¡Descarga Apunts Formació d'Europa y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
TEMA INTRODUCTORI
-Terme Edat Mitjana i la seua delimitació
L´expressió Edat Mitjana abasta períodes molt diferents donat que estem parlant de deu segles (V-XV). L´expressió no naix per un intent de classificar les edats de l´home, sinó que té un caràcter religiós. Hi havia un terme anterior que s´aplicava religiosament a l´època: aparegueren moviments espirituals exaltats, liderats per visionaris i pseudoprofetes apocalíptics, de vegades, fins i tot, herètics. El calabrès Joaquim de Fiore fou un monjo cistercenc del s. XIII que fou l´autor de L´evangeli etern , on expressava les seues idees. Segons ell, l´Antiga Llei (Antic Testament) havia acabat amb l´encarnació de Crist, donant lloc a una nova era. Però hauríem d´esperar a l ´arribada del regne de Déu a la consumació dels temps. Així doncs, el moment present era considerat com una època intermèdia; una època on vivien els cristians i que denominava medium aevum (d´aquí l’adjectiu medieval ). Aquest concepte serà recollit – en termes laics – pels humanistes (XIV, XV, XVI) que intenten fer reviure les lletres clàssiques com el llatí pur i les grans obres de l´època grecoromana. Els humanistes li donen un sentit profà, per a ells sols és un concepte cronològic. El regne de l´esperit, per aquestes persones, era el cultiu de la nova valoració de la cultura clàssica. Entenien que la destrucció de l´Imperi Romà havia estat una obra de barbàrie (era cert), però tenien un sentit molt despectiu pels posteriors segles medievals. Sens dubte, considerar aquesta època com una època de foscor, ruïna i decadència és un error; però ells pensaven que aquesta “època d ´obscuritat” arribaria a la seua fi amb la restauració de la “llum clàssica”. Ho veien com una mena de pont (aquest era un judici arbitrari i interessat). Per aquest motiu tragueren el nom de media aetas (Edat Mitjana). Els humanistes tenien uns criteris filològics (corregien i publicaven obres històriques). És a dir, per a ells, l´Edat Mitjana es basava en la substitució per les llengües barbares ( sermo barbarus ) i del llatí clàssic per un llatí més empobrit. En aquest cas tenien una mica de raó, atès que es tractava d´una versió més encotillada del llatí clàssic. Aquesta divisió es va establir per a la història literària, però serà Cristòfol Keller, un escriptor del s. XVII, de Halle (Alemanya), qui va publicar – aplicant la periodització humanista – una historia antiqua , i en 1668 publicà una historia medi aevi , sent la primera vegada que algú utilitzava el concepte a tots els efectes. Ell fixava l´Edat Mitjana des de l´època de l´emperador Constantí, fins a la conquesta de Constantinoble pels turcs en 1553. El període posterior era historia nova (una divisió que té vigència fins avui). En un principi, aquesta divisió no fou acceptada per tot, fins que Cristòfol Gattener (també alemany) tornà a utilitzar el terme, acceptant el criteri, però avançant els límits temporals: fixava l´inici en l´any 476, amb l´extinció de l´Imperi Romà d´occident, quan el bàrbar Odoacre deposà a Rómulo. I la finalització del període la fixava amb el descobriment d´Amèrica, o bé, al 1517 amb les reformes luteranes. La seua proposta es va difondre acadèmicament, perquè anava bé amb el pensament dels il·lustrats (hereters dels humanistes). Aquests il·lustrats pensaven que havia estat una època d´obscuritat pel fet d´estar sota el domini de l´Església. Al s. XIX s´accepta aquest trinomi però amb una diferència: el moviment romàntic veia aquest període medieval com una època excessivament daurada. Però és al s. XIX quan es generalitzà el concepte Edat Mitjana , gràcies a noves escoles d´historiadors (sobretot a Alemanya) i gràcies a la introducció de la història universal a la disciplina
universitària (abans sols s´ensenyava història antiga i la sagrada; no medieval ni moderna). A Espanya és al s. XIX quan es creen les primeres universitats de filosofia i lletres (segona meitat del XIX), i es fomentaren l´aparició d´estudis. El s. XIX també és l ´època de les nacionalitats (reunificació d´Alemanya, Risorgimento italià, etc.), i aquestes noves nacionalitats necessitaven trobar a l´Edat Mitjana els seus arguments històrics, i publicar estudis que defensaren aquestes arrels. Així doncs, es pot concloure, que el s. XIX és el segle de la història. Però aquest trinomi, tot i que resulta pràctic, no és homogeni i té molt poc fonament científic. Entre altres coses, hi ha que pensar que no tots els països canvien d´era. Per tant, és un concepte estrictament europeu i mediterrani (països romanogermànics). Però fins i tot al món europeu, hi ha propostes que no s´han generalitzat. El mateix Voltaire proposava que sols es parlés d´antiguitat i edat moderna, dividits per l´aparició de Crist. Al marge d´aquestes propostes, continuem utilitzant l´altra divisió per motius pràctics, però ara no es concreta tant: l´inici de l´Edat Mitjana es situa senzillament al s. V, per les invasions germàniques, l´ascens de l´Església (conductora de l ´espiritualitat i també del pensament en aquesta època) i el naixement de l´Imperi Bizantí. La fi del període es situa al s. XV, per l´ampliació geogràfica del Nou Món (amb totes les conseqüències econòmiques, polítiques i ètniques), i en segon lloc, per l ´aparició del Renaixement cultural.
TEMA 1: De l'Imperi Romà als Regnes Germanics
- La crisi del món romà i la seua desaparició
Sempre ha existit un debat entre dues grans tesis sobre la desaparició del món romà: la primera parla d´un esgotament. És a dir, assegura que la desaparició de l´imperi es degué a causes intrínseques, a una decadència interna. Per contra, l’altra gran crisi defensa que aquest declivi vingué provocat per les invasions germàniques. Potser, les dues tesis tenen part de raó i cal ser una mica eclèctics en aquest tema. L´imperi, en els seus darrers segles, havia recuperat part del seu esplendor de la mà d´emperadors com Constantí o Dioclecià. I és cert que les invasions bàrbares foren molt determinants. Però és important que foren molts els fenòmens responsables de la caiguda d´aquest gran imperi. El llibre que l’il·lustrat Edward Gibbon va publicar al s. XVIII (1776), Història i decadència de l´Imperi Romà , atribueix la caiguda a causes internes: la pèrdua de valors propis de la Roma republicana, dels valors civils, de la llibertat (tècnicament arran d´August és una dictadura), o l´augment de la corrupció (critica molt a Octavi August). En un segon terme, també fa referència a la barbarització de l´exèrcit romà, perquè considerava que era perillós l’enrolament a files d´estrangers. També acusarà al cristianisme de ser responsable perquè sols pensaven en qüestions espirituals, atès que creien que el món estava apunt d´acabar i no calia preocupar-se per l´estat. La tesi de Gibbon ha estat molt influent. L´imperi sofreix una situació de descomposició política (colps d´estat, usurpacions...) i religiosa (noves religions d´origen orientals), a més d´una greu crisi econòmica, social, cultural (s´esgota el cos d´idees) i militar. -Crisi política: l´imperi no havia estat mai una “bassa d´oli”, i la successió dels emperadors no era estable. A més a més, arran del s. III s´intensifica l’intervencionisme de l´exèrcit a la política. Aquesta inestabilitat arribà fins a l´arribada al poder de Dioclecià (284-305). El seu successor, després d´uns breus governs, fou Constantí el gran (312-337).
espectacles gratuïts pagats pels magistrats, es feien repartiments d’aliments...Però aquestes ciutats no aporten res a la producció i acaben convertint-se en un pes per a l ´economia romana. Pel que respecta a la indústria, la productivitat era baixa, i no estava capitalitzada. El comerç tampoc funcionava millor. En part perquè aquesta es considerava una ocupació vil i poc noble, tot i que era un negoci prou lucratiu. A més a més, s´acusà una debilitat del “capitalisme” mercantil, perquè molts productes eren distribuïts per l ´estat: cereals, metalls, marbre, sal... Així doncs, no podien derivar-se operacions lucratives d´aquests productes. També cal tenir en compte que el comerç romà havia de ser un comerç interior, atès que els productes romans no s´usaven fora de l´imperi. Pel que respecta al camp, la gran propietat en la que es basava l´economia de l´imperi, decau per la falta d´esclaus, que eren la mà d´obra. Hi ha que pensar que aquests esclaus s´obtenien gràcies a les conquestes militars, i aquestes són pràcticament inexistents arran del s. III. A més a més, els esclaus tenien problemes per a la reproducció. Al camp, es necessitaven esclaus amb gran força física, motiu pel que hi havia poques dones. Així doncs, si els esclaus no es casaven, no tenien fills, i no hi havia una substitució. La solució passà pel canvi de l´esclavatge pel colonat, on petits i mitjans propietaris que s’arruïnaren per la fiscalitat, s´encomanaren a un gran propietari: el dominus feia servir persones lliures per a treballar la terra, que passava a ser dels treballadors, a canvi d´un arrendament. Amb l´explotació d´eixa terra, el treballador alimentava a la seua família (als esclaus els alimentava l´amo) i el dominus s´assegura la percepció d ´una renda estable. És important tenir en compte que la mà d´obra esclava perjudica l ´avenç tecnològic. Aquest sistema representava avantatges: el colon era “lliure”. A més a més, li -permet superar el problema de l´endeutament, i una terra per ell i el seu hereu, fet que aportava certa estabilitat. I per part dels dominus , aquest no tenia que alimentar i vestir als treballadors, alhora que rebia uns ingressos estables i segurs (potser no quantitatius). Aquests latifundistes acabaren convertint-se en senyors (en sentit feudal), perquè acabà adquirint terres, exèrcit propi, i, fins i tot, presó. En definitiva, tenia una certa autoritat. Els colons acaben sent adscrits a la terra. Amb el Decret Imperial del 332 (Constantí) pel qual no podien marxar sense la llicència del senyor. En aquesta economia es produeix un retorn a la autarquia, amb un intercanvi exterior molt limitat als productes de luxe. En bona part, es fabriquen els útils que han de ser utilitzats a les mateixes propietats. Aquesta és una característica que ens fa entrar en l´Edat Mitjana. -Crisi cultural: diferència entre l´art clàssic i el medieval, molt més tosc. El cristianisme estava poc interessat en continuar amb els cànons de l´art antic a l ´Arquitectura, i també a l´escultura, per evitar la idolatria. En aquestes èpoques l’ús d ´imatges exemptes és escassíssim. També es degué en part a la mateixa decadència de l´art i la dificultat de portar a terme aquest tipus d´obres. Tampoc fins al s. IV-V es pot parlar d´una bona literatura cristiana. Aquesta arribarà de la mà dels coneguts com els Pares de l´Església : San Ambrosi (bisbe de Milà), San Jerònim (traduí la Bíblia del grec al llatí: Bíblia vulgata ), San Agustí (bisbe d´Hiponna) i San Gregori Magne, aquest darrer una mica més tardà (Papa a finals del s. VI). -Crisi militar: una crisi molt important si es té en compte l´extensió de l´imperi i els continus atacs exteriors. La crisi es pot observar en el fet que Trajà (s. II) és l´últim gran conqueridor, aconseguint Dàcia i Mesopotàmia. L´imperi comet l´error d’atrinxerar-se darrere d´unes fronteres fortificades i defensades per guarnicions. La
més coneguda d´aquestes fronteres serà el limes del Rin (històricament parlant, aquestes fronteres defensives sempre han estat un fracàs. Aquesta política defensiva continuà amb Adrià (nebot de Trajà i també d´origen hispànic), que forjà la frontera d ´Escòcia, separant la terra dels bretons de la terra dels pictes (Escòcia). L´imperi, per les seues condicions, hi havia que mantenir un exèrcit enorme, fet que suposava una gran despesa. L´imperi solia tenir entre 300.000 i 400.000 homes, i que a la fi del s. IV (encara en el mandat de Constantí) augmentà fins a 600.000 soldats. Un exèrcit molt gran que era indisciplinat i intervencionista (colps d´estat). En aquest sentit, molts emperadors seran generals. A més a més, es tractava d´un exèrcit barbaritzat. Per als antics romans era un honor servir a l´exèrcit, però aquesta situació canviarà i no voldran formar part de la milícia (molts s´automutilaven el dit polze) , motiu pel que hagueren de recórrer al reclutament d’estrangers, que no donaven garanties de fidelitat i obediència. Quan s´adonaren que no podies sostenir les fronteres, recorregueren a les aliances ( foedus ) amb alguns pobles germànics a canvi de terres perquè s´assentaren (Ex.: foedus dels visigots al sud de França). Concedien una sors (fracció d´un terç, o fins a dos terços, de la terra del propietari romà).
- Invasions germàniques a l´Imperi Romà El terme bàrbar (persona brutal en llenguatge actual) en època romana fa referència a un estranger en sentit pejoratiu. Era un terme d´origen onomatopeic, perquè no entenien el que deien. Arran del s. V es mouen per causes molt importants:
- Per pressions dels pobles que tenen darrer de l´Àsia Central. Els mongols es mogueren a orient i a occident, com a conseqüència dels problemes interns al seu país, que sofria fortes sequeres i els obligava a la recerca de terres més fèrtils. Els mongols (un poble nòmada) lluitaran contra els eslaus, huns i també els xinesos. En aquest darrer atac es troba el motiu de la construcció de la Gran Muralla (l´actual és del s. XIV, de la dinastia Ming, però l ´antecedent és del s. III, per defensar-se dels mongols). Respecte a occident, els pobles germànics es veuran empentats cap a l´imperi.
- Fort creixement demogràfic que suposa la necessitat de més terres.
- Problemes de caràcter meteorològic: sequeres, carestia...En definitiva, un motiu més per a la recerca de noves terres on assentar-se.
En origen, la Europa del nord i del centre estava ocupada per dues ètnies: germànics (el nom que li donaven des de l´imperi) i celtes. Els germànics ocupaven la Vall Mitja i Baixa del Rin, per la Gran Planura Europea fins al riu Vístula que travessa Polònia i desemboca al Bàltic. Per la seua banda, els celtes eren els veïns immediats, instal·lats al sud de l´Alemanya actual, Pannonia (Àustria), Bohèmia (Txèquia), Gàl·lia, Lombardia... Però a l´època imperial els germànics van acostant-se i dominant els celtes (veïns seus) fins passar a ser els veïns directes de l´imperi. Serà llavors quan es produirà la crisi. Abans de les grans invasions que acabaren amb l´imperi d´occident, es produïren algunes incursions importants com la protagonitzada pels francs (del sud de l´actual Dinamarca) al s. III (254), que entraren a la Gàl·lia i també en Hispània (es pensa que arribaren a Tarragona i, fins i tot, a Elx). Però més que d´invasions es tractava de saquejos. També, al 376, els visigots entraren als Balcans; una incursió que ja va tenir conseqüències. Els visigots acabaren enfrontant-se a l´imperi: l´emperador Valent els
Odoacre prengue la desició de manar les insignies del imperi al Orient al emperador Zenon, es a dir que així reconeixeria co emperador d'Orient. El domini de Odoacre dura 15 anys, ja que el emperador d'Orient va enviar als Ostrogots, dirigits perl rei Teodoric, varen passar a Italia l'any
- Teodoric havia passat 10 anys com ostatge al Orient, i es per això que fou un gran rei. Teodoric suplanta a Odoacre i va morir aquest ultim en 493.
Teodoric sera el general del exercit del imperi. A pessar del impotetic poder de Teodoric, que va governar amb moderació a totes les Etnies, va respetar el edificis, administració, etc. Al final del seu govern començà a perseguir a Cristians, que no eren Arrians, perque sospitava que les elits pretenien derrocar-lo amb els bizantins. Va instaurar una Hegemonia amb els pobles germanics i va instaurar una xarxa matrimonial. Teodoric va morir 526 i els otrogots varen caure de capa caiguda i els Bizantins l'incorporaren al imperi d'Orient al 536
-Visigots: Són els primers que havien entrat al imperi al en la batalla de Adrianoplis i presionats saquetjaren Roma al 410 per Alaric I. Amb Honori varen fer un Foerus que establi als Visigots a Aquitania amb capital en Tolosa. Els visigots tenien terres, que els dona el imperi, pero tenien que llevar als Bandals, Sueus i Bandals, que estaven en Hispania i així el Imepri Roma tornaria a el poder a la peninsula. Els bandals foren expulsar als Bandals cap a al nor d'Africa 429, els sueus foren eliminats i el Alans foren acantonants rn Gallaecia, encara que més tard foren anexionats pel visigots. Però els romans soles controlaren la provincia Tarraco.
Es permeti que es creara un regne amb el rei Euric des de la Aquitania, fins la Tarraconense, fins que el imperi desapareix. Aquest explendor dura poc, ja que els Francs es varen enfrontar amb els Visigots a la batalla de vouille al 507 de Alaric II fou derrotat i els Visigots foren expulssats de la Galia. Encara que conservaren la provincia de Septimania (llenguadoc o Narbona)
Els visigots crearen un regne fort a Hispania i més romanitzats que els demes pobles germanics. Els visigots varen establir una monarquia hereditaria pels visigots, i no pels hispano-romans. Solament hi ha un rei que no es Visigot Hervigio que era grec. El poder reial es sustituia per heretatge o colp d'estat i es per això es que el arabs entraren tant rapid, ja que Roderic i els fills de Wuitiza i provoca la victoria dels arabs 711. El Estat visigot va crear institucions pre-feudals, com els Francs
B)Regnes del Nord
-Francs: Els Francs es varen unifiar pel caudill Clodoveu, que es va convertir en el caudill del Francs salics i que va intentar governar tots els pobles Francs. Aquest també es va endinssar contra l'imperi i va expulsar als romans fins al riu Loira i va crear el Estat Franc des de el Mar del Nord fins el Riu Liora. Clodoveu, que era un polític habil, va formalitzar alinces amb el episcopal catolic de la regio fins que es convertix al cristianisme ortodox en l'any 500. Eren cristians eretics front smb catolics. Es va enfrontar als visigots simplement perque eren Cristians Alians i llevar-los de Aquitania,encara que tingueren ajuda dels bisves galaico-romans. En la batlla de Vouille, Cloveu va derrotar a Alaric II, que va morir, i Amalaric va ser coronat rei gracies a la tutela de Teodoric I rei dels Ostrgots (el seu avi)
Clodoveu va instaurar al país al cap la dinastia merovingia. Els Francs són Merovingis però soles es per la dinastia que hi havi del regne antic Merovingi. Funda un Estat nou que perdura fins al segle 8. Clodoveu va ficar la capital a París, que sera per sempre així. Ells eren pagans, i va establir un regne germanic pur, ja que el rei es el suprem, amb una noblesa al costat del rei i amb pèrdua del poder del poble. La Població Galo-Romana queda obsoleta.
A la mort de Clodoveu al 511, el regne es va repartir entre els seus 4 fills. Això va ser desastros, ja que provoca guerres civils i odi familiars. A la mort dels reis, encara així els reis dividiren més encara els regnes, i perd poder central i els Ducs agafen poder. I va crear una figura nova que es el majordom del palau que no era ni menys ni menys que la ma esquerra del rei , que tenia una funcio administrativa i estava en cada territori del regne. Els majordoms varen crear
una nova dinastia anomenada Carolingi com es Pipi de Heristal (orige Alemà 587) majordom de Austrasia, aconseguira unificar el territori Franc i restaurar el poder del estat,encara que mai osa establir-se el rei, però va ficar un rei purament nominal Teodoric III, encara que el poder tenia el Majordom
- Llombards: Venia de la ribera baixa del elba, varen entrar en Italia en 568, i avançes varen establir en Panonia. Els Avars els obliga a entrar a Italia i s'instalen en la vall del Pó. Eren cristians arians. Es farien cristians al 653. Els llombards ocuparen Italia amb duressa contra els romans autoctons. El Papa Gregori Magne te uns dialegs que defineix el maltratament dels Llombards.
Liutprand (713-744) va intenatar reorganitzar l'estat del regne Llombard,intentant llevar el poder dels ducs i ficar a gent formada de l'administració. El territori acabarà 50 anys deprés pels francs l'anys 774, i ara els Francs seran nomenats reis dels Francs i del Llombards.
El domini dels Bizantins, per Justinia, al Sud 'Itlaia frena als Llombards.
-Anglosaxons: Entraren al la primera meitat del segle 5 fent una conquesta social i desplaçant als bretons al nord. Els Anglesaxons introduiren un regim de vida col·lectiva, anomenat la Centena. Aquesta son 100 persones caps de familia que s'organitzaven per a dividir la terra, tmabé per a altres arees socials. Es crearen la Heptarquia dirigits per uns caps de tribu o cabdills, envoltats per un grup de nobles que estaven al costat del rei i que per la seua fidelitat revien terres.
Els regnes de la bretania de l'època, eren irregulars, ja que les terres es feien i desfeien a la mort del titular o per anexionament del vei. També va haver-hi una inestabilitat política, ja que els natius varen revelar-se, però també van ser atacats per els Normands cap al 790. Això obliga a formalitzar amb els cabdills vikings, a obligar a pagar un impost, per a frenar els atacs.
-Bizanci
L´imperi romà d´orient, en un moment donat, es veié en forces per intentar recuperar les províncies occidentals. Fou en època de Justinià (després de la mort de Justí). En aquests moments, orient encara mantenia la cultura llatina occidental, però amb el temps, acabaria imposant-se el grec com a llengua de l´estat (en eixa època, els emperadors tindran noms grecs). Després de la desaparició de Ròmulus Augustulus, l´imperi, en aparença, havia recuperat la seua unitat, perquè recordem que quan Odoacre deposà a Ròmulus envià les insígnies imperials a Zenon. Però el ben cert és que la realitat del moment era que estàvem davant d´un imperi totalment dividit. S´han subratllat les característiques de l´imperi d´orient, perquè sempre tingué uns trets notables que l´ajudaren a sobreviure en el temps fins a mitjans del s. XV:
- Estaven tancats en ells mateixos i no tenien grans intencions expansionistes (fins a Justinià). Es tractava, per tant, d´un imperi defensiu a ultrança que noi practicava guerres d´agressió (tenien territoris, fronteres, riqueses naturals...). Fins i tot, la moral oriental – molt menys exposada als atacs que occident – entenia com a pecat les guerres i matar altres homes encara que fos en temps de guerra. Aquesta visió era molt diferent a occident, on la mateixa Església occidental era més comprensiva amb la violència per defendre la religió cristiana.
L´historiador García Cortázar ho definí com “la supervivència és la gran lliçó del sistema bizantí”. De fet, aconseguí perdurar durant un mil·lenni més, tot i les crisis. Caigué per agressions inesperades durant la Quarta Croada (1204) que
creença, encara trobem el zoroastrisme, perseguits a la regió d´Iraq. També estaven els arrians i altres grups que dissentien del dogma trinitari (monofisites i nestorians), és a dir, no creien en la doble naturalesa de crist. Però aquestes no eren grans dissensions. La unitat s´imposà de forma fèrria, fet que produirà un malestar i serà vista per opressiva per part d´aquests grups.
- Unitat política: l’emperador ostentava un poder autocràtic ( autocràtor ). Un poder molt centralitzat que acabà en un regne despòtic.
Així doncs, Justinià comptava amb una important unitat política, legislativa i religiosa, però els recursos militars havien fet malbé les arques de l´estat. Les ambicions territorials de Justinià superaven la capacitat dels seus recursos, tot i que els seu antecessor, el seu oncle Justí, li deixà una situació financera sanejada. D´aquesta manera, l´imperi quedà arruïnat i l´expansió sols tingué un èxit limitat. Una expansió que es pot dividir en 3 campanyes principals: -Contra el regne vàndal a la província romana d´Àfrica (part oriental de l´actual nord d´Àfrica: Tunísia i l´est de la república d´Algèria): el regne vàndal fou conquerit de forma ràpida (534). El general Belisari, enviat per Justinià quan el govern vàndal estigué usurpat per Gelimer, aprofitant una situació de crisi interna.
També s´apoderaren de Sardenya, Còrcega, les Illes Balears (no havien estat mai sota domini visigot) i, més tard també Sicília.
En definitiva, la conquesta de la província d´Àfrica fou ràpida, però la població autòctona, els berbers (del llatí barbarus ), s´alçaven de forma periòdica contra el domini dels bizantins, provocant un esforç militar suplementari.
-Contra la Itàlia ostrogoda: els bizantins passaren d´Àfrica a Itàlia l´any següent (535) i foren ben rebuts per la població romana i pel papa Silveri (els ostrogots eren arrians). Cal recordar que Justinià era també, oficialment, el sobirà d´Itàlia.
Ací també s´havia produït una usurpació de poder: en morir Teodoric, aquest deixà de regent a la seua filla Amalasunta (es deriva d´ amal que era el nom de la dinastia). La regent fou assassinada per un militar que s´havia casat amb la dona que es proclamaria reina a la seva mort.
Justinià considerà que era el moment per intervenir i envià a Itàlia als seus dos millors generals: Belisari i Narcés. Narcés forma el seu quarter general a Ravena, mentre que Belisari es dirigí a Roma on arribà el desembre del 536. Fou ben rebut, però tot i la bona voluntat dels romans, els ostrogots oposaren una resistència fèrria a l´ocupació (eren una ètnia competent). Per aquest motiu, l´ocupació d´Itàlia fou molt llarga, amb prop de 30 anys de campanyes, amb la corresponent ruïna per al país.
Les autoritats bizantines exigiren càrregues fiscals, que unides a la pèrdua de riqueses i la fam, suposà un gran desplomament de la població a Itàlia. Les principals ciutats com Roma, Nàpols o Milà quedaren assolades.
-Contra la Hispània visigoda: aquesta també fou una campanya parcial. Al 554 a Hispània s´havia produït una crisi interna. La monarquia visigoda era electiva i s ´havia produït una revolta del duc de la regió de la Bètica, Atanagild, contra el rei llavors regnant, Àgila (rei de Toledo). Atanagild demanà l’ajuda dels bizantins per imposar-se. Els bizantins enviaren una força naval, dirigida per Liberi, que ajudà efectivament a Atanagild, proclamant-lo rei.
Com calia esperar, els bizantins demanaren una compensació, exigint concessions territorials que anaven des de l´estuari del Guadalquivir (des de l´Algarve portuguès segons altres investigadors) fins a un punt indeterminat del País Valencià (alguns investigadors fixe la frontera en el riu Millars). Aquesta província, amb capital a Cartagena, subsistí durant 70 anys, fins el 624, quan el rei visigot, Suíntila, acabà amb els últims reductes bizantins (altres reis visigots anteriors com Leovigild ja havien començat les pressions contra els bizantins).
Les conquestes eren precàries, no sols de vegades parcials, sinó que tenia el greu factor de què la situació dels territoris ocupats era ruïnosa. A més a més, el manteniment del territori suposava un esforç militar permanent que Bizanci no podia assumir. Tampoc es pot oblidar que els bàrbars continuaven pressionant les fronteres.
A meitat del s. VI arribà la pesta bubònica (pesta negra), una epidèmia que es capaç de matar a una persona en una setmana. Els efectes de la pesta (542-543) foren devastadors en la població. Aquesta pesta també fou coneguda per la “pesta de Justinià” perquè aquesta sorgí a Itàlia quan l´emperador bizantí es trobava en eixes terres. Aquesta epidèmia abastà moltes zones de l´hemisferi nord. Les guerres godes portaren a Itàlia a la ruïna, tot i que Justinià introduí mesures, aquestes foren ineficaces. Tot i que la conquesta no es pogué consolidar, foren campanyes ruïnoses, i es pot dir que la reconquesta no tingué èxit, podem concloure que la conquesta bizantina va contribuir a donar als pobles d´occident la consciència unitària, construïda per 3 factors: la religió, la llengua llatina i la fusió de germànics i romans, sobre la que es construeix l´època moderna. Un factor que acabarà de concretar els límits d´Europa és la frontera sud, que es formarà a la ribera meridional mediterrània, quan els àrabs ocuparen el nord d’Àfrica a la segona meitat del s. VII. Una frontera que s´ha mantingut estable fins avui i que ha delimitat la personalitat europea.
-Regne dels francs en Època Merovingia
Merovingi és un terme que ve de la mitologia franca: Meroveu degué viure – en el cas que existís realment – en el s. V. Meroveu hauria estat cabdill dels francs que lluitaren contra els huns, junt als romans del general Aesi, a la Batalla dels Camps Catalàunics. Aquest Meroveu hauria estat succeït per Xilderic, que seria el pare de Clovis (personatge principal de la dinastia). Però sempre hem de tenir en compte que de vegades, aquestes genealogies reials són inventades per legitimar el seu poder. Més que reis, eren cabdills tribals. Els francs estaven dividits en dues famílies: els salis i els ripuaris. Els francs vivien entre la Mar del Nord i la ciutat de Colònia a la Vall del Rin. Entre aquestes tribus el nucli de major fortuna històrica fou el dirigit per Clovis, que era el cabdill dels francs salis de la ciutat de Tournai. Aquest acabarà unificant els francs i construint una monarquia poderosa i duradora. Clovis acabà governant la regió de Soissons, després d´aconseguir vèncer a Siagri en el 486 (Clovis tenia 20 anys en eixe moment) i eliminant l´últim reducte romà de la regió. Llavors començà a establir bones relacions amb l´episcopat gal·loromà, que en eixos moments suposaven l´única autoritat real. Per completar el seu poder establí aquests llaços amb els bisbes, de forma molt especial amb el bisbe de Remigi de Reims (ciutat on s´han coronat tradicionalment els reis de França). Aquest fet li serví per augmentar el seu predicament entre els gal·loromans (els francs eren pagans). Possiblement amb càlcul polític, i també pel seu matrimoni Clotilde, que era una burgúndia catòlica, Clovis decidí convertint-se al cristianisme, aconseguint així un
L´últim rei merovingi digne de menció fou el fill de Clotari II, Dagovert, que regnà del 628 al 639. Recuperà Aquitània i aconseguí salvaguardar les fronteres reprimint els pobles exteriors, entre ells els vascons (navarresos), els bretons (celtes vinguts de la Gran Bretanya empentats per les invasions anglosaxones), i els saxons que romangueren al nord-oest de l´actual Alemanya. Però el poble dels àvars (de raça mongola) li causaren més problemes. S’havien acantonat en l´antiga regió de Pannònia, i eren un poble dedicat a la pertorbació, els saquejos, etc. (eliminats al s. VIII per Carlemany). A la mort de Dagovert començà la decadència merovíngia i començà l´ascens dels majordoms o preceptes de palau. Aquesta era una figura de caràcter administratiu, fent les funcions d´administradors dels dominis reials. Uns dominis dels que s´alimentava el pressupost de l´estat. Per tant, en un primer moment no tenien relleu polític, però anaren convertint-se en una figura cabdal per al rei: els ingressos tributaris eren cada cop menors, i en època merovíngia es reduïren a duanes, multes judicials i alguns impostos directes cada cop menys productius. Com els ingressos eren insuficients, el rei es veié obligat a disposar del patrimoni reial, empobrint-se progressivament. La influència política dels majordoms anà en augment fins convertir-se en una mena de “primer ministre”. En temps de Dagovert cadascun dels 4 territoris tenia el seu palau (casa de govern) i el seu majordom propi, fins que acabà sorgint una figura unitària. Els últims reis merovingis eren inoperants, sense poder real, i en molts casos menors d ´edat. A més a més, estaven immersos en unes famílies amb abundants lluites internes. De manera que el majordom acabà convertint-se en el “rei”, si no de dret, sí de fet. En aquest sentit, Eginhard, conseller de la dinastia carolíngia, principal historiador d ´eixa època i biògraf de Carlemany, va fer una descripció interessant – lògicament també interessada – dels últims reis merovingis, on explica que ja no tenien un poder real, que cada cop més requeia en els majordoms. Assegura que quan rebien els ambaixadors se´ls deia – o fins i tot se´ls imposava – quines havien de ser les seves respostes; reduint les seves funcions a presidir aquestes assemblees generals dels guerrers. De tota l´administració se n´ocupaven els majordoms. En la tradició històrica francesa, aquests darrers reis merovingis es designen com Fénéants (malfaeners). Donades les circumstàncies, era qüestió de temps que, en el moment propici (mitjans s. VIII), els majordoms es feren amb el poder. A finals del s. VII es donà el sorgiment del majordom d´Austràsia, Pipí d´Heristal, que serà el primer dels coneguts com a pipínides o arnolfings. Des del 680 fins el 714 fou el majordom d´Austràsia. Amb una important i exitosa campanya militar aconseguí reunificar el territori incorporant Nèustria. Pipí s´atorgarà el Títol de Duc dels francs ( Dux francorum = cabdill dels francs), però no gosà proclamar-se rei, que hagués estat un acte il·legal. Així doncs, tot i que era ell el que concentrava tot el poder, elevà al trono a Teodoric III, que passava a ser rei de forma nominal. Seran els descendents de Pipí d´Heristal els que a mitjans del s. VIII assumiran la corona. Especialment important serà el regnat del seu net Carlemany.
TEMA 2: L'imperi Carolingi, Bizanti i Islam del s. VIII al
X
2.1-L´IMPERI CAROLINGI
El regne merovingi, en la seva etapa de màxima extensió, a l època de Dagovert (628-639), els francs ocupaven i dominaven, a banda de la Gàl·lia, part de Rennània (Alemanya nord-occidental), Alamània (terra dels alamans) i Turíngia (centre d
´Alemanya occidental). A més a més, també exercien influència a Fríssia (actual Holanda) i en altres països germànics. El regne estava fragmentat en quatre parts, però Aquitània sempre estava en disputa per aconseguir una competència política pròpia. Per tant, en la pràctica, la regió fonamental es composava per Austràsia, Nèustria i Borgonya. Sabem que el rei merovingi era nominal i que eren els majordoms de palau els que ostenten el poder efectiu. Una figura que emergia d´una funció purament administrativa fins convertir-se en una personatge de gran rellevància política. El principal d´aquest majordoms serà Pipí d´Heristal (morí en el 714) d´Austràsia, que aconseguí reunificar el territori franc i nombrà Teodoric III com a rei nominal. El seu fill és Carles Martel, que governarà del 714 al 741, convertint-se en un gran governant i militar. Martell donà un pas més i es titulà princeps francorum (rei – el primer – dels francs). Sobresurt pels seus èxits militars contra els àrabs, que després de penetrar en Espanya, havien creuat els Pirineus arribant al centre de França. El duc d´Aquitània, Eudes, es veié incapaç de contenir-los i demanà ajuda al seu enemic habitual: el rei dels francs. Martell accedí i aconseguí una importantíssima victòria a la Batalla de Pottiers (732). La importància d´aquesta batalla radica en què aconseguí frenar definitivament l´expansió dels àrabs, que no ho tornaran a intentar. Europa occidental es lliurà així de l´extensió del Califat Omeia. Carles Martell sotmeté així a Aquitània, frenant els seus habituals intents autonomistes. Al sud-est de França (Provença i Borgonya) també s´enfrontà als musulmans, territoris molt romanitzats, on de fet governava l´aristocràcia local (nobles d´origen romà) i els bisbes (serà Pipí el Breu qui ocupi definitivament la Provença). També realitzà campanyes contra Fríssia, Bavièra... i va aconseguir assegurar les fronteres. La guerra és molt cara, i sobretot la guerra contra els àrabs havia minvat les arques de l´estat. Necessitava una gran injecció econòmica i Martell aconseguí els fons mitjançant la confiscació de terrer de l´Església. Una altra forma d’organitzar la terra era distribuint-la entre els nobles i els seus exèrcits com a recompensa. En aquesta època França es divideix en dues grans zones marcadament diferents. A nord del Loira fins a la Mar del Nord, una zona més germànica, més vinculada al govern del majordom de palau. En canvi, la zona més al sud, eren més romans i menys adaptada a les tradicions germàniques. El seu veí immediat al sud era Itàlia, que sofria una situació de divisió que resultà molt favorable per als interessos francs. Itàlia estava dividida en una sèrie d´obediències: al nord pels longobards, al sud pels bizantins (Ravena, Sicília, etc.) i al centre d´Itàlia, a banda de les divisions papals, també hi havia ducats longobards (ducats d´Spoleto i Benevento). Aquesta situació permeté iniciar una política expansionista contra un territori que no podia defensar-se amb facilitat. Martell fou succeït per Pipí el Breu (malnom degut a la seva baixa estatura) que governarà del 741 al 768. Pipí va heretar la major part del regne merovingi, però no tot, perquè Carles Martell dividí el regne donant al seu fill segon, Carloman, Austràsia i alguns territoris perifèrics. En circumstàncies no del tot clares, Carloman renuncià a aquesta herència i ingressà en un monestir a Roma (747). Les circumstàncies de Carloman no són tan neutres com podria pensar-se; el mateix Eginard dóna alguna pista sobre la seva renúncia a la seva obra. El cas és que, Carloman, després de la seva renúncia, intentà tornar a la política activa anys més tard. Sembla que simpatitzava amb els longobards, i després que la gestió amb el seu germà fracassés, Pipí l´obligà, ara sí, a tancar-se en un monestir.
a les campanyes, sinó també per al rei. També es passava a ingressar una nova massa de tributs; quan més súbdits, major recaptació, tant per a la noblesa com per a la corona; fet que permetia mantenir la cohesió i l´obediència dels nobles, repercutint així en la pau interior de l´imperi. L´expansió exterior des del punt de vista pràctic ajudarà a defensar-se dels saxons (est de l´imperi franc), dels àvars (d´origen mongol) que des de la regió d´Hongria hostilitzaven i forn finalment reduïts per Carlemany, i dels musulmans, que pressionaven pel sud. En última instància es justificava per l´evangelització dels pobles pagans, deparant un pretext legítim ( casus belli : motiu de guerra) per incorporar-se aquests pobles.
-Les campanyes militars de Carlemany
- Saxònia: la conquesta de Saxònia (situada entre els rius Elba i Rin) s´allargà durant més de 30 anys. Es tractava d´una regió pagana (cultes naturalistes), pobra, molt rural i dedicada al saqueig (a banda de la ramaderia). Finalment, després de 30 anys (772-802) foren sotmesos. La guerra fou cruenta i marcada per revoltes generals dels saxons a partir del 773, dirigits pel seu cabdill Widokind, sotmès, finalment, per Carlemany al 783.
Saxònia fou reduïda sense cap mena de miraments, imposant-li un règim de terror administratiu, deportant pobles sencers i obligant-los al bateig. Tot i el caràcter cruent, la incorporació de Saxònia tindrà efectes positius per a la futura Europa, conformant-se la base de l´actual Alemanya. A més a més, l´adquisició d´aquest nou territori serviria per frenar les invasions dels pobles eslaus, fixant una nova marca de frontera.
Carlemany, va optar per atorgar a Saxònia un règim jurídic propi, com a una mena de concessió pacificadora: la lex saxonum , que combinava el dret franc amb les costums consuetudinàries saxones.
- Baviera: en aquestes terres governava un vassall de Carlemany, el duc Tasiló, però en opinió de Carlemany, aquest no es comportà lleialment perquè entrà en relacions amb els àvars. Llavors, l´emperador franc sotmeté Baviera i la incorporà a l´imperi en el 788.
- Campanya contra els àvars: vivien a la regió del Danubi mitjà, i es dedicaven a devastar Europa central amb campanyes constants. Carlemany els reduí en el 796 i es va fer amb els tresors que havien acumulat a base de robatoris. Un tresor que guardaven en un ring a la seva capital.
- Annexió del regne longobard: no havent aprés la lliçó que els havia infligit Pipí, els longobards, dirigits pel seu rei Desideri, que era sogre de Carlemany, continuaren amenaçant el territori papal. Carlemany respongué rebutjant la seva dona i tornant-la a Desideri. I ara sí, Carlemany eliminarà als longobards del mapa, perquè després de vèncer-los i deposar a Desideri, incorporà Llombardia a l´imperi franc.
Arran d´aquests moments, Carlemany, es titularà Rei dels Francs i els Longobards (774). També ocupà els extensos territoris del ducat d´Spoleto, que estaven en mans dels longobards.
- Contra la Hispania islàmica: la seva invasió a Saragossa resultà un fracàs tan gran per Carlemany que alguns anals de l´època no fan cap referència al fet. Els Pirineus representaven un territori de perill per la presència dels vascons,
que marcaven la frontera amb un imperi islàmic, que des del 756 era un territori independent del califat de Damasc. Es tractava d´un califat autònom (califat omeia) que tenia com a califa a Abd Al-Rahman I. En eixa Espanya islàmica, tot i el poder de Abd Al-Rahman, existien importants dissidències interiors. Alguns governadors, entre els que es trobava Suleiman, governador de Saragossa, eren contraris al poder d´Abd Al-Rahamn. Per aquest motiu, Suleiman demanà ajuda a Carlemany, per enfrontar-se al seu superior. Així doncs, Carlemany es dirigí a Saragossa, però quan arribà, el governador canvià d´opinió i els francs no aconseguiren vèncer la seva resistència.
En el viatge de retorn es produí la Batalla de Roncesvalls (Orriega), que resulta un poc confusa, perquè no és un pas tan estret ni dificultós. Però el cas és que la rereguarda de Carlemany fou atacada pels vascons, que li infligiren una greu derrota en la que caigueren importants personatges francs. També hi ha certa confusió sobre si realment foren els vascons els que realitzaren l´atac. En aquest sentit, la Chanson de Roland explica que aquest atac fou portat a terme pels àrabs, però la seva cronologia – és del s. XI – fa que sigui poc fiable. Els historiadors semblen inclinar-se més per l´opció dels vascons, però també hi ha que tenir en compte que no eren totalment independents, i en gran mesura eren vassall de les autoritats musulmanes.
Aquest fracàs provocà que Carlemany no tornés a intentar cap nova campanya a Espanya. Canvia de tàctica i confià eixa tasca al seu fill, Lluís el Piadós, que a canvi del seu nomenament com a rei d´Aquitània, havia de complir l´encàrrec de penetrar al sud dels Pirineus i servir de franja de seguretat contra les possibles agressions musulmanes.
Carlemany no reincidí en la tàctica d´enfrontament directe al territori hispànic, sinó que delegà eixa funció en el seu fill, Lluís el Piadós, qui aconseguí que els cristians de les terres d´Urgell i la Cerdanya es van lliurar al domini carolingi, després de lliurar-se dels governadors musulmans; igual que passà amb Girona (795). Més tard, després d´un setge, aconseguí conquerir Barcelona l´any 801. Amb això i altres terres vascones que també controlava, aconseguí constituir una zona de seguretat anomenada la Marca Hispànica (una marca és un territori de frontera d’especial interès militar). La renovatio imperi portada a terme pel rei franc, tenia una problemàtica: l´imperi romà d´orient, estava vivint una situació de crisi, governat per l’emperadriu Irene (des del 797). Irene era una usurpadora que aconseguí arribar al poder derrocant al seu fill en un colp d´estat. Irene havia governat com a regent, fins que el seu fill, Constantí VI, arribà a la majoria d´edat. Llavors es produí una crisi, moment que fou aprofitat per Irene per deposar al seu fill. Les seves diferències partien de la crisi iconoclasta amb la que Constantí simpatitzava. Irene decidí deixar cec al seu fill punxant-li els glòbuls oculars, impossibilitant així que pogués fer-se càrrec d´un govern. Però aquest acte il·legítim va permetre que, a ulls d´occident, el tron imperial quedava vacant. Des de la cort de Carlemany hi havia idees d´exaltació del poder. Alguns dels seus consellers, com Alquí de York, somiaven amb la restauració de l´imperi occidental, elevant a Carlemany a l´imperi. El papa Lleó III es trobà immers en una crisi política contra el seu govern a Roma: parents de l´anterior papa estaven enfrontats a Lleó III. Arribà a ser atacat (físicament) i acusat d´adulteri i perjuri, motiu pel que demanà ajuda a Carlemany, qui sufocà la revolta, restaurant a Lleó III en el poder. La proclamació imperial de Carlemany es produí el 25 de desembre de l´any 800, i a la seva eixida, fou aclamat pel seu exèrcit i pels romans. Aquest és un fet sobre el que hi
acceptar la divisió del territori: per a Lotari quedà el territori de la Lotaríngia (d´on ve el nom de la regió francesa de Lorena: Lorraine ), una regió que anava des de Fríssia, passant per Borgonya i Provença (fins al s. XV serà part de l´imperi alemany), fins al nord d´Itàlia. Carles el Calb rebia la Francia Occidentalis (embrió de l´actual França) a l´oest del riu Roine ( Ródano). Mentre que per al Germànic quedava la regió de la Francia Orientalis (Austràsia més alguns agregats), ubicada a l´est del Rin, i que era la més purament germànica. Aquestes divisions tingueren diferent futur, mentre que Lotaríngia no es consolidaria, les regions de la Francia Occidentalis i la Francia Orientalis es consolidaven com als embrions de les noves nacions de França i Alemanya.
-Renaixement Cultural Carolingi
Dintre de l´imperi carolingi tenim també el gran moviment cultural i pedagògic que es coneix com a Renaixement Cultural Carolingi, perquè Carlemany, tot i ser un illetrat, sempre mostrà un gran interès per la cultura, promovent un moviment cultural, amb un interès utilitari: es pretenia preparar als funcionaris de l´estat i als jeràrquics de l ´Església. El mateix Eginard, assegura que Carlemany practicava l´escriptura amb tabletes de cera, però que el fet de començar tan tard, no li permeté fer grans avanços (sí que aprengué a llegir). Aquest moviment cultural arrancà d´un decret anomenat Armonitio Generalis (789). Es tractava d´una instrucció reial que ordenava que ordenava crear escoles als monestirs i catedrals, no sols per als eclesiàstics, sinó també obertes a la societat. El seu programa escolar – dirigit als infants – contenia lectura, escriptura, còmput, llatí, Bíblia, cant i gramàtica. Aquesta ordenança es feia necessària si entenem que era una època de gran precarietat en el sistema educatiu del moment, i Carlemany serà el responsable de donar un important pas endavant (gràcies a què el poder estava centrat en la seva figura i les seves decisions no admetien discussió). Valga com a exemple de la precària situació anterior, que una ciutat tan important com Lió, no comptava amb cap escola a finals del s. IX. Carlemany no sols obrí escoles, sinó que també convida intel·lectuals de diferents països (italians, hispans, anglosaxons...) perquè exerciren a la seva cort. Entre ells es trobava el llombard Pau Diaca (Paulus Diacanus), que arribà a la cort de la manera més casual: estava allí per demanar l´alliberació del seu germà que havia estat apressat; sembla que Diaca recità un poema que meravella al rei franc, i aquest li demanà que es quedés a la cort. També arribaren intel·lectuals hispanogots que emigren i s’instal·len a la Gàl·lia, entre ells, homes de l´Església com Teodulf d ´Orleans, al que Carlemany farà bisbe d’Orleans, i que era el millor poeta de la cort, a més d´escriptor d´obres teològiques i de gramàtica. Un altre hispanogot fou Agobard de Lió, que també fou un important escriptor. Però sens dubte, l’intel·lectual més important de la cort carolíngia serà l´anglès Alcuí de York. Allí exercí com a principal conseller i amic íntim del rei. Fou qui dirigí les iniciatives culturals de Carlemany, a més d´escriure importants obres dialogades sobre gramàtica, generalment breus ( de gramatica i de orthographia ). En definitiva, tots aquests autors escriuen diàlegs, cartes, poesia, obres teològiques, etc. i són gramàtics que es preocupen per la reinstauració d´un llatí més correcte que el que estava imperant en eixe moment (el mateix Gregori, bisbe de Tours, escrivia en llatí bàrbar al s. VI). La forma de re-instaurar el llatí correcte passà per l´estudi i la còpia de les obres clàssiques de Titus Livi, Horaci, Virgili, Valeri Màxim, Ovidi (poeta amorós no sempre massa canònic, però que era un model de bon llatí), etc. La massiva còpia d´aquestes obres es realitzava als scriptoriums dels monestirs, i des d
´allí podien ser traslladats a altres monestirs o venuts. Cal tenir en compte que el llibre era una “joia”; era una cosa molt cara i de costosa elaboració, pel que quedava reservada per als bisbes i monarques. La importància d´aquesta tasca radica en què gràcies a ella s´han conservat gran part de les obres clàssiques (les que no es copiaren massivament es perderen). En aquest sentit, resulta inevitable acudir als manuscrits d´època carolíngia per poder estudiar els clàssics. Es conserven uns 8. còdexs d´aquesta època a les biblioteques europees). El rei també ordenà la creació d´una escola palatina amb la intenció que s´eduquessin allí els fills dels nobles que estaven destinats a ocupar els càrrecs d´importància en un futur. Tot i això, hi ha que dir que, a diferència de les altres escoles, l´escola palatina no seguia un programa, sinó que es tractava d´una educació més “espontània”. També gràcies a Alcuí de York, s´aconseguí una reforma tècnica de l´escriptura: es feia necessària una lletra de qualitat llegible per poder facilitar la transmissió. En aquell moment imperaven els tipus d´escriptura nacionals (Ex.: escriptura visigoda), que no sempre eren massa funcionals. Això se solucionà gràcies a Alcuí, que en base a escriptures insulars, creà l´ escriptura minúscula carolina , una escriptura librària, és a dir, suficientment clara per escriure llibres, que tenia uns dissenys de lletres fixes, clares i elegants, que eliminava els nexes entre elles. Tampoc no tenien abreviatures (molt utilitzades a l’escriptura medieval, i novament utilitzades en la següent escriptura gòtica)). Per tant, la lletra carolina té totes les lletres ben formades i exemptes, el que representava una superioritat funcional respecte als sistemes anteriors. Es convertí en un gra instrument cultural perquè facilità la còpia de llibres i la transmissió del coneixement. Els millors autors i intel·lectuals de l´època sorgiren ja en època de Lluís el Piadós (els d´abans no eren massa originals). D´entre aquests nous intel·lectuals destaca la figura d´Eginard, que en el 830 escriví la Vita Karoli (biografia de Carlemany), prenent com a model l´historiador del s. II, Suetoni, que havia estat secretari de diferents emperadors romans i havia escrit la vida d´aquests. En aquesta biografia del rei franc, Eginard mitifica Carlemany, exalta els seus èxits i eludeix els seus fracassos. Hi hagué altres autors importants, una mica posteriors (s. IX avançat) com Rabanus Maurus que era un monjo autèntic – Eginard era una abat laic que estava casat – que fou abat de Fulda, que era un gran centre de cultura, per convertir-se després en arquebisbe de Magúncia. Fou deixeble d´Alcuí, i és autor d obres gramaticals, bíbliques i, sobretot, de l´enciclopèdia de universo. Aquest intel·lectual jugà una influència cultural molt important a Alemanya ( preceptor germaniae ). L´autor més original – ja en època de Carles el Calb – fou el filòsof d´origen irlandès Joan Escot Eriugena, que fou mestre a l´escola palatina. Tenia una gran cultura grega i era un gran coneixedor de la seva antiga filosofia. Fou traductor de grec i un filòsof d´inspiració platònica. La seva obra fonamental és una síntesi teològica racionalista de tendència neoplatònica, de divisione naturae (872), que professava idees que els teòlegs posteriors no considerarien molt adequades per al cristianisme, atès que defensava que tot emanava del món i tornava a ell. També es donà una renovació de les arts. Fins a eixe moment l´escultura, l ´arquitectura i l´art en general era molt pobre. Ara es tornaren a les grans construccions, i la millor mostra la tenim en la Capella Palatina d´Aquisgrà (l´actual Aachen, era la capital de l´imperi i on estava la cort de Carlemany), que era l´edifici més sumptuós de l´època, poligonal i cobert per una gran cúpula de pedra, amb una nau central sostinguda per columnes i una nau perifèrica. És d´estil bizantí i per a la
