Tot el modul, Apuntes de Relaciones Laborales y Recursos Humanos

¡Descarga Tot el modul y más Apuntes en PDF de Relaciones Laborales y Recursos Humanos solo en Docsity!

Descargado en:

patatabrava .com

INTRODUCCIÓ AL DRET (UOC)

RESUM INTRODUCCIÓ AL DRET (UOC)

PROF. 13-

M1 – FUNCIONS DEL DRET

ANÀLISI FUNCIONAL I FUNCIONS SOCIALS DEL DRET

Funcionalisme = la societat s’entén com un sistema format per elements en equilibri. Els conflictes social s’interpreten com supòsits de mal funcionament que s’han de corregir des de dins del sistema. Conflictualisme = considera el conflicte com un element essencial en la construcció conceptual de la noció de societat i descarta que sigui una disfunció. Els seus representants més destacats són el marxistes. TIPOLOGIA BÀSICA DE LES FUNCIONS DEL DRET El dret com a sistema de control social: Tant funcionalistes com conflictualistes coincideixen a caracteritzar el dret com un sistema complex de control social però divergeixen en el significat d’aquest concepte.

• Funció regulativa i integradora = aquesta funció està relacionada amb la idea de pau social, una situació en la que els membres d’una societat mantenen relacions basades en la no-violència i se senten protegits contra una agressió potencial dels altres. Una de les funcions principals del dret és complir aquesta funció pacificadora i garantir l’ordre i la tranquil·litat social. Control social i regulació de conductes (f. regulativa) = aquesta funció té dos aspectes; regular el comportament dels ciutadans establint regles de conducta i controlar el poder públic i la conducta de les autoritats. El dret com a mecanisme de control social es pot referir tant al comportament dels ciutadans com al de les autoritats i poders públics. Control social i integració (f. integradora) = aquesta funció també es relaciona amb la idea que el dret contribueix a fer menys freqüents els conflictes socials. Quan els subjectes que intervenen en una relació tenen opinions contraposades es produeix el conflicte, la intervenció del dret esdevé clau per a resoldre la crisi i restablir l’ordre inicial. Coacció = amenaça de sancions. L’amenaça de sanció i la seva aplicació efectiva, actuen com a eina motivacional perquè els individus compleixin les normes jurídiques. Tècniques de control social = parlem de tècniques de repressió i tècniques promocionals. Les t. de repressió s’associen a la imposició de sancions, les normes que preveuen sancions tenen un efecte preventiu, contribueixen a evitar que es facin els comportaments indesitjables. Les tècniques promocionals pretenen incitar positivament l’adequació dels comportament a les normes jurídiques, o bé promocionar conductes que es consideren desitjables.
• Funció de legitimació del poder = funció que tracta d’evitar que les conductes o sancions que prescriuen les normes jurídiques s’associïn a un exercici de dominació per part dels més poderosos.
• Seguretat jurídica = possibilitat de conèixer què és el que exigeix el dret de manera prèvia a l’acció, així com la possibilitat de predir la conducta dels altres. La seguretat jurídica es tracta d’assegurar mitjançant la redacció de normes clares i precises, la publicitat de les normes i el compliment de les normes per part de l’estat i la seva aplicació per part dels tribunals.
• Justícia com a funció = establir de manera justificada allò que és moralment correcte i prescriure les conductes que cal prohibir o dur a terme per tal de mantenir els preceptes morals. M2 – NORMA JURÍDICA I SISTEMA JURÍDIC USOS DEL LLENGUATGE
• Ús assertiu o descriptiu = pertanyen totes les expressions que descriuen determinats fets, persones, objectes... o n’informen. Els enunciats s’anomenen proposicions i poden ser vertaderes o falses.
• Ús prescriptiu o directiu = comprèn les expressions que utilitzen el llenguatge per tal de dirigir la conducta.
• Ús expressiu = consisteix a utilitzar el llenguatge per expressar o exterioritzar emocions, sentiments o valoracions, al mateix temps que s’intenta influir en els sentiments o valoracions dels altres.
• Ús realitzatiu o operatiu = són activitats, accions o comportaments que depenen del llenguatge com prometre o condemnar. DIRECCIONS D’AJUST
• Món a paraules = la finalitat és que la realitat s’acabi ajustant a les paraules.
• Paraules a món = la finalitat és que el món s’ajusti a les paraules. TIPOLOGIA DE LES NORMES Segons von Wright: Categories principals = regles conceptuals o constitutives, prescripcions i regles tècniques. Categories secundàries = costums, normes morals i regles ideals.
• Regles conceptuals = no imposen deures, estableixen les condicions sota les quals un objecte o una situació pertany a la categoria definida per aquestes regles. Requisits de forma.
• Prescripcions = enunciats formulats per tal de guiar el comportament dels seus destinataris, determinen el que poden fer i el que no poden fer (què és obligatori, prohibit o permès). Responen a un ús prescriptiu del llenguatge.
• Regles tècniques = són preceptes que estableixen les condicions necessàries per a assolir una finalitat determinada. No imposen deures ja que no tracten de guiar la conducta, es limiten a assenyalar quines condicions s’han de complir per obtenir certa finalitat (si vols aprovar l’examen, has d’estudiar).
• Costums = serien els estàndards de conducta generats per la mateixa societat i que estan considerats com a obligatoris per part de la societat (utilitzar coberts per a menjar).
• Normes morals = podem parlar de dues grans corrents, la conseqüencialista i la deontològica. Sota una perspectiva conseqüencialista, les normes morals s’assemblarien a les regles tècniques (què s’ha de fer per assolir una finalitat), mentre que des del punt de vista deontològic s’assimilarien més a les prescripcions (què s’ha der fer o què no s’ha de fer).
• Regles ideals = estableixen models d’excel·lència d’alguna cosa, són models del que s’ha de ser. ELEMENTS DE LES PRESCRIPCIONS Von Wright distingeix vuit elements:
• Caràcter = per caràcter d’una prescripció s’entén la qualificació normativa o deòntica (obligatori, prohibit, permès o facultatiu) d’una acció o comportament establerta per la norma. Facultatiu = consisteix en el fet que tant està permès realitzar un comportament com abstenir-se de dur-lo a terme. Permís fort = una prescripció estableix expressament que cert comportament està permès. Permís feble = absència de norma que prohibeixi cert comportament.
• Contingut = consisteix en el comportament que està deònticament qualificat per cert caràcter (allò que és obligatori, prohibit, permès o facultatiu).
• Condicions d’aplicació = són les circumstàncies que s’han de donar perquè es pugui fer el contingut de la norma. Podem parlar de categòriques i hipotètiques. Són categòriques les que tant sols exigeixen les condicions que deriven del seu contingut, sense cap altre condició addicional. Són hipotètiques les que necessiten alguna condició addicional (tanca la finestra, tanca la finestra si fa fred).
• Autoritat normativa = és l’agent que emet o dicta la norma, o la font de la qual emana.
• Subjecte normatiu = és l’agent o el conjunt d’agents destinataris de la prescripció.
• Ocasió = localització espai-temps en què s’ha de dur a terme el contingut de la prescripció.
• Promulgació = acte de formular, dictar o exterioritzar la prescripció.
• Sanció = amenaça d’un dany realitzada per l’autoritat normativa per al cas de l’incompliment de la norma. NORMES JURÍDIQUES COM A PRESCRIPCIONS. PROBLEMES Què és el que fa que una norma sigui jurídica? Conté el dret altres normes que no són prescripcions? John Austin: Les normes jurídiques serien ordres del sobirà que tenen el suport d’amenaces de sanció en cas d’incompliment. Són ordres que provenen de certa autoritat i que tenen el suport de les sancions. Problema: mandats que no van acompanyats de sanció en cas d’incompliment. Hans Kelsen: Una norma jurídica estableix les condicions sota les quals s’ha d’imposar una sanció. No qualsevol prescripció serà automàticament una norma jurídica, per a ser-ho és necessari l’element de la validesa. Una norma és vàlida quan ha estat dictada d’acord amb el que disposa una altra norma que també és vàlida (cadena de validesa). Al final, totes les normes depenen de la norma bàsica o fonamental. H. L. A. Hart: Problemes o deficiències que tindria un sistema normatiu que només contingués normes d’obligació.

Quatre sentits bàsics:

• D.S. com a conducta no prohibida per cap norma de dret subjectiu = hi ha una situació de fet en la qual una conducta o la seva omissió no estan regulades pel dret (tinc dret a dutxar-me un cop a la setmana).
• D.S. com a permissió administrativa = tenim un dret quan l’òrgan competent ens autoritza a dur a terme la conducta (l’ajuntament m’ha concedit el dret a construir una casa en aquesta parcel·la).
• D.S. com a reflex d’obligacions d’altres = es considera que Z té un dret si Y té alguna obligació en relació a Z (tinc dret que em paguis el lloguer).
• D.S. en sentit estricte = es tracta d’un poder jurídic atorgat per una norma per a reclamar el compliment d’una obligació (tinc dret a reclamar-te judicialment el pagament del lloguer que em deus). Hohfeld: Situacions jurídiques en una relació entre X i Y:
• Pretensió o dret en sentit estricte = deure (X té dret que Y no entri a casa seva i Y té el deure de no entrar sense el seu permís).
• Privilegi = no dret (X té el privilegi d’entrar a casa seva, Y té la posició de no dret respecte X, és a dir, que Y no té el dret d’impedir-li que entri a casa seva).
• Potestat = subjecció (X té una posició de potestat sobre Y perquè Y està subjecte a la voluntat de X).
• Immunitat = incompetència (X té una posició d’immunitat sobre Y, ja que Y és incompetent per a alterar la situació jurídica de X en relació amb la seva casa). CONCEPTE D’OBLIGACIÓ JURÍDICA Segons la teoria jusnaturalista tenim una obligació jurídica d’actuar quan tenim una obligació moral d’actuar. CONCEPCIÓ PREDICTIVA DE L’OBLIGACIÓ JURÍDICA (AUSTIN) Des d’aquesta perspectiva, tenim una obligació quan podem predir que hi ha una probabilitat molt alta de rebre un dany si fem o ometem certa conducta. Una norma jurídica és un mandat acompanyat d’una amenaça de sanció que deriva d’un sobirà. En aquesta relació de poder basada en l’obediència, les obligacions jurídiques estan vinculades a la força del sobirà per a imposar la seva voluntat. Direm que hi ha una obligació jurídica en relació amb una conducta quan, a causa del poder del sobirà, és altament probable rebre un dany si aquesta conducta no es realitza. CONCEPCIÓ KELSENIANA DE L’OBLIGACIÓ JURÍDICA L’obligació jurídica és la conducta oposada a l’acte il·lícit, i l’acte il·lícit és l’acció o omissió, que és condició d’una sanció prevista en una norma jurídicament vàlida. Tenim una obligació jurídica quan, segons les normes de dret objectiu, un jutge ens ha d’imposar una sanció si no fem aquesta conducta. Una obligació jurídica és la conducta oposada a aquella que, segons una norma jurídica, és condició perquè els jutges hagin d’aplicar una sanció. Austin manté que les normes deriven de la voluntat subjectiva d’un sobirà, mentre que Kelsen considera que les normes deriven de la voluntat objectiva de les autoritats. CONCEPCIÓ HARTIANA DE LES OBLIGACIONS JURÍDIQUES Hem de distingir entre les expressions “sentir-se obligat” i “tenir una obligació”. Sentir-se obligat és una qüestió psicològica en la qual algú té un motiu per a fer una determinada conducta, sense tenir cap obligació moral o jurídica de dur-la a terme. La idea de tenir una obligació està vinculada a la presència de regles socials. Per entendre el concepte d’obligació jurídica hem de parlar de l’aspecte intern de les regles. Hart distingeix les regles socials dels hàbits de conducta. Parlem d’hàbit social quan coincidim regularment en fer una determinada conducta, però no considerem criticable que algú es comporti de manera diferent. Quan tenim una regla social, coincidim regularment en mantenir una conducta, però la regla incorpora un aspecte intern. Utilitzem aquesta regla per a guiar la nostra conducta i avaluar críticament la conducta dels altres. Reconeixem una regla quan l’acceptem com a guia de les nostres accions. Hi ha dues condicions mínimes que són necessàries per a l’existència d’un ordenament jurídic:
• Les regles primàries que siguin vàlides d’acord amb els criteris que estableix la regla de reconeixement han de ser obeïdes per part dels ciutadans.
• Les autoritats institucionals han d’acceptar les regles secundàries des del punt de vista intern, és a dir, les han d’acceptar com a raons per a guiar la seva conducta i valorar críticament la conducta dels altres. Segons Hart, tenim una obligació jurídica quan aquesta obligació està prevista en una regla que forma part del dret segons els criteris de validesa de la regla de reconeixement del sistema. CONCEPTE DE RESPONSABILITAT JURÍDICA Segons Hart, distingim quatre sentits de responsabilitat:
• Com a causalitat = qui o què a causat un determinat resultat.
• Com a capacitat = s’associa a les facultats mentals d’una persona o a la seva capacitat per a dirigir la pròpia conducta.
• Com a funció = en el sentits de les funcions o deures que associem a un determinat rol o càrrec. La responsabilitat es vincula a un conjunt d’accions que algú ha de dur a terme per a desenvolupar aquesta funció o rol.
• Com a reacció = fa referència a la reacció jurídica o moral davant d’un determinat acte o resultat. Estem valorant jurídicament una conducta. LA RESPONSABILITAT JURÍDICA La responsabilitat com a reacció és el nucli central de la responsabilitat jurídica, perquè és l’element que ens permet imputar conseqüències jurídiques per actes i resultats als destinataris de les normes. Una persona o entitat és jurídicament responsable quan és susceptible de rebre la conseqüència prevista en una norma jurídica per un determinat acte o fet. Modalitats de responsabilitat segons Kelsen:
• Model de responsabilitat subjectiva = es pregunta en quines condicions algú mereix rebre una conseqüència negativa per un determinat acte (mereixement). Responsabilitat directa = quan assumim que una persona mereix respondre pels seus propis actes. Responsabilitat per danys a tercers = vincula el mereixement d’una reacció negativa a la producció d’un fet extern que provoca un dany, pressuposa l’existència de la responsabilitat com a causalitat. Responsabilitat intencional = considerem que una persona mereix una reacció negativa quan, a més d’haver provocat un resultat lesiu o posat en risc un bé protegit, hi ha una connexió psicològica entre el subjecte i l’acte.
• Model de responsabilitat objectiva = situacions en les quals es produeix un dany, però no estaria justificat afirmar que algú mereix rebre una conseqüència negativa per aquest resultat (equitat). Distribució natural del dany = si un dany ha estat producte de l’atzar, una opció per a atribuir els costos podria ser la de no intervenir i deixar que les càrregues les assumeixi qui ha sofert el dany. Desavantatge social. Desplaçament dels costos a tercers = assignar responsabilitat a algú diferent de qui ha rebut el resultat lesiu. Intercanvi de béns i serveis. Redistribució universal dels costos = redistribuir els costos a tota la societat. És una solució més equitativa quan estem davant de grans desastres. M4 – L’APLICACIÓ DEL DRET I LA JUSTIFICACIÓ DE LES SENTÈNCIES El jutge o tribunal ha de justificar, oferir raons acceptables de dos aspectes principals:
• La justificació interna = l’establiment d’una correcta relació entre les premisses (normativa i fàctica) i la conclusió a la qual arriba.
• La justificació externa = l’elecció de les normes sobre les quals ha de basar la seva decisió, així com la de l’establiment dels fets rellevants del cas. En aquest doble procés, hi ha dues activitats centrals: la interpretació i l’activitat probatòria. LA JUSTIFICACIÓ INTERNA S’entén que una sentència està justificada internament si s’ha derivat lògicament de les premisses normatives i fàctiques expressades en els fonaments de dret i de fet, respectivament. És una justificació formal que no fa cap referència a les motivacions psicològiques del jutge, ni implica cap afirmació o valoració moral. LA JUSTIFICACIÓ EXTERNA

Una decisió jurisdiccional està justificada externament si ho estan les seves premisses normatives i fàctiques.

• La justificació de les premisses normatives = el jutge ha d’elegir les normes aplicables al cas que se li planteja. Podem aparèixer dos tipus de problemes: Determinar la norma aplicable Interpretar els enunciats normatius = per a aplicar una norma primer és necessari interpretar les disposicions jurídiques. No hi ha aplicació de normes sense una interpretació prèvia, sense haver establert el significat. Interpretar = procés d’atribució de significat a enunciats.
• La justificació de la premissa fàctica = els enunciats fàctics sobre els fets que es declaren provats han de ser verdaders. Sense aquesta premissa les garanties dels ciutadans no estarien adequadament protegides. Problemes que poden aparèixer: Problemes de coneixement = límits en l’admissió de proves. o Admissió limitada de proves obtingudes il·legal o irregularment (siguin o no rellevants). o Presumpcions iuris et de iure ( iuristantum ) = els fets es declaren provats sense poder demostrar el contrari. o Els drets que s’atorguen als individus per no declarar com a imputats sobre alguna qüestió que els pogués incriminar. Problemes de reconeixement = problemes originats per la indeterminació del llenguatge. LA INTERPRETACIÓ I EL LLENGUATGE JURÍDIC
• Ambigüitat = Una paraula és ambigua quan té més d’un significat i quan no es pot saber pel context en quin dels sentits s’està usant. Tipus d’ambigüitat semàntica: Ambigüitat de procés-producte = quan un dels significats de la paraula es refereix a una activitat o procés, i l’altre al producte o resultat d’aquesta activitat o procés. Ambigüitat per ús figuratiu del llenguatge = quan l’ús d’una paraula pot donar lloc a un significat independent de l’original. Ambigüitat sintàctica = ús de constants lògiques fora del llenguatge lògic.
• Vaguetat = Un concepte és vague quan hi ha casos respecte als quals la seva aplicació no està definida amb precisió. No és el cas que no sàpiga el significat del terme, sinó que es dubta on acaba el seu camp d’aplicació. Distingim dos tipus de vaguetat: Vaguetat gradual = no hi ha un límit precís que permeti separar l’aplicació de la inaplicació del concepte. Podem distingir tres zones: o Zona central o nucli de certesa positiva (l’aplicació del terme no ofereix dubtes). o Nucli de certesa negativa (és clar que el terme no s’aplica). o Zona de penombra (aplicació dubtosa). Solució = l’establiment de línies o punts de frontera entre la zona de certesa i la zona de certesa negativa és una forma de garantir un mínim de seguretat jurídica. Vaguetat combinatòria = aquella que està provocada per la imprecisió sobre quin és el conjunt de característiques definitòries d’una paraula.
• La textura oberta = a un terme li donem un conjunt de propietats que el diferencies però sempre poden sorgir condicions noves que ens facin dubtar de l’aplicació del terme.
• El caràcter emotiu del llenguatge jurídic = les paraules poden provocar certes respostes emotives en els destinataris del llenguatge. Aquest és un fenomen que consisteix en el fet que un terme lingüístic es presenta normalment vinculat a una determinada reacció emotiva.

LA INTERPRETACIÓ JURÍDICA I LES SEVES TÈCNIQUES

TIPUS I TÈCNIQUES D’INTERPRETACIÓ

Atenent al subjecte que interpreta:

• Interpretació autèntica = la que fa el mateixòrgan que va dictar la disposició que es objecte d’interpretació.
• Interpretació operativa = la que fanels òrgans aplicadors del dret.
• Interpretació doctrinal = la que fan els juristes en la seva activitat teòrica (descripció del dret).
• Interpretació forense = la que fan els advocats i que normalment està guiada pels interessos que defensen. Independentment de qui sigui l’intèrpret:
• Interpretació literal o declarativa = tendeix a atenir-se al significat habitual dels termes i a ser més respectuosa amb la intenció del que es legisla.
• Interpretació correctora = és la que s’aparta de l’esmentat significat habitual per estendre’l o restringir-lo. LA INTERPRETACIÓ LITERAL Entenem per interpretació literal com la que s’ajusta al sentit habitual dels termes en una determinada comunitat lingüística, sota la pressuposició que el significat del terme esmentat està compartit i reglat per convencions o regularitats apreses pels parlants d’aquest llenguatge.
• Argument a contrario o a contrario sensu = aquest argument comporta el silenci del legislador sobre una hipòtesi. Perquè es pugui emprar l’argument a contrario és precís distingir dues hipòtesis diferents: Una hipòtesi expressament regulada pel legislador. Una altra hipòtesi no esmentada pel legislador, però que pugui considerar-se inclosa dins de la previsió legal. L’argument a contrario es basa en la presumpció que si el legislador ha regulat expressament una hipòtesi, llavors aquesta regulació es refereix a aquesta hipòtesi exclusivament i pressuposa una perfecta correspondència entre la intenció del legislador i el text de la disposició jurídica. Quan es fa una interpretació a contrario , el que es pretén és evitar que l’esmentat enunciat s’entengui a una determinada categoria de persones o comportaments diferents a l’expressament assenyalat per l’esmentat enunciat. El seu resultat comporta la inaplicació de la conseqüència normativa prevista en la disposició. LA INTERPRETACIÓ CORRECTORA És aquella que es desvia del significat propi de les paraules o del enunciats i atribueix un significat diferent del literal, entès com el significat compartit o habitual en un grup. Normalment, la interpretació correctora sorgeix de la insatisfacció que pot produir en ocasions la interpretació literal. La interpretació correctora pot ser de dos tipus:
• Extensiva = inclouríem en el camp d’aplicació supòsits de fet que, segons la interpretació literal, no quedarien inclosos.
• Restrictiva = s’exclouen en el seu camp d’aplicació supòsits de fet que, segons la interpretació literal, quedarien inclosos. M5 – DRET I MORAL LA QÜESTIÓ DEFINICIONAL
• Jusnaturalisme = als jutges els està permès aplicar principis morals, llavors hi ha una connexió necessària entre el dret i la moral, i per tant, totes les normes serien justes, ja que si no ho fossin, deixarien de ser jurídiques.
• Positivisme = els jutges només poden aplicar les normes jurídiques vigents, llavors la connexió no és necessària. El dret seria un fenomen independent de la moral i, per tant, hi hauria normes jurídiques vàlides jurídicament, però injustes des d’un punt de vista moral. LA DISCUSSIÓ CLÀSSICA = EL JUSNATURALISME La seva idea bàsica és que el dret no pot prescindir de la moral i la seva principal preocupació era la relació entre el dret, la moral i la justícia. Dues tesis de caracterització del dret bàsiques:
• El dualisme = teoria jusnaturalista que defensa la dualitat del concepte de dret. D’una banda, el conjunt de les lleis naturals i, de l’altra, el conjunt de les lleis positives (lleis creades per l’ésser humà). Lleis naturals (dret natural) (moral) Dualisme Lleis positives (dret positiu) (dret)
• La superioritat del dret natural = les normes de caràcter moral són superiors a les del dret positiu. Si una norma de dret positiu no s’adequa al contingut d’una norma de dret natural no és una verdadera norma jurídica. La caracterització del dret natural:
• Unitat = només hi pot haver un dret natural. Aquesta tesi és coneguda com la tesi de l’exclusivitat.
• Universalitat = regeix en tot temps, en tot espai i per a tots els individus. Davant el dret positiu, que sempre té una vigència limitada en