Teoria la plaça del diamant | Apuntes de Lengua y Literatura

La plaça del Diamant

Anàlisi de l’obra:

1. Mercè Rodoreda i la crítica

2. Argument

3. Personatges i indrets

4. Trama

4.1. Identitat (capítols 1 al 6)

4.2. Els coloms i la maternitat (capítols 7 al 24)

4.3. La revolució (capítols 25 al 35)

4.4. L’alliberament (capítols 36 al 49)

5. La veu narrativa

1. Mercè Rodoreda i la crítica

Rodoreda va escriure La plaça del Diamant en el seu exili a Ginebra durant el 1960 i la va

publicar el 1962. La va presentar al premi Sant Jordi el 1961 però no el va guanyar.

La novel·la va ser traduïda a vint llengües. L’estudi de Carme Arnau Introducció a la narrativa de

Mercè Rodoreda. El mite de la infantesa (1979) i la biografia escrita per Montserrat Casals sobre

Rodoreda són les dues línies de crítica amb més influencia per a l’anàlisi de Rodoreda en la

història de la literatura catalana. Carme Arnau parla de les obres de joventut, maduresa i

vellesa, i classifica la ficció en dues etapes cronològiques i temàtiques: la primera comprèn les

obres publicades fins a Mirall trencat i la segona la situa a l’altra banda del Mirall. Aquesta

ordenació de l’obra rodorediana és criticada per Montserrat Casals que, fent ús de documents

privats, demostra que les dates d’escriptura de Rodoreda no són tan nítides com les dates de

publicació, perquè les novel·les i els contes no van ser escrits successivament, sinó sovint

simultàniament, o reescrits. Casals conclou que la vida de Rodoreda va ser un autèntic naufragi.

A Casals se li critica la seva presa de partit. Com que va poder consultar molts documents

privats en possessió de la família i incorporar el testimoni de persones de la família de

Rodoreda o de Joan Prats, pseudònim d’Armand Obiols, aquests privilegis tenen un preu: el

llibre de Casals és el canal públic a través del qual aquestes persones poden reclamar la seva

experiència poc afortunada amb l’escriptora.

Colometa és el resultat d’una imposició i d’un procés d’alienament, al qual la protagonista es

troba sotmesa. El personatge principal no és un ésser, sinó una creació literària que reflecteix

les angoixes existencials pròpies de la societat europea del s. XX.

2. Argument

La Plaça del Diamant narra la història del festeig, casament, viduïtat i segon casament de la

Natàlia durant un període de temps que va des de poc abans de la proclamació de la segona

República fins a la Guerra Civil i la postguerra. Natàlia, òrfena de mare, viu amb el seu pare i

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Teoria la plaça del diamant y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!

La plaça del Diamant Anàlisi de l’obra:

**1. Mercè Rodoreda i la crítica

Argument
Personatges i indrets
Trama 4.1. Identitat (capítols 1 al 6) 4.2. Els coloms i la maternitat (capítols 7 al 24) 4.3. La revolució (capítols 25 al 35) 4.4. L’alliberament (capítols 36 al 49)
La veu narrativa
Mercè Rodoreda i la crítica** Rodoreda va escriure La plaça del Diamant en el seu exili a Ginebra durant el 1960 i la va publicar el 1962. La va presentar al premi Sant Jordi el 1961 però no el va guanyar. La novel·la va ser traduïda a vint llengües. L’estudi de Carme Arnau Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. El mite de la infantesa (1979) i la biografia escrita per Montserrat Casals sobre Rodoreda són les dues línies de crítica amb més influencia per a l’anàlisi de Rodoreda en la història de la literatura catalana. Carme Arnau parla de les obres de joventut, maduresa i vellesa, i classifica la ficció en dues etapes cronològiques i temàtiques: la primera comprèn les obres publicades fins a Mirall trencat i la segona la situa a l’altra banda del Mirall. Aquesta ordenació de l’obra rodorediana és criticada per Montserrat Casals que, fent ús de documents privats, demostra que les dates d’escriptura de Rodoreda no són tan nítides com les dates de publicació, perquè les novel·les i els contes no van ser escrits successivament, sinó sovint simultàniament, o reescrits. Casals conclou que la vida de Rodoreda va ser un autèntic naufragi. A Casals se li critica la seva presa de partit. Com que va poder consultar molts documents privats en possessió de la família i incorporar el testimoni de persones de la família de Rodoreda o de Joan Prats, pseudònim d’Armand Obiols, aquests privilegis tenen un preu: el llibre de Casals és el canal públic a través del qual aquestes persones poden reclamar la seva experiència poc afortunada amb l’escriptora. Colometa és el resultat d’una imposició i d’un procés d’alienament, al qual la protagonista es troba sotmesa. El personatge principal no és un ésser, sinó una creació literària que reflecteix les angoixes existencials pròpies de la societat europea del s. XX. 2. Argument La Plaça del Diamant narra la història del festeig, casament, viduïtat i segon casament de la Natàlia durant un període de temps que va des de poc abans de la proclamació de la segona República fins a la Guerra Civil i la postguerra. Natàlia, òrfena de mare, viu amb el seu pare i

treballa en una pastisseria. En un ball de festa major coneix en Quimet, que li canvia el nom de Natàlia a Colometa i amb qui poc després es casa. Neixen els seus dos fills, Antoni i Rita, i es proclama la segona República. Quimet decideix criar coloms al terrat i la Natàlia veu com els coloms envaeixen primer el terrat i després el pis. A causa de la inestable situació social, la feina d’en Quimet, que té un taller de fuster, escasseja i la Natàlia ha d’anar a treballar. Es col·loca com a dona de fer feines en una casa de senyors que l’exploten i li paguen menys del que es mereix. Després esclata la guerra i Quimet se’n va a fer de milicià. La Natàlia és acomiadada pels senyors que pateixen les conseqüències de la revolució, però ella aconsegueix feina a l’ajuntament gràcies a la seva amiga, la senyora Enriqueta. A mesura que la guerra avança la situació és més desesperada i la Natàlia decideix enviar el seu fill Antoni a una colònia per a refugiats, en contra de la voluntat del nen. Quimet i el seu amic Cintet moren en combat. Després de la guerra, la Natàlia s’assabenta que l’altre amic per qui ella tenia un afecte especial, en Mateu, havia estat afusellat. La Natàlia i els seus fills passen tanta gana que han de vendre tot el que tenen dins el pis. Ella es planteja matar els fills i suïcidar-se. Va a buscar salfumant a l’adroguer que els venia les veces dels coloms. Ell li ofereix fer la neteja de casa seva i com a bestreta li dona una mica de menjar, així comencen a sortir de la misèria. Al cap d’un any ell, que està castrat per una ferida de guerra, li proposa matrimoni. Finalment, la Natàlia accepta. La novel·la acaba el dia del casament de la filla, la Rita, uns quants anys després. La Natàlia aconsegueix trobar la pau i la reconciliació amb el món.

3. Personatges i indrets L’acció de la novel·la se situa a Barcelona durant un temps que va des de poc abans de la proclamació de la segona República (1931), la Guerra Civil (1936-1939) fins als primers anys de la postguerra, a finals dels 40 o principis dels 50. L’acció comença a la plaça del Diamant, que és el nom real d’una plaça de Gràcia i es parla també del carrer Gran, que també està en aquest barri. Cal no oblidar que no és una crònica amb pretensions historicistes, sinó que és una novel·la. Al centre de la narrativa hi apareix la protagonista, que és també la narradora. Natàlia. Protagonista i narradora. Quan comença la novel·la el lector la troba en un passat que rememora des d’un present no determinat. Llavors és encara una noia jove i soltera, òrfena de mare, que viu amb el seu pare i la seva madrastra. S’explica el seu casament amb en Quimet, té dos fills, l’Antoni i la Rita, s’explica la seva viduïtat, el seu segon casament amb l’Antoni. La narració se suposa que s’estén uns 25 anys, ja que la novel·la s’acaba amb el casament de la filla. Quimet. primer marit que mor lluitant al front d’Aragó. Es coneixen en un ball de festa major a la plaça del Diamant i es casen al cap d’un any. A l’obra es fa una descripció física exhaustiva. Antoni. Adroguer a qui li compren les veces per als coloms i segon marit de la Natàlia. Literalment els salva de la mort perquè els dona menjar i feina a l’acabament de la guerra. La seva descripció física contrasta amb la del primer marit pel que té de breu.

canvi de nom de Natàlia a Colometa. En diversos moments la Natàlia traça paral·lelismes entre ella i el seu marit amb Adam i Eva. Els dos protagonistes de la novel·la estan construïts amb símbols que evoquen una determinada tradició cultural i ideològica. Eva s’associa al desig, la qual cosa dona lloc al pecat original i l’expulsió del paradís. A la novel·la el desig va lligat a la maternitat i la reducció de la dona a la maternitat es converteix en una narrativa d’opressió. En la novel·la el desig està carregat de conseqüències negatives: la inserció en una relació desigual que provoca sentiments d’empresonament i la reproducció que està vista com la despossessió del cos, és a dir, l’embaràs anticipa el procés de pèrdua del jo, d’alienació del cos. La Natàlia viu la gestació com una invasió del seu interior per un ésser aliè. El sentiment de la Natàlia davant de la seva maternitat no té res a veure amb la representació sublimada que se n’ha fet en la nostra cultura, al contrari, en el text es pot llegir un rebuig a la maternitat en tant que greuge i desenllaç d’unes relacions de submissió al marit. En l’episodi de la nit de noces les angoixes de la Natàlia reflecteixen el malestar de viure el sexe dins del matrimoni com una experiència de dolor i de mort. El casament és un moment rellevant en la narració de la Natàlia ja que marca l’inici d’un procés de submissió que no acaba fins al moment que la protagonista és capaç de reescriure la seva vida i la seva identitat. La Rita, en canvi, no es fa vulnerable al marit, i exerceix domini sobre ell. La filla, en aquest cas, repeteix el comportament del seu pare. 4.2. Els coloms i la maternitat (capítols 7 al 24) Un dels trets que destaca la crítica de la protagonista és la seva passivitat i gairebé abúlia. Una possible interpretació proposa llegir-ho no com a defecte sinó com un acte de rebel·lió. El caràcter passiu demostra el desinterès i la inviabilitat a participar en un món que li nega la possibilitat d’establir-se com a subjecte femení. La Natàlia adulta pot funcionar només eliminant els seus desigs per convertir-se en una representació dels desigs dels altres: esposa, mare i minyona. Quimet viu la paternitat com un orgull personal ja que suposa haver superat la prova. Quan la protagonista encara no està embarassada, Quimet suporta amb desassossec la pressió social. La maternitat té un paral·lel metafòric en els coloms. Els coloms també estan relacionats amb l’embut, metàfora de la vida de la protagonista en una situació d’asfíxia i explotació. La idea de criar coloms és una iniciativa que Quimet carrega a les espatlles de la Natàlia. Els ocells es converteixen en una manifestació d’abús i, de mica en mica, s’apropien de l’espai i del temps d’ella. La protagonista desenvolupa la feina i la funció que una societat de valors patriarcals atribueix a la dona: la de servidora i vetlladora dels interessos dels altres. A mesura que la història progressa es va fent més palesa la incapacitat de Quimet per alimentar i tenir cura de la seva

família. La feina fora de casa de la Natàlia representa una altra forma d’explotació que s’afegeix a la de mare i esposa. Amb l’esdeveniment de la república ella pren consciència de la seva explotació. És aquesta presa de consciència que li permet emprendre el camí cap a l’alliberament. 4.3. La revolució (capítols 25 al 35) L’emancipació social no és possible perquè s’ha perdut la guerra, però sí que ho és la individual. Les simpaties de la veu narrativa són clares: els personatges descrits en positiu lluiten al costat de la república i els negatius fan la guerra al costat dels vencedors. Quan Quimet es mor, ella es rebel·la contra l’opressió atacant precisament l’obra del seu marit: els coloms. La destrucció dels coloms simbolitza la rebel·lió de la protagonista. La identificació dels coloms amb els fills es manté al llarg de la novel·la, per la qual cosa és possible concloure que l’atac a les cries és també una rebel·lió contra la funció imposada de la maternitat. La Natàlia se subleva contra un ordre cultural que utilitza, subordina i fa de la dona una servidora dels altres: la utilitzen com a objecte i l’anul·len com a subjecte. La revolució social i la individual han donat com a desenllaç la desaparició de l’agressor però Natàlia encara planifica l’assassinat dels seus fills i el seu suïcidi. El capítol 35 marca el punt més àlgid de la tragèdia. El drama personal i social s’entrellacen en la visió que té la protagonista a l’església. A l’església, la Natàlia es purifica del seu assassinat dels coloms. L’església és un lloc sagrat on es demana penediment pel vessament de sang. 4.4. L’alliberament (capítols 36 al 49) La Natàlia reneix al costat del seu segon marit, l’Antoni, el venedor de veces. De manera metafòrica es pot veure que proporciona l’aliment dels coloms com de manera semblant després alimentarà els fills. La unió de la Natàlia amb l’adroguer fa que ella comenci a parlar com a subjecte. És un home que no és autoritari ni la domina. L’aparició de les rates pot llegir-se com una metàfora del record del primer marit i la por de l’inconscient que no estigui mort, un altre cop l’espai vital està envaït per animals fastigosos. La Natàlia s’allibera reconciliant-se amb el seu passat i també amb la maternitat. D’aquesta manera adquireix el control sobre la narració de la seva vida, per això al final quan ha d’explicar els seus records transforma els coloms en àngels. El monòleg final que clou la novel·la és l’expiació definitiva de la vida passada. La plaça del Diamant apareix en forma d’embut, metàfora de la seva vida oprimida i s’allibera de tot amb el crit.

Teoria la plaça del diamant, Apuntes de Lengua y Literatura

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Teoria la plaça del diamant y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!