Reflexiones sobre la naturaleza de las creencias: religiosas y no religiosas, Apuntes de Psicología

¡Descarga Reflexiones sobre la naturaleza de las creencias: religiosas y no religiosas y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!

TRANSCENDÈNCIA

Berta Bel Alabart

Torralba

Transcendència

Blanquerna

TEMA 1

DEFINICIONS DE PSICOLOGIA

● “Psique”, ànima La psicologia estudia la psique. En primer a parlar de la psique és Aristòtil. L’ànima és el principi del moviment d’un ésser, allò que el fa moure. Tot ésser viu té ànima. Hi ha 3 ànimes: vegetativa, racional i irracional. En l’ésser humà, el que fa diferent la seva ànima és pensar i sentir. La substància espiritual no és tangible, no es toca. Però com sabem que hi és?… Substància és allò inalterat en el temps, allò que si no hi és, ja no hi ha una cosa, allò que hi ha d’haver perquè hi hagi quelcom. L’ànima és lo més íntim, és el que ens dóna singularitat. Un psicòleg ha d’entrar en el més íntim amb molta cautela perquè és el més privat d’una persona (generar bon clima i mai jutjar, confidencialitat). L’ànima és el principi que ens fa pensar i sentir. El pensar reflexiu i en el món (cap endins i cap enfora). Si no tinguéssim ànima, no podríem pensar ni sentir emocions. Què significa pensar?… “El tractat” és una obra on diu: “El món de l’home feliç és diferent de l’home que se sent desgraciat”.

● Vida conscient/inconscient La psicologia estudia la vida conscient i inconscient. “Interpretació dels somnis” de Freud. Per entendre el conscient (allò visible que coneixes i saps que ho fas) s’ha d’aprofundir en l’inconscient (allò que no coneixes, traumes, manies, pors, etc.). Per exemple, em fan por els gossos i en sóc conscient, però la resposta de perquè em fan por es troba a l’inconscient. La psicologia va de l’inconscient al conscient per entendre la conducta humana. La finestra són els somnis. (Dalí representa els seus somnis en quadres).

● Conducta Aquesta és la definició més antiga: la psicologia és l’estudi de la conducta. Les conductes no són homogènies. Normalitat vs. anormalitat. Què és una conducta normal?… Com posem la frontera entre la normalitat i anormalitat?… Aquesta distinció és molt política i interessada. Als centres de salut mental es troba gent que no hi hauria de ser i fora hi ha persones que si hi haurien de ser.

● Comportaments col·lectius/psicologia de les masses Què ens passa quan estem en una massa? Canviem. Fem coses que no faríem aïllats. Ens porta a imitar i a un estat d’eufòria. Per exemple, un concert.

● Intangibles La sociologia tracta d’explicar els intangibles d’una societat, (concepte d’intangibles→ vol dir els valors. Els valor no son tangibles, no ho veiem, no ho toquem. Però en canvi per entendre una societat és imprescindible endinsar-se en els seus intangibles=valors). Exemple el valor família no té el mateix pes en un joven de milán que de reikiavik, el valor obediència conta molt mes en la societat xinesa que no pas en les occidentals. Els intangibles son els elements amagats que es manifesten en una societat. Com es poden verificar els intangibles? A través dels estils de vida. Es poden veure després de com actua una persona. Els intangibles es reflecteixen en les maneres de viure. Per entendre una societat és imprescindible anar de l'interior a l’exterior i quins son els origens dels intangibles i per què son diferents.

CLASSIFICACIONS

Els sociòlegs fan classificacions, tot ésser humà quan estudia un tema també s’ha de classificar, per exemple tipus de societats o tipus de famílies. Tots classificació sempre és perillosa per dos motius: que hi ha individualitats inclassificables, que no encaixen enlloc, com per exemple amb malalt, amb famílies. No inclou la complexitat de la realitat, no sabem on posar-la i això ens fa ser molt humils. L’altre motiu és perquè les classificacions molt sovint porten a exclusions, son arguments per excluir. Per exemple: tu no ets blanc, no pots entrar. M. Foucault “Història de la bogeria”, “Història de la sexualitat”. A l’hora de classificar les persones: aquest és normal, aquest no és normal… aquest té una sexualitat normal, aquest no… primer intentarem canviar-lo i si no ho intentem, l’excluirem. Hem de ser molt relatius en les classificacions.

● Distinció entre societats arcaiques i modernes El socieleg fa classificacions i per tant classifica societats. En una societat arcaica, segons la distinció de É. Durkheim les creences religioses marquen tots els comportaments socials, és a dir, no pot entendre aquella societat sense la seva religió. Una societat arcaica es una societat en la qual el factor religiós determina tota la vida de la societat, no pot entendre la societat sense aquella religió. Com per exemple la societat tibetana per Durkheim és arcaica i el tibet és una societat que es va mantenir aïllada de tota la resta per un motiu geogràfic, per tant, el factor geogràfic explicaria aquest aïllament i el factor que determina la societat és el budisme tibetà, per tant, el factor geogràfic i un tipus de budisme justifiquen el seu aïllament.

Un altre exemple de societat arcaica seria alguns països de l’islam, l’alimentació, el que passa els divendres, el sistema educatiu→ Alcorà, la indumentària. Per exemple: la alimentació, no mengen el mateix allà que aquí. Per entendre, la

societat has d’anar a la religió. Els països marcats per l’Islam, no els pots entendre si no coneixes Alcorà.

Per Durkheim les societats modernes son aquelles en las que ha hagut una distanciació cada cop més creixent del factor religiós, no és que no hi sigui però cada cop influeix menys en les formes de viure, el que passa que no determina totes les conductes, per exemple el nostre calendari, el temps. D’aquest procés mitjançant el qual el factor religiós és menys depenent de lo religiós i del llibre agrat en diem secularització. Aquesta paraula ve de seculo, de segle, estem més pendents del temps que vivim que no d’unes referències antigues.

En si les societats modernes coexisteixen societats arcaiques com a conseqüència dels fluxos migratoris. En els mateixos entorns coexisteixen persones de societats arcaiques i que tenen una manera de veure el món amb persones que no segueixen la relgió. Això causa conflictes. Com t’atreveixes a vestir així, a menjar això, a practicar aquesta sexualitat… Aprendre a conviure junts.Podrem viure junts o serà impossible? Si és impossibles només se com a solució els guetos, que això vol dir els territoris tancats.

● Distinció entre societats artesanals i societats tecnològiques Societats artesanals: son aquelless anteriors a la revolució industrial que els seus sistema de producció son manuals i que refusen la màquina de vapor i son més lentes en la producció, en el consum i son respectuoses a la naturalesa. Aquestes societats son presents avui en el mon i molts reivindiquen un retor a aquestes societats, viure d’aquesta manera, té unes conseqüències diferents.

Societats tecnològiques: on el que determina la vida és el factor tecnològic, és un sistema excloent, que no té accés a la feina, a la universitat, a la vida social, a la informació… Vol dir que el factor tecnològic és determinant per viure, per treballar, per moure'ns, per tant, son siutacions on el ciutadà es converteix en un tecnodependent i tecnoaddicte.

CREENCES

● Distinció entre creure i saber Saber (Wissen) una cosa significa poder donar raó d’aquell tema o objecte. Per exemple: jo sé que va passar a la Guerra Civil. Poder explicar aquell fenomen i perquè ha passat. Capacitat de contrastar. En canvi, creure (Glauben) es mou sempre en la conjectura. Crec que Déu existeix, crec que sóc estimat, però podria no ser. Creences religioses i no religioses. Si ha demostració, ja no hi ha creença perquè està demostrat. En el creure no hi ha

proposicions que hi ha en aquests textos sagrats, tot i que no hi ha proves, evidències. Creences no religioses: crec que si estudio àngles tindré més possibilitats laborals, no van lligades als textos religiosos. Una creença religiosa és lligar un text sagrat que es diu biblia. En canvi les creences no religioses no van lligades a textos sagrats, però les persones tenten moltíssimes creences no religioses, crec que si estic més prima tindré més èxit. Algunes d’aquestes creences es fonamenten amb probabilitats. Les creences no religioses son actes que fem constantment però que no van lligades a un text sagrat. El no religiós també té creences.

● Distinció entre creences alliberadores i alineadores Hi ha creences que alliberen a les persones. La alliberadora és aquella que em permet créixer com a ésser humà, m’estimula desenvolupant-me, m’empodera i em genera confiança. Ens permet sortir de la situació en la que estem. La creença alliberadora et posa en moviment per desenvolupar el teu projecte. En canvi les creences alienants son les que et subjuguen, alineació ve de alio, que vol dir altres, son aquelles que et neguen la teva identitat i et destrueixen com a persona, és una creença que et motila com a ésser humà. “Crec que no tinc capacitats” i això porta a la passivitat, a l’autodestructura, son creences autodestructives i moltes d’elles fonamentades en l’engany. Les creences alienants es presenten inocentment però acaben destruint a persones.

● Escepticisme L’escepticisme, és el que dubta de les creences que te i de les que tenen els que els envolten. L’esceptic és el que posa en dubte les creences. Hi ha l’escepticisme radical que és quan tot ho posem en dubte i l’escepticisme moderat que hi ha coses que es posen en dubte i coses que no. L'escepticisme doncs, qüestiona les creences que això és bàsic del procés creatiu, per tant, créixer és practicar l’escepticisme.

● Credulitat El crèdul es el que s’ho creu tot i el que no qüestiona res. “Ho ha dit Messi, no hi ha dubte”, Justament el que necessita la societat és més escepticisme i menys credulitat ja que hi ha gent que s’ho creu tot i això no hauria de ser així. Quant més escepticisme menys credulitat.

● Cregut El cregut creu en si mateix, és com un atac d’ego i creu que ho sap tot i que no li pot passar res.

● Creient El creient diu que accepta les coses tot i que sap que no les pot demostrar i qüestionen allò que tenen.

● Creïble Vol dir credibilitat. Vol dir ser digne de confiança. Fiar-se d’alguna cosa o d’algú. Com es guanya la credibilitat? Ser competent. Vostè és creïble si és competent → si coneix a fons la seva matèria. Exemple: me’n fio d’aquesta mestra, és competent. Porta 30 anys fent de professora. La credibilitat costa molt poc de perdre, així que s’ha de vigilar.

ocupa permanentment la seva ment és ella i que per tant els altres els entén com persones que estan al seu servei, els utilitza com a instruments per créixer. Viure en l’ego es una vida autoreferencial. Una persona autocentrica es una persona que viu centrada en ella. Un fill únic ho té més fàcil per ser autocentric i autoreferencial.

7. Transcendència teològica→ és la més conceptual. Vol dir posar en qüestió la imatge de Déu que fins ara has tingut, posar-la en qüestió vol dir: vols di que és això Déu?. El nostre pensament humà necessita representacions. Vol dir anar més enllà de les imatges que tinc de Déu. els grans místic escriuen perquè no troben la imatge i van elaborats metàfores.

La Psicologia i sociologia de la transcendència: és estudiar la tendència més humana a anar més enllà. Per què no ens acontentem amb el que tenim? Perquè sempre volem saber més. La transcendència vol dir no contentar-se mai. El desig de tenir menys és infinit. No tota transcendència és positiva. Transcendència negativa: transcendència del tenir. No ens contentem mai amb el que tenim. Volem tenir més i més.

Espiritualitat Espíritus és la traducció del grec pneuma que és la traducció de l'hebreu ruaz que vol dir vent. Originàriament espiritus vol dir aire circulant. La paraula al llarg del temps ha adquirits significats diferents.

No hi ha un únic model de treballar la espiritualitat d’algú. Naturalesa, art o en el marc d’una religió. L'espiritualitat no pertany a una religió ni a la creença en Déu. És el cultiu o treball sobre allò intangible. L’espiritualitat és també la recerca del sentit. Les persones que han treballat la seva espiritualitat se senten part d’un tot més gran. El sentit de fraternitat. Una persona que cultiva la seva espiritualitat s’interessa pel que no és evident, el misteri, el que està ocult. L'espiritualitat és autotranscendència.

Tot ésser humà pot desenvolupar i té capacitat per desenvolupar la seva espiritualitat i es concreta de maneres molt diferents.

Associació d’idees→ diferents significats d’espiritualitat 1- Vol dir cultivar lo intangible que hi ha en tu, lo que no es veu. Espiritualitat cultiu sobre allò que és intangible. L’essencial és invisible als ulls. 2- L’espiritualitat és la cura de l’ànima. Una persona que cultiva l’espiritualitat cerca el sentit. Per tant, l'espiritualitat es relaciona amb la recerca del sentit, es pregunta molt pel sentit.

3- És el sentiment de pertenencia a un tot, sentirse part d’un tot més gran, per tant, en certa manera és superar la visió sectària. Soc conscient de ser-hi. 3- Obertura: persona que cultiva la seva espiritualitat vol dir que s’interessa per lo que esta amagat. És l’atracció pel misteri, vol dir que li atrau el que no és evident i el que és clar. És capaç de veure el que els altres no veuen. distinció entre misteri i problema. → un problema és allò que mitjançant la racionalitat tenim expectatives de resoldre no sabem quan. Un misteri és allò que entenem que racionalment no ho podem explicar i per lo tant ho hem d’acceptar, per molt que pensis no podràs resoldre-ho i no trobaràs com sortir-te has de viure amb ell i et supera. L’espiritualitat és l’acceptació del misteri. 4- Sentiment de pertinença d’un tot més gran. Superar la visió sectària o partidista. Consciència d’estar. A través de l’art, de la naturalesa, etc. 5- S'interessa pel que està amagat, atracció pel misteri, per allò que no és evident o clar, per allò ocult. És capaç de veure allò que els altres no poden i va més enllà sense limitar-se als fets.

“No podem creure que tot misteri és un problema”. He de conviure amb la incertesa d’aquest. Alliberació de l’ego: cultiu de l’espiritualitat amb aquesta finalitat. Conjunt de pràctiques que comporten l’alliberació de l’ego. L’ego és la raó del mal.

Religiositat Religiositat→ “religare” relacionar dues coses, dos éssers. És la relació personal amb algú que diem Déu en el sentit de que els Déus influeixen en el que faig o en el que deixo de fer. Relació de gratitud.

Religare, relacionar. Pressuposa que hi ha algú que m’escolta. És la relació personal amb algú que diem Déu en el sentit de que influeix en el que faig i deixo de fer. Allò que et passa de beneficios, Déu t’ho ha donat. I allò dolent és un càstig o una prova, una ocasió per créixer.

Religió religió es un sistema, un conjunt ordenat de creences. Allà on hi ha relació hi ha pràctiques. A la religió sempre hi ha comunitat de persones que comparteixen creences i pràctiques. Hi ha sentit de pertinença a quella comunicat. També hi ha distribució de rols, un sistema de rols, funcions, distribucions de papers. En tot monestir hi ha una distribució de rols. A la religió hi ha comunitat i distribució de rols, en la mesura que hi ha rols també hi ha discussió. Pot haver-hi religiositat sense religió? Sí. Una pots estar inclosa dins de l’altra però no necessàriament.

TEMA 3: INTEL·LIGÈNCIA ESPIRITUAL

Índex Concepte d’intel·ligència De que parlem quan parlem d’intel·ligència espiritual Com cultivem la intel·ligència espiritual Quin tipus de beneficis té el cultiu de la intel·ligència espiritual

CONCEPTE D'INTEL·LIGÈNCIA

● Aproximació etimològica Una prima aproximació etimològica és: intus i legere: el que llegeix a dins. És una paraula que ve del llatí, etimològicament una persona inteligente és una persona que llegeix dins, no es queda en la superfície, va a fons, per tant, és la que observa més.

● Segona aproximació etimològica Una segona aproximació inter eligere (saber escollir entre dues o més opcions), la particula inter vol dir entre i eligere vols dir escollir, per tant inteligencia en un segon sentit etimo vol dir la capacitat d‘escollir bé entre dues opcions, la que fa bones decisions. Pressuposa sempre capacitat deliberativa. Ens defensa de molts naufragis, les persones intel·ligent que deliberen i analizen conseqüències també s'equivoquen pero redueixen més el camp de deliberació, pero perquè analitzen.

● Sistema intel·ligent/persona intel·ligent Què és un sistema intel·ligent/Una persona intel·ligent? El que esperem d’una persona intel·ligent que resolgui problemes, que sigui capaç de resoldre situacions problemàtiques que ens trobem a la vida. Entenem que inteligencia es capacitat de resolució de problema, això vol dir entre veure solucions, que ens permetin millorar la qualitat de la vida de moltes persones. Les intel·ligències ens permeten abordar un tipus o altre de problema. Per tant, la Inteligencia és la capacitat de resoldre problemes

● Capacitat d'adaptació en entorns hostils i nous Una altra definició d’inteligencia, és la inteligencia com la capacitat d'adaptació, entorns hostils i nous. Això explicaria perquè ens hem extingit, perque la inteligencia ens ha permès adaptar-nos a entorns diferents. Els que s'adapten sobreviure, i els que no s’adapten moren (Darwin 1859), els que s’adapten son els mes inteligents. Per exemple els bars, donada la situació que ens trobem avui dia, hi ha bars que moriran i altres que s’adaptaran a l’entorn aquells que intentaran portar el menjar a

casa. L’ésser humà ha demostrat adaptar-se a entorns diferents. Podrem viure en ciutats construïdes fora del planeta terra?

Com ha evolucionat el concepte d'intel·ligència en els últims 40 anys Garner va trencar amb l’esquema vinari ja que hi havia una única manera de calcular la inteligencia, si no passaves el test erets “tonto” i això provocava discriminació educativa. Ell diu que hi ha diferents tipologies d’intel·ligència (lingüística, intrapersonal, interpersonal, logicomatemàtica, cinestesicocorporal, naturalista, local i musical).

Aquest esquema és molt important, ell deia que cada nen té totes aquestes tipologies però no igual desenvolupades. Cadascun dels nens té les seves intel·ligències pero algunes més desenvolupades que altres. Hi ha nens que poden tenir la intel·ligència musical molt desenvolupada i en canvi la logicomatemàtica no tant. No es pot parlar de nen intel·ligent o no intel·ligent sinó de nens més qualificats per unes tipologies i no tant per unes altres.

Hi ha nens que en al pati sempre tenen grups pero en canvi li costa molt aprendre, logaritmes, equacions de primer grau, derivades i a la inversa, hi ha nens que al pati no saben fer amics i que estan sols però que saben com resoldre, logaritmes, fer equacions, se’ls hi dóna molt bé la música...

Gardner (1983) trenca amb l’esquema vinari Goleman (1990) descriu la “Intel·ligència emocional”. La intel·ligència emocional: en l’esquema de Garnier no està descrita ja que parla de la interpersonal (relació, amb el teu germà, amb un altre país) i intrapersonal (dins de la persona). La inteligencia es capacita per 4 funcions:

1. La identificació d’emocions: una pers emocionalment intel·ligent, sap identificar les emocions que corren per dins seu, com per exemple sento pena, entusiasme...No tothom sap identificar el que sent.
2. Identificació de les emocions dels altres: que sent el malalt? Que sent l’alumne? La capacitat d’entre veure el seu cor i això és bàsic per empatitzat. L’empatia és la capacitat d’intentidicar les emocions de l’altre i de sentir el que ell/a sent, per tant una especie de sintonia en les emocions de l’altre.
3. La canalització de les emocions tòxiques de manera no destructiva: una persona intel·ligent emocionalment és aquella que sap canalitzar. Canalitzar vol dit portar aquella emoció per un canal que no destrueix ningú, és a dir, ordenar aquell conducte pel qual passin les emocions tòxiques, quan això no existeix la persona es un destructor, com per exemple la violència contra la gent gran. )

2. Ens capacita per transcendir, per anar més enllà de, interrogar-se pel que desconec i el que està més enllà dels meus límits habituals. Ens capacita per anar més a fons, qüestionar el que toquem immediatament. Vol dir no quedar-nos amb el que dominem i en el que coneixem. Sense aquesta capacitat no hi ha desenvolupament. La intel·ligència espiritual és la que ens obra a noves metes. La persona dotada de inteligencia espiritual es la que transcendeix, per això va molt lligada a la curiositat intelectual.
3. Ens capacita per prendre distància, és una capacitat molt valuosa en la vida humana. Partim de la idea que nosaltres som actors (perquè fem moltes activitats, som actors que podem fer diferents papers, ser filla d’algú, ser la parella d’algú, és un actor pulifuncional) però també podem ser espectadors (veure com fem les coses, com tractem a la nostra parella, un espectador que es mira a sí mateix en l’escenari, per tant pren distància, i per tant es comença a valorar) Al fer aquesta distància és comencem a fer preguntes, té sentit això que faig, ho faig bé? que hauria de fer per fer-ho millor? Prendre distància ens permet una tasca valorativa i ens permet millorar. Aquesta capacitat és molt humana, no la reconeixem en altres éssers vius.

La presa de distancia la podem aplicar a 3 coses: les passions (enllacem amb la intel·ligència emocional perquè les grans persones que tenen molt desenvolupada la espiritual tenen molt domini en la emocional), dels vincles , revisar-los i valorar-los. Podem prendre distància de les estimulacions audiovisuals que ens venen, les publicitats, els eslògans, dels anuncis, “compra això”, ens permet protegir-nos de tots aquells que ens volen vendre coses per fer-se rics ells.

4. Capacitat per meravellar-nos: de la realitat, gaudir de la realitat. La maravella és una capacitat humana. Admiració ens fa fer preguntes i les preguntes ens mouen a fer respostes. A vegades ens admirem i ens esglaia el mal que hi ha en el mon. Quan ens admirem s’activen moltes preguntes.

COM CULTIVEM LA INTEL·LIGÈNCIA ESPIRITUAL Tota inteligencia per ser desenvolupada necessita una estimulació exterior, sino que da atrofiada, per tant és importantíssim els contextos i els entorns. En un entorn com el nostre és difícil que activem aquesta modalitat d'intel·ligència perquè el nostre entorn és molt contrari a l'estimulació de la intel·ligència espiritual, ja que és un entorn superficial, materialista i fa que això no es pugui desenvolupar.

5 formes de cultivar la inteligencia espiritual:

1. La soledat: és un marc idoni per desenvolupar la intel·ligència espiritual, el que ens passa, ens permet una experiencia que ens obre possibilitats. Distinció entre soledat i aïllament→ soledat és un concepte emocional que te a veure amb un sentiment “em sento sola”, encara que visqui a una ciutat, o

que estigui a una habitació amb tres amigues, en canvi l'aïllament es un concepte físic, aïllem una persona perquè té el coronavirus. Hi ha moltes formes i tipus de soledat: la buscada (la desitjem en determinats moments de la nostra vida), la soledat obligada (la que no volies però t’hi has trobat, persones que arriben a casa i no hi ha ningú, no és cap benefici, és un drama). La soledat buscada en un moment donat ens ajuda molt, ens permet: ● Interrogar-nos pel sentit ● Prendre distància, fas d’espectador tu mateix ● Transcendir lo immediat, transcendir els estímuls, anar més lluny. ● Meravellar-se del mon, et genenera un plaer espiritual. La soledat buscada és una ocasió d'or pel cultiu de la intel·ligència espiritual, tot i que en general ens inquieta i especialment com més hiperconectada està la població, més difícil li resulta a un individu la desconnexió i el retrobament en un mateix. Persones després de la soledat han descobert quina és la seva vocació en el mon.

2. La cultivem a través del silenci: el gran absent en la vida quotidiana. Distinció entre el estar callat i el silenci: (silenci interior i exterior). L’exterior l’experimentem quan estem al desert, és difícil ja que en gran part no depèn de tu, sempre hi ha interferències i l’interior és molt més difícil que l’exterior ja no té a veure amb l'entorn físic sinó que té a veure amb la interioritat de l’objecte, quan has silenciat les teves veus. El silenci és tipus d'inquietud que per definició inquieta l'ésser humà. El silenci xoca amb la nostra naturalesa més intima, com la comunicació o la socialització. El silenci és molt inquietant perquè estem molt fets per comunicar-nos i ens és molt difícil adoptar la nostra forma de recipient i això demana molta paciència. El silenci té una gran virtud que et coneix l’autoconeixement i eteroconeixment això explicaria perquè les grans tradicions espirituals i religioses sempre han demanat el silenci en el creixement d’una persona.
3. La contemplació: Aristòtil diu que l’ésser humà és capaç de contemplació, acció i producció. De les tres activitats, una està atrofiada (contemplació) perquè ho fem molt poc i malament. La més humana i la que activa més la nostra intel·ligència espiritual és la contemplació. Però som hiperactius i hiper productius. Fem moltes coses en poc temps i produim molt en poc temps, Això també ens fa hiperconsumistes. No necessitem produir tant, necessitem distribuir perquè tothom tingui, ni tampoc necessitem consumir tant. La contemplació genera preguntes, et fa pensar, quan tu contemples una posta de sol, això et genera preguntes, et fa pensar, t’eleva espiritualment. Entenem la contemplació com una mirada omi abastal, de tot el conjunt, en la que tu no tens cap intenció utilitària. Activa la nostra intel·ligència espiritual.

TEMA 4: PSICOLOGIA DE RELACIÓ

INTERPERSONAL (TRANSCENDÈNCIA

HORITZONTAL)

Objectiu del tema: tipus i formes de relació interpersonals. L’ésser humà és capaç de transcendir, anar més enllà. Aquesta capacitat de transcendència es pot entendre en un sentit vertical (interrogar-nos per Déu, la mort...) o horitzontal, surto de mi per anar cap a l’altre. Obrir-nos intencionalment als altres i a la vegada rebre la sortida dels altres. En tot diàleg interpersonal hi ha dos moviments: exteriorització (surto de mi per anar cap a l’altre amb un missatge, idea, pensament) i la interiorització (rebo aquest missatge dins meu). En tot diàleg hi ha aquests dos moviments entre les persones.

En què consisteix relacionar-se? Ens relacionem abans de néixer amb la nostra mare, per tant, som relació des del principi i som el resultant d’una relació. Som consecutivament relacionals: per naixement, durant la gestació, durant el part i tota la nostra vida. Justament per això resulta tan difícil la distància física. El que hi ha entre nosaltres durant la pandèmia no es distancia social (seguim en contacte a través de les tecnologies), es distancia física el que estem vivint i és això el que ens costa, precisament perquè som éssers relacionals i necessitem el contacte físic amb altres: els gestos, abraçades, petons... tot el que representa llenguatge corporal.

La relació és un vincle bidireccional: de tu cap a mi, i de mi cap a tu. Un jo que vincula, un jo que surt de si mateix per expressar el seu món interior i alhora hi ha un tu disposat a rebre i a expressar el que ell també viu dins del seu món. Si no és bidireccional no podem parlar de relació. En aquest sentit, una relació d’un ésser humà amb una pedra, no seria una relació, hi ha d’haver un altre ésser capaç de rebre i sortir de si mateix, un ésser simètric a tu. Quan en aquesta relació un pot expressar el que porta més a dins, parlem d’una relació profunda. I quan una relació es basa a compartir opinions d’altres, és una relació superficial i frívola, hi ha interacció però no del nostre món (parlem del que hem sentit a la ràdio, les notícies, etc.) parlem del món exterior.

La relació que un psicòleg estableix amb el seu destinatari és anar de la superfÍcie al fons. Però no és bidireccional perquè el psicòleg escolta, no explica el que ell sent, veu... Això genera una relació asimètrica. Es genera una situació de desproporció (“coneixes les meves ferides de l’ànima”) i dificulta l’empatia. El psicòleg pot empatitzar amb el pacient, però l’altre amb el psicòleg no.

Per què ens relacionem?

1. Necessitat: l’altre sap coses que jo no sé, té coses que jo no tinc. Ex: Per què va una persona al psicòleg? No sap què fer amb la seva tristesa i ja ho ha intentat per si mateix, però no se’n surt, i ho necessita. Si fóssim autosuficients, invulnerables, déus, no ens relacionaríem perquè no ens caldria. La vulnerabilitat i insuficiència és el que ens porta a relacionar-nos amb els altres.
2. Benevolència: el bé també ens mou, el voler fer-li un bé a algú. Ex: una voluntària que va ensenyar a llegir als nens del Raval dissabte al matí. Ens mou la benevolència i l’altruisme. També ens obrim a l’altre per generar-li un bé, el que passa que això sempre ha estat sota ambigüitat, qui sap realment la intenció final?

Nexe entre identitat i relacions La identitat personal es construeix en l’entramat de relacions. La Identitat personal, el jo (el que penses, creus, sents) no impermeable o independent als altres. Quan et critiquen t’afecta, quan t’elogien t’afecta, quan et deixa la persona que estimes t’afecta, quan un professor t’ensenya t’afecta... no som éssers independents, som éssers dependents. Per tant, per entendre el jo, hem d’entendre les seves relacions. El jo es construeix històricament, diacrònica (al llarg del temps) a través dels altres.

Tipus que pot adquirir les relacions interpersonals

1. La relació basada en la indiferència: és aquella on no perceps la diferència, la singularitat de l’altre, de fet no saps ni què existeix. La indiferència és tractar a l’altra com tot homogeni. La indiferència és l’absència de relació amb l’altre, l’altre em crida, m’escriu i jo faig com que no existeix “Passo totalment de tu”. És un tipus de relació que es dóna en les ciutats massificades i com més gent hi ha, més indiferència. En els petits pobles passa el contrari, el que hi ha és etiquetatge social. Tu ets fill de l’Anna, tu ets el nou... la indiferència és l’absència de relació. Hi ha dos tipus: la intencionada: tu saps que l’altre t’escriu, et parla però tu intencionadament no el vols respondre, per qualsevol motiu, et va ser infidel...no hi ha pitjor menyspreu que la indiferència. La no intencionada: es produeix per saturació. No dónes abast, no te n’adones, “ah, però m’havies trucat?” La indiferència no ens permet créixer com éssers humans.
2. Relació instrumental: m’acosto a l’altre pels meus interessos, objectius. M’acosto al professor d'anglès perquè vull aprendre anglès per anar a l’estranger. Pot tenir diferents tipologies: consentida i no consentida. En el cas del psicòleg és consentida. No consentida: quan explotes, maltractes, abuses d’algú contra la seva voluntat per extreure un benefici. Per exemple: