¡Descarga Apunts finals y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Mètodes i fonaments del treball històric-artístic
L’estat de la qüestió és un tipus de gènere dins l’àmbit de l’historia de l’art. Consisteix en agafar un tema i tractar-lo com es troba actualment. Una ressenya està dividida en dues parts: resum del contingut i comentar el contingut del llibre. I, finalment, una parafrasi també té diverses parts: una cita literal o textual d’un autor i dir el que diu el fragment a la nostra manera. → Dir el que diu un altre autor sense copiar-lo (amb les teves paraules).
Ernst H. Gombrich (Viena 1909 – Londres 2001)
- Biografia Intel·lectual
- Pare advocat, mare pianista. Estudia Història de l'Art a Viena. El seu mestre Julius von Schlosser. Tesis sobre el palazzo Te de Giulio Romano, llegida el 1933.
- 1936: Accepta treball a l'Institut Warburg de Londres
- Primeres publicacions en el Warburg. Durant la guerra treballa sis anys a la ràdio fent de traductor. → així dominà la llengua.
- 1945 – 50: Conferències a Warburg. Encàrrec d'escriure una història de l'art per a joves, publicada el
- Ressenyes positives.
- Anys 50: professor convidat a Oxford, Cambridge i Washington d'on surt Art i il·lusió.
- Del 1959 al 1976, director del Warburg Institute i professor d'història de la tradició clàssica a la Universitat de Londres.
- Obres més destacades (cinc obres com a màxim i fer un comentari breu, s’ha de posar l’any de l’edició i l’any que es va editar per primera vegada entre parèntesi):
- Historia del arte, Alianza, Madrid 1990 (15ª edició, 1ª ed. 1950).
- Arte e ilusión: estudio sobre la psicología de la representación pictórica, Debate, Madrid 1998 (1963).
- Norma y Forma. Estudio sobre el arte del renacimiento, Alianza, Madrid 1984 (1966).
- Ideales e ídolos. Ensayos sobre los valores en la historia y en el arte, Gustavo Gili, Barcelona, 1981 (1979).
- El sentido del orden: estudio sobre la psicología de las artes decorativas, Debate, Madrid, 1999 (1979).
- Sobre la història de l’art (buscar un text sobre el que creu l’artista sobre l’art i comentar- lo):
- “No existe, relamente, el Arte. Tan sólo hay artistas”. Ernst H. Gombrich, Historia del arte , Alianza, Madrid, 1990, p.3.
- “Para bien o para mal, las humanidades solo pueden avanzar o hundirse (...) un curso sobre cualquiera de la humanidades no puede confiarse a empollones. Los que no pueden hacer avanzar el tema no deberían encontrar nunca un trabajo en la enseñanza superior. Lo que el estudiante debería aprender (...) son hechos y dudas. Para los hechos, solamente ha de aprender de momeria libros de texto. Pero las dudas deben ser propuestas e inspiradas por los que trabajan en las fronteras del conocimiento y han reexaminado las pruebas.” Ernst H. Gombrich, Temas de nuestro tiempo , Debate, Madrid, 1997, p.26.
- Sobre un autor referència de l’ historiador a un altre historiador de l’art. És a dir, una crítica que realitze l’historiador estudiat a un altre, ja sigui bona o dolenta, i comentar-la.
- Explicar algun aspecte que ens hagi semblat interessant i ens hagi cridat l’atenció. També s’ha de comentar breument.
LA HISTORIA DEL ARTE ENTRE LAS CIENCIAS HUMANAS Y SOCIALES
L’ estat de la qüestió és un gènere molt utilitzat pels historiadors d’art alhora de buscar informació sobre un tema ja que tracta sobre tot el que està relacionat amb aquests des de que es començar a tractar fins l’actualitat. Un exemple és aquesta biblioteca, la qual sol conte llibres que parlen sobre la filosofia i, entre aquests segur que tracta moltes vegades el mateix tema però vist des de diversos punts de vista. → Biblioteca de filosofia del monasterio de Strahov (Praga) Un altre exemple és The Warburg Institute, Londres. El saber dels q estudiem humanitats és un saber acumulatiu, sempre hi ha que investigar i q estudiar: el q està escrit no està malament, com ho estaria a les ciències amb el pas del temps. BLOC II
LES COMPETENCIES DE L'HISTORIADOR DE L'ART
Tractats d'art Fonts iconogràfiques escrites (Bíblia, Biografies mitologia, història, literatura, etc) Discursos acadèmics Documents legals (contractes, inventaris, Escrits d'història de l'art testaments) Escrits d'estètica Fonts visuals Escrits de crítica d'art Documents audiovisuals Diaris, descripcions, literatura, viatges.... Cartes / Inscripcions / Entrevistes ► Tradicionals
- Tractats d’art son textos especialitzats. S’inicien al SXVI i SXVII, ens ajuden a explicar les obres.
- Biografies d’artistes o de gent del món de l’art, a vegades escrites per ells mateixos, serà molt subjectiu. Ens parlen sobre la vida de l'artista, informació personal, el que ens ajuda a explicar algun aspecte sobre les obres del mateix.
- Discursos acadèmics ; com 1 classe, es feien el 1r dia en les acadèmies, als s. XVII - XVIII i XIX.
- Escrits d’història de l’art son un apartat molt gran, tot el que escriuen els historiadors de l’art, des de Wincklemann al s. XVIII. Aquestes ens ajuden a tractar aspectes sobre la història de l'art.
- Escrits d’estètica , al s. XVIII apareix el concepte d'estètica. Sorgeix com a disciplina filosòfica, filòsofs de l’art. Guien al artista i als historiadors.
- Critica d’art sorgeix també al segle XVIII i ens poden ajudar a entendre moltes coses.
- Literatura de viatges, viatgen molts i escriuen en un bloc personal, en impressions o diaris personals.
- Cartes entre artistes o artistes i coneguts (ja siguin familiars, col·leccionistes, etc). Les cartes més destacades són les de Van Gogh.
- Inscripcions en les obres d’art.
- Entrevistes escrites, publicades en revistes o diaris. Entrevistes sorgeixen a EUA, al s.XIX. ► Altres
- Fonts iconogràfiques , textos escrits que donen pistes sobre les obres d’art.
- Documents legals (contractes, inventaris, testaments) donen pistes i diuen moltes coses dels artistes (un dels inventaris més importants és el de Velázquez).
- Fonts visuals.
- Documents d’audiovisuals.
- CON FIRMA DE...., la firma sta realitzada x una mà diferent del autor i sense el seu consentiment.
- FECHADO, la data es de la ma del artista mencionat.
- CON FECHA DE..., la fecha a sido añadida x una mano distinta dl artista. Comprar en una casa de subhasta té un cert risc, ja q has d'observar bé el q compres, en molts dels cassos no hi ha retorn possible de la compra. ► Hi han atribucions que són dubtoses. Uns exemples són:
Giorgione o Tiziano, Concert campestre , Louvre
És una obra q els experts tenen el dilema de qui va ser l'autor, a nivell d'atribució es dubtosa avui en dia. Abans s'atribuïa a Giorgione. Avui en dia no se sap si es Girogione, Tiziano, o de tots dos. Es tendeix més cap a Tiziano.
Atribuït a Joachim Patinir, Sant Jeroni en un paisatge muntanyós, Londres, National Gallery.
Una atribució s’ha d’argumentar.
Escola austríaca, S.XV, La trinitat amb Crist crucificat.
No se sap l'autor. Únicament coneixem que pertanyia a l'escola austríaca.
Anònim, la Verge dels Reis Catòlics , Museo del Prado.→ Es una obra important espanyola xo no se sap
de qui es ni de qui podria ser...x això posen directament anònim. El que sigui de veritat d'un autor, o no, o q pugui ser d'un o altre varia molt en la cotització de l'obra. (econòmic i de prestigi)
(Lupo di Francesco) Sepulcre de Santa Eulàlia , s.XIV, Catedral de
Barcelona
Era anònim fa uns 10, 12 anys. S sabia q era del s. XIV, q podia ser d'Itàlia....xo no s sabia concretament el autor. I ara tot apunta amb una gran probabilitat q sigui Lupo di Francesco pq estava a Bcn en aquesta època, treballava en un taller de sclt....etc > Tot s'ha de argumentar!!
Rembradt, El casco. → Aquest artista se li atribueixen unes 400 pintures. Però aquesta obra se li a tret
l’atribució a aquest per motius estètics i tècnica.
Velazquez(?), Immaculada , Sotheby's Londres 1994. Al 2009 Fundación Focus-Abengoa.
Avui (2009) Fundació Focus-Abengoa. Un marxant l’havia portat a Sotheby i la posà a subhasta. Hi havia gent que pensava que era del jove Velázquez i altres que era un imitador de l’artista. L’any 1984 va sortir a subhasta amb molts de diners, però més tard es va rebaixar el preu. Igualment no es va vendre perquè hi havia massa inseguretat. Es creu que era de Velázquez perquè hi ha una obra semblant a la National Gallery.
Dibuixos de Giovanni Morelli a Italian Painters.
Un dels recursos que moltes vegades s’ha utilitzat durant l'historia ha sigut l’estudi dels dibuixos de les mans de cada pintor, ja que cada artista les representa de diverses formes. Giovanni es dedicava a la política i era un gran entusiasta de l’art, el qual desenvolupa aquesta tècnica de desenvolupa l’estudi de les obres. Col·leccionava mans, nassos, ulls, peus... detalls anatòmics que l’ajudessin a identificar l’autor de l’obra. Hi va haver molts de museus que van canviar la catalogació de les seves obres pels estudis que realitzava Giovanni Morelli. La tècnica té un paral·lelisme amb la psicologia moderna.
Apol·lo i Marsies, Louvre.
Va sortir al mercat a partir del s. XIX i fou atribuïda a Mantella (pintor del renaixement). Moris Moore fou qui comprar aquesta obra i va creure que era una obra de Rafael i va voler convèncer als experts de qui si que ho era. Morelli va veure aquesta obra, el quan la negar que fos de Rafael. Diversos seguidors de Morelli van analitzar aquest quadre i van extraure diverses teories:
- El peu dret de Marsies característic de Perugino, com al fresc La Crucifixió. S. Maria Maddalena De’Pazzi, Florència.
Georges de La Tour, Sant Jeroni llegint una carta, Museo del Prado.
Aquesta obra s’ha atribuït a Georges de La Tour fa 5 anys, la qual anteriorment no se li havia donat cap atribució. Va aparèixer per primera vegada en públic a la inauguració del MNAC, on el van atribuir per primera vegada al pintor.
El Colós. Descatalogació del quadre, el qual el Prado nega que sigui de Goya i se li atribueix a un seguidor
d’aquests. Actualment no es troba a cap sala de Goya i tampoc se li ha atribuït cap autor. Té un cosí germà de Goya que és un gravat el qual sol hi ha 6 en tot el món. Hi ha tres qüestions:
- Qüestions documentals: es fa fer un inventari amb la mort de la seva dona per a saber l’herència que rebria el seu fill. En aquest es descriu les obres d’art que tenia a casa seva. En aquest surt “Colós amb el num.18”. En aquest Colós no surt cap numero 18, per això es posa en dubte que a l’inventari es faci referència al que fins ara s’havia pensat que ho era.
- Qüestions tècniques: Es creu que està mal pintat, amb unes pinzellades amb poca destresa. S’ha fet radiografies de l’obra i es creu que el traç de la pintura és impròpia de l’artista aragonès. A la radiografia es pot observar que hi ha dos gegants, un sobre l’altre. A una part inferior del quadre es creu que hi ha una firma amb unes inicials (A.J.: Ascensió Julià, el qual era un deixeble de Goya). S’ha de tenir en compte que aquesta obra ha estat restaurada moltes vegades i això també s’ha de tenir en compte.
- Qüestions estilístiques: els animals estan mal dibuixats en comparació als gravats que conservem d’ell (com els cavalls i el burro). Conferència professor convidat Atribuir (considera que unes obres són fetes per uns autors) és lligar d’una forma pertinent qualsevol obra amb el seu autor sembla complicat. El concepte d’autoria ha canviat al llarg de l’historia. Moltes vegades els artistes demanen ajuda alhora de realitzar una obra i per això, se’l s’atribueix a un artista quan en realitat a l’obra han intervingut diversos. Per això, no es pot atribuir a un únic autor, s’ha d’anar molt alerta i analitzar cada detall de l’obra.. El tema de l’atribucionisme està estretament relacionada amb el comerç: una obra amb autor es ven més que una sense. Per això, l’atribució té una vessant perversa lligat als diners i als beneficis econòmics. També està lligada a qüestions simbòliques. Un exemple és el drac del Parc Güell, ja que segurament ho van fer uns paletes; igual que al Palau de la Música on els vitralls ho han fet els vitrallers i no es reconeix com un artista dins l’obra d’art. La semblança i la diferència és un element dubtable que es basa per a contrastar entre les diverses obres. El retaule de Cornellà de Corber a servit per a saber la vestimenta de l’època i conèixer al rei Ros i relacionar-lo amb Carlemany.
Bust de Hermes de Olimpia
En l'escultura, per a saber quan aquesta fet, hem de mirar el primer els materials i l'estil. En el cas devem mirar qui és el personatge q es representa, i per a això ens crida l'atenció que en l a part de l'esquerra podem veure una mà petita, i aquesta realitzat a partir del model romà d'Hermes del museu de Olimpia, per la qual cosa ens indica que és posterior al 1877 , que va ser descobert en aquest any, pel que abans no existia aquest tipus d'imatges descobertes. Després de totes les hipòtesis, podem deduir que aquesta obra és segurament, a partir del s. XX, no es realitzo gens mes descobrir-lo , perquè tenia que ser ja coneguda i això no passa gens mes trobar-la. La raó que sigui un bust és que en aquesta època el marbre és car, no és tan difícil, no serà necessari tant temps per a realitzar-lo. Altra conferència Els dos blocs que tractarà són: La tasca o aplegament de matèria prima per a crear l’anàlisi crític i, una segona part, investigar sobre la part inventiva que ha d’analitzar l’historiador de l’art per realitzar la tasca. Agusti Pujol: St. Joan Baptista. Retaule major de Reus. Mort a l’any 1628. Artista català de l’època moderna. Fonts i documents Un recurs metodològic encara imprescindible- o gairebé.
- Arxius de Protocols.
- Arxius Capitals.
- Llibres de tribunals. Es busquen respostes a totes les preguntes elementals que es pot fer l’historiador d’art sobre la seva investigació. Una de les preguntes alhora de realitzar una recerca és:
- Tipologies: Contractes. Qui ha realitzat l’obra? Es mira al contracte notarial on s’indica, l’autor, qui ho va encarregar, quan es va tardar a realitzar...
- Tipologies: Plets i processos. Llibres que recullen els conflictes laborals o que deixen constància de les situacions de problemàtiques al moment de la realització i creació de l’obra.
- Tipologies: Testaments. On l’artista deixava constància de la quantitat d’obres d’art i la seva economia familiar.
- Tipologies: Inventaris. Objectes que qualsevol persona tenia quan moria. Hi ha el retrat de l’espai d’estudi de l’artista, per això ens ajuda a conèixer al personatge i com realitzava les seves obres. A més, també ens apareixen els llibres que tenia i així podem saber la seva cultura. No sempre es troben els documents que són necessaris per a l’investigació. Parteix de la identificació, definició i anàlisi dels aspectes i fenòmens que expliquen la seva naturalesa: Context productiu i de consum, artístic de caràcter majoritàriament artesanal i devot:
- Un país dinàmic però sense sobirania.
- Un context gremial per a la producció d’art devot.
- Un paisatge temàtic religiós.
- Dos gèneres predominants: arquitectura parroquial i retaules. La base intermèdia en el procés d’investigació és l’estudi dels materials de l’obra. Moltes vegades es necessari l’ajuda d’un especialista amb la restauració. Catalunya és un país que a partir del s.XIX va crear una gran varietat de fotografia històrica (o arqueològica) i podem trobar un gran conjunt d’obres que actualment ja no es conserven. I, finalment, l’últim pas està format perquè s’han de resoldre els interrogants que la documentació no pot contestar (les peces que no podem documentar, atribucions dubtoses...) i se li ha de donar una forma narrativa a la informació trobada.
PELICULA!
Per a realitzar un treball sobre un tema que s’ha tractat en abundància no s’ha de llegir tota la informació sobre aquest sinó únicament l’essencial. August Rodin, El bes. És una obra eròtica on l’eix principal(el bes) està amagat. La seva inspiració prové dels esclaus de Miquel Angel. Segurament que aquesta obra havia de formar part de la porta de l’infern que està inspirada en la Divina Comèdia de Dante. El que es beses s’anomenen Francesca i Paolo, els quals foren assassinats pel germà d’aquest ja que estava compromès amb Francesca. Rodin sempre necessitava models naturals mentre ell realitzava l’obra. Hi ha diverses copies d’aquesta, fou tan famosa perquè està entre dos mons: el clàssic(la part llisa) i el modern(la part rugosa). Totes les obres que tracten el tema de sexual anaven dirigides a Camile, escultora famosa. Anna i Adel eren models de Rodin. Tenia una obsessió pels temes de la mort i del sexe. Estan despullats perquè Rodin treballa amb la tradició clàssica.
3. Estudis monogràfics d’artistes i d’obres. Josep Pijoan. Va escriure una enciclopèdia de 25-30 volums sobre l’historia universal. L’art català en aquella època estava poc treballat, per això es podia aportar fets innovadors. Alhora d’escriure un llibre el que s’ha de fer és seleccionar i tenir en compte els temes principals que es volen ressaltar. L’història de l’art i la dels artistes és diferent, encara que moltes vegades es simplifica i tot s’anomena de la mateixa forma encara que aquestes dues estiguin barrejades.
- Estudies temàtics. Apartat molt ampli, però en història del art, és una minoria. → Hi ha molts estudis de tipus temàtic que pot fer un historiador de l'art. Ex: Ideas y formas en la representación pictorica, Reconstrucció de processos històrics, patronatge, col·leccionisme, models i influències, difusió i recepció, qüestions de mètode en la història de l’art, problemes d’interpretació i valoració de les obres. L’estudi temàtic transversal sempre es sol realitzat a través de monografies o històries de l’art, els quals es realitzen a les tesis doctorals. Hi ha diversos tipus d’estudis temàtics. Una tècnica d’intentar valorar les obres d’art s’ha de tenir en compte tots els aspectes que la formen, on hi ha alguns que poden ser remarcables i altres que no tenen cap importància. Valoració de les obres → A més de saber de qui és l'obra i de quina data, etc...S'ha de saber com és l'obra (s'han de posar adjectius). No totes les obres són iguals de rellevants, de impressionants... Sempre seguint un recurs o una tècnica: entendre q l'obra d'art és un organisme complex, q té moltes cares, moltes dimensions, i per tant, pot ser molt bona en certs aspectes, però molt dolenta en altres. Pot tindre aspectes rellevants i altres que no. → Quin són els aspectes que podem senyalar? Més bella, més brillant, més important segons la tècnica, més innovadora, etc... Quan valorem s'ha de intentar identificar algun criteri concret, ja que així és més fàcil comparar-la amb altres obres. De tots aquests criteris, un dels més subjectius es el del merit/capacitat tècnica (realista, tècnica precisa, ….) Exemple:
➔ F.Morghen, Retrat de Carles III, gravat, mitjans s. XVIII
Aquest gravat tècnicament parlant (mèrit tècnic, representar la realitat) és molt discret, dolent. Això ho sabem comparant-lo amb altre gravat d'un tema similar: 1er s'ha de identificar l'aspecte i 2n s'ha de comparar. Comparat amb:
➔ Manuel Salvador Carmona, Retrat de François Boucher, Gravat, mitjans s. XVIII
És molt millor en termes de tècnica: és la mateixa època però la tècnica és millor. Té una cara des d'un punt de vista més realista, igual que la roba (mostra molts més detalls realistes) → Els dos treballen en una mateixa època on podien tenir tots dos les mateixes oportunitats: mateixos
Jaques Callot:
Gravat, funciona d’una manera diferent a les diferents arts, imatge impresa amb tinta que prové d’una planxa prèviament preparada ( la matriu: fusta, coure, altres materials) se’n fa una impressió sobre un paper, però es poden fer indefinidament (és una obra múltiple ja que es poden fer moltissims gravats, no obstant les planxes també es fan malbé ja que les línies (talles) ja no es veuen. Com se sap si el gravat és d’ell, però pel que sembla si que ho és per l’estil i l’època, antecedent dels gravats de Goya, podria ser una còpia o una falsificació però aquesta opció quedarà descartada.
- Les mides de la planxa han de ser exactes
- Mirar que els textos siguin de la mateixa tipografia i ocupen el mateix espai a la planxa (però tb s'ha de tindre en compte l'estat de la planxa, es a dir, que no li hagin fet modificacions o hagi sigut malmesa pel temps. Hi havia gravadors que copiaven les obres dels gravadors de més renom, algunes es podrien haver fet per enganyar, però la majoria de casos es perquè admira aquesta obra. Hem de comparar aquest gravat amb un que sapiguem que és autèntic, si són clavats això serà una obra de Callot. És una diligència, si comparem els dos gravats, l’angle inferior esquerra, el Callot autèntic, les planxes han de tenir el mateix tamany exacte i les dues el tenen. Definitivament la imatge és una còpia, bona còpia però copia al fi. Callot va ser molt copiat; va haver algunes modificacions, les ombres i la manera de ratllar-les. Claude Mellan: Jesucrist, l’expressió dels ulls no és del tot la mateixa, la punt del nas porta a una línia en espiral sempre paral·lela; com és un gravat molt famós del XVII era un repte: a veure si eren capaços de copiar-lo, sabem que és un gravat que es van fer còpies. La punta del nas: prova per saber que és una còpia, l’espiral del nas té una forma més arrodonida, més espiral, la part inferior del gravat hi ha la firma, la data, amb una línia sola; la F de formatur té els dos pals horitzontals acaben una mica com de punxa, s’assemblen molt però no són iguals, com està escrit Mellan també canvia, és segur una còpia, molt bona.
DATACIONS
Cada llenguatge artístic té un tipus de datació diferent per exemple en l'arquitectura, que té una data d'inici de l'arquitectura i el de finalització. En el cas del gravat s'ha de tenir en compte la part material de l'obra, és a dir el paper. Aquest té unes característiques físiques, el gramaje, filigranes, que ens donen pistes que tipus de paper és i que època és. Però s'ha de tenir en compte l'any de realització de la planxa i altre quan s'a fet la impressió de la imatge, perquè aquesta es pot fer des del dia següent fins a molts anys després, si la planxa es conserva.
Albrecht Dürer, La prostituta de babilònia (xilografia de la apocalipsi. ±1496) edició de 1511.
Sabem que aquesta impressió és del 1511, perquè solament en aquesta edició es realitzo una impressió d'un text en llatí en la part de darrere de la impressió, indicant-nos que any que va ser imprès. En el cas dels gravats de Goya, per exemple com s'han conservat les planxes s'han realitzat diverses impressions però la primera es realitzo en 1799. Després els hi va regalar al seu enemic, el rei el qual les va
guardar, i anys després es van trobar i van tornar a reeditar. Finalment en 1970 es va decidir realitzar la ultima edició. Pel que la ultima edició és la del 1970. En aquest cas per a reconèixer que l'obra és de 1970, hem de mirar la marca d'aigua en la qual apareix indicat l'any d'impressió i l'escut dels q ho van imprimir. [Filigrana: marca d’aigua, en el moment que es fa la pasta de paper s’hi posa un element que quan es fabrica el paper hi ha una marca que gràcies a la llum és veu.]
Gilles Demarteau, a partir de François Boucher (jove dibuixant) 1767
Gravat realitzat a la manera de dibuixar, aquesta imatge no pot ser anterior a 1760, perquè és quan es va descobrir aquesta tècnica de reproduir en gravat els aspectes dels dibuixos. Llavors se'ns queda l'opció que és entre 1760 i 1900 , perquè en el segle XX ja no s'utilitzava. Altra informació que tenim és q aquesta tècnica va tindre molt èxit a la fi del segle XVIII , pel que es reduïxen les possibilitats.
Bust de Hermes de Olimpia
En l'escultura, per a saber quan aquesta fet, hem de mirar el primer els materials i l'estil. En el cas devem mirar qui és el personatge q es representa, i per a això ens crida l'atenció que en l a part de l'esquerra podem veure una mà petita, i aquesta realitzat a partir del model romà d'Hermes del museu de Olimpia, per la qual cosa ens indica que és posterior al 1877 , que va ser descobert en aquest any, pel que abans no existia aquest tipus d'imatges descobertes. Després de totes les hipòtesis, podem deduir que aquesta obra és segurament, a partir del s. XX, no es realitzo gens mes descobrir-lo , perquè tenia que ser ja coneguda i això no passa gens mes trobar-la. La raó que sigui un bust és que en aquesta època el marbre és car, no és tan difícil, no serà necessari tant temps per a realitzar-lo.
Identificacions iconogràfiques
Quan no hi ha textos la cosa es complica, quan l’obra no és religiosa ni literària ni res encara pitjor. Tendim a projectar sempre histories atractives.
Francis Haskell Va treballar i viure a Londres. Es un dels històriadors de l'art millors d'aquesta època. “Patronos y pintores” , el seu primer llibre va tindre molt éxit, publicat l'any 1963. Fou un llibre amb un protagonisme molt notable en tota la historia de l'art. Tracta un tema q ningú había tractat amb aquesta embergadura, i esta escrit perfectament. Cansat d'aquest tema es va passar a estudiar l'art francñes del segle XIX i tb el camp del coleccionsime, i els gustos, etc... Giulio Carlo Argan Alcalde de Roma. Fou marxista i comunista. “El arte Moderno” : escrit d'una manera especial, original. Fa una narració de l'art al segle XX de manera poc convencional. Roberto Longhi Prestigiós historiador de l'art Italia. El més celebre atribucionista del moment. Mario Praz Expert en Art Neoclàssic. “La casa de la vida”: espècie de novel·la, reflexió, comentari...sobre la seva propia casa, els objectes i les obres d'art que en té a la casa (col·leccionista d'art). André Chastel Primer historiador de l'art que va deixar enrrere ...... Vinculat a l'Institut Warburg.
