¡Descarga Apunts Formació d'Europa y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
La formació d'Europa (segles V-XI) - 2019/
Avaluació:
- 60% examen
- 40% pràctica: · Llibre lectura: Goerges Duby, "El año mil. Una interpretación diferente del milenialismo", examen en desembre · Comentari de un text històric · Visita València medieval Tutories: Dimarts 10-12, 13- Temari:
- De l'Imperi Romà d'Occident als regnes germànics (segles V-VIII).
- L'Imperi Carolingi (segles VIII-X).
- La cristianització d'Europa.
- Bases socials i econòmiques del primer creixement europeu.
Tema 1. De l'Imperi Romà d'Occident als regnes germànics (segles V-
VIII).
L’Edat Mitjana
L’origen de l'expressió Edat Mitjana ve d’un concepte de la espiritualitat medieval producte de certs grups radicals profètics que prevenien la fi del mon (l'Edat Mitjana com a representació del temps en la terra, medium adeum ). Fra Joaquim De Fiore va ser un monjo amb idees apocalíptiques radicals en expectativa del pròxim fi del mon, el qual parlava de que la historia de la humanitat tenia tres estats:
- 1r^ l’edat del deu pare. Època de l’antic testament.
- 2n^ edat del fill. Època de la fe.
- 3r^ edat de l'esperit sant. Època del amor de l’esperit sant i la salvació eterna. Segons aquestes idees la edat present és el medium adeum, es a dir el període intermedi. Aquesta denominació arriba a l'època humanista, la qual replega en sentit laic ( media aetas ) i amb un sentit de la historia de la cultura amb un sentit pejoratiu. Es considerava l’Edat Mitjana com una edat de decadència cultural, de barbàrie, superstició i ignorància entre l’edat antiga i l’humanisme. Aquesta denominació arriba a mans de l’historiador Keller en el segle XVII, el qual crea un sistema tripartit però no amb sentit humanista o religiós sinó amb un aplicat a la historia en general: Antiga, Medieval i Moderna. Keller publica diverses obres: "Una historia antiqua", "Una histoia medii aevi", "Historia nova". Aquestes duen en el seu títol la denominació de l’Edat Mitjana i posen els límits cronològics de cada període. En un principi aquest sistema no va tindre acceptació general, però en el segle XVIII el professor d’història Gattereer aconsegueix difondre i consolidar entre els acadèmics aquest sistema tripartit, però amb una modificació dels marcs geogràfics de Keller, avança els límits. Finalment aquest sistema va concordar en la idea il·lustrada, ja que els il·lustrats consideraven l’Edat Mitjana com una època de domini de l’església. En aquesta, Voltaire proposa dos períodes: antiguitat i moderna (sense medieval). Seguidament a l'època del moviment romàntic s’acull de forma extremada l'interès per l'Època Medieval. També amb l'aparició del nacionalisme i la unificació d'Itàlia i d’Alemanya, s’utilitzen argument basats en l’Edat Mitjana a favor de la recuperació de la unitat nacional. Però aquesta divisió tripartida sols és valida per als països europeus i islàmics, no per a Àsia i Àfrica. Actualment és considera que l’Edat Mitjana dura 1000 anys i és fa una subdivisió d’aquesta en tres segments: Alta Edat Mitjana (500 dC-1000 dC.), Edat Mitjana Plena o Clàssica (1000 dC.-1300 dC.), i Baixa Edat Mitjana (1300 dC.-1500 dC.). (12/9/2019)
déus del panteó romà, ja que no sempre eren models dels valors públics, religiosos i morals. La religió romana es desautoritza perquè no tenia una gran autoritat moral. A més es van introduint religions orientals de caràcter més místic que s'estenen entre la població, des del cristianisme fins a la religió egípcia antiga (en valència hi havia una confraria que adorava a Isis) passant pel culte de Nictra o Sol Invictus (aquest es el d'Aurelià). Les classes altes per la seua banda abandonen la religió romana i cultiven la filosofia, per exemple l’estoïcisme. La religió romana sobreviu al camp (i a les ciutats però en menor mesura i les religions orientals van ocupant el seu lloc), que és més conservador i immobilista. També hi ha una crisi econòmica i social. Els militars ocupen els càrrecs de l'administració, des del d'Emperador fins al senat. Es converteixen en la classe dirigent junt amb l'aristocràcia romana. A més les classes mitjanes desapareixen, i la societat queda atomitzada en potentes i pauperes , rics i poderosos. A més una llei impulsada per Dioclecià va obligar als individus a mantenir-se en el seu ofici, qui és ferrer ha de ser ferrer i res més. També es vetava la possibilitat de canviar de residència. Tot açò per conveniències fiscals, si es manté estable el volum de cada ofici en una ciutat no cal canviar els llibres fiscals periòdicament, això suposa un benefici per la col·lecta fiscal, però perjudica la salut pública, que mata l’interès per prosperar i moure's. L' Imperi és una societat urbana, en les ciutats es concentra el govern, l'art, els espectacles, etc. Les ciutats són les focus del poder i l'economia, però les ciutats amb la crisi econòmica i el declivi del comerç acaben sent passives, no produeixen res, són paràsits, no fan res i han de ser alimentades. La societat urbana acaba vivint del camp, ja que el camp acaba sent l'única activitat viable. L'economia romana en els segle IV i V dC tenia defectes molts clars. Es parla de falta de flux de capitals en l'economia, per exemple l'industria romana té poques expectatives, la producció no s'exporta ja que l'Imperi no té veïns suficients per exportar, els pobles germànics i els beduïns són hostils, i l'únic país civilitzat és l'Imperi Sassànida, que és enemic a ultrança de Roma. L'immobilisme degut a la possessió massiva d'esclaus fa baixar la mecanització i la producció. El sector mercantil també és feble, a l'exterior no existeix, i hi havien altres problemes, prejudicis socials contra els mercaders i limitació del comerç individual, perquè els grans sectors mercantils són monopolis estatals, el gra, la sal, el marbre, els metalls... Aquest fet provoca una certa anèmia del comerç, no estava quallat del tot. El camp tenia problemes, es debilitava per raons estructurals, ja que es basava en la gran propietat al voltant d'una vila romana, que és el centre sempre d'un gran latifundi. Aquests latifundis es basen en els esclaus, però en el Baix Imperi la població esclava decau, per la falta de guerres d'agressió imperialista, i perquè els esclaus no es reprodueixen de forma normal, ja que en el camp no interessa tindre esclaves. (16/9/2019) La ma d’obra colona camperola passa baix al control del senyor conservant la llibertat i el ser una persona lliure, però açò és va difuminant i s’adopten condicions
semblants a la dels esclaus. Es substitueix la ma d’obra esclava per la colona. Amb aquest fet el senyor no te que mantenir ja a la ma d’obra, ja que aquesta és una persona lliure. Porta avantatges com l'ingrés i renda solida permanent, i la tranquil·litat del colon de poder mantenir a la seua família amb la protecció del senyor en cas de conflicte. Així el senyor es va convertint en una autoritat feudal en control del colon camperol. L’economia és transforma en una economia autàrquica, amb una única riquesa en la terra, on cada territori se mantenia d’allò seu, i amb escàs contacte mercantil La cultura romana es barbaritza i es fa cada vegada més tosca i menys refinada. L’art clàssic entra en crisi, hi han pocs diners per fer encàrrecs, i l’art resulta repetitiu i cada vegada més pobre. Aquesta crisi engrandeix pel fet de que al cristianisme no l’interessa l’art antic, no es feien esglésies, no hi ha cap producció d’escultura cristiana, no s’utilitzen escultures sagrades per al culte, i no hi ha cap tipus d’escultura de devoció (fins al romànic no hi ha art cristià). Així el gran art roma i la literatura decauen (els cristians tarden en oferir relleu als grans clàssics literaris romans).
Les invasions germàniques del segle V.
Les últimes grans conquestes imperi roma les du a terme Trajà, el qual conquereix Dàcia (Romania) i Mesopotàmia. Adrià, el següent emperador, canvia de política militar i passa a una postura defensiva de no conquerir i defensar el que es tenia. Baix el govern d’aquest es construeix una important muralla a Anglaterra, el Murus Adrianus. La política militar defensiva d’Adrià significava un enorme esforç militar per defensar les fronteres al qual se li sumava la barbarització de l’exercit. Un exercit vist obligat a contractar bàrbars, es a dir mercenaris, que acaben fent del exercit romà un exercit cada vegada menys controlat, indisciplinat, amb grans motins, i que podia llançar-se contra l’emperador. L’imperi es veu obligat a canviar de política: s’estableixen aliances militars amb pobles germànics per col·laborar amb l’imperi en la defensa contra altres pobles germànics, aquestes aliances es coneixen com foedus. D’aquestes aliances els pobles germànics rebien terra en territori romà i els propietaris romans estaven obligats a donar als nous pobladors 1/3 part de la seua terra. Així s’instal·len pobles germànics dins de l’imperi. Els bàrbars es mouen en direcció occident, ja que veuen necessitat de buscar terres fèrtils, ja que eren seminòmades. Aquests van anar pressionar uns a altres fins acabar pressionant a l’imperi, de mongols a romans. En orient els mongols també pressionen contra Xina, i aquests construeixen una important muralla fortificada (no la muralla xinesa coneguda actualment). Els canvis meteorològics, el creixement demogràfic i els moviments de pobles provoquen grans moviments per buscar terres fèrtils i acaba afectant i perjudicant a l’imperi. El mapa d’Europa va canviant. El nord d’Europa (del nord de França fins la plana de Polònia) és habitat per pobles germànics, i el centre d’Europa (des de el sud d’Alemanya fins a Bohèmia) està habitat per pobles celtes. Els romans i els pobles germànics s’acaben imposant als pobles celtes i aquests primers passen a compartir fronteres. Es poden dividir
d'entrar en Hispània i expulsar els pobles germànics, Vàndals, Alans i Sueus que havien entrat el 406, i restaurar el poder imperial en la península. Van reduir els Alans i els Sueus es van quedar arraconats en la Gallaecia. Els ostrogots van rebre en el 455 un foedus per instal·lar-se en la Pannònia, però no contents continuaren atacant l'Imperi Bizantí, i els Bizantins els van convèncer per traslladar-se a Occident, i per encàrrec de l'emperador d'Orient entren a Itàlia.
- Els burgundis. Els burgundis venien del litoral dels rius Oder i Vístula, l’actual Polònia. S'instal·len entre els rius Roine i Saona, i allí van fundar un regne burgundi que va col·laborar amb l'Imperi i no va provocar cap problema.
- Els francs. Els francs procedien del sud de la Península de Jutlàndia. Acabaran endinsant- se en l'Imperi de forma gradual, van entrar poc a poc en la Gàl·lia com a mercenaris i colons en les fronteres. És important el seu rei Clovis. Els francs es dividien en francs salis i ripuaris. Clovis era el rei d'una facció de francs salis, però va tindre el talent per unificar tots els grups de francs sota la seua direcció i així acabar sent el rei del nord de la França. Al segle VI dC ocorren les invasions dels Longobards i dels Saxons. Els Longobards venien del baix Elba i es van instal·lar en Pannònia i després, ja definitivament, en Llombardía. Els ostrogots ja no estaven en Itàlia, perquè havia sigut ocupada pels romans Narses i Belisari, però arribaren els longobards 30 anys després de ser Itàlia unificada en l’any 568, trencant la defensa dels exèrcits bizantins. Tot i això els bizantins no van perdre tota Itàlia i segueixen conservant el centre i sud d’aquesta. (23/9/2019)
Els regnes bàrbars
Els saxons i els angles, aprofitant la desorganització de la població nativa celta, van establir assentaments en la costa de Brittania i poc a poc es van expandir per l'illa, i a primeries del segle VI ja està consolidat el seu domini. Allí formaren no un regne sinó una sèrie de petits regnes: Mercia, Estànglia, Bernicia, Northumbria, Sussex, Kent, Essex i Wessex. Els pobles bàrbars en general només representaven de tota la població d'occident un 5%. Tot i a ser pocs tenen el domini militar, i així controlen la població local. Per exemple els visigots eren unes 100000 persones quan Honori els va donar el foedus a Aquitània, i quan es van veure obligats a entrar en Hispània, eren menys encara, unes 80000 persones. Els francs també unes 100000 persones, però són càlculs aproximats. Els vàndals si que se sap amb exactitud, ja que van pujar en naus per creuar a Àfrica en 429, unes 80000 persones. La convivència va ser precària entre els invasors i els ocupats. Van haver hostilitats per tensions religioses i prohibicions dels matrimonis mixtes. Es va donar una divisió entre raça, llengua i cultura entre bàrbars i romans.
Regnes germànics del sud: Vàndals, Visigots i Ostrogots
- Vàndals. Els vàndals es van instal·lar en la província romana d'Àfrica, allí formaren un estat militar que va tractar violentament la població, sense mai integrar-se. Els afro-romans catòlics van ser perseguits i els seus béns confiscats (els vàndals eren arrians). Deixaren un record de brutalitat i destrucció. Van construir un imperi del forment, un imperi dels cereals panificables, ja que Àfrica era una gran productora de cereals i d'oli. Els vàndals a més van crear una gran força naval, que es va dedicar a piratejar per tota la costa occidental mediterrània, conqueriren Sicília i saquejaren Roma al cap de Genseric (428-477). Els vàndals no van durar molt, tenien un domini superficial del país i van caure fàcilment quan l'Imperi Romà d'Orient en el segle VI els va envair, i en el 534 van ser conquerits per l'expedició de Belisari enviada per Justinià I.
- Ostrogots. Els ostrogots entraren en Itàlia en el 490. Odoacre va ser reconegut com governador d'Itàlia en nom de l'emperador, però en el 489 entraren els Ostrogots en Itàlia amb permís de l'emperador Oriental, comandats per Teoderic, qui va assassinar a Odoacre i es va fer amb el seu poder. Teoderic es va convertir en "cap de l'exèrcit d'Itàlia" i Patrici de l'Imperi, va governar durant 30 anys de facto si no de nom. Va fer una política prudent i era un rei culte, havia sigut educat en Constantinoble, coneixia el grec, el llatí, i la cultura dels romans orientals. Va restaurar els edificis romans destruïts per les invasions anteriors i va respectar les institucions romanes, com el senat. Però a banda també va intentar exercir una hegemonia per damunt dels germans que havien ocupat altres províncies imperials. Però en els seus últims anys es va dedicar a perseguir els catòlics per l'obsessió de que que volien derrocar-lo en connivència amb l'emperador oriental. Finalment el regne no va sobreviure a penes a la mort de Teodoric, i en l'any 536 les forces de Justinià van començar a conquerir Itàlia.
- Visigots. Els visigots arriben al seu moment se major extensió durant el regnat de Euric (456 - 485), el qual domina el sud de França i s’estén per la Península Iberica. Euric va ser el rei més poderós al unir els dominis dels sud de França i Hispania. Però el poder dels visigots caurà al enfrontar-se amb els francs i perdre els seus dominis en França. (24/9/2019) Regnes germànics del nord: Longobards, Francs i Anglosaxons Els regnes germànics del nord són estats creats amb posterioritat als estats del sud i tenen un caràcter marcadament bàrbar, perquè a diferència dels gots, que havien tingut contacte amb els romans orientals i estaven romanitzats, aquestes altres pobles estaven escassament o gens romanitzats, són plenament germànics.
- Longobards. Els longobards van entrar en Itàlia l'any 568 per pressió dels Àvars que ocuparen Pannònia i els obligaren a baixar a través dels passos dels Alps i a instal·lar-se al nord d'Itàlia, a la vall del Po, en l'actual Llombardía, on van establir la seua capital a Pavia. Els generals bizantins no van poder evitar que els Longobards entraren. Els Longobards eren catòlics que es van convertir en el 653. En un primer lloc van dur a terme una
constantment per apropiar-se de les terres del veí. A més els bretons, el poble autòcton, promovien continuadament insurreccions contra els ocupants. A més les continues agressions per via marítima dels normands, els escandinaus que es llançaven a la pirateria, els vikings, els varegs, els pelekiphoroi barbaroi. Els reis acabaren pagant tribut als normands perquè no els atacaren. Els regnes anglosaxons eren inestables confederacions de tribus que a la mort d'un rei havien de reconstruir-se. (30/9/2019)
Imperi Bizantí
Des del 4 de setembre de l’any 476 no hi havia emperador a Occident. Odoacre, tot i que va haver un intent estèril de restituir el poder de Juli Nepot, va decidir donar per caducat l'Imperi d'Occident i va enviar la regàlia imperial d'occident a l'emperador d'orient Zenó, açò simbolitzava que li tornava l'autoritat sobre occident a Constantinoble. No obstant aquesta situació era nominal, nominalment l'emperador d'orient tenia la jurisdicció sobre occident, però en realitat l'emperador d'orient només tenia poder sobre els territoris de l'imperi oriental. La seua autoritat era purament nominal, tot i que es reconeixia simbòlicament el govern de Constantinoble. És important subratllar la capacitat de supervivència dels romans orientals, que van durar un mil·lenni més. Aquest imperi tenia tot allò per sobreviure molt de temps. Tenia un territori extens que controlava els Balcans, Síria, Palestina, Egipte, el Mediterrani oriental i el Mar Negre. L’Imperi Romà d’Orient o Imperi Bizantí una gran potència comercial i marítima. Era també un estat tancat en ell mateix que tenia una política de defensa a ultrança, poques guerres ofensives, sols defensa. A més l’església oriental era molt estricta en açò, Sant Basili per exemple condemna als soldats que en la guerra mata un contrari. Açò parla de l'altesa moral dels bizantins, que no estaven acostumats a les guerres agressives i només es defenien. En el segle VI l'Imperi, tot i que la seua població parla grec, és encara una administració llatina. Les raons de la força d'Orient són: la potència militar de la capital, la situació fronterera de l’Imperi, el potencial econòmic de l’Imperi i l’activitat industrial de l’Imperi. En primer lloc, la potència militar de la capital, Constantinoble, era molt gran. Constantinoble és un ciutat fundada en una península a l'extrem de Tràcia, de difícil accés i fàcil defensa. Des del punt de vista de les comunicacions, està en l’encreuament entre dos mars i dos continents. A açò es suma la potència de les muralles teodosianes, tres nivells de muralla amb torres defensives poligonals d'extraordinària resistència. En segon lloc, la situació de les fronteres de l'Imperi, eren limitades. Mentre que l'Imperi Romà antigament tenia unes fronteres inabastables, l'Imperi d'Orient només tenia dues fronteres perilloses, la frontera amb l'Imperi Persa Sassànida, i la frontera dels Balcans, que els separava de búlgars, pexenegs, etc. Són fronteres limitades que solen entrar en crisi de forma alternativa, quan hi ha activitats militars en una normalment l'altra està en pau. En tercer
lloc, econòmicament l'Imperi tenia un gran potencial. Conservava l'àrea comercial d'Àsia i Àfrica, i rebia mercaderies de l'extrem orient i el cor d'Àfrica. I és que l'Imperi Bizantí va ser sempre una potència econòmica i mercantil. El domini de la mar li va permetre una independència econòmica, i en última instància, la supervivència. En quart lloc, l'Imperi conservava la major part de l'activitat industrial de l'Imperi Romà. Sempre va produir productes elaborats. A més conservava la major part de la massa monetària de l'antic imperi i estava més urbanitzat i culturitzat que l'Occident. Totes aquestes raons permeteren als romans viure 1000 anys més. Per altra banda aquestes bones condicions de partida se van sumar a una bona gestió en general dels emperadors. Anastasi I va fer una gestió impecable, amb una hisenda sanejada, i Justí I, oncle de Justinià, també va tindre una bona gestió. L'expansió exterior per altra banda va servir per ajudar la seua situació interna. Cal recordar que l’Imperi Bizantí era una amalgama de pobles molt variats, si bé tenia com a llengua de carrera el grec i com a llengua de cort el llatí. Estava format per coptes, grecs, sirians, semites i armenis, entre altres, tots pobles amb consciència d'identitat pròpia. A més hi havia una varietat religiosa, hi havia heretgies cristianes com ara els monofisites (coptes i sirians sobretot). Aquesta composició diversa feia que tots aquests pobles mantingueren una actitud individualista i egoista front al govern de Constantinoble, que veien com una capital despòtica i llatina. La reconquesta d'Occident es va efectuar en diverses operacions des dels anys 30 del VI, però va ser preparada pels emperadors anteriors, que li van construir la base econòmica. A més el fet de que Orient volgués reunificar el món romà significa que l'idea d'un imperi unificat no havia mort encara. Les bases de la conquesta són: la unitat jurídica i legislativa, la base operativa de les institucions, un sol dret, el romà, recentment codificat en el Corpus Iuris Civilis (530-534); la unitat religiosa en base a la cristiandat ortodoxa o catòlica, fermament mantinguda pels emperadors, ja que en orient existien nombroses heretgies com l’arrianisme, el maniqueisme, el monofisisme o el nestorianisme; i la unitat política basada en el poder autocràtic de l'emperador, que és l’ autokrátor (el dèspota), qui concentra els poders de l'estat. Però tot no eren avantatges, les campanyes militars tan ambicioses van consumir els recursos econòmics de l'Imperi, particularment la italiana. Itàlia va ser un pou de recursos durant dècades i finalment Justinià va deixar un Imperi molt endeutat. Les campanyes bizantines van ser: la campanya d’Àfrica, la campanya d’Itàlia i la campanya d’Hispania. En primer lloc, la campanya d'Àfrica va començar l’any 534 quan Justinià va enviar Belisari, un dels grans generals de l'època, amb el pretext que en l’Àfrica vàndala s'havia produït un colp d'estat, i governava l'usurpador Gelimer (s'entenia que l'emperador tenia dret d’intervenir sobre un govern il·legítim ja que era el sobirà nominalment). Els vàndals van oferir poca resistència, van ser derrotats a Ad Decimum, i cap al 536 la campanya havia acabat. No només això, sinó que l'armada imperial va conquerir totes les illes mediterrànies. No obstant va ser complicat mantenir l'ordre en Àfrica, ja que la base ètnica bereber es revoltava intermitentment contra els bizantins i
La França merovíngia va ser governada per la dinastia merovíngia, la qual pren el seu nom del personatge Meroveu que segons la llegenda és l’avi de Clovis i cabdill franc que havia ajudat als romans en la victòria sobre Àtila. Clovis, primer rei franc, aconsegueix instaurar a la Gàl·lia Nord el Regne Franc i es guanya la confiança de l'església cristiana amb la seua conversió al cristianisme. Clovis va començar una política de expansió militar, va vèncer els alamans, va sotmetre els burgundis i finalment es va enfrontar amb els visigots. Aquest últim enfrontament no tenia cap motiu legítim, però va utilitzar la seua conversió al cristianisme i el pretext de que els visigots eren arrians per atacar-los. Clovis va vèncer als visigots en una batalla decisiva a Bouillé al 507. Aquesta victòria li va permetre obtenir el domini del sud de la Gàl·lia i els visigots van ser desplaçats a la Península Ibèrica. A la mort de Covis, el Regne Franc era ja una construcció madura amb una França històrica ja formada i unes fronteres estables, les quals van ser ampliades posteriorment per Carlemany. Aquest gran regne no era un territori homogeni, amb regions més romanitzades altes més germanes i amb algunes més afectes als francs i altres no tant. Era un territori dividit en 4 regions: al nord-oest Nèustria amb capital a París, al sud-oest Aquitània, al nord-est Austràsia i al sud-est Borgonya. Clovis va tindre un política hereditària molt perjudicial i a la seua mort va dividir el regne entre quatre fills, així precipitant la ruïna del Regne Franc Merovingi. Els seus fills es van enfrontar a mort per el control de la totalitat del territori franc, i finalment 50 anys després de la mort de Clovis, el fill menor Clotari I va aconseguir unificar els territoris francs. Però a la mort d’aquest el territori es va tornar a dividir. A partir d’aquest moment la història del Regne Franc és una constant disputa per el control del poder entre Austràsia i Nèustria. (7/10/2019) Finalment un altre Clotari, Clotari II, en el 613 torna a unificar el territori i s’incorpora Borgonya a les reccions del nord. El Regne Franc estava format per diferents territoris amb diferents cultures i tradicions, fet que provocava tendències a l'escissió en alguns moments. La debilitat progressiva dels reis franc porta un augment de poder dels ducs que governen els territoris. Dagobert, l’últim rei franc important, annexiona Aquitània i aconsegueix reprimir militarment les amenaces de pobles contra les seues fronteres, aquests eren els Vascons al sud, els Bretons al nord i els Saxons a l’est. A la mort de Dagobert es reactiva el conflicte amb els Avars, que vivien del saqueig als països europeus, i s’inicia un segle de decadència dels reis merovingis. A partir d’aquest moment la figura del majordom de palau creix i les circumstancies fan que és convertís en un ministre. Açò és deu a un decreixement de la producció, del rendiment i dels ingressos provinents de multes i mines i per tant el rei sols podia viure dels dominis de grans finques de terres de la corona. Aquestes estaven administrades pel majordom de palau, d’aquesta relació de dependència el majordom de palau passa a ser un ministre d’hisenda i pren gran poder.
Els majordoms d'Austràsia seran els que renovaran el règim de la dinastia franca. Aquests provenien de la dinastia dels Pipinies i és constitueixen en monarques del Regne Franc. Pipí d’Heristal governa Austràsia, uneix Nèustria i conquereix Borgonya. Aquest no s'instaura com a rei, sinó que nomena un rei de palla, Teodoric III. Aquest majordom crea una dinastia paral·lela a la dels reis merovingis, una dinastia que ostenta el poder i no és representativa com la dels merovingis. Aquests fins i tot arriben a adoptar el títol de Dux Francorum , el qual representa que aquests tenien realment el poder.
Baviera estava controlada per un rei vassalls de Carlemany, Tasiló. Aquests van tindre diverses relacions neutrals i amigables amb els Avars, bàrbars cruels i saquejadors. Carlemany cansat d’aquesta actitud va atacar Baviera i controlar directament el territori. Carlemany comença campanyes contra els Avars i en el 792 acaba amb aquests.
Conquesta dels Longobards
Els Longobards havien realitzat diversos atacs i amenaces contra el Papa i l’Estat Pontifici, i el rei Desideri dels Longobards amenaça les terres papals. Carlemany estava casat amb la filla d’aquest monarca però la va tornar a la cort longobarda fent cas a les demandes d’ajuda per part del Papa i realitza diverses campanyes contra els longobard i annexiona els seus territoris.
Campanya a la Península Ibèrica
El governador de Barcelona i el de Saragossa, tots dos musulmans, demanen ajuda a Carlemany contra l’emir de Córdoba, en el qual estaven enemistats. Carlemany va penetrar pels Pirineus a la Península l’any 778, però al arribar a Saragossa el governadors Suleiman li va tallar el pas i no li va deixar penetrar més endins. Tornant pels Pirineus la rereguarda de l’exercit de Carlemany, liderada per Roldan, va ser atacada al passar per Roncesvalls per uns cabdills àrabs o vascons. Açò va provocar una dura derrota i considerable desfeta de les seues tropes, pel que mai va tornar a realitzar cap incursió en la Península. Aquitània va ser governada per el fill de Carlemany, Lluís el Piadós, el qual rebutjava als francs i es va guanyar el favor espontani d’aquests llançant campanyes militar contra l’expansió àrab. Aquest va ocupar i controlar militarment Girona i Barcelona. Des dels Pirineus al riu Llobregat Lluís el Piadós va crear una zona militaritzada per frenar l’avançament i les pretensions àrabs, la Marca Hispànica. La creació de marques era una estratègia comú durant el regnat de Carlemany, altra marca va ser la Marca de Saxònia.
Coronació com emperador de Carlemany
En la cort de Carlemany hi havien pretensions de convertir a aquest en emperador, cosa impossible ja que els territoris de l’Imperi Bizantí eren intocables. Un dels principals personatges en aquesta tasca va ser Alcuí de York. Aquest va ser un gran promotor de la cultura i els principis cesaristes del regnat de Carlemany. A l’Imperi Bizantí es va donar un colp d’estat, fet que va legitimava en occident el fet de nombrar emperador a Carlemany. Un altre factor que va facilitar aquest nomenament va ser la crisi en Roma, la qual va ser provocada per una insurrecció de nobles contra el papat amb pretensió de controlar aquest. El Papa Lleó III va fugir a Saxònia i va demanar ajuda a Carlemany, el qual va encetar una
campanya que va acabar amb la restitució del Papa i amb la coronació el dia de Nadal a Carlemany com emperador. El Papa no tenia poders per coronar a ningú com emperador i li va crear problemes a Carlemany. Al ser coronat pel Papa volia dir que aquest estava per baix de l’autoritat papal. No sols li va portar aquest problema sinó que a més els emperadors de Bizanci van considerar que se’ls va llevar tota autoritat imperial i en conseqüència van trencar tota relació diplomàtica amb el Regne Franc Carolingi i es van enemistar amb aquest. Aquesta situació va durar fins al 812 quan l’emperador bizantí Miquel va acceptar el títol d’emperador de Carlemany. Amb la mort de Carlemany en el 812, Lluís el Piadós va ser incapaç de mantenir l’estabilitat de l’imperi i amb aquest comença el declivi. Lluís el Piadós tenia falta de qualitats de govern i militars, fet que augurava problemes i provocava dissidència en el regne. A part l’estat carolingi tenia la problemàtica de la heterogeneïtat, fet que mostrava una falta de cohesió en l’estat. Junt a aquesta poca cohesió cultural, hi havia una falta de cohesió social havent grans diferencies entre els nobles i els estrats més baixos del regne. També hi havien enemics exteriors: els musulmans al sud, els hongaresos i magiars al est, els pobles escandinaus (vikings) al nord, etc. (15/10/2019)
La crisi de l'Imperi Carolingi
Mort Carlemany en 814, Lluís no es va mostrar capaç i començà el declivi per diversos factors. El fet és que Lluís, que governa del 814 a 840, tenia problemes personals, ni era un bon governant ni era un bon militar. Per altra banda l'Imperi era molt heterogeni. Lluís no només no va poder fer front a les dissidències internes i als enemics externs, sinó que a més no va poder fer front a les revoltes dels fills: Carles el calb, Lotharius i Lluís el Germànic. El regnat de Lluís el Piadós va suposar en uns 40 anys la desfeta de l'Imperi, per les poques aptituds de govern i militars i les amenaces internes i externes. Lluís i Lotari i Pipini eren de la primera dona, Carles de la segona. En el 817 l'emperador va publicar el ordinatio imperii , este document proposava donar l'imperi al fill major amb plenes facultats sobiranes, Lotari, però donar terres als seus dos germans, per Lluís, Baviera, i per Pipini Aquitània. Açò permetia acontentar a tots però donant al fill major la superioritat. Però el sistema va fracassar perquè Pipini va morir prematurament, i l'emperador va donar Aquitània a Carles, lo qual suposà la revolta dels seus fills del primer matrimoni, que el van derrocar, i va ser apartat del poder fins el 834, i va morir el 840, però la situació de desprestigi de l'emperador ja no era reversible. Però una vegada mort Lluís i coronat emperador Lotari, els seus germans Carles i Lluís es van unir contra ell en el Jurament d'Estrasburg el 842 (que té valor lingüístic a més perquè Lluís el Germànic jura en francès, i Carles en francès, així el document denota
s'utilitzaven pel contingut sinó pels models de bon llatí. Els monestirs tenien un taller de copia. Tal va ser el nivell dels treballs de còpia, que podem afirmar que les obres clàssiques que no van ser copiades pels carolingis no han arribat fins l'actualitat. De fet es conserven en les biblioteques europees uns 8000-9000 manuscrits d'aquesta època. També es creen en catedrals i monestirs biblioteques, entre ells el monestir de Bobio (en Llombardia, 666 volums en els segle X) o Fulda. Va fundar a més una escola palatina en el mateix palau imperial, per formar els fills de nobles i gent important que Carlemany reservava per ocupar càrrecs importants, el que passa que l'escola palatina no seguia el pla d'estudis de l’ Admonitio Generalis , sinó que era un seguit de conferències dels intel·lectuals de palau sense un mètode previ. Altre gran esdeveniment va ser la invenció del mètode d'escriptura carolina o lletra minúscula carolina. Va permetre un tipus d'escriptura clara, eficaç, molt llegible, que serviria per recollir de forma eficaç la cultura antiga i transmetre-la al futur. En aquell moment s'havia produït una diversificació de les escriptures nacionals, per exemple en l'escriptura visigòtica les lletres anaven enllaçades. A més els sistemes d'escriptura utilitzats fins l'època abusaven de les abreviatures, i això dificultava la lectura. La nova escriptura va ser creació d'Alcuí de York, i té com a virtuts ser clar, amb lletres clares i estilitzades, sense nexes, a més desterra les abreviatures, i és ideal per copiar textos perfectament llegibles sense errors. Va tindre un èxit enorme, excepte en Hispània on va tardar molt a difondre's menys en Catalunya. Va ser una revolució comparable a la invenció de l'ordinador. (21/10/2019) Carlemany junt a Suetoni tenia al seu servei a Rabanus Maurus, deixeble d’Alcuià de York, a l’Arquebisbe de Magúncia (important per la difusió de la cultura en alemanya, fins al punt que l’anomenen preceptor (educador d’alemanya) i va elaborar la primera Enciclopèdia), a Raban Maure durant el 750 i el 758 (va escriure obres gramaticals per formar al clergat i ensenyar-los un bon llatí i també va ser l’autor del V eni Creator ) i al filòsof i teòleg irlandès (escot) Joan Escot Eriúgena. D’aquests destaca principalment Joan Escot Eriúgena, gramàtic i traductor del grec, va ser director de l’escola carolíngia, la qual no tenia un pla d’estudis estructurat, en època de Carles el Calb. Aquest va escriure D e divisione naturae. (862) , d’inspiració platònica. Aquesta és una síntesi teològica, de tendència racionalista. Un dels fils conductors del pensament d’aquest filòsof és el principi que tot emana del món i torna a ell, i l’eternitat de la matèria. Aquest enunciat era poc compatible amb la religió cristiana per això la seua obra acabaria sent perseguida per l'Església. Pel que fa a l’art, destaquen les esglésies. Aquestes estaven construïdes de pedra i aguantades per una biga de fusta susceptible de patir incendis. L'església d’Aquisgrà, de la qual únicament queda actualment la capella palatina, tenia una planta panteònica central i una enorme cúpula inspirada en el panteó de Roma. L'església es va construir inspirada en
un edifici bizantí, l’Església de Sant Vitale. En la capella de l’Església d’Aquisgrà va decidir soterrar-se Carlemany. També destaca el Còdex (manuscrit), del qual s’han de distingir dues coses: un primer simple manuscrit utilitari copiat a mà, amb lletra corrent i sense cap pretensió; i el propi Còdex, un llibre manuscrit de categoria física, escrit en pergamí o vitel·la (pergamí més refinat), decorat amb miniatures (a base d’or i de color) i molt selecte, refinat i obra de luxe només a l’abast de les esglésies per a usos litúrgics. En època de Carlemany tots els manuscrits són còdex.
Organització política i administrativa
L’organització política i administrativa s’encarregava de grans territoris, fet que requeria un aparell administratiu estatal ben sòlid. Era una monarquia autocràtica, sense massa limitacions. El Palautium era la residència de l’emperador i també la seu de govern, però era itinerant per resoldre els problemes de govern in situ. Finalment Carlemany va optar per crear una capital estable, Aquisgrà. La construcció de la ciutat nova va donar lloc a la construcció de grans edificis d’influència bizantina. El govern estava regit pe l’emperador, baix el qual estaven units els interessos de la hisenda pública i de la càmera. Aquests eren: el Comes palati (comte del palau), aquest era l’autoritat judicial i s’encarrega de presidir el tribunal de justícia; el Sensecal ( senescalcus ), aquest era l’alt oficial encarregat de l’abastiment del palau (tresorer); el Comes stabuli. (comte de l’estable), aquest era el cap de la cavalleria de guerra i s’encarregava de produir bons cavalls en cas de guerra. Aquests tres, juntament amb altres funcionaris formaven el consell de govern, que assessorava l’emperador. Altre funcionari era el canceller ( cancelarius ). Un alt clergue encarregat de dirigir l’oficina de l’emperador i estava ben format, ja que tenia la missió de redactar les cartes i documents de l’emperador, i depurar-lo de qualsevol incorrecció jurídica (havia d’usar un bon llatí i tindre coneixements jurídics). Aquest estava ajudat de notaris que també havien de tindre un bon llatí i un bon estil. (22/10/2019)
L'Estat Carolingi
El regne de Carlemany ja no era el regne franc, s'estenia pels Pirineus, Baviera etc. L'emperador era un autòcrata, igual que amb els bizantins, però a diferència dels romans l'origen del poder de Carlemany és el dret germànic i no el romà. Carlemany en principi el govern o palatium (la cort reial on està el govern), no era només la residència de l'emperador, era la seu del govern, era itinerant, l'emperador anava de lloc en lloc per resoldre problemes, on estava l'emperador estaven els centres de govern. Però finalment Carlemany va optar per crear una capital estable, Aquisgrà, l'actual Aachen, en Renània del
