Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Asignatura: Métodes i fonaments del treball històric-artístic, Profesor: Vicenç Furió, Carrera: Història de l'Art, Universidad: UB
Tipo: Guías, Proyectos, Investigaciones
1 / 10
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!
Eva Ortiz NIUB: 16078576
Eva Paià NIUB: 16116376
Sofía Peralta NIUB: 16088170
El gust artístic no és una qualitat objectiva, ans al contrari, aquest es mou a partir de la subjectivitat de cada ésser, del gust personal conseqüència del criteri de bellesa que hom té.
L’aplicació d’aquest subjectivitat en l’art ha sigut sempre, però, un fet tabú ja que el gust per l’art i l’acceptació de les composicions artístiques de diversos autors ha seguit i ha estat marcada, en la seva majoria, pels ideals de bellesa establerts pels grans personatges involucrats en l’art com és el cas de crítics o l’Acadèmia, per exemple. Així ens trobem amb un elevat nombre d’artistes, actualment amb gran importància per la història de l’art, que van ser rebutjats en la seva època i pels personatges coetanis.
L’oposició d’elements, ja fossin temàtics o formals, amb l’estètica implantada foren la causa del rebuig d’aquests artistes en la societat, la cultura i el món de l’art. Al segle XIX destaca el cas concret d’Édouard Manet, un clar exemple del refús contemporani al seu temps. Serà Manet l’autor que treballarem comparant, així, dues de les seves obres més qüestionades que són avui considerades grans joies de la modernitat: Le déjeuner sur l’hérbe i l ’Olympia ambdues datades l’any 1863.
Olympia , Édouard MANET (1863) Déjeuner sur l’hérbe, MANET (1863) Oli sobre tela. 130’5 x 190 cm Oli sobre tela. 208 x 265’5 cm Musée d’Orsay, París, França Musée d’Orsay, París, França
El propòsit del nostre projecte gira entorn d’un fet que s’ha donat de manera bastant usual a l’art dels dos últims segles i és el rebuig d’un artista a la seva època i la seva posterior apreciació. ¿Com pot ser que un pintor tan valorat actualment com és Édouard Manet, al seu moment hagi format part del Salon des Refusés perquè al Salon de Paris no li van acceptar el seu Déjeuner sur l’herbe? ¿Per què ara s’aprecien tant obres i autors que en primer moment de ser exposades les van repudiar i criticar?
Vam escollir concretament Manet perquè és un dels millors exponents d’aquest fenomen. Tant el quadre que hem esmentant anteriorment com la seva Olympia van aixecar un munt de crítiques i censures, la qual cosa els fa uns bons exemples per estudiar. Cal afegir que, per aquesta mateixa raó, tant l’autor com
bulevards, en el que s’estava constituint una nova societat literària, les veus de Baudelaire, de Mallarmé i Zola, no van tardar en aixecar-se en la seva defensa.
“Hi ha un gran nombre d’artistes a els que avui es consideres grans i als que se’ls paga bons diners; però jo canviaria una obra de Manet per totes les obres de aquets artistes. Arribarà un dia en que d’aquestes pintures no quedarà una sola; i en canvi quedaran les obres de Manet” 3
Aquesta visionaria declaració de Zola, ens fa veure que en l’època de Manet l’artista estava recolzat per un grup d’intel·lectuals contemporanis, els quals no es deixaven emportar per les corrents de les masses. Aquets pensadors de diverses branques, alçaven la seva veu encontra del pensament unitari envers la pintura. Ells apreciaven de molt bon grat les arriscades i trencadores obres de Manet com a símbol de un nou canvi que no només es produïa en la seva pintura, si no que era el símbol d’un canvi social que a ells també els estava afectant.
“En el Louvre està senyalant el lloc de Manet, com el de Courbet i com el de tot artista que fou fort i d’impecable temperament...
He intentat restituir a Manet el lloc que li correspon, com un dels primers pintors. Potser es riguin del “panegirista” com s’han rigut del pintor. Un dia els dos serem venjats. Hi ha una veritat eterna que em sosté en punt de crítica: i es que nomes els temperament viuen i dominen el temps. Es impossible –comprendre-ho-, impossible que Manret no triomfi. Esclafant les tímides mediocritats que el rodegen_._ ” 4
Els dos anys que separen el fracàs de Manet entre el Saló de 1859 i el seu gran èxit en el Saló de 1861, amb la acceptació dels seus llenços, son anys de preparació, de consolidació, tant de la vida professional com de la vida privada de l’artista. 5
Manet, incapaç de imaginar temes de historia o escenes commovedores, rebutja amb major intensitat tota mena de bellesa ideal. De la mateixa manera que Courbet es distanciava de les seves Banyistes del nu convencional, ell introdueix en la seva pintura rostres característics de la seva època i rostres autèntics que escull pensant en el efecte que produiran sota les seves pinzellades. Però no pot impedir que aquets mateixos rostres siguin llegits per
3 ORIENTI, S. La obra pictòrica completa de Edouard Manet , Editorial Noguer, Madrid 1982 p. 9 4 ORIENTI, S. La obra pictòrica completa de Edouard Manet , Editorial Noguer, Madrid 1982 p.
5 DAIX, P. La vida del pintor Edouard Manet, Editorial Argos Vergara, 1985 (^6) DAIX, P. La vida del pintor Edouard Manet, Editorial Argos Vergara, 1985, p. 53
la crítica (i el públic) a partir de la seva desviació de la bellesa ideal, ni que la seva elecció de la model sigui jugada en funció de l’escena en la qual deia esperar-se la seva incorporació per un pintor tradicional. Quan mes busqui Manet en les seves models la seva expressivitat de la seva pintura, mes temes li seran prestats. D’aquí deriven els escandalosos de Dejeune sur l’herbe i l’Olimpia. Per que evidentment seran uns temes escabrosos. El silenci de les seves pintures es troba, d’aquesta forma, poblat per lo que la imaginació del públic espera que pintes com Couture. 6
Déjeuner sur l’Herbe
En aquesta obra Manert obeeix a la seva pròpia lògica. Té la necessitat de identificar als seus propis espais pictòrics amb el pla del llenç. Necessita la realitat del model per fer cantar la seva pintura, i no hi ha res millor que la disposició de la natura morta, convenientment escollida , per aportar el contrast dels vermells de la fruita amb els blaus del vestit, amb el blanc d’una roba al resplendor del cos nu de Victorine. Ell ja no pensa en el tema escabrós del tema.
Ningú havia dessacralitzat tant la pintura fins aquet moment, no nomes podíem veure una dona despullada sobre l’herba, la qual cosa no tenia cap mena de ideal de bellesa, i si un veritable cos d’una dona en lloc de las Venus convencionals, si no que aquella dona, era una dona normal, si no que era de las que es desvesteixen en públic.
S’ atribueix a Delacroix un escrit poques setmanes abans de la seva mort, un text anònim que apareix en La Gazzete de France de quan es va exposar la obra.
“El senyor Manet te les qualitats necessàries per ser rebutjat per unanimitat per tots els jutjats del mon. Els seus colors cridaners entra als ulls com una serra d’acer; els seus personatges es retallen de manera taxativa amb una duresa que no suavitza cap compromís. Te tota l’esperança d’aquets fruits verds que no han de madurar mai.” 7
Es molt interesant veure també com autors tan importants com Delacroix s’afegeixen a la crítica massiva de les obres de l’artista. També crida l’atenció veure com en contra de lo que els altres autors criticaven que era purament de la temàtica de les seves obres, ell només es fixa en els colors de les de Manet. Delacroix un dels primers pintors en utilitzar la teoria del colors, critica profundament la utilització injustificada, la poca elegància d’aquets en la obra de Manet. Per a ell es totalment qüestionable, i de un mal gust profund les tonalitats contraposades que escull, i per tant les seves obres son rebutjades per l’artista.
6 7 DAIX, P. La vida del pintor Edouard manet, Editorial Argos Vergara, 1985, p. 60
que era semblant a la Reina d’Espases sortint del bany’’ 10 Clarament amb
notació despectiva cap a l’obra degut a l’aparició d’aquesta figura nua sense cap mena de pretext.
De la mateixa manera que Le déjeuner sur l’hérbe fou acceptat per certa part de la crítica però rebutjat per l’altra, l’ Olympia patí també aquesta partició de sentiment.
Seguim treballant amb els exemples i les consideracions de Borgmeyer trobem elogis cap a detalls formals de l’obra: ‘‘La pintura i el dibuix és exquisit i revela una inqüestionable puresa de la línia’’ 11 Accepta, per tant, l’execució de la pintura i destaca l’oposició entre el formal i el temàtic definint, aquest últim, com a vulgar: ‘‘Però aquesta imatge fou incisivament vulgar degut al sentiment de molts d’una batalla d’oposició’’
Els elogis cap a ambdues obres de Manet seran, en la seva majoria, relacionats amb el tractament de la pintura i el color:
‘‘No tots els Manet són bons, al contrari, però tots són interessants. Personalment, em desagrada Olympia actualment exposat al Luxembourg. Espero als espectadors tampoc els hi agradi, però no han d’ignorar-la. Manet com artista mai podrà ser comparat amb Velázquez o Rubens però com a manipulador del color, mai serà rebutjat’’ 12
Tenim, a més, constància que l’obra Olympia fou valorada per 500$ 13 al mercat de l’art davant d’obres menys qüestionades de Manet que superaren els 1. $.
Finalment, Borgmeyer simplifica l’expressió del públic davant les dues obres analitzades i compara aquestes en relació a Le Balcon de Manet datat entre el 1868 – 1869: ‘‘Quan Manet va presentar Le Balcon al Saló de 1869, el públic va mostrar, en general, menyspreu cap a l’obra, no aquella ira que havien experimentat amb l’ Olympia o Le déjeuner sur l’hérbe’’ 14
11 C. L. BORGMEYER ‘’The Master Impressionists [Chapter II]’’, Fine Arts Journal, Vol. 28, Nº1, 1913, p. 12
12 A. J. EDDY ‘’Edouard Manet, Painter’’ , Revista Brush and Pencil, Vol. 1, Nº5, 1898, p. 139 13 E. Villiers ‘’Paris Art Topics: The Water-Color Exhibition - Picture Exhibitions at the Clubs - The Manet Sale’’, The Art Amateur, Vol. 10 Nº5, 1884, p. 110 14 E. M. Stuart, ‘’The Luxembourg Loan Exhibition’’, Fine Arts Journal, Vol. 35, Nº3, 1917, p. 195
Així, ens situa en el sentiment, no únicament de menyspreu cap a una obra sinó d’odi cap aquella composició. Mostrant-nos, d’aquesta manera, que va haver gran part de la societat que no acceptà tals imatges.
La informació que hem buscat per realitzar el treball ha sigut de fonts bastant variades, tant per requeriments del propi projecte com per necessitat ja que el tema al voltant del qual ens hem centrat requeria especialment aquelles que citessin o que directament recollissin crítiques de l’època. D’aquesta manera vam buscar obres que parlessin concretament de Manet o de les dues pintures a la Biblioteca del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) així com a la Biblioteca de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
Per altra banda vam utilitzar algunes enciclopèdies que, tot i ser molt generals, al ser Manet un autor tan conegut i aquestes obres concretament també, la gran majoria li dediquen capítols o pàgines, així com els manuals d’història de l’art que també hem consultat.
Internet ha sigut un altra eina a la qual hem recorregut per realitzar el nostre treball. Tot i que la informació que es pot treure d’aquí és enorme, s’ha d’anar amb compte ja que hi ha moltíssima que no es fiable. Per aquesta raó, només hem utilitzat buscadors que fan la seva recerca en fonts com ara revistes, diaris o publicacions similars. Aquests buscadors han sigut Jstor i Simiolus (especialment el primer), gràcies a ells hem pogut arribar a articles provinents d’altres països als quals no hauríem pogut accedir de cap altra manera.
Pel futur desenvolupament del treball hem pensat en recorre a fonts molt mes concretes i específiques com ara l’Arxiu del Musée d’Orsay a París, probablement el museu amb la col·lecció més important d’art europeu del segle XIX del món. Juntament amb això (que requeriria un permís ja que no es pot accedir sense aquest) proposem parlar amb experts en l’autor i l’època per tenir informació recent i de primera mà.
Aquestes dues últimes accions completarien la nostra informació per redactar el treball de la manera mes acurada possible i, una vegada fet això, treure les conclusions adients per contrastar les nostres hipòtesi i preguntes inicials.
Llibres
DAIX, P. La vida del pintor Edouard Manet, Editorial Argos Vergara, 1985
M. OLIVAR DAYDÍ. “Edouard Manet”. A: Juan SALVAT (dir.). Historia del Arte, vol. 8. Salvat Editores, Barcelona 1970
ORIENTI, S. La obra pictòrica completa de Edouard Manet , Editorial Noguer, Madrid 1982
Pàgines web
www.jstor.org
www.simiolus
Imatges extretes de commons.wikimedia.org
Nota: totes les traduccions dels textos literals son pròpies.
