¡Descarga La Restauració: Història y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
LA RESTAURACIÓ (1875-1930)
1ª 1875-1885 Rei Alfons XII , l’Alfons, únic fill baró de la Isabel II, mor per tuberculosi. 2ª 1885-1902 Regència de la Maria Cristina, esposa d’Alfons perquè el seu fill era molt petit. 3ª 1903-1923 Ja regna Alfons XIII i aquest acaba el seu regant quan Primo de Rivera fa el cop d’Estat. 4ª 1923-1930 Dictadura de Primo de Rivera. Al 1930, torna l’Alfons XIII, i fa que la gent voti o monarquia o república i guanyen els republicans. 1931- S’instaura en Espanya la Segona República.
1ª PART (1875-1898)
1. NOU SISTEMA POLÍTIC
L’únic fill baró de la Isabel II es volia posar com a rei i per això Martínez de Campos fa un cop d’Estat el dia 29/12/1874. Els moderadors volien un rei monàrquic i ho van aconseguir després d’aquest cop d’Estat. Si Alfons XII és rei, manaria amb una monarquia constitucional, i per tant estaria repartit el poder del rei amb la Constitució. El 14/1/1875 Alfons XII signa que serà rei d’Espanya, aquí acaba el sexenni democràtic, i comença la Restauració. Cánovas del Castillo va utilitzar el manifest de Sandhust per posar a Alfons com a rei. Un cop està proclamat Alfons XII com a rei, Cánovas posa en marxa la Monarquia Constitucional. Redacten la Constitució per poder dur a terme la Monarquia Constitucional.
1.2 LA CONSTITUCIÓ DEL 1876
La Constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l’objectiu que el rei i les Corts poguessin governar de manera estable. Els elements de la Constitució eren:
- Una àmplia declaració de drets i llibertats , tot i que es deixava la seva regulació posterior a l’executiu.
- Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la Corona.
- El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l’exèrcit, elegia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts. La funció legislativa corresponia a les Corts bicamerals.
- El tipus de sufragi era decisió del govern. La Llei electoral del 1878 va establir el vot censatari , limitat als contribuents principals, cosa que incloïa només el 3% de la població.
- El reconeixement del catolicisme com a regió oficial de l’Estat, que assignava a l’Església un paper destacat a l’educació.
- El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la vigència i la unitat de les mateixes lleis a tot el país.
1.3 LA FI DELS CONFLICTES BÈL·LICS
L’estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlines i cubana. La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l’abolició definitiva del règim foral. El final de la guerra carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cubana. Com a resultat de l’actuació militar i de la negociació amb els insurrectes, el 1878 es va firmar el Conveni de Zanjón , en el qual s’incloïa una àmplia amnistia , l’abolició de la esclavitud i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts espanyoles. L’incompliment o l’endarreriment d’aquestes reformes va provocar l’inici d’un nou conflicte el 1879 ( Guerra Chiquita ) i la posterior insurrecció del 1895.
2. EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC
2.1 UN SISTEMA BIPARTIDISTA
Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual dos partits s’alternessin en el govern sense haver de fer un cop d’estat, com havia succeït en temps d’Isabel II.
- El Partit Conservador que va ser creat i liderat per Cánovas del Castillo.
- El Partit Liberal que va ser fundat per Sagasta i tenia un programa més progressista. Eren partits de líders polítics amb les seves respectives clienteles , els seus òrgans de premsa i els seus suports locals. La missió del líder era mantenir unides les diferents faccions del partit. Tots dos defensaven la monarquia i la Constitució i estaven a favor de la propietat privada. Aquestes tres característiques fan que sigui un estat centralista.
2.2 EL FUNCIONAMENT DEL TORN DINÀSTIC
El resultat de les eleccions era previst per tots dos parits, per la qual cosa l’alternança en el poder s’aconseguia d’una manera artificial i es produïa de mutu acord entre els caps respectius. Amb això, s’evitava que un dels dos partits monopolitzés el poder i que l’altre partit tingués la temptació de recórrer a l’exèrcit per obtenir-lo mitjançant un pronunciament militar. Quan un govern experimentava el desgast de la seva gestió, o senzillament quan els líders polítics consideraven necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d’un nou govern. Sempre hi havia un partit al govern, i l’altre a l’oposició.
2.3 EL DESENVOLUPAMENT DEL TORN DE PARTITS
La primera etapa de govern conservador es va estendre des del 1875 fins al 1881, quan Sagasta va formar un primer govern liberal que va introduir el sufragi universal masculí. La por a una desestabilització dels sistema polític després d ela mort del rei Alfons XII va impulsar un acord entre conservadors i liberals, l’anomenat Pacte d’El Pardo , que tenia com a finalitat donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder davant les fortes repressions dels carlins i republicans. Una nova etapa de govern liberal (1885-1890) va significar un avanç en el terreny de les llibertats individuals. Una nova Llei d’associacions va permetre l’entrada en el joc polític de les forces opositores, una Llei del jurat va establir la celebració de judicis per jurats. També es va abolir l’esclavitud, es va redactar un nou Codi Civil i es va aprovar el sufragi universal masculí a les eleccions per a homes més grans de 25 anys.
3.3 EL SOCIALISME
L’arribada dels liberals al poder l’any 1881 va comportar una certa permissivitat governamental. Aquest nou context va afavorir les activitats del PSOE, que estava liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l’activitat política. El 1888 es va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya. El socialisme va ser recolzat per la classe obrera.
4. MANIPULACIÓ ELECTORAL I L’ESTRUCTURA CACIQUISTA
L’alternança en el poder és possible gràcies a un sistema electoral corrupte i manipulador que comprava vots, falsificava actes, utilitzava pràctiques de coacció sobre l’electorat amb la influència i el poder econòmic dels cacics (persones que servint-se en el seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors). Podien col·locar vots de persones mortes, posar un vot doble,... Això ho feien gràcies a 3 càrrecs que existien en la Restauració. Hi havia 3 persones per fer una manipulació ben feta. Aquest procés tenia el Ministre de Governació que elaborava la llista dels diputats de cada districte. Aquesta llista elaborada es deia encasillado , en català encasellat. I també feien una llista amb els que no havien de sortir. Aquests eren els cuneros. També hi havia els Governadors civil , que tramitaven aquestes llistes i li donaven als cacics perquè els poguessin garantir l’elecció. Aquest sistema de manipulació rebia el nom de tupinada.
5. LA CRISI D’ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES)
5.1 L’IMPERI COLONIAL ESPANYOL
Des del 1824, Espanya tenia les colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i algunes altres petites illes al Pacífic. Cuba era la principal possessió, amb importants interessos i negocis espanyols i amb un gran flux d’emigració espanyola. La vida econòmica de l’illa es basava en una agricultura de plantació, que conreava essencialment canya de sucre, cafè i tabac per a l’exportació. Aquesta activitat constituïa una notable font d’ingressos per a l’Estat i per a algunes empreses espanyoles. La política aranzelària que imposaven els governs espanyols convertia les illes en uns mercats captius. Obligades a comprar a elevats preus els productes epanyols, fonamentalment el blat castellà i els teixits catalans, la legislació espanyola els dificultava l’exportació cap a Europa o els EEUU. El cas de les Filipines va ser diferent perquè aquí la població espanyola era escassa i els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i aser una porta d’intercanvis amb el continent asiàtic.
5.2 EL PROBLEMA CUBÀ
Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l’abolició de l’esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol. Amb aquest conveni es van crear dos partits: Partido Unión Constitucional (tenien canyes de sucre) i el Partido Liberal de Cuba (volien l’autonomia de Cuba i la majoria eren Criolls, fills d’espanyols que vivien a Cuba). Després del conveni es va introduir a Cuba un impost per poder importar productes no procedents d’Espanya que va ser per Cánovas del Castillo i es va anomenar Aranzel Cánovas.
5.3 L’ESCLAT DE LA GUERRA
L’incomplet dels compromisos del Conevni de Zanjón , el nou aranzel i el suport estatunidenc van fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà. La insurrecció s’inicià a la localitat de Baire. José Martí va ser el fundador del Partido Revolucionario Cubano. Els intents d’Espanya per posar fi al conflicte van combinar el diàleg, en el cas del general Marínez Campos, i una forta repressió, en el cas del general Weyler. Amb l’objectiu d’aïllar els rebels, Weyler va obligar els camperols a concertar-se en uns pobles determinats i va castigar ela rebels presoners. La població civil també en va patir es conseqüències de fam i epidèmies. Espanya va enviar 200 000 soldats a l’illa, molts dels quals van emmalaltir o morir a causa de malalties tropicals i manca de serveis sanitaris. Les tropes espanyoles no van poder derrotar militarment els insurrectes cubans, molt més adaptats a la lluita en zones tropicals. A Espanya, l’assassinat de Cánovas del Castillo va donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta va iniciar una estratègia de conciliació: va destituir el general Weyler i va decretar l’autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària.
5.4 LA INSURRECCIÓ FILIPINA
El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l’administració espanyola l’excessiu poder dels ordres religiosos.
6. LA PÈRDUA DE LES ÚLTIMES COLÒNIES
Els EEUU estaven a favor d’entrar a la Guerra perquè EEUU volien Cuba també. Llavors van produir l’explosió i enfonsament del seu vaixell de guerra, ancorat a la badia de l’Havana i van dir que havien estat els espanyols. Per tant, es va declarar la guerra entre EEUU i Espanya. Els EEUU van enviar el seu exèrcit a Filipines, que sabien que era territori espanyol, i van matar a tots els espanyols. Per tant Espanya va perdre Filipines. Van fer el mateix a Cuba i per això va acabar perdent Cuba també. Espanya va firmar el Tractat de París per declarar la pau on li dona als EEUU Cuba, Puerto Rico i Filipines. Les petites illes que li quedaven a Espanya, com només li costaven diners, les va vendre a Alemanya. Per tant, al 1898, Espanya ho perd tot.
2ª PART:
1. REFORISME DINÀSTIC
El desastre del 98 va donar lloc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes. Poc temps després, el 1902, la majoria d’edat del monarca Alfons XIII va marcar el començament de la segona etapa de la Restauració.
1.1 EL FRACÀS DEL PRIMER GOVERN REGENERACIONISTA
El 1899 la reina regent, Maria Cristina, va atorgar la confiança per formar govern a un nou líder conservador, Francisco Silvela. Es va proposar un projecte de descentralització administrativa i una nova política pressupostària que apujava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava impostos nus per poder pagar els deutes contrets durant la guerra de Cuba.
1.2 LES REFORMES DEL REFORMISTES
Al 1902 Alfons XIII va pujar al tron. Els primers anys del seu regnat van estar marcats pels intents de reforma. Dins dels corrents reformistes o regeneracionistes es poden diferenciar diverses tendències:
- La dels partits del torn dinàstic : es basava sobretot en la crítica del frau electoral i a fer una revolució des de dalt per evitar la revolució des de baix. Van destacar Francisco Silvela i Antonio Maura, del Partit Conservador, i José Canalejas, dels Partit Liberal.
- La dels partits marginats del sistema : el seu objectiu era mobilitzar l’opinió pública per desbancar definitivament els partits de torn.
- La dels regeneracionisme intel·lectual i literari : els representats principals que van ser els de la Generación del 98, van reflexionar sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de regeneració, i Joaquín Costa, que proposava reformes econòmiques i educatives per modernitzar la societat.
1.3 EL REFORMISME CONSRVADOR
Maura va intenar reformar el sistema polític.El seu projecte pretenia posar fi al caciquisme amb la Llei d’administració Local i la Llei electoral del 1907. També va adoptar mesures proteccionistes per impulsar l’activitat industrial espanyola i va pretendre integrar el catalanisme donant més autonomia a ajuntaments i diputacions. A més, va millorar la legislació laboral amb la Llei protectora d’accidents de treball, la Llei sobre les condicions de treball de dones i nens, la Llei del descans dominical i la Llei de vagues, i va crear l’Institut Nacional de Previsió.
1.4 EL REFORMISME LIBERAL
El Partido Liberal també va intentar, amb el lideratge de José Canalejas, portar a terme el seu programa regeneracionisme. Entre el 1910 i el 1912 es va proposar atreure certs sectors populars amb un reformisme social més gran i limitar el poder de l’Església. En aquest direcció va plantejar la separació Església-Estat i va promoure l’anomenada leycandado , que prohibia temporalment implantar nous ordres religiosos a Espanya. També va reformar el sistema d’impostos substituint el de consums per un impost progressiu sobre les rendes urbanes, cosa que va comportar la protesta de les classes benestants. Per eliminar l’impopular sistema de quintes va reformar a Llei del reclutament (1912).
Com a resposta a les reivindicacions regionalistes i nacionalistes, el govern va elaborar un projecte de Llei de mancomunitats, que permetia que diverses diputacions sindicals s’unissin per gestionar serveis públics. L’assassinat de Canalejas en un atemptat anarquista l’any 1912 va posar fi a l’etapa regeneracionista promoguda des del mateix sistema.
2. LES FORCES POLÍTIQUES D’OPOSICIÓ
L’oposició de la Restauració era pel republicanisme, pel carlisme, pel nacionalisme català i basc i per les dues tendències del moviment obrer, l’anarquista i la socialista.
2.1 EL NOU REPUBLICANISME D’UNIÓN REPUBLICANA
Amb el nou segle es va produir una evolució del republicanisme històric. Aquest nou republicanisme es va caracteritzar pel fet de ser un ampli moviment social, de caràcter reformista, que va agrupar sectors de les dues classes mitjanes. Amb la finalitat de donar unitat a republicanisme, el 1903 va néixer Unión Republicana , una coalició que intentava agrupar els grups republicans al voltant de Salmerón. El seu programa incloïa restaurar la Constitució del 1869, proclamar la República i convocar les Corts Constituents. A les eleccions del 1903 i del 1905, la Unión Republicana va guanyar en algunes ciutats, on va començar a destacar un dels seus candidats, Alejandro Lerroux.
2.2 EL REPUBLICANISME LERROUXISTA
El republicà Lerroux feia servir un discurs radical, demagògic i anticlerical i utilitzava una retòrica que va atraure amplis sectors de les classes populars. Era fortament anticatalanista. Arran de les eleccions de 1907, una part del sector es va unir al catalanisme, mentre que Lerroux va rebutjar el sector lerrouxista i va fundar el PartidoRepublicano Radical. A València, Vicent Blasco Ibáñez va impulsar el blanquisme, un moviment populista i anticlerical que tenia notables semblances amb el lerrouxisme.
2.3 ELS PARTITS CATALANISTES
Durant les primeres dècades el segle XX la Lliga Regionalista es va consolidar com el partit hegemònic a Catalunya. Reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia. Un dels seus dirigents, Enric Prat de la Riba , va definir-ne l’ideari a La Nacionalista catalana i fou el responsable de la política catalana del partit, junt a Francesc Cambó. Es va fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906), un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà. La crisi de la Solidaritat Catalana va acostar les forces republicanes d’esquerra i van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana. La seva aliança posterior amb el Partido Radical de Lerroux, l’anomenat Pacte de Sant Gervasi, va significar una desfeta electoral al 1914.
2.4 DEL CARLISME AL TRADICIONALISME
Juan Vázquez va fundar el Partido Tradicionalista l’any 1919. Els carlins, integristes i tradicionalistes van reunir-se en un sol partit que es va anomenar Comunión Tradicionalista.
produir enfrontaments amb les forces de l’ordre i es van incendiar més de 80 establiments religiosos.
4.3 LES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES
La Setmana Tràgica va tenir conseqüències polítiques que van comportar una desestabilització notable dels partits del torn dinàstic i la caiguda del govern de Maura. La debilitat política dels partits dinàstics i les conseqüències del 1909 van comportar també una reorganització de l’oposició:
- El republicanisme es va enfrontar amb la creació d’un nou partit de caràcter moderat, el Partido Reformista (1912).
- El republicanisme lerrouxista va viure un notable dèficit fruit del paper ambigu que va tenir durant la Setmana Tràgica.
- El trencament de la coalició Solidaritat Catalana.
5. LA MANCOMUNITAT
5.1 LA CADIDATURA DE SOLIDARITAT CATALANA
LA LLEI DE JURISDICCIONS
La presència de diputats catalanistes al Congrés de Diputats va ser rebuda amb hostilitat pels partits dinàstics. En aquest clima de tensió van tenir lloc els incidents del Cu-cut! (1905), en què un grup de militars va assaltar la seu d’aquesta revista, i també el periòdic La Veu de Catalunya arran de l’aparició d’un acudit que l’exèrcit va considerar ofensiu. El govern va elaborar la Llei de jurisdiccions (1906) que proposava posar sota jurisdicció militar totes es ofenses contra l’exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols. FORMACIÓ I CRISI DE SOLIDARITAT El rebuig de la Llei de jurisdiccions va originar la Solidaritat Catalana, una coalició electoral que aplegava carlins, republicans federals o la Lliga. Per les eleccions del 1907 els partits de Solidaritat van decidir presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli), que defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern.
5.2 LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
La Mancomunitat va ser el primer òrgan administratiu català des del 1714 i la principal concessió d’autogovern aconseguida pel catalanisme fins a la creació de la Generalitat, l’any
PROPOSTA I CONSTITUCIÓ Canalejas va acceptar la proposta de mancomunar les 4 diputacions, però va ser assassinat l’any 1912 i el bloqueig del Senat el van aturar. La Mancomunitat es va constituir el 6 d’abril del 1914 amb les mateixes funcions i pressupost que les antigues diputacions.
L’OBRA DE GOVERN
L’actuació de la Mancomunitat va tenir dues direccions fonamentals: crear una infraestructura de serves públics i administratius bàsics per potenciar el desenvolupament econòmic, i el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu. Desenvolupament econòmic: va impulsar un pla de millora de xarxa viària i els sistemes telegràfic i telefònic. Va endegar un pla d’acció agrària i es van crear escoles de tècnics agraris. Cultura i ensenyament: gran suport a la cultura catalana, normalització del català, protecció del patrimoni cultural i monumental, i impuls a la renovació i modernització pedagògiques.
6. LA CRISI DEL 1917
Impacte de la Gran Guerra. Espanya va quedar al marge del sistema d’aliances europeu previ a la Primera Guerra Mundial, i es va mantenir neutral durant el conflicte. La neutralitat va afavorir l’economia, fent-se grans negocis a costa dels dos bàndols. En canvi, es va desencadenar un greu procés inflacionari i una forta tensió social. Conseqüències: Econòmiques:
- Estímul econòmic
- Procés inflacionista: alça de preus dels productes de primera necessitat (carbó, blat, patates i arròs)
- Augment del preu de l’habitatge. Socials i culturals:
- Divisió de l’opinió pública: francòfils i germanòfils.
- Esclat de les avantguardes artístiques. 3 crisis:
- Crisi militar : grups de militars van formar Juntes de Defensa reclamant millors salaris i regular els ascensors per criteris d’antiguitat (en contra dels africanistes, que ho feien per mèrits de guerra); al juny van elaborar un manifest en que culpaven al govern de no resoldre els problemes.
- Crisi política : durant una suspensió de Corts, el 5/7/1917 es va reunir a BCN una Assemblea de Parlamentaris per reivindicar la transformació de l’Estat centralista en un d’autonomista i convocar eleccions a Corts constituents. Però aquest moviment no va tenir continuïtat.
- Crisi social : les organitzacions sindicals van convocar una vaga general recolzada per les grans centrals sindicals UGT i CNT.
8.1 LA FALLIDA DEL RÈGIM CONSTITUCIONAL
Miguel Primo de Rivera va impulsar un cop d’Estat militar el 13 de setembre de 1923 i va demanar al monarca que posés el poder en mans dels militars. L’alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el rei i el seu entorn polític i bina part de l’exèrcit van acceptar la dictadura com una solució a la crisi. Els seus objectius eren:
- Acabar amb la conflictivitat laboral.
- Fenar les aspiracions nacionalistes.
- Evitar responsabilitats per Annual.
- Evitar un canvi en les elits polítiques que portessin a la democratització de règim.
8.2 DIRECTORI MILITAR (1923-1925)
Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d’un no govern, conegut com a Directori, que estava integrat únicament per militars. Les primeres mesures van ser declarar l’esclat de guerra a tot el país, la suspensió de a Constitució, la dissolució del Parament i la il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres. També es va prohibir ‘ús de símbols catalanistes i va restringir l’ús de la llengua catalana a l’àmbit privat. Primo de Rivera va intentar resoldre la qüestió del Marroc i el 1925 va intervenir militarment al Rif. Els atacs rifenys, dirigits per Ab el-Krim contra el protectorat francès van facilitar la col·laboració miliar d’Espanya a França, que es va concretar en el desembarcament d’Alhucemas, mentre que les tropes franceses avançaven cap al sud. Aquestes accions militars van significar la derrota d’Ab el-Krim i el final de la guerra del Marroc.
8.3 EL DIRECTORI CIVIL (1925-1930)
Aquesta transformació mostrava que la Dictadura no seria transitòria i que Primo de Rivera pretenia consolidar-se en el poder i disposar dels suports dels sectors conservadors, de la banca i de la indústria. El nou Directori va dur a terme una reorganització de les institucions de l’Estat seguint el model corporatiu implantat a Itàlia per Mussolini. Es va crear la Unión Patriótica. Com a òrgan auxiliar del partit, el Directori va institucionalitzar el Somatén , una força armada ciutadana creada el 1919, amb capacitat per donar suport a la policia i a l’exèrcit en el conflictes interiors. Amb la finalitat d’institucionalitzar el nou règim i dissenyar-ne la forma de govern, el 1927 es va convocar una Assemblea Nacional Consultiva.
8.4 L’ACTUACIÓ ANTICATALANISTA DE LA DICTADURA
A setembre del 1923 es va publicar un decret per a la repressió del separatisme. També es va imposar la censura a la premsa i a la publicació de llibres i es va depurar el magisteri i les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat.
8.5 L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA
Amb el pas del temps, Primo de Rivera, va tenir grups opositors que van impulsar actuacions per posar fi a la dictadura:
- Els republicans van protagonitzar una campanya de desprestigi del règim a escala nacional i internacional.
- Alguns sectors de l’exèrcit van organitzar conspiracions, com l’anomenada sanjuanada del 1926, un intent fallit de cop d’Estat.
- Els intel·lectuals i els estudiants universitaris van criticar la dictadura i van denunciar la censura de premsa i la falta de llibertat d’expressió.
- Els sectors catalanistes es van unir a l’oposició com a resultat de la política del Directori, que havia eliminat la Mancomunitat a Catalunya i havia prohibit l’ús del català.
- L’oposició obrera es va centrar fonamentalment en la CNT i en el Partit comunista amb l’objectiu d’incrementar la influència anarquista i el 1927 es va constituir la Federación Anarquista Ibérica.
- A partir del 1929 el PSOE va entrar en contacte amb el grups republicans que intentaven posar fi a la dictadura i substituir la monarquia per un règim republicà.
9. CAIGUDA DE PRIMO DE RIVERA
- Incapacitat de donar una sortida política a la nostra situació.
- Desprestigi de la monarquia.
- Oposició cada vegada més forta. Dictablanda Davant d’aquesta situació, Primo de Rivera dimiteix i Alfons XIII nomena al General erenguer. Aquest va governar per decrets i va intentar apaivagar els ànims després de la situació creada pel crac del 1929 i per les revoltes socials. Va derogar moltes mesures imposades i impulsades per Primo. Va intentar organitzar unes eleccions generals sense èxit: partits dinàstics es neguen, forta oposició política, força moviment obrer, aixecament de Jaca... Berenguer va presentar la dimissió al febrer de 1931. L’Almirall Juan B. Aznar va intentar gradualment arribar a la situació anterior al 1923 i va organitzar unes eleccions municipals per al 12/4/1931. Com que guanyen els republicans, es proclama el 14/4/1931 la Segona República. El rei abandona Espanya, cap a França i s’acaba la monarquia.
