¡Descarga Transcripció d'entrevista y más Apuntes en PDF de Educación Avanzada solo en Docsity!
Exemple de transcripció d’entrevista feta en el marc de la tesi doctoral citada sobre educació i immigració a l’escola primària (Ballestín, 2008) Entrevista a Mercè S. mestra de cicle inicial Lloc: Aula de Primer Data: Divendres 21 de febrer de 200x, inici a les 12: Duració: 40 minuts i 28 segons Incidències: L’entrevista va ser realitzada després de les classes, i va estar limitada a l’estoneta que la mestra tenia abans de marxar a dinar. Tanmateix, va ser prou relaxada i la Mercè es va trobar força receptiva a les meves preguntes, actitud molt diferent de la que havia mostrat l’entrevistada anterior d’aquell dia. P.- Aprofitant que és el 25è. aniversari de l’escola m’agradaria que fessis una mica de balanç de la teva trajectòria. A quin any vas entrar a l’escola? R.- Ui! Fa molts anys!- P.-Però quin va ser el primer curs que vas estar per aquí? R.- Deu fer 20 anys. Al vuitanta... què devia ser? Al 80 justet, no? Pot ser? Sí 79-80 o 80-81, ja he perdut el compte, però al 80 era aquí. P.- I quin balanç faries dels objectius que s’havia marcat l’escola des del principi? Tot el tema d’inserir-se al territori, de les famílies... R.- (es queda un moment pensant abans de parlar, sospesa les paraules) Home, jo penso que hi ha hagut un canvi molt gros, però no només a l’escola sinó de tot el barri, de tota la societat. Era molt diferent, és que l’escola va començar en un moment en què no hi havia escoles, i arran d’una manca de nens escolaritzats, amb una AMPA i uns pares també amb moltes ganes de què funcionés, amb un nivell cultural dels pares bastant baixet en aquell moment, junt amb gent que tenia moltes ganes de portar els fills a l’escola pública, però hi havia com bastant de desfase de les famílies immigrades, tot i que en aquell moment no era la immigració d’ara. Teníem immigració del sud (d’Espanya), hi havia un gran planter de nanos de fills d’immigrats arribats dels anys 60. Molts, molts. I en canvi, després es va anar fent més barreja: ells es van anar integrant molt, va arribar una època que ja no hi havia... Havíem començat fins i tot fent bilingüisme, allò
de partir la pissarra i escriure amb dos colors, blau i vermell, escrivies amb blau pels catalans i en vermell pels castellans, i les coses comunes en color blanc, vull dir, que era una passada. Després es va fer la immersió lingüística –Sí, va ser de les primeres- Sí, de les primeres. Hi va haver una gran
moment, el pare treballa tantes hores...”, allò que et fas una idea de quin nano tens i quina família té, no? Però que ella (la mediadora) li sàpiga transmetre..., suposo que també, no?, però costa saber transmetre-li...
Les coses bàsiques sí: que ha de dur la bata, que la gimnàstica, que no sé què..., però coses com qüestió d’hàbits, que el nano ha de fer això, com l’han de tractar..., coses d’aquestes, fins i tot el mediador et diu: “És que aquí potser no hi podem entrar-hi, i menys amb la mare”, entens? Li diu: “Mira, no es porta gaire bé, és molt mogut, no sé què”. I llavors, de seguida el retorn és: “Diu que ja li dirà al pare i el pegarà”, no? Doncs no, “Diga-li que això no, que hi parlin amb ell, que...”, i penses, surts i penses: “Ara potser el peguen”, no? (riem les dues). Sí, no saps massa si és bo dir-ho o no dir-ho, perquè, clar, també a casa venen d’una cultura que són molt (obtusos?) i molt marcats, no? I la dona és la que se’n cuida però el que posa les normes és el pare. I segons com, com la mare li diu lo que els hi han dit a l’escola, aquest nano..., pobre nano, no? Vull dir, que de vegades..., t’aniria millor parlar amb el pare, i entendre-t’hi bé, i dir-li: “Miri, va una mica malament però no exagerem, només diga-li, només explica-li”. I aquest parlar és el que et trobes una mica a faltar, no?, que no saps mai quan arribarà el pare que li arribarà de tot allò que has explicat, no? P- La majoria de les famílies són d’origen magribí, no? R.- Sí, majoritàriament. Algunes són de Gàmbia, i ara comencen a arribar sud- americans. Al barri ja n’hi ha molts, però en aquesta escola, com a barri jo penso que n’hi hauria pocs. Em sembla que és cosa de barri, que en aquest barri hi ha més magrebí, i ells, com és lògic, s’ajunten quan venen. Tu ja penses que si estiguessin ben repartits en tot Mataró la integració seria més fàcil. Jo és de les coses que penso que no són només les escoles que reparteixen nens sinó que... Si ells volguessin viure barrejats, que a cada bloc n’hi hagués només un, i en un carrer hi haguessin 4 ó 5, i en un altre carrer 4 ó 5 més, i no estiguessin tots en un mateix barri... A Mataró centre hi ha poquets dintre de tot, no? I penses: hi hauria millor integració. Però si t’ho mires des del seu punt de vista, si tu t’anessis a viure a un altre país, segurament t’agradaria estar amb els teus, no? I llavonses és allò que és com una balança... És normal. P- La majoria de famílies, a què es dediquen? Què és el que t’arriba a tu que normalment fan els pares dels alumnes que tu tens aquest any? R.- Els que ens han arribat d’Amèrica es dediquen més a serveis, em sembla. Però els que tenim aquí que són molts magrebins, molt al camp, molt. Majoritàriament al camp. –I les mares, treballen? Detectes que comencen a tenir ganes de buscar feina?- Jo, molt, molt... No. No ho sé... També depèn molt de les mares, no? De cadascú com ho veu. Més aviat, elles, quan han de treballar, treballen en feines de la casa moltes, de netejar, eh?, de fet. Moltes treballen a la neteja, de dona de fer feines. I ho
en el moment en què econòmicament s’ho poguessin plantejar, podrien dir, doncs..., o culturalment, no? Doncs sí que els hi agradaria, però ho veuen com molt lluny. Jo penso que és una cultura també que són molt immediats, que... fan pel que es troben en aquell moment, però no diuen: “Ara jo me’n vaig a estudiar o faig allò perquè jo d’aquí a uns anys...” Amb els fills potser ja és diferent, no? Però viuen molt el dia a dia, però que és ben normal, per totes les dificultats econòmiques que tenen, no? Em sembla. I llavonses... I les que poden, en aquests moments, quedar-se a casa ja és una millora. Que només amb un sou els hi arribi, el pare que treballi moltes hores, i puguin estar pels nanos, és una millora en aquests moments. Ara, jo penso que anímicament potser anirà sortint que la dona a casa també veu que les altres dones no (hi són), i de mica en mica... Però aquí el que les desborda molt és això. Perquè allà, de vegades quan aconsegueixes parlar amb ells, et diuen “és que allà els fills te’ls cuida tothom”, no? I tothom pot treballar, i aquí et trobes que amb el sou de l’home no t’arriba, que tu has d’anar a treballar, i et crida gairebé Serveis Socials perquè no tens els fills ben atesos, no? (riu). Perquè, clar... I que els has de deixar, i que aquí em dieu que arriba tard, o que no el deixi tantes hores, o que s’està al carrer, o que està masses estones amb una tieta que és petita, que no sé què... Vull dir, que ells han de fer els seus muntatges... -És una cosa condicionada per la situació econòmica... - Per la situació econòmica, evidentment. P.- En la relació que tu tens amb els nens, hi ha alguna característica que diferenciï els diferents orígens: senegambians, marroquins, sud-americans...? Trobes que es repeteix alguna cosa que demana sempre un grup determinat, trobes alguna recurrència? O no, o depèn molt de la família, i no es poden fer...? R.- Jo crec que són bastant diferents, eh? –Hi ha més malentesos o més punts d’entesa amb un determinat tipus de famílies, o això és molt difícil de veure?- És difícil de veure. Els que ens estan arribant ara de Sud-Amèrica, bo i que en tinguem poquets, jo penso que en aquests moments ens entenem bé. Però també deu haver-hi lo de la llengua, o la manera de viure: potser culturalment són una mica més iguals, no? També hi pot haver-hi la religió... No ho sé, són una mica més semblants, o saben més com vivim aquí, no? O tenen més informació o més ganes d’adaptar-se. O adaptar-se aquí no els hi és tan difícil perquè no és tan diferent potser en el fons, no? I en canvi, els altres és més diferent. Els gambians, bo i que també en tenim pocs, per mi viuen més al seu món. No ho sé, potser en tenim pocs, eh? Però viuen més, i se’ls veu bé com si diguéssim. Les dones..., no sé, jo..., potser si tinguéssim una escola que n’hi haguessin molts ho veuria diferent, però els pocs que tenim aquí se’ls veu més com organitzats ells, tancadets..., S’acaba la cara B de la cinta. La canvio per una
nova.
“Bueno, però espera’t, i ara agafa un joc perquè això per tu encara és difícil”, i et mira com dient: “No, però jo també vull fer la feina”, no? I té una poca paciència impressionant, però una voluntat al mateix temps que penses:
“Arribarem lluny i bé, no?, si continua així”. Però tenen poca paciència, veus?, amb això, jo trobo. –En l’aprenentatge?- Clar, ella ha d’aprendre molt ràpid, pobreta. I molt bé. I llavonses, qui hi ha? Hi ha en Badreddine, que aquest potser sí que el vas veure, que és germà d’en Jalal que està a sisè, que aquests estan fent un procés molt bo, perquè fins i tot ara l’altre dia jo no entenia què havia anat a fer, i em deia: “És que he anat a jurar, a jurar”, i és que s’han fet la nacionalitat espanyola. I llavonses ells, bueno, vaig fer l’entrevista amb la mare, la mare també és una senyora amb un nivell cultural una mica bo, perquè ella diu que havia fet alguns estudis allà... –I són de ciutat?- Sí, devien viure a una ciutat, i ella te moltíssimes ganes que els seus fills estudiïn, que els seus fills vagin bé..., i s’esforcen molt. –I els nens van bé?.- I van força bé. Els hi costa una mica tot l’aprenentatge de la llengua, de la lectoescriptura, i el Jalal que està a sisè encara va una mica a reforç, però perquè també tenen l’àrab, i també depèn després del coco del nen, no? Sí que hi ha nens que són molt espavilats, i hi ha nens que dius: “Mira, els hi costa una mica”. Però no té res a veure, en general són nanos allò molt integrats, molt bé, van a jugar a futbol, van a un grup d’esplai... Vull dir, que la família té molt clar d’on són i que ja són espanyols, i que els nanos són d’aquí, no? Bueno, suposo que tindran la doble nacionalitat, però que ja hagin fet aquest pas és important. I ja és..., clar, és casi com d’aquí, bo i que la religió i la seva cultura la continuïn mantenint. Però l’altre dia... - Això ho veieu també a l’escola, que mantenen les seves...? Ara que per exemple s’ha fet el sacrifici del xai, us han faltat?- Sí, tots. –I a casa deuen parlar àrab també...- A casa parlen àrab encara que tinguin nacionalitat espanyola. I és bo que ho mantinguin, jo penso. Jo a les entrevistes no els hi dic pas que no. Em sembla molt bé, tot això que tenen, i a més a més “és la vostra”, no? I jo el que trobo que hem millorat és que són molt més capaços a la classe...., també són petitons, però abans no et deien casi perquè havien fet festa, era com més amagat, no? O els hi feia com cosa perquè... Algú m’ho deia per innocència, però a la que veies que tenien una mica de raonament, o una mica més madurs, era com... “Què raro que jo faci això i els altres no”. I en canvi ara són més capaços de dir- ho, i pots explicar-ho, i dir doncs: “Aquí celebrem la Pasqua, i ells ho celebren ara, i nosaltres hem celebrat el Nadal i ells és la festa del Ramadam”, i els hi enganxa en un dia..., però com que en el seu país ho fan tots i ho fan els avis i tothom, doncs també els hi fa il·lusió fer-ho aquí. Els altres també ho entenen i ells si ho expliquen molt contents, la festa del corder, i que bueno... I surt un i diu “Jo demà no vindré perquè és la festa”, i l’altre diu “Doncs jo tampoc”, “Jo tampoc”, i els altres: “Per què?”, i se’n pot parlar bé, i bé. Trobo que en aquest sentit, bueno, també va bé per tots, no? Perquè ho vagin veient que hi ha diferents maneres... -I qui més hi ha?- I després hi ha la Fàtima. La Fàtima jo penso que és una família que està aquí però que els hi està costant molt. Ella treballa i és una senyora que per exemple va sense schador, i parla el castellà... –A casa també?- No... Però és de les que tu em deies abans que ella ha de fer com
geriàtric, que ja és un pas, que no és allò d’anar a fer neteges... Bueno, suposo que en un geriàtric també es deu fer neteja, però està amb altres dones, i fa més el que fem les dones d’aquí, d’alguna manera... Però llavors va molt atabalada, només tenen una nena, la tenen amb un cangur que és una tieta, la veus i no la veus, i només pot unes certes hores... I jo veig que com a família pateixen molt, pateixen molt i no se’ls veu tranquils, no? És un tipus de família que dius “Es volen integrar molt i fan tots els possibles, però hi ha una part de deixadesa, no de deixadesa de brutícia, però de què haurien d’estar més per aquesta nena”. Ells et diuen que no poden perquè han de treballar, perquè ja han de pagar un pis, perquè ja tenen molt clar com es viu aquí i han agafat com aquest ritme d’acceleració, i no poden, no poden... I això que només tenen una nena, i en el fons tenir només una nena una família magrebí tampoc és de les coses normales, perquè sempre en tenen més i volen el nen, vull dir, que dius “no sé...”. - I us ha comentat ella que no vol tenir més nens?- No (en vol tenir més), perquè no poden, i el part tampoc se’l va passar massa bé. Jo penso que això potser influeix. Ell potser en tindria ganes, ella deu veure que un altre part, una altra estona de repòs, que hauria de deixar la feina, que ella ja va molt estressada en aquests moments així... Jo no crec que en tinguin pas més, al pas que van. Però dius “tampoc hauria de ser això, potser”. Si que estan en una societat que s’ho porta, no?, de dir “més, més, més”, i han de tenir més, i han de ser igual que els altres. Però si es paressin i diguessin “Bueno, treballo només mitja jornada, estic més per la nena, potser no cal que ingressin tants diners a casa si només som tres. Tot lo que li pago de cangur potser no caldria...”. No ho sé..., anirien més bé. –I aquesta situació repercuteix en el rendiment de la nena també?- Sí, més que res és una nena que, per exemple, a nivell d’aprenentatges està fent i sorprèn, perquè està molt..., mai saps... –Dispersa?- Sempre arriba tard, mai sap amb qui marxa, amb un cangur, amb l’altre, una cosina, el no sé què, el no sé quantos, i sempre li dius “Però qui et ve a buscar?, qui no et ve a buscar?”, “Però això li has dit a la mare?”, “No”, perquè li poses un paper a la carpeta i no se l’han llegit, i de tot lo que porta a la carpeta no saps què li ha arribat a la mare, allò que dius “Ahhh...!, quin atabalament!”, però també passa amb gent d’aquí, i dius, “ja s’han occidentalitzat aquests, no?” Riu. Estan en aquell punt que dius “S’haurien d’aturar”. Però tampoc ho entenen, eh? Els hi costa. I per ells és molt important poder treballar i poder ser un mínim com els d’aquí, poder-li comprar la roba, poder fer tot lo altre, no? -I qui més queda?- I la Yousra. La Yousra és una família macota, em sembla que també la vas veure perquè també hi era. –Sí.- Estan macos. La mare no treballa i està a casa. I treballa molt poquet, si treballa. Els ve a buscar ella, els torna. És una família d’aquelles que dius “Aquests estan bé”, no? El pare treballa moltíssimes hores, ella ara ja t’entén, que quan va arribar no t’entenia. I ara tenen un nen més petit que l’any que ve ja entrarà a P-3. I estan a casa, està a casa. I bueno... –I la nena també va bé?- I bé,
va bé, molt tossudota però bueno, aquestes coses ja no té res a veure... I la mare bé, et pregunta, encara hi ha coses que no les entén, hi ha papers que te’ls ve a preguntar perquè no entén el que hi diu, però bé, ella ja... Un dia que ens vam veure em va dir “Quan tingui el nen a P-3 potser me’n vaig a aprendre a llegir i a escriure”, “Vale”. I
P.- I deixant de banda els nanos d’origen immigrant, la resta de dinàmiques al grup en si, com les veus? O darrerament els últims grups que has tingut en general com han estat?. R.- En general? –Sí.- Més moguts, cada vegada més. O jo em faig més gran. Riem les dues. Jo penso que sí, que cada vegada són més moguts, més poc tolerants els nanos, se’ls hi deixen passar més les coses, com si diguéssim. Els hi
costa... Els hi falten els límits, ben bé. Estan tot el dia provant, provant, a veure què poden fer. –Costa més que escoltin.- Costa més que escoltin que abans, molt més. L’atenció... Són ells, ells i lo que tenen ganes de fer en aquells moments, no? I jo suposo que és que en aquesta societat que vivim cada vegada ells aconsegueixen més el que volen i això es nota a les aules. Si tu dius ara “Callem i anem a treballar”, costa molt més perquè ells encara no han acabat d’explicar el que volien explicar... Les coses, compartir-les, els hi costa molt més... I sempre és “Jo, el que estic dient jo, el que estic fent jo, i lo meu és més maco que lo teu” i..., poca tolerància. I els hàbits. No els marquen prou. P.- Trobes que els nanos són molt participatius a l’hora de fer activitats extraescolars, o costa que s’enganxin i els hi has d’anar molt al darrera...? R.- No, en això, no. Amb això s’hi enganxen. Els nanos, en el fons, ganes d’anar-hi a l’escola, de passar-s’ho bé, de fer activitats, en tenen moltíssimes. Jo penso que en aquest sentit, bé. I potser més que abans, hem guanyat en tot això, no? Potser abans venien més a l’escola pensant que, buah!, lo que els hi passaria!, i ara potser hem anat molt a l’altre extrem, no?: “Ens ho passem pipa”. I els hàbits, i els límits, que algú els hi marqui..., ja acabes marcant-los, però no pots baixar mai la guàrdia, no? I és molt clar que l’escola funciona així, però és que a la que surten al carrer no funcionen així. I aquí vas marcant, vas marcant, i vas posant tots els límits i... –I us costa transmetre això a les famílies?- Jo penso que ho entenen, i ho veuen, perquè normalment quan parles amb elles et diuen: “Sí, és que a casa també m’ho fa, és que a casa jo no puc, és que a la que arribem si no li poso la tele li agafa la rebequeria...” Però no acaben de dir... Doncs si et fa una rebequeria un dia i li deixes passar, l’altre dia te’n farà dues, de rebequeries, no? I sí, sí, “és el que m’està passant”, però “què vols que hi faci?”. I aquesta sensació de “jo no puc, i l’única solució és posar-li la tele encara que..., perquè si no, em fa una rebequeria”, o la sensació de dir “és encara petit, jo només tinc un fill, o en tinc només dos, jo els hi dono lo que jo no vaig poder tenir”, aquesta sensació també hi és una mica, molta sobreprotecció... I la gent tendeix a portar-los una mica així, els fills. P.-Bé, ja hauríem acabat. Si trobes que hi ha alguna cosa interessant que no t’hagi preguntat...– Ui! No sé....- Moltes gràcies. M’ha agradat molt això que has dit de les famílies organitzades, que tenen criteri per organitzar-se i se’ls veu bé... R.- Sí, tenen com el seu món, no? I jo per mi que hi viuen bé, en el seu món. No tenen aquesta necessitat que veiem en els magrebins de fer com nosaltres, no? De dir “doncs va, treballem, o fem això...” Sembla que ells ja visquin bé així, i si un està bé ell mateix, adaptar-se a una altra cosa potser
coses, però “Com va? Està aprenent? No està aprenent? Aquest full que m’has donat...”. Les altres et venen dient: “No entenc què diu”, no? Però elles (les sud-americanes) ja mig ho entenen però a més a més amb ganes de fer-ho bé, de col·laborar, de “és això lo que m’has demanat?”, no? Allò que dius: “molt bé!”, amb moltes ganes de col·laborar i de quedar bé. Que una mica seria com els primers anys de l’escola que venia la immigració més d’aquí a Espanya: també hi havia moltes famílies d’aquest tipus. No totes, no?, però jo recordo moltes mares amb moltes ganes de quedar bé amb la mestra, diguem-ho així, “és això lo que m’has demanat?, ho hem fet bé?, el nen va bé?”... Ganes de que tot funcioni, no? - I fins i tot heu trobat alguna família que se us hagi implicat a l’AMPA? - Encara no. Perquè encara en tenim molt poquetes, de sud-americanes, em sembla que només tres, a l’escola. Molt bé, moltes gràcies, això seria tot, moltes gràcies pel teu temps. De res, espero t’ajudi amb la recerca.
