¡Descarga Treball art clàssic y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
En aquest breu assaig he volgut posar atenció, el nucli del meu estudi, en l’anàlisi del paper que té l’arquitectura durant l’època clàssica, els seus orígens i desenvolupament posterior; les seves influències; quins estils predominen en cada període, i quines característiques els defineixen; les tècniques i innovacions que nodreixen la feina dels arquitectes, materials que utilitzen; en definitiva, observar i analitzar la importància que l’arquitectura té durant el món clàssic i la transició cap a l’edat mitjana, i la funció que aquesta tenia, complia, en cada moment; l’art i la tècnica en mans d’un propòsit, indestriable de l’entorn social i cultural on apareix. Comencem el viatge a través del gran canvi que es produeix en l’arquitectura grega durant el període clàssic, al voltant del segle V aC, quan la societat grega també experimenta canvis, i ja no es fixa tant en els problemes cosmològics – el mite – per passar a observar la seva condició d’éssers humans, i agafa l’home – el logos- com a referència. Això en l’arquitectura és ben visible, i a partir d’aquest moment es considera una disciplina separada de les altres, que requereix una anàlisi específic, i que, per tant, també ha de tenir un caràcter i unes lleis pròpies, a partir de les quals després es pugui traslladar a les obres concretes. L’arquitectura grega d’aquesta etapa deixa de banda el monumentalisme que l’havia inspirat inicialment, i adopta un caràcter antropomòrfic: l’home passa a ser considerat la mesura de totes les coses i l’arquitectura recull l’escala i proporcions humanes com a referència; aquest fet tan senzill, serà una de les grans aportacions del món grec a l’arquitectura d’Occident. Les arrels, les primeres mostres del que podem anomenar arquitectura grega són petites cabanes que es construïen en camps o en espais sagrats, i tenien una forta càrrega religiosa, un vincle estret amb els déus. Òbviament eren construccions senzilles – estem parlant de mitjans del segle XIII aC- però que seran la base de l’arquitectura clàssica. Si volem entendre l’arquitectura grega, és necessari conèixer els tres ordres o estils que presenta: dòric, jònic i corinti. Però, què és un ordre? Hi ha definicions diverses, però una bona síntesi seria considerar un ordre com un seguit de regles objectives – igual que hi ha unes lleis a la Naturalesa-, a les quals s’han d’adequar els artistes quan realitzen les seves obres (el que en l’escultura diríem el cànon); és una disposició regular de les parts de l’obra, produint una composició bella en conjunt, que és la base del llenguatge clàssic. Per tant, cal que aquestes regles siguin teòriques però que alhora es puguin aplicar als casos concrets; aquest procés es connecta mitjançant la construcció arquitectònica. Els artistes no estaven obligats a seguir fidelment el que deien els ordres, sinó que tenien un marge de llibertat per experimentar també ells. Aquest punt, poder ser ells
qui experimentin, fa que la col·laboració entre artistes pugui ser més intensa, en tant que tots ells treballaven amb unes mateixes bases, i això enriquia el resultat final. L’obra més característica del món grec va ser el temple, que va aparèixer cap al segle VII aC com una evolució del mègaron micènic. Aquests temples tenien una sala rectangular de petites dimensions, precedida per un pòrtic amb columnes; com hem dit en aquests moments ja no s’agafa com a referència les grans dimensions dels temples egipcis- que després sí que tindran els temples cristians-. Era habitual que tinguessin un espai elevat on custodiar la imatge de la divinitat, i l’altar acostumava a situar-se a l’exterior. La sala principal d’aquests edificis és rectangular, s’anomena naos o cel·la – una aportació dels micènics-, i és on es custodia l’estàtua de la divinitat (normalment cada temple estava dedicat a un deu concret, i era la imatge d’aquell deu la que es custodiava). S’accedia a través d’una gran porta orientada cap a l’est, que era l’única entrada per accedir a l’interior. Davant del naos o cel·la hi havia un pòrtic anomenat pronaos, un vestíbul obert, franquejat per l’allargament dels murs laterals, que acaben amb pilastres. Una altra sala del temple era l’opistòdom, el recinte sagrat que normalment estava incomunicat amb la cel·la però no amb l’exterior, de manera que era el lloc on es guardava el tresor del temple. Per saber com anomenar els temples clàssics, és necessari que ens fixem en el nombre de files de columnes que hi hagi al voltant d’aquests, així com la seva disposició – els més comuns eren els pròstils, amfipròstils, perípter (quan tenen columnes en una de les seves façanes, en les dues o es troben totalment rodejades d’elles, respectivament). Hem dit que gairebé tots els temples eren de planta rectangular, però també hi havia de planta circular, que coneixem amb el nom de tholos (també rodejat de columnes). A banda dels temples, també hi havia altres tipologies. Pel que fa a l’arquitectura, diversos estils van començar a ser desenvolupats conjuntament; el Partenó es va construir en un estil dòric – aquesta obra és un gran exemple de l’ús de les correccions òptiques que aplicaven els artistes per compensar les diferències de les condicions visuals dels diferents elements, però els edificis posteriors de l’Acròpolis van rebre ja la influència de l’anomenat jònic. La base d’aquest estil no deixa de ser la mateixa que la del dòric, però en conjunt l’aspecte i el caràcter que presenten és força diferent. Veiem un exemple que ens il·lustrarà sobre aquesta qüestió: l’Erectèon, el temple situat a l’Acròpolis – la zona elevada on estan els temples i edificis públics més importants-, té unes columnes menys fortes i robustes, com s’hi fossin lleugers troncs, del que podríem trobar analitzant el Partenó, la transició aquí del dòric al jònic és marcada, com també si ens fixem en el capitell,
En resum, podem dir que es tracta d’una arquitectura caracteritzada per la gran passió constructiva i ornamental que va dominar entre els hel·lens; davant dels magnífics paisatges que contemplaven, equilibrats i harmoniosos, els arquitectes grecs van poder descobrir que la clau del seu art estava en aquesta perspectiva antropomòrfica, de manera que la diferència quantitativa amb l’espectador no era suficient per provocar en ell tot allò que és fruit per la relació que ell estableix amb el que veu. Només un estudi profund dels seus mestres va permetre arribar a aquesta excel·lència constructiva. Si ens fixem en la societat romana, veiem que els arquitectes eren més enginyers que artistes, el concepte de bellesa que ells perseguien és més aviat de caràcter abstracte, amb una finalitat sobretot utilitària. Els artistes s’adaptaven molt als gustos predominants en cada moment, adornant les seves obres amb temes de caràcter hel·lenístic. Respecte als seus veïns grecs, els romans van adaptar el seu estil en les columnes i els entaulaments, al mateix temps que perfeccionaren l’arc i la volta que van adoptar dels etruscs. Els ordres van seguir vigents, sí, però per als grecs eren essencialment estructurals i constructius, mentre que a Roma normalment eren pur afegit ornamental, encara que en les columnes de les basíliques i temples sí que van mantenir la seva funció essencial. Als tradicionals ordres grecs, els romans en van afegir dos de nous: per una banda l’ordre compost, que no és sinó una síntesi del corinti i el jònic, i que serà molt utilitzat en les obres romanes; per l’altre, tenim l’ordre toscà, que és una síntesi romana dels ordres grecs, mantenint aspectes del dòric però sense aquella solidesa i rigor constructiu que el caracteritzen; amb un entaulament continu d’ordre jònic, i un capitell més semblant al dòric. Els romans també van acompanyar els seus treballs amb un procés de codificació de l’activitat arquitectònica, amb l’objectiu de poder transmetre els seus estudis a generacions posteriors, i ens han lliurat textos, manuals i tractats on intenten resumir i sistematitzar el coneixement per garantir que sigui transmès i serveixi de crossa on es puguin sostenir els artistes que els segueixin. Vitruvi, que ha passat a la història pels seus escrits, ho resumia molt bé en tres claus: tot artista quan projecti una obra ha de tenir en compte la seva solidesa, la seva utilitat i la seva bellesa, o, com ell diria, la firmitas , l’utilitas i venustas; el correcte equilibri i ponderació d’aquests tres components era per a ell el que garanteix, durant l’època romana i també avui dia, el caràcter de l’obra arquitectònica. En general, l’art romà es caracteritza pel seu caràcter pràctic, deixant de banda el concepte de bellesa tal com l’entenien els grecs; els romans sovint agafaven com a referència l’art grec i en comptes d’imitar-lo sencer, es quedaven amb el que més els
agradava i després ho adaptaven a les seves necessitats. Si hi ha un edifici associat a l’art romà, aquest és el Colisseu, que encara avui causa admiració als seus visitants; l’estructura que presenta va lligada a la funció utilitarista que s’esperava que tingués, amb tres ordres d’arcs, l’un sobre l’altre, sostenint així els grans seients que l’amfiteatre posseïa al seu interior per veure els espectacles. L’arquitecte va aplicar a l’obra els tres estils dels temples grecs, combinant-los amb l’estructura romana, en un sistema que serà imitat a moltes construccions posteriors: el primer pis té una variant d’estil dòric (amb algunes mètopes i tríglifs originals); el segon pis és clarament jònic; el tercer i el quart, tenen semi-columnes corínties. Un altre dels grans exemples de l’arquitectura romana és el panteó, el famós temple dedicat als déus de Roma – i que en època cristiana va ser convertit en església, evitat així que fos destruït-, que trenca amb el concepte clàssic de temple com a casa de la divinitat olímpica i inaccessible que tenien els grecs, i li ho transforma completament: ara el temple és un espai per allotjar al poble al seu interior, i separar-lo del món exterior. Per primer cop es pensa més en l’interior que en l’exterior, el que alguns autors han anomenat la segona concepció de l’espai. Posteriorment a aquest espai per al poble propi de les religions místiques va ser afegit un pòrtic davanter amb frontó, a l’estil grec. Els nous recursos tècnics fan possible resultats sublims com per exemple la seva enorme volta que sembla desplegar-se amb naturalitat sobre l’ull atent del visitant, com una repetició de la volta del mateix cel. El seu famós òcul, la llum que s’inseria cap al seu interior provinent del cel, havia de ser la font principal d’il·luminació, de manera que aquest pòrtic es va situar al nord per tal que no li restés eficàcia; el resultat és una mostra magnífica de les habilitats dels romans, un símbol perfecte del caràcter estàtic dels espais arquitectònics romans, de l’harmonia serena que arriben a transmetre. El circ romà també va ser una invenció romana, adaptant els famosos estadis grecs, on els atletes practicaven per les proves esportives i s’hi feien les carreres; el monument commemoratiu té a Roma una grandesa que mai va tenir a Grècia, on el mitjà més usat per preservar les gestes dels herois era l’escultura i no l’arquitectura. L’arc i la columna, elements estrictament arquitectònics, són els principals monuments romans, que deixen de banda els seus orígens constructius per adquirir un simbolisme i una significació pròpia. Els arcs de triomf, que es van encarregar d’estendre per tot l’Imperi, com a recordatori de les gestes dels emperadors, van ser un dels principals símbols del seu art. Aquestes construccions, que en el fons eren fragments de mur que, encara haver estat aïllats de la resta de la muralla seguien semblant la porta de la ciutat, no havien tingut presència en el món grec, però en el món romà van esdevenir fonamentals per
artistes d’una concepció espacial molt remarcable, un gran sentit dels grans volums. Com ja hem mencionat, és el moment de noves tècniques constructives gràcies a l’aparició de l’arc i la volta, que redueixen les columnes i els arquitraus a motius decoratius, a una demostració del seu talent. La importància de l’arquitectura grega en la història de l’art occidental és evident i inqüestionable, però l’art del període clàssic i hel·lenístic, a partir del moment en què l’art romà arribi al seu punt més excels, evidenciarà les carències, limitacions, dels seus sistemes compositius.
Més enllà de l’època romana, m’agradaria concloure aquest recorregut per l’arquitectura dels diferents períodes mirant una mica més enllà i fixant-me en els orígens de les esglésies cristianes, imprescindible per entendre l’arquitectura a partir de l’època medieval. La basílica paleocristiana – que serà la font dels temples cristians posteriors- té el seu origen en la basílica romana, i fins i tot podríem anar més enrere en la nostra perspectiva i fixar-nos en la seva evolució a partir de l’stoa grega. Cap al segle V aC, l’Església s’havia convertit en el poder més gran del regne, i en conseqüència va decidir replantejar-se el conjunt de les seves relacions amb l’art. Els espais de culte no podien prendre com a model els temples antics, ja que les funcions tampoc eren les mateixes, havien canviat molt. L’interior dels temples generalment estava format per un petit altar amb l’estàtua del deu, i les processions i sacrificis tenien lloc a l’exterior. L’església cristiana, per la seva banda, havia de comptar amb prou espai per acollir els fidels reunits per escoltar la missa celebrada pel sacerdot sobre l’altar major, i aleshores es va encarregar als arquitectes que en comptes de fixar-se en els temples pagans observessin les basíliques clàssiques, aquelles grans sales de reunions que havien fet la funció de tribunals públics i mercats, que s’estructuraven a partir de grans sales que tenien uns compartiments estrets i baixos als costats, separats de la sala principal mitjançant fileres de columnes; normalment a l’extrem hi havia un espai per a un absis o estada semicircular on el president de l’assemblea o jutge tenia el seu seient. M’agradaria donar per finalitzada l’anàlisi fent palès que aquesta només és part d’un camí molt més llarg, que espero continuar en un altra ocasió. La meva intenció ha estat mostrar la diversitat d’estils i funcions que comprèn l’arquitectura en el període clàssic i com aquesta va canviant en funció de la necessitat de cada moment. Per acabar, citaré una frase de Mies Van der Rohe que reflecteix molt bé aquesta idea: "L’arquitectura és la voluntat de l’època traduïda a l’espai”.
