¡Descarga Apunts conservació i restauració y más Apuntes en PDF de Conservación y Restauración de Bienes Culturales solo en Docsity!
APUNTS CONSERVACIÓ PART 2
TEMA.3 CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ DEL PATRIMONI
ARQUITECTÒNIC.
3.1 ELS ORIGINES DE LA CONCIENCIA PATRIMONIAL
La Mesquita de Còrdova→ material reutilitzat de romans i visigots. Un reaprofitament que serveix com a utilitat o com elements prestigios per dignificar el monument.
Duomo de Pisa→ s’incorpora marbre i peces de qualitat romanes sense “dissimular” (les peces tenen escriptures). No hi ha consciència patrimonial.
És en l’època del Renaixement com comença a sorgir aquesta conciencia de la conservació, l’antiguitat comença a ser interessant i venerada. Fascinació pel món antic. Els tractats d’arquitectura tenen un ull a l’antiguitat, volen aprendre com es constitueixen i com son les estructures del passat.
“He estudiat, mesurat i representat en dibuixos tots els edificis que tenien importància a la Roma de l'antiguitat”. Leon Battista Alberti.
Basilica Constantina de Sant Pere, Roma (reconstrucció). Reconstruïda a partir de l’any 1506.
Els segles de les llums i les primeres restauracions a Roma.
Giuseppe Valadier i Raffaele Stern van viure en l'època napoleònica. Hi havia una consciència neoclàssica. No existía encara la teoría de la restauració, l’única teoria que hi havia era de construcció.
“La restauració” del Coliseu→ Es trobava en molt males condicions i es tractava d’una zona abandonada no urbanitzada. Carlo Fontana en fa un projecte pel futur del Coliseu, va proposar construir una església dins. Al 1806 comença la restauració de Valadier i Stern. Les seves accions són de consolidacions estructurals i de regularització de les parts més degradades. També es van eliminar afegits posteriors per recuperar-ne la lectura original i es va intervenir en els arcs per estabilitzar-los. Aquest procés va marcar l’inici d’una nova sensibilitat envers la conservació dels monuments antics.
Pèrdues i destrucció del patrimoni durant la Revolució Francesa
Destrucció de símbols de l'opressió (símbols relacionats amb la monarquia o l’aristocràcia).
La destrucció de Cluny→ saquejada, cremada i reduïda a escombres l’any 1790. Aquest procés va provocar la pèrdua irreversible d’un dels centres monàstics més importants de l’Europa medieval.
El saqueig de Versalles al 1792→ el palau va ser buidat de mobiliari, obres d’art i objectes de luxe durant la Revolució. Moltes peces van ser venudes o dispersades i els espais reials van quedar profundament alterats, perdent gran part del seu esplendor original.
La profanació de Saint Denis al 1793→ les tombes reials van ser obertes i els restes dels monarques exhumats i llençats a fosses comunes. El tresor de l’església va ser confiscat i moltes escultures funeràries van patir desperfectes irreparables.
Els atacs a Notre Damel→ la catedral va patir destruccions dels caps de les estàtues dels reis bíblics, confosos amb monarques francesos. També es van malmetre imatges, altars i part del mobiliari litúrgic, i l’edifici va ser temporalment destinat a usos profans.
El context polític:
3.2 LES TEORIES DE LA RESTAURACIÓ ARQUITECTÒNIC ELS SEGLES XIX i XX.
La frança post-revolucionaria
Es comencen a elaborar teories per la restauració de monuments d’edificis romànics i gòtics. Això provoca un redescobriment d’aquella època que havia estat infravalorada. El problema d’aquest procés es tracta de la manca de referents de restauració.
Els arquitectes es teoritzen amb l’estil neoclàssic. No entenien com funcionaven els edificis romànics i gòtics. Falta de referents constructius, teòrics i de restauració.
Viollet-le-Duc (1814-1879)
Es tracta del primer en teoritzar com s’han de restaurar els monuments. El seu principi teòric era: “conèixer per restaurar”. Per ell s’ha d’estudiar, catalogar, documentar i dibuixar. La seva observació ho representa en dibuix. Mobilier Français es tracta d’un diccionari on s'aplica aquests principis de coneixement a través del dibuix, on analitza mobiliari i vestimentes. No només es limita a donar a conèixer el que troba, també hi fa propostes de com serien aquets suposats mobles, vestimentes etc de l’època medieval. L’architecture aplica el mateix mètode però en parts de l’arquitectura. Fa dibuixos de gran precisió. Li preocupa l’estructura i com funciona l’arquitectura romànica i gòtica francesa. Ja es sabia que l’arquitectura clàssica te unes regles lògiques, però faltaven les de l’art medieval. Intenta també crear com serien els models en un estat de plenitud de l’estil (ex: la creació d'una catedral gòtica ideal on es composarien una suma de parts de diferents catedrals). Determina una definició de restauració: “ Restaurar un edifici no és conservar-lo, reparar-lo o refer-lo, és tornar-lo a un estat complet que pot no haver existit mai en un moment concret .” La restauració per Viollet era recosntruir les parts perdudes, però també vol dir afegir les parts que no es van edificar mai (completar el monument, portar-lo a la plenitud de l’estil) i crear part que hauria d’haver tingut, o sigui que l’arquitecte té llibertat per
la manipulació i falsejar el monument. Viollet vol portar el monument sempre al seu estat de perfecció. Això és anomenat restauració en estil
Intervencions:
- Catedral de Notre Dame, restauració entre el 1845-1870: Col·loca de nou els caps a les escultures que s’havien quedat decapitades de la galeria dels reis d’Israel. No utilitza els poc caps conservats en mal estat, sinó que s’inventa tots els caps de nou (no es basa ni en els caps conservats). Tenia el projecte de de completar els campanars afegint agulles per portar l’edifici al seu estat de perfecció ideal. A causa la manca de recursos no es fa. El que treu dels campanars és el suport de fusta (és veu en el power). Reforma la porta del mig. La reforma polémica es tracta de l’agulla sobre el creuer. Ell la posar sense saber que anteriorment si que va haver-hi una, aquesta Viollet la dissenya a partir d’altres agulles d’altres catedrals. L’afegeix per la prefecció ideal. Més tard es descobreix que sí que hi havia una agulla gràcies a una miniatura (es veu al power). L’agulla de Viollet es va cremar en l’incendi del 2019.
- La ciutat de Carcassone, restauració 1852- La gent de Carcassonne vivia entre runes. Estudia la conformació originària i reconstruir la part superior de les torres.
- Castell de Pierrefonds, restauració 1857- Napoleó III decideix que el castell de Pierrefonds serà residència d’estiu de la cort. Doncs li cedeix la restauració a Viollet. Per portar el monument al seu estat de perfecció, decideix tornar a projectar el castell de forma pràcticament arbitrària i especulativa. Gran part del mobiliari que hi ha en l’interior és dissenyat per ell.
La influencia de Viollet-le-Duc:
- El Palau del papa Gelasi a l’abadia de Cluny, restaurat al 1873 per Charles Jean Laisné, deixeble de Viollet. Fa restauració en estil, en aquest cas gòtic, justificant totes les intervencions com eliminar la portalada barroca.
Frases clau: “La restauració suposa la destrossa més profunda que un espai pot patir… no és més que un engany”, “Restaurar el que un dia va ser gran i bell en arquitectura és tan impossible com ressuscitar als morts” “L’ànima només li pot donar (a un edifici) l’artífex (Persona que exerceix alguna art manual diec2)... una altra època podría donar-li una altre ànima, però això ja seria un edifici nou”. Introdueix el concepte fals històric: intentar reconstruir la ruïna és allunyar-nos de l’original i, per tant, la falseja. Ruskin tenia al cap les restauracions que s’estaven fent en l’època una és la Fondaco dei Turchi a Venècia. Per ell, la única cosa que es pot fer és conservar l’obra en ruïnes “Cuideu dels vostres monuments i no tindrem la necessitat de reparar-los. Algunes fulles de plom col·locades a temps sobre el sostre… retirar branques que bloquegen algun conducte salvaran de la ruïna murs i cobertes…” “Vetlleu amb vigilància sobre un edifici vell… tingueu cuidado de les sevs pedres com ho farieu amb les joies d’una corona… manteniu-lo amb vigues quan s’enfonsi; no us preocupeu per la lletjor del recurs, val més una crossa que la perdua d’un membre…” Principi del manteniment continu o el què es coneix avui en dia la conservació preventiva. Les teories de Ruski:
- Conservació preventiva.
- Cicle vital i acceptació de la pèrdua dels edificis.
- Trenca la cadena de transmissió de futures generacions.
- No dona claus pràctiques per la conservació/restauració.
- Té una idea més romantica.
La teoria de Ruski té els seus buits i limitacions. Per exemple, que s’ha de fer amb edificis afectats per desastres naturals? Segons la teoria, se’ls hauria de deixar tal com quedin i deixar que es perdin. També hi han casos on amb la conservació i el manteniment continu no és suficient.
Camillo Boito (1836-1914)
Es tracta d’un arquitecte, crític d’art i professor a l’Acadèmia de Belles Arts de Brera i Politècnic de Milà. També és escriptor i novel·lista.
En el Congrés Nacional d’Enginyers i Arquitectes del 1883 exposa una nova linea de conservació: “El primer i inflexible principi consisteix en no innovar” “Convé deixar incomplet i imperfecte tot el que es troba incomplet i imperfecte…les irregularitats i defectes son fets històrics plens d'interès” Es posiciona en contra les idees de Viollet, que en aquell moment eren de gran interés. També està en contra de Riskin ja que pensa que en casos si que s’ha de restaurar perquè no es perdi l’edifici, s’han de fer un seguit de criteris que no falsegen el monument. Les idees que transmet en el congrés son:
- Restaurar no és corregir.
- Les “imperfeccions” son part del monument.
- Respectar la història del propi monument.
La teoria de Boito es basa en els vuit punts d’actuació pràctica:
- El monument és una font d’informació històrica:
- Evitar la selecció d’un estil principal (com proposava Viollet).
- Respectar les capes de la Història.
- Diferència d’estil entre allò que és nou i vell.
- Quan s’hagi de refer un element, ha d’utilitzar un estil que es pugui distingir de la part original.
- Diferència de material per discriminar els afegits.
- Supressió de siluetes i motius ornamentals.
- Per distingir l’original del restaurat.
- Marques de distinció els elements nous.
- Plaques o inscripcions que informin del procés de restauració.
- Documentar el procés de restauració amb informes o fotografies.
- Notorietat: donar a conèixer el procés de restauració a través de la premsa o altres mitjans.
Algun d’aquests punts formen part de la restauració actual, especialment els punts 1, 2, 3, 7 i 8.
No fa gaires restauracions, però una clau és la Porta Ticinese. Una porta de la muralla medieval de Milà que restaura al 1860-65. Havia perdut la funció original de
3.3 LES CARTES INTERNACIONALS
Recomanacions de les pautes de restauració a seguir. Fruit d’un congrés o una trobada en matèria de restauració arquitectònica. Referència a nivell internacional. No té legitimitat jurídica però la legislació de cada país acostuma a seguir-les.
Carta d’Atenes (1931)
És el primer document internacional, fruit d’una trobada d’experts en conservació i restauració de monuments. És patrocinada per la Societat de les Nacions. Recull les teories de Boito i Giovannoni. Està organitzada en 10 articles principals. En l'article 2 es menciona que es rebutja les restitucions integrals dels monuments, pròpies de la restauració ideal del s.XIX defensades per Viollet-le-Duc, i aposta per la conservació mitjançant el manteniment regular i permanent (aplica la teoria de Ruski). La restauració només es considerada admissible quan és estrictament necessària, i sempre respectant el valor històric i artístic de l’obra, així com totes les seves etapes i estils (això ja és completament Boito o Giovannoni). A més, es recomana mantenir l’ús dels monuments com a garantia de conservació, sempre que aquest sigui compatible amb el seu caràcter històric i artístic. En l’article 4 diu que tot allò que afegim ho podem discriminar utilitzant altres materials que es puguin identificar (vol dir totes les parts noves que s’afegeixin a un monument han de ser reconeixibles). En l’article 7 posa l’accent en la importància de respectar el caràcter i la fisonomia de la ciutat, especialment en les zones properes als monuments històrics, on l’entorn urbà ha de ser objecte d’una protecció especial. Es defensa la conservació de les perspectives i vistes significatives, així com la necessitat d’eliminar elements que alterin o degradin la percepció dels monuments, com la publicitat, les instal·lacions tècniques visibles o les activitats industrials sorolloses i intrusives, amb l’objectiu de preservar la dignitat i la lectura visual i ambiental dels béns històrics. L’article 10 defensa que la millor garantia per a la conservació dels monuments i les obres d’art és el respecte i l’afecte de la població. Per això, destaca el paper fonamental de les institucions públiques i, especialment, de l’educació, recomanant que es fomenti des de la infància i la joventut el respecte pel patrimoni. L’objectiu és
evitar comportaments que el puguin deteriorar i promoure la comprensió del seu significat i la implicació activa en la protecció dels testimonis de totes les civilitzacions.
Altres cartes internacionals:
- Carta de Venecia (1964, UNESCO).
- Carta de Nairobi (1967, UNESCO).
- Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic (1975, Consell d’Europa).
- Carta de Granada per la salvaguarda del patrimoni arquitectònic a Europa (1985).
- Carta de Cracovia (2000, UNESCO).
3.4 ALOIS RIEGL I EL VALOR DELS MONUMENTS
Alois Riegl (1858-1905)
Riegl és considerat el pare del formalisme i va ser un historiador de l’art destacat dins de l’Escola de Viena, on el formalisme va tenir un paper fonamental. L’any 1886 va començar a treballar com a conservador del Museu d’Arts Decoratives de Viena. Més endavant, el 1897, va ser anomenat catedràtic de la Universitat de Viena Esdevé el president de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics d’Àustria. Li encarreguen un informe per la renovació legislativa i institucional del sistema de protecció dels monuments artístics (1903). Aquest informe es el text El culte modern als monuments (Viena, 1903). En aquest llibre estructura el pesament a partir de la distinció entre dos valors del monument: el valor commemoratiu, vinculat a la memòria i al passat històric, i, el valor contemporani, relacionat amb el present, l’ús i la percepció estètica actual.
evitar una “mort prematura” (ensorraments, destrucció etc), però no aturar ni falsejar l’envelliment natural.
Monuments i valors actuals:
- El valor instrumental.
- Entén el monument com element útil per al present, fet que exigeix adaptacions funcionals que entren en conflicte amb el valor d’antiguitat, basat en el respecte del pas del temps.
- Els valors artístics.
- Valor de novetat.
- Vol eliminar qualsevol alteració pel pas del temps ( Repristino , represtinar: tornat a donar valor). Principal enemic del valor d’antiguitat. Requereix de la restauració. Restauració en estil: unió entre el valor de novetat i el valor històric.
- Ex. Mare de Déu romànica, origen desconegut, ingressada al MNAC 1920
- Valor artístic relatiu.
- Obres de les generacions precedents són testimonis de la creació humana passada. Però també son apreciades pels seus aspectes artístics de forma i color.
- Conservació del monument en l’estat que ens ha arribat.
3.5 TORRES BALBÀS I LA RESTAURACIÓ CIENTÍFICA
Leopoldo Torres Balbás (Madrid, 1888-1960) es va formar a la Escuela de Arquitectura de Madrid i a la Institución Libre de Enseñanza. Al 1931 guanya la càtedra d’Història de l’Arquitectura a la Escuela de Arquitectura de Madrid. Arquitecte restaurador de l'Alhambra 1923-1936. Arquitecte restaurador, arqueòleg, historiador de l’arquitectura. És el pare de la restauració monumental a Espanya.
Disconformitat amb la restauració en estil:
- “Les restauracions les fan arquitectes constructors”→ Aquests professionals prioritzaven criteris tècnics, estètics o estructurals, sovint per damunt del valor històric, documental o arqueològic del monument.
- “Tots seguien el procediment radicals restauradors de l'arquitecte Viollet-le-Duc”
- Això prova que els monuments espanyols es refeien totalment, doncs borraven les accions del temps i quedaven com nous.
Imposa el respecte del pas del temps:
- Estricte conservació i respecta lo antic que té l’Alhambra.
- Conservar i respectar casi sempre, restaurar només l’últim extrem de tal manera que l’obra moderna es distingeix de la vella.
Reclama la formació de l’arquitecte restaurador especialitzat:
- No qualsevol arquitecte està capacitat per intervenir en la conservació o restauració de monuments
- Critica que la restauració sigui considerada una activitat secundària o accessòria dins la pràctica professional de l’arquitecte, i no una disciplina autònoma i complexa.
- Reclama la professionalització i transmissió del coneixement mitjançant la formació d’arquitectes restauradors especialitzats, per evitar la pèrdua irreparable del patrimoni històric.
L’arquitecte conservador de monuments ha de complir aquests aspectes:
- Comprensió i respecte dels principis teòrics que rebutgen la invenció fantasiosa. L’arquitectiva ni ha d’actuar com a creador lliure (Viollet-le-Duc).
- Coneixement de les tècniques i materials nous per tal de no desmuntar el monument davant de les esquerdes o moviments de terres.
- Sòlida formació teòrica en història per comprendre el llenguatge de l’edifici.
- Capacitat de comprendre el subsòl arqueològic i l’estratificació murària.
EX. La reconstrucció del Campanile de San Marco. Al 1902 s’enderroca .Després de la proposta de diferents nous projectes per l’edifici li encarreguen a Luca Beltrami la reconstrucció que la de fer “Com’era dov’era”. Això vol dir que havia de mantenir l’autenticitat històrica del monument, es rebutja qualsevol interpretació estilística moderna, es prioritza la fidelitat original. La causa del col·lapse: fatiga del propi material. Els murs de maó tant alts suportaven el seu propi pes i una càrrega afegida de l’agulla renaixentista. Intervenció: es respecte el lloc i la memòria del monument, però es reforça i s’amplia (aplicació de la continuïtat històrica amb una millora tècnica). Reconstrucció fidel però més lleugera. Reforç de l’estructura i el mur de la caixa de les escales. Ús de maons vermells coetanis i no els originals bizantins del s.XV.
Traumes de la II guerra mundial
Les Cartes internacionals marquen unes pautes generals, aplicar-les és la responsabilitat de l’arquitecte que porta endavant la restauració. Durant la II guerra mundial cada ciutat es veu afectada per la pèrdua i destrossa de monuments.
Alte Pinakothek de Munich, un edifici neoclàssic de principis del s.XIX. Durant la guerra van caure diverses bombes, destrossant la part central, però queden en peu les parts laterals. El principi de restauració que s’aplica és de les idees de Boito, es decideix mantenir els laterals i reintegrar la llacuna del centre utilitzant un material que es distingeix de l’original. Refant la volumetria i les obertures, però no es refà l’ornamentació.
Catedral de Coventry (Anglaterra) catedral gòtica del s.XIV és bombardejada durant la guerra i queda en estat de ruïna. Es decideix que no es reconstruirà l’edifici, es conserven les ruïnes com a testimoni del conflicte. Es construeix una nova catedral al costat, d’arquitectura contemporània (Basil Spence).
Plaça del mercat de Varsòvia (Polònia). Després de la guerra queda en un estat de ruïna. Es considera que té un gran valor històric i sentimental per la ciutat i es
reconstrueix per mantenir la identitat de la ciutat. Utilitzen imatges gràfiques per veure com era la plaça. Es fa una restauració mimètica. Es col·loquen plaques informatives per explicar el procés de restauració.
Església de Santa Chiara a Nàpols, és una església gòtica del s.XIV es bombardejada al 1943 per la guerra. Es decideix eliminar les decoracions barroques afegides al s.XVIII. Es pren un criteri de retorn a l’estructura gòtica original, basada en estudis històrics i arqueològics. Resultat: espai interior sobri, que reflecteix una lectura “purista” del monument. Debat teòric ja que suposa una pèrdua d’una fase històrica (barroca).
La restauració de la muralla romana de Barcelona
La muralla té una llarga vida, conviu amb altres èpoques (com la medieval) i edificacions. Aquesta deixa de tenir una funció defensiva. La restauració comença als anys 50-60. Després dels bombardejos de la guerra civil, part dels habitatges que s’havien fet a la muralla havien caigut. Per part de l’ajuntament es decideix enderrocar els habitatges adossats a la muralla, però es descobreix que la muralla està plena de forats, buits i mutacions degut la construcció d'aquests habitatges (havien clavat bigues, s’havien obert finestres, portes, encaixos etc). Es decideix aplicar el principi de la discriminació dels afegits, es refà la forma de la muralla perquè es pugui entendre visualment però amb materials diferents, sense falsejar la restauració.
L’ús del formigó
Torre dels Frares, Hostalric. Aquestes havien quedat malmeses després de la guerra del francès, es decideix restaurar-la a la segona meitat del s.XX. Es refa la part superior, donat-li estabilitat, seguint el principi de contrastar l’original de pedra de l’afegit en formigó.
organitza el primer laboratori de restauració. Al 1938 Crea l’ Istituto Centrale per il Restauro , a Roma, que dirigirà fins 1959. És la primera institució destinada a la restauració de béns culturals, sobretot mobles, en tot el món. És professor a la Universitat La Sapienza a Roma i és col·laborador de la UNESCO (anys 50-60). Al 1963 publica la Teoría del Restauro on sistematitza i dona forma a les seves teories de restauració que a formulat a partir de l’experiencia pràctica com a director de l’Istituto Centrale del Restauro. És un gran referent internacional. Al 1972 aprovació de la Carta del Restauro:
- La salvaguarda i restauració d’antiguitats.
- La forma de procedir en les restauracions arquitectòniques.
- Execució de les restauracions pictòriques i escultòriques→ és el primer cop que es posa en el mateix nivell els béns mobles.
- La tutela dels centre històrics.
Principis de la Teoria del Restauro
Que és una restauració?→ qualsevol intervenció dirigida a retornar la eficiència a un producte de l’activitat humana. Distinció entre:
- manufactures industrials: quan l’objectiu de la restauració és restablir la seva funcionalitat (reparar-les).
- Obres d’art: el restabliment de la funcionalitat és un aspecte secundari. Es distingeix d’una manufactura industrial ja que la naturalesa de l’obra d’art és un producte especial de l'activitat humana amb una doble vessant:
- Instància estètica.
- Instància històrica: producte que es realitza en un moment concret i que implica que la història de l’art té una continuïtat històrica. En aquest sentit Brandi parla de diferents presents històrics: el pas del temps marca l’obra d’art i no s’ha d’esborrar.
Proposa una segona definició de restauració referida exclusivament a les obres d’art: La restauració constitueix el moment metodològic del reconeixement de l’obra d’art
en la seva consistència fisica i en la seva doble polaritat estètica i històrica, en ordre a la seva transmissió al futur.
El concepte de la unitat potencia (o unitat d’imatge): La restauració ha de dirigir-se al restabliment de la unitat potencial de l’obra d’art, sempre que això sigui possible sense cometre una falsificació artística o una falsificació històrica, i sense esborrar les traces del transcurs de l’obra d’art a través del temps.
- Cal potenciar el gaudiment estètic de l’obra.
- La imatge ha de ser fàcil de llegir.
- Cercar la unitat potencial de la imatge
- Restaurar no és embellir és poder tornar a llegir
- Dilema: com reitegrar les llacunes de les imatges sense cometre un fals històric? Segons Brandi, no totes les llacunes s’han d’eliminar visualment, ja que l’obra no ha de caure en un fals artístic. En casos com el Crucifix de Cimabue o l’Annunciazione de Messina, la reintegració es limita per evitar falsificacions, mantenint les llacunes com a testimoni del temps, mentre que en obres com el Retaule de Sant Pere del Mestre de Cinctorres la reintegració és possible perquè no implica invenció formal.
La reversibilitat: les obres han de tenir la mínima intervenció. Han de ser reversibles, per què en el futur poden haver-hi noves solucions o es poden canviar els criteris. Les actuacions han der ser reversibles.
La figura del restaurador: el restaurador s’independitza de l’artista. És una figura professional autònoma. Un restaurador és un restaurador especialitzat i guiats per restauradors.
