¡Descarga Tema 39. Ramon Llull y más Apuntes en PDF de Filología Catalana solo en Docsity!
TEMA 39. Ramon Llull i el naixement de la prosa. ÍNDEX:
- Introducció a. Context historicocultural b. Vida i pensament de Llull c. La formulació i divulgació de l’Art
- L’obra de Ramon Llull
- Característiques de l’obra de Llull
- Conclusions. El llegat de Ramon Llull INTRODUCCIÓ a) Context historicocultural Si bé en el camp polític, econòmic i social el període de l’Edat Mitjana va suposar una crisi generalitzada per a Catalunya, en l’àmbit de la cultura va succeir tot el contrari. Així, entre els segles XIII i XV, les lletres catalanes van viure la seua particular edat d’or. Però, per entendre aquest reeiximent de la literatura catalana, primer hem d’entendre els canvis produïts al si de l’Església medieval. Aquesta havia estés la seua influència per tot l’occident europeu i era, a més, la institució que monopolitzava el saber escrit. Els canvis produïts al camp i el naixement de les ciutats van tenir el seu reflex en el món religiós perquè van impulsar unes noves formes d’expressió religiosa que la rígida jerarquia eclesiàstica no sempre estava en condicions d’assimilar. Al segle XII van aparèixer les ordres mendicants, l’objectiu de les quals era predicar a les ciutats. Es deien així perquè pretenien viure de l’almoina dels fidels. Una era la dels franciscans i l’altra, amb característiques diferents, la dels dominics. Com a conseqüència, les escoles dels monestirs europeus van ampliar les seues activitats Els contactes amb Al-Àndalus, per un costat, i amb la Mediterrània oriental, per un altre, havien permés conèixer les obres d’autors clàssics com Plató i Aristòtil. Per tant, el vehicle d’estudi era el llatí. Ara bé, un segle després, al segle XIII, comencen a consolidar-se aquestes novetats sorgides durant el segle anterior i, de forma més rellevant per al món de la TEMARI OPOSICIONS VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA AUTORES: MARIA JUAN VALERO i NÚRIA PICÓ FERRER CURS ACADÈMIC: 2018-
cultura, es creen les universitats, fruit de les diverses formes de pensament que van sorgint al si dels nuclis urbans. En el terreny de les lletres tenim que les llengües romàniques progressen en difusió i hegemonia respecte al llatí, i els temes de filosofia o de ciències naturals comencen a ser escrits en aquestes llengües per tal d’arribar a més persones. Pel que fa a la nostra llengua l’expansió imperialista de Grècia i Turquia dóna consciència d’identitat cultural estretament relacionada amb la llengua catalana com a expressió d’aquell destí. El primer model de la llengua clàssica el tenim a les Cròniques, a les obres de Llull i als documents de la Cancelleria Reial. Va ser aquesta prosa del segle XIII la que li va donar la seua forma literària. Com hem dit, en el segle XIII la llengua catalana comença a articular una literatura de gran qualitat i la figura del mallorquí Ramon Llull ompli el món literari català durant aquest segle amb una extensa obra escrita en llatí, català, àrab i provençal. L’obra de Llull, possiblement el primer autor universal en llengua catalana, va abraçar diferents camps que ultrapassaven el vessant estrictament literari. I és que per a Ramon Llull la literatura era un mitjà per a assolir els seus principals objectius: la conversió dels infidels i la difusió de l’ideal cristià primitiu. b) Vida i pensament de Ramon Llull. L’aproximació a la figura de Ramon Llull és difícil, igual que l’anàlisi de la seua obra. Llull va ser un viatger, un místic, un escriptor, un visionari i molt més. Però sobretot, Llull va ser el més gran escriptor en llengua catalana i un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval o un divulgador? Si hem de buscar una paraula per definir-lo, possiblement la correcte siga “heterodox”. Durant els primers trenta anys, Ramon Llull va tenir una vida pròpia d’un home cortesà. Va escriure poesia trobadoresca i va formar part de la cort del rei Jaume I i, després, de Jaume II. Es va casar amb Blanca Picany i va tenir dos fills. Aquesta és, doncs, l’etapa cortesana de la vida de Llull. Ara bé, cap als 33 anys és quan té lloc la seua conversió. Una nit se li aparegué Jesucrist crucificat. Uns dies després, va escoltar un sermó sobre la renúncia que Sant Francesc d’Asís va fer dels seus béns terrenals i el seu lliurament al servei de Déu i Llull va decidir imitar-lo. D’aquesta manera, va abandonar la seua
La primera, anomenada “etapa preart”, abasta els darrers anys d’aprenentatge abans de la il·luminació, i a ella pertanyen un tractat de lògica en vers i el Llibre de contemplació en Déu, la primera gran obra de Llull. Entre 1274 i 1290 transcorre l'“etapa quaternària”, anomenada així perquè els principis bàsics que estructuren l'Art compareixen en un nombre múltiple de quatre, hi formen part l'Art abreujada de trobar veritat i l'Art demostrativa, de les quals deriven respectivament dues grans novel·les: el Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blaquerna (1283) i el Fèlix o Llibre de meravelles. A partir de 1290, i fins l'any 1308, data en la qual Llull abandonarà definitivament la reescriptura de la seua Art, assistim a una reducció dràstica dels conceptes bàsics del mètode i a un canvi important en el seu funcionament. Ara els conceptes compareixeran en un nombre múltiple de tres, per la qual cosa es coneix aquest període de la producció del nostre autor com a “etapa ternària”. L’Ars inventiva (1290) inaugura aquesta etapa, i es clourà amb l’Art breu (1308). Destaca en aquest període la gran enciclopèdia Arbre de Ciència, juntament amb les dues millors manifestacions de lírica lul·liana: el Desconhort i el Cant de Ramon. Finalment, des de 1308 fins la seua mort, l’any 1316, Llull va deixar de banda l’Art i es va centrar en l’escriptura d’opuscles sobre qüestions concretes de filosofia, de teologia i de lògica: és la coneguda com “etapa postart”. L’OBRA DE RAMON LLULL S’ha dit que l’obra de Ramon Llull no és literatura perquè Llull és teòleg en funció missionera. Llull coneixia els homes, i sabia que hi havia molts a qui no guanyaria la voluntat si solament s’adreçava al seu enteniment i, per tant, calia altres mitjans: interessar la imaginació. Per a això tenia dos camins: la lectura i la delectació que aquesta comporta, i l’audició de cants i recitació de joglars. Ambdós camins literaris. Lola Badia diu al respecte: «L’ús que fa dels procediments literaris, no pot resultar xocant ni extraordinari. D’altra banda, cal tenir present que Llull, com s’haurà pogut comprovar, no sembla ni poeta, ni novel·lista, ni autor de contes o d’aforismes, ni vibrant orador sagrat. Llull se sentia dipositari d’un missatge de salvació que tenia urgència de comunicar i que li cremava a les mans». Potser ens acostaríem un poc a la realitat si diem que Llull era un propagandista que posava a prova el que nosaltres anomenem literatura; per a ell només podia ser dues coses: discurs més o menys líric sobre Déu, i discurs
propagandístic camuflat sota belles semblances (exempla). Encara que també podia ser, és clar, totes dues alhora. Segons Montoliu, en la immensa producció lul·liana podem dir que no hi ha possibilitat de separar amb una neta divisòria les obres pròpiament literàries, és a dir, les produïdes amb una exclusiva predominant intenció estètica, i les que tenen un caràcter didàctic, filosòfic o apologètic. Pròpiament, totes les obres de Llull van ser escrites sense finalitat literària. Giuseppe E. Sansone opina que el fet que Llull haguera estat mogut per la didàctica en els seus escrits no implica excloure l’intent literari o estètic, i afirma que davant l’imponent motlle del corpus lul·lià són decisivament narratives el Fèlix i el Blanquerna. En conclusió, fos conscient o no, el cas és que Llull està fent literatura, fins i tot en els escrits més filosòfics i apologètics. En la gran empresa per la reconversió del món, les armes de Llull eren l’intel·lecte i l’amor. La seua filosofia té la insistència sobre l’intel·lecte característica dels dominicans, i l’accent sobre la voluntat típic dels franciscans. Però la síntesi de Llull abraça també les filosofies de l’islamisme i del judaisme. A partir de tots aquests elements va aconseguir construir un sistema perfectament coherent, sorgit i inspirat a partir de la tradició platònica, que oferia una visió del món basada en una escala de creació que, partint de Déu, mostrava la conformació de les diferents esferes i les seues relacions. Pel que fa als Atributs Divins (bondat, grandesa, eternitat, poder, enteniment, voluntat, virtut, veritat i glòria), incorporats a la seua Art, hi ha diferents postures a propòsit de la seua adscripció: alguns crítics creuen que Llull les agafa de les tradicions musulmana i jueva i les adapta a la seua concepció de la teologia cristiana, mentre que d’altres com J. N. Hillgarth dedueixen que els antecedents estan en la cultura eclesiàstica, ja que es troben als Salms, al Llibre de la Saviesa i a la tradició medieval agustiniana, fonts que en darrer terme deriven de les idees platòniques, acceptades també per Llull. Un altre element que influeix en la seua obra és l’educació cortesana que va tenir quan era jove, amb tot el pes de la tradició trobadoresca que aquesta formació incloïa. Ara bé, aquesta influència dels rituals de l’amor cortés i dels trobadors del Sud de França i de Catalunya es mescla amb la dels “romans” contemporanis, la del misticisme franciscà i la de les fonts occidentals.
constatació del seguiment majoritari de la segona intenció i el consegüent oblit de la primera a nivell individual i social. Llull reacciona amb una forta crítica a les instàncies que detenten el poder religiós i temporal i amb el plantejament d’unes propostes radicals basades en molts casos en l’espiritualitat franciscana cristocentrista focalitzada en l’evangeli com a model de vida. Així, una de les idees centrals en la reforma lul·liana és l’exaltació de la pobresa evangèlica: partidari, com Sant Francesc, de l’«Església dels pobres», Llull proposa en la novel·la Blaquerna mesures concretes com ara la renúncia dels bisbes a dos terços de la renda, o la incitació als rics burgesos a exercir la caritat, tot i que l’estat idoni és el de la renúncia total a les riqueses temporals i l’acostament a Crist a través de la pobresa voluntària, com fan els pares del protagonista. Al Desconhort , extensa composició en vers de 69 estrofes, el sentiment d’amargor s’expressa a través del diàleg amb un ermità, que planteja a l’autor les possibles causes del seu fracàs. Finalment, però, sempre troba forces noves per a continuar amb la tasca: Llull convencerà l’ermità de la bondat dels seus plantejaments i de la necessitat de continuar lluitant, i es guanya un altre company per a la seua causa. Com es pot comprovar, la literatura juga un paper primordial en l’expressió de les idees lul·lianes més personals, no sols de les filosòfiques. La seua lírica destaca així, en un panorama dominat per la reiteració buida dels tòpics de l’amor cortés, pel seu to personal, sincer i commovedor. Així, si bé al llarg de la història el Llull filòsof ha ocultat el literat, al segle XX va començar una reivindicació del nostre autor com a gran prosista i gran líric. Si la literatura per a Llull, com hem dit, és un vehicle per transmetre uns continguts, per això mateix posarà especial cura en l’estil de les seues obres. La prosa de Llull és elegant, lògica i molt moderna per al segle XIII. Sap equilibrar les frases, tot expressat en una sintaxi amb una presència significativa de les oracions subordinades. No en va va tenir un paper fonamental en la creació de la llengua catalana, amb l’adopció de solucions lèxiques que hui es troben plenament integrades en el sistema i que provenen de la necessitat d’expressar uns continguts filosòfics o tècnics en un idioma que no disposava encara de recursos. Pel que fa a la lírica, manlleva els recursos propis de la poesia provençal, que coneixia bé, i els adapta a un contingut religiós o, de vegades, autobiogràfic. L’originalitat del seu pensament i la qualitat sense parió de la seua literatura han fet de Llull la figura més destacada de la cultura catalana de tots els segles arreu del món. Des de la seua mort va tenir seguidors més enllà de les nostres fronteres: no sols a França, Castella, Itàlia o centreeuropa, sinó fins i tot a Rússia, on hi havia una escola lul·lística al segle XVIII (lul·lisme). El seu pensament va influir en figures com Giordano Bruno o Leibniz, i la seua literatura és encara un model estilístic i una font d’inspiració per a molts autors catalans del present.
CONCLUSIONS. EL LLEGAT DE RAMON LLULL
Com hem vist fins ací, la filosofia lul·liana és combativa, nascuda de la discussió i del xoc contra les idees dels infidels i dels heretges, la qual es va fent i prenent cos a mesura que li cal defensar-se. L’obsessió de Llull era que la fe pot ser raonada i entesa, ja que, si no ho fos, no seria veritable. Ell parla d’una fe prèvia, indiscutible, i aquest pressupost és raonable en la mesura en què considerem els adversaris de Llull no ateus, sinó creients d’una altra religió. És una filosofia nascuda del realisme neoplatònic que arriba a Llull a través del corrent anselmià-agustinià. Per a ell la idea de Déu és la de perfecció, i les criatures en són la seua semblança: és el caràcter exemplarista de la filosofia lul·liana, completat pel simbolisme universal i culminat pel misticisme. També hi és present una influència de la filosofia i de l’esperit franciscans. La influència musulmana es veu en l’apropiació de les maneres de filosofar àrabs, en el seguiment de la lògica d’Al-Gazzali, i en la recurrència a les pràctiques dels sufixos d’elaborar màximes metafòriques. Des d’un altre punt de vista, Llull s’ocupa de branques que ningú abans havia tractat en català, i inevitablement es troba amb buits lèxics que ha d’omplir i no pot comptar amb cap model. Mitjançant els manlleus del llatí i les regles naturals de crear mots del català, Llull configura una llengua estàndard que serà la base per als escriptors de tota l’Edat Mitjana, i d’aquesta forma es converteix en el creador de la prosa literària sense cap exageració. Alguns opinen al respecte:
- Martí de Riquer: “la prosa catalana adquirirà gràcies a Llull una perfecció i una modernitat sorprenents en el pas dels segles XIII a XIV”.
- Joan Martí i Castell: “Llull supera parcialment una diglòssia tan universalment pesant com és la que es dóna entre el llatí i el català”.
- Nadal i Prats: “No ens atreviríem pas a dir que la influència de la seua impressionant labor de creació lingüística fou nul·la”. Finalment, segons Jordi Rubió, hi ha una incomunicació de l’obra literària de Llull amb la literatura catalana medieval. També parla de la poca transcendència de les imitacions de l’estil del mestre per part del falsificador d’obres lul·lianes al segle XIV, i de la pràcticament nul·la influència en autors com Eiximenis, Canals o Metge. De fet la redescoberta del valor literari de l’obra de Llull no va arribar fins que Jovellanos va fer veure que a ell “deben la lengua i la poesía catalana su majestad i esplendor”.
