¡Descarga Apunts dret penal, BONS! y más Apuntes en PDF de Derecho Penal solo en Docsity!
TEMA 11
TIPICITAT I DESENVOLUPAMENT DEL DELICTE: ITER CRIMINIS
11.1 FASE INTERNA I FASE EXTERNA DEL DELICTE
Fase interna: el subjecte només pensa en el delicte. No ha començat la realització de cap acte delictiu objectivament. Aquesta fase no interessa al dret penal perquè es considera que no s’ha comès cap delicte. El Dret Penal actua sobre fets exteriors objectius. Fase externa: dues parts.
- Fase actes preparatoris: acte intermig entre pensament de realitzar el delicte i l’execució d’aquest. Són actes de planificació del delicte. Els actes preparatoris no tenen rellevància penal, amb excepció de la conspiració, la proposició i la provocació. La conspiració es produeix quan dues o més persones es reuneixen i decideixen executar un delicte. És una forma de coautoria anticipada. La proposició es produeix quan la persona que ha decidit cometre el delicte invita a altres a realitzar-lo. La provocació es produeix quan s’incita a la perpetració d’un delicte. L’apologia consisteix, com a forma de provocació, en l’exposició o difusió a un grup de persones les idees que enalteixin un crim o el seu autor i per les seves circumstàncies i naturalesa incitin directament a la comissió d’un delicte. Si la provocació culmina amb la perpetració del delicte es castigarà com inducció. Rellevància penal d’accions abans de la fase d’execució: Teories objectives: es basen en la perillositat objectiva per al bé jurídic que suposa la realització del comportament. Exemple: comprar una arma de foc per matar algú. Teories subjectives: s’han de punir comportament anteriors a l’execució del delicte perquè manifesta una voluntat contrària a dret. Exemple: donar sucre a algú perquè penses incorrectament que el mataràs. Teories mixtes: parteixen d’una base subjectiva perquè ha d’haver la voluntat però després inclou l’element
objectiu quan l’acció que es pretén i la voluntat que es manifesta causaria commoció social. Teoria del perill exante: comença amb una valoració objectiva del perill per al bé jurídic i després la valoració subjectiva; si un observador neutre amb coneixements comuns als de l’autor creu que la seva acció pot comportar perill, l’acció té rellevància penal.
- Fase d’execució: comença la realització del tipus del delicte. En la fase d’execució sempre hi ha rellevància penal. El sistema d’incriminació és tancat. Es considera que comença el delicte: Teoria subjectiva: s’inicia l’execució quan segons l’autor comença una fase decisiva del seu pla. L’inici de l’execució depèn de la voluntat de l’autor. No s’usa. Teoria objectiva: comença quan s’inicia l’acció descrita en el tipus en sentit estricte. No s’usa. Teoria objectivo-material: es basa en un criteri objectiu primerament que serveix per delimitar el camp previ al que suposa la pròpia realització del tipus. S’inclou la teoria del actes intermedis, té en compte el pla de l’autor valorant-lo des d’un punt de vista objectiu. Aquests criteris per considerar l’execució són el posar immediatament en perill el bé jurídic i la immediatesa temporal. 11.2 LA TEMPTATIVA La temptativa del delicte, regulada art.16 CP, es produeix quan l’autor dóna principi a l’execució del delicte i es realitzen tots o part dels actes necessaris per cometre el delicte, però no s’arriba a consumar el resultat per causes alienes a la voluntat de l’autor. La temptativa té una part objectiva, la comissió d’actes per cometre el delicte, i una part subjectiva, el comportament es produeix amb dol. La temptativa s’ha de realitzar amb dol de 1r grau o 2n grau. El dol eventual no és acceptat per la doctrina però sí pel TS. La temptativa amb imprudència no té rellevància penal. Classes de temptativa:
intervenen més d’una persona però sense cap acord previ. No es pot imputar coautoria. Autoria mediata: s’instrumentalitza una persona per tal que cometi un delicte. Les formes d’instrumentalització són:
- Persona que actua inconscientment incorrent en error.
- Persona que actua sota pressió psicològica.
- Casos en que s’usa una persona inimputable. Els dos últims casos la doctrina considera que són inducció i per tant, l’autor pot quedar impune. 11.4 PARTICIPACIÓ S’intervé de forma útil en el delicte aliè però no pot equiparar-se a l’autoria perquè no són subsumibles en el tipus del delicte. Són formes d’intervenció en un delicte aliè. Es defensa que són formes d’intervenció accessòries perquè la responsabilitat de l’acció recau en l’autor. Per tant, no hi haurà participació fins que no es produeixi la intervenció de l’autor. L’accessorietat, que serveix per definir en quin moment comença la participació, pot ser: Mínima : el partícip té responsabilitat penal en el moment que realitza un fet típic, amb independència de si és antijurídic. No s’usa perquè es podria donar el cas que un fet podria està justificat per l’autor i no el partícip. Mèdia: partícip intervé en el fet típic i antijurídic. És el que s’usa. Màxima: partícip intervé en un fet típic, antijurídic i culpable. No s’usa perquè el judici de culpabilitat és personal. L’autor pot ser exculpar però no el partícip. FORMES DE PARTICIPACIÓ Sempre han de ser anteriors o simultànies a l’execució del fet delictiu. Inducció: És considera que l’inductor té la consideració legal d’autor. Consisteix en determinar conscient i intencionadament a un altre a l’execució d’un delicte sense que l’inductor l’executi. Comporta la mateixa pena per a l’autor que per a l’inductor.
La inducció es pot aconseguir per:
- Persuasió
- Força física
- Força psíquica. Requisits de la inducció: Concreta i específicament orientada cap a un fet delictiu. S’ha de realitzar sobre una persona concreta. Ha de ser determinant, doncs ha de crear la voluntat de delinquir de l’autor. Ha de ser eficaç, doncs la persona induïda ha de començar l’execució del delicte. Ha de ser amb dol. Els excessos de l’autor no s’atribueixen a l’inductor. Per exemple, inductor indueix a delicte de lesions i autor comet delicte d’assassinat. Cooperació : consisteix en la contribució al fet delictiu amb anterioritat o simultaneïtat a la comissió del delicte i que ha estat útil. Si la contribució fos posterior no hi hauria cooperació, podria ser encobriment. La cooperació pot ser:
- Necessària : es considera que sense la contribució de l’autor no s’hauria pogut cometre el delicte. Existeixen diversos criteris per establir quan és cooperació necessària. La necessitat en abstracte, la teoria dels béns escassos, etc. El cooperador necessari rep la mateixa pena que l’autor.
- No necessària: es considera que la contribució és útil però que sense aquesta el delicte s’hagués pogut cometre igualment. El cooperador no necessari rep la mateixa pena inferior en grau que l’autor. 11.5 DISTINCIÓ ENTRE PARTICIPACIÓ I AUTORIA Tradicionalment es feia en funció del dol. En els delictes dolosos es diferenciava entre participació i autoria. En els delictes imprudents només autoria.
12.1 CAUSES D’ATIPICITAT
Supòsits d’absència d’acció: qualsevol acció humana ha de ser resultat d’un comportament humà conscient. Si en l’acció no hi ha consciència es considera un fet atípic. Són els següents supòsits:
- Força irresistible: qui actua violentat per una força irresistible. Exemple: llençar algú a un precipici com a conseqüència de l’empenta d’un tercer.
- Actes reflexes: moviment no provocat per l’acció humana sinó per un impuls extern.
- Inconsciència: no sempre s’accepta. S’inclouen casos d’hipnosis, psonambulisme i embriaguesa letàrgica. Si la persona sap que cometrà el delicte en estat d’inconsciència s’atribueix delicte amb dol i si pot preveure que el cometrà és una imprudència. Cas fortuït: són casos d’acció conscient però no intervé ni el dol ni la culpa. Es considera que no s’ha realitzar ni el tipus objectiu del fet perquè no s’ha superat el nivell de risc permès. Adequació social: casos de comportaments arriscats però necessaris i admesos per la seva utilitat social. Exemple, les lesions produïdes en esports de contacte. Consentiment: casos en que el titular del bé jurídic pot disposar d’aquest i permet la seva lesió. Per exemple el furt perquè el titular ho permet. No es permet la inducció al suïcidi perquè el legislador considera que la persona no disposa d’aquest bé jurídic. TEMA 13: ABSÈNCIA D’ANTIJURIDICITAT Normalment un fet típic també és antijuídic. Però existeixen casos en que no serà antijurídic perquè estarà justificat.
Totes les causes de justificació es basen en el principi de ponderació, que estableix que el principi més valuós és el que cal salvaguardar i si per fer- ho es malmet un altre principi menys valuós estarà justificat. Les causes de justificació també estan integrades per elements de caràcter subjectiu. La persona ha de saber que actua emparat i ha de voler-ho. Per exemple si la persona actua en legítima defensa però sense saber que ho està fent només s’aplica l’eximent incompleta. L’eximent serà completa si concorren tots els elements de la causa d’exempció; serà incompleta si falta algun element no essencial. Si el requisit que deixés de concorre fos essencial aleshores el fet seria antijurídic. Si el fet està justificat no hi ha responsabilitat civil. Les causes de justificació estan regulades en l’article 20 CP. Són les següents: Legítima defensa : és la facultat de defensar-se davant d’una agressió il·legítima (requisit caràcter essencial), no provocada per la pròpia persona (requisit caràcter essencial) i emprant un mitjà racional per defensar-se (requisit no essencial). Si manqués la racionalitat del mitjà empleat només podria aplicar-se una eximent incompleta. Estat de necessitat : situació en que hi ha una col·lisió de drets o deures. Només pot complir-se’n un, lesionant-ne un altre. El mal causat no ha de ser major que el que es vol evitar. Si el mal fos igual, part de la doctrina considera que no està justificat, sinó, exculpat. La situació de necessitar no ha d’estar causada pel subjecte i no ha de tenir per obligació d’ofici o càrrec sacrificar-se. Compliment d’un deure o exercici legítim de dret, ofici o càrrec: qui cometi un tipus delictiu exercint un deure o un dret, ofici o càrrec legítim estarà justificat. Per exemple, el policia que té dret a portar armes i a usar-les, la usa contra algú de forma legítima. TEMA 14 I 15: LA CULPABILITAT
La majoria de la doctrina defensa el judici de culpabilitat i el lliure albir perquè defensem que la major part de persones som capaces de prendre decisions. El judici de culpabilitat ha de ser individual i ha d’incloure els tres elements, antijuridicitat, exigibilitat i imputabilitat. S’accepta que en els casos concrets al subjecte se li puguin aplicar consideracions polítiques o sociocriminals que justifiquin el seu acte. Resumint, la culpabilitat té: Elements positius: a) Imputabilitat: capacitat intel·lectual i volitiva. b) Coneixement de l’antijuridicitat. c) Exigibilitat de compliment de dret en el cas concret. Elements negatius: a) Alteració mental (1): s’aplica eximent de la culpabilitat perquè es considera inimputable aquella persona que sofreixi una alteració mental o psicològica de caràcter permanent i que sorgeix de l’interior de la persona. b) Trastorn mental transitori (1): s’aplica eximent de la culpabilitat perquè es considera inimputable aquella persona que sofreixi una alteració mental o psicològica però de caràcter temporal i que ve motivada per causes exteriors. El legislador preveu aplicar mesures de seguretat per aquells que ho sofreixen. c) Intoxicació plena i síndrome d’abstinència (1): la persona que en el moment de cometre el delicte es trobi sota els efectes d’un d’aquests estats que anul·li la seva capacitat intel·lectual i volitiva serà inimputable. El síndrome d’abstinència només s’aplica a toxicòmans i només podrà aplicar-se l’eximent completa o incompleta si pot demostrar-se l’absència de la capacitat intel·lectual o volitiva. Si no anul·la aquestes capacitats només s’aplicarà com a circumstància atenuant.
d) Alteracions de la percepció (1): Pensada, antigament, per als sord-muts i altres persones amb deficiències sensorials que dificultin la seva percepció i que alteren greument la consciència de la realitat. En casos excepcionals pot acceptar- se per als psicòpates que no perceben ni tenen consciència de la realitat. e) Minoria d’edat penal (1): en alguns casos es permet la imputabilitat. La majoria d’edat penal és als 18 anys. Els menors d’edat penal tenen la seva pròpia llei de Responsabilitat Penal del Menor, és com el seu CP propi. Tot i així ha d’ésser major de 14 anys. El menor d’edat que es trobi en alguna circumstància eximent de la responsabilitat penal només se li podrà aplicar algunes mesures de les contemplades en la LRPM. La finalitat prioritària de l’aplicació de mesures és la reinserció. f) Error de prohibició (2): La persona comet un error en la valoració del fet. Sap el que fa, però no sap que està desvalorat jurídicament. Comet, doncs, un error sobre l’antijuridicitat del fet. Posa en dubte la idea que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment. Si l’error de prohibició és invencible s’aplica eximent total, si és vencible, s’aplica pena inferior en grau. g) Por insuperable (3): és un cas d’inexigibilitat perquè una persona mitja que s’hagués trobat en la mateixa situació anormal s’hagués comportat igual. No es pot exigir el comportament adequat a dret. Per aplicar l’eximent completa la persona ha de tenir un sentit de la por normal, és a dir, ha de sentir la mateixa por que hagués sentit qualsevol persona en la mateixa situació. Si la por fos superable s’aplicaria eximent incompleta. El TS normalment només aplica l’eximent per por insuperable en casos d’atac a un bé real que posa en perill la integritat física o la vida. h) Estat de necessitat exculpant (3): el mal causat a conseqüència del comportament contrari a dret ha de ser com a molt, idèntic al mal evitat. El cas prototípic seria el d’una
TEMA 17: CIRCUMSTÀNCIES MODIFICATIVES DE LA
RESPONSABILITAT CRIMINAL
Un cop s’ha determinat la tipicitat, antijuridicitat, culpabilitat i punibilitat es poden produir circumstàncies que modifiquen la responsabilitat criminal del subjecte. Aquestes estan recollides en els articles 21, 22 i 23 del CP i poden ser atenuants o agreujants. Són circumstàncies que ja venen molt regulades i especificades per la qual cosa es dóna poca llibertat al jutge alhora de decidir si aplicar-les a no. Tot i així, la més flexible i que atorga més llibertat d’aplicació és l’atenuant de l’article 21.6 CP que estableix l’atenuant analògica que permet aplicar atenuant per un fet analògic recollit específicament en el CP. Per exemple, l’addicció al joc actuaria com analogia a l’addicció a substàncies estupefaents. En canvi, no existeix circumstància analògica en les agreujants perquè perjudicaria al reu i no respectaria la garantia criminal que totes les lleis penals i penes han de ser escrites. Aquestes circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal són d’obligatori compliment. L’article 66 CP estableix els efectes que produeix l’aplicació d’aquestes circumstàncies. Les circumstàncies atenuants comporten que la pena s’apliqui en la seva meitat inferior i si n’hi ha més d’una s’aplica aquesta en pena inferior en un o dos graus. Si per contra són circumstàncies agreujants s’aplicarà la pena en la seva meitat superior i si concorres més de dos agreujants s’aplicaria la pena superior en grau en la seva meitat inferior. Quan concorre reincidència en delictes que ja s’han comès 3 vegades i que pertanyen al mateix títol es pot aplicar pena superior en grau. Es pot produir també que per a la determinació de la pena no concorrin circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, la qual cosa permet al jutge poder fixar la pena en qualsevol de la seva extensió, tenint en compte les circumstàncies personals de l’autor i la gravetat del delicte.
Quan existeixen circumstàncies atenuants i agreujants en un mateix delicte el jutge haurà de compensar racionalment. Si dominen les circumstàncies atenuants s’aplicarà la pena inferior en grau i si dominen les agreujants, la pena superior en grau. Les circumstàncies atenuants són les següents:
- Les causes que eximeixen de la responsabilitat criminal quan no concorren tots els requisits.
- Actuar el culpable a causa de la greu addicció a substàncies estupefaents.
- Obrar per causes o estímuls molt poderosos que provoquin obcecació o un altre estat passional similar.
- Que el culpable confessi la infracció a les autoritats abans d’haver sabut que el procediment judicial es dirigia contra ell.
- Que el culpable hagi reparat el dany causat a la víctima en qualsevol moment abans de la celebració del judici oral.
- Qualsevol altra circumstància anàloga. Les circumstàncies agreujants són les següents:
- Executar el fet amb traidorïa.
- Executar el fet amb disfressa, amb abús de superioritat o aprofitant les circumstàncies del lloc, temps o auxili d’altres persones que debilitin la defensa de l’ofès o facilitin la impunitat del delinqüent.
- Executar el fet mitjançant preu, recompensa o promesa.
- Cometre el fet per motius racistes o qualsevol tipus de discriminació.
- Augmentar deliberada i inhumanament el sofriment de la víctima.
- Obrar amb abús de confiança.
- Prevaldre’s del caràcter públic del culpable.
Determinació de la pena en el concurs ideal de delictes : s’aplicarà la pena més greu comesa en la seva meitat superior. El sistema espanyol aplica l’acumulació intermitja de penes. És un sistema més benvolent que en el concurs real. Per exemple, si en un mateix fet es cometen 3 homicidis i 1 assassinat, s’imposarà la pena d’assassinat en la seva meitat superior i a partir d’aquí s’aplicaran les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal. El concurs ideal pot ser: Homogeni: tots els delictes són els mateixos. Exemple 5 homicidis. Heterogeni: Els delictes no són tots els mateixos. 18.1.2 CONCURS REAL DE DELICTES Més d’un fet constitueix més d’un delicte. Matar més d’una persona en diferents moments. Delicte continuat: és l’execució d’un pla preconcebut o aprofitament d’idèntica ocasió, cada cop que en tens l’oportunitat, per realitzar una pluralitat d’accions u omissions. Aquestes accions u omissions han d’afectar els mateixos o similars preceptes penals i han d’ofendre varis subjectes. S’aplicarà la pena en la seva meitat superior podent arribar a la pena en la seva meitat inferior de grau superior. El delicte continuat no pot aplicar-se com a norma general per fets que atemptin contra béns jurídics personals. S’admet excepcionalment per fets que afectin l’honor i la llibertat sexual. El delicte continuat està pensat per delictes econòmics o contra el patrimoni. El supòsit dels delictes massa, regulat en art.74.2CP, és un tipus específic del delicte continuat, afecta els interessos econòmics que perjudiquen a una generalitat de persones i que revesteixen gravetat. Determinació de la pena en el concurs real de delictes : s’aplica si és possible l’acumulació de les penes en el mateix moment si és possible. Per exemple, presó, multa i inhabilitació. Quan les penes no poden aplicar-se simultàniament, sinó que s’ha de fer successivament. Per exemple, una pena de presó de 5 anys, una de 10
anys i una de 20 anys, s’han d’aplicar successivament per ordre de gravetat. S’estableix un límit (art.76) que determina que el temps no podrà excedir el triple de la pena més greu sense poder passar dels 20 anys com a norma general. S’aplicarà pena de 25 anys quan el subjecte hagi estat condemnat per més d’un delicte un dels quals es peni amb 20 anys de presó. S’aplicarà pena de 30 anys quan el subjecte hagi estat condemnat per més d’un delicte un dels quals tingui pena superior a 20 anys de presó. S’aplicarà pena de 40 anys quan el subjecte hagi estat condemnat per més d’un delicte, dos dels quals amb pena superior a 20 anys de presó. S’aplicarà pena de 40 anys quan el subjecte hagi estat condemnat per més d’un delicte de terrorisme, un dels quals amb pena superior a 20 anys de presó. L’article 76 també determina que la regla d’acumulació de pena s’aplicarà també encara que els fets hagin estat jutjats en diferents processos però que haurien pogut ésser jutjats en una mateixa causa o procés. 18.2CONCURS DE NORMES Diferents normes penals poden qualificar un o varis fets però és suficient amb una d’aquestes normes per a la qualificació del fet. De manera que si apliquem més d’una norma aparentment concorrent, transgrediríem el principi de non bis in idem. És a dir, un fet pot ser qualificat per més d’una norma però només pot fer-ho una. Per exemple, no pot imputar-se a un homicidi i un assassinat per un mateix fet. Cal seguir uns principis per determinar quina norma és la que cal aplicar: Principi especialitat: s’aplicarà el precepte més específic (precepte general+precepte especial) sobre el més general. Assassinat sobre homicidi. Principi subsidiarietat: un precepte només pot aplicar-se en cas que no intervingui cap altre precepte penal. La subsidiarietat pot ser
Té una durada mínima de 3 mesos i una màxima de 20 anys com a norma general, encara que el CP espanyol estableix nombroses excepcions a aquesta norma general.
- Localització permanent: es va introduir al CP espanyol per LO l’any 2003. Només podrà imposar-se aquesta pena en les faltes. La localització permanent es regula en l’article 37 CP. Consisteix en que el jutge obliga al reu a romandre en el seu domicili o un altre lloc per un màxim de 12 dies. S’estableix que es pugui complir aquesta pena durant els dissabtes i diumenges de forma continuada o no.
- Responsabilitat personal subsidiària per impagament de multa: es regula en l’article 53 CP. S’aplica subsidiàriament quan el reu no paga la multa imposada. Quan això ocorre s’aplica una pena privativa de llibertat per cada dos quotes no pagades. Si la multa fos l’execució d’una pena d’una falta, aleshores la pena privativa que s’imposaria seria la localització permanent. També pot substituir-se la pena privativa de llibertat si així ho acorden jutge i condemnat per TBC. En les multes proporcionals, com en els casos de tràfic de drogues que la multa imposada és proporcional al valor de la droga, el jutge pot aplicar la pena privativa de llibertat segons el seu prudent arbitri sense que pugui excedir a 1 any. El temps imposat pel jutge també podrà ser substituït per TBC. Si el reu hagués estat condemnat a pena privativa de llibertat de 5 anys no caldrà que pagui la multa. 20.2 PENES PRIVATIVES DE DRETS Les penes privatives de drets estan regulades en l’article 39 del CP. El legislador les ha augmentat i cada cop s’apliquen més perquè s’hi confia més. Són les següents: Inhabilitació absoluta: es considera una pena greu. Consisteix en privar definitivament de càrrecs o empleaments públic i incapacitar per ser nomenat o adquirir càrrec o empleament públic mentre dura la pena. Cal tenir en compte que la sanció administrativa podria comportar la incapacitació definitiva.
Inhabilitació especial:
- IE per empleament o càrrec públic: privació definitiva d’empleament o càrrec públic i incapacita per torna a aconseguir- lo o un altre d’anàleg mentre dura la pena.
- IE per professió d’indústria o comerç: s’aplica mentre dura la pena.
- IE per al dret de sufragi passiu: no podrà ser elegit per a cap càrrec públic mentre duri la pena.
- IE per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment de persones menors d’edat.
- IE per a l’exercici de qualsevol altre dret. És un calaix de sastre i pot posar-se en dubte la seva constitucionalitat.
- IE per a altres activitats determinades en aquest codi. Privació de dret de conduir vehicles a motor i ciclomotor Suspensió d’empleament o càrrec públic: té caràcter temporal. Privació del dret de tinença i port d’armes. Penes d’allunyament: són les següents.
- Prohibició d’acudir o residir en determinats llocs.
- Prohibició d’aproximar-se a determinades persones. L’incompliment s’ha de produir amb dol.
- Prohibició de comunicar-se amb determinades persones. TREBALL EN BENEFICI DE LA COMUNITAT Es regula en l’article 49. No pot imposar-se sense el consentiment del penat. Ha prestar un treball no retribuït que beneficiï a la comunitat. La seva durada no pot excedir les 8 hores diàries. Els serveis socials penitenciaris comunicaran al Jutge de vigilància penitenciària si el reu s’ha absentat durant al menys dos jornades de forma voluntària, si el seu rendiment és inferior al mínim exigible o incomplís de forma reiterada les seves obligacions en la feina o si per qualsevol altra raó el responsable
