¡Descarga TEMA 9 2007/08 y más Apuntes en PDF de Finanzas Empresariales solo en Docsity!
TEMA 9 : La industrialització als Estats Units i al Japó.
JAPÓ
El punt de partida de l'economia/industrialització japonesa és al S.XIX. Tenien una monarquia teocràtica (rei amb funcions religioses). L'emperador només tenia funcions representatives. El govern el portava el primer ministre SHOGUN , cap del Shogunat (tot l'aparell de govern). L'Estat japonès és propietari del 25% de les terres japoneses i es financia/manté del que cobra dels camperols de les terres. Per sota del Shogun hi ha els 'ministres' o grans senyors DAIMIOS que poseeixen el 70% de la terra. Per sota hi havia una classe social anomenada SAMURAIS , una classe mitjana que treballa per l'Estat (comerciants, militars, recaptadors, etc.). Per sota dels Samurais hi ha el poble. Entre els Samurais i el poble poseïen el 5% de la terra restant.
Els camperols havien d'entregar el 50% de les seves collites a l'Estat en concepte d'impostos. Desde el S.XVIII el Shogunat havia estat en mans de la familia TOKUGAWA.
Al 1.868 mor l'emperador i el seu hereu anomenat MUTSUMITO , arriba al poder. Mutsumito és un estdudiant enamorat de l'història europea. Aquest decideix que el seu govern portarà el lema MEIJI (sinònim d'Il·lustració), o sigui, farà el mateix que a Europa: acabar amb el poder feudal...
La major part dels Samurais eren SINTOISTES , una barreja entre filosofia i secta, i defensaven que l'emperador havia de tenir poders polítics i religiosos.
Mutsumito vol acabar amb els Daimios i Samurais. Per això anirà potenciant la guàrdia de l'emperador fins que es convertirà amb un exèrcit d'armes europees. Al 1.868 proclama la supressió dels Daimios i del Shogun (Tokugawa) i acapara tot el poder l'emperador. Hi ha una guerra curta i es canvia d'estructura tal i com veiem en el següent organigrama:
L'emperador acapara tot el poder de l'Estat amb el 95% de la terra. Però fan un tractat de pau amb els Daimios i l'Estat els retribuirà una compensació anual a canvi, en un principi, de no fer res. Mitsumito envia agents arreu del món per veure què poden copiar i/o imitar. Apareix EEUU en escena. Mitsumito volia una economia com l'alemanya (indústria amb arancels, dumping i feta desde dalt) però el problema és que EEUU amenaça amb arrassar Tokyo si fiquen arancels a les seves exportacions. Això va suscitar un fort sentiment nacionalista a Japó però va fustrar la seva industrialització. Aleshores els japonesos han de partir dels diners que retribuïa als Daimios com a indemnització per les terres i l'Estat proposa fer grups mixtes: que siguin de l'emperador però gestionats pels Daimios. Aquests grups s'anomenen ZAIBATSU, i tindran idèntica estructura empresarial basada en:
Els Zaibatsu van ser 5:
SUMITONO
• MITSUI
MITSUBISHI
• SANWA
• FUYO
Aquestes Zaibatsu teniem subempreses que fabricaven tot tipus de productes : neveres, rellotges, aliments, etc. I tots els pertanyents de una Zaibatsu (Ex.: Mitsubishi) consumien productes pròpis. En part és cert feudalisme. Entre families/províncies no es fan competència dintre de Japó.
Son doncs grans estructures corporatives que per mantindre's, l'Estat rebaixarà a la meitat els impostos als camperols. L'Estat controla el banc i així la vida de tot el poble.
Com que els Zaibatsu son propietat de l'emperador/Déu, els camperols treballen per Déu, o sigui, no hi haurà reivindicacions , ni vagues, ni res.
El problema és que els Zaibatsu no tenien matèries primes barates. Aleshores Japó fa una política d'expansió per Xina i altres països per abastir-se més econòmicament.
Però topen amb la Segona Guerra Mundial i l'emperador es veu obligat a anomenar un nou Shogun: McARTHUR (americà). Aquest comença a privatitzar els Zaibatsus amb intenció de que tots fóssin privats però als 50, EEUU, entra en la Guerra de Corea que enfrenta indirectament EEUU i Rússia. Al 1.856 es proposa que, a canvi del Shogunat de McArthur, i a canvi de poder continuar tenint els Zaibatsus, Japó pagarà les despeses de l'exèrcit dels EEUU fora dels EEUU (regió). Aleshores es reagrupen tots els Zaibatsus en un de sol: DAICHI , que ara ja no és de l'emperador sinó dels Daimios (poble). Ja no es dirà Zaibatsu, ara es dirà KEREI. EEUU crea el seu propi Kerei anomenat SONY per a que faci la competència al Kerei Japonès dintre del territori japonès. Destaquem les principals subcompanyies de Sony:
- CBS Columbia : canal de televisió i pel·lícules.
- AXN i ETV : canals de televisió.
- Gran part de televisions i videojocs/videoconsoles.
E.E.U.U.
El punt de partida del creixement econòmic del EEUU es caracteritza per dos fenòmens:
Contrucció de mercats progressius.
Efecte frontera.
Els mercats progressius es donen quan en un lloc determinat hi ha un molt alt creixement de la demanda i, a més a més, hi ha més capacitat d'inversió que no pas capital disponible. El que passa és que només es fiquen en funcionament negocis que tenen rendiments més alts degut a que hi ha moltes oportunitats. Aquest negocis que donen molt benefici, atrau molta immigració. Fins després de la Guerra Civil americana, els emigrants que hi van no son gent pobra sinó que son classes mitjanes europees, les úniques que poden pagar el bitllet que valia viatjar a EEUU. Aquests immigrants porten capital humà incorporat: gent formada, culta, instruida. I arriben amb tots els seus estalvis. Pels EEUU això suposa un capital humà a cost “0” perque no els ha de formar. Més oportunitat de negoci, més inversió... cosa que retroalimenta la immigració. És per això que EEUU, cada 50 anys, multiplica per cinc la seva població i el seu PIB. Taxes de creixement molt elevades: mercats progressius.
Efecte frontera és que un lloc amb moltes oportunitats de treball es tradueix amb una pressió sobre els salaris. Han de pagar bons salaris per a que la gent prefereixi/escolleixi treballar en comptes de buscar oportunitats de negoci. I aixó hi fan, paguen bons sous a comparació d'altres països. Però això no perjudica a l'economia americana perque Europa i EEUU no es fan la competència perque no hi ha bones comunicacions (transports) i el mercat és intern (de fronteres cap a dintre). En aquest país ple d'oportunitats aviat sorgeixien 2 estratègies diferenciades:
- Pel Nord, on arriben els emigrants, es converteix en un lloc industrial, amb un fort creixement econòmic, amb salaris alts.
també estan d'acors en que no baixin perque el sistema industrial nortamericà es basa en la demanda inteirior (mercat interior). Per compensar els salaris, els empresaris nortamericans el que fan és la maquinització de les fàbriques (molt abans que a Europa). Els treballadors tendeixen a estar un temps a les fàbriques i després marxen per muntar els seus propis negocis.
Apareix el Taylorisme , doctrina de movilització industrial basada en dividir la producció en unitats de treball el més petites possible perque el que interessa son treballadors fàcilment remplaçables que no necessitin gran formació. El sistema de producció americà, avui anomenat estandarització , és conseqüència del Taylorisme. Consisteix en fabricar components que siguin multipropòsit. Ex.: fabricar un 'tornillo' que serveixi per a diferents fàbriques pero produir cadires, armes, taules, etc. El resultat d'això serà el sorgiment de grans fàbriques que només aquestes podran dur a terme la divisió del treball.
Aquestes grans fàbriques sorgides després de la Guerra Civil s'aniran convertint en HOLDINGS , que son agrupacions empresarials de caire vertical (semblants als Zaibatsu japonesos) que es dediquen a un sector específic (diferència amb els Zaibatsu). Ex.: Ford > compra una plantació de cautxú per produir els neumàtics, fàbriques pròpies pels vidres, empreses pròpies de metall, financeres, botigues, asseguradores, etc. El problema del Holding és que si va bé tendeix a acapar el mercat. A això se l'anomena TRUST , quan més gran és el Holding, més barat pot produir i menys competència. És fàcil la conversió del Trust a Monopòli perque els competidors aniran tancant. Amb el Monopòli es fixa el preu injustament, cosa contrària a la filosofia americana. Ex.: Microsoft, domina el mercat i ven al preu que vol. En front això, els nortamericans demòcrates fan dues lleis proteccionistes:
- Llei Sherman (1.890) o llei antitrust. Quan un Holding controli de manera monopolística un mercat, l'Estat podrà obligar-lo a dividir-se en parts. Ex.: Coca-Cola & Pepsi.
- Llei Clayton (1.914). Prohibeix l'alteració dels preus de mercat. Una companyia no pot aprofitar la seva situació monopolística per encarir artificialment el seu producte com tampoc pot vendre per sota dels preus de mercat (per esfonsar la competència).
