Fins aquell moment, i mentre es despullava, es pot dir que mai no l’havia acabat de mirar bé.
Estava asseguda en un racó, sense gosar moure’m, i a l’últim va dir, si et fa vergonya despullar-
te davant meu, sortiré, i, si no, començaré jo perquè vegis que no n’hi ha per tant. Tenia els ca-
bells com un bosc, plantats damunt del cap rodonet. Lluents com xarol. Se’ls pentinava a cops
de
pinta i a cada cop de pinta se’ls allisava amb l’altra mà. Quan no tenia pinta se’ls pentinava
amb
els dits de les mans ben oberts, de pressa, de pressa, com si una mà empaités l’altra. Si no se’ls
pentinava li queia un ble damunt del front, que tenia ample i una mica baix. Les celles eren
espes-
ses, negres com els cabells, damunt d’uns ulls menuts i lluents de ratolí. Les vores dels ulls
sempre
les tenia humides, com una mica untades i li feia molt bonic. El nas no era ni massa ample, ni
mas-
sa estret, ni tirant amunt que no m’hauria agradat. Les galtes eren plenes, rosades a l’estiu,
verme
lles a l’hivern, amb una orella a banda i banda una mica desenganxada de la part de dalt. I els
lla-
vis els tenia sempre encesos i eren grossets; el de baix sortit enfora. Quan parlava o reia se li
veia
la cadeneta de les dents, ben posades a cada part de la geniva. Tenia el coll sense nervis. I el
nas,
que com he dit no era ni massa ample ni massa estret, hi tenia, a cada forat, un enreixadet de
pèls
