¡Descarga apuntes para poder estudiar y más Apuntes en PDF de Historia Moderna solo en Docsity!
TEMA 1. HISTÒRIA DE LA HISTORIOGRAFIA, DES DELS ORÍGENS FINS A LA
IL·LUSTRACIÓ
1.1. ELS DOS MODELS DEL MÓN ANTIC: GRÈCIA I LA BÍBLIA
J. Fontana diu: “Totes les comunitats humanes que duren en el temps construeixen una història que rememora els fets i les victòries dels seus avantpassats i que desenvolupen la funció d’una genealogia col·lectiva”. Fontana, al cap i a la fi, explica que totes les societats antigues han demostrat sempre interès en la conservació dels registres passats. Donant resposta al perquè de l’especificat grega, Fontana diu que la majoria dels pobles antics ja tenien cròniques (orals i escrites) sobre el passat. El que sí que inventen els grecs, doncs, no és estudiar el passat, sinó de iniciar-ne l’estudi, la recerca sobre el passat, amb sentit, perquè es considera que és una tasca útil per entendre i actuar sobre el present. En aquest àmbit, doncs, ens hem de fixar en els dos autors grecs que més bé representen aquesta tradició historiogràfica grega, que són també els primers: Heròdot i Tucídides. Són dos homes amb visions pràcticament oposades. 1.1.1. HERÒDOT (CA. 485-424 aC) Heròdot, per la seva banda, és autor de la Història (IX llibres). L’objectiu de l’obra és la narració de les Guerres Mèdiques, l’enfrontament entre els grecs i els perses i la descripció dels bàrbars (perses, egipcis, babilonis, escites, libis, tracis, etc.). El que és important d’aquesta obra és, però, la descripció del seu present. Segons Heròdot, la informació s’ha d’obtenir a través de la “recerca”, de la investigació. Heròdot dirà que la història serveix per a perpetuar el record dels esdeveniments passats (la preservació de la memòria col·lectiva). Heròdot tindrà una mirada universal de la història, encara que ell sigui grec. Farà una història del conjunt de pobles que viuen al món conegut del moment, demostrant una pretensió d’universalitat (element que serà força antagònic a la proposta de Tucídides. La metodologia d’Heròdot era a través de la conversa, l’enquesta a aquelles persones que creu que li seran útils per la seva recerca. La principal font d’informació seran doncs, les fonts orals. Precisament, Heròdot era un viatger i aprofitarà la seva condició per tal de consultar tant a comerciants com a sacerdots. Tot i això, ell denota que quan té disponibilitat, també recorre a l’anàlisi de les fonts escrites (tractats, declaracions de guerra, genealogies, etc.). Igualment, la primacia de les fonts orals en la seva obra és notable. La proliferació d’exemples d’Heròdot que semblen pràcticament còmics, demostren una pretensió de d’equanimitat, de ridiculització dels bàrbars, fet que ens porta a sospitar que el que vol l’obra és reforçar la dicotomia irrefrenable entre dos móns: el món grec i el món bàrbar. El món grec sempre serà el revers positiu de la imatge bàrbara. El bàrbar representa la hybris i el despotisme, mentre que el grec representa la mesura i la llibertat. Així doncs, podem començar a qüestionar la figura d’Herodot i les seves històries. Pot ser considerat l’historiador universal, o és només un constructor d’alteritats? El pensament d’Heròdot es podria resumir en:
- Perspectiva universalista : Herodot escriu la història dels grecs i bàrbars.
- Història “total”: Heròdot escriu sobre una gran quantitat de temes; cronologia, etnografia, geografia, religió, etc., no únicament la política, que és el que proposa Tucídides.
- Del mite al logos : serà el primer autor que intentarà buscar explicacions no-religioses sobre els elements que està analitzant. Recerca de les causes científiques i sobrenaturals per explicar la realitat.
- Mètode : prioritat de les fonts orals.
- Difusió oral de la recerca: la seva història no està feta per ser llegida, sinó que ha de ser escoltada. Aquest fet garanteix una major representativitat en la seva recepció. Heròdot és un personatge víctima d’una llegenda negra escampada per la mateixa historiografia grega. Ciceró (a De legibus, I,I,5) dirà que, “tot i ser Heròdot el pare de la història, […] hi ha nombroses faules”. Aristòtil repeteix aquest mateix concepte i el qualifica de “narrador de faules”. És evident que la tradició clàssica el reconeix com a pare de la història, però també l’assenyalen com a “mal historiador”. De fet, nombrosos autors li dedicaran obres acusant-lo: Plutarc escriurà Sobre la malignitat d’Herodot; Valeri Polió, Sobre els robatoris d’Herodot; Eli Arpocaci, Sobre les mentides d’Herodot; i Libani, Contra Herodot. Si analitzem la seva obra, Heròdot parla de moltes coses que no ha vist mai, de converses amb persones amb qui no es podia comunicar per problemes de llenguatge, etc. Per tant, ens podem plantejar si el que diu és o no versemblant. Parlava d’esdeveniments que no havia vist i de pobles dels que no entenia la llengua i de països que no havia visitat mai. A més, a Heròdot li agradaven molt les anècdotes “irrellevants”. Existeixen sospites que diuen que, per una banda, Herodot explicava històries que en realitat eren d’altres autors a qui no citava i, segon, que les seves històries en completes invencions del propi Herodot. A. Momigliano (a La historiografia griega, Barcelona, 1984, 139), un dels majors especialistes en la figura d’Heròdot, també es plantejava aquesta pregunta. És cert, però, que alguns autors actuals reivindiquen la figura d’Heròdot, com A. Murray que defensarà: “Heródoto es más moderno que ningún otro historiador antiguo en su aproximación al ideal de una historia total.” (citat a Historia de los Hombres, J. Fontana; 27) Entre els experts de la figura d’Heròdot en l’actualitat podem trobar-ne 3 postures:
- Crítica : diuen que Herodot es tracta d’un escriptor poc rigorós, més interessat per narrar detalls sensacionalistes que pel rigor històric.
- Elogi : veuen Heròdot com a historiador “modern”, interessat en totes les facetes del passat humà (destaca per la multiplicitat de fonts, història més enllà de la política)
- Superació del maniqueisme : defensen que la problemàtica d’Heròdot és certa, es qüestionen la veracitat de la seva obra, però no neguen la importància de la seva obra. La veuen plena d’errors i inexactituds, però analitzada en el seu conjunt, reconeixen que és de gran complexitat i profunditat temàtica. 1.1.2. TUCÍDIDES (CA. 460-400 aC) Tucídides és un personatge d’origen aristocràtic, atenenc, famós per uns plantejaments antagònics als d’Herodot. La seva obra més famosa és la Història de la Guerra del Peloponès (VII Llibres). El que ens interessa més és el primer llibre, on explica el seu pensament, metodologia i les causes de la guerra. A la resta de llibres (II-VIII) explica el desenvolupament de la guerra (431-411 aC).
permet retratar de forma directa la seva personalitat i les seves emocions, i permet entendre millor les motivacions dels personatges. Presentarà l’acció des d’un punt de vista dels protagonistes, mitjançant els discursos. Tot i que Herodot i Tucídides són dos personatges gairebé coetanis, són dos homes molt diferents; existeixen doncs, una sèrie de dicotomies:
- Història “antiga” —Història “del present” (Contemporània)
- Universalisme — Localisme
- Història “total” — Història política
- Informació — Objectivitat
- Transmissió Oral — Transmissió escrita (fixació escrita del seu treball) Segons Josep Fontana, les causes del “triomf” de Tucídides sobre Heròdot són dues: 1) Tucídides apareix com un personatge compromès amb la realitat i més rigorós, que aparentment és més fiable. Se li atribueix una pretensió d’exactitud que es nega a Herodot. 2) Un segon motiu, és l’atenció a la història contemporània , “on es plantegen els problemes que realment importaven als seus lectors”. Tucídides feia una història de coses contemporànies als seus lectors, abans que Heròdot, que feia història antiga, allunyada de l’època del públic lector. L’interès del lector està molt més a prop de la contemporaneïtat, tant abans, com en l’actualitat. 1.1.3. LA HISTORIOGRAFIA BÍBLICA O DEUTERONOMÍSTICA La historiografia deuteronomística o deuteronomista (anònima) és una escola que es desenvolupa entre els segles VI i VII aC i neix amb l’objectiu de repensar la història nacional per superar el moment més crític de la història del poble hebreu. No en coneixem els seus protagonistes, ja que els autors no es consideren importants. La profecia de Natan (ca. 1000 a.n.e.) Això diu el Senyor de l'univers: (...) El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre. (2 Sam 7, 16) La profecia de Natan descriu una promesa que li fa Déu a David al voltant de l’any mil, on li concedeix la continuïtat dinàstica per sempre. Això acaba creant un problema, perquè és cert que durant quatre segles la dinastia de David regna sobre el territori de Judà (província de Yehud), però, no obstant, l’any 587 , el Regne de Judà (Jerusalem) desapareix, el temple de Salomó és destruït i la dinastia de David és extingida. Això obre una crisi d’identitat en el poble hebreu , sobretot pel que fa al culte de Yahweh, ja que aquest havia dit que la dinastia de David governaria per a sempre i, finalment, aquest fet a nivell empíric no es dona així. Es comença a plantejar la inferioritat de Yahweh al déu Marduk. Aquesta qüestió serà la que intentarà resoldre la historiografia deuteronomista: Jo, el Senyor, faré caure un desastre damunt aquest lloc i els seus habitants; així es complirà tot el que està anunciat en el llibre que el rei de Judà ha sentit llegir. Ells m'han abandonat i han cremat ofrenes a altres déus, m'han irritat amb els ídols que són obra de les seves mans; per això la meva indignació s'ha abrandat contra aquest lloc, i és un foc que no s'apagarà. (2,Re 22: 16-17)
Yahweh acusa al seu poble de ser un poble infidel, que no compleix el culte al Déu únic, que és ell. La solució que troba la historiografia deuteronomista és que Yahweh ja no es considera vinculat a aquesta dinastia, ja que l’eternitat de la dinastia estava condicionada pel manteniment de la fidelitat i, com que aquesta no es dona, Yahweh retira la continuïtat de la dinastia com a càstig. Es justifica dient que els reis i el pobla hebreu s’han allunyat de Yahweh i que aquest considera derogada la profecia de Natan. Així doncs, els babilonis només són un instrument de Yahweh per a castigar la impietat del poble hebreu. Veiem com la historiografia deuteronomista ha intenta oferir una explicació teològica a aquest desastre nacional : Aquesta oferirà un missatge d’esperança i afirma que quan es recuperi la virtut religiosa del poble de Judà es restaurarà el Regne i, per tant, la solució que es troba és que, per tal restaurar la història de Judà, cal que es corregeixin les desviacions religioses des d’una visió teològica. La historiografia teològica considerarà que Déu intervé en la història amb un esquema binari: Ezequies, fill d'Acaz, rei de Judà, començà a ser rei. Tenia vint-i-cinc anys quan començà a regnar. Va ser rei vint-i-nou anys a Jerusalem (...) Ezequies feia allò que plau al Senyor, tal com ho havia fet David, el seu avantpassat. Va suprimir els recintes sagrats, va esmicolar els pilars i va tallar els bosquets. També manà de trossejar la serp d'aram que Moisès havia fet, perquè fins llavors els israelites li cremaven ofrenes i li donaven el nom de Nehuixtan. (2 Re 18, 1-4) Es considera a Ezequies un rei bo perquè “plau al senyor”. Destrueix imatges de Sherà (hi ha una mala traducció i diu que talla bosquets quan realment el que està fent és això). Ezequies se sotmet a una prova duríssima per part del seu pare Sennaquerib, que duu a terme una gran campanya militar per a aconseguir controlar la regió del Llevant per part dels assiris. Això el porta fins al Regne de Judà, i destrueix i conquereix la ciutat de Laquish, fet que el permet arribar a la capital, Jerusalem. Aquella mateixa nit, va sortir l'àngel del Senyor i féu morir cent vuitanta-cinc mil homes al campament dels assiris. L'endemà al matí, a l'hora de llevar-se, tot eren cadàvers. En veure- ho, Sennaquerib, rei d'Assíria, va aixecar el campament, se'n tornà cap a Nínive i s'hi va quedar. (2 Re 19, 35-36) La catàstrofe era evident, els assiris estaven a punt d’entrar a la ciutat i apareix un àngel per a salvar- los per tant quan els fidels ho fan bé i es demostra la virtut religiosa Yahweh ajuda als fidels. Sedecies tenia vint-i-un anys quan començà a ser rei. Va regnar onze anys a Jerusalem. La seva mare es deia Hamutal i era filla d'Irmeiahu, de Libnà. Ofenia el Senyor amb el seu comportament, tal com havia fet Joiaquim. (2 Re 24, 18-19) Un altre fragment es planteja la qüestió següent: Què passa quan el rei no ho fa bé? El rei Sedècies és plantejat com un rei negatiu i es troba amb Nabucondosor en el Zigurat de la Torre de Babel. Aquest posa setge a la ciutat de Jerusalem i fan presoner a Sedècies davant del rei de Babilònia, degollen als seus fills davant seu, li buiden els ulls i és portat a Babilònia. Van fer presoner el rei, el conduïren a Riblà, davant el rei de Babilònia, i li donaren la sentència: els fills de Sedecies van ser degollats davant d'ell, i a Sedecies, Nabucodonosor mateix li va buidar els ulls, el va fer encadenar i manà que el duguessin a Babilònia. (2Re 25, 6-7)
los ojos llenos de lágrimas exclama: “Oh, Jesucristo, a ti (...) te imploro con fervor que te dignes otorgarme la victoria sobre mis enemigos y, si recibo los beneficios de este poder que tu pueblo te atribuye, creeré en ti y me haré bautizar en tu nombre” (...) Después de él, más de tres mil hombres de su ejército reciben también el bautismo. (Gregori de Tours, Historiae , II, 30, 1) En aquest fragment de la Historiae , s’explica la intervenció de Déu a la història, condicionant-la contínuament. Es narra un paratge militar (la Batalla de Tolbiac), una batalla on es planteja la relació dels personatges amb Déu i l’èxit polític de Clodoveu és interpretat en clau providencialista: En el moment de la batalla, com que Clodoveu es converteix al cristianisme, ell aconsegueix la victòria. El que defineix la història no són condicionants polítics o socials, sinó la religió i la relació amb Déu. En el paradigma deuteronomista, la pietat és motiu de recompensa. Gregori de Tours aplica l’esquema historiogràfic bíblic a la història dels francs. Per tant, el providencialisme no és més que l’ús cristià de la historiografia bíblica. Día tras día, Dios hacía que los enemigos de Clodoveo se sometieran a su mano y acrecentaba su reino, porque andaba delante de Él con el corazón recto y hacía las cosas que agradaban a sus ojos. (Gregori de Tours, Historiae , II, 40) Un altre fragment de la Historiae : En aquest cas, s’interpreta la Batalla d’Adrianàpolis en clau providencialista: s’explica que la causa de la desfeta romana és una cosa tan senzilla com que Valentinià Valent no havia tractat bé als monjos (que els ha enviat al camp de batalla) i, per tant, és castigat. Així doncs, segons el paradigma deuteronomista, la impietat és motiu de càstig. En definitiva, Gregori de Tours l’únic que fa és buscar explicacions religioses a tots els esdeveniments històrics , per tant fa providencialisme pur. A la muerte de Valentiniano, Valente, su sucesor en todo el Imperio, ordenó que se obligase a los monjes al servicio militar y mandó que se apalease a los desobedientes. Tras esto los romanos libraron en Tracia una durísima guerra, en la que hubo tan gran masacre que los romanos, perdido el auxilio de sus caballos, tuvieron que huir a pie. Tras ser batidos por los godos en una enorme carnicería, Valente, herido de un flechazo, huyó y alcanzó una pequeña choza, pero los enemigos se echaron encima, incendiaron la cabaña sobre él y se quedó sin la deseada sepultura. De esa manera se presentó finalmente la venganza divina que se envió por el derramamiento de sangre de los santos. (Gregorio de Tours, I,
Un altre fragment de la Historiae presenta la disputa entre Poitiers i Tours per la custòdia de les relíquies de Sant Martí. En aquesta ocasió, es demostra que la intervenció de Déu en la quotidianitat és continua: en un fet aparentment no transcendent, com són les despulles de Sant Martí de Tours, Déu intervé en la decisió i les dona, en última instància, a Tours. Déu intervé en tots els àmbits, fins i tot en qüestions estrictament quotidianes com son aquestes. Altre vegada, es demostra que la pietat és motiu de recompensa en el paradigma deuteronomista. Mientras discutían, el día dio paso a la noche. El cuerpo del santo, colocado en medio de la casa, era custodiado por las gentes de los dos pueblos. Al haber sido cerradas las puertas, los de Poitiers pensaron llevárselo por la fuerza al día siguiente cuando amaneciera; pero Dios todopoderoso no permitió que la ciudad de Tours fuera privada de su patrón. En medio de la noche, todas las gentes de Poitiers fueron vencidas por el sueño, y no quedo de aquella multitud ni un solo hombre en vela. Los de Tours, al verlos a todos dormidos, se llevaron el cuerpo del santo. (Gregori de Tours, Historiae , I, 48)
El trencament amb la historiografia clàssica és evident i posa a Déu al centre de la història , definint i controlant contínuament el seu transcurs. 1.2.1.1. CARACTERÍSTIQUES DE L’ÈPOCA DE GREGORI En un passatge de la Historiae (V, 195) , Gregori ens descriu una catàstrofe, ens explica com es donà un trencament de l’ordre natural (els galls canten a la nit, fet que no passa mai). Cal entendre que la capacitat de trencar l’ordre natural no la té ningú que no sigui Déu i, per tant, cal interpretar-la com una senyal divina. Un viento del Sur sopló con bastante violencia, de manera que abatió bosques, destruyó casas, se llevó cercados e hizo rodar a las mismas personas hasta su muerte. (...) Por lo demás, los gallos emitieron a menudo a principio de la noche el ruido de su canto. La luna quedó cubierta de tinieblas y apareció un cometa. Se siguió una grave epidemia entre el pueblo. (Gregori de Tours, Historiae, V, 195) Historiae (IX, 5). Explica que havien aparegut unes gerres marcades amb símbols que no entén i, per tant, s’han d’entendre també com a senyals de Déu. Tot allò incomprensible eren prodigis i senyals divines. En efecto, por las casas de diversas personas aparecieron marcadas vasijas con no sé qué signos, cosa que no pudo rasparse o borrarse de ningún modo en absoluto. Comenzó este prodigio por el territorio de la ciudad de Chartres y fue por tierras de Orleans hasta alcanzar las de Burdeos sin dejar de lado ciudad alguna que hubiera en medio. (Gregori de Tours, Historiae , IX, 5) Veiem, doncs, que el món de Gregori està ple de prodigis d’aquesta mena. Historiae (VIII, 25). Es dona un altre prodigi, una cosa insòlita: En otra isla que se halla cerca de la Ciudad de Vannes había un estanque grande y repleto de peces, que se convirtió en sangre en una profundidad de un codo; así durante muchos días se congregó una inmensa multitud de perros y aves que, tras lamer esta sangre, regresaba saciaba por la tarde. (Gregori de Tours, Historiae, VIII, 25) Gregori, amb aquest tipus d’historiografia, aconsegueix la proliferació dels prodigis. Hubo ese año en la ciudad de Tours uno llamado Desiderio que decía ser alguien grande y afirmaba que podía hacer muchos milagros. (...) Y como yo no estaba presente, había acudido a él mucha gente ignorante que traían consigo ciegos y lisiados, a quienes no pretendía curar con la santidad, sino engañar con la falsedad del arte de la nigromancia. (Gregori de Tours, Historiae, IX, 6) Historiae (X, 25). Parla de falsos profetes. Parla d’un home que afirma ser un Messies, sense ser-ho. Tot i això, aquesta mentida no és culpa seva, sinó que és per culpa d’un trauma que li ha causat el dimoni. Uno de Bourges (...) tras entrar en una zona boscosa para cortar leña (...) se vio rodeado por un enjambre de moscas, causa por la que estuvo loco durante dos años; de ahí se deduce que fue un enredo del diabló. Tras esto pasó por las ciudades próximas y entró en la Provenza de Arlés, donde, vestido con pieles, rezaba como si fuera un religioso. Para engañarlo, el Enemigo le otorgó poderes adivinatorios. A continuación, (...) penetró en tierras de Javols manifestando que él era grande y, sin temor a declararse Cristo, tomó consigo por hermana a cierta mujer a la que hizo llamar María. Acudía a él una multitud
Des del punt de vista de Gregori, amb un esquema mental absolutament diferent al nostre, accepta que li diguin, per exemple, que un llac s’ha omplert de sang, perquè no hi té una visió analítica i creu que és un prodigi. Allò important per al providencialisme és que els fets es puguin vincular a la religió. La historiografia bíblica va tenir un èxit absolut a l’Edat Mitjana. 1.2.1.2. BEDA EL VENERABLE (672-735) És un autor posterior a Gregori de Tours que també segueix amb aquesta historiografia providencialista. Es considera un autor molt més precís i modern que no pas Gregori però que la seva obra també presenta tot d’elements mítico-màgics. La seva vida la coneixem a través de la seva obra principal Història eclesiàstica del poble dels angles. Veiem que Beda no es va moure més de 10km en tota la seva vida, no participava en la seva història, tenia una visió totalment contrària a la que plantejava Tucídides (que l’historiador havia de participar de la història). Escriu des d’un monestir i no s’hi mou. Trenca amb la tradició clàssica. Com que no és un historiador testimoni com Tucídides, Beda és l’exemple d’historiador que fa història des de l’anàlisi de les fonts , fet que denota altre cop d’aquest trencament amb la tradició clàssica. Nací en el territorio de este monasterio. Cuando tenía siete años, por el cariño de mis familiares, fui puesto a cargo del abad Benedicto primero y de Ceolfrith después, para ser educado. Desde entonces he pasado toda mi vida en este monasterio, dedicándome enteramente al estudio de las Escrituras, a la observancia en el cumplimiento de la Regla y a cantar diariamente en la iglesia, siempre complaciéndome en el estudio, la enseñanza o la escritura. (Beda, Historia eclesiástica del pueblo de los anglos , V, 24) Fa una història eclesiàstica i no pas una història nacional. L’element eclesiàstic determina els seus objectius: no li interessa la història del poble anglosaxó, sinó el cristianisme en relació al poble anglosaxó. Comença a analitzar l’aparició del cristianisme a les Illes Britàniques, la missió d’Agustí de Canterbury i l’evangelització d’angles i saxons; l’organització administrativa de l’Església, l’acció concreta dels bisbes (consultes disciplinàries del Papa) i narra escenes de la vida quotidiana (festes, celebracions, tasques de la noblesa). La història de Beda és profundament elitista , li interessa sobretot l’acció que duen a terme els diferents bisbes sobre el territori. Té interès també pels elements de la vida quotidiana (festes, cançons, etc.), elements que seran més protagonistes en la historiografia del segle XX, però de la qual Beda podria ser considerat un precedent. Utilitat de la història Y verdad es que agradezco como corresponde el sincero interés con el que no sólo escuchas atentamente las palabras de la Sagrada Escritura, sino que también te preocupas constantemente por los hechos y dichos de los antepasados, y en especial por los de los hombres ilustres de nuestro pueblo. Pues, si la historia cuenta cosas buenas de los buenos, el oyente solícito se ve instigado a hacer el bien y, si recuerda maldades de los malos, no por ello el oyente y piadoso lector, evitando lo que es dañino y perverso, deja de encenderse con más fuerza en el deseo de hacer lo que ha aprendido que es bueno y digno de Dios. Beda diu que la història ens serveix d’exemple. Analitzar la història és important té una utilitat moral i pedagògica exemplars , ens ofereix models socials i morals que poden ser útils, si fem evidents
les bones accions del passat, això servirà com a mirall de virtut. Els exemples de males accions també serviran com a model a no seguir (contrast de la bondat divina), per tant, els exemples tan bons com dolents ens serveixen per regular el comportament social. Des del punt de vista de Beda, òbviament, allò que és bo o dolent sempre està vinculat amb la religió (acceptació o negació de la fe cristiana/ compliment o incompliment dels preceptes cristians). En aquest fragment, Beda ens mostra la seva acceptació explícita del model bíblic a l’hora de reconstruir la història: Los britanos eran (...) gente de alma corrompida(...) ni con el temor a la muerte se los podía rescatar de la muerte del alma que por sus pecados acababa con ellos. Por ello, no mucho después cayó sobre aquel pueblo pecador un castigo por su terrible crimen. (…) les pareció conveniente llamar en su ayuda al pueblo de los sajones desde las partes de ultramar, lo cual está claro que fue dispuesto por la voluntad del Señor para que viniera la calamidad sobre los malvados. ( Historia eclesiàstica del pueblo de los anglos, I, 14, 2 .) Està dient que en aquell moment la gent de Britània no eren cristians, quan parla dels britans es refereix als britons originàriament celtes: celtes més o menys romanitzats però que no són cristians. Com que no seguien la voluntat de Déu, van haver de demanar ajuda als saxons, que són qui els acabarà conquerint. La cultura celta acaba desapareixent de les Illes Britàniques a causa del càstig diví de la conquesta per haver-se desviat religiosament. Déu castiga als saxons per ser infidels, com va passar a Babilònia. Beda adopta exactament el model historiogràfic bíblic (el providencialisme). En plena Edat Mitjana, els principals historiadors de l’àmbit franc i anglosaxó estan adaptant les seves explicacions historiogràfiques al model bíblic , i no pas la model clàssic. Les invasions no responen a causes econòmiques, polítiques o demogràfiques, depenen de la voluntat de Déu. El cas del Bisbe Joan d’Hexham a l’Abadia de Watton Beda presenta el cas de del bisbe Joan d’Hexham, qui, a través de una benedicció, aconsegueix curar el tumor de la filla de l’abadessa de Watton. És recurrent a l’obra de Beda que apareguin episodis miraculosos d’aquest tipus. Però quin objectiu persegueix Beda amb tot això? En el fons, Beda, recollint aquest tipus d’històries i posant-les a la seva història té el mateix objectiu que Gregori de Tours, Beda no recorre als prodigis, sinó als miracles. Això té sentit, perquè els miracles són un trencament de l’ordre natural de les coses, i això només ho pot causar Déu. Per tant, ensenya que Déu actua sobre la història, i aquest és el missatge que vol transmetre Beda. Beda ens ensenya que durant l’Alta Edat Mitjana es produeix un trencament fonamental amb la historiografia del món clàssic. Fa una història religiosa, i per tant, no segueix el que feia Tucídides amb la història política. L’única cosa que veiem en Beda que és influència de Tucídides, és la tècnica de la focalització , l'ús de discursos per a fer-se més proper a les persones que llegeixen. Trobem una clara aplicació de l’esquema bíblic a la història d’Anglaterra.
literals del text podem veure les modificacions que s’hi han anat fent. Veiem com canvia el text original «el teu estimat fill» per «el teu únic fill» a la traducció grega.
- Crítica literària: Flavi Josep, Antigüedades judias , XVIII, 63- 64. És un passatge conegut com a passatge flavià. S'utilitza per a justificar l’existència històrica de Déu, però és un fragment molt problemàtic. Flavi Josep és un historiador jueu i morirà sent un historiador jueu, de manera que és impossible que un historiador jueu mai escrivís un fragment acceptant que el messies era Crist. Un jueu no té cap dubte que Jesús no era més que un home, mai no hauria escrit tampoc que Déu era el Crist, tampoc hauria escrit “instigado por las autoridades de nuestro pueblo” perquè els textos previs al Nou Testament no donen cap responsabilitat als jueus. Hi ha tot un seguit de passatges que per lògica discursiva i ideològica no poden ser obra de Flavi Josep. El problema del fragment és que, des de la perspectiva dels cristians, es tracta d’una manera massa pobra de descriure a Déu i segurament un autor cristià en el procés de transmissió d’aquest fragment va afegir-li millors característiques. 2.1.1.3. LORENZO VALLA (1 406 - 1457) Discurs sobre la falsificació de la suposada donació de Constantí (1440). És un text on Lorenzo Valla intentarà justificar que la donació de Constantí és falsa. Aquest document és un decret imperial pel qual l’emperador Constantí cedeix al papa Silvestre I el poder polític a l’Europa occidental de manera temporal. Els papes, a partir d’aquí, utilitzaran aquest document per reclamar el seu dret a exercir i ser tractats de monarques, així com intervenir en general a la política de l’Europa occidental. Lorenzo Valla arribarà a la conclusió que aquest text és fals. Aplicant la crítica literària , Valla ens diu que estem davant d’un text falsificat perquè és evident que un autor que va viure a Constantinoble no pot cometre l’error d’ubicar malament la geografia de la regió on s’està produint el text. A més, la crítica filològica demostra que el mot phrygium (la tiara papal) no s’utilitza amb aquest significat fins al segle VIII, quan és evident que en el segle IV, quan es fa la donació, no s’utilitzava en aquest sentit. Cal tenir un coneixement molt gran de llatí i de la història del llatí per a fer aquesta crítica, però Lorenzo Valla, com a humanista, el tenia. Arriba a la conclusió que és una falsificació del segle VIII , i és per això que els papes no utilitzen aquesta donació fins aleshores per reclamar poder. 2.1.1.4. LA REIVINDICACIÓ DE LA IMPORTÀNCIA DE LA CULTURA MATERIAL COM A FONT HISTÒRICA: QUIRZE D’ANCONA (1391-1455) Fins a finals del segle XIV i inicis del XV no trobem que s’utilitzi la cultura material com a font. Aquest interès per la cultura material sorgeix de l’interès i veneració de la cultura clàssica. Fins al Renaixement, els historiadors no donen importància a aquestes fonts: en l’època medieval no existeix consciència que la cultura medieval ha anat canviant (es representa el temple de Jerusalem com una catedral gòtica, o qualsevol personatge vesteix com Carlemany). Així doncs, autors humanistes (Petrarca, Bocaccio) reclamen un retorn al passat clàssic. Es constata un gran interès per la recerca i conservació de monedes romanes, inscripcions llatines, etc. Quirze d’Ancona (1 391 - 1455), viatja per tot el mediterrani, Visita restes arqueològiques, inscripcions, monuments, etc. Afirma que la cultura material, els vestigis d’època, ens aporta dues informacions clau: fides (veritat) i notitia (coneixement), fins i tot en un grau major que els textos
escrits. Posa en valor la cultura medieval, fet que no es feia anteriorment. Aquest interès per la cultura material fa que aparegui el personatge de l’ antiquari , una persona que es dedica a recollir tot d’elements per a col·leccionar-los (monedes, inscripcions, escriptures). El que motiva a aquests personatges a col·leccionar i analitzar és, per una banda, 1) l’estètica/simbòlica: s’atorgarà un cert prestigi social associat a la possessió de materials clàssics (col·leccionisme). I en segon lloc, 2) es comencen a adonar que aquests vestigis del passat no tenen únicament un valor simbòlic, sinó també un valor intel·lectual. S’adonen que tots aquells materials eren susceptibles d’afegir nova informació sobre el món clàssic, més enllà del que ja ens deien els autors antics. L’antiquari més rellevant serà Ole Worm (1588 - 1654) , professor de llatí a la universitat de Copenhaguen (1613). Més enllà de dedicar-se a recollir vestigis del passat, és important perquè va escriure una obra sobre les antiguitats daneses. Serà rellevant perquè configurarà uns estudis arqueològics molt rudimentaris. Ole Worm denuncia que les fonts principals del món antic de Dinamarca són molt rudimentàries (no apareix a la Bíblia o als textos clàssics), i diu que els estudiosos s’han dedicat a estudiar Grècia i Roma per vici. Per tant, ell suggereix reconstruir el passat nacional a través dels vestigis materials com un deure patriòtic. La seva idea serà emprar l’arqueologia, “fer parlar a la terra”. Ja que les nostres antiguitats ens són desconegudes, molts de nosaltres abandonem el nostre deure patriòtic. No estudiar les nostres antiguitats locals i dedicar-nos a l’estudi de les estrangeres, no estudiar el terra de casa nostra sinó aquell que està lluny, vincular-nos a lo llunyà en comptes de a lo proper, no és virtut sinó vici. Actuar d’aquesta forma implica que les accions, els rituals, els costums, les institucions, les lleis, les victòries i els triomfs associats a les fites daneses siguin enfosquits i condemnats a l’oblit etern. (Ole Worm, Danicorum Monumentorum Libri Sex , p. 2) Al Danicorum Momnumentorum (1643), Ole Worm presenta un primer intent de donar una explicació històrica a la cultura material (més enllà de la seva descripció). El que farà en aquesta obra és presentar una ordenació tipològica dels monuments arqueològics. Els separarà de la següent manera: (1) Santuaris, (2) altars, (3) tombes, (4) inscripcions, (5) places públiques, (6) circs, (7) límits i fronteres. I els classificarà segons la funció : (1) Rituals: tombes, altars (2) Registres: inscripcions (3) Social: places públiques, circs, fronteres, límits, santuaris. 25/02/
1.4. EL BARROC I LA IL·LUSTRACIÓ
1.4.1. EL BARROC
Fontana i altres estudiosos no estudien gaire el període del Barroc. Sovint s’ha considerat que aquest període és un període menor, irrellevant. Fontana, per exemple, va desestimar el període del Barroc en el seu llibre la Història dels Homes. Hi ha 3 elements de crítica i denúncia a la historiografia d’aquest període:
- Pervivència del providencialisme (tot i els intents de Maquiavel)
- Ús acrític freqüent de les fonts falsificades : sobretot dels cronicons , relats que es creen per dotar d’origen llegendari a una sèrie de pobles o legions. Malgrat que Lorenzo Valla ens va ensenyar que podríem determinar si una font era certa o falsa, aquestes no es van posar en ús fins més endavant.
Tot i el que defensa, serà el primer a contradir-se. Per explicar qui és el primer espanyol ja empra falsificacions : afirma que Tubal (un dels néts de Noè) és el primer espanyol. Recorre, ja en primera instància a un cronicó de Beròs (elements llegendaris) escrit per part d’Annio de Viterbo. Per tant, per tal d’atribuir una importància a Espanya ja vincula la nació a un descendent d’un personatge Bíblic, obviant el seu primer postulat (que deia que renunciaria a les falsificacions per engrandir el país) només per qüestions patriòtiques. Juan de Mariana considera que Espanya és un conglomerat de regnes desigualment jerarquitzats , però que dins d’aquest conglomerat hi ha una força motriu que articula tota la Monarquia Hispànica, Castella. Els regnes són només resultat de les contingències històriques: la realitat subjacent és la unitat de tots els espanyols. Avui en dia, aquests plantejaments encara són vigents i, per aquesta raó, aquests postulats són tant rellevants. A més, per Juan de Mariana, Espanya es configura com a nació un cop està unificada i quan té la religió catòlica com a oficial. Dirà que el catolicisme és la columna vertebral d’Espanya , configurant tres pilars: Castella +unitat d’Espanya +Catolicisme. Mariana és interessant perquè té una concepció d’Espanya com una unitat polític indissoluble, amb una força matriu que és Castella i la religió catòlica que vertebra la seva essència. És amb Recared quan la monarquia d’Espanya es fusiona amb la fe veritable i s’estructura espiritualment (una monarquia catòlica unida). Hi ha un problema: Per què, un cop Espanya està unida sota una monarquia catòlica, Déu permet la conquesta musulmana (711)? Juan de Mariana emprarà condicionaments providencialistes per a respondre a aquesta qüestió: recorre a la Bíblia i segons l’esquema historiogràfic bíblic aporta una solució al problema. Per tant, diu que el desastre s’esdevé per dos motius:
- La proliferació del mals governants. Amb aquesta referència, Mariana es refereix a Witiza, el penúltim governador visigot, que era un home cruel, promiscu i amic dels jueus i, per tant, Espanya es mereixia un càstig diví.
- Un segon motiu serien els vicis del poble , qui s’ha desviat del camí de la providència divina a través dels caure en els luxes, l’efeminament, la corrupció i la covardia. Déu trenca el pacte i castiga Espanya mitjançant els àrabs, de la mateixa manera que havia ocorregut anteriorment a Israel i Judà. Tot i això, sempre hi ha l’esperança de la redempció ; i, segons Juan de Mariana, si els espanyols recuperen el camí de la providència religiosa, Espanya també quedaria alliberada de la seva culpa. En realitat, tot l’argumentari de Juan de Mariana cobra sentit amb la conquesta musulmana : Déu posa a prova als espanyols amb la conquesta i purifica a la població dels seus vicis. Segons Mariana, la conquesta musulmana formava part del pla diví. Déu posa a prova als espanyols i els purifica. I, un cop purificada la nació, es renova el pacte amb Déu: la desaparició dels musulmans és inevitable. Si la reconquesta no culmina fins al 1942 és degut a la manca d’unitat política. I, si la reconstrucció del pacte no es fa fins al 1942, serà llavors quan ressorgirà l’Imperi espanyol, més imperant. En les reflexions sobre la seva contemporaneïtat, Juan de Mariana demostra una preocupació pel futur a l’Epíleg de la seva obra. L’imperi, coma regne visigot, pot desaparèixer de cop. La destrucció de l’armada invencible és un càstig diví preventiu contra els vicis que identifica: corrupció, luxes, espectacles depravats, falta de virtut dels governants, etc. Sovint per la culpa de la influència estrangera. Mariana creu que en el seu temps, Espanya s’està allun yant de la “santidad de la religión
catòlica”. La visió de Juan de Mariana marca una determinada visió d’entendre Espanya que encara és present.
1.4.2. LA IL·LUSTRACIÓ
Des del punt de vista historiogràfic, els historiadors de la il·lustració tenen la certesa que l’erudició d’especialista és imprescindible per a l’estudi de la història. Es considera que durant la Il·lustració neix la Historiografia moderna. A més, és la primera vegada que s’intenta abandonar la interpretació providencialista i s’intentarà interpretar la història a partir d’un enfocament filosòfic , basat en la raó i el progrés. Un element molt important a tenir en compte és la idea del talent narratiu , pel qual es considera que la història s’ha d’escriure i difondre des d’un punt de vista narratiu i literari, fet que culminarà amb l’atorgació del Premi Nobel de Literatura a un Historiador. 1.4.2.1. EDWARD GIBBON (1717-1794) El personatge que destacarem d’aquest període és Edward Gibbon ( 1717 - 1794 ), un personatge d’origen benestant, que es va dedicar a tasques militars i polítiques. Va ser oficial de les milícies de Hampshire i diputat Whig al parlament anglès. Fa una historia monumental, trigà 20 anys a escriure- la, analitza la decadència i caiguda de Roma ( Història de la decadència i caiguda de l’Imperi romà ( vols.) (1774-1788). 180 – 1453.): una primera part (vol. I-III), de l’Imperi Romà d’Occident, i una segona (vol. IV-VI) sobre l’Imperi Romà d’Orient. Els objectius de Gibbon recauen en la necessitat d’estudiar l’antiga Roma sense nostàlgia , a través de la raó. Segons Gibbon, l’estudi de Roma no ha de ser un estudi sentimentalista o modèlic , i en rebutja i menysprea el seu estudi. Dirà, però, que sí que és cert que l’estudi de l’antiga Roma pot servir per promoure els valors que han de regir les societats modernes (valors molt diferents als romans): tolerància, llibertat, el rebuig de la tirania i de la superstició. Gibbon serà dels primers que plantejarà la invenció del progrés. Per a Gibbon, la història de la humanitat és un procés llarg, amb una única finalitat: el progrés. La història de la humanitat és una història de progrés: el pas de la barbàrie la civilització. Ell entén l’origen bàrbar i primitiu de l’home salvatge com un home que vivia en un món amb absència de lleis, art, idees i llenguatge... que es transforma en un home capaç de dominar i progressar, que té domini sobre la tecnologia, la naturalesa, etc. Per a Gibbon, el progrés és un procés irreversible. L’evolució és inevitable i, un cop assolida, no hi ha marxa enrere. No obstant, Gibbon diferencia les formes d’evolució política de l’evolució de la civilització. Així doncs, per exemple, durant l’Edat Mitjana o el període de les monarquies absolutistes modernes, Gibbon considera que l’organització política va retrocedir respecte el període anterior (la democràcia clàssica); mentre que l’evolució de la civilització humana no pot retornar a cap estadi anterior. Per tant, podem plantejar la pregunta següent: la història de la humanitat és una història de progrés? Si entenem la barbàrie segons el significat de Gibbon, és equivalent al caos, la desorganització, no necessàriament la violència. En realitat, la barbàrie engloba molts d’altres elements. La teoria del progrés de Gibbon serà qüestionada amb l’arribada dels conflictes bèl·lics del segle XX.
l’antropologia. És un dels pilars d’aquesta disciplina. Una de les raons per les qual el parentesc és clau és perquè es considerava que les societats s’havien d’organitzar d’alguna manera, com es dominava les societats sense l’existència d’estat. Part de l’empresa colonial estaven molt lligats amb l’expansió. L’època de l’or del parentesc és l’època de l’estructuralisme i el funcionalisme, corresponent a la primera meitat del segle XX. El funcionalisme considera que qualsevol aspecte donat d’una cultura permet que al cultura funcioni en la seva totalitat. Se centrava en el que coneixem com l’àmbit politicocultural, com es gestiona una societat sense estat, recaient en la teoria dels llinatges. L’estructuralisme intenta entendre els mecanismes pels quals la ment humana intenta establir categories per les quals s’integrin les relacions humanes. Creuen en les relacions d’aliança. Els objectius de les dues corrents no són semblants, però totes dues s’interessen en la classificació, l’abstracció i les explicacions de les tendències, les idees normatives, i el paper dels homes. El que això implicava és que aquests estudiosos van començar a crear diagrames per a explicar aquestes relacions. El parentesc es va acabar convertint en un estudi que es veia pràcticament obsolet. Per a David Schneider, el parentesc és, en realitat, inexistent. El que existeix és una doctrina de la unitat genealògica de la humanitat. Schneider intentarà rebentar els fonaments del parentesc. Ell es qüestionava la importància, o no, del concepte de la “sang”. Janet Carson comença a plantejar el rol de la comensalitat. El parentesc no és res que existeixi, és una cosa que fem. És un element performatiu. Al cap i a la fi, el parentesc és l’establiment de similituds i diferències entre nosaltres. És una via per platejar-se les dinàmiques si els rols de poder. Veiem el parentesc com una cosa que no és fixe, mutable, subjectiu. 1.5.1. EL PARENTESC EN L’ANTIC EGIPTE En la primera estela (El Caire, Museu Egipci CG, 2064), veiem que la personificació de la persona reflecteixen el que són. Amb el temps, cada cop es veuen més individus en les esteles. Per què? A Egipte, normalment les esteles se centren en un sol personatge, mentre que la resta de personatges s’articulen al voltant d’aquestes. Sovint, moltes de les esteles apareixen en grups. Hi ha una zona del jaciment que va ser destrossada durant el Regne Nou. El Temple del portal de Ramsès II cobria unes capelletes sota terra. En aquestes capelletes s’espera que hi hagi esteletes a dins. Existeixen una gran varietat d’esteles de molts tipus. Kelly Simpson va intentar agrupar les esteles en base als grups familiars de personatges que apareixien en els gravats. Però, quins grups apareixien? Borges denota que les categories d’anàlisi canvien en funció de les cultures. Aquesta idea també és aplicable a l’egiptologia: democratització de la vida després de la mort, la idea de classe mitjana, religió, ancestres, etc. Ens hem de plantejar si aquestes categories existien i si aquestes corresponen amb les connotacions que donaven a aquests conceptes. Això és aplicable al concepte de família. En aquest moment, ens podem fixar que diferents egiptòlegs han afirmat que hi ha més de 12 termes que es refereixen al concepte de “família”. Aquestes idees fan referència a Kenneth Pike (1912-2000), que plantejarà els enfocaments èmic i ètic: l’enfocament èmic és la perspectiva de la pròpia cultura; l’ètic és el que imposes des de l’exterior. El punt de vist ètic ens permet la comparació amb altres cultures, mentre que l’èmic ens atansa al si de la cultura que estàs estudiant.
Si recuperem els 12 conceptes de família, ella ha arribat a la conclusió que a cada un dels termes se li pot donar un sentit èmic: tenen una connotació parental diferent segons el seu context. A través d’un estudi, va arribar a la conclusió que els grups de parentesc es caracteritzaven per les següents accions (recuperant l’afirmació que el parentesc és “una cosa que es fa, no que és”):
- Viuen en la mateixa zona o unitat domèstica
- Es mostren i es commemoren junts en diferents tipus de monuments
- Funcionen com a unitats econòmiques o grups corporatius
- Es troben sota l’autoritat d’un mateix home, que actua com a cap de família
- S’enterren junts
- Tenen obligacions recíproques El que proposa és, en efecte, que aquestes categories de grups de parentesc no fa falta que actuïn a la vegada, ni s’han de complir totes les premisses en totes els ocasions.
TEMA 2. EL ROMANTICISME
2 .1. INTRODUCCIÓ: TRETS ESSENCIALS DE LA HISTORIOGRAFIA ROMÀNTICA
2.1.1. SENTIMENT VS RAÓ: L’EMOCIÓ DE FER REVIURE EL PASSAT
El romanticisme serà un moviment en contraposició al paradigma de racionalitat que proposava la Il·lustració. El romanticisme reivindicarà els elements que havien quedat marginats del discurs il·lustrat: la passió, els sentiments i, en general, els elements “irracionals” de la humanitat. La historiografia haurà de copsar les realitats del passat basades en les emocions, els somnis, la intuïció, la imaginació i els sentits. 2.1.2. VOLKGEIST VS ZEITGEIST Hem de parlar dels conceptes de Volkgeist i Zeitgeist. El Volkgeist és un concepte de Herder , i vol dir ‘ l’esperit del poble’. Parteix de la creença que tots els pobles (sovint sinònim de nació) tenen unes característiques pròpies i comunes (trets culturals, racials, psicològics, etc.). Aquestes no varien al llarg del temps, no depenen de les circumstàncies històriques, sinó de l’essència de cada poble. El Volkgeist és una psicologia col·lectiva que els romàntics creien que era present en tots els membres d’una nació. El Zeitgest (‘ l’esperit del temps’ ) és el mateix que el Volkgeist però aplicat en un sentit temporal. Diran que cada època té la seva mentalitat pròpia , un ambient intel·lectual i cultural propi. La historiografia, per tant, ha de ser capaç de reconstruir i descriure el Zeitgeist de cada poble. La pregunta que es planteja és, com l’historiador pot arribar a conèixer les mentalitats de l’època? 2.1.3. LES FONTS Per poder il·lustrar aquests elements, la historiografia romàntica es veurà obligada a posar en valor elements de la vida popular i el folklore de cada cultura (contes, cançons, danses, llengua, literatura popular, etc.). Fonts, que fins aleshores no eren considerades ni fonts. 2.1.4. LA RECERCA DE PARADISOS PERDUTS Els romàntics tindran una obsessió per tal d’analitzar i estudiar la recerca sobre allò que anomenen els paradisos perduts. El romanticisme és un moviment profundament conservador, però amb un element
