¡Descarga Apunts Conservació i Restauració y más Apuntes en PDF de Conservación y Restauración de Bienes Culturales solo en Docsity!
Conservació de béns culturals
BLOC 1
1. Concepte de “bé cultural”
És un concepte molt recent, s’ha format després d’un procés molt lent i gradual. En realitat té una data de naixement oficial, el 1954. Bàsicament en aquest any s’organitza una conferencia internacional patrocinada per la UNESCO que porta a la firma d’una convenció anomenada “ Convención para la protección de los bienes culturales en caso de conflicto armado ”, convenció de la Haya, aquí promociona una trobada i un marc internacional per evitar que es produeixi un altre desastre de bens culturals, que era el que havia passat a la segona guerra mundial. Arribar un acord per a que no es torni a produir el passat. Aquí participen tots els països importants del mon occidental. És el primer cop en la historia que s’utilitza el terme de bé cultural, es formula en aquest any en el marc d’aquesta convenció. Tot això vol dir que abans de 1954 la terminologia que s’utilitzava en matèria cultural no era aquesta, no es parlava de bens culturals, abans d’aquesta data la terminologia eren monuments o bé obres d’art. Aquests termes podríem dir que són sinònims? No, els monuments són d’alguna manera el desencadenant que crea el concepte de bé cultural , podríem dir que és un diagrama cronològic: la societat es consciencia de la importància dels monuments, després de les obres d’art i finalment s’arriba als béns culturals. Bé cultural és un concepte molt més ampli, per això la UNESCO sent la necessitat de crear el concepte, perquè els altres dos són conceptes molt més restringits, no entra la literatura, per exemple. Es crea aquest concepte perquè la societat s’està conscient per la importància de protegir tot allò que va més enllà dels monuments i les obres d’art. Un arxiu conte documentació escrita que moltes vegades no té component artístic, però té un gran valor històric i cultura, si fem servir la terminologia de be cultural, aquets patrimoni documental entra dins. Llavors com a definició podríem dir que bé cultural és una categoria que la UNESCO sent la necessitat de crear perquè necessita una categoria que sigui amplia, diversa, plural, globalitzant, una categoria que d’alguna manera ho inclogui tot. Una categoria que va més enllà dels monuments i obres d’art, inclou més coses. Podríem dir que els bens culturals formen un conjunt que és el nostre patrimoni com a societat, el conjunt de bens culturals forma el patrimoni e la nostra col·lectivitat, forma el patrimoni que és el llegat històric, artístic i identitari d’una societat. Sense els nostres ens culturals no tindríem la nostra identitat com a societat, per tant com a definició corresponen al llegat històric, artístic i identitari d’una societat que nosaltres rebem dels nostres pares i després passem als nostres fills; aquest llegat passa d’una generació a una altra, hi ha u diàleg Inter-generacional. Els béns culturals: en quin estat ens ha arribat aquesta herència? Hem rebut tot el que ens correspondria o hem perdut part? El concepte correspon a una construcció social, és la societat que en cada moment històric decideix què es conserva i què no; tot això respon al fet de que el concepte de bé cultural correspon a una construcció social. Un bé cultural és fruit de moltes
decisions, com ara canvis, desconstruccions, decisions voluntàries/involuntàries. La conseqüència d’una decisió purament política i econòmica és un desastre pels béns culturals. El concepte d’imatge és un concepte molt poderós, hi ha una necessitat en la societat de fer alguna cosa amb una imatge ja que aquesta pot ser molt poderosa. De quina manera, un objecte entra dins de la categoria de bé cultural? Es pot considerar que una obra d’art, un monument o el que sigui, neix ja amb la condició de bé cultural o adquireix aquesta condició en algun moment? Un tipus de bé cultural entra en un determinat moment dins de la conscienciació social perquè la societat li dona un nou valor. El punt clau és que el concepte de bé cultural correspon a una construcció social. Alguns dels béns culturals més importants d’avui dia, quan van néixer, van ser objectes de polèmiques enormes. En la majoria dels casos ens referim a obres, arquitectures, monuments, que no neixen amb el concepte de bé cultural però que amb el tempos l’adquireixen. Parlem d’una societat que després d’un temps (un generació o més, inclús segles), en un moment determinat reconeix la condició d’un bé, li dona i atorga una nova visió que correspon a la patrimonialització. És un concepte dinàmic, és la manera que té la societat de mirar al seu passat, com es relaciona aquesta amb el seu passat, que vol conservar i per que, amb què s’identifica. Què passa amb tot allò que és fruit de la contemporaneïtat? Pot tenir el mateix significat que un bé cultural del passat? Com els relacionem amb les produccions del pressent, de la contemporaneïtat? El temps ho dirà, no som nosaltres qui ho decidim sinó els futurs, els qui mirin cap al seu passat. És una qüestió de les generacions del futur, però poden haver excepcions, si una societat es sent molt identificada amb alguna obra, monument o arquitectura, es pot patrimonialitzar abans. El concepte de be cultural correspon a u debat constant, la manera que té la societat de veure’s reflectida en determinades obres del seu passat i del seu present, si la societat ho considera com a símbol d’identitat. Una ciutat seria la mateixa sense els seus béns culturals? No, això és degut a que els monuments dialoguen amb la col·lectivitat de la societat de la ciutat. Aquest diàleg farà que la societat se senti identificada amb el monument i li atorgui el reconeixement de bé cultural. 08/
2. TIPOLOGIES DE BÉNS CULTURALS
Com es cataloguen els béns culturals? Per convenció, se solen catalogar en tres categories: béns mobles, béns immobles i béns immaterials. 2.1. Béns mobles Podríem dir que són tot aquells que poder ser traslladats o transportats sense perdre la seva identitat. Quan parlem de béns mobles parlem de béns historicoartístics, béns arqueològics, béns arxivístics i bibliogràfics i béns etnològics. Hi ha una vessant negativa i és que són fàcilment protagonistes del comerç il·legal i són de fàcil destrucció degut a la seva mida. La seva protecció és més difícil a causa de la seva mobilitat.
poden ser també estàtues, no són sinònims perquè hi ha més exemples que s’escapen d’això (murals, obeliscos, arcs de triomf...). Dins de les lleis actuals, quan es parla de béns arquitectònics es sol distingir en 4 subcategories, els monuments per una banda, conjunts històrics, arquitectura industrials i jardins històrics; aquestes tres ultimes són noves, han entrat recentment a la consciencia social, són tres casos d’arquitectura que no sempre es corresponen amb la idea de monument. 3.1. Els conjunts històrics Són els monuments que necessiten els seu entorn, per tant no només s’ha de protegir el monument propi o monuments, sinó tot el que l’envolta i li dota de sentit. Quan la societat comença a conscienciar-se de la necessitat de conservar els conjunts històrics? Comença a adonar-se de la importància quan neix la necessitat de realitzar grans plans urbanístics a les ciutats europees. El primer i que posa en marxa això és la reforma urbanística de París, el Pla Haussmann (a partir del 1853), altres exemples serien la Via Laietana a Barcelona i la Plaça Sant Pere a Roma (la Via de la conciliacione). Totes aquestes exemples demostren que la societat en aquest punt no estava conscienciada de la importància dels conjunts històrics. El gran salt on la societat s’acaba conscienciant és amb la Segona Guerra Mundial, on els bombardejos massius porten a la destrucció entre el 80 i el 90% del patrimoni. Per primer cop criden l’atenció sobre la existència dels conjunts històrics. Serà després de la Segona Guerra Mundial quan plenament s’involucren i comencen amb la protecció, el tema ja ha calat a la societat → Marc internacional de protecció, congressos on es signen documents de preservar conjunts històrics:
- Carta d’Atenes (1931): és el primer acord important sobre els conjunts històrics.
- Carta de Venècia (1954): Serà ja, després de la Segona Guerra Mundial, on es començaran a plantejar idees i acords per protegir els conjunts històrics.
- “Recomendación relativa a la salvaguarda de los conjuntos históricos” (UNESCO, 1976)
- “Convención para la salvaguarda del patrimonio arquitectónico en Europa” (Granada,
- Carta de Cracòvia (2000) En el cas d’Espanya, la legislació nacional espanyola recull totes aquestes recomanacions, línies de treball, aprovades a nivell internacional. SE celebra un congres a nivell internacional i després la legislació de cada país va recollint les pautes que s’han treballa en aquestes convencions socials; llavors Espanya adapta aquesta convenció amb aquestes recomanacions i crea marcs legals que s’encarreguin de la protecció de conjunts històrics. Inclou un títol específic “Planes específicos para los conjuntos históricos”, s’ha pensat una estratègia de protecció que esta inclosa dins de la llei de manera especifica. Tot i així, continua tractant-se d’un patrimoni que encara és vulnerable, poden ser objecte d’interessos diferents. Existeix un marc legal que en teoria tutela aquests béns, però hi ha un limbo quan hi ha interessos molt forts, propietats privades, casos de corrupció... Continuen passant casos (especialment jaciments arqueològics) on, tot i que existeix la llei, no es respecta, continua sent vulnerable.
3.2. Jardins històrics Parlem d’una sèrie d’espais d’oci que corresponen, en la majoria dels cassos, a antigues residencies reials. No parlem de monuments, els desvinculem perquè hi participa la natura. Representen una evolució del concepte de monument, ens adonem que hem d’anar mes enllà que la definició de monument per entendre la importància dels jardins. Es comença a reconèixer i crear un procés de mecanismes de protecció als anys 80 del segle XX, aquí es on es dona per primer cop la definició de jardí històric. A la carta de Florència (1981), la primera trobada internacional celebrada sobre jardins històrics, per primer cop i es dona la definició, la primera de la historia. La definició en concret és: « composicions arquitectòniques i vegetals que des del punt de vista de la historia de l’art tenen un interès públic ». La llei espanyola pràcticament fa el mateix que amb els conjunts històrics, quan al 1985 s’aprova la llei de “patrimonio español” hi ha un apartat pels jardins històrics, on especifiquen millor la definició d’aquests espais. Aquesta definició és: « espacios delimitados, productos de la ordenación por el hombre de elementos naturales, a veces complementados con estructuras de fábrica, y estimados de interés en función de su origen o pasado histórico o de sus valores estéticos, sensoriales o botánicos ». Marc internacional:
- Carta de Florència, primer document internacional.
- “Convención para la salvaguarda del patrimonio arquitectónico en Europa” (Granada, 1985). Tot i que existeix un marc internacional que reconeix la importància de protecció dels jardins històrics, en realitat no s‘ha establert cap mecanisme específic per la seva conservació, perquè pot ser la categoria és “massa jove” i ocupen un lloc més marginal que els conjunts històrics. 3.3. L’arquitectura industrial L’arquitectura industria és una subcategoria dels béns arquitectònics que realment ha entrat molt tard dins de la consciència social i, inclús, encara està en procés (la societat encara no està conscienciada de què és i com protegir-la). Quan parlem de l’arquitectura industrial parlem d’un conjunt de béns pertanyents a l’època de la societat industrial. Estem parlant, doncs, de dos segles d’arquitectures molt diverses entre elles. Necessitem reunir, per tant, una sèrie de béns que arquitectònicament, estilísticament i a nivell dels materials emprats són molt diferents. Quan parlem d’arquitectura industrial ens referim a una arquitectura que es situa en territoris concrets i específics (en les zones més industrialitzades). 3.3.1. Els béns industrials Parlem de béns industrials al conjunt de béns que procedeixen de la època de la revolució industrial. El seu arc cronològic el situem a la segona meitat del segle XVIII als anys 60 del segle XX. Aquest són típics del món occidental, dins del món occidental, es concentren en llocs determinats.
4.2. Planificació És una competència que pertany a les administracions públiques (Ministeri de cultura (Espanya), Departaments de cultura (Generalitat) i ajuntaments). Depenent dels recursos que associem al ministeri de cultura, es podrà actuar de forma més activa o no en els béns culturals. 4.3. Protecció Sens dubte, aquesta és la tasca més complexa de totes; és molt difícil protegir un patrimoni artístic tant ampli. Quan es parla de protecció del patrimoni, trobarem els termes “tutela”, “conservació” i “restauració” com a sinònims. Però, són sinònims? No són sinònimes, són tasques diferents però s’han de complementar per aconseguir una bona protecció. La “tutela” és una funció pertanyent a una administració concreta que ha de vetllar per tenir cura dels béns culturals per evitar que es degradin o inclús es puguin perdre. Conjunt d’actuacions de custòdia i defensa dels béns culturals a través d’instruments jurídics corresponents. La tutela es porta endavant a partir de dues vies paral·leles; per una banda, la legislació (lleis), i per l’altra, la lluita contra l'espoli i el tràfic il·lícit (forces de policia). En el cas d’Espanya, existeix una brigada específica: Brigada del Patrimonio Histórico de la guardia civil. Hi ha casos en els quals la Guardia Civil recupera certs béns artístics però després no saben on retornar perquè no hi ha hagut una denúncia; en aquests casos, demanen ajut a la ciutadania per poder tornar l’objecte al seu lloc de procedència. No existeix una única definició unívoca dels conceptes de “conservació” i “restauració”. Les definicions més acceptades a nivell internacional són:
- Conservació: conjunt d’actuacions que tenen com a objectiu assegurar i prolongar la vida d’un bé cultural sense intervenir directament en ell. o L'objectiu de la conservació és allargar la vida del bé artístic sense intervenir directament en ell sinó intervenir en el seu entorn (l’exemple més clar sería intervenir en el clima on es situa l’objecte artístic).
- Restauració, en canvi, és quelcom més esporàdic que s’ha de tractar en casos excepcionals: Conjunt d’actuacions que, intervenint sobre un bé cultural deteriorat, tenen com a objectiu tornar-li la seva correcta lectura visual i/o la seva integritat física i estètica. o Les tasques de restauració més comunes són les neteges, remoure repintats no originals que poden provocar la no correcta lectura de la pintura, reintegració de llacunes pictòriques o arquitectòniques (afegir pigmentació als espais que han patit una degradació total del color). 4.4. Difusió Aquesta fase seria l’encarregada de tancar tot el cicle i de donar sentit a la presència dels béns culturals. Quan parlem de la difusió dels béns culturals en referim a totes aquelles activitats que permeten que la societat pugui gaudir-los i accedir a ells. L'obertura d’un museu, l’organització de visites guiades en un jaciment arqueològic o la publicació d’un estudi sobre un monument són els exemples més clàssics de mitjans de difusió dels béns culturals.
La UNESCO, inclús, ha entès la importància del turisme cultural i diu: “ el turismo cultural es la oportunidad que permite a la población local extraer beneficios económicos y un sentimiento de satisfacción, es decir, empleos, ingresos y orgullo de lo propio. Las autoridades nacionales y locales deben sacar provecho de los recursos del patrimonio cobrando impuestos directos o indirectos y realzando su imagen y su reconocimiento internacional”. 4.4.1. La consolidació del turisme cultural a Espanya L’activitat social que s’ha generalitzat sobretot durant els últims 30 anys, que comporta factors econòmics i socials, com són:
- L’augment de l’esperança de vida.
- L’augment del nivell d’instrucció.
- La millora general de la mobilitat i el transport. Avui en dia la indústria turística és un dels principals motors de la economia. No obstant, no és possible que el turisme cultural posi en perill els béns culturals de cada país. Per tant, s’ha de trobar una formula que ens deixi crear un turisme cultural sostenible. Els béns culturals són un producte econòmic capaç de generar riquesa i oportunitats de treball per al seu territori. 4.5. Un model de gestió: l’Alhambra Un cas pioner dins del context espanyol és el cas de l’Alhambra; és un dels primers monuments on es comencen a aplicar certs criteris relacionats amb el turisme cultural sostenible per intentar trobar un límit amb l’explotació turística del recinte i que, alhora, aquests criteris siguin respectuosos amb la seva història i, sobretot, amb la seva conservació. El tema comença per el fet que l’Alhambra és un monument únic en el món occidental, no trobarem cap país occidental que tingui un recinte com l’Alhambra, que sigui quelcom excepcional per les seves mides, que combini tant bé els espais interiors amb exteriors, etc. Això, juntament a que és un monument que forma part del patrimoni de l’UNESCO, ha comportar que sigui un dels monuments més interessants a nivell mundial per ser visitat. Al 1999 l’Alhambra rebia més de 3 milions de visitants. Era, en aquell context, el monument espanyol més visitat. Evidentment, aquesta pressió turística havia comportat problemes com que l’explotació tocava el límit tant que posava en perill la conservació del recinte. El patronat de l’Alhambra encarrega un estudi per conèixer els límits de l’explotació turística per tal d’aconseguir fixar uns paràmetres que permetin als visitants gaudir de la visita i, alhora, assegurar l’estat de conservació. El resultat d’aquest estudi és la creació de l’idea “ capacitat de càrrega ”: límit més enllà del qual l’explotació turística és perjudicial per el monument. Per tant, s’ha de fixar un nombre màxim de visitants a l’any (2.763.500) els quals seran repartits en diverses i àmplies franges horàries en la majoria dels mesos de l’any.
BLOC 2
2. EL MARC LEGAL
Farem una ullada la marc legal internacional, les institucions que a nivell internacional regulen els béns culturals i la legislació espanyola. 2.1. Organismes i institucions internacionals de protecció del patrimoni: la UNESCO La UNESCO es la organització mes influent a nivell mundial en temes de béns culturals, es la referencia internacional. Quan parlem de la UNESCO hem de fer un pas enrere i tornar a un moment històric específic, la segona guerra mundial, perquè ela UNESCO es el fruit dels esdeveniments d’aquesta. La Segona Guerra Mundial va ser un dels pitjors desastres històrics en termes de patrimoni, sobretot en casos de països concrets d’Europa, com Holanda, Alemanya, Bèlgica, França... Sobretot en questes països els bombardejos massius causen la destrucció de mes de la meitat del patrimoni d’aquests països. Evidentment és dels pitjors desastres de la historia patrimonial del planeta, però es la conscienciació de la societat que comporta una pèrdua d’aquesta envergadura, aquesta és la que dona la empenta definitiva a la necessitat de protegir els bens culturals. Un precedent de la UNESCO seria The Monuments Men , llibre del qual s’ha extret una pel·lícula, que dona idea molt clara del qual estava passant durant la Segona Guerra Mundial. Aquestes eren una brigada de l’exèrcit italià format entre el 43-44, que actua en territori de guerra, en mig de les batalles, per intentar protegir els béns culturals. L’exercit italià funda aquesta brigada, que era molt reduïda, bàsicament eren soldats que tenien formació en bens culturals (escultors, pintors, arquitectes, professors d’història de l’art...) l’objectiu que intenten portar endavant es doble: per una banda intentar protegir els monuments (d’aquí el nom de la brigada), tractaven de que no bombardegessin un monument, no apuntar en específic cap a una direcció, no utilitzar monuments històrics com a base militars...; d’altra banda, recuperar totes aquelles d’obres d’art importants que havien desaparegut durant la ocupació nazi, i tornar-les al seu lloc d’origen. És indicativa de la nova conscienciació que esta vivint la societat occidental davant d’aquest robatoris que es produeixen en aquest context, la societat esta preparada per treballar en la línia de protecció del s vens culturals, aquesta brigada demostra que hi existeix aquesta sensibilitat. Acabada la guerra, aquesta sensibilitat es materialitza en la fundació de la UNESCO, acabada la guerra, una de les primeres coses que fan els països occidentals es buscar un marc legal en nivell internacional que garanteixi en la línia de no repetir la destrucció que s’havia produït en la segona guerra mundial. Això porta en la fundació de la UNESCO, el qual és un acrònim de United Nations Educacional Scientific and Cultural Organitzation, va ser fundada el 4 de novembre de 1946, ha passat un any del tancament de la segona guerra mundial, era un tema tan5 important que nomes en un any i en una situació inestable, aconsegueixen trobar un acord per fundar aquesta associació que te com a objectius vetllar pels béns culturals. Té seu general a paris i està vinculada amb la ONU.
A la carta fundacional de la UNESCO es podia llegir, per veure la importància que els hi donen: « Contribuir al mantenimiento de la paz y la Seguridad haciendo más estrecha la colaboración entre las naciones en el campo de la educación, la ciencia y la cultura ». Es llegeix l’objectiu, parla de col·laboració, es important que per primer cop en la historia s’està fundant una organització internacional que vincula la cultura o els bens culturals amb el manteniment de la pau. Els béns culturals són un mitja per afavorir la pau, això es el que esta dient la UNESCO, s’han de preservar perquè van mes enllà del significat simbòlic, mai abans s’havia reconegut una cosa com aquesta. Fundació de la UNESCO vinculat amb la declaració universal dels drets humans, l’aprovació d’aquesta que passa al 1948, dos anys després de a fundació de la UNESCO. Aquesta declaració menciona, entre els drets fonamentals de l’home, el dret a la educació i a la cultura, per tant estaran en la mateixa línia n la que treballa la UNESCO, son filles del mateix moment històric. Fruit de les mateixes necessitats socials. Què fa exactament la UNESCO? Quines són les tasques mes important? Podríem dir que son de tres tipus, tres tasques principals:
- Promou i promociona una seu d’acords internacionals que s’anomenen convencions internacionals , o també convenis, cartes o tractats internacionals. Vol dir que la UNESCO organitza periòdicament, en determinades èpoques, les convencions i tot això son documents jurídic que promociona la UNESCO que els seus estats membres signen, i quan els signen es comprometen a respectar-lo sempre, en temps de pau i de guerra. U marc legal la nivell mes alt possible. Aquesta es la tasca principal. Exemples de convencions internacionals: - La convenció de la Haya, al 1954, que també es coneix com “ Acords per a la protecció dels béns culturals en cas de conflictes armats” , aquesta és la primera convenció cronològicament promocionada per la UNESCO. Promocionar un acord internació al jurídicament internacional a traves dels quals els estats es comprometen a protegir els bens culturals en casos armats. Encara avui dia esta en vigor, els estats encara es comprometen a protegir els bens culturals en cas de guerra, un acord per tal d’evitar un altre desastre patrimonial. És aquí on la UNESCO crea el concepte de “bé cultural”. - Una de les ultimes, a l’any 2003, convenció per la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial. Per primer cop la UNESCO reconeix la existència i la importància de protegir tot allò que hem dit que es immaterial, intangible. Aquesta Espanya la signa al 2006.
- Recomanacions internacionals , bàsicament funcionen de manera semblant a les anteriors, es la UNESCO que promociona una trobada d’especialistes on participen membres de la UNESCO i es redacta un document final. La diferencia es que en aquest cas el document no es jurídicament vinculant, els estats no signen cap cosa, no hi ha una signatura oficial, es un document de recomanació que el estats apliquen voluntàriament. Bàsicament recullen les recomanacions en les lleis nacionals, actualitzen el seu propi marc legal, però tot es voluntari, no hi ha cap obligació, no es vinculant. Perquè fa recomanacions? Perquè hi ha temes que son molt conflictius en els quals no troben
dels quals va mes enllà dels interessos nacionals. Comença a estudiar programes, solucions, mecanismes... per a que no es troni a reproduir el que va passarà a Egipte, s’han de garantir les màximes condicions de protecció, aquesta es la idea que hi ha darrera del programa. 2.2.1. La solució arriba Neix el programa a l’any 1972, organitza una convenció que es titula : inserta. Organitza una convenció, els estats que hi participen signen la convenció i es comprometen a protegir sempre aquells béns que entraran dins d’aquest programa. L’acord que troben es la de crear un comitè específic (inserta nom) que esta format d’uns 20 membres que procedeixen de tot el mon (escollits per l’assemblea de la UNESCO), aquests cada any es reuneix i introdueix dins de la llista els nous bens que entren dins del patrimoni de la humanitat. Normalment anuncien els nus bens que entren cap al juny/juliol i actualitzen la llista. Tot aquest mecanisme que la UNESCO crea en aquesta convenció, pràcticament triga uns anys en posar-se en marxa, es fa efectiu a partir del 1978. Des del 1978 fins al nostres dies, la llista s’ha anat actualitzant cada any, és un programa amb certa experiència. Actualment, dins d’aquesta llista, estan inscrits bens de 167 països, és representatiu de tot el planeta. Com s’inscriu un bé cultural dins de la llista? L’estat dins del territori en el que es troba el bé ha de presentar una candidatura que arribi des de el govern del territori. Hi ha una sèrie de fases, passos previs. La primera es realitza a nivell de les comunitats autònomes, cadascuna selecciona dins dels seus propis bens culturals els que considera que tenen una importància tal que podrien considerar-se dins de la llista. Un cop fet això, en el cas d’Espanya, es porta aquestes propostes al ministeri de cultura a Madrid, aquí el que fa es muntar un grup de treball dins del qual hi entren funcionaris del mateix ministeri i representant de totes les comunitats; aquest grup el que fa es una segona selecció entre totes les candidatures, elabora una llista a nivell espanyol, els que consideren que tenen més números d0esntrt i prepara les candidatures a nivell espanyol. Això implica que per cada candidatura s’ha de preparar un expedient, tots aquests expedients ‘envien a la deu general del a UNESCO a Paris, i es el comitè de patrimoni de la humanitat qui avalua totes les candidatures de tots els països membres. Amb un mecanisme que funciona així, la candidatura ha d’arribar dels països membres i el comitè avalua, implica automàticament que els països que mes candidatures ressenten mes opcions tenen de ser declarats; quantes més candidatures presentes, més números de reconeixement tens. Conseqüència d’això, explica que hi hagin països que estan més a baix, els països occidentals juguen amb avantatge perquè tenen millor controlats els seus béns culturals que els altres països, tenen recursos i mecanismes de gestió que els hi permeten preparar més expedients i candidatures que els altres, això explica perquè la majoria dels bens culturals es situen a Europa. 2.2.2. Criteris del comitè de la UNESCO Quan el comitè es reuneix i examina les candidatures segons una sèrie de criteris. Hi han 6 criteris i per poder entrar dins del patrimoni s’ha de complir com a mínim un,. Però si es compleixen més molt millor. En realitat són criteris molt amplis i, per tant, si un estat es treballa be l’expedient, té números per entrar, no és difícil entrar, però s’ha de preparar un bon expedient.
Un cop s’accepta la candidatura, el tema es quines obligacions té l’estat que ha vist reconeguda la seva candidatura. La UNESCO, a nivell pràctic no fa res per protegir aquell be, deixa la seva protecció en mans del país del territori on s’ubica el be cultural. La única cosa que fa la UNESCO es demanar que informi cada 6 anys sobre l’estat de conservació d’aquell bé. Si la UNESCO detecta que ja no s’estan complien les bones condicions de conservació d’aquell bé, el poden tatxar i fer fora del patrimoni. Els criteris: I. Representar una obra maestra del genio creativo humano. II. Testimoniar un importante intercambio de valores humanos a lo largo de un periodo de tiempo o dentro de un área cultural del mundo, en el desarrollo de la arquitectura, tecnología, artes monumentales, urbanismo o diseño paisajístico. III. Aportar un testimonio único o al menos excepcional de una tradición cultural o de una civilización existente o ya desaparecida. IV. Ofrecer un ejemplo eminente de un tipo de edificio, conjunto arquitectónico, tecnológico o paisaje, que ilustre una etapa significativa de la historia humana. V. Ser un ejemplo eminente de una tradición de asentamiento humano, utilización del mar o de la tierra, que sea representativa de una cultura (o culturas), o de la interacción humana con el medio ambiente especialmente cuando este se vuelva vulnerable frente al impacto de cambios irreversibles. VI. Estar directa o tangiblemente asociado con eventos o tradiciones vivos, con ideas o con creencias, con trabajos artísticos y literarios de destacada significación universal. 2.3. La legislació espanyola i autonòmica Abans d’analitzar els punts importants de la llei que esta en vigor, ens proposa un petit viatge cronològic per entendre com hem arribat a la necessitat de legislar en matèria dels bens culturals. Una petita visió historia al recorregut de la legislació històrica espanyola. Quan una societat espanyola s’adona de la necessitat de legislar en matèria dels bens culturals? Quan es consciència en la necessitat de protegir-los? La resposta ens porta al 1802 i 1803, les primeres iniciatives legislatives. És una cronologia que no ens ha de sorprendre, entre el s. XVIII (2 meitat) i s. XIX estan passant unes coses que son indicatives de la maduresa en la qual ha arribat la societat en matèria de la sensibilitat cultural; per exemple es funden els primers museus públics a nivell europeu. En la mateixa època també s’estan formulant les primeres teories de restauraci0, es comença a parar i plantejar com s’ha ¡n de restaurar els monuments i arquitectures; també, a aquestes alçades, estem molt a prop de la publicació dels textos de Winkelamn (acaba de crear la historia de l’art com a disciplina). És tot un procés que esta fent la societat europea, que sesta consciencien de la importància dels seus bens culturals; s’aproven les primeres lleis que intenten precisament protegir els bens culturals. 2.3.1. Les primeres iniciatives En el cas d’Espanya les primeres lleis ens col·loquen al principis del segle XVIII, el rei Carles IV aprova, al 1802 , La Real cédula del rei Carles IV , que estableix que tots els nous descobriments arqueològics s’han de comunicar a la Real Academia de la Historia i també s’estableix l’orgue que
Primera problemàtica, primer límit: te a veure amb l’objecte de tutela. Les iniciatives estaven centrades en dues línies d’actuació principal, l’arqueologia i els monuments, l’arquitectura. Eren lleis que tutelaven sobretot aquest dos. Aquest es un gran límit perquè la conseqüència es que si passem a analitzar els bens mobles, tots els béns mobles, a principis del segle XX pràcticament no estaven regulats. El començ dels béns mobles era un comerç pràcticament lliure, les lleis no regulaven que es podia vendre i que no, que es podia exportar i que no. Les lleis que sabien aprovat dins aquest oments no tenien validesa en totes les possessions de l’església catòlica, l’església tenia llibertat de vendre de manera lliure les seves possessions. 2.3.3. La Segona República La cosa començarà a canviar, la inversió de tendència, arriba amb la Segona República. El govern de la Segona República és qui s’adona dels límits de la legislació i és el primer en la historia d’Espanya que intenta invertir la tendència. Aprova una sèrie d’iniciatives legals que reverteixen el que havia passat fins aquells moments, trobem les primeres iniciatives que aconsegueixen tutela millor el patrimoni espanyol. La primera per cronologia és al 1931 : aprova un decret amb el qual declara 732 bens immobles com a “Monumento histórico-artístico”, aquest son monestirs, palaus, esglésies, muralles... Això significa que amb aquest decret el govern posa un fort vincle de tutela, mai abans s’havia aprovat un decret d’aquets tipus, i menys amb aquets nombre. El govern elabora una llista dels monuments que considera mes importants i els posat aquest vincle de tutela.
- William Randolph Hearst (1863-1951) era un magnate de les comunicacions, és qui inspira la peli de Ciudadano Kayne. Comprava quantitats immenses d’obres d’arts, aquest compra el monestir de anta Maria també el que fa es construir-se una segona residencia, Hearst Castle a Califòrnia. Exemples com el menjador amb el cadirat i les reixes de la catedral de La Seu d’Urgell.
- El senyor Archer Milton Huntington era el que havia construït tota la línia del ferrocarril del pacífic. Un altre industrial riquíssim, compra obres històriques de la cultura espanyola, compra massivament tantes obres hispàniques que li permeten formar un museu, el Hispanic Society of America (1904), que esta totalment dedicat a l’art hispànic. És el museu que te la col·lecció d’art hispànic més important del món (fora d’Espanya). Aquests senyors va comprar obres en un moment en el que no hi havia cap llei que regulés res, tècnicament no van fer res il·legal i a més a més va pagar una fortuna. Per què hauria de tornar les obres al seu lloc d’origen?
- L’arrencament del fresc de Santa Maria de Mur (situat a Boston avui dia) és el responsable de la formació de la secció de frescos del MNAC. Es crea tot un moviment de sensibilització per intentar salvar i evitar que les pintures romàniques sortissin fora del país. Per tant, van arrencar els frescos romànics de Catalunya i els van portar a Barcelona, un cop dins del museu, ja no es poden vendre. La Segona República precisament van en la línia de bloquejar la pèrdua del patrimoni, aquesta exportació massiva. La República actua per evitar que es tornin a repetir casos com aquests, per
tant aproven aquell decret, però fa molt més, a la Constitució de 1932 hi havia escrit: « Toda la riqueza artística e histórica del país, sea quien fuere su dueño, constituye un tesoro cultural de la Nación y estará bajo la salvaguardia del Estado, que podrá prohibir su exportación y enajenación, y decretar las expropiaciones legales que estime oportunas para su defensa. El Estado organizará un registro de la riqueza artística e histórica, asegurará su celosa custodia y atenderá a su perfecta conservación. El Estado protegerá también los lugares notables por su belleza natural o por su reconocido valor artístico o histórico .» Pràcticament aquest resumeix el compromís molt fort del govern de la Segona República amb la tutela dels béns culturals, es compromet constitucionalment a protegir els béns culturals, és un canvi molt important, per primer cop en la historia despanya la constitució dona a l’estat la obligació de protegir els béns culturals; l’estat esta assumint el seu deure de tutela, els bens culturals queden en mans de l’estat constitucionalment. 2.3.4. “Ley de Protección del tesoro artístico nacional” Al 1933 aprova la primera llei efectiva en matèria de tutela dels bens culturals, s’aprova la Ley de Protección del tesoro artístico nacional , que serà la primera llei efectiva, aquí es crearà un marc de tutela i de protecció adequat dels béns culturals. Aquesta llei tanca les finestres obertes que havien quedat amb les anteriors lleis. Algunes de les coes que fa aquesta llei, té 72 articles distribuïts en 5 títols princ9pals, mai s’havia aprovat una llei amb tants articles. Aquesta diviso era:
- Inmuebles
- Excavaciones
- Objectos muebles
- Museos
- Inventarios El més important diríem que és Objetos Muebles , per primer cop s’aprova una llei que regula el comerç i conservació dels objectes mobles, que abans no estaven regulats. Aquesta llei també regula la exportació dels béns culturals. Prohibeix categòricament la exportació d’immobles de més de 100 anys d’antiguitat. Diu que els béns mobles es poden subhastar però necessiten els permís de la “ Sección de Exportaciones del Tesoro Artístico ”, creen dins del ministeri una secció especifica que s’encarregui del tema de les exportacions que pot prohibir aquesta exportació; s’acaba el comerç lliure de béns. Aquesta llei diu que sempre que es volen realitzar obres, els propietaris ha de demanar expressament autorització al ministeri. El ministeri, si considera que aquestes obres no son compatibles amb la conservació, pot expropiar el bé. Aquesta llei tindrà una vida molt llarga, queda en vigor durant tota la dictadura, des del punt de vista formal continua en vigor. Continuarà en vigor fins que s’aprova la llei actual. 2.3.5. “Ley de patrimonio histórico espanyol” Actualment, en Espanya està en vigor la Ley de patrimonio histórico español, aprovada a l’any
- La protecció bàsica correspon a tot allò que es denomina com a bienes culturals sin declaración ; són béns culturals que s’han de protegir per la seva antiguitat (+ de 100 anys) però no destaquen per una importància artística, històrica, documental, tècnica, etc. No es considera que sigui necessari l’elaboració d’una fitxa específica per fer un inventari d’aquests béns culturals; això comporta que els béns culturals d’aquesta categoria estiguin en perill ja que l’Estat no vetlla per la seva conservació. Ex: l’Ecce Homo de Borja. La protecció dels béns d’interès cultural implica certes conseqüències:
- Si parlem d’un bé immoble, la seva declaració implica que el bé cultural sigui inseparable del seu entorn.
- Cada cop que es declara un bé immoble com a bé d’interès cultural, el municipi on es troba aquest bé immoble, està obligat a aprovar plans de protecció específiques; evidentment, no hi ha prou en establir el nivell de protecció màxima sinó que s’ha de fer un pla de protecció específics.
- Els propietaris d’un bé d’interès cultural sempre han d’informar i fer una petició a l’Estat si aquest volen fer una reforma o restauració de l’objecte cultural. La Ley de patrimonio histórico español (1985) recull, en l’Article 15, algunes de les noves tipologies de bé cultural, incloses dins de l’apartat dels béns immobles. Quan parla de béns immobles, parla de monuments, jardins històrics i de conjunt històrics; no obstant, faltaria la categoria de l’arquitectura industrial que, en aquells moments, és especialment una tipologia fràgil perquè encara no existeix un marc legal específic que reguli la conservació d’aquests béns culturals. A més, aquesta llei estableix que, cada cop que es declara un nou monument, jardí històric o conjunt històric, s’han d’aplicar normatives específiques per la seva titula i plans especials per garantir la seva conservació. És important, a més, destacar certs elements importants relatius al comerç d’art inclosos dins de la Ley de patrimonio histórico español: Queden totalment exclosos de l’exportació els béns d’interès cultural, siguin immobles o mobles, els béns arqueològics i els béns immobles de més de 100 anys d’antiguitat. Las Meninas , que és un bé d’interès cultural, únicament podria sortir de l’Estat Espanyol per una exposició temporal. Els béns mobles que no són en declarats com a béns d’interès cultural i que, per tant, no tenen el nivell de protecció màxima, sí que poden ser venuts i, fins i tot, exportats. No obstant, hi ha límits: “ Los propietarios o poseedores de tales bienes como más de cien años de antigüedad y, en todo caso, de los inscritos en el Inventario General previsto en el artículo 26 de esta Ley, precisarán para su exportación autorización expresa y previa de la Administración del Estado en la forma y condiciones que establezcan por vía reglamentaria”. Cada cop que es vol vendre i exportar un bé moble que té més de 100 anys d’antiguitat, s’ha de demanar l’autorització específica de l’Estat, el qual decideix si atorga o bloqueja aquesta exportació. Evidentment, si un bé cultural surt sense l’autorització prèvia de l’Estat, pot ser confiscat i automàticament esdevé propietat d’aquest. Dins del que seria l’aparat del comerç d’art, és important destacar el tema de les subhastes públiques, expressat com a derecho de tanteo en l'article 38 de Ley de patrimonio histórico español (1985): “Los subastadores deberán notificar igualmente y con suficiente antelación las subastas
públicas en que se pretenda enajenar cualquier bien integrante del Patrimonio Histórico Español”. “Dentro de los meses siguientes a la notificación referida en el apartado anterior, la Administración del Estado podrá hacer uso del derecho de tanteo para sí, para una entidad benéfica o para cualquier entidad de derecho público, obligándose al pago del precio convenido, o, en su caso, el de remate en un período no superior a dos ejercicios económicos, salvo acuerdo con el interesado en otra forma de pago”. Cada cop que unes obres d’art surten a subhasta, les cases han d’informar amb antelació suficient de la venta propera d’aquestes i han d’oferir obligatòriament, a més, prioritat en la compra d’aquesta a l’Estat. L’Estat, per tant, té preferència i prioritat. Una de les últimes obres que han anat en aquesta línia és l’obra Retrat de Felip IV per Rubens on, al 2002, anava a entrar en mercat de subhasta; no obstant, l’Estat va bloquejar aquesta acció, declarant-la inexportable. La intenció és que l’Estat exerceix-hi el seu dret de tanteo per a que pugui formar part del catàleg del Museo del Prado. 2.3.6. Un cas específic: Patrimonio Nacional Tot aquell conjunt de béns culturals procedents de la Casa Reial Espanyola, ja sigui dels seus palaus, jardins, convents, residències reials, etc. tot i ser propietat de la reialesa espanyola formen part del patrimoni de l’Estat però, no obstant, la seva administració, defensa i conservació s’atribueix a una entitat pública específica denominada com a Patrimonio Nacional. A nivell pràctic, el patrimoni nacional gestiona, entre d’altres, el Palau d’Aranjuez o el Convent de las Descalzas Reales. Patrimonio Nacional no gestiona únicament l’edifici sinó tot el que hi ha dins d’aquests, és a dir, gestiona totes les pintures, peces d’orfebreria, tapissos, escultures, mobles, etc. Evidentment, estem parlant d’un patrimoni immens i és aquest el motiu per a que es creï aquesta entitat específica. També gestiona el Valle de los Caídos en el sentit de que aquest també format part del Patrimonio Nacional i, per tant, alhora esdevé un bé de titularitat estatal. 2.3.7. Llei de patrimoni cultural català (1993) La Llei de patrimoni cultural català (1993) és una llei autonòmica que està en vigor actualment a Catalunya. La creació d’una llei autonòmica a Catalunya vinculada a l’àmbit artístic sorgeix a partir d’una necessitat de poder repartir-se millor les tasques entre l’Estat i les comunitats autònomes, segons el sistema legislatiu espanyol. Aquest sistema legislatiu espanyol, en matèria de patrimoni cultural, indica que la titularitat dels béns culturals és de l’Estat, és a dir, el patrimoni és públic. No obstant, la gestió d’aquest mateix es traspassa a les comunitats autònomes. La llei autonòmica de Catalunya distingeix el patrimoni moble, el patrimoni immoble i el patrimoni immaterial. A més, aquesta establirà uns nivells de protecció dels béns culturals seguint els mateixos nivells de protecció que la llei estatal.
- Béns culturals d’interès nacional.
- Béns catalogats.
- Altres béns del patrimoni català.
