¡Descarga apuntes fármaco y más Apuntes en PDF de Farmacología solo en Docsity!
T.1. INTRODUCCIÓ A LA FARMACOLOGIA
- Concepte de farmacologia, farmacocinètica i farmacodinàmica
- Estudi de les diferents fases de la farmacocinètica: absorció, distribució, metabolisme i eliminació
- Farmacodinàmica: estudi de les corbes dosi – resposta
- Efectes secundaris
- Concepte de farmacologia, farmacocinètica i farmacodinàmica
FARMACOLOGIA: pharmacon = droga + logos = coneixement Ciencia que estudia l’efecte dels fàrmacs sobre els éssers vius (sobre la seva activitat cel·lular). Quan parlem de farmacologia, pot ser tractada des de moltes disciplines: des de la química, des de la mèdica, etc.
FÀRMAC:
- Un fàrmac és qualsevol substància capaç d’induir una reacció o canvi en el funcionament cel·lular (definició biològica)
- Qualsevol substància emprada en farmàcia com a medicament o com a ingredient d’un medicament (definició mèdica)
MEDICAMENT: Substància emprada com a finalitat terapèutica contra les manifestacions patològiques. Es caracteritza per tenir:
- indicació : per a quina malaltia està prescrit
- dosificació: quantitat per unitat de pes
- contraindicació: condicions sota les quals no es pot administrar el medicament
FARMACOLOGIA MÈDICA Branca de les ciències biomèdiques que estudia les substàncies químiques utilitzades pel diagnòstic, prevenció o tractament de les malalties de l’ésser humà.
Branques de la farmacologia (NO EXAMEN) Farmacognosia: estudia l’origen dels medicaments Farmacotècnia – farmàcia: fa els preparats dels medicaments Farmacocinètica: part de la farmacologia que estudia com entren els medicaments al nostre cos i com en surten. Farmacodinàmica: mira els mecanismes d’acció d’un medicament i com fan la seva funció Toxicologia: Estudia els efectes tòxics (per sobredosi) Farmacoquímica: estudia la relació entre fàrmacs i ¿acció? Farmacogenètica: estudia com afecten a la genètica l’acció dels fàrmacs Farmacologia clínica = mèdica Terapèutica: estudia totes les formes Posologia: estudia la quantitat de fàrmac que s’ha de prendre.
1.2. Estudi de les diferents fases de la farmacocinètica: absorció, distribució, metabolisme i eliminació
FARMACOCINÈTICA Branca de la farmacologia que estudia el pas dels fàrmacs a través de l’organisme en funció del temps i la quantitat administrada. Està composada de varis processos: a) Absorció: procés pel qual el fàrmac entra a l’organisme b) Circulació: el fàrmac circula per la sang. Un cop hi hagi entrat pot anar per tot l’organisme c) Distribució: es diferencien dos llocs: d) lloc terapèutic: és on hi ha el dolor e) la resta del cos f) Metabolisme (biotransformació): el fàrmac es transforma en una altra substància per poder ser expulsat g) Excreció: eliminació (sortida) del fàrmac. Generalment és per via renal.
ABSORCIÓ
Factors que afecten la polaritat:
A més polaritat, menys liposolubilitat
↑ polaritat (ionització molècula Ph medi) → àcids més ionitzats en ph bàsic (>) → Bases més ionitzades en ph (<) ↓ liposubilitat (pka, ph en el qual el 50% del fàrmac és ionitzat)
- Característiques del preparat farmacèutic: Forma com s’administra el fàrmac:
- sòlid: granulats, comprimits, capsules i supusitoris
- (^) semisòlid: pomades, cremes
- líquid: xarops, injeccions, suspensions
- gas: aerosols Els preparats líquids i els gasos s’absorbeixen més ràpidament
- Mecanismes de transport:
- Difusió simple: travessem a favor de gradient de concentració (d’on hi ha més substància, a on n’hi ha menys). De forma natural pels porus
- Transport facilitat: d’on hi ha més substància a on n’hi ha menys, però es fa a través de canals iònics i macroproteïnes *
- Transport actiu: la substància (fàrmac) necessita una mol·lècula més energia perquè pugui ser transportada en sentit contrari al gradient de concentració *
- Endocitosi, exocitosi: invaginació de la membrana que atrapa la substància.
- T. Facilitat i t. Actiu les substàncies necessiten l’ajuda d’una molècula (proteïna) per travessar la membrana cel·lular.
Inconvenient del transport: si totes les molècules que es necessiten perquè el fàrmac travessi la membrana i pugui ser absorbit estan ocupades, aleshores la substància no podrà travessar la membrana i per tant tampoc podrà ser absorbit, produint-se una
saturació de la substància ( és a dir, del fàrmac que no ha pogut entrar perquè necessitava la mol·lècula) Inhibició competitiva: El fàrmac lluita amb una altra substància per entrar a la cèl·lula. Si totes dues substàncies o tots dos fàrmacs necessiten la molècula per entrar, el fàrmac que es queda fora es diu que queda inhibit.
- Tant la inhibició competitiva com la saturació, es poden donar tant entre substàncies exògenes com entre substàncies endògenes i exògenes Afinitat: mecanisme de transport. La molècula escull la substància que li agrada més. La glucosa sempre guanya, la molècula sempre la prefereix en cas de que estigui competint amb una altra substància.
Resum mecanismes de transport: Difussió passiva: a favor de gradient de concentració. Més velocitat de transport Transport facilitat: necessita molècula.
- A favor de gradient de concentració
- Saturable
- Inhibició competitiva Transport actiu: necessita molècula més energia
- En contra de gradient de concentració (bombes NaK )
- Saturable
- Inhibició competitiva
- Característiques de les vies d’administració: oral, intravenós... això serà molt important per l’absorció del fàrmac. Depenent de per on entri, determinarà la seva absorció:
- Enterals: Absorció pel sistema entèric o digestiu
- Orals (estómag, intestí ). És la més usual
- Sublinguals / bucal
- Rectal
- Parenterals: injectables
- Endovenosa
- Intramuscular
- (^) Subcutànea
- Altres:
- Respiratòria
La via oral és la més lenta i la que més part del fàrmac es perd degut al primer pas metabòlic del fetge.
b) Via d’administració sublingual: El fàrmac es desintegra en la cavitat bucal. Avantatges:
- Evita el primer pas metabòlic: el fàrmac no passa al fetge, ja que les venes que surten de la llengua van a la jugular que va directament als ventricles. Per tant, no es perd cap quantitat de fàrmac.
- Absorció ràpida
- Manté l’estabilitat del fàrmac (ph neutre) Inconvenients:
- Part de la dosi pot ser ingerida i passar al tracte gastrointestinal, per tant produint-se l’efecte del primer pas metabòlic
- Només es pot limitar a dosis petites
Diazepan i alzolapran. Les diazepines s’utilitzen per tractar l’ansietat. Hi ha algun neurolèptic amb aquest tipus d’administració per tractar esquizofrènia i conductes agressives.
c) Via d’administració rectal Avantatges:
- Redueix el primer pas metabòlic, però no l’elimina del tot, ja que s’absorbeix per les venes hemorroidals que es divideixen en tres grups entre les quals una d’elles passa pel fetge (fent metabolisme)
- És útil en nens i persones que tenen dificultats per utilitzar la via oral Inconvenients:
- Absorció erràtica: es barreja amb la femta i no se sap ben bé quina quantitat s’absorbeix.
- No és ben rebuda pels pacients
La mida de la zona d’absorció determinarà la quantitat de dosi. La velocitat d’absorció vindrà determinada per la velocitat d’irrigació (la circulació sanguínia)
LLOC ÀREA ABSORCIÓ 1ER PAS METABÒLIC
Boca petita ràpida no estomac petita reduida si Duodè molt gran ràpida si Intestí prim molt gran lenta si intestí gruixut gran molt lenta no
PARENTERALS
d) Via d’administració endovenosa: Administració directa a la vena: bolus vs infusió
- Bolus: administració de cop (vegades puntuals)
- Infusió: administració crònica (suero)
Avantatges:
- evita el primer pas metabòlic
- Resposta ràpida (total de la dosi disponible)
- Venes relativament insensitives (administracions sostingudes) → Es poden administrar substàncies irritants perquè no hi ha receptors del dolor Inconvenients:
- Resposta ràpida: Si hem administrat massa dosis hi pot haver una intoxicació molt fàcilment.
- Cara: s’ha d’utilitzar un material esterilitzat, es necessita personal entrenat)
- Limitació a l’esxistència de venes en condicions
- No és la via més usual del fàrmac.
e) Via d’administració intramuscular: Administració en múscul (deltoides) Avantatges:
- (^) evita el primer pas metabòlic
- Admet volums grans d’administració (dosi més gran)
- Alliberació lenta (sostinguda). Hi ha dos tipus de fàrmacs:
- Suspensió → Depot
- Microcristalls → Retard Exemple: Neurolèptics. Poden durar setmanes i inclòs algun mes. Per aquelles persones que s’obliden de prendre la dosi diària, és molt útil, ja que se li administra una dosi al mes i ja està.
Factors que afecten la distribució
- Característiques fisicoquímiques dels fàrmacs: (han de travessar les membranes dels teixits) - Polaritat - Liposolubilitat - Pes molecular
- Permeabilitat de la membrana cel·lular (relacionat directament amb els mecanismes de transport). En el SN la barrera hematoencefàlica és la que s’ha de traspassar. La majoria dels psicofàrmacs la travessen amb facilitat.
- Perfussió sanguínia del teixit: Els teixits que són molt irrigats, el fàrmac hi arribarà amb molta facilitat. Substàncies molt liposolubles pot ser que es quedin en zones adiposes no irrigades quedant-se d’aquesta manera el fàrmac en reserva i com a conseqüència allargant-se el seu efecte. El cannabis és acumulable en teixit adipós per via oral i es va alliberant poc a poc (si es inhalat no).
- Unió proteïnes plasmàtiques: quan tenim el fàrmac en sang, pot se que el fàrmac s’adhereixi a proteïnes plasmàtiques: albumia i glucoproteïnes (reservoris).
- Unió a elements intracel·lulars: reservoris La part enganxada a proteïnes plasmàtiques no actua, és lliure. Si no hi ha proteïnes per enganxar la part del fàrmac que s’hauria d’enganxar, es produeix una intoxicació ja que actuarà tot el fàrmac. Cal recordar que una vegada el fàrmac s’ha absorbit i es troba a la sang, una part d’aquest fàrmac quedarà enganxat a les proteïnes de la sang i l’altra part serà la que realment actuarà. (això ja es preveu quan es fabrica el fàrmac. Passa amb tots) També es pot donar la inhibició competitiva en la sang a l’hora d’unir-se amb les proteïnes plasmàtiques; també hi haurà toxicitat, ja que quedarà lliure en sang més fàrmac del previst per no poder-se unir a les proteïnes degut a que s’hi ha unit una altra substància que la proteïna prefereix.
SELECTIVITAT I AFINITAT: processos d’unió amb molècules o proteïnes. Les conseqüències d’aquests dos processos són la saturació i la inhibició competitiva.
A més unió de fàrmac en proteïnes, menys fàrmac lliure en sang. Conseqüències:
- Disminució de l’agent del fàrmac
- Increment en la duració de l’efecte (ja que el fàrmac es va desenganxant progressivament al llarg del temps de la proteïna)
Fàrmac lliure en sang: fàrmac disponible per fer efecte al lloc d’acció Es considera que un % superior al 90 de fixació a les proteïnes de la sang, faciliten la duració de l’efecte i poden produir toxicitat si arribés un altre medicament i el desplacés, traient-lo de la proteïna a la qual estava lligat. El fàrmac cal que es dissolgui lliurement en sang perquè pugui actuar (és l’única manera)
*Percentatge de fixació a proteïnes: Tant per cent del fàrmac que es queda fixat a les proteïnes plasmàtiques pel seu transport *Biodisponibilitat: tant per cent del fàrmac administrat que arriba a la circulació i per tant disponbible *Examen Dos fàrmacs que tenen la mateixa biodisponibilitat són bioequivalents Els psicofàrmacs han de travessar la barrera hematoencefàlica i tenir afinitat (unir-se) amb els receptors perquè facin efecte. Els medicaments genèrics poden tenir el mateix principi actiu però no ser sempre bioequivalents
PARÀMETRES RELACIONATS AMB EL TEMPS D’EFECTE DEL FÀRMAC
(Examen)
- Temps del pic de màxim nivell (Tmàx): Temps que es triga en assolir el nivell plasmàtic màxim des de l’administració.
- Temps de vida mitja d’eliminació (T1/2): Temps que triga en reduir-se a la meitat la concentració en plasma. És el paràmetre més utilitzat ja que estima el temps de producció d’efectes.
Concentració plasmàtica
a) POLIMORFISME GENÈTIC: Tenim les mateixes proteïnes però són diferents en tots els individus (al·lels) b) INDUCCIÓ ENZIMÀTICA: els enzims són proteïnes que transformen les substàncies. Pel fet de ser proteïnes estan sotmesos a polimorfisme genètic. La inducció fa referència a més nombres d’enzims metabòlics o bé a més activitat metabòlica. Si hi ha més metabolisme, hi ha menys quantitat de fàrmac en sang, ja que la finalitat del metabolisme és l’eliminació del fàrmac. La inducció enzimàtica pot ser de dos tipus:
- Autoindució: el propi fàrmac activa el seu metabolisme
- Heteroinducció: hi ha una altra substància que activa el metabolisme c) INHIBICIÓ ENZIMÀTICA: Augmentarà el fàrmac en sang
Si tenim dos fàrmacs i un inhibeix el metabolisme de l’altre, s’haurà de regular la dosi del que queda inhibit (disminuint-la). Si tenim dos fàrmacs i un indueix el metabolisme de l’altre, haurem d’augmentar la dosi del que queda induït.
GENOTIP + FACTORS AMBIENTALS = FENOTIPUS
Poliformisme Edat, sexe,dieta, malalties Variabilitat enzimàtica Genètic Diferent metabolisme Diferent farmacocinètica Diferent farmacodinàmica
POLIFORMISME GENÈTIC
ALTERACIÓ GENÈTICA
ENZIMS METABOLISME No gen No enzim No metabolisme defecte parcial enzims poc eficients disminució del metabolisme Còpies repetides Més quantitat d'enzims Augmentdel metabolisme alteració funcional Enzims amb afinitat diferencial augment o disminució del metabolisme
Sistema enzimàtic: és un nombre gran d’enzims Ex. Sistema enzimàtic del CITOCROM P
- Es troben al reticle endoplasmàtic i mitocondries
- Múltiples famílies genètiques de les quals existeixen com a mínim 12 en els mamífers CYP 1A CYP2C9 – CYP2C19 – CYP2D CYP3A ---- CITOCROM ---- CLAU ---- FAMILIA ---- MEMBRES
Son enzims de la mateixa família. Metabolitzen gran quantitat de substàncies, la majoria liposolubles i les transformen en polars, hidrosolubles i excretables. La interacció per tant també es pot donar amb nutrients, no només amb fàrmacs.
CYP 2 D → Antidepressius, antipsicòtics, opiacis CYP 2 C → Inhibidor de la MAO (enzim): transformen les catecolamines (adrenalina, noradrenalina, acetilcolina) CYP 1 A → Xantines (teïna, cafeïna), antipsicòtics atípics CYP 2 A → Benzodiacepines, antidepressius
El principal òrgan metabòlic és el fetge, tot i que també hi ha metabolisme al SNC, pell, pulmons i ronyó. Els fàrmac poden actuar com a:
- substractes: fàrmac (és la cosa que es metabolitza)
- Inductors enzimàtics. Major activitat.
- Autoinducció
- Heteroinducció
- Inhibició enzimàtica
INDUCCIÓ (esquema)
Increment de l’activitat dels enzims hepàtics
Increment en el metabolisme del fàrmac
- Propietats fisicoquímiques: Osmosis, qüel·lació, indirectes. No hi ha cap psicofàrmac que actui d’aquesta manera, per tant no les veurem.
FARMACOMETRIA: mesura numèrica o matemàtica dels efectes dels fàrmacs.
Corbes dosi - resposta : Mitjà per fer la mesura dels efectes del fàrmac. Hi ha dos tipus de corbes:
A. Qualitatives B. Graduals
Qualitatives: Campana de gauss. Mira la freqüència d’aparició. Resposta SI / NO a una mateixa dosi de fàrmac.
Nº Individus Dosi 68,25%
Graduals: Corbes dosi – resposta. Són les que més s’utilitzen. Resposta a diferents dosis (creixents) del fàrmac. Les dosis es van augmentant. Corba assimptòtica fina a un màxim : Saturació
Corba sigmoidal (més usual)
- Dosi llindar: Quantitat o dosi mínima que es necessita perquè apareguin els efectes
- Dosi màxima: dosi necessària per a provocar els efectes farmacològics màxims
Molta pendent poca pendent
PENDENT : Ens hem de fixar amb la pendent de la corba.
- Més vertical: la dosi mínima i la màxima estan molt pròximes, per tant hi ha poc ventall de dosis per a administrar. Són poc manejables en clínica.
- Més horitzontal: gran número de dosis per donar. És més manejable la dosi mínima i màxima ja que es troben a força distància
VARIABILITAT INTER I INTRAINDIVIDUAL DEL FÀRMAC Diferències en l’efecte farmacològic intraindividual i interindividual. La variabilitat es representa amb un punt central de la corba i ens indica la seva direcció. Els fàrmacs amb poca variabilitat són molt utilitzats en clínica: són molt manejables perquè sabem la resposta que donarà el fàrmac, ja que no varia l’efecte d’un individu a un altre ni en un mateix individu. En canvi els fàrmacs amb molta variabilitat són poc utilitzats en clínica.
POTENCIA: Serveix per comparar els efectes del fàrmac. Ens determina la quantitat de fàrmac necessari per obtenir l’efecte desitjat.
En l’exemple de la següent gràfica, el fàrmac A és el més potent perquè es necessita menys quantitat (dosi) per aconseguir l’efecte esperat.
Efecte Farmac A Fàrmac B Fàrmac C
10 20 30 Dosi
CORBES QUALITATIVES
Dosi efectiva mitja: (DE 50) La dosi capaç de produir els efectes desitjats o terapèutics en el 50% dels subjectes Dosi letal mitja: (DL 50) La dosi capaç de provocar la mort dels 50% dels animals de laboratori (no es fan proves amb humans) Dosi tòxica mitja: (DT 50) Dosi capaç de provocar efectes tòxics en el 50% dels animals de laboratori i/o subjectes.
- Dosi establerta: factors farmacocinètics o patològics (p. Ex. Tenir problemes hepàtics ja que afectarà al metabolisme)
- Dosi incrementada B2. Efectes dosis – dependents. TIPUS B. Es dóna en el 25% dels casos. Són més perillosos aquest tipus d’efectes.
- Idiosincràtics: resposta qualitativament diferent (variabilitat individual)
- Al·lergies: resposta qualitativa i quantitativament diferent. És la principal causa de mort per l’administració d’un fàrmac:
- Hi ha anticossos
- Es produeix a dosis petites
- Es dóna en un % petit de la població No és igual a la toxicitat QUADRE RESUM EFECTES ADVERSOS TIPUS A TIPUS B Mecanisme conegut no conegut predible si no dosi - depen si no incidència * alta baixa mortalitat baixa alta tractament ajustar dosi suspendre
Reacció adversa ≠ esdeveniment advers Reacció adversa: efecte advers a un medicament (OMS). Qualsevol efecte no desitjable. Causa – efecte Esdeveniment advers: No té relació amb el fàrmac. Casualitat. Qualsevol experiència no desitjable produïda durant la prescripció, incloses malalties, intercurrent a un accident i que empitjora el benestar del pacient, independentment de que es consideri relacionat o no amb el producte farmacèutic.
Exemple: Atropina (agonista muscarínic) colinèrgic. Indicat en els següents casos:
- Malaltia de parkinson: millora de tremolor i la rigidesa motriu
- Llagues d’estomac: disminució secreció àcida de l’estómac
- Bradicàrdia: taquicardia i hipertensió
- Abolició secreció salibal
- Disminució sudoració i hipertèrmia
- Relaxació musculatura intestinal
- Inhibició de la micció
EFECTES SECUNDARIS PER A TOTES LES INDICACIONS
