¡Descarga Treball Can Rigalt y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Can Rigalt
Introducció
Des de un principi, la masia de Can Rigalt ocupava un terreny de 205 hectàrees, situat a la part occidental del municipi de l’Hospitalet de Llobregat, que limita amb Barcelona ciutat i Esplugues de Llobregat. Actualment, aquesta vil·la del segle XVIII és a la carretera de Collblanc número 170 de l’Hospitalet de Llobregat, però abans estava al número 46, encara visible a la façana principal del mas.
Història
Els primers antecedents escrits són del 7 de juny del 1728, quan l’argenter Miquel de Rigalt va comprar una vella masia existent en aquest lloc, segons un mapa de l’Hospitalet de Llobregat de l’any 1722 coneguda com la casa Girona.
Al 1741, la seva filla Lluïsa Francesca de Rigalt es va casar amb Joan de Girona i Comas que es va enderrocar l’antiga casa i es va construir l’actual edifici d’ús pairal. A dia d’avui, encara perdura l’escut d’aquesta família a la portalada principal de la masia.
Es dedueix que la possessió adquirida al 1728 pel senyor de Rigalt deuria tenir una senzilla edificació com a masia i un estat ruïnós per determinar, donat que tan sols tretze anys després, el seu hereu emprengués un projecte tan ambiciós de transformació absoluta, incloent-hi la construcció de la famosa font que posteriorment es convertiria en un dels símbols emblemàtics de la masia. Aquesta nova construcció va transformar Can Rigalt en una masia senyorial formada per una edificació noble, grans extensions dedicats al cultiu, actualment gairebé expropiats, i regida per masovers fins pràcticament el segle XXI.
Els propietaris de Can Rigalt sempre han estat persones sobresortints de la vida barcelonina que acostumaven a passar les vacances a la casa ubicada als afores de la ciutat. El successor d’en Joan de Girona i Comas va ser el senyor Francesc de Girona i Aurigot, el qual es va casar amb la seva filla Eulàlia amb José Mariano de Cabanes, entrant aleshores la família Cabanes a la possessió de la masia. El seu fill, Francesc de Cabanes i de Girona va morir sense descendència, llavors passa l’herència a la seva germana Joaquima de Cabanes i de Girona, esposa del senyor Ignasi de Bassols i Foxà. L’any 1889 la masia va passar a la filla, senyora Pilar de Bassols i de Cabanes, dona de Lluís de Barnola, els quals signen al 1896, el contracte d’arrendament amb la família masovera Piera que treballarà a la casa fins al dia de la seva venda, al 1997. El següent hereu va ser Joaquim de Barnola i Bassols i d’aquests als últims propietaris: Lluís i Ignasi de Barnola.
La masoveria ha estat durant un segle en mans de la família Piera i van mantenir la casa com a habitatge, masoveria i conreu en funcionament fins l’actualitat.
El juliol del 1997, els germans Barnola, últims hereus propietaris de Can Rigalt, van firmar la venda de la masia i tots els terrenys van formar part del Futbol Club Barcelona, presidit en aquells moments per en Josep Lluís Núñez.
El contracte signat es va complir, tal i com s’havia acordat i va entrar en vigor l’1 de gener de 1998, quan els masovers ja havien desallotjat la casa.
Actualment, el propietari de la casa i els terrenys de Can Rigalt és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, el qual vetlla per la conservació de la zona catalogada com a verda on la masia es troba, i per la protecció del Patrimoni Històric que aquesta representa. Amb aquest motiu, totes les propostes de construcció i l’habilitació dels terrenys, fincant la del Futbol Club Barcelona, han estat denegades fins l’arribada del Pla d’Ordenació de Can Rigalt, projecte que havia d’iniciar-se al 2008 amb suport de l’Ajuntament.
El territori
Originalment, les terres de la masia arribaven fins a la muntanya de Collserola, on avui hi és l’Hospital de Sant Joan de Déu. Tota aquesta zona era quasi deserta abans del 1957 però, durant els segles XIX i XX, la propietat s’ha anat disminuint de manera raonada, produint-se abundants segregacions.
La primera va ser construir la nova carretera, que es va traçar en línia recta per la meitat del terreny de la masia i la qual separava la casa de la font El nuevo Camino Real , que es va finalitzar a l’any 1767. Aquesta carretera serà la que donarà peu a l’actual N-II i causarà la desaparició de la mencionada font de la masia. A partir d’aquesta construcció, les dependències aniran augmentant. Al segle XIX, els propietaris es van veure obligats per la llei a cedir part de les seves terres per crear el cementiri de Sants, el qual havia d’estar fora del nucli urbà i sobre el territori pactat de l’Hospitalet de Llobregat, el qual incloïa a Can Rigalt.
Al segle XX, la masia perd la major part de les seves terres amb l’obertura de carrers, instal·lacions industrials, projectes d’urbanització, la construcció de zones esportives, entre altres. En una operació de venta, al 1913 l’empresa FECSA Endesa va comprar 30 hectàrees per un preu de 300.000 pessetes. També hi van contribuir la urbanització del carrer Josep Molins i els seus pròxims, la prolongació barcelonina de la Diagonal que tenia el preu de, al juny del 1933, mig milió de metres quadrats a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat dels quals hi havia alguns milers de la propietat de Can Rigalt.
planta baixa hi ha un portal que dóna accés a l’entrada de la masia. És de pedra rematat per un arc rebaixat semblant al de les tres balconeres de la planta noble, tots finament motllurats. Just a sobre d’aquest, hi trobem l’escut pertanyent a l’enllaç de Lluïsa Francesca de Rigalt amb Joan de Girona i Comas, un emblema característic de les construccions barroques i que fa ostentació del poder econòmic de la família.
Al costat del portal hi ha dues finestres a banda i banda, una d’elles situada al cos central i l’altra als laterals, a sota de la terrassa. A sobre de la porta d’entrada, a la planta noble, hi destaquen tres grans finestres, les dues dels laterals a sobre de les del primer pis, i la central, amb balcó inclòs, a sobre de la porta d’entrada. Just damunt de cada una d’aquestes finestres, a les golfes, hi ha un òcul, una característica decorativa d’origen romà visible a tots els àtics de les estructures del casal.
També cal tenir en compte de la façana, la decoració que remata la masia, una barana massissa que aguanta quatre boles de pedra ubicades de manera que entre cadascuna hi ha un òcul al pis superior. Aquestes pilotes que coronen la masia estan situades a tot el voltant del cos central i n’hi ha un total de deu, quatre a la façana principal i a la posterior i tres als dos laterals.
Per últim, dir que la masia situada al litoral i d’acord amb el clima en el que es troba, no té teulada inclinada, fonament propi en zones de pluges, sinó terrat pla degut a l’escassetat d’aiguats en el territori.
Les terrasses laterals
Adossat al cos central hi ha, una a cada costat, les terrasses que formen part dels cossos laterals, a les quals es pot accedir des de la planta noble a partir de les quatre portes.
Ornamentant les terrasses hi ha una balustrada de formes bulboses, i al final d’aquestes, just on s’acaba la nau central, s’aixeca un cos posterior transversal que tanca cadascuna de les terrasses laterals on també s’hi pot sortir per una porta igual que les altres quatre que hi donen accés. Des d’aquests espais que tanquen les terrasses hi ha una altra porta, en ambdós costats del casal, respectant la simetria de la masia, que passa per sobre del pont i permet el pas als edificis annexos.
La façana posterior
La nau principal presenta dos grans finestrals d’estil noble com els de la façana principal a cada costat i al centre, una porta d’accés al pati per l’escala amb marquesina, oberta a dues bandes. Sota d’aquesta i al centre de l’escala on hi guardaven caixes i eines del camp.
A la part de darrera de cada cos posterior que tanca la terrassa, hi ha una finestra, oposada a la porta, que permet la sortida a la terrassa, que dóna a la façana posterior de la masia.
Els annexos
Els dos annexos de Can Rigalt segueixen l’estil de l’edifici principal de la masia, tenen dos finestres petites iguals a les de la planta de la masoveria i a sobre de cadascuna d’elles, s’hi situa un òcul com els de les golfes de la façana principal però cecs.
Cal destacar també que davant de l’annex esquerra, donant vista a la carretera, hi ha una altra petita construcció més baixa que no comparteix l’estil de la resta del casal. El galliner és una petita edificació que no segueix l’estil de la resta de la masia.
A la part darrera de la casa hi ha un pati posterior parcialment tancat per les prolongacions dels annexos. Hi havia, al cantó esquerra, les quadres amb els abeuradors dels cavalls, el tractor i el safareig per a rentar les verdures i la collita. Al costat dret, hi
havia la cotxera dels carruatges, una característica pròpia de les famílies nobles i benestants que tenien i mantenien els seus propis carruatges i cavalls. Però, durant l’època de l’automòbil, els carruatges i els cavalls es van substituir per cotxes, i les cavallerisses es van utilitzar d’aparcament. En aquesta banda també s’hi trobava el safareig de la roba. Totes aquestes construccions quedaven amagades, des de la façana de la masia, pels rossos dels annexos del davant.
Una altra part important d’aquesta zona annexa posterior són les dues escales, una a cada costat, que des de terra del pati arribaven al terrat dels annexos, dit d’altra manera, com que les quadres i l’annex esquerra estaven comunicats per sobre, i a la vegada aquest amb la terrassa esquerra de la nau central a través del pont, l’escala exterior que pujava fins al sostre de les quadres permetia l’accés directe a l’interior de la masia sense passar per les altres edificacions. Aquesta mateixa estructura es repetia a la part dreta del casal.
La distribució interior
La simetria de la masia també es conserva, majoritàriament, en la distribució de les habitacions i estances interiors. També queden visibles, sobretot en el primer i segon pis, els tres cossos que formen l’estructura de Can Rigalt.
La planta baixa o de la masoveria està dividida, principalment, en tres cossos verticals i altres tres cossos horitzontals. Entrant per la porta principal es troba el vestíbul, una gran sala llarga que al inici estava destinada a la rebuda i distribució de les estances, però que després es va utilitzar com a menjador vestida amb una gran taula de marbre al
té constància de que havia sigut, anteriorment, una cuina i que es va perdre. Aquesta dues sales estan separades per un passadís que dóna directament l’escala amb marquesina posterior de la casa, des de la qual els amos entraven quan venien a estiuejar a la masia.
Les golfes són l’últim pis de la masia de Can Rigalt i estan ventilades mitjançant els òculs que tenien uns porticons de fusta per permetre el seu tancament. Aquestes tan s’utilitzaven com a sala dels mals endreços com de secà per a les botifarres i els embotits a l’època de la matança del porc. Finalment en les estances dites també hi ha una petita escala que permet la sortida al terrat de la casa.
Els materials
La masia de Can Rigalt sembla estar construïda per pedres rústiques unides a partir de morter, sorra i aigua, menys les arestes, balconades i contraforts, que són de pedra polida i estan a la vista. El que considerem rural, en contra, s’amaga darrere de gruixudes capes d’estuc que donen aquest estil noble i benestant a la masia.
Les parets del casal són de gran gruix, entre 60 i 90 cm, i això és per l’amplada de les pedres i l’arrebossat de les façanes. Aquest gruix ofereix un gran avantatge de sosteniment del clima interior de l’habitatge. Tant si fa fred com si fa calor, la masia està aïllada a les temperatures exteriors i el confort interior és estable.
El paviment interior de la casa està enrajolat amb grans lloses quadrades de pedra polida de color marró i les parets i envans, arrebossades amb gruix i pintades, la major part, de blanc, el qual contrastava amb el marró del terra i el dels marcs i portes de les estances de la masia.
La font
Davant del gran casal i a l’altra costat de la carretera i, per tant, fora del recinte de la masia hi havia una font amb un “particular” rellotge de sol. La font era el pilar on s’aguantava una gran esfera de pedra calcària amb un cercle màxim orientat d’acord amb el pla de l’el·líptica. La particularitat d’aquest rellotge de sol era que senyalava les hores sense la necessitat de la clàssica vara orientada per projectar l’allargada ombra sobre les xifres. En aquest cas, el rellotge també tenia gravades les hores en xifres romanes, però l’ombra la produïa la mateixa esfera i l’indicador era la frontera que formava la part il·luminada amb la part d’ombra del rellotge de sol. Al frontis de la font, hi havia una placa on es llegia de qui era propietat.
Sembla ser que el senyor de Girona va voler exercir una bona obra impròpia de l’època amb la construcció d’una font que podia informar de l’hora a aquells viatgers que transitaven la carretera de camí a la ciutat de Barcelona, principalment, a la vegada que proporcionava repòs, amb els bancs de pedra que deien que existien al voltant, i la possibilitat de sadollar la set, tan sols dels homes com la de les cavalleries.
El constructor no va deixar ni nom ni data a la seva obra, però els experts la situen entre el 1760 i 1770 segons els seus antecedents. Consideren que la font es va construir simultàniament amb la masia de Can Rigalt, la qual s’estava edificant a mitjans del segle XVIII, i amb l’establiment del nuevo Camino Real (actual N-II) que hi passava just per davant i les separava.
Aquest monument singular va ser enderrocat en el moment en què la carretera es va eixamplar. Només se’n va salvar, per iniciativa personal del que era aleshores director del Museu de l’Hospitalet de Llobregat, senyor Francesc Mercè, la seva bola de pedra que constituïa el rellotge de sol en sí mateix. Actualment, l’esfera pètria reposa davant del mateix museu tot i que mai han dut a terme la reconstrucció de la font que la mantenia, ni l’han orientat adequadament per a tornar-la al seu funcionament com a rellotge de sol.
El jardí i els conreus
Tant la part posterior com l’anterior a la casa estan formades per patis de pedra. Davant de la masia hi havia una part del conreu estava a la part de darrera de la casa. Al sortir del pati posterior hi havia unes petites escales que pujaven cap a la zona del jardí i cultiu. A primera línia hi havia alguns arbres fruiters però només per a collita pròpia i després venia la zona verda de jardí, purament decoratiu i d’estil versallesc. Aquest estava format per grans avingudes ornamentades amb fonts d’aigua, cascades i estancs, la major part provinents d’una font natural de la muntanya de Sant Pere de Màrtir, i que aprofitaven els desnivells del terreny que deurien proporcionar els sortidors d’aigua.
Després del jardí s’iniciava el cultiu d’hortalisses i verdures que entraven terreny endins. Després dels horts hi havia la vinya i encara més allunyat de la masia hi havia tot el cultiu de secà, el blat i l’ordi. Aquestes últimes plantacions, vinícola i de secà, es van abandonar quan la Diagonal es va construir i va separar els terrenys. Encara quedava un bon tros d’extensió de terra que era concebuda pels masovers fins als finals del segle XX, i una altra gran part de l’arbrat i de jardí.
Dedicació de la masia
La finca de Can Rigalt, casa pairal des dels seus orígens, ha continuat com a explotació agrícola fins avui, fins que els masovers van haver de marxar del casal. Les propietats d’aquesta masia es comptaven com unes de les més importants d’aquesta zona i s’estenien pels municipis de l’Hospitalet de Llobregat i pels veïns d’Esplugues, Sants i les Corts (quan aquests dos últims encara no pertanyien a Barcelona capital).
Els últims masovers ja només tenien grans plantacions d’hortalisses i verdures, les quals venien al mercat de Sant Antoni i del Born. Com a masia agrícola cultivava en els seus horts: tomàquets, patates, bledes, enciams, cols, mongetes, bròquil, carbassó, pebrots,
cebes, apis, pastanagues, escaroles... En els seus orígens, Can Rigalt a part de les hortalisses també tenia cultius vinícoles, de la qual en feia l vi, el fermentava al seu celler i el duia a vendre a les bodegues de Collblanc, i també cultivava secà (ordi i blat). Tots aquests cultius en construir la Diagonal i separar aquests terrenys, es perdrien i la
de cara a la ciutat de Barcelona i en millora la comunicació, enllaçant la travessera de Les Corts amb la travessera de Collblanc. És un projecte que en el seu moment també incloïa la restauració del casal per a utilitzar-la de masia blaugrana, tot i que aquesta proposta ja no segueix vigent.
La Porta Nord de l’Hospitalet de Llobregat, per la qual s’hi entrarà a partir de la construcció d’una nova rotonda flanquejada per dues torres d’habitatges de 18 pisos, també va tenir en compte les iniciatives i queixes del veïnat, referents als espais qualificats de parcs i de la comunitat.
Així que Can Rigalt dotarà al barri d’una nova àrea urbana amb zones verdes (83. m²), habitatges (1.244.460 m² de sostre edificable), nous vials (28.351 m²) i serveis.
El projecte preveu que l’actual Centre Tècnic d’Energia de Collblanc (CTE), propietat de FECSA-Endesa, es traslladi a una nova ubicació dins del mateix sector, però amb unes instal·lacions més modernes i amb un bon estalvi de sòl ocupat. La superfícies que es recuperarà 15.893 m² es podrà destinar a altres usos. Aquesta serà una de les primeres actuacions que es faran dins el projecte de nou plantejament del sector de Can Rigalt.
La combinació de diferents usos, un dels trets que caracteritzen les grans actuacions urbanístiques que impulsa l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat d’aquesta àrea un nou centre urbà que millorarà la connexió de dit municipi amb Barcelona, amb una nova ordenació de la xarxa viària i amb la creació d’un nou continu urbà. S’edificarà 1.122 nous habitatges, 760 de lliures i 362 de protegits, i un hotel a la zona més propera al Complex Esportiu de l’Hospitalet de Llobregat Nord.
Un punt important del projecte és el trasllat de l’Hospital General de l’Hospitalet de Llobregat i l’Hospital Sociosanitari, a un nou edifici que es construirà a l’àrea de 16. m² dedicats a equipaments, amb 4 plantes de 8.000 m².
La masia de Can Rigalt, que forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat, serà rehabilitada i s’adequarà per a acollir un equipament públic, encara per determinar, mentre que els 20.000 m² de sòl de l’entorn d’aquest edifici es destinaran a zones verdes.
La modificació del Pla general metropolità que comporta l’actuació de Can Rigalt està aprovat per la Generalitat. Les obres estaven planificades per a iniciar-se durant el 2008, de manera que, com a mínim el nou equipament sanitari, obrís les portes en l’horitzó del
- A hores d’ara, principis del 2014, les obres encara no han començat.
Conclusions
Can Rigalt és un exemple bastant representatiu. Al seu naixement al segle XVIII era una masia de pagès isolada que va veure créixer al seu voltant petits pobles, que es feien grans amb el temps i avui dia està al centre de la metròpolis barcelonina, engolida per les construccions modernes i abandonada a la seva sort. Tot i així, la construcció ha resistit força més anys que altres masies del seu entorn, ja enderrocades durant les successives expansions immobiliàries del segle XX, donat que l’explotació agrícola de
la casa ha perdurat fins pràcticament a l’actualitat a càrrec dels seus masovers, la família Piera, que van viure i van treballar fins l’any 1997.
La masia va ser construïda per una família de classe social benestant barcelonina, la família Rigalt, de la qual rep encara el nom tot i haver passat per la propietat de diverses famílies de cognoms i origen diferents. La seva majestuosa entrada amb una porta forjada i dos pilars encoixinats, l’estructura complexa de tres cossos amb terrasses als laterals, l’escut de la família Rigalt sobre la porta principal, les sortides posteriors al jardí amb basses i estancs, les cavalleries i els carruatges, les grans extensions de cultius..., fan d’aquesta masia un paradigmàtic i significatiu de la història de la comarca, testimoni d’una època, que l’ha portat a ser declarada Patrimoni Històric de l’Hospitalet del Llobregat.
Tot i la seva singularitat, s’hi poden distingir també similituds amb altres masies de la costa catalana. Així, la simetria central de tota l’edificació que tan apreciable resulta a Can Rigalt és típica de les masies d’aquesta zona. De la mateixa manera, l’aparició del terrat en lloc de la teulada inclinada tradicional, les grans finestres i portalades juntament amb la manca de porticons, l’arrebossat noble de les parets i les pedres cairades a les arestes d’aquestes són característiques comunes dels masos costaners. Destaquen també les terrasses ambdues bandes de la façana, la divisió horitzontal de la masia en planta per la masoveria i pis pels amos, el celler a la zona més fresca de l’edifici i la sala centrada a la façana amb balcó inclòs.
Després que l’activitat s’aturés i els seus últims habitants l’abandonessin, hi ha hagut moltes propostes per a l’aprofitament de les terres, immenses en els seus inicis i reduïdes posteriorment per construccions per a la comunitat o per la compravenda de territori, però encara avui dia prou extenses. Una de les condicions sine qua non per tots aquests projectes és la de respectar l’edifici de la masia sense alteracions i incloure-la en la planificació. L’últim projecte aprovat és el de la Porta Nord de l’Hospitalet de Llobregat, el qual donarà una nova entrada a la ciutat des de Barcelona i inclourà la masia de Can Rigalt, tot i que encara no s’ha establert quina serà la seva funció.
Actualment, encara que tapiada i descurada i mig okupada , manté un rastre d’elegància en mig del mar d’obres i carreteres que l’envolten. Com un vestigi del passat que ha perdurat en el temps, quan hi passes per davant i l’observes amb atenció, pots imaginar com d’imponent havia estat, pots endinsar-te en la seva història, en totes les vivències i persones que hi ha format part en algun moment de la seva vida, com si velles parets immòbils i resistents durant tots aquests segles et narressin la seva existència i la dels nostres avantpassats, la de la nostra societat. I és aquí on radica la importància de respectar aquesta històrica masia i conservar-la per les generacions futures, perquè forma part de tots nosaltres i del nostre entorn i perquè fer-la malbé seria esborrar el nostre passat, els nostres orígens.
