¡Descarga Administrativo III y más Apuntes en PDF de Derecho Administrativo solo en Docsity!
Activitat de policia i control
El concepte de policia en l’Antic règim era qualsevol intervenció pública destinada a ordenar la vida social o assegurar interessos de la comunitat.
En l’estat liberal és la tutela de l’ordre públic. Es perfeccionen les tècniques jurídiques tradicionals de l’activitat de policia: reglamentació, autorització prèvia, inspecció i sanció, prohibicions ( censura de la premsa) i la suspensió de drets en els estats d’alarma, excepció i setge.
Estat social, segle XIX, la intervenció administrativa en l’esfera social i econòmica augmenta considerablement. Es multiplica el control administratiu sobre l’economia a través de llicències o autoritzacions de tota mena, juntament amb una extensa ordenació.
Liberalització econòmica, desregulació i neoregulació. Tendència a modificar les formes d’intervenció i control administratiu, transformant control previs de tipus autorització en obligacions d’informació, declaració responsable o comunicació prèvia o en controls a posteriori, que no retarden la posada en marxa de les iniciatives. Hi ha també una multiplicació de reguladors, al poder estatal, es sumen el regional i local.
Finalitats
La finalitat primera és la garantia de la seguretat. La protecció del lliure exercici de drets i llibertats, assegurar certs béns col·lectius: el medi ambient o canvi climàtic.
Instruments d’ordenació
Lleis i reglaments estableixen limitacions a l’exercici de drets i imposen deures i obligacions als particulars. Reserva de llei orgànica a les mesures que afecten l’exercici de drets fonamentals o drets constitucionals. Els reglaments normen aspectes complementaris, com els organitzatius i els procedimentals. Les mesures que limitin els drets hauran de ser la menys restrictiva, motivant la seva necessitat i justificar la seva adequació per aconseguir els fins que persegueixen.
Plans administratius són decisions generals dels poders públics que fixen uns objectius a aconseguir en un període de temps i preveuen i regulen les actuacions públiques i privades.
Autorregulació tècnica són normes tècniques realitzades per organitzacions privades que són acceptades per les empreses del sector que les fa o es declaren vinculants per una decisió pública. La seva eficàcia depèn de l’acceptació voluntària per les empreses interessades.
Instruments de control
- Autoritzacions permeten als particulars l’exercici d’una activitat, prèvia comprovació de la seva adequació a l’ordenament jurídic i valoració de l’interès públic afectat. Segons els principis de no discriminació, necessitat i proporcionalitat. Classes:
a. Autoritzacions personals (en funció de la persona, per exercir un determinat tipus d’activitat. Ex.: permís de conduir); reals (s’atorguen en funció a una activitat que es vol fer, són transmissibles. Ex.: llicència d’obres); mixtes (ex.: autorització per instal·lar una farmàcia).
b. Autoritzacions reglades (controlar la mera legalitat de l’activitat); discrecionals(a més es controla que no es perjudiquin interessos públics o de tercers).
c. (^) Autoritzacions simples o per activitat (per realitzar una actuació singular i aïllada); per activitats operatives o de funcionament (activitat continua, ex.: una botiga).
Vigilància i inspecció. Vigilància és una activitat material d’observació i control de les activitats privades, amb l’objectiu de prevenir i reprimir alteracions o incompliments de la legalitat (forces de l’estat). Inspecció és una activitat formalitzada, es realitza a través d’un procediment administratiu que regulen les normes, que té com a objectiu verificar, amb caràcter previ o repressiu, el compliment de deures, obligacions, prohibicions o limitacions imposades per la legislació.
Ordres imposen obligacions o deures als ciutadans de fer o no fer alguna cosa. Classes:
a. Singulars (afectes a una o diverses persones identificables), generals.
b. (^) Positives (de fer) o negatives (prohibicions).
c. Directives (diuen el tipus de conducta a realitzar per un subjecte per salvaguardar un interès públic), preventives (evitar lesions concretes de l’interès públic), reparadores (restablir una situació il·legalment alterada).
Control a través del subministrament d’informació. Instruments nous que són menys burocràtics i obstaculitzen menys l’activitat de l’empresa, administració li falta mitjans propis. És l’obligació de facilitat a l’administració informació determinada i periòdica de les seves activitats. L’administració també por requerir la informació.
Deures de registre (obligació d’inscriure en els registres administratius a persones físiques o jurídiques, o actes i fets amb transcendència jurídica) i documentals (posseir, mantenir i exhibir determinada documentació, ex.: DNI).
Declaracions responsables i comunicacions prèvies consisteix en comunicar a l’administració l’inici d’una activitat que en principi és lliure. Que compleix els requisits legals per exercir un dret o activitat, que disposa de la documentació que ho acredita.
Avaluacions i auditories poden tenir una caràcter intern sobre el funcionament de la pròpia administració per millorar la qualitat i serveis. Poden afectar a empreses o activitats privades, ex.: avaluació del impacte medi-ambiental, poden ser previs o posteriors.
Autocontrol per entitats privades. Organismes de control autoritzats (ex.: ITV), O aquells pels quals una empresa es sotmet voluntàriament a un control per raons d’interès públic (ex.: medi ambient).
Activitat sancionadora
Noció i evolució
- Confiança legítima derivada d'una actuació de l'Administració que permeti generar en el subjecte la convicció d'estar obrant legítimament.
- (^) L'error de fet invencible.
- Actuació basada en una interpretació raonable, encara que errònia, de la norma que infringida.
Subjectes responsables: persones físiques i jurídiques, també una persona jurídica pública. L'existència d'una pluralitat de persones responsables d'una mateixa infracció = regla general de responsabilitat solidària dels infractors.
A la responsabilitat administrativa es pot sumar la reposició de la situació alterada al seu estat originari, així com amb la indemnització pels danys i perjudicis causats.
Principi de proporcionalitat: sancions administratives no poden implicar la privació de llibertat. S’ha de preveure la sanció no resulti més beneficiosa per l’infractor que respectar les normes. La proporcionalitat s’ha de tenir en compte alhora d’aplicar la sanció considerant els següents criteris de gradació: intencionalitat o reiteració, la naturalesa dels perjudicis causats; reincidència.
Non bis in idem: es prohibeix posar varies sancions quan existeixi identitat del subjecte infractor, fet i fonament. Existeix la prevalença de la decisió penal: el procediment administratiu s’atura si s’inicia un de penal; si la sentència penal és absolutòria, hi ha l’opció de continuar el procediment administratiu; si és condemnatòria, pot haver sanció administrativa si el fonament és diferent.
Prescripció: segons el que diguin les lleis. Si no ho fan, 3 anys per les més greus, 2 per les greus i 6 mesos per les lleus. El termini comença el dia en que es va cometre la infracció, que s’interromp quan comença el procediment sancionador. La prescripció per les penes és de 3 anys per les més greus, 2 per les greus i 1 per les lleus. El termini comença un cop hi ha una resolució ferma.
Principis del procediment sancionador
Òrgans competents: es distingeix entre l’òrgan que l’inicia, l’instrueix i el resol. El que l’inicia i el resol por ser el mateix, separant la fase instructora de la de resolució, s’introdueix una garantia de major imparcialitat.
Drets del presumpte responsable: l’inculpat pot ser persona física o jurídica, un o varis. Té el dret a ser notificat dels fets que se li imputen, de les infraccions que aquests fets puguin constituir i de les sancions que se'ls poguessin imposar, així com de la identitat de l'instructor, de l'autoritat competent per imposar la sanció i de la norma que atribueix aquesta competència. A formular al·legacions i utilitzar els mitjans de defensa admesos per l'ordenament jurídic que siguin procedents. Administració té la càrrega de realitzar una activitat probatòria vàlida i practicada amb totes les garanties.
Fases del procediment:
- fase prèvia d’actuacions informatives per determinar si existeixen indicis per iniciar un procediment. Mesures provisionals que poden consistir en la suspensió temporal d’activitats, fiances, retirada de productes, etc.
- Fase d’instrucció: fase d’actuacions i al·legacions: aportar docs. i informacions, proposar prova (15 dies). Període de proves (10 a 30 dies), valor probatori als fets constatats per funcionaris als que se’ls reconeix la condició d’autoritat i que formalitzin en un doc. públic.
- Proposta de resolució: de manera motivada per l’instructor, que por ser modificada, motivadament, per l’òrgan que resol.
- Notificar als afectats la proposta de resolució per formular al·legacions (15 dies).
- Acabament: Resolució: òrgan corresponent té 10 dies per decidir després de rebre la proposta i els docs. dels afectats. Caducitat: si no es dicta i no es notifica a l’inculpat la resolució sancionadora en un termini de 6 mesos.
Execució i impugnació: les resolucions sancionadores només són executives quan posen fi a la via administrativa. Si hi ha recurs, mai es pot imposar sancions més greus que les contemplades en la resolució final. Si s’impugna per via judicial es pot demanar la suspensió cautelar.
Servei públic
En l’estat liberal les úniques activitats prestacionals dels poders públics són els de beneficència. Segle XIX, ensenyança pública, idea de servei públic que integra tota l’activitat pública. Titularitat de l’administració i finalitat prestacional. La mort del servei públic pel procés de liberització econòmic i privatització d’activitats públiques que s’ha realitzat en la Unió Europea.
Els serveis d’interès general, en l’àmbit de la UE, suposen un element essencial del model europeu de societat. La regla general, TUJE, es que eles estats no poden dispensar a les empreses públiques un tracte de favor que distorsioni la lliure competència.
El servei d’interès general són serveis i activitats que les autoritats públiques consideren d’interès general, sotmesos o no a un a disciplina de mercat, i subjectes a obligacions específiques de servei públic (obligacions imposades al proveïdor del servei amb l’objectiu de garantir determinats objectius. Les obligacions poden ser: creació i manteniment d’infraestructures, seguretat en el subministrament, límits tarifaris, etc.) Les despeses ocasionades poden ser reemborsades amb ajudes públiques. Diferenciació entre serveis econòmics (activitat pel la que s’ofereix béns o serveis segons regles de mercat. De titularitat pública o privada) i serveis no econòmics (no predomina la finalitat lucrativa, si no la cívica o social. No estan subjectes a les regles de lliure competència. Els estats es poden reservar la seva titularitat. Preeminència del sector públic sobre el privat) i serveis d’autoritat (reservats només al sector públic: justícia exèrcit, inspecció sanitària, etc.).
Concepte servei universal: prestacions bàsiques que s’han d’assegurar a qualsevol usuari.
Principis:
- Continuïtat: regularitat i no interrupció injustificada, 24 h del dia. El seu incompliment = sancions.
- Mutabilitat: poders públics poden modificar les condicions de prestació del serveis per a satisfer l’interès general.
Concurrència i objectivitat: atorgar les ajudes mitjançant un procediment obert. Només es poden concedir de forma directa les previstes pels pressupostos o norma en rang llei o amb caràcter excepcional, aquelles per raons d’interès social, públic econòmic o humanitari.
Igualtat i no discriminació: no tracte diferent sense justificació objectiva.
Eficàcia i eficiència.
Règim general de subvencions
Llei General de subvencions, les lleis sectorial de l’estat i CCAA i normes reglamentàries d’altres administracions.
Bases per l’atorgament de les subvencions: s’aproven per ordre ministerial o ordenances si són d’ens locals. Es publiquen al diari oficial corresponent. Són requisits per atorgar una subvenció l’existència de crèdit pressupostari adequat, la tramitació del procediment corresponent, la fiscalització prèvia i la provació de la despesa.
L’Estat només pot establir i regular ajudes en matèria de la seva competència, i si no la té s’ha de limitar a posar el fons corresponents a disposició de les CCAA, que les regulen i les gestionen. Si l’administració de l’estat és la competent, concedeix l’ajuda els Ministres, secretaris d’estat, directors d’organismes públics encarregats de la seva gestió, si és superior a 12 milions €, autorització del Consell de Ministres.
Beneficiari: la persona que ha de realitzar l’activitat subvencionada. Està obligat a complir l’objectiu i condicions de la subvenció i a justificar-ho davant l’òrgan competent, sotmetre’s a les actuacions de control i comprovació.
Finançament de la subvenció: es pot exigir una aportació al beneficiari. Una mateixa activitat por rebre diverses subvencions, a nio ser que siguin incompatibles. Els beneficiaris poden augmentar la subvenció amb el rendiment financer dels fons lliurats, però s’han d’aplicar a l’activitat subvencionada.
Procediment de concessió: Règim de concurrència competitiva, procediment que s’inicia d’ofici i a través de convocatòria pública. Òrgan instructor diferent al concedent. Concessió directe, les previstes pels pressupostos o norma en rang llei o amb caràcter excepcional, aquelles per raons d’interès social, públic econòmic o humanitari.
Justificació i gestió: beneficiari justificar el compliment de les condicions i objectius imposats, aportant docs. acreditatius. Incomplir l’obligació o justificació injustificada suposa el reintegrament de la subvenció.
Reintegració de la subvenció: Nul·litat o anul·lació de l’acte administratiu d’atorgament de la subvenció, en via administrativa de recurs o revisió d’ofici, i via judicial, obliga al beneficiari a retornar les quantitats rebudes. També, per obtenció fraudulenta, incompliment de les obligacions essencials o UE decisió que ordeni la devolució. Les quantitats s’han de reintegrar amb interès de demora. El reintegrament prescriu als 4 anys des del moment de la concessió de la subvenció, des de que finalitza el termini per prestar la justificació o finalitza el termini per complir les condicions impostes al beneficiari. Per recordar el reintegrament es tramita un procediment administratiu amb audiència amb l’interessat.
Contractes en el sector públic
Tipus de contractes:
a. (^) Contracte d'obres. Té per objecte la realització d'una obra o treball assimilat, de construcció o enginyeria civil -inclosos els de reparació, rehabilitació, conservació, manteniment o demolició (art. 122 LCSP) - que tingui per objecte un bé.
b. Contracte de concessió d'obres públiques. El seu objecte és la construcció, consumació i manteniment d'una obra acompanyat del dret a explotar-(a canvi d'un preu). Aquest contracte va ser fonamental en el segle XIX (recordeu el ferrocarril i algunes obres hidràuliques), va reaparèixer en la Llei d'autopistes de peatge de 1972 i gaudeix actualment d'una regulació pròpia. El concessionari construeix i explota l'obra pública (o només l'explota).
c. Contracte de gestió de serveis públics. L'Administració pública encomana a una persona natural o jurídica, que no sigui de dret públic o de capital íntegrament públic, la gestió d'un servei de competència de l'Administració encomana (art. 8 LCSP). No pot tractar- se de serveis que "impliquin exercici d'autoritat inherent als poders públics" (art. 275. LCSP). Aquest contracte pot assumir diverses modalitats. La més usada és la concessió de serveis públics, que és un contracte pel qual l'empresari gestiona el servei al seu risc i ventura (art. 277 a) LCSP).
d. Contracte de subministrament. El seu objecte és l'adquisició, l'arrendament financer o l'arrendament, són o sense opció de compra, per part de l'Administració contractant, de productes o béns mobles, llevat dels relatius a propietats incorporals i valors negociables (arts. 9.1 i 2 LCSP).
e. (^) Contracte de serveis. El seu objecte són les prestacions de fer, Consistents en el desenvolupament d'una activitat o dirigides a l'obtenció d'un resultat diferent d'una obra o subministrament (art. 10). Inclou els contractes de consultoria i assistència, els serveis de neteja, de seguretat, de defensa jurídica i judicial, de restauració, financers, etc.
f. El contracte de col·laboració entre el sector públic i el sector privat. El seu objecte és global (obres, finançament, subministraments, ...) i, per tant, l'Administració i els licitadors concorren a una fase prèvia de definició i determinació de l'objecte. De fet, s'adjudica mitjançant "diàleg competitiu" entre molt poques empreses o grups. Només pot usar-se quan no hi ha altres alternatives de contractació per a les necessitats públiques en joc.
Principis essencials:
1.-Necessitat i idoneïtat del contracte per a la satisfacció d'un determinat interès públic (art. 22 LCSP).
2.-Llibertat de pactes (art. 25 LCSP), però molt limitada en la pràctica per la regulació legal.
3.-Igualtat i transparència en relació als licitadors i candidats (art. 139 LCSP).
4.-Confidencialitat: que els òrgans de contractació no divulguin les informacions facilitades pels empresaris i que aquests hagin designat com a confidencial, en particular la relativa a secrets tècnics i comercials i altres aspectes de les ofertes.
3.3.-Quan la prestació és de llarga durada, sol preveure el pagament de manera fraccionada, en diverses anualitats o en funció de l'execució o lliurament d'unitats diferenciades (preus unitaris).
Procediment d’adjudicació:
1.-Ordinaris:
a) Procediment obert: qualsevol interessat pot presentar la seva proposició. L'anunci de la convocatòria ha de ser públic (diaris oficials).
b) Procediment restringit: té dues fases de selecció, ja que en la segona només queden els contractistes que acreditin certs criteris de solvència. També està subjecte a requisits de publicitat.
c) Procediment negociat: adjudicació directa prèvia consulta amb diversos candidats (art. 169 LCSP). Té caràcter excepcional (arts. 170-175 LCSP). Entre les causes que ho justifiquen, la Llei assenyala l'especificitat tècnica o artística de l'objecte del contracte, la urgència, els contractes declarats secrets o reservats pel seu objecte i, especialment, els que no arribin certa quantia (1.000.000 d'euros en el contracte d'obres, 500.000 en contractes de gestió de serveis públics i 100.000.- en els altres casos).
No obstant això, a partir de certes quanties, el procediment negociat ha de ser amb publicitat (en diaris oficials).
2.-Excepcionals.
a) Diàleg competitiu: principalment per al contracte de col·laboració entre el sector públic i el sector privat. L'adjudicació es fa a l'oferta més avantatjosa.
b) Concurs de projectes: l'adjudicació ser confia a un jurat (plans o projectes en el camp de l'urbanisme, l'arquitectura, l'enginyeria o el processament de dades).
Selecció de l’adjudicatari:
1.-Es fa a l'oferta econòmicament més avantatjosa, mesurada des del punt de vista dels criteris establerts en els plecs (discrecionalitat tècnica: v. Arts. 150.2 i 160.1 LCSP).
2.-Hi caben clàusules socials (per exemple, empreses que contractin treballadors amb risc d'exclusió social) i ambientals, llevat que tinguin un objectiu discriminatori. No són admissibles els criteris d'arrelament en una determinada zona geogràfica.
Impugnació dels actes de preparació i adjudicació del contracte:
1.-Es disposa un recurs administratiu especial en matèria de contractació (arts. 40 a 49 LCSP), que només s'aplicarà a contractes subjectes a regulació harmonitzada.
És potestatiu i estan legitimats per interposar els licitadors i quants puguin resultar perjudicats en els seus drets o interessos legítims per l'acte recorregut (art. 42 LCSP).
Aquest recurs especial es resol per un òrgan independent format per funcionaris de carrera, que rep a l'Estat el nom de Tribunal Administratiu Central de Recursos Contractuals (les comunitats autònomes també poden crear-los). La interposició del recurs té efecte suspensiu automàtic quan
es recorre l'acte d'adjudicació. La resolució posa fi a la via administrativa i només pot ser recorreguda davant l'Audiència Nacional o els tribunals superiors de justícia.
