¡Descarga Tema 1. La Restauració y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
TEMA 1: LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA
La Restauració va ser un llarg període, que es va estendre des del pronunciament de Martínez Campos (un general) fins al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923. Es va restaurar la monarquia de la dinastia dels Borbons.
0. SITUACIÓ PRÈVIA
Isabel II va haver d’abdicar i d’exiliar-se el 1870. Posteriorment, la monarquia d’Amadeu I de Savoia que la va succeir va fracassar. Es va instaurar la Primera República, que només va durar onze mesos i van haver-hi molts canvis de poder. Va tenir lloc la Tercera Guerra Carlina del 1872 al 1876, on els carlins van fracassar. També hi havia conflictes a Cuba, que era una de les últimes i més important de les colònies d’ultramar espanyoles. Aquests es van revoltar per la seva situació d’esclavitud.
1. PRIMER PERÍODE (1875-1898)
El 1874 va haver-hi un cop d'estat del general Pavia i la Primera República es va dissoldre. El general Serrano va ocupar el poder i l’exercí de manera autoritària. El 19 de desembre del 1874, el general Martínez Campos va fer un pronunciament i proclamà com a rei d'Espanya a Alfons XII. El 9 de gener del 1875, Alfons XII va desembarcar a Barcelona. Cinc dies després, va arribar a Madrid. El nou govern va començar amb èxits. Es va produir la derrota dels Carlins i es van abolir els furs , que eren unes lleis territorials que hi havia al País Basc i a Navarra. Tot i això, es va establir un concert econòmic que donava una certa autonomia fiscal a les províncies basques, i per aquesta raó la major part dels carlins van reconèixer a Alfons XII com a rei, en veure que part de les seves demandes es complien. Avui dia segueixen vigents. La derrota dels Carlins va permetre desviar tropes i soldats a Cuba , on es va arribar a una pau momentània. Es va pactar l'evolució de l'esclavitud, la promesa de reformes polítiques i una amnistia (l'alliberament de presos polítics). Aquests acords es van incomplir i es van renovar els conflictes, que van acabar amb el desastre del 1898. El nou govern volia dotar al país d'una nova Constitució i d'uns nous principis per corregir el descrèdit que tenia la monarquia , que estava molt desprestigiada. Aquest nou sistema es va inspirar en el govern britànic., que es caracteritzava per: ➔ Model estable. ➔ Monarquia respectada. ➔ L'exercit no intervenia directament en la vida política. ➔ Sistema bipartidista (dos partits: el liberal i el conservador) amb cambres bicamerals. ➔ Hi havia eleccions. ➔ El rei o el monarca era un personatge clau, tenia un paper d'arbitratge en aquesta alternança de poder.
El nou model espanyol el va introduir Cànoves del Castillo. Aquest era un sistema parlamentari liberal. Però a diferència del britànic, era escassament democràtic , ja que poques persones podien votar. Només hi havia dos partits, era un sistema bipartidista. Els socialistes, republicans, anarquistes i les formacions regionalistes no podien participar en la vida política. A Espanya hi havia molt analfabetisme , i per tant era molt fàcil manipular a la gent. Alfons XII residia a Gran Bretanya, a Sandhurst, per consell de Cànoves del Castillo (cap del govern conservador), on es dedicà a conèixer el sistema britànic i es va formar com a militar. Per tant, els militars el respectaven. Va escriure un manifest on expressava les seves intencions de recuperat el tron i instaurar una monarquia conciliadora i liberal. Aquest manifest va ser el Manifest de Sandhurst , de l'1 de desembre del 1874. El moviment obrer , que havia gaudit d’àmplies llibertats durant el Sexenni Democràtic, va ser durament reprimit pel govern de Cànoves. Es van declarar il·legals tots els sindicats i associacions.
1.2. La Constitució de 1876
Va ser una síntesi de les constitucions del 1845 (conservadora) i de la constitució del 1869 (progressista). Era una constitució genèrica i flexible. Donava molt marge d'interpretació. Reconeixia els drets i llibertats individuals i també el dret de reunió, dret d'expressió, dret d'associació… però amb moltes restriccions , sobretot quan governaven els conservadors. Establia una separació de poders : el judicial, l’executiu i el legislatiu. La sobirania compartida entre el rei o monarca, qui tenia dret a vet, protestat legislatiu, de nomenament de ministres i una funció arbitrària; i les corts, les quals tenien una funció legislativa i eren bicamerals (el Congrés i el Senat). Els sufragi no estava especificat d’una forma clara. Inicialment va ser un sufragi censatari , però amb el govern progressista va evolucionar cap a un sufragi universal masculí. L’ estat era confessional , amb llibertat de culte en l’àmbit privat. L'Església catòlica tenia un gran poder, controlava l’educació i tenia una prestació econòmica per mantenir-la. Era una estat bipartidista , on l’alternança de poder es feia seguint un torn pacífic. Hi havia moltes maneres per anul·lar les lleis, i la població es va començar a adonar. El rei tenia molt poder. Era poc democràtic i molts grups polítics no podien participar en les eleccions. El desencant de gran part de la població va comportar a un gran abstencionisme.
1.3. El torn pacífic
Es portava a la pràctica de la següent manera:
1. El rei feia de paper d’àrbitre i actuava de manera neutra, decidint quan s’havia de canviar de govern, aconsellat pels seus assessors.
➔ Partidaris d'un estat centralista i unitari. ➔ Poques reformes. ➔ Defensa dels drets i les llibertats individuals, però restringides i molt regulades, no moltes. ➔ Estat confessional (catòlic) sense llibertat de culte. Església catòlica mantinguda per l'estat, influïa a l'educació. ➔ Partidaris del proteccionisme per la indústria nacional. Eren mesures que posaven impostos als productes importats per evitar la competència amb la indústria nacional. Aquestes mesures beneficiaven a la burgesia, que eren els propietaris de les fàbriques. Evitava la competència, especialment d'Anglaterra, que venia molt més barat perquè tenien mines de carbó i va haver-hi la Revolució Industrial. Com que no hi havia competència, els burgesos podien posar els preus que volguessin i les classes baixes sortien perdent. 1.5.1.2. Liberal , liberal-fusionista o antics progressistes. ➔ Sagasta era el líder. ➔ Aplegava als antics progressistes , els de les Corts de Cadis que van lluitar contra la monarquia absoluta; els unionistes , que estaven en el centre; i als exrepublicans moderats. ➔ Volien una sobirania compartida, però limitant el poder del rei. ➔ Sufragi censatari més ampli. Van evolucionar cap al sufragi universal masculí. ➔ Reformes més profundes. ➔ Defensors de drets i llibertats individuals més amplis. ➔ Estat confessional (catòlic) amb l libertat de cultes. Església catòlica mantinguda per l'estat ➔ Contraris al proteccionisme. Volien una lliure competència. Més llibertat econòmica. Tot i això, els partits conservador i lliberal estaven d'acord en tot el fonamental. En la pràctica política les diferències eren escasses, ja que hi havia un acord no escrit de no promulgar lleis que l'altre partit hagués de derogar en pujar al poder. Coincidien en: ➔ La monarquia ➔ Constitució de 1876 ➔ Propietat privada ➔ Estat liberal ➔ Estat unitari i centralista
1.5.2. Partits dinàstics a Catalunya
Els mateixos partits que a la resta d’Espanya, però amb altres líders. Aquests es van anar distanciant dels electors pel centralisme, corrupció… i els electors els van anar deixant de banda. Fins que l'any 1901 , a les principals ciutats catalanes van guanyar els partits no dinàstics per primer cop, van guanyar les forces de l'oposició (Republicans, Socialistes, Regionalistes i Nacionalistes).
1.5.3. Forces polítiques marginades
Depenen del president, podien participar, però en poca mesura. Tenien major influència a les ciutats, on no arribava el caciquisme. Es van presentar a algunes eleccions. Estaven fora del sistema (ja que era bipartidista) en la majoria de casos. Havien d’actuar des de la clandestinitat , no de forma oficial. Van tenir pocs diputats a les Corts, i per això no van constituir una veritable oposició. Aquesta dèbil oposició estava formada per:
1.5.3.1. Carlins Després de la Tercera Guerra Carlina, van ser derrotats (1876). Això no va significar que desapareguessin. El Carlisme havia triomfat en aquells llocs que prèviament havien tingut règims especials (al País Basc, Navarra i Catalunya). Entre ells estaven dispersos i dividits en diferents faccions, sense directrius polítiques clares. El 1886, amb la consolidació de la Restauració (havien fet el Pacte del Pardo ), van perdre l'esperança d'aconseguir i d'arribar al poder. El 1888, va haver-hi una escissió (una divisió) i es va formar: ➔ Partit Tradicionalista de Ramón Noceda l, que tenien una ideologia antiliberal (volien un poder fort del rei, l'absolutisme), eren contraris al parlamentarisme, ultracatòlics i defensaven la tradició, en contra del progrés. Eren partidaris de defensar-ho amb armes si feia falta. ➔ Altres Carlins van renunciar a les armes i es van integrar en el sistema. Els alts càrrecs eclesiàstics catalans (jerarquia catalana, l'alt clergat) va fer pressió sobre el clergat per a abandonar el carlisme. 1.5.3.2. Republicans Van ser vençuts en un cop militar el 1874 fet pel General Pavia. Van patir repressió durant els primers anys de la Restauració. Amb l'ascens al poder dels liberals, van tornar a aflorar, podien formar algun partit polític. Estaven dividits en diverses branques: ➔ Possibilistes
- Eren seguidors d’ Emilio Castelar (que va ser elegit diputat per Barcelona, però era l'únic)
- Estaven permesos a les eleccions.
- Van optar per la negociació. - Eren oposats al radicalisme. - Partidaris d'un sufragi universal. ➔ Partit Republicà Progressista
- El dirigent era Ruiz Zorrilla
- Optaren per la via insurrecciona l. Van fer diferents aixecaments, però van fracassar. ➔ Republicanisme Centralista i Unitari
- El dirigent era Salmerón
- Volien un model centralista , que es decidís tot des del mig. ➔ Partit Republicà Federal
- El dirigent era Pi i Margall
- Eren autonomistes, partidaris d'un estat federal. Això vol dir que se li dóna molt poder de decisió a les diferents regions de l'estat.
- Van tenir més suport a Catalunya.
- També van tenir divisions internes ( Valentí Almirall )
- Partidaris de moltes reformes socials profunde s. Per ser escoltats, disposaven d'un gran nombre de centres, ateneus i casals; així com una premsa pròpia , que estava menys o més permesa depenen de qui estigués al poder. Malgrat la seva derrota, van tenir força importància a algunes ciutats com Barcelona, Sabadell… També tenien el suport dels pagesos d'algunes zones, els rabassaires.
- Va començar sent únicament burgès , després va anar cap a les classes socials més baixes, però aquestes estaven més centrades a treballar menys hores i tenir més drets. ➔ El nacionalisme basc
- Reivindicaven el sistema foral , que s'havia abolit després de la Tercera Guerra Carlina, tot i que es va mantenir un cert concert econòmic. Un sistema foral vol dir que els territoris tenien unes lleis especials.
- La burgesia era partidària del concert econòmic, ja que el seu estat tenia un privilegi econòmic.
- Amb la industrialització, va arribar molta immigració. Amb això, es va afavorir a un corrent nacionalista que defensava la llengua , la cultura , la societat tradicional i la puresa racial dels bascos.
- Sabino Arana va formar un partit polític el 1875, el PNB. Reivindicava la total restauració dels furts. ➔ El nacionalisme gallec
- Era una societat molt rural , no hi havia indústria. - La burgesia era dèbil
- Tenia poca consolidació social , ja que s'identificava amb la pagesia tradicional i amb l'endarreriment econòmic. - Fins a principis del segle XX va ser molt poc representatiu.
1.5.4. Fora del sistema
1.5.4.1.Anarquistes Estaven fora del sistema per voluntat pròpia. La seva estratègia adoptada era l' acció violenta. Eren atemptats contra els pilars bàsics del capitalisme: l'estat (els polítics), la burgesia i l'església. A Catalunya i a Andalusia, l'anarquisme va tenir més influència que el socialisme. ➔ Andalusia
- No hi havia indústria.
- El 1883 , el moviment La Mano Negra va iniciar al camp Andalús i ser culpada d'una sèrie d'assassinats, i així es va iniciar una repressió contra els anarquistes per part de l'Estat. Això va fer que els anarquistes es radicalitzessin encara més i que portessin a terme accions encara més violentes. ➔ Catalunya
- Estratègia anomenada propaganda pel fet , que van ser una sèrie d'actes: ● Bomba del Liceu a Barcelona , perquè era un lloc de reunió de burgesos i de gent molt influent. ● Bomba durant la processió del Corpus , era un acte religiós i representava al clergat. ● Atemptats contra Martínez Campos i Antonio Cánovas , que formaven part de la política.
- Repressió indiscriminada per aquests atemptats. Es van fer els Processos de Montjuïc el 1896 , que va ser un judici on van jutjar a molta gent, culpables i sospitosos. Va ser un judici sense garanties, i va tenir repercussió internacional. Això va provocar una onada d'atemptats i Barcelona va ser coneguda com la ciutat de les bombes. Hi havia moltes divisions internes entre els anarquistes: ➔ Sector antisindicalista (més radical).
- Defensaven la via directament revolucionaria practicant una acció armada. - Grups clandestins, que s'amagaven i no podien sortir al carrer com a organització
- Era principalment la via Andalusa (a Barcelona hi havia molts immigrants d'Andalusia) ➔ Anarco-sindicalista català - Revolució social, canvis dràstics
- Calia crear organitzacions per aconseguir millores socials ( sindicats ) - A Catalunya - Sindicats anarquistes: ● El 1881 es va crear la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) ● El 1907 es va crear Solidaritat Obrera ● El 1910 , es va crear la CNT (Comissió Nacional de Treballadors)
1.6. La crisi d'ultramar. Desastre del 1898
En un principi, el règim de la Restauració es va veure afavorit per la solució del conflicte i per la pau provisional a Cuba. Durant el regnat de Ferran VII es van perdre quasi totes les colònies d'ultramar entre el 1808 i el 1826. Només quedaven Cuba, Puerto Rico i Filipines.
1.6.1. Guerra de Cuba
Espanya tenia molts interessos i negocis importants a Cuba, ja que hi havia sucre, cafè i tabac, i es feien importacions. Cuba tenia un tracte preferent amb Espanya, i si exportaven productes a altres estats, aquests havien de pagar molts impostos. Espanya tenia el monopoli comercial , i per tant Cuba no podia comerciar lliurement amb altres països. Això també dificultava el comerç amb els EUA. Molts Espanyols havien emigrat cap a Cuba per fer fortuna. Els fills dels espanyols que naixien a Cuba es deien criolls , i aquests, com que tenien nacionalitat cubana, no podien participar en la vida política. Cuba era contrària al monopoli comercial espanyol, a l'esclavitud i volien tenir representació pròpia a les Corts espanyoles; i per tant es van revoltar per demanar la seva independència d'Espanya. Quan a Espanya es va acabar la darrera guerra Carlina el 1876, va enviar més tropes a Cuba. Això va permetre que el 1878 s'arribés a una pau momentània ; va haver-hi negociacions entre els dirigents espanyols i els dirigents independentistes cubans i van fer el Tracte del Zanjón el 1878 , que establia: ➔ L'abolició de l'esclavitud a Cuba. ➔ Amnistia dels presoners (que se'ls alliberés). ➔ Els dirigents cubans formaran part de l'administració espanyola. Els espanyols no van complir amb les condicions del tracte del Zanjón. Això va provocar una nova revolta a Cuba , on es van organitzar en partits. Espanya tenia molts interessos a Cuba i no li interessava que aquesta s'independitzés. Va tenir lloc la guerra Chiquita , que va durar només un any , del 1879 al 1880. Aquesta va acabar amb la victòria d'Espanya. El 1991 Cánovas va introduir un nou impost molt gran a Cuba per les seves exportacions que no fossin a Espanya. Aquest impost afectava els Estats Units , ja que havien de pagar impostos molt alts per importar productes. Amb els estatunidencs descontents, els cubans revoltats i els espanyols en crisi , s'inicià una guerra. Aquesta va ser l'etapa final de la guerra de Cuba, del 1895 al 1898. Aquesta guerra va començar el 1895 amb una revolta coneguda com el Grito de Baire , que era el lloc on es va fer la insurrecció. El líder fou José Martí, fundador del Partit Revolucionari Cubà.
1.7. Conseqüències del desastre del 1898
1.7.1. Crisi econòmica
Anar a la guerra suposa moltes despeses econòmiques. A més, el comerç va disminuir, i això va ocasionar pèrdues econòmiques. El ministre d'economia Villaverde , va fer una reforma de la hisenda i va apujar els impostos.
1.7.2. Crisi política
El sistema de la Restauració (el bipartidisme), encara funciona, però està debilitat per la inestabilitat. Va aparèixer un nou corrent polític: el Regeneracionisme. L'objectiu d'aquest és el d'intentar portar una sèrie de reformes polítiques a l'administració pública, amb la finalitat d'acabar amb la corrupció i modernitzar el país. Surten crítiques importants al bipartidisme, i sobretot, al Caciquisme. El poble estava fart de la gran influència que tenien els cacics.
1.7.3. Crisi moral
La derrota militar també va ser de caràcter moral i psicològic. La població tenia moltes esperances posades en el seu país, i quan aquest va perdre es devaneixen. La imatge canvia i es veu que l' exèrcit i els polítics del país són incompetents. Hi havia la sensació que Espanya estava moribunda.
1.7.4. Solució
Va sorgir el Regeneracionisme amb l'objectiu de sortir d'aquesta època de crisi. Durant el sexenni democràtic es va voler modernitzar Espanya, però amb la Restauració es va abandonar. Després de perdre la guerra, es va voler recuperar aquesta filosofia per modernitzar i fer avançar a Espanya. No hi havia llibertat de càtedra, els professors no podien ensenyar el que ells volguessin, i per tant, uns professors d'universitat van marxar d'aquestes i van crear la Institución de Libre Enseñanza. Aquests considerava que la societat era molt catòlica i amb una mentalitat molt tancada. Per aquesta raó, van agafar les idees del Regeneracionisme i van fer una crítica de la història d'Espanya, amb l'objectiu de regenerar la societat. Un dels intel·lectuals més importants va ser Giner de los Rios. Es basava més en l' educació. El lema del Regeneracionisme va ser " Escuela, despensa y siete llaves al sepulcro del Cid ". Escuela perquè la gent ha de tenir accés a l'educació. Despensa perquè si la gent obté una educació, podrà omplir la seva despensa. Y siete llaves al sepulcro del Cid perquè volen deixar enrere la idea que Espanya és una gran potència, han de ser més realistes. Joaquín Costa va ser un intel·lectual aragonès que defensava la necessitat d'impulsar el país, modernitzar l'economia, la societat i la política. Es basava més en l' economia , l'agricultura. El Regeneracionisme era un corrent de pensament , però no va formar cap partit polític. Tot i això, aquests últims sí que hi van agafar algunes idees. Eren molt pessimistes , i veien que la situació d'Espanya era molt complicada i que necessitava reformes tan profundes que eren més aviat impossibles. A Espanya va entrar un corrent anomenat Krausisme , que defensava que l'educació havia de basar-se en l' aspecte científic i no ha de tenir cap relació amb l'església. Les classes s'haurien de basar en el rigor, no en les supersticions i les creences.
Paral·lelament, en aquella època sorgeixen grans autors literaris, la generació del 98. I aquests tenen una visió pessimista i melancòlica , reflexionen sobre el que ha passat.
1.7.5. A Catalunya
Als comerciants catalans se'ls va posar un impost, però aquest es van negar a pagar-ho. Va haver-hi un tancament de caixes. Sectors de la burgesia comencen a pensar que els partits dinàstics no serveixen per governar (no els beneficiaven de cap manera), i comencen a donar suport al catalanisme com a corrent polític.
1.7.6. Conseqüències de futur
El desastre del 1898 va suposar la fi d'una època. Tot i que la Restauració continua, el cicle proposat per Cánovas acabarà fracassant. Comença a sortir una nova generació de polítics i d'intel·lectuals, que donen nous aires al nou regnat que vindrà, el d' Alfons XIII.
1.7.7. Ruptura entre l'exèrcit i els sectors més crítics de la societat
Després de la derrota militar, molts d'aquests es van molestar perquè se'ls culpava de tot. Aleshores, van començar una línia més autoritària , ja que ells pensaven que els responsables eren els polítics, que eren ineptes i corruptes. Els militars van començar a tenir la consciència que han de tenir més presència en la vida política , que han d'intervenir més en ella. Retorna l'intervencionisme militar. Els nacionalistes (sobretot el català i el basc) van agafar molt poder, i l'exèrcit , que era més aviat d'ideologia centralista i unionista. La situació comença a ser inestable , i l'exercit busca tenir més poder.
➔ La del regeneracionisme intel·lectual i literari, els representants principals del qual van ser els membres de la Generació del 98 (Unamuno, Baroja, Maeztu...) que van reflexionar sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de regeneració.
2.3. El reformisme conservador: el govern de Maura
A causa del fracàs dels governs regeneracionistes, encapçalats per Silvela i Sagasta, i de la impossibilitat de superar els obstacles que hi havia, el conservador Antonio Maura va fer-se càrrec del govern. Aquest va voler reformar el sistema formant una nova classe política que tingués el suport social de les anomenades “masses neutres”, fins aleshores indiferents a la participació política. Volia desbancar la vella casta de cacics (que el caciquisme anés perdent importància), lluitar contra el frau electoral i impedir un protagonisme excessiu de les classes populars. Això ho va voler dur a terme amb la Llei d’administració local , que va donar més llibertat i poder als ajuntaments i a les diputacions, cosa que va provocar oposició dins del seu propi partit i del de l'oposició; i la Llei electoral de 1907. A més, es va establir el vot obligatori i un control més gran sobre les juntes del cens electoral. També va adoptar mesures proteccionistes per impulsar l’activitat industrial i l’agricultura espanyola. D’altra banda, va tindre un apropament al catalanisme, ja que va intentar pactar amb la Lliga Regionalista. Va aprovar lleis reformistes com ara el descans dominical; la creació de l’Institut Nacional de Previsió, que s’ocupava de les assegurances dels obrers; i el reconeixement del dret a la vaga. El gran repte de Maura va ser el de mantenir l’ordre públic, però l'any 1909 va tenir lloc la Setmana Tràgica, que va ser durament reprimida pel seu govern, i arran d'aquests fets Maura va haver de dimitir. Durant el seu govern també va tenir lloc la guerra del Marroc.
2.4. La Guerra del Marroc i la Setmana Tràgica
Després del desastre del 1898 i després també d’un petit moment de recés en la política colonial, a partir del 1906 Espanya va començar la seva penetració al nord d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van comportar l’establiment d’un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif, on hi havia unes mines importants. Això va afavorir en interessos econòmics i en la voluntat política de restaurar el prestigi de l’exèrcit, que pretenia convertir Espanya en una nova potència colonial. El 1909 els rifenys, organitzats en les cabiles mores (organitzacions tribals del Rif), es van enfrontar als espanyols. Es va infligir una dura derrota a les tropes espanyoles al barranc del Llop (27 de juliol) i van ocasionar múltiples baixes. Es va decidir incrementar el nombre de soldats espanyols al Rif per evitar la caiguda de Melilla, per a la qual cosa el govern va decidir enviar tropes integrades per reservistes (persones que havien acabat el seu servei militar i tenien altres oficis). Podien pagar unes pessetes a canvi de no anar-hi, per aquesta raó, aquestes lleves estaven integrades per persones de classes socials baixes que no podien pagar-s’ho. El vaixell que portaria les tropes al Marroc estava atracat al port de Barcelona, i per aquesta raó, les protesten van tenir lloc principalment a Barcelona i a altres ciutats industrials catalanes.
El moviment de protesta popular a Barcelona, conegut com a Setmana Tràgica , va tenir el suport de republicans, socialistes i anarquistes, ja que eren de la classe obrera i no podien pagar per alliberar-se de la guerra. Van tenir lloc moltes protestes, revoltes i vagues. Els incidents van començar el 26 de juliol al 2 d’agost del 1909. El sindicat anarquista Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga general que va rebre el suport de la UGT i de grups republicans. La revolta a Barcelona va allargar-se una setmana i va donar lloc a un moviment que va adquirir un fort component antimilitarista i anticlerical , de rebuig contra l’hegemonia social i cultural de l’Església (crema de convents i esglésies...). Es va convertir en una revolta violenta contra el sistema, i les autoritats de Maura van haver de decretar l’ estat de guerra i enviar reforços per reprimir les manifestacions. Això va provocar morts i ferits, amb la qual cosa el moviment insurreccional es va radicalitzar. La situació se'n va tranquil·litzar el 2 d’agost de 1909, el balanç de morts va ser de centenars i el de ferits fou encara més elevat. Tot i que la revolta no va tindre uns clars dirigents, la repressió posterior va ser molt dura: es van dictar condemnes de mort, consells de guerra i es va afusellar a l’anarquista i educador Ferrer i Guàrdia. *La Setmana Tràgica va ser dues setmanes abans que la derrota del barranc del Llop.
2.5. Conseqüències de la Setmana Tràgica
La Setmana Tràgica va tenir conseqüències polítiques com la desestabilització dels partits de torn dinàstics i la caiguda del govern de Maura. La duresa de la repressió va unir a liberals i republicans en la crítica del govern. El rei Alfons XIII va dissoldre les Corts i Maura va haver de dimitir. El govern es va entregar al líder liberal Canalejas , que fins al seu assassinat l’any 1912, portarà a terme els seus intents reformistes. La debilitat política dels partits dinàstics i les conseqüències del 1909 van comportar també una reorganització de les forces d’oposició : ➔ El republicanisme es va enfortir amb la creació d’un nou partit de caràcter moderat, el Partit Reformista, i amb la formació de la Conjunció Republicanosocialista (les forces d’esquerra es van ajuntar). ➔ El republicanisme lerrouxista va viure un notable descrèdit pel paper ambigu que va tenir durant la Setmana Tràgica. Això va accentuar el desencís de molts obrers, que van passar a engreixar les files de l’ anarcosindicalisme que el 1910 va crear la CNT. ➔ El tancament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana arran del suport de la Lliga Regionalista a la repressió governamental i l’augment de la influència del catalanisme republicà. A més, van aparèixer nous partits catalanistes.
2.6. El reformisme liberal: el govern de Canalejas
Després de la Setmana Tràgica el Partit Liberal, amb el lideratge de Canalejas, va començar a governar., i va intentar portar a terme el seu programa regeneracionista. El nou líder representava el progressisme, per això volia atraure els sectors populars i la limitació del poder eclesiàstic. En aquesta direcció es va plantejar la separació Església-Estat i va promoure l'anomenada “ Ley del candado ”, la qual prohibia temporalment implantar noves ordes religiosos a Espanya. Es va fer una reforma del sistema d’impostos. Es va aplicar una llei sobre les rendes , que va substituir la llei de consum. Aquesta, a diferència de la que hi havia abans era progressiva, és a dir que els que més tenien havien de pagar més, mentre que abans els impostos estaven als productes bàsics de manera no equitativa.
Per una escissió interna, van fundar el Partit Tradicionalista el 1919. I posteriorment, l’any 1931 amb les demandes d’un ordre social i un govern autoritari va néixer la Comunió Tradicionalista , com una reunificació de carlins, integristes i tradicionalistes. Tenien en comú el fet de ser partidaris del tradicionalisme, l’ultra catolicisme… El 1907 van aparèixer els Requetès , que va ser una organització paramilitar (que no són soldats professionals, sense cap formació militar legal) que actuava a les ciutats com a força de xoc contra republicans i obrers. És a dir, d’extrema dreta.
2.7.3. Socialistes
El PSOE va tenir un fort creixement en el nombre d’afiliats. Aquest, defensava l’acció política i era partidari d’aprofitar les aliances electorals amb els partits republicans. El PSOE s’havia fundat l’any 1879 amb Pablo Iglesias com a líder, i el 1888 van fundar la UGT. Però a partir del 1917 es va radicalitzar de manera creixent, a causa de la influència de la primera victòria del moviment obrer amb la Revolució Russa l’any 1917. La negativa a integrar-se a la Internacional Comunista promoguda per Lenin, va provocar una escissió el 1921, que va ser l’origen d’un nou partit anomenat Partit Comunista d’Espanya (PCE), que va tenir diversos líders com Dolores Ibárruri o José Diaz.
2.7.4. Forces polítiques a Catalunya
Arran dels diferents conflictes, els partits catalanistes es van descompondre i es van crear de nous. ➔ Partit Republicà Català Aquest va ser fundat el 1917 per Francesc Layret i Lluís Companys ➔ Acció Catalana Va ser fundat el 1922 per intel·lectuals de la Lliga Regionalista, ja que no estaven d’acord amb la seva postura tan burgesa, tradicional i conservadora. ➔ Estat Català Va ser fundat el 1922 per Francesc Macià. Les seves reivindicacions i postulats foren de caràcter independentista. D’altra banda, els socialistes a Catalunya van fundar la Unió Socialista de Catalunya el 1923
2.8. L’obrerisme anarquista a Catalunya
Per consolidar la difusió de l’anarquisme i abastar el conjunt del territori espanyol, l’any 1910 el sindicat barceloní Solidaritat Obrera va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball ( CNT ), amb una ideologia basada en la independència del proletariat respecte de la burgesia i l’Estat, la intenció d’enderrocar el capitalisme, l’apoliticisme del moviment obrer, l’abstencionisme electoral i la necessitat de la unitat sindical. La CNT, amb líders com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Joan Peiró, Ángel Pestaña… es va convertir en la principal organització obrera de Catalunya i també d’Andalusia. L’any 1918 en el Congrés de Sants, la CNT va reafirmar l’ideari i va acordar recórrer a l’acció directa només quan fos necessari.
El 1919 va tenir lloc un important conflicte obrer, la vaga de La Canadenca , l’empresa que proveïa d’electricitat Barcelona i la seva zona industrial, va paralitzar-la i va deixar Barcelona sense electricitat gairebé dos mesos. Això va ser perquè aquesta va voler acomiadar a cinc obrers, i la resta de treballadors d’aquesta fàbrica es van unir a una vaga convocada per la CNT. En un principi el govern dels partits dinàstics ho va voler arreglar per la força, però van fracassar. A conseqüència d’aquesta dura repressió i de la poca importància que van donar des del govern central a les forces sindicals de Barcelona, es va aplicar la censura roja. Aquesta va ser una actuació per part dels treballadors de la indústria gràfica on no van publicar cap notícia que anés en contra dels interessos de la vaga o dels mateixos sindicats. El conflicte va acabar amb un acord entre obrers i patrons que incloïa la jornada laboral de vuit hores i l’augment dels sous. Aquest pacte el va dirigir Salvador Seguí, ja que en aquell moment era el líder de la CNT. Tanmateix, l’incompliment del compromís de readmetre a treballadors acomiadats va fer reprendre la vaga, que es va estendre per tota Catalunya. La patronal va respondre amb una dura repressió i amb la creació del Sindicat Lliure , per restar força i enfrontar-se a l’anarcosindicalisme. Amb la complicitat de les autoritats i la policia, es van organitzar en bandes de pistolers (pistolerisme) a sou per aturar les vagues i assassinar els dirigents obrers; es va reprimir els sindicalistes i es va posar en pràctica la Llei de fugues , que permetia disparar als detinguts que “intentaven fugir”. Finalment, després de quaranta-cinc dies (3 d’abril de 1919), el govern central va cedir en diversos punts. Per una banda, va aprovar una jornada laboral màxima de 8 hores, va igualar i millorar els sous entre homes i dones i es va prohibir el treball infantil. Per altra banda, va suposar la dimissió del governador civil de Barcelona i del comte de Romanones, qui era el cap del govern en aquell moment. Aquestes dimissions van suposar la caiguda de tot l’executiu. Les reivindicacions aconseguides en aquesta vaga es va considerar la primera gran victòria obrera a Catalunya, que havia agafat força amb la victòria del moviment obrer a la Revolució Russa. L’activisme obrer va degenerar en violència, i es va atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre. Aquesta situació es va allargar fins a l’any 1923, en el que s’anomena l' època del pistolerisme , que va causar morts com la de Francesc Layret l’any 1920 o la d’Eduardo Dato el 1921 a Madrid.
2.9. La crisi del 1917
2.9.1. La Primera Guerra Mundial
L’any 1913 hi havia el govern conservador d’Eduardo Dato, i quan va començar la Primera Guerra Mundial el 1914 (fins al 1918), Espanya es va declarar neutral. D’aquesta manera, no formava part ni de la Triple Entesa (aka els aliats, que eren França, Anglaterra i Rússia) ni de la Triple Aliança (formada per Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia). Els partits polítics catalans van prendre partit cap als aliats (Triple Entesa), ja que representaven la democràcia i la defensa dels drets… El 1915, molts intel·lectuals i polítics catalans van elaborar el Manifest dels catalans , on prenien partit a favor dels aliats i fins i tot es va organitzar un batalló (voluntaris) per lluitar el front. Tot i això, oficialment ni Espanya ni Catalunya hi van participar. Al principi del 1917 a Espanya hi havia una situació de descontentament social que es va agreujar per la conjectura de la Primera Guerra Mundial, i va provocar una disminució del nivell de vida de les classes populars en un moment de grans beneficis empresarials. La neutralitat d’Espanya va afavorir l'expansió econòmica, ja que subministrava productes i béns als dos bàndols, que havien orientat les seves indústries a la guerra i necessitaven productes de consum (de primera
2.9.5. Crisi social
En l’àmbit social, va haver-hi un augment en la conflictivitat laboral per la inflació i per la crisi econòmica. Els sindicats de la UGT i la CNT van signar un manifest conjunt, segons el qual el govern havia d’intervenir per evitar la pujada de preus. Van amenaçar de fer una vaga general. Posteriorment, l'any 1917 va haver-hi un conflicte ferroviari a València (per tema preus sobretot) i la UGT aprofità el conflicte per convocar una vaga general. Tot i ser una vaga obrera i de motius econòmics, al final es va acabar convertint en una reivindicació contra la monarquia. Es van produir vagues importants i incidents violents a ciutats com Madrid, Barcelona, el País Basc o Astúries, on hi havia més indústria. Davant d’aquesta situació, el govern va declarar l’estat de guerra o, també anomenada, la Llei marcial. L’exercit impartí justícia, controlà els ciutadans i feren consells de guerra. Això va provocar molts detinguts, ferits i morts, a més, aquests fets provoquen una pèrdua d’autoritat i de la credibilitat del govern.
2.9.6. Repressió
La vaga obrera va ser reprimida durament per l’exèrcit i es va empresonar i sotmetre a consell de guerra als membres del comitè de la vaga. Les juntes de defensa militar van ser dissoltes i el govern va prohibir la reunió en assemblees de diputats i senadors, que finalment va ser dissolta per la Guàrdia Civil.
2.9.7. Intent de solució
Amb aquestes circumstàncies, l’exèrcit va donar suport a la monarquia i la burgesia. El fracàs del moviment va permetre que el sistema es mantingués durant cinc anys més. Tot i això, el rei es va veure forçat a donar més estabilitat al sistema i va proposar formar un govern de concentració , presidit per García Prieto i integrat per conservadors, liberals, reformistes i catalanistes de la Lliga el novembre de 1917.
2.10. La descomposició del sistema parlamentari (1918-1923)
La crisi del sistema de la Restauració es va agreujar a partir del 1918. Als problemes tradicionals (caràcter oligàrquic del govern, frau electoral, divisió dels partits del torn...) se n’hi van unir de nous: la crisi econòmica i social , que va provocar la radicalització del moviment obrer i l’increment dels conflictes socials, i el desastrós desenvolupament de la Guerra del Marroc.
2.10.1. Crisi econòmica i agitació social
El final de la Primera Guerra Mundial va comportar la reducció de les exportacions i la davallada de l’economia , que va entrar en una profunda crisi. La conseqüència d’això són aturats, inflació i moviments sindicals com vagues i protestes. A Catalunya la crisi va ser molt forta, ja que era la xona més industrialitzada. Va haver-hi importants vagues l’any 1919 arran del conflicte de La Canadenca , amb el pistolerisme com a conseqüència.
2.10.2. El Trienni bolxevic
També va haver-hi mobilitzacions al sud d’Espanya, sobretot a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, zones influïdes per la Revolució Russa, que va afavorir les perspectives revolucionàries, ja que va ser el primer partit obrer que agafava el
poder polític. Aquest període és conegut com el Trienni bolxevic i que, seguint l’exemple de la revolució, exigiren el repartiment de les terres per als pagesos. Aquest conflicte es va allargar tres anys, des del 1918 fins al 1921, al camp andalús, on la gran majoria de pagesos no tenien terres pròpies i vivien en una situació de misèria. Els anarquistes i els socialistes van ser els que van impulsar aquestes revoltes on van tenir lloc cremes de collites i l’ocupació de terres. La resposta del govern va ser declarar l’estat de guerra, il·legalitzar les organitzacions obreres i la detenció dels líders d’aquestes.
2.10.3. Conflicte dels rabassaires
Aquestes revoltes ja van succeir al camp de Catalunya, el rabassaire era un tipus de pagès català que estava subjecte a un contracte amb els propietaris, aquest contracte es deia Rabassa morta , i consistia en el fet que el pagès només podia conrear ceps (la vinya) i el propietari de les terres només podia fer fora al pagès si el camp no produïa o en cas que morissin els ceps. Els ceps catalans van agafar una malaltia (plaga) que provenia de França, anomenada “la fil·loxera” i com a conseqüència va acabar matant a tots els ceps. En els pagesos se’ls va obligar a deixar el camp (marxar), però amb la intenció de defensar-se van crear la Unió de rabassaires l'any 1922. Després de molt diàleg, tensions i lluites entre propietari i rabassaires van arribar a un acord, a partir d’aquí, alguns rabassaires van decidir marxar i altres van decidir quedar-se i esperar.
2.10.4. La descomposició política i el primer projecte d’estatut
La fragmentació dels partits dinàstics feia impossible la creació de majories parlamentàries estables. La divisió de les forces de l’oposició les feia incapaces de presentar-se com una alternativa al règim. La seva influència, però, va incrementar. La fórmula de governs de concentració , entre dinàstics, reformistes i la Lliga (passant per l’aro), es va provar diverses vegades sense èxit. El més important d’aquests governs de concentració va ser l’anomenat Govern Nacional , presidit per Maura i amb presència de Cambó el 1918. L’any 1921, després de la derrota d’Annual, Maura va tornar a intentar-ho, però també va fracassar. Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents, però cap va durar més de vuit mesos. Amb aquests governs inestables no es podien aprovar els pressupostos i havien de recórrer a governar a base de decrets-llei, suspendre les garanties constitucionals i dissoldre les Corts cada 2x3. A Catalunya, la Lliga, els republicans nacionalistes i la mateixa Mancomunitat van començar, a finals del 1918, una campanya a favot de l’autonomia i el 1919 es va presentar (a Madrid) un projecte d’Estatut que incloïa la constitució d’un govern propi (no independent), un parlament elegit per sufragi universal i atorgava àmplies competències a la nova administració catalana. A Madrid no va agradar-li i s’hi va oposar. El monarca no hi va donar suport i algunes diputacions castellanes van fer campanya en contra perquè consideraven que podria trencar la unitat d’Espanya.
