¡Descarga Régimes Internacionales Generales en el Derecho Internacional Públic y más Apuntes en PDF de Derecho Internacional Público solo en Docsity!
DRET INTERNACIONAL PÚBLIC
I. NOCIÓ I EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL DRET INTERNACIONAL
LLIÇÓ 1- LA SOCIETAT INTERNACIONAL I EL DRET INTERNACIONAL.
1. La societat internacional: concepte, estructura i dinàmica La comunitat internacional és la base social que regula l’ordenament jurídic internacional, és el sistema social en què el dret internacional opera com a sistema legal. Per fer referència a aquest sistema social, la doctrina utilitza les expressions de societat internacional i de comunitat internacional. Aquests conceptes no són models organitzatius alternatius i excloents, sinó que operen com instruments d’anàlisi de la realitat per dominar els graus de sociabilitat de l’entorn social internacional o per fer referència al nivell de sociabilitat en ell existent. Es preferible usar l’expressió comunitat internacional perquè reflexa l’estructura no organitzada del sistema internacional, perquè la presencia de conflictes entre estats no constitueix un obstacle per aquesta idea, perquè ha estat recollida en tractats internacionals: Art 53 Conveni de Viena, Declaració sobre els principis del dret internacional anexa a la resolució 2625 de 1970). En les seves sentències i opinions consultives la Cort Internacional de Justícia es refereix a aquesta realitat social com una comunitat internacional i per últim perquè té una major capacitat explicativa degut a què té diverses dimensions. El concepte de comunitat internacional té una dimensió descriptiva d’un grau de sociabilitat en el que es reconeixen interessos, valors i sentiments comunitaris. També una dimensió prospectiva o utòpica que fa referencia a una meta i a l’objectiu d’arribar a una major solidaritat i justícia en les relacions internacionals. Posseeix una dimensió normativa, ja que l’ordenament jurídic internacional regula en part les relacions entre els seus membres, el que la ha convertit en una comunitat parcialment jurídica. Per últim té una dimensió constitutiva o performativa de forma que el concepte i la realitat internacional tenen una relació mútuament constitutiva o performativa, en la que el primer és el resultat de la sociabilitat existent, però a la vegada ajuda a avançar en la creació de vincles comunitaris en el sistema internacional i a la formació de les identitats dels membres de la comunitat internacional en quant integrants de la determinada comunitat. 2. Les relacions internacionals: concepte i condicions per a l’establiment d’un sistema permanent de relacions internacionals. El concepte de comunitat internacional descriu el marc social, polític i jurídic en el que es donen les relacions entre els estats que son els membres primaris de la mateixa i altres membres que defensen els seus interessos, mantenen relacions de coexistència i de cooperació i tenen valors i interessos comuns als Estats i generals de tota la comunitat. Alguna d’aquestes relacions, interessos i valors estan regulats pel DIP que els incorpora i formalitza jurídicament. La comunitat internacional és per tant, una comunitat social política i jurídica. La comunitat internacional és el resultat d’una evolució social i política des d’una perspectiva històrica.
La comunitat internacional és una expressió que es refereix al conjunt d’entitats que estan regides pel dret internacional públic i al dret internacional públic com el sistema de normes que regeix la comunitat internacional. La relació entre aquestes entitats i les normes que la regeixen és circular i això s’ha referit la doctrina amb la màxima llatina ubi societas ibi ius (on hi ha societat hi ha dret que la regeix). Però, la noció de comunitat internacional no és pròpiament un fenomen social com pot ser la família, associacions d’individus o les empreses mercantils. En primer lloc, perquè és un tipus de comunitat mediata formada per Estats, organitzacions internacionals i altres entitats públiques a les que només recentment i d’una manera limitada s’han incorporat els individus i persones jurídiques privades. En segon lloc, s’ha negat que existeixi una comunitat internacional perquè en les relacions entre els seus membres es produeixen conflictes d’interessos i recorren fins i tot a l’ús de la força. Per això, molts especialistes des de la perspectiva de la sociologia, la ciència política o la teoria de les relacions internacionals, es refereixen a la comunitat internacional com una societat anàrquica i rebutgen que pugui denominar-se comunitat. La presència de conflictes no exclou l’existència de relacions socials. Com també han assenyalat els sociòlegs, el conflicte és un indicador d’interessos contraposats que pressuposen unes relacions socials en les quals es produeixen aquests enfrontaments. A més, juntament amb els conflictes, en el mitjà internacional també existeixen interessos comuns que generen solidaritats. Moltes qüestions com la coexistència entre els estats, el desenvolupament econòmic i social, el medi ambient, la protecció dels drets de les persones, les relacions pacífiques entre els estats, no poden trobar vies de solució si no és a través de la cooperació. Per això és possible afirmar una dimensió comunitària de les relacions internacionals. Però la noció de comunitat internacional no es refereix únicament a un fenomen social perquè a més té una dimensió universal i és massa diversa en la seva composició i formes de manifestació. La noció de comunitat internacional és algo més que un concepte per l’anàlisi sociològic o una descripció d’una realitat empírica que no és exclusivament comunitària. És un concepte de relació que té una base empírica, que consisteix en els interessos comuns i experiències de cooperació que es donen en les relacions internacionals i al propi temps, com qui la formen es refereixen a ella - com succeeix en molts textos internacionals- té un efecte constructiu ja que mitjançant aquestes repetides referències contribueixen a la seva realització i consolidació en la pràctica. Les normes imperatives son la base social que composa aquesta societat es buscarà un ordenament jurídic perquè la reguli, veure característiques de la societat internacional, té una dinamitat, hi ha dos tendències de la societat internacional que diuen que estem igual que 1648, la societat actual no ha canviat, estat modern i hi ha una altra tendència es que no te res a veure aquesta societat amb la de 1648. S’hauria d’adoptar un terme mig, hem de veure que a la societat actual hi ha característiques que ja es donaven al 1648, que s’anomenen factors estàtics, és a dir que no s’han produït uns canvis i a alhora hi ha factors dinàmics, que s’han produït determinades transformacions dins de la societat internacional. El dret que regula no serà el mateix, tindrà característiques de factors estàtics però
- Normes secundàries o normes d’estructura o de competència: no regulen conducta dels subjectes, sinó que tenen per objecte les normes primàries. Aquest tipus de normes comprenen les normes sobre els fets o actes als quals se'ls atribueix la funció de determinar les normes que pertanyen al sistema (normes sobre la identificació de normes o normes sobre les fonts) i les normes d’aplicació que es refereixen als òrgans encarregats d’aquesta funció i de les modalitats del seu exercici (normes d’aplicació del dret). 5. Evolució històrica de la societat internacional i del Dret Internacional. La comunitat internacional és el resultat de la evolució espontània de les relacions internacionals i no d’un procés intencional o d’un acte constituent. El seu origen pressuposa l’existència de col·lectivitats humanes de base territorial que són políticament independents unes de les altres i que mantenen relacions entre elles. Els procedents remots de la actual comunitat internacional segons Robert Ago es troben en el segle IX en el que una pluralitat d’entitats polítiques independents existents en les ribes del mar mediterrani amb cultures, religions i civilitzacions diferents es relacionaven per protegir els seus interessos. Antonio Truyol distingeix les següents fases en l’evolució de la Comunitat internacional:
- El sistema europeu d’Estats
- El sistema d’Estats de civilització cristiana
- La societat d’Estats civilitzats
- La societat internacional mundial (Societat global) A) La creació del sistema d’Estats moderns: la Pau de Westfàlia (1648). L’origen immediat de la comunitat internacional està en la desintegració de la res publica cristiana o christianitas existent durant l’Edat Mitjana com a conseqüència de l’aparició a Europa al llarg dels segles XV i XVI dels Estats nacionals sobirans. Aquests es caracteritzen per ser entitats polítiques que gaudeixen de sobirania, entesa com independència de qualsevol poder supranacional com havien estat aleshores el Papat i el Sacre Imperi Romà. El sistema europeu d’estats es consolida per mitjà dels tractat d’Osnabruck (1643) i Münster (1648) que van donar lloc a la denominada Pau de Westfalia, que va posar fi a la guerra dels Trenta anys a Alemanya i a les guerres que la monarquia hispànica havia sostingut en els Països Baixos. Aquest esdeveniment representa l’origen de l’actual sistema internacional i va suposar la emancipació completa de la política respecte a la religió al reconèixer que aquesta era assumpte intern dels estats supeditada a la decisió dels seus sobirans (Cuius Regio Eius Religio). En aquests tractats, els estats van reconèixer i acceptar una sèrie de principis fonamentals que han vertebrat l’ordre internacional fins l’actualitat:
- La obligació de respectar els límits territorials dels estats
- El principi de jurisdicció territorial dels estats
- El principi d’igualtat sobirana
- El principi de no intervenció en els assumptes interns dels altres estats. El sistema europeu dels estats va aspirar a establir un sistema de garantia i manteniment de l’status quo mitjançant una política d’equilibri de poder que estava basada en:
- La sobirania territorial
- El respecte als tractats
- En les relacions a través de representants dels sobirans
- En la possibilitat de recórrer a la guerra per part de l’Estat víctima
- En la limitació del dret a la guerra al sotmetre’ls a la existència d’una causa justa. Els tractats de Westfalia van representar un pas fonamental en la formació del dret públic europeu que va regular les relacions entre els estats europeus que ha estat la base del dret internacional clàssic. B) La revolució francesa, el Congrés de Viena i el sistema d’Estats Europeu. Com a conseqüència de la independència de les colònies americanes, primer dels estats Units al 1776 i més tard dels Estats llatinoamericans en es primer decennis del segle XIV, el sistema d’Estats va deixar de ser exclusivament europeu per incloure també els nous estats americans. El procés d’independència d’aquests estats va suposar el rebuig de la legitimitat dinàstica imperant a Europa i a la vegada va aportar noves regles:
- El principi de legitimitat democràtica
- El principi republicà La secessió de les colònies respecte de les seves metròpoli, des de la Constitució federal dels Estats units, es va fer en nom del dret dels pobles a disposar de si mateixos. Aquest principi seria reinterpretat després a Europa al llarg del s. XIX i en el 1/3 del segle XX com el principi de les nacionalitats va tenir molta influència en la independència de països com Bèlgica, Grècia, Polònia, Noruega, Finlàndia, Txecoslovàquia, Hungria i Iugoslàvia i a la reunificació d’Alemanya i Itàlia. Els nous estats americans van adoptar com a forma de govern el model republicà basat en la legitimitat democràtica que en la majoria dels casos tenia un caràcter federal. Una invocació dels nous principis enfront la restauració legitimista auspiciada pels estats europeus després de la derrota de Napoleó i el Congrés de Viena (1 814 -
- i la amenaça d’intervenció per mitjà de la Santa Aliança va ser la declaració de 2 de desembre de 1823 del president Monroe, coneguda com doctrina Monroe. En ella va proclamar que Amèrica no podia ser un territori objecte de colonització pels estats europeus i va excloure tota intervenció d’aquests en els nous Estats americans. En aquest procés, el sistema europeu d’estats s’havia transformat en un sistema europeu i americà , que tenia una comú civilització cristiana, ja que els valors i principis fonamentals que regulaven les relacions eren compartits. No obstant en aquest sistema no existia ni Àsia ni Àfrica. C) La primera guerra mundial i la Societat de les Nacions.
La comunitat internacional actual ha deixat de ser exclusivament europea, occidental i cristiana ja que en ella coexisteixen una pluralitat de cultures que representen valors i concepcions del món diferents a la occidental. A més, els seus diferents membres són cada vegada més interdependents des del punt de vista econòmic, financer, demogràfic o mediambiental. Aquesta interdependència s’ha incrementat com a conseqüència de la intensificació de la globalització en aquestes dos últimes dècades a causa de la revolució produïda per les tecnologies de la informació i comunicació i del protagonisme dels actors no estatals. Aquesta nova i heterogènia comunitat internacional està caracteritzada per les desigualtats econòmiques entre els estats.
LLIÇÓ 2.- LA SOCIETAT INTERNACIONAL I EL DRET INTERNACIONAL CONTEMPORANIS.
1) Caràcters específics de la societat internacional i del Dret Internacional contemporani: A. Els principals factors de canvi. Factors dinàmics: han produït uns canvis, propis de la societat internacional
- Dins de la heterogeneïtat hi ha una necessitat de coexistència entre els estats i ha fet dinamitzar el funcionament de la societat internacional. Després de la 2GM es va establir el bloc occidental i el bloc socialista, van haver aliances entre aquests estats, es va produir una sisó en el mon i entre els estats busquessin aliances per oposar-se a l’altre grup. Manteniment de la pau i la seguretat internacional, 1945 Carta de Nacions Unides, després de la 2GM manteniment de la pau i la seguretat internacional, es l’objectiu principal pel que es crea les nacions unides, s’estableix amb el mecanisme del art 33 i següents de la Carta Nacions Unides capítol VI i VII. Quan hi ha una controvèrsia entre els estats el que es preveu es que desde l’ambit d enacions unides s’aconselli als estats com arreglar la controvèrsia, el cap VII es un grau mes, estableix amenaça de la pau ruptura de la pau actes d’agressió, quan el conflicte es tan greu ja anem a una acció coactiva de les Nacions Unides, aquí en aquest captiol quan el consell de seguretat pot imposar mesures. El consell de seguretat es qui les imposa, 15 membres 5 membres permanents França, Regne Unit, Estats Units, Xina i la URSS federació russa: Sancions econòmiques sanció militar. Cal una majoria de 9 sobre 15, 9 han de votar a favor d’inculcar aquesta sanció; amb una característica, que dins d’aquests 9 ha d’estar algú dels 5 membres permanents. No ha d’existir el vot negatiu de cap membre permanent (si s’accepta amb 14/15 membres però França vota en contra no s’accepta la sanció). Després també es va necessitar una protecció internacional dels drets humans, amb l’adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans. No es un tractat internacional. És una resolució de l’assemblea general de nacions unides 1948 que va ser creada després de la 2GM. No te valor jurídic vinculant, no és un tractat internacional, és una resolució, i aquesta Declaració Universal de Drets Humans va fer un catàleg dels
drets que havien de ser reconeguts per la societat internacional. Hi ha 2 tipus de drets, drets civils i polítics i drets econòmics, socials i culturals. La idea era a partir de la Declaració Universal era fer un tractat internacional. Es crea una discussió entre estats socialistes i estats capitalistes, i per tant no es va aconseguir fer un únic tractat internacional, però es van fer dos tractats internacionals: El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Cada Tractat va establir el seu mecanisme de garantia. Aquesta divisió es trasllada als ordenaments jurídics interns, no és el mateix retallar drets polítics i civils que drets socials, econòmics i culturals (no hauria de ser així).
- Desenvolupament científic i tecnològic, ha comportat aspectes positius i aspectes negatius, explotació de recursos naturals que abans eren inaccessibles i sobreexplotació de recursos naturals. A més de l’espai territorial, a mida que s’ha avançat els recurs tecnològics i han explotar recursos marins, els estats han reclamat territoris marins i espai aeri.
- Interdependència entre estats: Occident i Islam enfrontament interessat, no es pot enfrontar perquè son un per una banda un aspecte polític i per una altre banda un aspecte cultural. Prioritzen aspectes propis. L’evolució marca una interdependència d’estats. Estats Units i Xina son els estats mes interdependents per molt que estiguin enfrontats entre ells.
- Incorporació d’interessos comunitaris que no es poden gestionar mitjançant un estat sol sinó en l’àmbit global. No totes les relacions entre subjectes del dret internacional venen regulades pel dret internacional. Perquè dos municipis de diferents estats poden arribar a acords i això no ve regulat pel dret internacional. Per exemple, Fr i Esp poden arribar a un acord que vingui regulat pel ordenament jurídic francès. El Dret internacional públic podem definir-ho com el conjunt de normes u ordenament jurídic internacional i com disciplina científica que té per objecte l’estudi de dit ordenament jurídic. Enfocaments que podem donar-li a la definició del DIP:
- A través dels subjectes à normes que s’apliquen a les relacions entre les nacions. Enfocament originat per l’autor Jeremías Bentham que va ser el primer en utilitzar l’expressió del DIP en 1789. És una definició imprecisa i circular, ja que, exigeix saber a que tipus d’Estats s’apliquen aquelles normes i aquesta, és una qüestió del propi DIP.
- Atenent a l’objecte à normes que regulen les relacions internacionals. Contingut indeterminat i depèn de cada moment històric.
- Basant-se en els procediments de creació i d’aplicació de normes à conjunt de normes que han sigut creades a través d’uns mecanismes de producció normativa propis, diferents dels mecanismes de producció normativa propis dels diferents Estats.
- Formació històrica del concepte de DIP
- Regular les relacions de cooperació entre els Estats i els altres membres de la comunitat internacional per a la protecció dels valors e interessos generals de la mateixa à pau i seguretat, respecte als drets humans, protecció del medi ambient, etc. El DIP reglamenta aquest tipus de relacions a traves d’acords internacionals i altres tipus de normes.
- Regir les organitzacions internacionals intergovernamentals à per a la consecució dels seus fins d’interès comú o col·lectiu els Estats han creat associacions de caràcter permanent com les Nacions Unides i altres organitzacions internacionals. Aquestes institucions estan dotades d’òrgans amb poders específics, constitueixen actualment el marc en el que es desenvolupen les relacions entre els Estats i han donat lloc a un conjunt de normes internacionals.
- L’ampliació material de l’ordenament jurídic internacional En les ultimes dècades s’han produït també una ampliació material de l’ordenament jurídic internacional en nous àmbits com la protecció internacional dels drets humans, la protecció internacional del medi ambient, el comerç internacional, les inversions internacionals, la regulació dels fons submarins i oceànics o el espai ultra terrestre. Les causes que poden explicar aquesta ampliació material són:
- Ampliació de funcions del dret internacional
- Les nous necessitats socials a les que han de donar resposta els membres de la comunitat internacional derivades de la denominada segona globalització. La resposta a la globalització ha consistit en una especialització funcional per medi de regiments internacionals que en l’ordenament jurídic internacional es manifesta en una gran diversitat institucional, procedimental i substantiva. No obstant, l’ampliació material de l’ordenament jurídic internacional resultat de la seva especialització funcional, pot veure’s també com una oportunitat per reforçar la unitat formal i material del sistema jurídic, per incorporar el pluralisme existent en l’actual comunitat internacional i per plantejar qüestions de legitimitat que permetin una gestió tècnica i política de la globalització. La progressiva ampliació material i de funcions del DIP ha contribuït a un major refinament del sistema jurídic internacional que es manifesta en la diversificació qualitativa de normes i obligacions internacionals.
- La diversificació qualitativa de les normes internacionals El contingut del DIP se ha enriquit també com a conseqüència de la diversificació de les normes internacionals. Tradicionalment es distingia entre:
- Dret internacional general à integrat per normes consuetudinàries i per principis generals del dret. Es caracteritza perquè és obligatori per a tots els Estats de la comunitat internacional.
- Dret internacional particular à aquelles normes jurídiques que nomes obliguen a aquells que li han donat el seu consentiment i deriva, fonamentalment, dels tractats internacionals. Aquesta distinció ja no és suficient per explicar la diversitat d’interessos, destinataris, continguts i efectes que tenen i produeixen en l’actualitat les normes jurídiques internacionals. Una segona distinció més actual ha sigut entre:
- Normes dispositives à disponibles per als estats i aquests poden adoptar altres posteriors de contingut diferent. Les noves normes no afecten ni a l’existència ni a la validesa de las anteriors però seran d’aplicació preferent per als Estats que les han creat.
- Normes imperatives à tipus de normes de dret internacional general que tenen per objecte la protecció de valors e interessos essencials de la comunitat internacional. Y, en l’actualitat, són uns dels temes d’estudi de la Comissió de Dret Internacional. Les normes imperatives (o ius cogens ), es caracteritzen pel seu contingut, pel seu abast, pel seu reconeixement, pels seus efectes i por les conseqüències agravades en cas d’incompliment. El contingut d’aquestes normes tenen per objecte la regulació i protecció de valors e interessos essencials de la comunitat internacional com alguns drets humans bàsics (vida, integritat física, prohibició de la tortura, genocidi...), la pau i seguretat internacionals (principi de prohibició de l’ús de la força) o la lliure determinació dels pobles. A més a més, són normes que tenen un abast general, ja que, són d’aplicació universal. Les normes imperatives són el resultat del reconeixement de la seva condició de ius cogens per la comunitat internacional en el seu conjunt. A més a més, les normes de ius cogens , en les seves relacions amb altres normes i obligacions internacionals, produeixen efectes jurídics d’especial intensitat ja que provoquen la nul·litat o la terminació dels tractats internacions i dels actes unilaterals contraris a les mateixes, és a dir, són jeràrquicament superiors a altres normes internacionals. I, per últim, es caracteritzen perquè la seva violació genera, a més de les conseqüències generals de tot fet internacionalment il·lícit, algunes conseqüències especifiques que agraven la responsabilitat com són la obligació positiva de cooperar per posar fi a la situació creada i les obligacions negatives de no reconèixer com licita i de no prestar ajuda o assistència per mantenir aquella situació. Una tercera distinció està en funció de l’interès protegit per les normes jurídiques internacionals. Es poden distingir entre:
- Normes que protegeixen interessos particulars de cada un dels Estats obligats
- Normes que protegeixen interessos comuns dels Estats
- Normes d’interès públic à es caracteritzen perquè tenen per objecte la protecció d’alguns dels interessos generals de la comunitat internacional, perquè d’elles es deriven obligacions d’estructura integral i perquè tenen vocació de produir efectes per a tots els Estats.
- Classificació de les obligacions internacionals L’existència de normes jurídiques internacionals que regulen, a més d’interessos individuals dels Estats, interessos col·lectius d’un grup d’Estats o inclús d’interessos generals de la Comunitat internacional en el seu conjunt, ha donat origen a noves modalitats de les obligacions internacionals. Aquestes noves modalitats han sigut acollides per la jurisprudència internacional i, en particular, en els treballs de codificació i desenvolupament progressiu duts a terme per la Comissió del Dret Internacional en els àmbits del dret dels tractats i en el de la responsabilitat internacional de l’Estat i de les organitzacions internacionals per fets internacionalment il·lícits. Per això, per facilitat una millor comprensió dels seus efectes i de les conseqüències del seu incompliment, és convenient realitzar una classificació de les obligacions que permeti profunditzar en el concepte de cada una d’elles. No obstant, en la ciència del Dret internacional no existeix encara una teoria general sobre les obligacions internacionals. Alguns dels criteris per a la classificació de les obligacions internacionals que s’han proposat són els següents:
- El tipus de conducta que imposa al destinatari
- La font de Dret internacional a traves de la qual han sigut creades
- Les relacions a les que dan lloc els diferents tipus d’obligacions Una primera sistematizació clàssica de la obligacions Internacionales (proposta por Roberto Ago) distingia entre:
- Obligacions de comportament à exigirien a l’Estat acomodar la seva conducta a lo prescrit específicament per la norma.
internacional en el seu conjunt. EL compliment de les obligacions erga omnes no depèn ni està condicionat al compliment pels altres Estats. El resultat d’aquesta classificació explica millor l’evolució estructural de l’ordenament jurídic internacional cap a un autèntic DIP.
- Diferències i relacions amb altres ordres normatius: moral internacional i cortesia internacional El DIP es distingeix d’altres ordres normatius que posseeixen regles aplicables a les relacions entre els Estats. Encara que mantenen relacions múltiples entre si, dom succeeix sempre entre el Dret i la moral, el DIP és diferent de la moral internacional. Per alguns autors com John Austin, el Dret es concep com un ordre essencialment coercitiu i, al constatar que en l’ordre internacional no hi ha òrgans que poden exigir el compliment de les seves normes mitjançant la coerció i conclouen que les normes de Dret internacional son regles morals. Altres autors entenen que les regles morals es dirigeixen a la consciencia dels individus i, per tant, no poden aplicar-se a les relacions entre entitats com els Estats, lo que els porta a confluir que no existeix moral internacional. D’altra perspectiva es considera que, per realitzar i consolidar un ordre internacional que garanteixi eficaçment la pacifica convivència entre els pobles, la mateixa llei moral que regeix la vida dels homes, donat el seu caràcter universal, deuria regular també les relacions entre els Estats. Partint, per tant, de la distinció entre DIP i moral internacional com ordres normatius diferenciats, hi ha múltiples connexions entre els principis que inspiren un i l’altre ordre:
- Des d’una perspectiva humanista i laica s‘ha proclamat que els principis en els que es resumeix el Dret segons Juliano, constitueixen la base de la moral internacional.
- Del principi que postula “viure honradament” es poden deduir les obligacions de lleialtat, moderació i ajuda mútua.
- Del principi de “no fer mal a un altre” es deriva de la obligació de respecte mutu i del dret de cada Estat a la independència e integritat territorial.
- De la exigència de “donar a cadascú lo seu” es dedueixen les obligacions de justícia i solidaritat que han de fundar la cooperació entre els Estats.
- Des d’una perspectiva d0inspiracio religiosa sobre l’església en el mon actual, postulen l’harmonia entre els principis de l’ordre jurídic i de l’ordre moral en les relacions internacionals. Les relacions entre el DIP i la cortesia internacional són menys problemàtiques. Les relacions entre els Estats s’ajusten a usos i practiques seguits per tots sense que existeixi obligació jurídica en el seu compliment. Obeeixen a raons de conveniència i utilitat mútua i la raó del seu universal seguiment freqüentment resideix en la reciprocitat que s’espera obtenir de les conductes que es practiquen.
- Dret internacional públic i dret internacional privat Entre el Dret internacional públic i el Dret internacional privat, a pesar de les seves connexions i de la proximitat que ha existit en certs moments de la seva evolució entre l’un i l’altre, són conjunts de normes diferenciats que han donat lloc a disciplines científiques diferents. El Dret internacional públic i el privat difereixen en:
- Pel seu objecte à les normes de dret internacional privat s’apliquen a les relacions privades entre particulars en les que existeix algun element estranger. Mentre que en el dret internacional públic s’aplica a les relacions entre els Estats sobirans.
- Técnica normativa à el dret internacional privat utilitza en molts casos una tècnica normativa indirecta en el sentit de que les seves normes no regulen les relacions privades internacionals d’un mode directe sinó que, es limiten a designar la llei aplicable a aquestes relacions (conflicte de lleis). En el dret internacional públic les normes regulen directament les relacions interestatals i estableixen les obligacions i drets dels Estats.
- Naturalesa à el dret internacional privat té una naturalesa eminentment estatal. Cada Estat té les seves pròpies normes de dret internacional privat. El dret internacional públic és un ordenament jurídic universal que té primacia sobre els ordenament jurídics estatals.
LLIÇÓ 3.- PRINCIPIS BÀSICS DEL DRET INTERNACIONAL CONTEMPORANI.
1. La Formalització de valors en el Dret Internacional. A) Valors incorporats al Dret Internacional contemporani. Els valors Principals de la societat internacional són el que entenem com les normes imperatives del dret internacional. No hi ha 1 tractat internacional de les normes imperatives, hi ha 1 consens general a partir de la Carta de Nacions Unides i posteriors Resolucions. Per Tant tenim la Resolució 2625 XXV on hi ha les normes imperatives i la Carta de Nacions Unides. Tenim els propòsits i els principis de l'Organització; Els propòsits són a els objectius i finalitats per la qual és crea l'Organització Internacional i els principis són les pautes que hauran de seguir els estats membre per aconseguir aquests objectius i finalitats. B) Els principis com a reflex dels valors de la societat internacional. Pel que fa a els principis hi ha una doble expansió:
- Horitzontal: Hi ha inicialment 7 principis a la Carta de Nacions Unides, s'afegeixen 3 amb la Resolució 2625 i mes endavant s'afegeix 1 en virtut d'altres resolucions.
- Vertical: Neixen com a principis de l'Organització de Nacions Unides i és converteixen amb valors essencials de les Nacions Unides. 2. Els Propòsits de les Nacions Unides. Els propòsits són els objectius pels quals va ser creada l'organització i es troben recollits en el preàmbul i en l'article 1 de la Carta. Els propòsits són: A) El Manteniment de la pau i la seguretat internacionals : És l'objectiu principal pel que es va crear la Carta al 1945 i en l'actualitat. El manteniment de l'ordre a la comunitat internacional és un requisit imprescindible per aconseguir altres béns públics. Amb aquesta finalitat, l'organització pot prendre mesures col·lectives per prevenir i eliminar amenaces a la pau i suprimir actes d'agressió i aconseguir per mitjà pacífics, l'arranjament de controvèrsies per un perill de la pau.
seves controvèrsies; per l'obligació, fins que s'arribi a aquest acord, d’abstenir-se de tota mesura que pugui agreujar la situació; i per la llibertat d'elecció de mitjans, ja siguin polítics o jurídics, que tenen per triar: la negociació, la investigació, la mediació, la conciliació, l'arbitratge, l'arranjament judicial, el recurs a organismes o acords regionals o altres mitjans pacífics de la seva elecció. D) El principi de prohibició d'amenaça o l'ús de la força : La incorporació d'aquest principi a la Carta va suposar el pas decisiu en el procés de prohibició de l'ús de la força en les relacions internacionals. Aquest principi representa un canvi qualitatiu en el procés d'institucionalització de la comunitat internacional i en el propi ordenament jurídic internacional. D'ell es deriva per a tots els Estats l'obligació general d’abstenir-se, en les seves relacions internacionals, de recórrer a l'amenaça o a l'ús de la força contra la integritat territorial o la interdependència política de qualsevol estat. El contingut d'aquest abasta tant la prohibició de l'amenaça amb l'ús de la força militar, en qualsevol de les següents modalitats: la guerra d'agressió, la violació de les fronteres internacionals, la violació de les lleis internacionals de demarcació o usos indirectes de la força. E) El principi de l'assistència de les Nacions Unides (art 2.5 CNU) : Comporta que els estats membres de l’organització tenen una obligació, de fer, d’assistir a l’organització quan aquesta ho demani; i l’obligació de no fer, de no prestar cap col·laboració a aquells estats contra els quals Nacions Unides hagi retret algun tipus de mesura. Aquest principi arriba a tots els Estats membres de l'organització i el seu contingut està integrat per l'obligació positiva d'ajudar en qualsevol acció que exerceixi en conformitat amb la Carta, i per l'obligació negativa d'abstenir ajudar a l'estat el qual l'Organització estigués exercint acció preventiva o coercitiva. F) El principi d'autoritat de les Nacions Unides respecte als estats no membres (art 2.6. CNU) : Aquest principi es va comentar anteriorment amb les característiques que fan diferent la Carta respecte altres tractats internacionals, ja que obliga als estats membres i als estats no membres. És un principi tan important com polèmic, ja que exigeix als estats que no són membres de les Nacions Unides a que es comportin d'acord amb els principis de la mateixa; és una exigència imprescindible si es vol aconseguir l'objectiu bàsic de l'organització que és el manteniment de la pau i la seguretat internacional. Aquest principi planteja algunes dificultats teòriques, però està per la importància del propòsit del manteniment de la pau i la seguretat. Actualment no té tanta importància ja que la major part d’estats estan dins de les Nacions Unides, però després de la 2GM nomes hi havia 51 estats, però obligava a tots els Estats. G) L'obligació de no intervenir en els assumptes que són essencialment de la jurisdicció interna dels Estats : És important i entendre perquè es va incloure aquest principi a la Carta, i entendre la historia de la Societat de Nacions, EEUU no va arribar a entrar perquè el Senat no va acceptar ratificar, però van acceptar aquest principi, ja que implicava que Nacions Unides té competències per entrar i analitzar determinades qüestions, sempre i quan aquestes qüestions no siguin d’àmbit propi de la jurisdicció dels estats; es a dir si Nacions Unides no podia entrar a la jurisdicció dels estats. Per tant, aquest principi servia per cada vegada que Nacions Unides entrava en un àmbit que li pertocava a aquell estat anava a l’art 2.7 CNU; Però a mesura que la Carta va assumint competències el que va fer es reinterpretant diverses mesures del que era sobirania o no dels Estats. Les qüestions de matèria de drets humans eren situacions que podien afectar al manteniment de la pau i la seguretat i Nacions Unides va anar reinterpretant i va anar buidant de contingut allò que era de sobirania de l’estat. Aquests son els principis que estan acceptats a la Carta de Nacions Unides, al 1970 Nacions Unides adopta la Resolució 2625 del 25è període de sessions, la composició de Nacions Unides va canviar, ja que molts estats i molts territoris de colònies van exercir la lliure determinació, es a dir no estaven en contra dels principis que ja hi eren a la Carta, però després de 25 anys es va creure que s’havien d’incorporar nous principis estructurals i noves normes, i amb un consens es van crear 3 nous principis estructurals que s’havien d’incorporar: H) L'obligació de no intervenir en els assumptes que són essencialment de la jurisdicció interna dels Estats : Aquest principi obliga només les Nacions Unides i als seus òrgans, i per això convé distingir-lo del principi de
no intervenció que opera entre Estats. Esta prohibit l’ús de la força armada, però els estats son conscients que hi ha altres formes que no es us de força armada que poden condicionar la sobirania dels estats i pressions econòmiques, polítiques, diplomàtiques i la intervenció de la sobirania d’un estat es pot fer de moltes maneres, intervenció armada, o mitjançant mesures polítiques o econòmiques, S’impulsa aquest principi i volen que es consideri aquesta intervenció una violació del dret internacional perquè es una ingerència llegítima dins de la sobirania dels estats. I) Principi de cooperació pacifica dels Estats : Aquesta cooperació implica cooperació en el manteniment de la pau de forma integral, en matèries de dret humanitari, focalitzada en cooperació del manteniment de la pau. Els estats que havien deixat de ser colònies i eren nous estats i volien que fos cooperació amb el desenvolupament, però no ho van aconseguir, nomes fins l’any 1974 que interpreten aquesta cooperació fruit un plantejament de Nacions Unides es diu que s’haurien d’obrir perspectives en que la cooperació pacifica no nomes fos en el manteniment de la pau sinó que fos una cooperació pel desenvolupant dels Estats.
J) El principi de la lliure determinació dels pobles : Diu que "tots els pobles tenen el dret de determinar
lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta". Aquest principi és una norma bàsica del dret internacional. Per exemple, Catalunya no té dret a la lliure determinació segons el dret internacional perquè aquest principi es dirigeix a aquells pobles que siguin colònies d’acord amb el dret internacional, i els Estats diuen que les colònies de les metròpolis tindran dret a aquest principi de la lliure determinació. S’ha ampliat aquest principi a aquells pobles que patien grans violacions dels drets humans. No vol dir que no tinguin lliure determinació però no en el paraigües del dret internacional. Dret de la lliure determinació com a dret humà: parlem de decidir polítiques publiques, l’economia, la cultura, es vol decidir a l’interior de l’estat, i les colònies el que volien era poder decidir en el seu territori en cultura, econòmica, política i que no ho decidís la metròpoli, el que reivindicaven mes enllà de ser independents o no es amb matèria de drets humans el dret a decidir. El dret a decidir s’està parlant des del punt de vista dels drets humans. Vinculat amb l’art 2.4. de la prohibició de l’ús de la força armada, hi ha dos excepcions molts clares que son la legítima defensa i l’autorització del consell de seguretat; alguns manuals comenten que els pobles als que se’ls hi nega el dret a la lliure determinació poden utilitzar la força armada per exercir aquest dret i seria una tercera excepció a l’ús de la força armada, en canvi d’altres comenten i opinen que en lloc de d’utilització de la força armada com una tercera excepció pels pobles als que se’ls hi nega el dret a la lliure determinació, s’hauria de portar com un dret, i per tant aquells pobles als que se’ls hi nega el dret a la lliure determinació, els li donarien la possibilitat d’utilitzar la força armada per reivindicar el dret a la resistència, per poder acabar exercint el dret a la lliure determinació. Fins aquí hem vist els 7 principis de la Carta de Nacions Unides i els 3 de la Resolució 2625 i n’hi ha un mes que es el Principi del respecte de la dignitat humana: K) Principi del respecte a la dignitat humana : Des de el 1945 fins endavant es comença a consolidar el principi de respecte a la dignitat humana com a principi estructural del dret internacional. El que es ve a dir es que no es pot fer com anteriorment s’ha fet, afusellar els perdedors sinó el que s’han de realitzar responsabilitats, perquè abans de la 2GM s’ha violat la norma que es aquesta del respecte a la dignitat humana; i és per això que es crea aquest principi. Aquest principi va anar evolucionant amb tres etapes:
II. FORMACIÓ I ESTRUCTURA DEL DRET INTERNACIONAL
LLIÇÓ 4.- LES FONTS I L'ESTRUCTURA DEL DRET INTERNACIONAL.
LLIÇÓ 5.- EL COSTUM INTERNACIONAL.
La primera font: el costum internacional: L’article 38 de l’estatut de la Cort internacional de justícia menciona entre les fonts del Dret internacional públic, després dels tractats a ‘ el costum internacional com a prova d’una pràctica generalment acceptada com a dret’ ( Art 38.1.b). Naturalesa del costum internacional: per el corrent doctrinal conegut com a positivisme voluntarista, estès a finals del s. XIX i principis del s. XX que té en el anomenat jurista alemany Hendrich Triepel i en el jurista italià Dionisio Anzilotti (1867-1950) com els més destacats representants, el costum tindria la naturalesa d’un pacte tàcit. D’acord amb aquesta perspectiva d’anàlisi, només existiria una única font del dret internacional a través de la conducta dels Estats. Segons aquesta concepció, el dret internacional no seria més que una xarxa tupida d’acords bilaterals entre estats. A això s’ha replicat que la costum no és un pacte perquè no és necessari per a que obligui a un determinat estat que la hagi acceptat amb la seva conducta. Tampoc és precís que en la seva formació participin els òrgans encarregats de manifestar el consentiment de l’estat. A més, el costum internacional s’aplica immediatament als estats que acaben d’adquirir la independència i que per definició no han pogut mitjançant la seva conducta contribuir al procés de formació de les normes consuetudinàries. Per la concepció normativista del dret, amb l’autor més destacat que és Kelsen (1881-1973) el costum internacional es un tipus de norma sorgit d’un determinar procediment de creació jurídica. D’acord amb aquest corrent, les normes jurídiques es creen en virtut de processos establerts en normes anteriors i que a la seva vegada confereixen validesa. La disposició de l’article 38.1.b de l’estatut de la Cort Internacional de Justícia seria una norma sobre la producció d’un determinat tipus de normes internacionals: les normes consuetudinàries. Per a que això sigui així seria necessari que aquesta disposició estableixi un determinat procediment de creació de normes. En canvi, aquesta norma es limita a consignar determinades característiques que haurien de reunir les normes consuetudinàries: els denominats elements del costum internacional. Es critica la redacció de l’article 38 perquè no és exacte referir-se al costum com prova d’una pràctica generalment acceptada com dret, ja que el costum no és una prova i hauria estat més precís que digues el costum de la que es prova una pràctica generalment acceptada com a dret. Sembla més ajustat considerar la disposició de l’article 38.1.b sobre la costum internacional com una norma per la identificació d’un tipus de normes internacionals i no com una norma sobre la producció de normes internacionals. El costum internacional no és un tipus de norma que no poden modificar-se. Moltes normes consuetudinàries tenen un caràcter dispositiu que els estats poden modificar inter se mitjançant acords internacionals. Les normes consuetudinàries també poden perdre vigència per abandonament de la pràctica dels Estats (desuetudo) o ser modificades per una pràctica general que dona origen a una norma consuetudinària posterior. Elements del costum internacional: Per a entendre la naturalesa del costum internacional és precís analitzar el que es denomina ‘elements’ del costum. Es tracta de les característiques que permeten la identificació de les normes internacionals. La doctrina distingeix entre un element material i un espiritual.
A) Element material (diuturnitas) Està format per la pràctica dels estats. Aquesta practica és la conducta seguida pels estats en les qüestions de caràcter internacional i pot derivar d’actes tant del poder executiu o govern en les seves relacions amb els altres estats, com d’actes del poder legislatiu mitjançant lleis que regulen qüestions d’interés internacional i d’actes del poder judicial o sentencies dels tribunals que decideixin sobre litigis que plantegin qüestions rellevants pel dret internacional perquè afecten a Estats estrangers, al tracte a ciutadans estrangers o a l’exercici de poders dels òrgans de l’Estat en l’espai etc. L’estat a aquests efectes actua com una unitat i tots els seus poders contribueixen a la pràctica que dona lloc al costum i no només els òrgans encarregats d’actuar a nivell internacional com a cap de l‘estat, cap de govern, el ministre d’assumptes externs o els representants diplomàtics, ja que el costum no és un pacte tàcit. Actualment també hi ha normes consuetudinàries que s’apliquen a les organitzacions internacionals, pel que seria més exacte dir que l’element material del costum està format per la pràctica dels subjectes de dret internacional. En l’assumpte del lotus entre França i Turqui que va ser decidit pel Tribunal permanent de justícia internacional, es va plantejar la qüestió de si la pràctica podria consistir en una falta d’actuació dels Estats. L’advocat del govern francès sostenia que la omissió dels estats podia donar lloc a una norma consuetudinària de caràcter prohibit degut a que la seva falta d’actuació es devia a que consideressin que tenien la obligació de no actuar en determinats casos. La sentencia va admetre en principi, aquesta possibilitat però va negar que en el litigi en qüestió existís una norma consuetudinària prohibitiva perquè hagués estat necessari provar que la abstenció es devia a la consciencia de que hagués una obligació d’abstenir-se. La pràctica dels subjectes de Dret internacional ha de ser generalment seguida i universal. Això no significa que tots i cadascun dels estats que formen la comunitat internacional hagin contribuït amb la actuació dels seus òrgans a la formació de la norma consuetudinària. Hi ha estats que per les seves característiques geogràfiques no han pogut contribuir a la formació de normes consuetudinàries en matèria de Dret del mar, altres pel seu escàs desenvolupament econòmic i tecnològic tampoc han pogut fer-ho en altres àmbits. Per la formació de la regla consuetudinària és suficient que la pràctica sigui general, el que suposa que sigui seguida per nombrosos Estats i no hagi un grup significatiu que s’oposi a ella. El caràcter general del costum també es manifesta en els casos en que hagi estats que no ajustin la seva conducta a lo establert per la norma ja que, com va dir la sentència en l’assumpte de les activitats militars i para militars a Nicaragua, la cort considera suficient que els estats ajustin la seva conducta en general a aquestes normes i que consideren les conductes que no s’acomoden a la norma com violacions d’aquesta i no com manifestació del reconeixement d’una nova norma. Això no impedeix que pugui donar-se la figura del denominat objecte persistent, es a dir, d’un estat que s’oposi a una norma consuetudinària. Pero per a què aquesta situació sigui conforme amb el dret internacional és precís que l’estat opositor manifestés la seva discrepància en l’estadi previ a l’existència de la norma consuetudinària, això és quan encara no hagués una pràctica general ni es donessin les altres condicions per l’existència d’una norma consuetudinària. Per una altra banda, és necessari que la objecció sigui expressada de forma clara i comunicada als altres estats i mantinguda de forma persistent. Un cop constatada la existència d’una norma consuetudinària, si un estat adopta una posició discrepant i no ajusta la seva conducta a lo establert en la norma, es produeix una violació de la norma. La regla sobre l’objector persistent és una norma secundaria relativa a l’àmbit d’aplicació d’una norma consuetudinària internacional o a la seva oponibilitat, però no regula ni la identificació ni la creació ni la determinació del contingut de les normes primàries substantives.
