Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Asignatura: Administracio de l'empresa, Profesor: Vanesa Abarca, Carrera: Administració i Direcció d'Empreses, Universidad: UB
Tipo: Apuntes
1 / 66
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!
Treball de recerca
Arnau Pérez Gomà Dirigit per Mª Alba Fornell i Carme Pujol 2n de Batxillerat,B INS Guissona 10/01/
La construcció a la crisi actual Arnau Pérez Gomà
Pàgina 1
La construcció a la crisi actual Arnau Pérez Gomà
Pàgina 2
Agraïments
Primerament, m’agradaria donar les gràcies a la Mª Alba Fornells i a la Carme Pujol, les meves tutores del treball, que m’han ajudat en tot moment, des d’un bon principi a estructurar el treball i que m’han anat aconsellant durant el seu transcurs.
També m’agradaria agrair a les persones que em van concedir fer-los una entrevista, com són: Ramon Tremosa (economista, Diputat al Parlament europeu per CIU), Josep Manel Busqueta (economista, participant del Seminari d’Economia Crítica Taifa), Ramon Morell Rosell (economista, Catedràtic a la Universitat de Lleida), Joan Pere Enciso (economista, Catedràtic a la Universitat de Lleida), Josep Calderó (promotor de Tàrrega), Rosa Pinyol (directora de l’oficina de Banc Sabadell de Tàrrega). També m’agradaria agrair a la Mercè Rios (economista, Catedràtica de la Universitat de Lleida) que m’ha facilitat informació i m’ha donat la seva opinió en tot moment.
Finalment i no menys important, gràcies als meus pares pel seu recolzament i ajuda en tot moment.
La construcció a la crisi actual Arnau Pérez Gomà
Pàgina 4
La construcció a la crisi actual Arnau Pérez Gomà
Pàgina 5
La paraula bombolla immobiliària i la paraula crisi econòmica es troben presents en moltes converses quotidianes i en molts mitjans de comunicació, com per exemple, la ràdio, la televisió o els diaris, des de fa molt de temps.
És un fenomen que ha causat un daltabaix en la societat en general. D’aquesta manera, vaig pensar que seria molt interessant centrar el meu treball de recerca en un tema d’actualitat i d’interès general com la bombolla immobiliària i la crisi.
D’una banda, aquest treball em podria servir per ampliar els meus coneixements en l’àmbit de la macroeconomia, ja que aquesta temàtica està estretament relacionada amb els estudis que m’agradaria cursar en acabar el batxillerat. Per l’altra banda em motiva saber perquè ha influït tant la construcció a la crisi econòmica en el nostre país.
1.2. Objectius
Els objectius que m’he proposat a l’hora de triar aquest treball han estat els següents:
-Quina ha sigut la causant de la crisi
-Saber la magnitud de la relació entre el sector de la construcció i l’economia del país.
-Per què hi ha aquesta relació?
-Com és que la construcció ha estat sempre tan important a Espanya, a diferència d’altres països.
-Com ha influït la banca en el boom immobiliari.
2.1. Definició de crisi econòmica i les crisis històriques
Les crisis poden produir-se i desenvolupar-se en qualsevol context.
Quan succeeix en l'àmbit econòmic, serà precisament l'esdevenir de la situació econòmica d'una nació la que patirà els canvis, i que per descomptat acabaran per impactar negativament en el normal transcórrer de les diverses accions i operacions econòmiques d'aquesta economia afectada per la crisi.
Els escenaris crítics d'aquests tipus poden provenir com a conseqüència d'alguna situació conjuntural exterior que acaba afectant l'economia d'un país en particular. Probablement aquesta sigui una situació que es pot superar més senzillament que altres que resulten de l'aplicació de polítiques equívoques en la matèria. I justament aquesta és una altra de les causes que poden desencadenar un context de crisi, les males actuacions d'un govern en termes econòmics, és a dir, quan es prenen mesures que afecten a les activitats econòmiques i comercials.
També una desmesurada corrupció i despesa pública poden provocar crítiques situacions de l'economia. Quan una regió o un país travessen una crisi econòmica, immediatament es genera un estat conegut com recessió que consisteix en la disminució general de l'activitat econòmica que es venia fent en temps normals. Totes les variables econòmiques disminueixen i en casos ben greus s'acaba paralitzant l'activitat.
Així, en aquest context es podrà apreciar la baixada en matèria de producció de bens i de serveis, i la caiguda del consum, no es compraran els típics productes que s'adquireixen quan la situació és bona, tal és el cas d'habitatges i d'automòbils. Les inversions també es paralitzen, ja que el diner que es pensava invertir en un negoci o en la compra d'alguna cosa es decideix ajornar, guardar, per si les coses empitjoren. Caiguda abrupta en els nivells de creació de nous llocs de treball i en casos extrems pot produir-se l'acomiadament d'empleats, amb la missió de reduir les despeses d'una empresa, entre d'altres.
La Gran Depressió va ser una profunda recessió econòmica mundial que va començar a principis de 1929 i va acabar en diferents moments dels anys 30 o principis dels 40, segons el país.
Va ser la major i més important depressió econòmica de la història moderna, i s'utilitza en el segle XXI com a punt de referència sobre el que podria ser una futura caiguda de l'economia mundial.
La Gran Depressió es va originar als Estats Units. La majoria dels historiadors solen utilitzar com a data d'inici el crac borsari del 29 d'octubre de 1929, conegut com "Dimarts Negre ".
La fi de la depressió als Estats Units s'associa amb l'aparició de l'economia de guerra durant la Segona Guerra Mundial, que va començar a funcionar el 1939.
La Gran Depressió va tenir efectes devastadors tant en els països desenvolupats com en desenvolupament. El comerç internacional es va veure profundament afectat, igual que els ingressos personals, els ingressos fiscals, els preus i els beneficis empresarials.
Ciutats de tot el món van resultar greument afectades, especialment les que depenien de la indústria pesada. La construcció pràcticament es va aturar en molts països. L'agricultura i les zones rurals van patir quan els preus van caure entre un 40 i un 60 per cent. Davant la caiguda de la demanda, amb poques fonts alternatives de llocs de treball, van ser les àrees dependents del sector primari (com l'agricultura, la mineria i la tala d'arbres) les que més van patir.
Va acabar en moments diferents segons el país. La majoria dels països van establir programes d'ajuda i van patir algun tipus d'agitació política, extremismes d'esquerra o dreta.
En alguns països, els ciutadans desesperats es van sentir atrets per nacionalistes demagogs (com Adolf Hitler), preparant l'escenari per a la Segona Guerra Mundial al
La Crisi financera del sud-est asiàtic fou una crisi que començà el juliol de 1997 a Tailàndia i afectà les divises, mercats borsaris i els altres actius de diversos països asiàtics.
El juliol del 1997 la moneda tailandesa (el baht) es va devaluar, contradient les repetides declaracions de les autoritats governamentals que això no passaria.
En qüestió de dies, les monedes d'Indonèsia, Filipines i Malàisia van ser fortament atacades i van començar a enfonsar-se.
A finals d'octubre, el won de Corea del Sud es va col·lapsar i la crisi es va generalitzar al Continent asiàtic.
Pot semblar paradoxal que amb prou feines uns quants mesos abans de la crisi econòmica aquestes economies eren vistes com a sòlides i estables, amb molt bon futur econòmic. Fins i tot, dies abans de les crisis, els analistes financers i econòmics semblaven no tenir la mínima noció del que passaria.
La crisi financera a Rússia ( també anomenada la " crisi del ruble " ) va colpejar a Rússia el 17 d'agost de 1998.
Va ser exacerbada per la crisi financera asiàtica que va començar el juliol de 1997.
Donat el declivi consegüent en els preus mundials de les mercaderies, els països que depenien fortament de l'exportació de matèries primeres van estar entre els més severament perjudicats (el petroli, el gas natural, els metalls i la fusta conformaven més del 80 % de les exportacions russes), deixant el país vulnerable a les oscil·lacions dels preus mundials.
El petroli era, a més, el recurs que majors ingressos fiscals generava en el govern rus. La baixada profunda en el preu del petroli va tenir conseqüències severes per a Rússia; però , la causa primordial de la crisi financera russa no va ser directament la caiguda dels preus del petroli, sinó el resultat de la manca de pagament dels impostos per part de les indústries energètiques i manufactureres.
Aquesta crisi també es va produir per una crisi econòmica que va culminar el 1998, que va ser marcada per una enorme devaluació del ruble i un defecte sobre el deute rus. Aquesta crisi financera es va produir en el context del començament d'una desacceleració econòmica mundial.
Va ser una crisi financera i política generada per la restricció a l'extracció de diners en efectiu, de terminis fixos, comptes corrents i caixes d'estalvi, anomenada “Corralito”, que va causar la renúncia a la presidència de Fernando de la Rúa el 20 de desembre de 2001, i va portar a una situació d’acefàlia presidencial.
En termes d'ingressos, més del 50% dels argentins eren pobres i 25% indigents. Set de cada deu nens argentins eren pobres en la profunditat de la crisi en 2002.
Va ser una crisi com les que havia tingut Argentina en els 80: va ser conseqüència de forts dèficits fiscals i alta inflació, que per un temps es van voler atenuar amb endeutament extern i endarreriment del tipus de canvi.
La devaluació va ser una forma de produir un ajust fiscal que era imprescindible i la crisi financera els va permetre sanejar el sistema bancari sense que el país entrés en pagues del seu deute públic.
Per descomptat que per evitar no pagar, Turquia va rebre ajuda de l'FMI (Fons Monetari Internacional) i dels països europeus.
Avui en dia, el sistema capitalista és el que realment mou la major part de les activitats mundials i els seus efectes negatius es fan visibles no només a nivell social, sinó també a nivell cultural i ecològic.
Segons Ramon Morell Catedràtic de la Universitat de Lleida: la crisi tindrà uns efectes crucials en el capitalisme.
El capitalisme està en un moment clau.
D’entrada, el capitalisme com qualsevol sistema de producció que l’ha precedit, el feudal, l’asiàtic, l’esclavista o el primitiu, són tots ells fases històriques, així que el capitalisme té una vida temporal perquè res és infinit ni res és perenne i de la mateixa manera que va arribar marxarà. L’únic que passa és que ningú sap quan desapareixerà ni quines seran les causes que provocaran la seva crisi i mort definitiva.
Malgrat tot, la crisi actual qüestiona la sostenibilitat d’un capitalisme nou, el financer.
Aquest capitalisme financer es basa, fonamentalment, en què el diner s’alimenta d’ell mateix, no de la producció com passava amb el capitalisme productiu. Ara el diner s’autoreprodueix, s’autoalimenta, no cal produir perquè hi hagi més diners, ja que aquests s’han separat de la producció i això no té cap tipus, a la llarga, de sostenibilitat.
S’entén fàcil; en aquest moments hi ha una liquiditat enorme, és a dir, hi ha molt diner, el tipus d’interès és baix com mai, el 0,15% el tipus del BCE, i en canvi el crèdit no flueix, se’ns diu que no flueix per la gran morositat que hi ha i perquè els bancs ara s’ho miren abans de concedir un crèdit, quan abans no miraven res.
Però no és aquesta la veritat. La veritat és que el diner que hi ha no va al mercat monetari per finançar, en forma de crèdits, a l’empresa, sinó que va als mercats financers on la rendibilitat és molt més gran. Això no té possibilitats de durar molt de temps i per tant, o es prenen mesures per canviar aquesta tendència del diner i el poder polític guanya posicions davant el poder financer o l’explosió pot ser molt forta, sinó definitiva, però si excepcional. Segons Ramon Morell no se sap quan es podrà produir aquest daltabaix, però si se sap que aquest capitalisme financer té caducitat. Segons Mercè Rios, Catedràtica de la Universitat de Lleida: en aquest temps de crisis hi va haver un moment en que hi havia l’opció de canviar el capitalisme de mercat, va ser quan va sorgir el moviment del 15 M, també anomenat moviment dels indignats, però no es va canviar. Quan l’economia torni a créixer i tot torni a la normalitat, ens oblidarem de tot i el capitalisme seguirà essent cruel en el mercat.
Segons Pere Enciso, Catedràtic de la Universitat de Lleida: al principi de la crisi semblava que els governs estaven espantats i que voldrien introduir mecanismes de control als bancs perquè no tornés a passar, però passada la primera onada van tornar a marcar les polítiques de sempre, guanys i més guanys, sense mirar les conseqüències mediambientals i socials de les polítiques que s’estan aplicant.
Segons Josep Manel Busqueta, economista: el capitalisme sempre es reestructura. El capitalisme no es pot solucionar. L’únic que es pot fer és aplaçar, de forma temporal i de forma geogràfica, intentant doncs que els països que ara han patit una sèrie de conseqüències pel desenvolupament del capitalisme doncs vegin com la seva activitat es desplaça cap a altres països i com després potser la crisi es donarà a altres llocs geogràfics.
2.3. El sector de la construcció a Espanya
Aquests darrers anys s’ha repetit fins a la sacietat que la darrera crisi financera global ha posat de relleu la debilitat del model productiu espanyol, basat en el sector de la construcció.
En efecte, com a sortida a la crisi de mitjans dels anys noranta es va confiar en el sector de la construcció com a motor de creixement econòmic i generador de llocs de treball. El que és més sorprenent és que no és la primera vegada. Durant els anys vuitanta i noranta gran part de l’ocupació poc qualificada del sector de la construcció va desaparèixer amb la crisi econòmica d’aleshores, quan els processos migratoris ja s’havien aturat i en conseqüència es va aturar la construcció.
Això fa pensar que hi ha un sector inversor amb poca visió de mig o llarg termini i que busca el benefici a curt termini a canvi de destruir nous jaciments d’activitat econòmica, per exemple els vinculats a la preservació del medi ambient o a l’economia verda.
De fet, el sector de la construcció ha jugat com a valor segur per a molts empresaris.
Ens podem remuntar al 1860 amb la construcció de l’Eixample, que va significar que una gran part del capital català anés invertit en totxo i no en activitat productiva. A la vegada, va crear una massa de treballadors provinents del camp, mal pagats i sense cap formació que van constituir el nucli dur dels revolucionaris Barcelonins de la CNT, tal i com explica Ayón en el seu llibre “ La quiebra de la ciudad popular ”.
Així, l’aposta pel curt termini i la manca d’interès cap a res que no fos el benefici directe va portar a la polarització social (lluita de classes).
Amb el franquisme aquests inversors van trobar un marc institucional perfecte per a seguir desenvolupant el seu negoci amb poca o cap normativa, que els va permetre el desenvolupament de les perifèries urbanes espanyoles, un desastre total en tots els sentits.
I així arribem al moment actual, on davant la impossibilitat d’aixecar un model productiu amb valor afegit, els successius governs (socialista-popular-socialista) s’han anat aferrant al sector de la construcció com la taula de salvació de l’economia espanyola fins avui dia.
I és que els canvis de model productiu quasi sempre són traumàtics per als treballadors i oportunitats per als grans inversors.
Segons Mercè Rios, catedràtica de la universitat de Lleida:
La desregularització dels mercat hi ha tingut molt a veure. Una desregularització dels mercats que estava molt lligada amb la globalització. Quan el món és molt global i el mercat financer està molt obert, regular aquest mercat és molt difícil. Es va anar produint una desregularització, sobretot del sistema financer.
Quan l’economia anava bé això no era cap problema. Si pensem en l’economia espanyola, la construcció tirava molt. Hi havia poca indústria, però com que la construcció ja tirava no hi havia problema.
El que ha provocat la crisi han estat els negocis piramidals, es a dir, la gent invertia en coses que realment no hi havia res a darrera, i quan això va petar no hi havia res que recolzés l’economia. No era una economia real sinó una economia financera basada en inversions no tangibles.
Segons Ramon Morell Rosell, catedràtic de la universitat de Lleida:
El principal factor que ha provocat la crisi ha estat l’expansió incontrolada i excessiva del sector immobiliari que va esclatar a l’agost del 2007 amb l’escàndol de les “subprime” (una modalitat creditícia del mercat financer dels Estats Units que es caracteritza per tenir un nivell de risc d'impagament superior a la mitjana de la resta de crèdits).
Aquest esclat immobiliari va provocar que aflorés a la superfície la situació crítica per la que passaven els bancs i caixes d’estalvi que havien estat finançant operacions immobiliàries sense cap tipus de rigor, pensant que els preus no baixarien mai i, per tant, el que avui deixaven en forma de crèdit ho podien tornar a recuperar, perquè en última instància, és a dir, quan el client no podria tornar la hipoteca, el banc recuperava el pis com a pagament de la hipoteca, creient que el preu del pis sempre era molt superior al del moment en el que és va subscriure la hipoteca.
