Perquè, efectivament, reconec de diverses maneres que aquesta idea no és fingida ni inventada, o que
depèn només del meu pensament, sinó que és la imatge d'una naturalesa veritable i immutable. En
primer lloc perquè, a part de Déu, no sabria concebre cap cosa a l'essència de la qual pertanyi
necessàriament l'existència. Després també perquè no m'és possible concebre dos o més Déus de la
mateixa naturalesa I suposant que n'hi hagi un que existeix ara mateix, veig clarament que és necessari
que hagi existit anteriorment des de tota l'eternitat i que existeixi eternament en el futur. I, finalment,
perquè reconec en Déu infinitat d'altres coses que no puc disminuir ni canviar.
Pel que fa a la resta, sigui quina sigui la prova i l'argument que esgrimeixi, sempre anirem a parar al
mateix lloc, és a dir, que només les coses que concebo d'una manera clara i distinta tenen la força de
persuadir-me per complet. I encara que entre les coses que concebo d'aquesta manera realment n'hi ha
algunes que tothom coneix i d'altres que només descobreixen els que se les miren més de prop i les
examinen amb més exactitud, amb tot, una vegada descobertes, no es consideren menys certes les unes
que les altres. Per exemple, en tot triangle rectangle al principi no es veu fàcilment que el quadrat de la
base és igual a la suma del quadrat dels altres dos costats, tal com si que és evident que aquesta base
s'oposa a l'angle gran, i, tanmateix, un cop s'ha admès això, estem tan convençuts de la veritat d'una
cosa com de l'altra. I pel que fa a Déu, certament, si el meu esperit no estigués influït per cap prejudici i
no tingués el pensament distret per la presència contínua d'imatges de les coses sensibles, no hi hauria
res que conegués més aviat i fàcilment que ell. I és que hi ha res de més clar i manifest que pensar que hi
ha un Déu, és a dir, un ésser suprem i perfecte, en la sola idea del qual està compresa l'existència
necessària o eterna i, per consegüent, que existeix?