¡Descarga Audición y sordera: alteraciones y soluciones - Prof. Anguera y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
TEMA SORDESA
La sordesa és qualsevol alteració produïda en l’òrgan d’audició, en la via auditiva o al còrtex. Diferents tipus de sordesa segons la localització de la lesió, el grau d’aquesta i l’edat d’aparició de la sordesa. Totes tres variables són molt importants per a l’educació, la participació i l’habilitació.
LOCALITZACIÓ DE LA LESIÓ
1. Sordesa de conducció o transmissió
Tenen lloc a la orella externa o mitjana i dificulten la transmissió de les ones sonores a l’orella interna Produeixen una alteració en la quantitat però no en la qualitat de l’audició, de manera que es solucionen bé amb amplificació La pèrdua no és superior a 60 dB
Solen ser causades per otitis reiterades, traumatismes amb perforació del timpà, alteracions en la cadena d’ossets… Se solen poder tractar mèdicament o quirúrgicament
2. Sordesa neurosensorial o de percepció
Tenen lloc a l’orella interna, a la via auditiva que va fins a l’escorça cerebral o al còrtex
Queda afectada tant la quantitat com la qualitat de l’audició; Els audífons poden millorar l’audició en alguns casos però amb limitacions La pèrdua és superior als 60 dB La intervenció és principalment de tipus educatiu i habilitador Quan l’afectació és a les cèl·lules neurosensorials de la còclea es pot realitzar un implantament coclear
L’ implant coclear suposa la introducció en l’oïda interna d’un dispositiu electrònic que transforma els sons externs en estímuls elèctrics que actuen sobre les aferències del nervi coclear. D’aquest forma les persones sordes reben una sensació auditiva i, en el millor dels casos, aconsegueixen discriminar el llenguatge. Les associacions de sords rebutgen aquest aparell, però els seus defensors argumenten que no es pot desaprofitar l’oportunitat de millorar
significativament la capacitat de comprensió del llenguatge a les persones sordes. L’implant coclear no restableix l’audició. És necessari tot un procés llarg de rehabilitació per a permetre la clara distinció dels sons i la seva nova interpretació ja que els sons són diferents. En els sords postlocutius pot ser d’un any i de dos a cinc anys en els perlocutius.
GRAU DE PÈRDUA
- Hipoacusia (20-40dB) o mitjana (40-70dB)
La veu humana es troba en torn als 60-70dB. En aquest cas amb l’amplificació més rehabilitació (intervenció educativa + habilitadora), el desenvolupament correcte del llenguatge per via oral no es veu impedit.
- Sordesa profunda: pèrdua greu (70-90dB), pèrdua profunda (més de 90dB) L’adquisició per via oral del llenguatge és impossible. El llenguatge oral haurà de ser ensenyat de forma intencional i amb suports visuals per percebre la informació. Els casos d’èxit amb aquest mètode es troben dins del rang de sordesa greu (70-90dB).
SEGONS MOMENT DE LA PÈRDUA
- Sordesa perlocutiva: abans de l’adquisició del llenguatge, entre els 0 i els 3 anys. És molt difícil l’adquisició del llenguatge oral. Si no es realitza implant coclear es plantegen diferents opcions que contemplen o no el llenguatge de signes. Implica dificultats educatives ja que s’ha d’ensenyar a un nen una llengua que no ha escoltat mai.
- Sordesa postlocutiva: després dels 3 anys, l’experiència lingüística es pot aprofitar.
RECURSOS VISUALS PER AFAVORIR L’ADQUISICIÓ DEL LLENGUATGE EN SORDS GREUS I PROFUNDS
Si la sordesa es mitjana o poc profunda no hi ha necessitat de suports visuals. Els recursos ajuden a comprendre i/o a expressar-se (segons el moment de la pèrdua).
Es basen en el moviment dels llavis i no en el so. Només el 30% de la informació es mostra en els llavis. És una tasca molt complexa. El context ajuda a construir tota la informació que falta (p.ex: papa i mama es veurien igual amb la lectura labial). A més, hi ha fonemes que no tenen representació labial com “gat”. El context lingüístic ajuda a escollir la paraula adequada. Tot i això és possible si el llenguatge ja està adquirit. En el cas de l’infant que ha d’aprendre el llenguatge oral a través de la lectura labial és més difícil. És un recurs poc sofisticat.
les manes. Es fa servir per a anomenar paraules exòtiques, noves, desconegudes, difícils, etc. Permet la comunicació entre persona sorda i oïdora.
- Alfabet manual per a sordocegs
Cada lletra es configura al palmell de la mà de la persona sordocega. Sol ser la seva font principal de recepció del llenguatge.
OPCIONS LINGÜÍSTIQUES
Ús únic de la llengua oral amb complements (lectura labial) o sense per a l’intercanvi comunicatiu i com a llengua vehicular d’ensenyament. Modalitats:
- Sistema audio-oral unisensorial: sordesa lleugera o mitjana. Adquisició només per via auditiva. No es pot fer servir en persona sorda 100%.
- Sistema audio-oral multisensorial: informació auditiva, vibrotàctil i lectura labial. Es pot fer servir en persona totalment sorda.
- Parla complementada i/o sistemes bimodals
De què podria dependre l’èxit d’una persona sorda greu o profunda (perlocutiva) utilitzant un sistema oralista? Depèn de la intel·ligència de la persona (correlaciona amb l’èxit de la lectura labial), també és important la motivació de la persona i el recolzament professional (mestres, pares, psicòlegs). Que la persona rebi els suports educatius necessaris és molt important, és a dir, que la intervenció sigui de qualitat.
S’ensenya la llengua de signes com a primera llengua i l’oral com a segona. Són les llengües vehiculars i permeten l’accés als aprenentatges del currículum.
- Bilingüisme successiu: la segona llengua s’aprèn a partir dels 6-7 anys.
- Bilingüisme simultani: ambdues s’aprenen des de l’inici.
VIDEO: hi ha desconeixement sobre com ens hem de relacionar amb persones sordes. Això es soluciona amb la sensibilització de la població. La formula màgica és la inclusió escolar. Tota la població aprèn a conviure amb la diferencia. La llengua de signes es processa en l’hemisferi esquerre com si fos una llengua normal.
- Diferenciar el què és l’avaluació de l’audició (metges) i l’avaluació general del nen sord.
- Com es desenvolupa el llenguatge en un nen sord profund.
(no sé per què estan aquestes preguntes però suposo que poden ser possibles preguntes d’examen).
OPCIONS D’ESCOLARITZACIÓ
La llengua de signes no es fa servir únicament a les escoles especials
- Escola ordinària
- (^) Escola ordinària d’integració preferent de sords: s’especialitzen en la inclusió. A cada aula hi ha més d’un sord. Hi ha opció monolingüe (1-3 sords/aula) i també bilingüe (7-8sords/aula). A cada aula hi ha un intèrpret. Aquí es concentren recursos per atendre a la persona sorda, hi ha una línia de continuïtat durant tota l’escolarització.
- Escola especial: tradicionalment era monolingüe oral, ara hi ha les dues opcions.
OBJECTIUS EDUCATIUS GENERALS: EL PROJECTEEDUCATIU DE CENTRE ALUMNES SORDS
Definir la modalitat/s lingüística/es que adquiriran i utilitzaran elsalumnes i concretar el desenvolupament que se n’espera i els procediments per avaluar-ho.
Definir quines relacions es considera necessari que els alumnes sords estableixin amb les persones sordes, companys i adults i determinar les directrius que se seguiran per aconseguir ho-
ALUMNES OYENTS
Definir les mesures que es prendran per fomentar el coneixement, respecte i apreci dels alumnes sords i de la seva llengua específica.
TOTS ELS ALUMNES
Definir les relacions que es busca establir entre els alumnes sords i els oyents i determinar les directrius que se seguiran per aconseguir-ho.
METODOLOGIA DE TREBALL A L’AULA
- Utilitzar la pissarra, transparències i tot tipus de material visual palabras clave, hacer síntesis y resumir conclusiones
- Guia vident : les persones amb sordoceguesa els necessiten 100%, és la única forma d’habilitació possible. Hi ha diferents coses que s’han de tenir en compte:
- Tracte natural i adequat amb la persona cega: presentar-se (hola, que necessita ajuda? ). Hi ha persones que s’ofenen si la persona cega els hi diu que no necessiten ajuda. Hi ha dificultat en posar-se en la perspectiva d’algú diferent. Pot ser la persona cega està esperant a algú i no necessita creuar el carrer o que l’acompanyin.
- El cec ens ha d’agafar a nosaltres, no nosaltres a ell: el nostre moviment el guia. No cal que li expliquem tots els petits obstacles, ell ja ho nota. Si cal avisar si hi ha incident especial (esglaó molt alt, moltes escales, etc). Però bàsicament amb el moviment del nostre cos el cec ha queda informat. S’ha de tenir en compte el llenguatge. No es pot dir “està allà”, s’ha de fer servir el símil del rellotge “Està a les teves tres” o “a la dreta”. No cal evitar verbes de “veure”, el cec es pot sentir ofès.
- Quan deixem de guiar-lo l’hem de deixar orientat: deixar-li indicis d’allò que ha de saber. No l’hem d’asseure, per exemple, només dir-li on són les coses.
És important tenir aquests coneixements de com s’ha d’interactuar amb persones amb discapacitat.
- El bastó blanc: és molt útil, però la tecnologia actual no ho arregla tot.
- Protegeix a la persona cega d’obstacles propers i que toquen al terra. Hi ha coses que haurien de ser evitades (panells que pengen, etc).
- L’informe sobre l’entorn: per exemple quan s’acaba una vorera i comença l’asfalt.
- Informa als altres de que la persona és cega: els més petits i adolescents són més reacis a que els demès coneixin la seva discapacitat. Els adults ja saben que és millor. Els bo que els demès sapiguem que la persona no hi veu. Per fer servir el bastó s’ha d’apendre.
- El gos pigall: el gos es converteix en un molt bon amic del ceg ja que han de conviure junts. Ajuda al cec més que el bastó. Tenen un entrenament molt específic. Hi ha obstacles que es poden evitar més que amb el bastó, però el que s’orienta és el cec no el gos. S’ha de tenir una determinada edat per poder començar a anar sol amb el gos (14-16 anys). Quan el gos està “treballant” duu un arnés i no se’l pot molestar. El cos i el cec coneixen una sèrie de consignes. Els gossos han de ser admesos a tot arreu, si no el deixessin es podria denunciar. Està tan ben entrenat que no molesta enlloc.
ACCÉS A LA INFORMACIÓ
- Sistema Braile : una persona experta en braile mai serà tan ràpida com una ident. És un sistema lent
- Cintes magnetofòniques (sistema antic) i el sistema Daisy (sistema nou): es llegeix escoltant. Permet llegir i fer una altra cosa al mateix temps (escoltar i fer ganxet).
Sempre que sigui possible és millor ensenyar la lectura normal. Ajuts: lupes, telescopis microscopis, etc. Els fan servir persones amb restes de visió.
- Plantilla per escriptura Braile: es fa servir poc, és necessari millorar.
- Màquina d’escriure Braile : molt vigent. Es pot anar revisant el què s’està escrivint. Molt important per a aprendre i millorar.
- Equips informàtics
- Emmagatamament d’informacio´: aparell amb teclat braile, es pot conectar en una impressora i a l’ordinador.
- Lectura directa de documents: es troben a la ONCE, a les biblioteques. No ho sol tenir un usuari concret. - Adaptacions per l’ordinador
- Línia braile: per a l’usuari cec. Permet la comprovació del que es a escrivint a l’ordinador. La diferència que hi ha amb la màquina d’escriure es què la primera va bé per a aprendre a l’igual que amb la línia. Però el que aprèn amb la màquina aprèn bairel i el de la línia està aprenent mecanografia normal, és a dir, aprèn a escriure en el teclat sense mirar, en alfabet habitual.
- Ampliacions de pantalla: equivalents a les lupes ordinàries.
- Impresora Braile i d’imatges en relleu.
També hi ha altres aparells habilitats com rellotges amb veu, semàfors sonors, informació en parla sintetitzada en serveis (ascensor, bus), pel·lícules narrades, telèfons amb veu, etc.
TEMA DISCAPACITAT MOTRIU
Hi ha diferents tipus de lesions:
ESPINAL
- Poliomelitis : és un trastorn adquirit
- Espina bífida : trastorn congènit de la medul·la. Es provoca una hèrnia: paràlisi amb pèrdua de la sensibilitat. De vegades l’hèrnia bloqueja la circulació del LCR i pot provocar hidrocefàlia. S’ha de prevenir amb vàlvules.
- Lesions medul·lars progressives
- Traumatisme medul·lar
MUSCULAR
- (^) Miopaties : pèrdua progressiva de la força muscular
El cas que es va veure al primer tema d’en Pablo és una barreja entre problemes espinals i musculars.
OSEO-ARTICULATORI
- Malformacions: nàixer sense alguna extremitat
- (^) Reumatismes
- Alteracions distròfiques i microbianes
GRAVETAT
Monoplegia :. Un sol membre alterat (braç o cama). Monoparesia: el mateix però més lleu.
Hemiplegia : tot un costat del cos afectat (dret o esquerre). Típic dels AVC i TCE.
Paraplegia : alteració de les extremitats inferiors. Lesió medul·lar.
Tetraplegia : les 4 extremitats alterades (també la cara i altres parts). Lesió encefàlica, TCE, paràlisi cerebral, esclerosi múltiple.
Diplegia : alteració o dels 2 braços o de les dues cames.
TIPUS D’ALTERACIÓ DEL MOVIMENT
Paràlisi : provoca incapacitat de realitzar moviments a causa d’una secció dels nervis o per pèrdua muscular (típic dels trastorns medul·lars i/o musculars). Quan hi ha moviment però aquest es troba alterat és més típic de les lesions encefàliques.
- Espasticitat : greu dificultat en flexió i extensió muscular. El to muscular està augmentat. Pot
estar tant augmentat que la persona no pugui ni obrir la mà. Molta rigidesa. Quan vol realitzar un moviment voluntari o s’experimenta una emoció s’experimenten moviments reflexes (moviment de l’espadatxí). Això provoca limitacions en fer coses, dificultats en les relacions i l’aprenentatge, problemes d’interacció social. A la resta de persones els hi és difícil interactuar de forma normal amb les persones amb aquest tipus de problemes. De vegades es produeix la indefensió apresa: quan la persona vol fer alguna cosa però el resultat és pitjor, pot donar lloc a que deixi de fer-ho.
- Atetosis : moviments involuntaris en parts finals de les cames i els braços a causa de la fluctuació del to muscular (de la hipertonia a la hipotonia). Es produeixen moviment abruptes i descontrolats. Segons la gravetat pot dificultar o inhibir totalment una conducta determinada.
- Ataxis: falta de coordinació en el moviment i impressició. Alteració de l’equilibri i la coordinació espai temporal.
DIFICULTATS I NECESSITATS
La DM comporta varies coses:
- Limitacions en l’acció: dificultat per poder actuar sobre els objectes i les persones. També hi ha dificultats pel que fa al desplaçament, la manipulació, la postura, etc. Això s’ha d’e rehabilitar i habilitar per a compensar amb adaptacions i ajudes tècniques. Serveis de fisioteràpia. Ex: cadires que permeten la postura a una persona però aquesta també ha de rehabilitar-se i aprendre a seure sense ajuts. Però mentre no ho aconsegueix és necessària l’ajuda de la cadira. Ex: per a la manipulació hi ha productes de suport com coberts amb forma diferent per eliminar certs moviments difícils, o estisores amb parts fixes per a què es puguin utilitzar amb una sola mà. Quan la dificultat de manipulació és greu les aplicacions d’ordinador són mot útils (oficina nomotètica).
- Dificultats en la comunicació i el llenguatge: dos tipus de dificultats. 1) Només afectació de la parla (anàrtria, disàrtria) i 2) afectació del llenguatge en general.
Hi ha dèficit en la interacció que pot generar problemes en l’adquisició i evolució del llenguatge. La rehabilitació de la parla es duu a terme a través d’un equip multidisciplinar (psicòleg, logopeda, fisioterapeuta, etc). La rehabilitació e la parla i la motriu estan molt vinculades. Aquesta dificultats de la parla s’han de compensar amb sistemes augmentatius de comunicació. A més, també poden haver problemes associats de tipus sensorials. Tot això crea dificultats en la participació i en les relacions interpersonals. La finalitat de la rehabilitació i habilitació és ajudar a la persona a que s’adapti favorablement al seu context.
La seva empresa i Ford li van oferir un cotxe adaptat (control de veu, pedals, etc). Té com a pròxims reptes formar una família (àmbit familiar, relacional).
REHABILITACIÓ DE LA PARLA
Es produeixen problemes en la parla quan la lesió és de tipus encefàlica (tan congènita com adquirida). S’ha de diferenciar el llenguatge de la parla ja que aquesta última és només l’acte motriu que produeix llenguatge però hi ha altres formes per a comunicar-se. A més, s’ha de tenir en compte que en forma part tant la producció o expressió com la recepció o comprensió. Els problemes poden ser específics o globals.
El problema motriu d’una persona amb DM és global, no afecta només a la parla. La rehabilitació de la parla queda molt lligada a la rehabilitació física i de problemes de l’alimentació. Aquest últim (alimentació) és un tema crucial ja que si no hi ha un abona alimentació es poden provocar problemes de salut. Quan un nen no pot menjar bé la família es procupa molt.
Primer de tot, per a començar a rehabilitar la parla i els moviments d’aquest tipus s’ha de permetre la relaxació global, la inhibició de reflexos, el control de la posició i els moviments globals. La idea és aconseguir que la persona ho faci de forma autònoma. Mentre això no és possible hi ha sistemes externs que ajuden a la persona en aquests àmbits de control. Es pot treballar la parla assegut en un matalàs per a afavorir la relaxació del cos mentre es practica l’articulació dels sons.
TRACTAMENT DELS TRASTORNS MOTORS DE LA PARLA
- Control de la respiració i la veu: exercicis de bufar una espelma, o fer servir un micròfon per pujar una gràfica a través de l’ordinador.
- Moviments bucoarticulatoris: moure la llengua a munt, avall...Tots els moviments necessaris per produir els fonemes.
Del resultat d’aquests dos apareix la producció de fonemes.
DESENVOLUPAMENT DE L’EXPRESSIÓ I COMPRENSIÓ DEL LLENGUATGE
El llenguatge té diferents components: fonològics, vocabulari, morfosintàctis, pragmàtics... Tot això no és treballa linealment (adquirit un component no és condició necessària per poder començar a treballar un altre). Es poden alternar i combinar.
SISTEMES AUMENTATIUS I ALTERNATIUS DE COMUNICACIÓ. ACCÉS A L’ORDINADOR I HABILITACIÓ GLOBAL
Aquests sistemes són una forma d’expressió alternativa a la parla natural. S’apliquen a persones que no l’han adquirit o que l’han perdut per causes diverses (DM, autisme, Trastorn Específic del Llenguatge...). Inclouen recursos tecnològics com comunicadors amb parla artificial o els ordinadors amb programes de comunicació adaptats per tal que es puguin usar fins i tot per persones sense cap ús funcional de les mans. També inclouen formes de comunicació basades en gestos, signes manuals o ajust de baixa tecnologia. El llenguatge de signes no es considera un sistema augmentatiu, sinó una llengua pròpia i individual.
El sistema augmentatiu i alternatiu s’ha d’adaptar a les possibilitats físiques i cognitives de la persona. Actualment la manipulació assistida passa per l’ordinador.
Signes manuals
Signes tangibles : objectes, miniatures. És típic en les primeres etapes del desenvolupament en persones amb autisme. Ex: fer servir una miniatura d’una ampolla d’aigua per referir-se a “dóna’m aigua”, o un tros de cadena per a fer referència al gronxador del pati i dir “vull sortir a jugar al pati”.
Imatges : fotografies o dibuixos fotogràfics, realístics.
Sistemes pictogràfics : dibuixos lineals i esquemàtics. Ex: un dibuix d’una televisió pot significar “vull veure la televisió”.
Sistemes logogràfics : són encara més esquemàtics. Són més difícils d’interpretar que els pictogràfics però fàcils de recordar.
Escriptura tradicional.
El grau de dificultat d’aquests sistemes és, en general, descendent. És a dir, és més fàcil el sistema pictogràfic que el logogràfic i aquest més fàcil que l’escriptura tradicional. No obstant, hi haurà expressions i frases que seran molt difícils de comunicar a través d’imatges o de pictogrames.
FORMES D’ACCÉS I SELECCIÓ DE SÍMBOLS
- Selecció directa: la persona senyala cada cos que vol transmetre (senyalar amb el dit, mà, peu, mirada, puny, colze...) S’han de distribuir les imatges, pictogrames, logos, etc segons la manera en com hagin de ser assenayalts, és a dir, amb un grau de separació, per exemple, més gran o més petit segons si es senyala amb el dit o amb el puny tancat.
que permetrà seleccionar les paraules més freqüents per a què pugui anar més ràpid a l’hora d’escriure.
