¡Descarga UNITAT 2. PLATÓ (filosofia) y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
TEMA 2. PLATÓ
I. EL FILÒSOF DE LES IDEES
Biografia
Va néixer l’any 427 aC. No va participar en la vida política dels Trenta Tirans. Amb el restabliment de la democràcia, l’any 403 aC, es van difondre teories relativistes i escèptiques dels sofistes i van condemnar injustament a Sòcrates. Per aquest motiu, Plató considera la democràcia un sistema de govern inadequat. Un dels objectius de la filosofia platònica és trobar una societat justa i adequada. Va intentar dur a la pràctica el seu model polític a Atenes i Siracusa, però no ho aconsegueix. Renuncia al seu propòsit i crea una acadèmia, on acudeixen els seus deixebles per aprendre. A la porta de la acadèmia hi deia: Abstinguin-se els que no tenen coneixements matemàtics. P. platònic= Sòcrates + Pitàgores + Parmènides + Plató (definicions) (dualisme + matem.) (metafísica+política)
1. Una realitat transcendent 1.1. Els perills del relativisme Plató, igual que el seu mestre Sòcrates, es va oposar a les teories relativistes i escèptiques dels sofistes, ja que creien que eren perilloses. Els relativistes afirmaven que les coses són tal i com les percebem, però oblidaven la diferència entre l’aparença i la realitat. Plató creia, igual com Sòcrates, en l’existència d’una veritat última més enllà de les nostres opinions i creences. És una realitat transcendent perquè va més enllà de les aparences. Sòcrates s’havia interessat pels problemes d’ètica i havia deixat de banda les qüestions cosmològiques que havien abordat els presocràtics. Posteriorment, Plató va recollir i desenvolupar els plantejaments de Sòcrates i els va portar més enllà de l’àmbit ètic, abastint totes les branques de la filosofia: ètica, natura, coneixement i ésser humà. 1.2. Món sensible i món intel·ligible L’estudi de les matemàtiques (geometria), va oferir algunes claus importants en la recerca de la realitat autèntica. Un exemple seria pensar en una línia infinita. Tothom sap en què consisteix, però ens és impossible de dibuixar. És l’essència que defineix que és una línia infinita, però que en el món sensible aquesta definició no existeix.
Això significa que existeixen dues realitats. El món sensible (format per les coses) i el món intel·ligible (format per les essències). El món sensible : format per totes les coses que veiem i toquem, que percebem amb els sentits. Format per cossos imperfectes, canviants i peridores. El món intel·ligible : Separat de tot allò material i integrat per les essències, realitats immaterials que no es copsen amb la raó. Les essències són universals, perfectes, eternes i immutables. *Parmènides establia que la realitat era única, eterna i immutable, és a dir, les característiques del ésser són les propietats de les essències.
2. La teoria de la participació 2.1. Una metafísica dualista La metafísica de Plató és dualista, perquè distingeix dos àmbits de la realitat, el món sensible i el món intel·ligible. L’existència d’aquests dos móns permetia explicar la diferència entre les coses i les essències. Les essències no poden formar part del món de les coses, sinó que pertanyen a un àmbit propi que és etern, perfecte i immutable. 2.2. La relació entre les idees i les coses La relació entre les coses i les idees es pot entendre com a participació ( methexis ). Per exemple, les coses que considerem belles, ho són perquè s’hi fa present, de manera parcial i imperfecta, l’essència eterna de la bellesa. La teoria de la participació afirma que les idees actuen com a models eterns i immutables de les coses, que són el que són perquè participen d’aquella idea de la qual procedeixen. Tots els objectes del món sensible intenten semblar-se a les idees de què participen, encara que mai no acabin d’aconseguir-ho. Les idees són innates, per això, segons Plató, abans de néixer ja tenim totes les idees.
- La solució de Plató s’anomena Realisme.
3.2. El pas de la doxa a l’episteme Per assolir el saber veritable cal realitzar un procés complex d’ ascensió dialèctica que ens porti des del coneixement sensible fins al coneixement de les Idees. Dins la doxa, podem trobar dos tipus de coneixements: Conjetura (eikasía). Els objectes reflexats que poden resultar enganyosos. Creença (pistis). Els objectes sensibles, les coses. No es un saber veritable. Per desfer-se del món dels sentits i accedir al món de les idees, s’havia d’aprofundir amb l’estudi de les matemàtiques. Saber discursiu (diaonia), en el qual els objectes matemàtics tenen una existència immaterial. Per aquest motiu aquest coneixement pertany a l’episteme. Però els objectes matemàtics, no es corresponen amb les idees més importants. Per això, s’ha de fer un esforç encara més gran per poder copsar les Idees de Bellesa, Justícia o Veritat. Intel·ligència (noesis). Procés amb el qual aconseguim contemplar la idea del Bé. En aquesta fase es culmina l’ascensió dialèctica. El mite de la caverna Plató va oferir una imatge simbòlica de l’ascensió dialèctica en el mite de la caverna. El mite de la caverna ens presenta uns presoners que han estat tota la vida encadenats mirant cap a una paret on només es poden veure unes ombres. Quan un dels presoners és alliberat, surt a l’exterior i de primer no veu res, després veu el món sensible: ombres, reflexos, objectes... Una vegada rebut el coneixement torna al món de les ombres i els altres presoners no se’l creuen, se’n riuen. Explica la relació entre el món sensible i el món intel·ligible mitjançant la relació entre el món de les ombres i el món sensible. *L’educació consisteix en abandonar la creença de que el món sensible és la realitat. 3.3. La reminiscència
La teoria de la reminiscència , recollida en diàlegs com el Fenó o el Menó , ens diu que les idees ens resulten familiars perquè la nostra ànima ja hi ha estat en contacte, però quan naixem ( l’ ànima s’uneix al cos) el coneixement queda oblidat i enfosquit. La reminiscència ens permet recordar les idees que la nostra ànima guarda al seu interior. Plató explica aquesta teoria mitjançant una pregunta matemàtica qüestionada a un esclau. Aquest la respon bé. Com es possible que un esclau sense contacte amb la geometria ho resolgui? Llavors, s’arriba a al conclusió que naixem amb aquests coneixements, l’únic que fem és recordar-los.
II. COS I ÀNIMA
4. El dualisme antropològic 4.1. El cos és la presó de l’ànima L’antropologia de Plató es dualista. L’ésser humà, segons Plató, està compost de dues parts molt diferents: el cos ; que és material, canviant i imperfecte (pertany al món sensible) l’ ànima ; que és immaterial, perfecta i eterna i és la part més noble que hi ha en les persones. Esta lligada a la raó i té semblança amb el món de les idees. Plató explica la diferència entre l’ànima i el cos, seguint la tradició pitagòrica. El cos (soma, en grec) és una mena de presó (sema, en grec) en la qual l’ànima està tancada. Si ens deixem portar per les necessitats del nostre cos, acabarem esdevenint esclaus de les pròpies passions. Per dur una vida plena i satisfeta, cal cultivar la part racional sense que la part corporal ens arrossegui. Això exigeix que portem una vida ascètica. 4.2. La immortalitat de l’ànima Segons Plató, els éssers humans tenim una ànima eterna i immortal. Segons afirma en el Fedó (obra de maduresa que tracta de l’últim dia de Sòcrates), la prova més convincent de la immortalitat de l’ànima està lligada a la teoria de la reminiscència: si la nostra ànima existeix abans de néixer, també existirà després de la mort. Una altra prova que l’ànima és immortal prové de la seva simplicitat. L’ànima no està formada per elements més senzills, per tant, no es pot descompondre i tampoc no pot morir mai, a diferència del cos.
5.2. Les virtuts i la justícia Plató pensava que cada tipus d’ànima està associat a una forma de vida característica, que té associada una virtut, que correspon amb les qualitats que són més desitjables per a aquesta classe d’éssers humans. Si predomina ànima racional serà excel·lent si conrea la prudència Si predomina ànima irascible ha de desenvolupar la valentia Si predomina ànima concupiscible han de conrear la temprança , per tal que els desigs no acabin dominant-los. Per damunt de totes aquestes qualitats, hi ha la justícia (virtut més important), que només es pot assolir quan la raó domina els desigs i les passions. La justícia és el producte entre l’harmonia d’aquestes tres virtuts: prudència, valentia i temprança. Exemple: En el diàleg Fedre, Plató, per explicar aquesta teoria compara un carro guiat per un auriga (ànima racional) i tirat per dos cavalls, un de noble i bo (ànima irascible) i un de mandrós i desobedient (ànima concupiscible). El carro (nostra vida) només podrà avançar si l’auriga aconsegueix dominar i controlar els dos cavalls (passions i desigs) sense deixar que aquests es desboquin. L’objectiu de l’auriga és ascendir cap al cel (món de les idees). Si l’auriga és incapaç de mantenir el control dels cavalls, el carro (nostra vida) es desequilibra i cau a terra (món sensible).
6. La societat perfecta Al llarg de la seva vida, Plató va sentir un gran interès per la política. En el govern dels Trenta Tirants hi van participar alguns familiars, però com el govern actuava de forma injusta i cruel, Plató no va participar en aquell règim. Amb la restauració de la democràcia, Plató la va rebutjar, perquè va condemnar a Sòcrates a morir enverinat. Plató va arribar a la conclusió que han de manar els savis (els que saben el que cal fer). La República tracta sobre la justícia. Plató es planteja que el qui realment viu millor és la persona injusta. La seva proposta política va lligada a la seva teoria antropològica. “Hi ha un pastor que agafa un anell i se’n va a parlar amb uns altres pastors. Se’n dona compte que cada vegada que gira l’anell, es transforma en invisible. Dies més tard tenen una reunió amb el rei i, aprofitant l’anell, es fa invisible, s’acosta amb la reina i mata al rei. La pregunta de Plató era: què faríem si tinguéssim l’anell? L’utilitzariem per benefici propi? Si no l’utilitzéssim, la gent ens tractaria de tontos. La conclusió a la que arribem és que tots som una mica injustos.” Li proposen demostrar a Plató que es millor ser just que injust. Ell respon que per veure si un individu és just hem de veure-ho en alguna cosa més gran: la polis (ciutat)
Per crear una polis justa, s’ha de crear una ciutat ideal (utopia).Aqueta ciutat haurà de tindre: Artesans en els qui predomina l’ànima concupiscible i la virtut de la temprança. S’hauran d’ocupar de qüestions materials (agricultura, ramaderia, artesania, comerç). Guardians/Soldats en els qui predomina l’ànima irascible i la virtut de la valentia. S’hauran d’ocupar de defensar les societats dels seus enemics. Governants en els qui predomina l’ànima racional i la virtut de la prudència. Els únics capacitats per comprendre en què consisteix el Bé i la Justícia. D’aquesta manera el govern polític ha de ser donat als filòsofs, els únics capaços de conèixer allò que realment convé a tota la societat. Principi d’especialització: cada individu realitzarà el treball que se li assigni segons les seves capacitats. La societat serà ajustada quan els artesans siguin temprats, els guardians siguin valents i els governadors siguin racionals. Una polis serà justa quan cada classe segueixi la seva funció sense ocupar-se de la dels altres. Llavors, un individu serà just quan cada part de l’ànima faci la seva funció dirigida per la part racional, és a dir, quan es tingui un component racional, irascible i concupiscible, cada part de l’ànima dirigeix la seva funció sempre amb una part racional.
- Tots els individus han de ser temprats -Aquells, que a més de ser temprats siguin valents, apareixeran els guardians.
- I dins d’aquests guardians, apareixeran aquells que tenen la capacitat racional i de intel·ligència, els governants. És a dir, els governants tenen les tres virtuts. Tot això, comporta un procés educatiu. Els filòsofs governants hauran de conèixer el bé. No seran molts, només els elegits. En la filosofia platònica la concepció de l’home, la ètica i la política van unides. Els qui són millors per governar-se a ells mateixos, també són els millors per governar als altres. El model polític de Plató pretenia dissenyar una societat ideal que permetés resoldre les insuficiències dels diferents estats que existeixen en la realitat. No es tracta de cap societat real, sinó d’una utopia , que descriu com hauria d’organitzar-se un estat perquè hi regnés la justícia. Es planteja per primera vegada l’ equiparació entre dones i homes, que són considerats igualment capaços de governar si tenen una ànima racional.
