¡Descarga Apunts dos de conservacio y más Apuntes en PDF de Conservación y Restauración de Bienes Culturales solo en Docsity!
T.5 EL BARROC
1. QÜESTIONS GENERALS DEL BARROC
El barroc es coneix com un moviment amb tendències exuberant, amb molt moviment i expressivitat. Les idees de l’art religiós estan lligades al Concili de Trento. La paraula barroc es va utilitzar per primera vegades al 1735, quan el perídoe havia gairebé acabat, ja que van mirar enrere i van veure que havien fet; un crític anònim parlant de la música de Rameau la va definir com a barroca.
1.1 Característiques
- El barroc com a art retòric: ja que pretén moure l’estat d’ànim de qui l’escolta. És un art d’expressió d’emocions extremes.
- Art escenogràfic, teatral.
- Art unitari: voluntat integradora de les arts per augmentar l’expressió
- Descart: diu que la part més important de la música i la que s’havia de potenciar eres les emocions o sentiments que podien arribar al espectador
1.2 Controversies o polèmiques estètiques a inicis del barroc
La distinció entre Stile Antico i Stile Modern va ser una qüestió fonamental en la teoria musical del període barroc, especialment durant la transició del Renaixement al Barroc a Itàlia.
Stile Antico
És una música que segueix els models de la música renaixentista. En aquest estil, la música dominava el text. Aquest text s’entenia el just i la música no explicava en absolut el que posava en el text, igual que en el Renaixement.
Stile Moderna
Vol trencar amb la música renaixentista. Representava una nova direcció de la música barroca. És una visió més moderna de la música perquè intenta plasmar els sentiments. Comença primer la veu acompanyada d’un instrument, denominat un baix continu (veus que es van entrellaçant i aquest acompanyament dona coixí harmònic i sonor).
1.3 Innovacions estilistiques del barroc
Són canvis progressius a finals del .XVIII i que transformen l’escriptura i el so musical.
Contrastos / coincidència dels oposats de tipus tímbric
Els pode, veure a diferents àmbits de la música; variacions en el timbre (instruments diferents), variació en el ritme, variació en el compàs, en la variació del tempo.
Tonalitat relacionada amb el baix continu
Comencen a establir-se lleis en la manera de relacionar les veus i veiem que les diferents melodies de l’obra havien d’encaixar a través d’una nota principal anomenada tonalitat. En aquesta tonalitat no totes les notes tenen la mateixa funció, hi ha una organització jeràrquica.
Melodia acompanyada
El contrapunt del renaixement es dilueix, i agafa protagonisme la música principal amb un acompanyament. Aquest acompanyament també té contrastos
2. EL NAIXEMENT DE L’ESPECTACLE OPERÍSTIC
L'òpera és el gènere musical més propici per realitzar el pas de la polifonia renaixentista a la monodia barroca, ja que una vegada va ser impossible superar la polifonia renaixentista, es van dedicar a l’expressivitat monòdica, cosa molt escaient en el dramatisme operístic.
El naixement de l'òpera es va anat gestant a finals del renaixement a partir de dos elements:
- La interrelació de les peces musicals a les obres de teatre. Aquestes peces musicals eren breus. Obres teatrals, de temes mitològics o pastorals, amb un acompanyament instrumental. Rebien el nom d’Intermedi
- Comèdies harmòniques. Composició en forma d’encadenament de madrigals curts que en el seu conjunt van relatant i representant un determinat argument.
A finals del s.XVI aquestes comèdies comencen a minvar perquè s’adonen que la polifonia era incompatible amb la representació teatral, ja que havia un problema de moviment escènic; poca gent per a molts personatges.Un grup de la Camarata Florentina es trobaven habitualment al palau del comte Giovanni de’ Bardi i parlaven de com ho feien els grecs les seves obres teatrals i arriben a unes conclusions que faran prendre la música un rumb diferent:
2.3 L'òpera a Venècia
Venecia era una de les capitals de la cultura italiana. Fins els 1637 les òperas eren privades fins que va aparèixer Francesco Manelli que va transformar els espectacles públics, com un negoci. Hi ha un canvi en l’espectacle:
- Redueix el volum de l'orquestra
- Desapareix el cor
- Parts amb solistes més atrevides
- Introducció de personatges comics que alleugen el dramatisme de l’obra
- Separació de la part narrativa i expressiva
A conseqüència d’aquests canvis va fer que aparegués la crítica.
Monteverdi va anar Venècia on va ser col·laborador (mestre) amb Alessandro Grandi a la catedral de basílica de Sant Marc, de Venècia. Allà escriu dos obres ( Il retorno di Ulises in Patria ) més però les obres són diferents del Monteverdi inicial, en aquestes peces agafa elements de Menelli. Un altre compositor important que agafa elements de Menelli és Pier Francesco Cavalli ( La nozze di Teti e di Peleo ).
2.4 L’òpera a Nàpols
Nàpols al s.XVII és part de la corona espanyola. Arribats al 1650 el virrei de Nàpols decideix no pagar més els espectacles i obre un teatre d'òpera comú, un teatre públic anomenat el Teatre de Sant Bartomeu. Les primeres obres estrenades en aquest teatre són les Venecianes. Però el gust venecià és diferent i es faran canvis en l’òpera:
- Passatges lírics més melòdics i elegants.
- La part orquestral es redueix encara més.
- S’organitzen les introduccions i es converteixen en obertures. Una orquestra que introduirà l’obra a l’espectador. Aquests obertures s’organitzen en tres parts: ràpid - lent - ràpid.
Alessandro Scarlatti
És el més insigne representant de l’escena napolitana. Va ser un gran compositor d’òperes de la seva època. A ell devem tres innovacions fonamentals de la música: la sonata d’òpera napolitana, l'aria da capo (estructura ABA) i la introducció de la trompa a l’orquestra. Les seves òperes tenen una estructura senzilla amb uns elements fixos; obertura + àries + recitatius + passatges amb duos o trios. Pot haver-hi una alternança entre àrea de capo i recitatiu.
L’àrea de capo té una estructura dividida en tres seccions:
- Tempo ràpid A.
- Tempo lento B.
- Torna a l’inici A
Presenta un tema viu seguit d’una més lenta i tornen a l’inici (rapida). Era una estructura senzilla que facilitava els escriptors de música i als cantants. Trobem dos recitatius:
- Recitatiu Secco: acompanyament petit
- Recitatiu Arioso: acompanyament més expressiu
2.5 L’òpera a França
França al s.XVII estava sota el regnat de Lluís XIV. La seva cort era rica en molts aspectes, en la música també. A Europa la música operística que manava era dels estils de Venècia i Nàpols, de manera que l’òpera era forana. Jean-Baptiste Lully va ser qui va formar una òpera de gust afrancesat i va deixar de banda la part italiana i es va centrar en els orígens de l’òpera (que la música s’adapti al text). Va incloure molt de cor i de ballet. A més a més va crear l’obertura francesa, que era totalment a l'inrevés de la napolitana: lent - ràpid - lent. Una altre característica és una utilització de muntatges escenogràfics i vestimenta
Aquest gènere de l'òpera francesa s'inaugura amb una obra de Lully Cadmus et Hermione (1673)
2.6 L’òpera a Alemenya
La primera òpera que s’estrena a Alemanya és una òpera de Heinrich Schütz, Dafne (1627). Segueix els paràmetres dels madrigals de Monteverdi. Aquesta òpera va ser un cas excepcional ja que l’òpera a Alemanya no arriba fins uns decennis més tard.
A finals del segle XVII es desenvolupa a Alemanya el Singspiel, sorgeix un tipus d’òpera popular, escrita en alemany, que, a diferència de l’òpera, les estructures són més senzilles, les àries més simples, els recitatius parlats i, a diferència de l'òpera, els personatges que acostumen a aparèixer solen ser artesans i gent de classe mitja baixa que mostren virtuts humils i senzilles.
3.2 Barbara Strozzi (1619 - 1677) Era filla del poeta Giulio Strozzi. Giulio va crear una tertúlia a casa seva on hi passaven nombrosos artistes venecians i on des de petita Barbara Strozzi hi participava cantant obres composades per ella. Va pertànyer a la Accademia Degli Unisoni fundada pel seu pare adoptiu. A més a més, va ser alumna de Marc’Antonio Cesti i de Francesco Cavalli, dos compositors de reconegut historial. És una de les compositores italianes més importants de la música vocal de cambra del s.XVII. Sobretot va compondre per al seu propi ús i per a veu soprano. L’acompanyament musical que preferia era el de “a tres parts”: dos instruments melòdics i un baix continu. Cal remarcar també que les seves composicions tenen una certa semblança amb fragments operístics.
4.FORMES VOCALS RELIGIOSES: ORATORI, CANTATA I
PASSIÓ
L'òpera contamina les formes vocals
4.1 Oratori
Era el més proper a una òpera sagrada. Era una manera d'expressar la música de manera sacra per veus solistes. També participava el cor (a vegades feia de narrador) i l’orquestra. Era similar a l’òpera de temàtica religiosa (Biblia i AT). Habitualment era cantada per la llengua del autor. Hi havia la figura del narrador que comenta l’acció a través d’un recitatiu. No està escenificat, per identificar els personatges portaven petits elements clau.
Emilio de Cavalieri
L’inici real del gènere es produeix quan ell escriu La Rappresentazione di Anima e di Corpo.
Giacomo Carissimi
És el més gran compositor d’oratoris del seu temps. A ell devem l’estructura definitiva del gènere. Això ho aconsegueix amb el trencament dels seus personatges i la funció expressiva dels cors i de l’orquestra. Obres: Jephte
4.2 Cantata
A principis del Barroc es denominava cantata qualsevol peça per cant a fi de diferenciar-les de les sonates, que eren les de fer sonar instruments. En principi sorgeix com un tipus de música vocal profana. Amb el temps, la cantata profana comença a utilitzar textos religiosos extrets de la Biblia. La cantata religiosa té els mateixos elements musicals que l’oratori, però es diferencia d’aquest en què és més breu, doncs era habitual intercalar-la en els oficis religiosos, entre l’Evangeli i l’Homilia
La cantata al món luterà
La música protestant dels Estats germànics anava adquirint el seu caràcter propi fins que es va esdevenir una música extraordinariamente evolucionada i ben definida. Això ho veiem per primera vegada en l’obra de Michael Praetorius.
Johann Sebastian Bach (1685 - 1750)
Cantates de caràcter profà, encara així pensades per ser cantades en un moment de la liturgia. Es poden catalogar en tres grups:
- Cantates per una sola veu amb instrument
- Cantates per a cor sol i cantates per a cor
- Solistes i instruments
4.3 Passió
La passió neix amb les lectures declamades litúrgiques de Setmana Santa sobre els textos evangèlics que fan referència a la mort de Crist. El gènere va néixer cap al s.XIII i era cantada per 3 sacerdots que representaven el primer la paraula de Crist, el segon era el narrador i el tercer tots els personatges que intervenien activament en la història narrada. Aquesta forma original evoluciona fins el s.XVIII, en què adopta una estructura formal semblant a la de l’oratori. La passió tindrà àries, recitatius, parts corals etc.
Johann Sebastian Bach (1685 - 1750)
Les seves passions són un dels millors exemples d’aquest últim tipus de composició religiosa barroca. Una obra destacable és Passió segons Sant Mateu.
5.3 Concerto
Neix cap a la segona meitat del s.XVII i es converteix en el gènere més important per a conjunt instrumental i una de les invencions formals més importants del Barroc. El concerto és una composició constituïda per tres moviments independents segons l’ordre ràpid - lent - ràpid, i amb una textura en què predomina la línia melòdica aguda (primer violí) i un baix continu. En l’estructura interna de cadascun dels moviments del concerto, s’utilitza un procediment que consisteix en l’alternança d’un instrument solista i la massa instrumental
- CONCERTO GROSSO: diàleg entre un petit grup d’instruments i la resta de l’orquestra. A. Corelli
- CONCERTO SOLISTA: diàleg entre un solita i la resta de l’orquestra. J.S Bach.
Els antecedents són els experiments de la Catedral de Sant Marc, on dialoguen el solista i el tutti.
5.4 Altres formes instrumentals
Tocata
És una composició basada també en la improvisació, en la qual el compositor ofereix a l’executant la possibilitat de demostrar la seva habilitat virtuosística
6. ELS INSTRUMENTS I CONSTRUCTORS D’INSTRUMENTS
MUSICALS.
La major part de les característiques musicals de Barroc giren entorn de la melodia. Per tant els instruments musicals d’aquesta època havien de tenir unes característiques òptimes per a poder-les interpretar; fer notes ràpides, canvis de matisos… Això va fer que els perfeccionessin els ja existents i se’n inventessin de nous.
Grans famílies de luthiers com els Amati van ajudar a atorgar protagonisme a la corda i per tant a posar en relleu l’esmentada conciencia instrumental. D’aquesta manera la millora de construcció dels instruments de corda a mans de certs luthiers italians i la generalització dels instruments de teclat com el clavicèmbal i l’orgue, va permetre el desenvolupament de la música instrumental.
6.1 Instruments de teclat
L’orgue, el clavicèmbal i el clavicordi van ser els instruments de teclat principals de l’època barroca. El desenvolupament tècnic d’aquests instruments va contribuir al naixement d’un llenguatge propi i la creació d’una literatura en continua evolució gràcies a les possibilitats que oferien.
L’orgue
És un instrument dotat de diversos jocs de tubs que sonen en prémer unes tecles. Els tubs estan repartits en rengles segons els sons de diferents instruments musicals que produeixen. També s’obté una combinació o una barreja sonora a través de diverses fileres de tubs associats. Habitualment l’orgue barroc consta de tres teclats manuals i d’un per als peus que rep el nom de padaler. Aquests teclats tenen diferents registres que permeten obtenir una gran varietat de sonoritats i timbres, com si es tractés d’un conjunt d’instruments de famílies diferents.
El perfeccionament fets al llarg dels ss. XVII i XVIII en el mecanisme de l’orgue van permetre un gran desenvolupament de la literatura organística, sobretot a Alemanya, on es van originar diversos tipus de composicions, que eren interpretades a les esglésies protestants. El preludi, la tocata, la fuga i el coral van ser composicions principals cultivades pels autors alemanys com Böhm o Bach.
Clavicèmbal
Si l’orgue havia estat l’instrument de tecla més utilitzat fins el s.XVII el clavicèmbal esdevindrà un dels instruments preferits dels compositors del s.XVII fins a la segona meitat del s.XVIII, en què serà destronat pel piano. El clavicèmbal `és un instrument de tecla i corda pinçada. Pot arribar a tenir diferents teclats a mode de diferents registres tímbrics. Domenico Zipoli o Domenico Scarlatti són un dels compositors de tecla més importants. Habitualment el clavicèmbal feia la funció de basso continuo , doncs al ser un instrument harmònic, proporcionava l’estructura harmònica de la composició.
Clavicordi
És un instrument de tecla percudida. El mecanisme era senzill. A diferencia del clavicèmbal, les cordes del clavicordi guardaven igual longitud i per tant era la distribució del pont en un punt o en un altre de la corda la que donava l’altura diferent. A vegades una mateixa corda podia ser percudida per diferents tecles, i així estalviaven posar més cordes.
6.3 Els instruments de vent
El disseny dels instruments de vent es transforma radicalment a partir del s.XVII. L’objectiu d’aquests canvis és millorar i ampliar el registre: (1) el tub ja no es farà d’una sola peça que es dividirà en seccions; (2) s’afegeixen claus per tapar forats a on els dits no arriben.
L’oboè
Durant el s.XVII, les xirimies van ser substituïdes per l’oboè, fet en tres seccions; d’aquesta manera es necessitava menys pressió d’aire i facilitava els canvis d’altura i de dinàmica.
Fagot
És un instrument de vent de doble llengüeta, de secció cònica i està considerada un baix oboè. L’anul·lació del fagot va reduir a la meitat la seva longitud real que havia d’aconseguir l’instrument. Aquesta disposició es trobava ja en un dels seus antecessors, el dulción. A diferencia del dulción , el fagot es construeix en 4 seccions.
Flauta Travessera
És un instrument de vent constituït per un cos tubular, generalment de fusta, proveïda d’orficis, per la seva digitació; la seva embocadura es troba en la mateixa línea o pla que aquest. Utilitzada ja des del s.X. Al s.XVII la peça a on es troben els forats passa a ser cònic. És freqüent a partir d’aquest moment, que tingui 3 o 4 seccions que permet reemplaçar la part superior del cos central per un altre tub de diferents longituds. A inicis del s.XVIII, comença a substituir la flauta dolça, doncs la flauta travessera permet canvis dinàmics, es converteix en l'instrument de moda a la primera meitat del s.XVIII i el preferit entre els aristòcrates amateurs.
Clarinet
És un instruments de vent cilíndric i de llengüeta senzilla, en contraposició amb els instruments de vent de secció cònica i de doble llengüeta, com l’oboè. L’antecessor és el Chalumeau. És com una flauta però amb la llengüeta simple a l’embocadura. El principal inconvenient del Chalumeau és l’extensió. A principis del s.XVIII l’alemany Johann Christoph Denner resol aquest problema alternant la posició i la mida dels orificis. El nou instrument té els dos registres, el del Chalumeau (greu) i l’agut pel “sobrebugat”, amb el que sona un timbre penetrant que recorda al de la trompeta, per això se li diu “clarinetto”
7. ÚS SOCIAL I MUSICAL DELS INSTRUMENTS. EL PAPER
DEL MÚSIC EN EL PERÍODE BARROC
La principal forma d’instrucció segueix sent el cor dels nens a les capelles, i es posa especial èmfasi en l’aprenentatge vocal. Els que volen desenvolupar les seves habilitats en un instrument concret tenen dues possibilitats: classes privades o gremis municipals. Era molt habitual les dinasties de músics en l’època barroca: un exemple és la família Bach.
El músic és cada vegada més valorat i millor considerat, ell mateix té una major consciència del seu paper i la seva vàlua social. Molts músics reivindiquen el seu prestigi social incloent un retrat en les publicacions de la seva música. Händel és un cas exemplar en la importància que pot arribar a tenir un músic en la societat barroca.
Els papers del compositor i intèrpret no estan encara separats. La interpretació i la composició estan íntimament relacionades doncs en les obres per a solista, compositor i intèrpret solen ser la mateixa persona, i en les òperes el compositor dirigeix l’obra. Són instrumentistes que componen.
En aquesta època hi ha una demanda constant de música nova. No hi ha percepció de recuperar peces anteriors per crear repertori. Aquesta pressió explica la prodigiosa producció de molts compositors. Quant a velocitat de composició, destaca Vivaldi doncs es diu que va escriure una òpera en 5 dies. D’aquesta manera s’entén una pràctica habitual per part de la majoria de compositors barrocs: reutilitzar la música d’una obra anterior. Són famosos els exemples de Bach en les seves cantates profanes, en les quals canvia i adapta el text de cantates religioses anteriors. Algú que ho fa amb molta freqüencia es Händel, utilitzant fins i tot música d’altres compositors.
8. ESPAI I TIPUS DE MÚSICA
8.1 Música de capella
El funcionament de les capelles segueix sent el mateix que en Renaixement. En general, a mesura que avança el s.XVII disminueix el nombre de membres de les capelles eclesiàstiques i creix el de les capelles aristocràtiques o de cort. Elements principals d’aquestes capelles musicals.
- CANTORS: veus de nens
- ORGANISTES: els segons en importància a la capella musical, per sota del mestre de capella. Funcionen com una organització gremial.
simultaniejar diferents activitats i ocupacions. Ell és un dels primers compositors autònoms en obtenir grans guanys en el mercat de la música.
9. VIVALDI I L’ESCOLA ITALIANA
Arcangelo Corelli
- Impulsor de la música instrumental: va introduir el violí a l’orquestra. Organitza la música a través de concerts, les sonates, les suites …
- Es trasllada a Roma, on va ser director de l’orquestra privada dels cardenals Pamphili i Ottoboni (el seu macenes)
- Ingressa a l'Acadèmia Arcadia. Allà coneix a Scarlatti i a Händel.
Antonio Vivaldi
- Va contribuir a la difusió de la forma concert i va exercir una influència encara més gran que Torelli i Corelli sobre la música instrumental.
- Va treballar com a compositor i maestro di coro de l’Ospedale della Pietà de Venecia. Una institució que acollia noies òrfanes o abandonades els proporcionava una educació i formació musical.
- La producció musical és abundant i inclou música vocal religiosa i profana.
- Li dona molta importància als moviments lents i li dona consciència als ràpids. Estabilitza la forma.
- Obres majoritariament per corda ja que ell era violinista.
- Alguns dels seus concerts van ser publicats en col·leccions: Estro armonico , Il cimento dell’armonia i dell’invenzione. 10. LA MÚSICA DE J.S BACH
Prové d’una nissaga de músics importants. Tots els seus avantpassats eren músics. Provenia d’una família modesta. Només va arribar a ser conegut a la seva Alemanya natali, encara no pas com a compositor, sinó com a organista. Era un home totalments dedicat al seu ofici, amb l’única pretensió d’oferir la seva música a la gloria de Déu. Després de la seva mort, la seva producció musical va estar oblidada durant decades.
Va dominar, com cap altre compositor de la seva època, el moviment lineal de les veus, amb un coneixement ampli dels diferents recursos contrapuntístics, des de la imitació fins a la fuga, passant pel cànon, tècniques musicals que portarà a la perfecció. Però si la seva obra sintetitza una època de la història de la música, al mateix temps obre les portes d’una nova era en què es consolida el llenguatge
harmònic i la construcció formal, elements que esdevindran imprescindibles per a la creació musical.
- No escriu música escènica, perquè no li agrada
- Porta al súmmum de la perfecció artística la polifonia barroca de sentit vertical
- La seva música, d’un sentiment profund es caracteritza per l’austeritat i l’equilibri.
