¡Descarga Apunts Formació d'Europa y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
TEMA 0. INTRODUCCIÓ
El terme edat mitjana apareix ja en la pròpia edat mitjana, però no amb un sentit cronològic sinó amb un sentit espiritual. Es defineix com el període entre l'Antic Testament i el període final que arribarà amb el judici final i el Regne de Déu. Alguns cristians radicals creien que l'Apocalipsi seria imminent, com per exemple Joaquim De Fiore. Arnau de Vilanova al segle XIII també es farà ressò d'aquestes idees apocalíptiques. Al final de l'edat mitjana, els primers humanistes, conscients de que estaven vivint un nou temps, li atorguen al període medieval un caràcter pejoratiu, un període fosc. Li donen el concepte d'edat mitjana fent referència a l'edat fosca entre la plenitud del passat clàssic i la nova època que està sorgint. Anomenaran aquell període com una nit de 1000 anys. Més tard, al segle XVIII, C. Keller publicarà un manual anomenat Historia Mediii aevi. Keller considerarà i donarà els límits temporals entre els quals es trobava l'edat mitjana. Aquesta periodització abarcava des del regnat de Constantí el Gran (amb l'Edicte de Milà el 313), fins a la meitat del segle XV amb la caiguda de Constantinoble el 1453. més tard però, altre historiador, C. Gatterer, va prendre el model tripartit de Keller però va avançar les dates en les quals començava i acabava el període. Per a ell l'edat mitjana s'iniciarà amb la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident el 476 i finalitzava amb el descobriment d'Amèrica el 1492. aquesta proposta serà admesa com a vàlida. Dins de la pròpia edat mitjana, també trobem diferents períodes: 1.L'alta edat mitjana, aproximadament des del 500 fins al 1000. 2.L'edat mitjana clàssica o edat mitjana plena, des del 1000 al 1500. 3.La baixa edat mitjana, des del 1300 al 1500. La crisi del món romà. Entorn a la crisi que va portar a la desaparició del món romà, hi ha diferents teories. Alguns autors diuen que la desaparició era inevitable, que l'imperi estava condemnat al fracàs (encara que al segle IV algunes províncies mostren signes de recuperació). Altres, diuen que la causa principal foren les invasions germàniques del segle V. Cal dir però que les dos postures tenen part de raó. E. Gibbon “Història de la decadència i ruïna de l'imperi romà”, proposa dos causes per a la caiguda de l'imperi: 1.La difusió del cristianisme. El cristianisme divideix l'esfera espiritual i la civil i es desinteressava pels assumptes temporals. No es preocupava perquè pensaven que la vinguda del judici final i del regne de Déu no tardaria en arribar. 2.La barbarització de l'exèrcit romà. Els romans no volien seguir formant part de l'exèrcit, llavors entraran dins d'ells germans contractats com a mercenaris. En definitiva, l'imperi estava en crisi. Una crisi que es feia patent en totes les àrees: una crisi política, una crisi religiosa, una crisi econòmica i social, una crisi cultural i una crisi militar.
La crisi política. L'Imperi romà tenia el problema de que era un estat mal definit. No era ni monarquia ni república. Era un règim entre aquests dos que en última instància es caracteritzava pel caràcter de l'emperador. Dioclecià imposà el règim del dominat, on l'emperador concentrava encara més poder. A més, afegí la tetrarquia, mitjançant la qual entrega el poder suprem a dos emperadors (augusts) acompanyats de dos cèsars o consellers. També va introduir el culte a l'emperador, convertint-se així en persona divina per tal d'afavorir la cohesió de l'estat entorn a l'emperador. Aquestes mesures no van resultar. La tetrarquia va provocar la divisió i descoordinació de les dos institucions de poder. A més, la divinització de l'emperador els va enfrontar amb els cristians, que es negaren a rendir-li culte. El que va provocar la seua persecució. Va fer també una reforma fiscal amb la intenció de recollir més diners, però tampoc va resultar. La recaptació era baixa, el que provocava que els “funcionaris” hagueren de posar el que faltava de la seua butxaca. Açò va provocar que ningú s'interessara per exercir de funcionari. La crisi religiosa. La religió romana no satisfeia les necessitats de la societat, la qual intentava satisfer-les per altra banda. En aquest context, cobraran importància la filosofia grega (en els cercles intel·lectuals), i proliferaran les religions d'origen oriental. Aquestes religions orientals tranquil·litzaran les inquietuds dels romans. Alguns exemples són el cristianisme, el culte d'Attys i Cibeles, el de Isis i Ossiris, etc. Mentre que els cultes orientals creixen, el paganisme subsisteix en el camp, on no arribaran les religions orientals. Constantí i Teodosi intentaran utilitzar el cristianisme oferint la llibertat de culte i després fent-lo religió oficial, amb la intenció d'utilitzar-la com a element cohesionador. La crisi econòmica i social. Els militars acabaran convertint-se en la classe dirigent, desplaçant a la classe senatorial romana. Poc a poc la classe mitjana desapareixerà, i les classes baixes es veuran sotmeses a càrregues fiscals abundants. La indústria romana era molt escassa, i el comerç no estava en una època d'expansió, ja que estava envoltat d'enemics i de territoris poc desenvolupats. A l'agricultura es trobem amb una decadència de la mà d'obra esclava, conseqüència de la inexistència de conquestes que aportaren esclaus. Poc a poc la població esclava disminuirà. L'abundant pressió fiscal que recau sobre els mitjans propietaris provocarà que aquests donen les seues terres als grans propietaris per a que la mantinga sobre la seua protecció. En conseqüència, el senyor arrendarà la terra al colon. Açò té un benefici, els colons s'alimenten assoles, i el senyor no ha de donar-li de menjar. Es subsisteix el règim d'esclavatge pel de colonatge. La crisi cultural. Trobem una crisi de l'art clàssic, el qual comença a declinar. La crisi es fa patent per
TEMA 1. LES INVASIONS GERMÀNIQUES
Les invasions germàniques venen determinades pels moviments que els pobles germànics van fer durant el segle V a.C. Aquests moviments però tenen unes causes: 1.Un moviment amplíssim prové d'Àsia central. Els mongols es dedicaven a atacar als seus veïns (est i oest) per tal d'aconseguir aliment, ramaderia, etc. Aquesta pressió va provocar que els sàrmates, els huns... anaren desplaçant-se cap a l'occident atacant als veïns. Llavors, aquesta cadena arribarà al seu punt final a les portes de l'imperi. 2.Es produeix també un fort creixement de població en els pobles germànics, que els obliga a buscar noves terres. 3.El problema meteorològic. Es produïren una sèrie de pertorbacions meteorològiques que provocaren l'emigració cap a altres territoris (sequera, males collites...). Els pobles germànics vivien a la part central-nord d'Europa, el que coneguem com la gran planura europea. Al sud d'Alemanya, Baviera, vivien els celtes els quals poc a poc van ser engolits pels germans, els quals arribaren a la frontera amb l'imperi. Cal dir, que quan parlem de germans cal diferenciar dos grans grups, dividits pel riu Elba. A la part més oriental, els germans eren més bel·licosos, amb una menor influència llatina. En canvi, els més occidentals eren menys bel·licosos i estaven en un procés de sedentarització. Fins al segle V a.C., les invasions es limitaven al pillatge. A finals del segle IV, els visigots entraran als Balcans fugint dels huns i es produirà la batalla d'Adrianòpolis (378), on els romans patiran una derrota inesperada. Llavors, la causa immediata de l'entrada dels pobles a l'imperi, és l'agressivitat dels huns d'Attila. La pressió obliga a altres pobles germànics a fugir dins de l'imperi (entren vàndals, sueus i alans), els quals trencaran el limes del Rhin al 406. Al 409, aquests pobles entraran en Hispània vencent a les defenses del Pirineu. Poc a poc Attila i els huns s'aniran desplaçant cap a l'occident, el que obligarà als romans a fer-los front muntant una coalició amb forces franques i visigodes. Al 451, els romans derrotaran els huns a la batalla dels Camps Catalaúnics. Tres anys mes tard Attila tornarà a atacar, ara a la Llombardia. Serà derrotat. Després d'uns anys morirà i els huns es desintegraran. Entre els pobles que entraran a l'imperi trobem: ostrogots, visigots, francs, llombards... De les invasions germàniques diferenciem dos sèries: les del segle V i les del segle VI. A continuació analitzarem els moviments dels principals pobles germànics que protagonitzaren aquestes invasions al segle V.
- Els gots. Procedents del sud d'Escandinàvia, però que anaren baixant per la vall del Vístula, passant pels carpats i arribant a les fronteres de l'imperi. Dins d'aquest gran grup podem diferenciar els visigots (oest) i els ostrogots (est). Els visigots s'instal·laren en Il·líria, el litoral de Iugoslàvia. Es mantingueren allí fins que sorprenentment es mogueren fins a Itàlia i produïren el saqueig de Roma en el 410 (rei Alarico). La situació es resolgué gràcies al l'emperador d'orient Honori, el qual els entregà un foedus (418) donant-lis territoris a l'Aquitània, on formaren el regne visigot de Tolosa. A canvi els visigots es comprometien a entrar en Hispània i expulsar als pobles bàrbars que
s'havien instal·lat (alans, vàndals i sueus). Per la seua part, els ostrogots també amenaçaren les fronteres de l'imperi. Els romans també els entregaren un foedus (455) a la Pannònia. Però poc a poc els emperadors d'orient els dirigiren cap a l'occident i els ostrogots es desplaçaren fins a Itàlia, on fundaren el regne ostrogot d'Itàlia. Cal recordar que el imperi d'occident ja havia desaparegut.
- Els burgundis. Provenien de la mar bàltica, de les boques del Oder i Vístula. s'instal·laren en la Gàl·lia, però més a l'est que els visigots, a la vall del riu Roine i Saona. Van ser un poble que no era gens bel·licós i tingueren una bona relació amb l'imperi.
- Els francs. Provenien del sud de la província de Jutlàndia. El poble estava dividit en sectors, on diferenciem: els francs salis i els francs ripuaris. El principal dels cabdills i fundador del regne es Clodoveu (Clovis). Als 15 anys ja era cabdill dels francs salis i poc a poc va anar unificant els diferents grups francs al voltant de la seua autoritat. Després d'unificar-los, Clodoveu va ocupar el nord de la Gàl·lia i va formar el primer regne franc. Pel que respecta a les invasions del segle VI, els seus protagonistes principals van ser els llombards i els saxons.
- Els Llombards. Provinents del baix Elba. Varen ser instal·lats mitjançant altre foedus (540) a Pannònia, el territori que abans havien ocupat els ostrogots. Ací però, duraren poc de temps, un dels motius de la seua efímera estància fou l'aparició al centre d'Europa un poble molt bel·licós, hereus dels huns, els àvars. Els àvars obligaren als llombards a moure i, finalment entraran a Itàlia al 568. S'instal·laran al nord d'Itàlia a la vall del Po i formaren un regne llombard amb capital a Pavia. En aquest moment Itàlia ja no era dels ostrogots, que duraren poc de temps fins que intervingué l'Imperi romà d'orient i ocupà Itàlia al principi del segle VI. Llavors quan els llombards arriben a Itàlia es trobaran amb una Itàlia bizantina. Cal dir però que la pressió llombarda va fer que els bizantins es retiraren i deixaren el domini del nord (Llombardia) als llombards.
- Els saxons. Provenien de l'Alemanya central i es caracteritzaran per que foren un poble que molt prompte es llançà al mar. Atacaran els territoris del nord de França i el sud d'Anglaterra. Eren un poble que no es limitava al pillatge, sinó que s'assentaven. Així, primer s'instal·laran a Normandia per després passar paulatinament a les costes orientals d'Anglaterra, a la regió del sud. Fundarien petits regnes que serien molt inestables.
península i iniciaren una guerra pel seu domini.
- Visigots. Partint d'un foedus iniciaren un regne a Tolosa. Anaren eixamplant aquests territoris i, en la seua missió, ocuparen la totalitat d'Hispània exceptuant el territori de Gallaecia , on romangueren els sueus. El gran regne dels visigots anava des del sud de França fins el sud de la península ibèrica. Aquesta situació de relatiu esplendor fou efímera, ja que es toparen amb Clodoveu, qui havia unit als francs i unificat el nord de la Gàl·lia. Clodoveu aprofità la religió políticament, declarant la guerra als visigots pel seu arrianisme. Després d'atacar-los els va vèncer definitivament a la batalla de Vouillé (507). Els visigots foren obligats a abandonar la Gàl·lia i a recollir-se a Hispània, on començà la segona època del regne visigot. En Hispània constituiran el regne visigot amb capital a Toledo, el qual es convertirà en un dels regnes germànics més distingits. La seua evolució històrica però es veurà trencada amb la conquesta musulmana del 711.
- Francs. Originàriament acantonats a Jutlàndia, progressivament foren unificats sota el poder de Clodoveu. Després de reduir els últims reductes del poder romà al nord de la Gàl·lia, van unificar-la i constituïren un regne franc. Clodoveu utilitzà la religió políticament. Els francs eren pagans, però Clodoveu acabà convertint-se al cristianisme entorn l'any 500. La conversió li serví per consolidar la seua autoritat i es guanyà la confiança dels bisbes catòlics del nord de la Gàl·lia i per captar l'atenció de la població romana. També el va servir per trobar un motiu de guerra contra els visigots, als quals atacà i expulsà de la Gàl·lia arraconant-los a Hispània. Constituiria així un gran regne franc la capital del qual seria París a partir de l'any 508. A l'interior però el govern de Clodoveu tenia certs problemes. El rei concentrava el poder de forma despòtica, sense cap institució que atempere el seu poder. L'assemblea de guerrers passà a ser un poder simbòlic, desproveïda dels que abans tenia. El poder central en mans del rei serà la causa de la seua erosió. A la mort de Clodoveu, aquest entregarà i dividirà el regne entre els seus 4 fills. Començaria així una època de guerres civils i conflictes pel poder. En aquest context apareixerà la figura del majordom de palau, que arribaran a ser els primers ministres. D'ells destaquem a Pipí d'Heristal, majordom d'Austràcia (nord-est). Va governar (el rei tenia paper secundari) durant 687 – 714, i serà el cap de la futura dinastia carolíngia. Pipí d'Heristal aconseguirà per força militar l'annexió de Neustria (nord-oest).
- Longobards. S'instal·laran al nord d'Itàlia, amb capital a Pavia. L'ocupació d'aquest territori fou violenta. Al igual que els vàndals, eren cristians arrians i, en conseqüència, es dedicaren a maltractar a la població romana cristiana i a confiscar terres. Els diàlegs de Sant Gregori deixen constància d'aquesta violència longobarda.
A principis del segle VIII Liutprand arribarà a ser rei, el qual farà una reforma molt important del regne. Va intentar reformar l'estat però no va trobar solució, ja que en el 774, el seu territori seria annexionat pels francs de Carlemany. La resta del territori itàlic i les illes continuaren sent província de l'imperi bizantí.
- Anglosaxons. Ocuparen la Gran Bretanya sobre la base dels celtes indígenes. Els angles i els saxons, des del segle V llançaven expedicions a la Gran Bretanya i progressivament anaren ocupant els territoris anglesos fundant xicotets regnes. Els diferents regnes que fundaren (Wessex, Mercia, Northumbria...), estaven dirigits per un cabdill local que es recolzava en els nobles de la seua confiança. Però eren regnes molt inestables, que es barallaven entre ells constantment. Trobem dos factors de la inestabilitat dels regnes: 1.Interns. Els bretons aborígens es revoltaven constantment contra els ocupants estrangers. 2.Externs. Patien contínuament incursions periòdiques d'escandinaus o víkings. Es veien obligats a pagar un impost ( danelaix ) per evitar aquestes incursions. L'irredentisme bizantí. Justinià intentarà recuperar els territoris de l'antic imperi d'occident per reunificar l'imperi romà. Cal dir però que per explicar açò hem de contextualitzar. Després del 476 l'imperi romà d'occident ja no existia, era un territori fragmentat en regnes germans on l'emperador només tenia una autoritat nominal. Per contra de la caiguda en desgràcia de l'imperi occidental, l'oriental aconseguirà aguantar 1000 anys més, mitjançant una política defensiva. Mai no practicaran una política ofensiva (excepte Justinià, sinó defensiva). Les raons de la supervivència de l'imperi bizantí són les següents: 1.Raons militars. No tenia la debilitat militar dels seus veïns d'occident. A més, Constantinoble era una ciutat quasi inexpugnable, gràcies a la seua posició geoestratègica i a les muralles construïdes per Teodosi II. A més, la seua frontera és limitada, còmoda per defensar-la, únicament tenien dos fronteres perilloses: a l'oest els Balcans i a l'est a l'imperi persa sassànida. L'imperi d'occident però tenia fronteres enormes. 2.Raons econòmiques. Conservava l'àrea comercial d'Àfrica i Àsia, territoris que li permetien mantindre el comerç. També conservava la major part de la indústria romana i de la massa monetària. A les raons militars i econòmiques cal afegir-li la bona gestió dels emperadors del segle V. La bona gestió permeté que en el segle VI Justinià poguera iniciar les campanyes militars per recuperar els territoris perduts. L'expansió exterior servia per a suavitzar les tensions internes, ja que l'imperi bizantí patia certes tensions interiors. 1.L'imperi era heterogeni, tenia províncies hel·lenístiques gregues, mentre que l'imperi romà mantenia la cultura llatina com l'oficial.
2.La llengua llatina. 3.L'ètnia, resultat de la fusió entre germans i romans. Hi haurà però un factor sobrevingut, inesperat. La irrupció de l'islam a finals del segle VII a la ribera sud del mediterrani, fins arribar a ocupar el 711 Hispània. Es marcà una frontera entre el nord d'Àfrica islàmic i una ribera nord del mediterrani cristiana i llatina. El regne franc merovingi. La dinastia merovíngia naix en el segle V, amb Clodoveu, nét de Meroveu. Els cabdills francs eren caps tribals, no reis. Com ja he comentat, inicialment els francs estaven dividits en els francs salis i els francs ripuaris, ocupant des de la regió de Colònia fins a la mar del nord. Al 481, Clodoveu, rei dels francs salis, governa Tournai. Des d'ahí, progressivament va anar sotmetent els cabdills francs veïns fins arribar a unificar-los. Clodoveu començà a estendre's per la Gàl·lia del nord. Allí encara hi havia una província romana (Soissons) que prompte fou reduïda i els seus territoris incorporats. Alhora, Clodoveu seguí la estratègia de consolidar el seu poder mitjançant la bona relació amb la població i el bisbat. Es casà amb Clotilde, una burgúndia catòlica. Aquest matrimoni serà un dels factors que portarà a Clodoveu a convertir-se al cristianisme al voltant de l'any 500. aquesta conversió del poble franc al cristianisme serà molt profitosa perquè es guanyà la simpatia dels romans i dels bisbes. Ajudà a consolidar el seu poder. Seguidament, sotmetrà als veïns Alamans i Burgundis sota una mena de protectorat. Però el major èxit en la política militar fou front als visigots d'Alaric II. Amb l'excusa religiosa va agredir al poble visigot, vencent-los a la batalla de Vouillé (507). Quasi tot el sud de la Gàl·lia quedarà sota domini franc. Els visigots quedaran refugiats a Hispània, però encara així conservaran la regió de Septimània al sud de la Gàl·lia, gràcies a l'ajuda dels ostrogots. A la mort de Clovis el 511 el territori franc ocupava de la mard del nord fins als Pirineus, afegint Borgonya i Turíngia més tard. Cal dir que aquest bast territori no era homogeni. Les quatre parts del regne eren molt diferents entre si:
- Austràcia. Situada al nord-oest, era purament germànica. D'aquesta regió sorgirà més tard la família dels carolingis.
- Neustria. Era la capital política, allí estava París. El seu territori era aproximadament l'actual França del nord.
- Aquitània. Era un territori més romanitzat. Serà un regne que sempre tindrà tendència a convertir-se en un territori independent dels francs.
- Borgonya. També molt romanitzat i amb una escassa presència franca. Clovis, després de fer un gran esforç per unir-los, el va dividir a la seua mort entre els seus 4 fills. Uns regnes que mantindrien continuades disputes i rivalitats entre elles. El seu fill menor, Clotari I, després de 50 anys, aconseguirà reunificar el territori al 558. però cal dir que aquesta unió fou efímera, ja que a la seua mort tornarà a dividir-lo. Açò es deu a que els reis francs no tenien una visió d'estat.
Llavors, es tornarà a l'estat anterior fins que després de 50 anys (613), Clotari II, aconseguirà tornar a reunificar el territori esta vegada d'una forma més estable. Amb Clotari II però, sorgiran continus problemes per mantenir la unitat, problemes els quals estaven relacionats amb les diferències territorials. També, poc a poc disminuirà el poder del monarca i al seu torn creixerà el poder dels ducs locals. Els nobles es convertiran progressivament en controladors del monarca, que exercien una forta influència sobre ell. El últim rei més destacat serà el fill de Clotari II, Dagobert (628 – 639). Dagobert estabilitzarà les fronteres reprimint les amenaces dels pobles exteriors, els quals eren: els vascons, bretons, saxons i àvars (aquests últim no pogueren ser neutralitzats i constituiran un problema fins 150 anys després). Els majordoms reials. Després de Dagobert, vindrà una època de decadència política. En aquest moment creixerà una figura política molt important: els majordoms del rei, els quals progressivament eclipsaran el poder del rei. Inicialment eren un simples administradors de les propietats particulars del rei. Però en aquest context, de decadència política i crisi, es convertirà en el primer subministrador de recursos monetaris del rei. D'administrador passarà a ser un personatge principal, i com és el que controla els diners es convertirà en el “rei en la ombra”. Els reis esdevindran simples símbols nominals de la monarquia, perquè el poder reial el tindrà el majordom. El majordom d'Austràcia serà el més important. Aquesta figura estava a càrrec de la família dels pipínides. Pipíni d'Heristal (680 – 714), va vèncer i va incorporar Neustria, i es convertí en una peça clau dels francs. Unirà la major part del regne franc sota el poder d'un rei nominal: Teodoric III. A més d'això, Pipíni d'Heristal adoptarà el títol de: Dux francorum (duc de França, cabdill). El que mostrava el seu autèntic poder. Feia ombra al monarca.
consulta al papa Zacaries, amb una pregunta molt capciosa. El cabdill franc li preguntà al pap si el títol de rei havia de ser ostentat per qui administra totes les funcions reials de l'estat o sols el que era rei amb caràcter nominal. La resposta del papa fou la que Pipí esperava, i amb la confirmació papal, Pipí es sentí legitimat per proclamar-se rei a la ciutat de Soissons (751). Tot seguit, l´últim rei merovingi, Xelderic III, fou reclòs en un monestir. El colp d'estat de Pipí fou confirmat pel papat. El mateix papa envià al bisbe Bonifaci de Magúncia (San Bonifaci) a França per ungir amb crisma (oli beneit) a Pipí, significant així la seva consagració com a rei a l´estil dels antics regnes d'Israel. Es tractava d´una cerimònia que li donava als reis un cert caràcter sagrat. Significava la sanció solemne del caràcter de la seva reialesa: rei per la gràcia de Déu. Els papes van rebre una contrapartida important i es que els papes es trobaven en una situació conflictiva per l´amenaça dels longobards, que intentaven fer-se amb els dominis temporals del papat. Acaben ocupant la Toscana i amenacen amb incorporarse els estats de l´Església. El papa Esteve II demana ajuda a Pipí per l´atac del rei longobard, Astulf. Pipí reaccionà i neutralitzà la pressió llombarda. Però tot i així, respecta la supervivència del regne longobard. Dotà el papat d´un important lot de territoris situats a la ribera de la Mar Adriàtica que pertanyien als bizantins (els bizantins protestaren però no pogueren fer molt més), constituint la base dels estats de l´Església; un estat pontifici de gran importància territorial. El papat, que ja havia demanat ajuda a Carles Martell, a la que aquest no havia respost, ara sí, reberen l´ajuda efectiva de Pipí, que en dues ràpides campanyes (754756) va vèncer la resistència militar dels longobards, atorgant al papa determinats territoris de jurisdicció bizantina després ocupats pels longobards, com eren la regió de Ravena, Pentàpolis (regions adriàtiques) i la regió interior de Perugia (regió de la Umbria). Els dos primers eren territoris inconnexes, motiu pel que el rei atorgà la regió de Perugia perquè servís com a canal de comunicació entre els dos territoris. Gràcies a aquesta donació, el papa disposà del que seran els estats pontificis. Es consolidarà així el poder temporal del papa, que ja no serà sols un senyor territorial, sinó que senyorejarà un petit regne. Així doncs, amb la creació d'un estat pontifici i la confirmació de la monarquia franca, ambdues parts eixien beneficiades. Pipí va sotmetre la província goda de Septimània (a la Gàl·lia Narbonesa), un territori que continuava dirigit per governadors visigots però sota tutela musulmana. I també es va fer amb Aquitània, que era un ducat que històricament sempre aspirava a una major autonomia. Però ara sí, Waifred, rei d'Aquitània, serà definitivament sotmès, passant a ser una província estable per a l´imperi. Pipí, que morí al 768, dividí el seu imperi entre els dos fills que tenia: Carles (Carlemany) i Carloman. A Carles li correspongué la part més important amb Nèustria i les regions principals, mentre a Carloman li pertocà la Borgonya i algunes regions secundàries. Però Carloman va morir en el 771, sols tres anys després que son pare. Llavors, Carlemany, heretà la totalitat dels dominis paterns. Amb això i altres noves dominacions, es convertirà en la primera potència d'occident, aliada amb Roma. Carles, que regnà del 768 al 814, portà a terme una sèrie de campanyes d'expansió que incrementaran el seu territori.
Aquestes campanyes són conegudes pel nom de dilatatio regni o dilatatio christanitatis, i no obeïen a un pla premeditat sinó a les circumstàncies del moment. Carlemany. Aquestes conquestes tenien molts avantatges d'ordre intern: importants guanys materials amb l´obtenció de botins de guerra i la captura d'esclaus (si eren personatges importants es demanaven rescats), que no eren sols per als participants a les campanyes, sinó també per al rei. També es passava a ingressar una nova massa de tributs; quan més súbdits, major recaptació, tant per a la noblesa com per a la corona; fet que permetia mantenir la cohesió i l´obediència dels nobles, repercutint així en la pau interior de l'imperi. L´expansió exterior des del punt de vista pràctic ajudarà a defensar-se dels saxons (est de l´imperi franc), dels àvars (d'origen mongol) que des de la regió d'Hongria hostilitzaven i forn finalment reduïts per Carlemany, i dels musulmans, que pressionaven pel sud. En última instància es justificava per l´evangelització dels pobles pagans, deparant un pretext legítim (casus belli: motiu de guerra) per incorporar-se aquests pobles. 1.Saxònia. La conquesta de Saxònia (situada entre els rius Elba i Rin) s´allargà durant més de 30 anys. Es tractava d'una regió pagana (cultes naturalistes), pobra, molt rural i dedicada al saqueig (a banda de la ramaderia). Finalment, després de 30 anys (772802) foren sotmesos. La guerra fou cruenta i marcada per revoltes generals dels saxons a partir del 773, dirigits pel seu cabdill Widokind, sotmès, finalment, per Carlemany al 783. Saxònia fou reduïda sense cap mena de miraments, imposant-li un règim de terror administratiu, deportant pobles sencers i obligant-los al bateig. Tot i el caràcter cruent, la incorporació de Saxònia tindrà efectes positius per a la futura Europa, conformant-se la base de l´actual Alemanya. A més a més, l´adquisició d´aquest nou territori serviria per frenar les invasions dels pobles eslaus, fixant una nova marca de frontera. 2.Baviera. En aquestes terres governava un vassall de Carlemany, el duc Tasiló, però en opinió de Carlemany, aquest no es comportà lleialment perquè entrà en relacions amb els àvars. Llavors, l´emperador franc sotmeté Baviera i la incorporà a l´imperi en el 788. 3.Àvars. Els àvars foren completament eliminats completament per Carlemany, però prompte tingueren substituts: els hongaresos. 4.Regne longobard. També es va produir l'annexió del regne longobard, que havia amenaçat el territori papal. Després de les victòries sobre els longobards de Pipí, aquests tornaren a incomodar el territori papal sota el comandament de Decideri. Però una ràpida campanya militar el 774, va provocar que l'exèrcit longobard fora derrotat i el seu territori annexionat. Carlemany doncs ocuparà tot el territori longobard i es proclamarà rei dels longobards. Ostentarà així els títols de rei dels francs i longobards. 5.Àrabs. L'última expedició fou l'any 771 a Saragossa. Aquesta expedició fracassarà i la historiografia carolíngia la silenciarà, així que es sap ben poc. Aquesta expedició però es va produir per una demanda d'ajuda dels governadors musulmans de Saragossa i Barcelona. La dinastia Omeia fou destruïda a Damasc en un brutal cop d'Estat, però un dels seus prínceps, Abd Al-Rahman, aconseguirà escapar a Al-Andalus. Allí serà reconegut com a emir de Còrdova. Ara el califat òbviament no anava a ser dependent de Damasc, ja que la seua família havia patit un cop d'estat, llavors es declararà emir independent de Còrdova. Cal dir que en aquesta situació aparegueren elements opositors
Amb l'ordenatio imperi, Lluís el Piadós intentà salvar la unitat de l'imperi donant el títol imperial al fill major Glotari. Però als fills menors els va donar territoris perifèrics: a Pipini Aquitània i a Lluís el Germànic Baviera. Pipini va morir prompte i el seu territori es donarà a Carles. Aquesta situació va generar discòrdia en la família. Una vegada mort Lluís el 840, la discòrdia entre els germans quedarà patent per l'actitud de Glotari que volia exercir la seua autoritat sobre els seus germans. Açò desembocarà en una guerra civil, on Carles el Calb i Lluís el Germànic s'aliaren contra Glotari (Jurament d'Estrasburg, 842). Després d'enfrontar-se en Fonterey, s'hagué d'arribar a un pacte de pau, l'acord de Verdun al 843. Ací s'acordà la divisió de l'imperi en 3:
- El sector principal seria governat per Glotari, la Lotaríngia. Era un territori sense coherència ètnica que acabaria desintegrant-se.
- La França orientalis passaria a mans de Lluís el Germànic. Comprenia aquells territoris a l'est del riu Rhin.
- La França occidentalis passaria a mans de Carles el Calb. Tots aquells territoris a l'oest del Roine. El resultat fou que la Lotaríngia quedà disgregada mentre que la França orientalis serà l'embrió d'Alemanya, i la França occidentalis l'embrió de la França moderna. Renaixement cultural. A Carlemany se li deu la preservació del llatí com a llengua culta. Serà el primer que promoga un renaixement cultural, determinat per la necessitat pràctica de preparar els funcionaris reials i els clergues. La armonitio generalis (789), preveia un autèntic pla d'estudis. Ordenava la creació d'escoles en totes les catedral i monestirs. Haurien d'ensenyar: lectura, escriptura, còmput, llatí i Bíblia. A pesar del gran esforç, aquesta tasca no serà fàcil. Buscarà intel·lectuals dels països veïns com Teodulf, Agobard, Pau Diaca, Acuí de Yoris, autors que preconitzen l'ús d'un bon llatí. Els autors clàssics romans seran automàticament copiats. Es construiran biblioteques en determinats llocs. Pel que respecta a l'art, l'imperi carolingi fou adaptacions de l'art oriental. Es va produir un reviscolament de l'art i de l'arquitectura. L'exemple més representatiu és la capella palatina d'Aquisgrà. El palau (que no es conserva) i la capella conformen el conjunt monumental d'Aquisgrà, on està soterrat el propi Carlemany. La capella consta d'una gran cúpula de pedra que ell adonarà amb marbres i mosaics. Organització política i administrativa. Existia la necessitat de dotar d'una administració i organització sòlida a l'imperi a efectes del bon funcionament. L'emperador representava un poder autocràtic, absolut. El palatium és la seu del govern. Allí vivia el monarca però també reunia tots els òrgans administratius centrals. Era però un govern itinerant encara tenir una capital, així s'aconseguia una major eficàcia. Allà on anava el rei anava la Cort. Tot açò fins que Carlemany decidí traslladar la seua
capital a Aquisgrà i establir-se allí. Era un lloc molt interessant per a Carlemany perquè tenia un gran terreny de casa i també aigües medicinals. El palatium considerat com al conjunt del govern era la cort de l'emperador. Seguia havent confusió entre l'herari públic i el patrimoni privat del monarca. Els funcionaris principals del govern eren tres: 1.El comes palatii. El compte de palau (alt governant). Presideix el tribunal imperial. 2.Senescalcus. S'encarregava de l'aprovisionament material del palau. Més tard passarà a ser el minstre d'Hisenda. 3.Comes Staruli. El comandant de la cavalleria imperial. Cap militar del govern. Aquest, junt a altres componen el consell del monarca. Altres funcionaris no tindran caràcter polític sinó tècnic. Per exemple el canceller. Els comptes eren governadors territorials. Era un càrrec ocupat pels nobles. En època de Carlemany hi havia més de 200 comptes. Els nobles, eren persones amb gran riquesa i amb experiència. Eren càrrecs de confiança del monarca, designats i cessats pel rei. Cal dir però que aquest càrrec acabà feudalitzant-se, perpetuant-se, és a dir, que els nobles intentaven transmetre el càrrec als seus fills i que es convertira en hereditari. Volien fer el càrrec seu i convertir-se en el màxim poder de la comarca. Tot açò anava contra la voluntat i el poder del monarca. A finals del període carolingi s'imposarà aquesta feudalització. Els comptes tenien les següents funcions:
- Executar els decrets imperials.
- Recaptar impostos.
- Atendre les obres públiques.
- Impartir justícia.
- Reclutament de tropes.
- Rebre el jurament de fidelitat de l'emperador. El compte governava amb el bescompte, un assistent que el substituïa durant les seues absències, per exemple en cas de guerra. Els districtes menors s'anomenamen vegueries i estaven governades pels veguers. Aquests eren els encarregats de mantenir l'ordre públic i impartir justícia en funció del compte. Les marques eren comptats, territoris de frontera que tenien atribucions militars degut al seu perill. Eren governades pel marques o el compte de la marca. Els comptes rebien com a paga pel servei a l'estat una terra. Una terra que es dona en possessió, sense drets de propietat. Aquest cobrarà les rendes però quan acabe la seua funció haurà de tornar la terra a l'estat. Però hi havia altres maneres de pagament:
- Podien ser pagats era amb la percepció d'una part dels tributs reials, dels impostos.
- Podien rebre un terç de les multes que cobrava l'estat en el seu comptat.
- Cobrament mitjançant la cessió d'una abadia la qual tenia uns dominis. Els comptes seguien la política de comprar terres del seu comptat. Compraven propietats i
Després de l´intent, en part frustrat, de recuperar occident, els seus successors anaren declinant. Hi ha que parlar de dues dinasties: els Heràclides (610-711) i els Isauris (711- 802). L´imperi es reorganitzà i també optà per prendre distàncies d'occident. També es militaritzà, cosa que era precisa per les amenaces militars. També els emperadors reforcen el seu poder i, fins i tot, adopten el control de l´Església del país; una tradició que ha continuat als països orientals (sobretot a Rússia), però no tant a l´Església llatina, que sol marca més les distàncies. Un altre factor és l´hel·lenització de l´imperi: s´abandona l´ús del llatí i el grec passa a ser la llengua oficial (els emperadors més notables d´aquesta època tenien noms grecs). Augmenta la influència de la religió que adopta u cert sentit asèptic de l´espiritualitat cristiana, a més d'una clara elevació de la importància del monacat. Tots aquests canvis provocaren un allunyament respecte a occident. Els dos emperadors més notables foren els fundadors de les dues dinasties: Heracli (610-
- i Lleó III l´Isauri (717-741). Heracli (610 – 641). Abans de Lleó III governaren durant sis anys usurpadors de poca transcendència. El successors de Justinià perderen la majoria de les seves conquestes. La situació fou salvada pel general Heracli, que era l´exarca (governador) de la província d'Àfrica. Al ser proclamat emperador (610) prengué un títol grec de Basileus Romaion (rei dels romans). En eixos moments la Hisenda Imperial estava exhausta per les despeses que havien suposat les campanyes i les grans obres de Justinià (Santa Sofia). També hi havia un problema a les fronteres on les potències exteriors amenaçaven: àvars i eslaus a occident (àvars atacant la regió de Ravenna a la Mar Adriàtica, i els eslaus els Balcans a la Mar Egea). A l´orient l´amenaça encara era pitjor: els perses sassànides, que tenien per capital l´antiga Nínive, convertint-se en el gran enemic dels bizantins. Els perses havien ocupat Síria i una part d'Egipte i Àsia Menor. Heracli aconseguí restablir la jurisdicció als Balcans, i respecte als perses, aconseguí un èxit complet enfrontant-se a Cosroes II a la Batalla de Nínive (prop de Bagdad) l´any 628. Gràcies a aquestes victòries, Heracli aconseguí recuperar la Vera Creu. Per desgràcia per a Heracli, vençuts els perses, aparegué un enemic encara pitjor, l´islam. En època del califa Oman, l´islam ocupà, en pocs anys (632-642), primer l´imperi Persa, i després ocuparen Síria, Palestina i Egipte (en eixe moment regions bizantines) a més de Mesopotàmia. Heracli reorganitzà l´estructura política, administrativa i militar, que fou duradora i de gran eficàcia. La llengua oficial serà el grec, i serà el moment en què deixem de parlar d'Imperi Romà d'occident per parla d'Imperi Bizantí. Els àrabs, després de les conquestes, continuaren l´ofensiva per Àfrica del nord, a més d'ocupar una part d'Àsia Menor i les Illes Gregues. Bizanci estigué prop de caure a mans dels àrabs, però se salvà gràcies als coneixements científics dels bizantins, que s'estengueren a la tàctica militar. Pogueren neutralitzar els àrabs i destruir la seva armada (678) cremant les seves naus amb l´ús del “Foc Grec” (una substància llançada en canons, composada de sofre, fòsfor, petroli o nafta i altres components, que permetien
que la substància cremés en l´aigua). Els àrabs acabaren posant el peu en Ceuta en el 711 (probablement bizantina). L´imperi quedà reduït als Balcans i Àsia Menor (havien a aconseguit recuperar-lo) i algunes regions d'Itàlia (Ravenna, el sud de Calàbria, l´illa de Sicília...). Al s. VII, els èxits d'Heracli es tornaren en fracassos al topar amb els àrabs. La crisi econòmica de l´imperi i les amenaces dels àrabs i d'un altre enemic com eren els búlgars (hostilitzaven el nord dels Balcans) no se superaren fins al canvi de dinastia i l´exaltació d'un nou emperador: Lleó III l´Isauri. Lleó III l'Isauri (717-741). Era un general d'Anatòlia (tot i que l´origen de la dinastia està a Síria, que es el que significa el seu nom) que es proclamà emperador en el 717. Era un bon economista que reorganitzà l´exèrcit, s´enfrontà eficaçment als àrabs, destruint una armada que assetjava Constantinoble. També fou ell qui recuperà la rica regió d'Àsia Menor. El seu bon govern es veié afectat per un greu problema que no sabé resoldre: la crisi iconoclasta (“destruir les imatges”). Els bizantins eren un poble culte que tenia una preocupació teològica que l´impulsà a prendre decisions controvertides. I també era un poble religiós, de vegades fins al punt del fanatisme. Molts membres de l'alt clero i molts jeràrquics de l´exèrcit volien destruir les imatges per identificar-les amb la idolatria. En canvi, altres sectors, sobretot monjos (molt influents en eixos moments), fomentaven la devoció a les imatges, per considerar-les un símbol de la divinitat o els sants, i no un objecte d'adoració idolàtrica (no era una adoració a una figura per ella mateixa, sinó per allò que representava). La situació de confrontació portà a la prohibició del culte de les imatges de Lleó III, i ordenà perseguir als devots de les imatges, arribant a una guerra civil entre els partidaris de la iconoclàstia i els partidaris de la iconodulia. Es reuní un concili a Hieria (754) que ordenà la destrucció de les imatges i la persecució i repressió dels monjos (molts emigraren al sud d'Itàlia). La situació de repressió monacal fou severa: els monestirs foren clausurats i s´observà una tendència a suprimir les ordres monàstiques. Aquesta hostilitat no era nova, a banda del problema de les imatges, ja hi havia moltes veus que pensaven que els monjos eren massa, el que suposava una gran massa d'homes que degut a la vida retirada, suposaven una pèrdua de mà d'obra, no sols per a la producció agrària i ramadera, sinó també per a l exèrcit, el que era molt mal vist pels emperadors. La crisi es resolgué a temps, Lleó IV, un nou emperador que governà del 775 al 780 (unes dècades després de la mort de Lleó III), junt a la seva muller Irene, frenaren la persecució. Un Concili a Nicea (787) durant la regència d'Irene, ordenà restablir la iconodulia. La situació era delicada, perquè quan el fill d'Irene, Constantí VI fou major d'edat, mostrà simpaties iconoclastes. Per aquest motiu, Irene portà a terme un colp d'estat contra el seu fill, i decidí cegar-lo per evitar així que pogués governar. Irene governà fins al 802, proclamant-se “Emperador”, no emperadriu, atès que les dones no podien governar. Tot i la seva neutralització, la iconoclàstia deixà certa influència a l´imperi bizantí. Encara hi hagué un rebrot en la primera meitat del s. IX (Irene ja havia estat deposada).
