadans (en EUA els drets es van incorporar mitjançant les deu primeres esmenes).
- L’establiment del principi de separació o divisió entre el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial.
- Clàusules de reforma constitucional. El nucli de legitimitat activa venia aportat per la institució parlamentària com a òrgan de representació nacional directa o també, i a més, en el cas nord-americà, per l’elecció popular del president.
3.2. La separació de poders.
Amb l’aparició dels primers Estats liberals (EUA, França i, progressivament, Anglaterra), es produeix una nova articulació de l’exercici del poder de l’Estat: enfront del sistema despòtic de les últimes fases de les monarquies absolutes, s’instaura la divisió funcional i organitzativa dels tres poders: legislatiu, executiu i judicial. El principi de divisió o separació de poders té dos significats:
- En un sentit tradicional (Montesquieu), era el repartiment de funcions estatals entre òrgans diferents amb la finalitat d’evitar que un només acumulara tot el poder («el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament»).
Curs acadèmic 20 21 /20 22 Prof. Adrián García Ortiz
- Assegurar-los jurídicament en la pròpia constitució (model d’Estats Units).
- Deixar-los a l’acció del poder legislatiu (model francés).
- Proclamar-los com a principis polítics no garantits ni legislativa ni jurisdiccionalment (model centreeuropeu i espanyol). Aquestes declaracions (sobretot la francesa i la nord-americana) revelen els pressupostos del iusnaturalisme i individualisme que les inspiren, i corresponen als objectius de la burgesia davant dels obstacles de l’Estat absolut: la propietat i la llibertat, la llibertat de pensament i expressió, la llibertat i seguretat personals, etc. El dret a la llibertat, a la propietat, i a la recerca de la felicitat (nord-americana) corresponen a tot individu pel sol fet del seu naixement, és a dir, per la seua naturalesa. Són drets universals, absoluts, inviolables i imprescriptibles, que emanen de les lleis de la pròpia naturalesa i que el Dret positiu no pot contradir, crear ni concedir, sinó reconèixer o “declarar” i garantir. Ha de distingir-se entre “drets de l’home”, que es corresponen amb els drets naturals pre-socials (la llibertat, la propietat i la seguretat) i els “drets del ciutadà”, que naixen del pacte social (dret a participar en els afers públics). Davant d’una societat estamental i un Estat absolut en què tot era públic, és a dir, subjecte al control i la intervenció de l’Estat (del rei), el constitucionalisme liberal va aconseguir marcar una línia divisòria entre l’esfera estatal (allò públic: drets del ciutadà) i l’esfera social (allò privat: drets de l’home), a fi de protegir aquesta de la intervenció estatal. De l’esfera pública quedaran excloses les dones, i en l’esfera privada-domèstica s’articularà una relació entre sexes de dominació (homes) i subordinació (dones). Aquesta situació va ser contestada per dones com Olympe de Gouges, i la seua Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana (1791) o Mary Wollstonecraft, i la seua obra Vindicació dels drets de la dona (1792).
4. ELS MODELS CONSTITUCIONALS.
4.1. El model britànic (constitucionalisme evolutiu).
La Constitució britànica no és una constitució escrita, sinó un conjunt de textos, tradicions codificades i pràctiques convencionals al qual el sistema polític confereix el
Curs acadèmic 20 21 /20 22 Prof. Adrián García Ortiz caràcter constitucional. És a dir, les normes que regulen els continguts constitucionals són de Dret ordinari, amb el mateix règim de producció i modificació que les altres. La Constitució anglesa no apareix com a prèvia al funcionament de l’Estat, sinó com a conseqüència del mateix i, per tant, el seu caràcter prescriptiu és més el resultat d’un status quo polític ja aconseguit que causa del mateix: la Constitució és expressió de la història de la tradició, i tot això legitima l’existència i l’ésser de l’Estat. No existeix un debat teòric de justificació del sistema sobre la sobirania ni el poder constituent i no existeixen declaracions de drets: els drets existeixen i s’han vingut gaudint amb una continuïtat històrica de conquesta, des de la Carta Magna (1215), la Petition of Rights (1628) o el Bill of Rights (1689), però no s’han declarat d’un sol cop (com la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà).
4.2. El model nord-americà (constitucionalisme originari).
La Constitució dels Estats Units d’Amèrica (1787) va ser la primera de caràcter escrit amb pretensions de regulació general de l’activitat estatal i la que més s’apropa al concepte ideal liberal, donada la inexistència d’una noblesa i un clergat amb privilegis històrics assentats. Arranca de la presumpció ideològica del pacte social ( We the People ) i es formula com un acte de la voluntat suprema del poder constituent, per la qual cosa la sobirania resideix en el poble. La seua nota més destacada és la consagració, tant en la teoria com en la pràctica, del caràcter de norma suprema de la Constitució, cosa que es manifesta en dos efectes:
- La rigidesa de la Constitució, és a dir, la dificultat per a la seua modificació.
- La revisió judicial ( judicial review ) o competència del Poder Judicial per a revisar l’adequació de les lleis a la Constitució i inaplicar les que s’estimen contràries a elles. El primer cas cèlebre de control de constitucionalitat d’una norma va ser el cas Marbury vs. Madison de 1803. Es tracta d’un control de constitucionalitat de les lleis difús, en el qual el jutge no expulsa de l’ordenament jurídic la llei inconstitucional, sinó que no l’aplica (diferent del control concentrat imperant a Espanya, en mans del TC). Malgrat l’apropament al model ideal que ja es derivava de la Declaració d’Independència (que proclamava la igualtat de tots els homes, subjectes de “certs drets
Curs acadèmic 20 21 /20 22 Prof. Adrián García Ortiz de la sobirania del poder reial amb la coparticipació del poder de la nació (“sobirania compartida”). Els Estats no posseïen constitució, ja que es negava els mateixos pressupostos del poder constituent amb residència en la nació, la sobirania nacional, la divisió de poders i els drets individuals dels ciutadans. En el seu lloc, es van generalitzar les “Cartes atorgades”: documents en els quals els monarques autolimitaven voluntàriament els seus poders. Per exemple, l’espanyol Estatut de Baiona de Josep Bonaparte (1808) o la Carta Constitucional francesa de Lluis XVIII (1814)^4. Es tornava així a la legitimació del poder d’origen diví (el monarca) i a l’afirmació del seu poder superior sobre la comunitat i sobre la nació.
5. LA DEMOCRATITZACIÓ DE L’ESTAT LIBERAL. L’ESTAT SOCIAL.
Una primera fase es produeix després de les revolucions democràtiques europees de la segona meitat del segle XIX, en les quals s’aconsegueix la implantació d’estructures federals (Suïssa i Alemanya), de repúbliques presidencials (França) i de monarquies parlamentàries (Holanda, Dinamarca i Espanya). La segona fase s’inicia amb la I Guerra Mundial, finalitzada la qual es produeixen tres fenòmens:
- Aparició de nous Estats-nació com a conseqüència de la caiguda d’Imperis plurinacionals (Àustria, Turquia).
- El sorgiment d’un nou constitucionalisme després de la revolució soviètica (Constitucions de 1918 i la federal de 1924).
- L’expansió del feixisme a Itàlia, Alemanya i Espanya. La II Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en el constitucionalisme:
- El sistema liberal transitarà cap a un sistema liberal democràtic mitjançant l’extensió del sufragi fins a arribar al sufragi universal, masculí i femení; el canvi de la sobirania nacional en sobirania popular; la pèrdua de la supremacia del Parlament en favor del poder executiu (parlamentarisme racionalitzat), etc.
- Apareix l’Estat social, que assumeix el compromís de corregir determinades contradiccions existents en el si de la societat i, especialment, la desigualtat (^4) “ Hem acordat i acordem, voluntàriament i pel lliure exercici de la nostra autoritat règia, fer concessió i atorgament als nostres súbdits… ”.
Curs acadèmic 20 21 /20 22 Prof. Adrián García Ortiz social i econòmica. L’Estat adquireix un paper directe en la gestió de l’economia i el constitucionalisme social exigirà la constitucionalització dels drets socials. És en aquesta època on trobem els fonaments del constitucionalisme contemporani , caracteritzat pels següents elements:
- La constitució pot definir-se com la norma suprema (constitució normativa ) de l’ordenament jurídic i polític de l’Estat que expressa els valors bàsics de convivència de la comunitat, assegura els drets individuals i col·lectius i ordena l’exercici del poder estatal estructurant les seues institucions i atribuint-los competències taxades per a actuar.
- La constitució està situada en el centre de l’ordenament jurídic, en tant que fonamentadora de la validesa de la resta de les normes del sistema.
- Si l’element constant del constitucionalisme és el control del poder polític i la garantia dels drets i llibertats, la constitució normativa de la segona meitat del segle XX complirà una tercera funció: l’articulació del conflicte social mitjançant l’establiment de les condicions que fan possible el consens democràtic i la solució dels litigis constitucionals per mitjà del Dret.
- La constitució fa possible la realització dels tres principis en els quals tot ordenament ha de basar-se per a funcionar harmònicament: el d’unitat, el de coherència i el de plenitud. La constitució normativa no pretén ja establir una dissociació radical entre societat i Estat, sinó que procura incidir normativament sobre la realitat social, disciplinant-la d’acord amb les pretensions de la societat mateixa. Per això, el Dret constitucional, com a disciplina científica, no pot deslligar-se del desenvolupament social, polític i cultural que està al seu torn en la base de la conformació fonamental de l’ordre social sobre el qual la constitució normativa actua com a catalitzador. El discurs científic no pot aïllar-se de l’atmosfera social en la qual es desenvolupa, ja que és tributari, com la pròpia constitució, d’un determinat substrat social que condiciona la seua orientació, les seues possibilitats i els seus límits. No pot reduir-se a una perspectiva formalista lògic-sistemàtica que només atenga al Dret positiu vigent. Els factors polítics, doncs, no poden ser valorats com a elements nocius per a l’anàlisi jurídic,
