Anatomia patologica, Apuntes de Ingeniería Biomédica

¡Descarga Anatomia patologica y más Apuntes en PDF de Ingeniería Biomédica solo en Docsity!

Anatomia

Patològica

Albert Bentué

Bernat Bertran

Sofía Gaggiotti

Marta González

Àlex Grau

Anna Mercadé

Clàudia Mercader

Tema 1. Concepte d’anatomia

patològica: origen, evolució i

importància dels coneixements sobre el

substrat morfològic de les malalties

1. Concepte d’anatomia patològica

El terme anatomia patològica ve de les paraules gregues anatomos , “dissecar”, pathos , “malaltia”, i logos , “tractat”. Per tant, etimològicament l’anatomia patològica és la ciència mèdica que estudia la malaltia mitjançant la dissecció del cos humà. Aquesta definició etimològica té el seu origen en els mateixos inicis de la disciplina, ja que l’anatomia patològica va començar a desenvolupar-se com una evolució natural de l’anatomia normal, quan els primers anatòmics van observar desviacions de la normalitat en els morts per diferents malalties.

L’anatomia patològica es defineix clàssicament com la ciència mèdica que estudia el substrat morfològic de les malalties en relació amb la seva clínica. Aquesta definició la distingeix de la fisiopatologia, que estudia les alteracions funcionals causades per la malaltia. No obstant, aquesta separació de l’estudi de la malaltia en alteracions de forma i funció és un artifici de valor clínic limitat. Així, avui dia denominem simplement patologia a l’ estudi unitari de les causes i de les alteracions tant estructurals com funcionals ocasionades per la malaltia. Aquest terme és el que en els països centreoeuropeus i anglosaxons s’aplica a la disciplina que aquí denominem anatomia patològica.

Amb la finalitat de comprendre la importància i el significat real que l’anatomia patològica té en el desenvolupament de la ciència mèdica resulta imprescindible analitzar breument l’evolució històrica dels coneixements mèdics. D’aquesta manera coneixerem millor les aportacions fonamentals que l’anatomia patològica ha proporcionat a la medicina.

2.2. La medicina en l’Edat Mitjana i el Renaixement (segles IV-XXVI)

Durant l’Edat Mitjana el coneixement anatòmic normal i patològic no avança en relació amb l’obra galènica, arrossegant-se els seus errors descriptius i conceptuals al llarg de tot aquest període. El renéixer de l’anatomia s’inicia a les universitats del nord d’Itàlia, Bolònia i Pàdua, durant el segle XIV. La figura més rellevant d’aquest període va ser el bolonyès Mondino de Luzzi (1270-1326). A la seva obra, juntament amb unes aconseguides descripcions anatòmiques humanes, es troben alguns aconteixements patològics.

Andrea Vesallo (1514-1564) va néixer a Brussel·les i va estudiar a París i Pàdua. Immers en la mentalitat renaixentista va anar comprovant personalment les descripcions dels textos de Galè, prenent com a base l’obra prèvia de Mondino de Luzzi. En 1539 va qüestionar públicament la validesa de l’anatomia galènica demostrant que les descripcions dels ossos de l’autor clàssic coincidien amb les del mico però no amb les de l’home. A partir d’aquest moment es dedica a escriure la seva obra cimera De humani corporis fabrica (1543). Durant el segle XVI la pràctica d’autòpsies va sent una actitud cada cop més estesa. La realització més sistemàtica de les autòpsies per l’estudi anatòmic va portar a observar amb certa freqüència l’existència de desviacions de la normalitat, les quals quedaven reflectides com aconteixements casuals en les descripcions anatòmiques. Fins aquest moment, la lesió patològica constituïa només una troballa casual en el crus d’un estudi anatòmic.

A finals del segle XV sorgeix la figura del florentí Antonio Benivieni (1443-1502), que modifica l’objectiu de l’autòpsia. Per a Benivieni ja no és l’estudi anatòmic el que interessa, sinó explicar en el cadàver el que presentava el malalt en vida. La reva obra recull relats clínics, alguns dels quals es tanquen amb un protocol d’autòpsia que confirma o aclareix el diagnòstic. El seu tractat es considera la primera obra anatomopatològica. Amb Benivieni s’inaugura l’etapa en què la lesió anatòmica passa de ser una troballa casual a una troballa buscada. A Espanya la figura més important d’aquest període és l’aragonès Juan Tomás Porcell (1528-1583), qui descriu cinc autòpsies que va realitzar personalment als seus propis malalts i, amb Benivieni, és un dels primers metges que practica autòpsies amb la finalitat de buscar la lesió anatòmica d’una malaltia.

2.3. Inicis de la nosografia anatomoclínica (segles XVII-XVIII)

La majoria de les descripcions anatomopatològiques fins aquest moment describien la lesió sense relacionar-la amb la història de la malaltia. Poc a poc sorgeix la idea d’intentar relacionar les lesions morfològiques amb el diagnòstic clínic. L’obra de Teòfil Bonet (1620-1689) culmina i tanca la iniciativa iniciada per Benivieni i Porcell al segle anterior i seguida per altres, realitzant la recopilació metòdica de més de tres mil històries clíniques amb protocol d’autòpsies practicades per altres autors durant un període al voltant de dos-cents anys. En la seva obra les malalties es classifiquen pel símptoma i, per tant, la dada anatòmica està subordinada a la dada clínica.

L’inici del canvi en aquesta concepció de la lesió morfològica s’anava a produir per dues raons fonamentals. En primer lloc, la pràctica d’autòpsies clíniques demostrava en nombroses ocasions la invalidesa del diagnòstic realitzat en vida. En segon lloc, la mort dels malalts succeïa moltes vegades abans de que s’hagués establert un diagnòstic clínic de certesa per la qual cosa només la pràctica de l’autòpsia permetia definir amb claredat la naturalesa de la malaltia. Giobanni Maria Lancisi (1654-1720) planteja en la seva obra un mètode d’estudi basat en els antecedents patològics, l’autòpsia sistemàtica i la seva correlació. En la seva obra, la necròpsia es revelava com un mètode útil per establir el diagnòstic de la malaltia i explicar la causa de la mort. Herman Boerhave (1668 -1738) va plantejar la necessitat de l’autòpsia per resoldre els casos clínics no diagnosticats en vida. A més, va indicar que el metge havia de tornar retrospectivament cap a la simptomatologia del malalt, explicant-la a la llum de les troballes anatòmiques. Amb Lancisi i Boerhaave la lesió anatòmica passa a ser la clau del diagnòstic. La gran labor sistematitzadora del coneixement anatomopatològic de l’època correspon a Giovanni Battista Morgagni (1682-1771). La seva obra suposa l’esforç màxim de racionalitzar la patologia anatòmica i relacionar-la amb la malaltia i els seus símptomes. Es tracta de cinc-centes històries clíniques amb protocol d’autòpsia i comentari epicrític. Tot i així, en l’obra de Morgagni la lesió anatòmica continua subordinada al símptoma clínic.

Durant aquesta època apareix el microscopi. Tot i que no està clara la primacia de la invenció, els primers en aportar troballes significatives en el camp de la biologia i de l’anatomia humana van ser Marcello Malpighi (1628-1694) a Itàlia, Anton Van Leeuwenhoek (1632-1723) a Holanda i Robert Hooke (1635-1703) a Anglaterra.

2.5. La patologia al segle XIX: la lesió anatòmica com a fonament del

saber mèdic

La separació entre el metge clínic i el patòleg va ocórrer definitivament en aquesta època, apareixent l’anatomia patològica com una ciència autònoma. Aquest mèrit correspon a Carl von Rokitansky (1804-1878), catedràtic d’anatomia patològica de Viena. Fins poc abans eren els mateixos clínics els que practicaven les autòpsies.

Rokitansky inaugura l’anatomia patològica com especialitat. Va publicar la seva experiència de vint-mil autòpsies. L’anatomia patològica macroscòpica assoleix el seu màxim apogeu. Tres són els majors mèrits de Rokitansky: el desenvolupament de l’anatomia patològica com a disciplina independent de la clínica, la creació de mètodes d’examen d’autòpsies i la caracterització precisa de nombrosíssimes lesions.

2.6. La patologia cel·lular (segles XIX-XX)

El següent avenç conceptual es produeix a finals del segle XIX amb l’aparició de la teoria cel·lular. Fins aquest moment l’estructura dels òrgans es basava en les idees de teixit de Bichat. Schleiden va establir que la cèl·lula és l’element morfològic i funcional bàsic de les plantes. Schwann va definir la concepció cel·lular de l’organisme animal i, per tant, la coincidència estructurals entre els animals i les plantes. El teixit de Bichat quedava definit com agregats de diferents tipus cel·lulars amb funcions diferents. Tot i així, aquest avenç tenia encara un punt dèbil, l’origen de la cèl·lula que se suposava originada de l’agregació o cristal·lització d’una substància primitiva amorfa: el blastema.

La culminació de la teoria cel·lular es produeix amb Rudolf Virchow (1821-1902). Professor a Berlin des de 1856, la seva obra es centra en dos aspectes revolucionaris íntimament relacionats: el concepte unitari de la cèl·∙lula i el desenvolupament d’una teoria general de la patologia. Els estudis sobre la circatrització de ferides, la histogènesi del teixit connectiu i la proliferació cel·lular neoplàsica el van portar a emetre el seu famós principi de que “tota cèl·lula provenia d’una altra cèl·lula”. Amb això s’oposava radicalment a la teoria del blastema. Amb aquesta concepció es definia la cèl·lula com unitat biològica, unitat estructural, unitat fisiològica i unitat patològica. El fet de que les seves observacions sobre l’origen cel·lular vinguessin del camp de la patologia el va portar a elaborar una teoria general de la malaltia basada en la cèl·lula: la patologia cel·lular. Amb Morgagni la unitat havia sigut l’òrgan;; en Bichat, el teixit, i en

Virchow és la cèl·lula. L’anatomia patològica arribava a l’estudi cel·lular i amb això incorporava el microscopi menyspreat fins aleshores inclús pel mateix Bichat. A partir d’aquest moment la patologia es redefinirà sota la llum del microscopi.

Tot i l’acceptació de la teoria cel·lular de Virchow com un principi general, existien a principis del segle XX zones de l’organisme que es resistien a incorporar el concepte cel·lular. En el teixit muscular i el teixit nerviós es mantenien les idees del “blastema” i de les “retícules” respectivament. L’obra de Santiago Ramon i Cajal (1852-1934) s’ha de considerar la ruptura definitiva amb aquestes concepcions en assenyalar també la unitat cel·lular en el sistema nerviós en front a les teories reticulars de Golgi i altres. Cajal va exercir una important tasca docent en anatomia patològica amb la redacció del seu manual, així com diverses observacions sobre tumors humans. El desenvolupament de la patologia a Espanya va ser degut a col· laboradors i deixebles de Cajal com Río Hortega, Tello, Achúcarro o De Castro, la influència dels quals s’estén fins el moment actual.

2.7. El naixement de la patologia quirúrgica diagnòstica

El desenvolupament de la cirurgia serà la motivació clau per al desenvolupament d’una nova patologia basada en l’estudi del material obtingut a les intervencions quirúrgiques que donarà lloc a l’anomenada patologia diagnòstica , patologia clínica o patologia quirúrgica. L’interès per l’estudi macroscòpic i microscòpic de les peces quirúrgiques sorgeix dels propis ginecòlegs i cirurgians. Així, els primers laboratoris de patologia quirúrgica es creen en els departament de cirurgia i ginecologia i els estudis són realitzats pels propis cirurgians i ginecòlegs. En una segona etapa, aquests laboratoris estaran encara en el sinus dels departaments quirúrgics, però dirigit s ara per patòlegs prominents o cirurgians amb plena dedicació als mateixos. Finalment, aquests laboratoris s’aniran integrant en laboratoris de patologia general, un procés que al voltant de 1959 s’haurà completat.

En aquesta corrent sorgiran els estudis citològics amb el grec emigrat George Papanicolaou (1883-1962), que va assentar les bases de la citologia exfoliativa. S’inicia així una ampliació important en la tasca del patòleg, que anirà des de l’anatomia patològica autòpsica a la patologia quirúrgica i la citologia, consolidant-se com una

promogut per la introducció i generalització de les tècniques moleculars per a l'estudi dels àcids nucleics.

Una primera aproximació a la integració entre estructura i funció va ser a causa de la introducció de la microscòpia electrònica. Les alteracions de l'estructura subcel· lular s'han revelat com una dada fonamental en el diagnòstic d'alguns processos patològics. Encara que ha perdut part de les seves aplicacions amb l'adveniment de la immunohistoquímica, la citogenètica i la biologia molecular, la microscòpia electrònica té encara una aplicació important en algunes àrees de la patologia.

Els avenços en la histoquímica van constituir també les aproximacions entre les alteracions funcionals i morfològiques. La histoquímica clàssica es basa en demostrar la presència de radicals funcionals en els teixits mitjançant reactius químics. Tot i així, l'especificitat de les substàncies detectades amb aquestes tècniques és molt limitada. La detecció d'enzims en teixits va suposar un gran avenç. D'aquesta manera, s'ha pogut demostrar la presència de diverses oxidases com les peroxidasas, esterases, aldolases, fosfatases, etc. Amb la enzimohistoquímica es va inaugurar una línia histoquímica que podríem anomenar d'alta afinitat i especificitat, i que inclouria la immunohistoquímica, la detecció de receptors cel· lulars i els estudis amb lectines.

L'aplicació de les tècniques immunològiques als teixits va ser iniciada per Coons el

1942. La possibilitat d'utilitzar anticossos marcats en histologia ampliava el camp d'estudi a tota aquella substància capaç de generar una resposta immune humoral. L'aplicació de les tècniques immunohistoquímiques en l'anatomia patològica probablement constitueix la innovació tècnica de major impacte des de la incorporació de les tècniques d'inclusió en parafina i la tinció amb hematoxilina-eosina.

La biologia molecular dels últims anys està suposant una veritable revolució en tots els àmbits de la biologia i, conseqüentment, de la medicina i l'anatomia patològica. El desenvolupament de la moderna biologia molecular s'inicia el 1943 amb la identificació del DNA com el substrat molecular de la transmissió genètica. La identificació de les quatre bases del DNA i les regles del seu aparellament van permetre a Watson i Crick el 1953 la descripció de l'estructura del DNA en doble hèlix. Després d'aquest descobriment sorgeixen en una successió imparable les descripcions de la síntesi i

replicació del DNA i el RNA, la comprensió del codi genètic i la relació entre DNA i proteïnes a través del RNA missatger. A la dècada dels setanta es dissenyen les tècniques per a la seqüenciació del DNA i posteriorment se senten les bases de les tècniques de DNA recombinant gràcies a la manipulació del sistema genètic bacterià, la utilització de plasmidis i el descobriment de diferents enzims que actuen sobre els àcids nucleics (polimerasa, enzims de restricció, transcriptasa reversa). La generalització dels estudis moleculars en medicina s'inicia amb el desenvolupament de les tècniques bàsiques de manipulació d'àcids nucleics i proteïnes (Southern, Northern i Western blots) i les tècniques d'hibridació i seqüenciació durant els anys setanta. Durant la segona meitat de la dècada de 1980 s'inicien les aplicacions a estudis anatomopatològics, particularment en l'àmbit de l’hematopatologia, dels tumors de parts toves i de la detecció de virus. No obstant això, el recent impuls que estan trobant aquestes tècniques a la nostra àrea de coneixement és degut fonamentalment al desenvolupament de les tècniques d'obtenció de DNA de material processat de rutina en els laboratoris d'anatomia patològica, el disseny de tècniques d'hibridació in situ i a la generalització de les tècniques basades en la reacció en cadena de la polimerasa.

3. Resum

3.1. Concepte d’Anatomia Patològica

El terme d’ anatomia patològica ve de les paraules gregues “anatomos” dissecar, “pathos” malaltia i “logos” tractat. Per tant, etimològicament l’anatomia patològica és la ciència mèdica que estudia la malaltia mitjançant la dissecció del cos humà. Aquesta definició etimològica té el seu origen en els mateixos inicis de la disciplina, ja que l’anatomia patològica va començar a desenvolupar-se com una evolució natural de l’anatomia normal, quan els primers anatòmics van anar observant desviacions de la normalitat en els pacients morts per diferents malalties. L’anatomia patològica es defineix clàssicament com “la ciència mèdica que estudia el substrat morfològic de les malalties en relació amb la seva clínica”. Aquesta definició la distingeix de la fisiopatologia , la qual estudia les alteracions funcionals causades per la malaltia. No obstant això, aquesta separació de l’estudi de la malaltia en alteracions de forma i de funció és un artifici de valor clínic limitat. Així, avui anomenem simplement “ patologia ” a l’estudi unitari de les causes i de les alteracions tant estructurals com funcionals ocasionades per la malaltia. Aquest terme és el que en els països

ha arribat pels escrits dels metges romans, principalment Cels i Galè. Aquestes cites bibliogràfiques no van ser en absolut suficients per desfer la doctrina dels humors, la vigència de la qual va continuar, en gran part per la influència de l’obra de Galè, fins al Renaixement.

Durant l’Edat Mitjana, a través dels àrabs arribaren a Europa occidental algunes de les tradicions mèdiques d’Alexandria. Ja al segle XIV sembla ser que van existir butlles pontifícies que van permetre la realització d’autòpsies a les escoles de Medicina de Lleida i del monestir de Guadalupe (Extremadura).

Amb l’arribada del Renaixement científic l’atmosfera mèdica va canviar completament a Europa. Els grans anatòmics del segle XVI, la major part dels quals van treballar a Itàlia, van desenvolupar en aquest sentit una gran tasca. Destaca sobre tots ells la gran obra del belga Andrea Vesalio (1514-1564), “ De humani corporis fabrica ”, amb la qual s’inicià l’estudi de la moderna anatomia. A mesura que la dissecció de cossos es va fer progressivament més freqüent, es van observar desviacions de l’anatomia normal, i d’aquesta manera es va començar a desenvolupar el coneixement anatomopatològic. Com a gran precursor d’aquesta evolució científica destaca la figura del florentí Antonio Benivieni (1443-1502). A la seva obra es troba la descripció d’uns 20 exàmens postmortem realitzats amb l’objecte específic de determinar la causa de la mort i d’explicar els símptomes de la malaltia. A Espanya les primeres manifestacions d’aquesta concepció renaixentista de la medicina les trobem en Francisco Vallés (1524- 1592), metge de Felip II, i en el cèlebre anatòmic valencià Pere Gimeno , deixeble de Vesalio, els quals van realitzar a la Universitat d’Alcalà d’Henares un bon nombre de necròpsies i de correlacions anatomoclíniques. També cal destacar a Saragossa l’obra de Juan Tomás Porcell , el qual va realitzar unes 50 autòpsies entre els morts d’una epidèmia de pesta i va comparar les troballes morfològiques amb les observacions clíniques en una publicació apareguda l’any 1565.

Això no obstant, l’establiment real de les bases anatomopatològiques per a l’estudi de la medicina va ser obra de Giovanni Battista Morgagni (1682-1771). Morgagni fou professor a Pàdua, a la mateixa Càtedra a la que havia ensenyat Vesalio. Durant 56 anys va realitzar un gran nombre d’observacions anatomopatològiques, correlacionant les seves troballes postmortem amb la malaltia presentada durant la vida dels pacients. El

seu gran llibre “ De sedibus et causis morborum per anatomen indagatis ” fou publicat l’any 1761 a Venècia. En aquesta obra es descriuen uns 700 informes anatomopatològics postmortem acompanyats de les seves històries clíniques. La major part d’aquests informes són del mateix Morgagni, i una petita part són deguts a Valsalva i altres deixebles. Morgagni introdueix amb la seva obra el mètode anatomoclínic a la pràctica de la medicina i amb ell, les bases científiques de la medicina. Aquest mètode és un dels elements fonamentals del diagnòstic mèdic modern. A partir de Morgagni, el metge, quan interpreta un cas clínic intenta entendre els símptomes i signes de la malaltia com una conseqüència d’una lesió concreta localitzada en un o diversos òrgans. Aquesta influència de Morgagni arriba àdhuc a canviar la denominació d’algunes malalties. Així per exemple, el nom de tisi canvia pel de tuberculosi. Aquest canvi en el coneixement mèdic donat per Morgagni ha estat descrit per Laín Entralgo com un “gir copernicà científic de la medicina”, conegut com a patologia orgànica. Un nou impuls de la patologia orgànica i de la macroscòpia descriptiva arribaria més tard a Viena amb l’obra de Karl Rokitasnsky (1804-1878), de qui es diu que va realitzar 30.000 autòpsies i va tenir accés al material de 60.000. Rokitansky dóna minuciositat i precisió detallista a la descripció morfològica de les lesions, les quals serien correlacionades amb la clínica pel gran internista vienès contemporani Skoda. Ambdós descriuen nombroses malalties i quadres nous, gent de Viena la Facultat de Medicina més prestigiosa de finals del segle XIX.

El concepte de patologia tissular és obra del metge francès Xavier Bichat (1771-1802). Bichat, dissecant i tractant els òrgans amb diferents agents físics i químics, però curiosament sense utilitzar encara el microscopi, va establir el concepte de “ teixit ”, arribant-ne a distingit vint-i-un tipus diferents. En un treball monumental, Bichat demostra per primera vegada que els òrgans estan formats per teixits i afirma que la malaltia és deguda a lesions d’aquests teixits. Aquest concepte no és contrari a la patologia orgànica de Morgagni, sinó que la completa, ja que determina un nivell de lesió encara més precís i específic a l’interior dels òrgans. La seva obra va quedar reflectida en el cèlebre “ Traité des Membranes ” publicat l’any 1880.

L’adveniment del microscopi va preparar el camí per a un important progrés en el coneixement anatomopatològic. Amb la introducció de la teoria cel·lular per Schleiden i Schwann l’any 1838 les teories sobre la generació espontània van quedar

bàsics. L’anatomia patològica ha incorporat totes aquestes tècniques a l’estudi de la malaltia. Els anticossos monoclonals són en l’actualitat d’ús habitual en els labo ratoris d’anatomia patològica, tant en el diagnòstic com en l’avaluació de factors pronòstics, com en la investigació. Les noves tècniques de biologia molecular estan obrint importants camins en l’estudi de les malalties, i comencen a ser ja de gran utilit at en el diagnòstic anatomopatològic de les lesions.

Tema 2. Mètode anatomopatològic

d’estudi de les neoplàsies

1. Introducció

El diagnòstic de benignitat i malignitat depèn de l’ estudi anatomopatològic dels tumors. El diagnòstic es fa habitualment en el tumor primitiu. En ocasions els tumors es manifesten primer per les metàstasis , on mantenen, en general, les característiques histològiques del tumor primitiu, i és possible indicar l’origen del tumor. L’estudi anatomopatològic pot fer-se bàsicament en dos tipus de mostres:

- Citologies (cèl·lules aïllades) - Biòpsies (fragments tissulars complets)

Generalment el diagnòstic de benignitat i malignitat i el tipus de tumor es pot fer amb certa facilitat aplicant aquests criteris bàsics. No obstant això, existeixen lesions de difícil diagnòstic anatomopatològic. Cada dia té més importància l’avaluació de factors pronòstics de tumors.

programes de cribatge professional per a la detecció del carcinoma in situ i de les lesions displàsiques preneoplàsiques de l’epiteli cervical. Ha estat responsable d’una dràstica reducció del carcinoma de cèrvix en els països en què es duen a terme programes de detecció rutinària. Abans el carcinoma de cèrvix era el càncer més freqüent en dones (44 casos per 100.000, ara aproximadament 8 per 100.000, 70% de reducció). o Citologia d’orina : estudi de cèl·lules descamades amb l’orina. l’orina és un líquid molt escassament cel·lular. Per tant, és necessària la centrifugació per tal de concentrar les cèl·lules. Útil en la detecció i, especialment en el seguiment de les neoplàsies de les vies urinàries (carcinoma transicional). o Citologia respiratòria : estudi citològic de l’esput o de secrecions bronquials. No és útil com a screening.

- Citologia de líquids serosos. Citologia de líquids pleural, peritoneal, LCR. Molt útil per al diagnòstic de metàstasis a les seroses i la seva diferenciació de transudats i processos inflamatoris. La mostra s’obté mitjançant la punció de la cavitat serosa i extracció de líquid. Només és possible en cas d’acúmuls anormals de líquids en aquestes cavitats (estudi d’embassaments pleurals o ascítics). - Citologia per punció i aspiració de masses sòlides (PAAF). Punció amb agulla fina de tumoracions. És una tècnica molt útil en el diagnòstic dels tumors a causa de la seva simplicitat, rapidesa i poca agressivitat, que permet realitzar-la de forma ambulatòria i repetir-la en cas necessari. Té una gran sensibilitat i especificitat i una molt bona relació cost-benefici. La seva forma més habitual consisteix en la punció d’òrgans superficials com en el cas dels nòduls mamaris, tiroïdals o de ganglis limfàtics. Amb les noves tècniques d’imatge (ultrasonografia, TAC), és possible realitzar puncions dirigides de masses situades en òrgans profunds.

4. Diagnòstic histològic

L’estudi histològic de fragments complets de teixit és la base del diagnòstic anatomopatològic. Distingim diferents tipus d’estudis histològics:

- Biòpsies diagnòstiques. Són mostres de petites dimensions amb finalitat diagnòstica. Exemples:

o Biòpsies endoscòpiques (sovint) o Biòpsies de pell o Cilindres biòpsics d’òrgans profunds com el fetge La seva característica bàsica és que l’examen macroscòpic i la selecció de la mostra no la fa el patòleg sinó el clínic. Gran importància de l’elecció de la mostra i de la formació anatomopatològica del metge. Cal evitar zones d’aspecte necròtic i zones molt perifèriques. No té relació macroscòpica, només serveix per l’estudi histològic i es correlaciona amb la clínica.

- Estudi de peces quirúrgiques. Estudi de resseccions quirúrgiques. Tot i que en alguns casos és una tècnica diagnòstica, en molts casos el diagnòstic de la lesió ja ha estat fet amb una biòpsia petita o amb una citologia. Per tant, la funció principal d’aquests estudis és l’avaluació de l’extensió del tumor (infiltració local, marges de ressecció, metàstasis a ganglis limfàtics regionals).

És fonamental el correcte processament del material per poder efectuar una correcta avaluació, i possibilitar estudis especials. És especialment fonamental assegurar una correcta fixació.

- Fixació física: o Congelació (per a alguns estudis moleculars) o Criodessecació o liofilització o Criosubstitució - Fixació química, amb fixadors líquids: o Precipitació, deshidratació: ƒ Etanol ƒ Metanol ƒ Acetona o Unions creuades, reticulació: ƒ Formol (al 4%, el més utilitzat) ƒ Formol-zinc