¡Descarga Apunts Kant (català) y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA:
DESCARTES
Índex:
- Context històric: El barroc i l’absolutisme
- Context filosòfic de Descartes
- Biografia de Descartes
- Teoria del coneixement: Mètode, capacitats de coneixement, les
regles del mètode, l’aplicació del mètode, el dubte i la primera
veritat
- Metafísica: L’existència de Déu i el món
- El món: La substància, la substància extensa, la concepció
mecanicista del món
- L’ésser humà: cos i ànima
- Ètica: La moral provisional Context històric: El barroc i l’absolutisme El segle XVII sovint és considerat com un segle de transició entre el Renaixement i la Modernitat, resultat de l’adaptació als canvis que s’havien produït al segle anterior. Es desencadenen un cúmul d'esdeveniments que provoquen desequilibris i desenganys tot fent d’aquest segle, un període de recessió i crisi econòmica. Un dels esdeveniments més importants, que té com a escenari Alemanya, és la guerra dels Trenta Anys (1618-1648); conflicte, en principi religiós, que provoca la transformació del mapa polític europeu amb l’enfonsament del sacre imperi romano germànic, i fa que Europa passi a regir-se per un ordre polític basat en els estats nacionals i l’afirmació de monarquies absolutes. La necessitat d'un poder estatal fort per sostenir la nova organització economico-política provoca la centralització i l'uniformisme en tot: política, economia, religió, art. El model de monarca absolut serà Lluís XIV, conegut com el “rei Sol”. Amb ell, França va adquirint poder i prestigi; no obstant les revoltes dels camperols i de la burgesia, desenvolupa una política que es caracteritza per un control ferri de l’exèrcit, de l’administració de justícia i de la burocràcia administrativa. La seva tasca centralitzadora de l’aparell estatal culminarà amb l’afirmació, de “l’Estat sóc jo”. La monarquia absoluta tindrà les seves justificacions teòriques en pensadors com Hobbes, que considera que l’autoritat és necessària perquè l’ésser humà en estat natural és egoista, i Bossuet, que defensa que l’autoritat del monarca té un origen diví.
Mentre la monarquia absoluta triomfava a França, a Anglaterra i els Països Baixos (Flandes i Holanda) s’inicia una experiència política totalment diferent: el Parlamentarisme. A Anglaterra els intents absolutistes del rei Carles I, xoquen frontalment amb el Parlament, el qual fa costat a les classes mitjanes i s’enfronta al monarca perquè aquest defensa els interessos i les exigències dels grans comerciants i de l’Església anglicana. La resposta del monarca, dissolent el Parlament i pujant els impostos, va provocar una guerra civil que acabarà el 1649 amb la seva decapitació i amb la implantació d’una república amb Cromwell, principal artífex de la resistència al monarca, que acabarà convertint-se en una dictadura personalista. A la seva mort, i després d’un període revolucionari (1688-89), el Parlament tria un nou monarca, l’holandès Guillem d’Orange, que reconeixerà la igualtat dels homes davant la llei i el respecte al Parlament. Aquest model assegura la possibilitat d’una pau interna que absorbeix, a través del joc parlamentari i de l’hegemonia de l’Església anglicana, les diverses tensions socials. Des del punt de vista científic, l'absolutisme va cerar i potenciar les Acadèmies per tal de trobar recolzament en els intel·lectuals; apareixen així multitud de societats privades que fomentaran la investigació científica: Lincei (Roma), Cimento (Florència), l'Acadèmia Francesa per a la Llengua i la Gramàtica; la Royal Society (Londres), etc. En matèria religiosa, amb la fi de la Guerra dels Trenta Anys (Pau de Wesfalia, 1648) acaben les guerres de religió del segle anterior, però tanta escissió religiosa ha donat peu a la fragmentació del cristianisme. La unitat de la fe es fa difícil en un món tant canviant: catòlics, anglicans, calvinistes, jansenistes... No obstant això, i tenint en compte que el clergat havia perdut notablement el seu poder, Europa és, al segle XVII, profundament religiosa. Context filosòfic de Descartes Amb Descartes ens trobem de ple en allò que s’anomena Filosofia moderna , que ocupa tres segles de la nostra història, del XV al XVIII, època molt important perquè fou quan es van assentar les bases del que s'ha donat en anomenar "la modernitat". En què consisteix la modernitat? La resposta de Kant, tot i que ell només es referia al segle de les Llums, és potser la més apropiada ja que afirma que consisteix en "sortir de la minoria d'edat". Seguint aquesta afirmació, podem dir que durant el període que ens ocupa es van posar els fonaments per l'autonomia de l'ésser humà en relació al món i a so mateix. Ens trobem en una època de grans personatges històrics: científics, literats, filòsofs... A nivell cultural es produeix el que s’anomena Humanisme. Aquesta nova manera d'entendre el món queda plasmada en el següent fragment de Petrarca: “No penso esdevenir un déu, ni tenir el do de l'eternitat o abraçar terra i cel. Em basta la glòria dels homes: és a ella que jo aspiro; sóc mortal i només desitjo coses mortals”. Són paraules de l’obra Secretum , en la qual hi trobem els dos pols de l’espiritualitat de Petrarca, per una banda el Cristianisme que li parla de la contemplació celestial i l'allunya de les glòries terrenals i, per l'altra, el món clàssic que l'arrela a la terra, però no a una terra del “negoci” sinó de “l'oci”, concretament de l'oci literario-filosòfic. Aquí ens mostra el perfil i el paper del pensador en una nova societat, el qual ha d'ocupar-se tant de qüestions cíviques com pràctiques i ha de distingir la cultura literàrio-filosòfica de la científico-tècnica. La primera té com a funció donar una educació universal als éssers humans, ja que és una font d'il·luminació i de saviesa necessària per aconseguir la pau espiritual a la terra i la beatitud eterna a l'altra vida. La segona, no és res més que l'aplicació pràctica d'una determinada tècnica. Si Petrarca fou l'iniciador de l'humanisme, al seu darrera n'hi va haver tota una colla que, protegits pels prínceps i els mecenes, foren professionals de les lletres, el que ara n’hi
encara avui dia seguim plantejant-nos i que no acabem de treure'n l'entrallat; serà bo contar amb aquests referents per veure si: vivim encara en una època il·lustrada? passem per una segona o tercera revolució industrial? som empiristes o bé racionalistes? han triomfat els ideals de la Revolució francesa? Quines conseqüències es deriven de tot això per a la filosofia? La nova ciència havia enfonsat el sistema aristotèlic; les relacions amb nous continents havien obligat a revisar les idees sobre l'ésser humà i el seu lloc al món; les universitats entren en decadència i la teologia deixa de ser el referent unificador de coneixements. Com diu un personatge del Galileu Galilei de B. Brecht: “Tot el que diuen els vells llibres ja no els és suficient, perquè allà on la fe va regnar durant mil anys, ara regna el dubte”. El segle demana nous horitzons intel·lectuals perquè els canvis que s’han produït obliguen a plantejar-se les qüestions filosòfiques des d’una perspectiva diferent. El gir que Copèrnic va donar a l’astronomia s’exten a tots els àmbits del coneixement. Si l’ésser humà és el centre de l’univers, caldrà explicar-ho tot des de la seva perspectiva, des de la seva subjectivitat. El filòsof, per tant, vol refer la filosofia des dels seus fonaments i se sent plenament autònom per fer-ho, tot capbussant-se en les idees que troba a la seva ment. Més que mai mostrarà la necessitat d'invenció i, portat per la passió pel descobriment, demanarà exigència crítica. En això hi tindrà molt a veure un filòsof: Descartes. Biografia de Descartes Descartes (1596-1650) va néixer a La Haye (Turena, França) en el si d’una família de l’alta burgesia. Era el tercer fill d’un conseller del parlament de Rennes, i va rebre una bona educació a l'escola dels jesuïtes de La Flèche. De jove va passar per períodes de llarga convalescència degut a la seva delicada salut, temps que va dedicar a llegir llibres de tota mena, entre ells de disciplines científiques i de filosofia. Ja en aquesta època sembla ser que li sorprèn que els filòsofs, homes tots intel·ligents, no es posin d'acord en les seves idees. Així explica ell aquest període: “He estat criat en les lletres des de la meva infantesa; i com que em feien creure que amb elles es podia adquirir un coneixement clar i segur de tot allò que és útil per a la vida, tenia un gran desig d'aprendre-les. Però (...) vaig canviar enterament de parer perquè em trobava entrebancat per tants dubtes i errors que em semblava que no n'havia tret cap profit, de procurar instruir-me, fora d’haver descobert, cada vegada més la meva ignorància. I això que estava en una de les escoles més famoses d'Europa. ( Discurs del mètode ) Un cop acabats els estudis de dret (1616) i dedicar-se durant un temps a la vida mundana d'un burgés (esgrima, equitació...), es decanta l'any següent per la carrera militar i, arran de l'amistat amb Isaac Beeckman, per l'estudi matemàtic i físic. El 1619 retirat en un quarter i, ple d'entusiasme per la reflexió sobre dels fonaments d'una ciència admirable, té tres somnis que li mostren la seva vocació filosòfica. Així, un any després abandona la vida militar, ven la seva part de les rendes familiars i viatja per Europa. Als 33 anys es retira a Holanda, paradigma de la tolerància i la llibertat, disposat a treballar en la seva filosofia. Allí redactarà les seves obres filosòfiques més importants: Discurs del mètode (1637), Meditacions metafísiques (1641), Principis de filosofia (1644), Les passions de l'ànima (1649). Durant aquests temps no perd el contacte amb la vida intel·lectual del moment; coneix, per exemple, la condemna de Galileu i els atacs que, des de diversos nuclis culturals, es produeixen contra la seva pròpia filosofia. Viatja a França tres cops, on publica alguns dels seus llibres. A més a més, manté nombroses relacions epistolars amb alguns dels seus coetanis, el quals, a suggeriment seu, li presenten objeccions al seu pensament, que ell respon. L’any 1649 accepta la invitació de la reina Cristina de Suècia d’establir-se a Estocolm
per ensenyar-li filosofia. Allí Descartes morirà d'una pulmonia deguda al rigor de l'hivern. Els objectius de la filosofia de Descartes es plasmen clarament en la seva obra. Al Discurs del mètode manifesta la seva decisió de “no recercar altres ciències que aquella que es pogués trobar en mi mateix o bé en el gran llibre del món”; a les Meditacions Metafísiques comenta que “tenia sempre un gran desig d'aprendre a distingir el vertader del fals, per tal de veure-hi clar en les meves accions i caminar amb seguretat per la vida”. També, en la resposta a les objeccions de les Meditacions que li adreça el jesuïta Bourdin exposarà: “he afirmat en molts llocs dels meus escrits que imito els arquitectes en el fet que, per construir edificis sòlids en llocs on la roca, l'argila o qualsevol altre sol ferm estigui cobert per una capa sorrenca, primer excaven fosses i després n’extreuen tota la sorra i les altres coses barrejades amb ella, per tal de poder assentar els fonaments sobre sòl ferm”. Així doncs, jo he rebutjat primer totes les coses dubtoses com si fossin sorra.e Així, Descartes, basant-se en la perspectiva històrica que li dóna el seu temps, s'adona que no hi ha qüestió important sobre la qual no hi hagin disputes i, per tant, són totes motiu de dubte. En aquesta situació, la proposta de Descartes se centra en aconseguir, a partir de la reflexió individual, un fonament sòlid per a la filosofia que havia de servir-li també de guia per a la seva vida. No volia crear un nou sistema filosòfic, sinó ordenar el coneixement sobre bases sòlides. Hem de tenir en compte que quan Descartes parla de filosofia es refereix a una única ciència però amb disciplines diferents. Ell mateix ho representa mitjançant un arbre que té en les seves arrels la metafísica, en el seu tronc la física i en les seves branques les diferents ciències pràctiques. Des de la perspectiva filosòfica, però, les seves aportacions es donen en el que ell anomena metafísica, on trobem un del temes principals: el mètode. TEORIA DEL CONEIXEMENT: El mètode Com hem vist, Descartes considera bàsic que la recerca filosòfica es construeixi sobre uns bons fonaments i que segueixi un mètode. A la primera part del Discurs del mètode ens afirma: “el meu propòsit no és pas ensenyar el mètode que tothom ha de seguir per a dirigir bé la seva raó, sinó simplement mostrar de quina manera jo he procurat dirigir la meva”. Aquesta és precisament una aportació de Descartes que caracteritza l'actitud filosòfica dels filòsofs de l'època moderna: la construcció d’un sistema fonamentat en unes regles bàsiques de pensament, de forma que puguem aclarir, a partir d’elles, totes les qüestions filosòfiques importants. El punt de partida són, per tant, aquestes regles bàsiques de pensament, el mètode. Descartes explica: “per mètode entenc un seguit de regles certes i fàcils, gràcies a les quals tot aquell que les observi exactament no prengui mai quelcom fals per vertader i, sense cap despesa d'esforç mental, sinó per incrementar el seu coneixement pas a pas, arribi a una vertadera comprensió de totes aquelles coses que no sobrepassin la seva capacitat” ( Discurs del mètode ). És a dir, com a bon racionalista, Descartes està pressuposant que si la ment segueix unes directrius rigoroses pot arribar a respondre's dubtes sobre les qüestions que se li plantegin de la mateixa manera que un geòmetra arriba a demostracions a partir de llargues cadenes de raonaments. El més important en aquest camí és no acceptar res com a vertader si no deriva dels nostres raonaments els quals han de fonamentar-se en principis sòlids. Si això és així, no hi pot haver
és clara quan es presenta de forma òbvia i immediata a una ment atenta; una percepció és distinta quan és tan precisa que es diferencia perfectament de qualsevol altra, impossibilitant tota confusió. Tot això suposa que Descartes està introduint un nou criteri de veritat: un coneixement és vertader si és evident per a la raó (i no si s'adequa o no a la realitat, com pensava l'escolàstica medieval). 2.- Regla de l’anàlisi. Consisteix a dividir cadascuna de les dificultats que s’examini en tantes parts com sigui possible i com calgui per a resoldre-la millor. Descartes pensa que la divisió en parts d'un problema acaba en aquells elements que es poden reconèixer com a simples (que no poden dividir-se més); és el que ell anomena les naturaleses simples que són evidents per a la ment, i posa com a exemples la figura o l'extensió d'un cos. La regla de l'anàlisi és del tot imprescindible perquè la intuïció només percep de forma clara i distinta allò que és simple; i si copsem intel·lectualment quelcom complex, només podrem saber si és evident (cert), quan les seves parts simples també ho siguin. 3.- Regla de la síntesi. Un cop s'ha arribat a les naturaleses simples per mitjà de l'anàlisi i s'han copsat com a evidents, s'ha de reconstruir el procés de forma segura, és a dir, mitjançant la deducció. Deductivament encadenarem les parts en què hem dividit el problema des de les més simples a les més complexes, de forma que la complexitat del problema es redueixi a relacions evidents entre parts simples igualment evidents. Descartes ens proposa tractar el problemes filosòfics com si fossin problemes matemàtics, en els que, per estar segurs de la correcció del resultat, cal seguir un procés en el que cada pas sigui correcte. La conclusió és, per tant, que per a tenir seguretat respecte a una totalitat, l'hem de tenir sobre cadascuna de les parts, ja que una sola equivocació posa en perill la fortalesa o validesa de tota la cadena. I per a no equivocar-se, cal la darrera regla. 4.- Regla de l'enumeració. Aquesta obliga a fer recomptes i revisions de tot el procés. És una regla de segon grau que s'aplica a les dues anteriors: els recomptes comproven l'anàlisi i les revisions comproven la deducció. El propòsit d'aquesta regla es donar una visió global del procés i intentar evitar els errors que provenen de la debilitat de la memòria i de la precipitació. L'aplicació del mètode: el dubte metòdic i la primera veritat Un cop Descartes ha clarificat el seu mètode, l’aplica a la investigació filosòfica perquè, com sabem, considera que la filosofia és l'arrel del coneixement. Així, pensa que el mètode ha de resoldre les qüestions bàsiques de la filosofia que, per a ell, són fonamentalment tres: l'existència de Déu, la de l'ànima i la del món. Això és el que intenta fer a les Meditacions Metafísiques. Descartes va començar aplicant la primera regla del mètode, l'evidència. Es va autoimposar analitzar tots els coneixements que ell tenia i així “rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el més petit dubte, per tal de veure si després d'això quedava en la meva convicció alguna cosa que fos completament indubtable”. Per això, comença dubtant de tot el que és possible dubtar, és a dir, aplicant el dubte metòdic , que representa l’obligació, per una banda, d'eliminar de la seva ment tots els coneixements que siguin dubtosos i, per l’altra, d'estar pendent de no incorporar-ne cap que no sigui clar i distint o que no es relacioni intuïtivament amb els que ja té. El dubte metòdic 1.- Així, repassant tot el que ell dóna per evident, descobreix que és possible dubtar del nostre coneixement de la realitat externa, allò que anomenem món, perquè aquest
coneixement prové dels nostres sentits i és fàcil recordar com aquests alguna vegada ens han enganyat: “he observat que una torre que de lluny em semblava rodona, de prop la veia quadrada i que estàtues colossals, situades al cap damunt d’aquestes torres, em semblaven, vistes des de baix, petites figures”. Partint de la idea que no és bo fiar-se d'allò que alguna vegada ens ha enganyat, decideix no fiar-se de tots aquests coneixements que semblaven originar-se en els sentits, tant els externs com els interns. 2.- Descartes va més enllà en aquest recorregut que està fent per les coses que ell creia certes fins aleshores. Afirma que no només és possible dubtar del coneixement de les coses sinó també de la seva existència, perquè ha somiat moltes vegades coses que creia existents quan no era així; i, qui sap si la nostra vida no és un somni com havia suggerit Calderón de la Barca? Descartes planteja, doncs, la possibilitat de dubtar de les experiències personals en general, degut a la dificultat de discernir la vigília del somni. És veritat que normalment ho sabem fer, però això no implica que sempre ho puguem fer. I si no tenim una certesa absoluta, hem de dubtar. 3.- Hi ha alguna cosa de la qual no puguem dubtar tant desperts com adormits? Descartes proposa les veritats matemàtiques perquè, per exemple, fins i tot en somnis dos i dos són quatre i els triangles tenen tres costats. Tot i així contempla una nova possibilitat de dubte: podria ser que existís un poderós “ esperit maligne ” que el fes pensar així, és a dir, el fes creure en l'evidència de les veritats matemàtiques. Tot i que és una hipòtesi poc probable, permet introduir el dubte i per això la certesa de les veritats matemàtiques ha de ser qüestionada de moment. La primera veritat: “Penso, doncs existeixo” Si Descartes no trobés una veritat que fos indubtable, el procés de coneixement no podria començar i només li quedaria com a solució l'escepticisme; però ell rebutja les opinions i la suspensió del judici i aspira a posseir certeses. I serà a través del mateix dubte com trobarà la primera veritat. Hi ha alguna cosa que és indubtable i és el fet que ell està dubtant, ja sigui en somnis o despert, ja sigui enganyat o no per un esperit maligne; ell està dubtant i això és indubtable. I troba que l'acte de dubtar, que és una forma de pensar, manifesta de manera evident la seva existència; per això arriba a l'afirmació “penso, doncs existeixo”, (en llatí ego cogito, ergo sum e, en francès, je pense, donc je suis e). Un clar precedent d’aquest plantejament el constitueix la següent afirmació de Sant Agustí: “Quant dubto si la veritat existeix o no ja hi ha una veritat certa, el dubte”. Veiem com Descartes ho explica al Discurs del mètode : “vaig adonar-me'n que mentre volia pensar que tot era fals, era necessari que jo que pensava això, fos alguna cosa i vaig veure que aquesta veritat: penso, doncs existeixo, era tan evident que ni les suposicions més extravagants dels escèptics podien fer-la caure, per això vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpols com el primer principi de la filosofia que buscava”. D'aquesta forma estava demostrant dues coses: primer que podia trobar-se una primera veritat a partir de la qual començar a construir un coneixement racional i, segon, que era possible posar en pràctica el seu criteri de veritat, l'evidència, perquè si no hagués trobat cap evidència, la regla seria inútil. Les crítiques més importants a la filosofia de Descartes, per part dels seus contemporanis, van en la següent direcció: l'expressió “penso, doncs existeixo”, anomenada “el cogito”, és formulada com si fos un raonament deductiu on hi hauria una premissa implícita “totes les coses que pensen existeixen”, una premissa explícita, “jo penso” i una conclusió “per tant, jo existeixo”. Si el cogito fos una deducció ja no seria una veritat intuïtiva i, per tant, no seria una evidència. Descartes respon que no és una deducció sinó un veritat clara i distinta que hem obtingut per devidència; el sentit de l'expressió és: “penso, i en això conec que existeixo”, perquè com ell mateix diu, per pensar cal existir, i ell descobreix les dues alhora:
ser-ho. La realitat: l’existència de Déu i el món Déu Descartes enceta la recerca sobre la realitat analitzant la idea de Déu. En primer lloc, la defineix de la següent manera: “pel mot Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, per la qual jo mateix i totes les altres coses que existeixen (si n'existeixen algunes) han estat creades i produïdes”. Aquesta definició implica que la idea de Déu no és una idea adventícia, ja que no tenim cap experiència empírica directa d’un ésser amb aquestes característiques; però tampoc no és una idea factícia, perquè, per exemple, amb la suma de diferents idees de finitud no es pot crear la idea d'infinitud. Accepta, doncs, que és una idea innata. Una vegada assumit això intenta, en segon lloc, demostrar com és possible que la idea de Déu sigui innata. Per què la necessita, aquesta demostració? Perquè si aconsegueix demostrar que Déu existeix i que és la causa de la seva idea de Déu, podrà garantir la seva pròpia existència com a subjecte que pensa en els moments que no ho faci i, a més, l’existència del món que encara ara és dubtosa. Descartes utilitza dos tipus d'arguments: els basats en el principi de causalitat i l'anomenat “argument ontològic”. Tots ell partiran de la seva pròpia existència com a ésser pensant, en oposició a la tradició escolàstica -concretament Sant Tomàs- que partia de l'existència del món sensible per a trobar en Déu la causa primera d'aquest món. El principi de causalitat afirma que “tota causa produeix un efecte o tot efecte és produït per una causa”. Descartes el matisa afegint que hi ha d'haver, com a mínim, tanta realitat en la causa com en l'efecte, ja que: d'on pot l'efecte treure la seva realitat, si no és de la causa? i com pot aquesta causa comunicar l’efecte, si no el tingués ella mateixa? Hi ha dos arguments basats en aquest principi: el de la idea d'infinit i el de l'existència del jo. El primer parteix de la seva definició de Déu com a substància infinita: podem pensar que la idea de substància puc haver-la creat jo perquè jo en sóc una; però què passa amb la idea d'infinit? No pot provenir de mi perquè sóc un ésser finit i, per tant, ha hagut de ser posada en mi (tot efecte és produït per una causa) per una substància que sigui vertaderament infinita (hi ha d'haver tanta realitat en la causa com en l'efecte). Aquesta substància ha de ser Déu, tal com s'ha definit més amunt. El segon argument parteix de la pregunta: a qui dec la meva existència? No pot ser deguda a mi mateix perquè si ho fos m’hauria creat perfecte i, en canvi, no ho sóc perquè, entre altres coses, dubto; no pot ser deguda tampoc als meus pares, perquè ells, com a molt, han contribuït posant certes disposicions en el meu cos però això no significa que ells m’hagin fet com a cosa que pensa (que és l’únic que Descartes concep de forma evident fins ara); si fos deguda a un ésser inferior a Déu, llavors la causa del meu ésser tindria una causa també imperfecta i així successivament. Per tant, dec la meva existència a Déu, que és un ésser perfecte. Les objeccions que els seus contemporanis van plantejar a la prova de la causalitat es basen en que la idea de “perfecció” és possible que es formi per una elevació de graus (una cosa bona, per exemple, ens la podem imaginar millor encara); en aquest cas no seria deguda a cap ésser perfecte que l'hagués posat en nosaltres. A més, aquests crítics afegeixen que hi ha causes que no contenen tanta perfecció com els seus efectes, per exemple, la terra i la pluja produeixen plantes i animals amb qualitats que elles no posseeixen. Així, si quelcom
menys perfecte pogués ser la causa d'allò més perfecte, l'argument cartesià s'enfonsaria. En tercer lloc se li va objectar que la idea de Déu, que ell troba en el seu esperit, no és una idea innata sinó que l'ha rebut de la tradició i, per consegüent, pot tenir tots els defectes que tenien els prejudicis que ell ha descartat mitjançant el dubte metòdic. Encara hi ha d'altres objeccions que posen l'èmfasi en què Descartes basa les seves dues proves en el principi de causalitat, que va donar per vàlid sense haver-lo examinat, tal com exigia l'actitud rigorosa que s'havia imposat. L'altra demostració que Descartes introdueix a les Meditacions Metafísiques és una nova versió de l'argument ontològic, exposat per Sant Anselm al segle XI. Aquest argument parteix de la definició de Déu com a ésser summament perfecte i, per tant, entre les seves perfeccions ha d'incloure l'existència. La seva existència és, en ell, inseparable de la seva essència, com és inseparable de l'essència d'un triangle que la magnitud dels seus tres angles sigui igual a dos rectes, o com la idea de vall és inseparable de la idea de muntanya. Si Déu només existís a la meva ment però no a la realitat, seria una limitació de les seves perfeccions, per la qual cosa, dir que Déu és l’ésser summament perfecte però que no existeix realment és caure en una contradicció lògica. Així doncs, per a Descartes és evident que Déu existeix. Al segle XVIII, Kant considerarà que l’argument ontològic és un raonament abusiu, perquè del fet de pensar Déu com un ésser que existeix necessàriament no es desprèn que aquest ésser existeixi necessàriament fora del meu pensament. Després que Descartes ha demostrat l'existència de Déu, pot assegurar definitivament que algunes coses de les quals havia dubtat són realment certes i també que el seu criteri de veritat té fonament: si percep alguna cosa clara i distinta, aquesta serà verdadera ja que Déu no pot voler que ell s'enganyi, perquè l'engany és part de la imperfecció. Així, a les Meditacions escriu: “tinc en mi una certa facultat de jutjar o discernir el ver del fals, que sens dubte he rebut de Déu, com tot allò que hi ha en mi i jo posseeixo”. No obstant això, és evident que, de vegades, ens equivoquem i que, per tant, l’error existeix tot i que aquest només pot ser fruit de la imperfecció humana. Així doncs, per no equivocar-se és fa palesa la necessitat del mètode. Un cop demostrada l'existència de Déu, Descartes rebutja la seva anterior hipòtesi de l’esperit maligne; encara li queda, però, revisar tot allò que havia qüestionat en relació amb el món. El món La substància Seguint a Descartes podem interpretar que el primer que una persona pot conèixer amb certesa absoluta és que, en tant que pensa, existeix i que és una “cosa que pensa”. En relació a aquesta darrera expressió considera que la paraula “cosa” ( res, en llatí) és sinònima del concepte “substància”. I, en tant que una cosa és allò concret existent, defineix la substància com “una cosa que existeix, de tal manera que no té necessitat sinó de si mateixa per existir”. Així, “substància” s’aplica a tot allò que existeix i que deu la seva existència a si mateix. Però, en sentit estricte, aquesta definició només seria vàlida per a Déu i per això Descartes afegeix que una substància també és allò que només necessita de Déu per existir. A partir d'aquest matís es pot entendre que concebi de dos tipus de substància: la substància infinita, Déu, i les substàncies finites, les ànimes i els cossos. Per explicar les diferències entre les substàncies finites, Descartes introdueix dos conceptes nous: l’atribut i el mode. El cos i l’ànima es diferencien pels seus atributs respectius, l’extensió i el pensament. Dir que tot cos és extens, és a dir, que ocupa un espai, vol dir que té alçada, amplada i profunditat
fan que la percepció dels sentits sigui fosca i confusa... Ara bé, què és allò que, de manera evident, captem de les coses? Descartes, com a bon racionalista influenciat per la geometria, afirma que és la seva corporeïtat en tant que les coses són per definició extenses. Allò que defineix la substància corporal és el fet de ser extensa, de posseir longitud, amplada i profunditat i, per tant, només podem saber amb certesa dels cossos tot allò que té a veure amb les seva geometrització. Totes les altres qualitats que defineixen un cos, com ara la seva olor, color, gust, etc. (qualitats secundàries) són dubtoses perquè no es presenten de forma tant clara i evident com la figura i el moviment (o repòs), allò que Descartes considera els modes fonamentals de la substància extensa. Conclusió: el món extern existeix però la seva extensió és l’únic que podem conèixer amb evidència. La concepció mecanicista del món. La concepció geomètrica de la realitat, definida com a extensió, el porta reduir el món físic a matèria extensa i moviment (qualitats primàries), i a negar el buit i les qualitats secundàries (olors, colors, sabors,}). Descartes torna aquí al clàssic tema de l'explicació de com és possible el moviment, el canvi. Si el món físic només és extensió i moviment, no té cabuda cap tipus d'explicació que faci referència a forces ocultes com havien fet alguns renaixentistes, ni a causes finals com havia fet Aristòtil. Com es produeix, doncs, el moviment? Descartes considera la naturalesa com una gigantesca màquina construïda per Déu semblant a les màquines dels artesans però diferent en tant que els engranatges d’aquestes són visibles, mentre que els engranatges dels cossos naturals són invisibles. Aquest univers-màquina inclou també les plantes, els animals i els cossos humans, que no són res més purs mecanismes. I així ho confirma, per exemple, el descobriment de la circulació de la sang realitzat per Harvey (1628), segons el qual aquesta depèn de les contraccions i dilatacions del cor, i que Descartes explica a la cinquena part del Discurs del Mètode. I què és el que produeix el moviment en la matèria? Per a Descartes és Déu, el qual la crea amb una quantitat constant de moviment sotmàs a un seguit de lleis físiques. A la seva obra Principis de la filosofia (II, 36-40) les enuncia de la següent manera: 1.- La llei de la inèrcia: cada cosa roman en l'estat en què es troba (moviment o repòs) si res no la canvia. 2.- La llei del moviment en línia recta: tot cos que es mou tendeix a continuar el seu moviment en línia recta. 3.- La llei de la conservació del moviment: si un cos que es mou en troba un altre de més fort, no perd res del seu moviment; i si en troba un altre de més feble que pugui ser mogut per ell, perd tant de moviment com en transmet. Descartes va més enllà i proposa una explicació del moviment dels astres. Tot i que el moviment natural és en línia recta, el fet que l’univers es composi d’un fluid espacial, l’éter, dotat d’un moviment que forma remolins (igual que el que forma l’aigua quan s’escola pel forat de la banyera). Cada planeta es troba al centre d’un d’aquests remolins que, en arrossegar-lo, li dóna el moviment de rotació. Aquests remolins són arrossegats, al mateix temps, en un remolí més gran que té al Sol com a centre i que provoca el moviment de translació dels planetes. Aquesta teoria també explicaria la formació dels planetes per acumulació de partícules en els centres dels remolins. Tot i que és una teoria enginyosa, no va ser gaire eficaç perquè no introduïa formulacions matemàtiques que permetessin càlculs i
previsions en relació a les distàncies i els temps de translació dels planetes al voltant del Sol com havia fet Kepler. L’ÉSSER HUMÀ: Cos i ànima Sabem que existeix tant el cos com la ment, que el cos és extensió en longitud, amplada i profunditat i que la ment és una substància pensant. La conclusió natural que es deriva d'això en relació a la pregunta què és l'ésser humà, és que aquest consta de dues substàncies : una extensa, el cos , i una altra pensant, l' ànima. De fet, Descartes es troba en una situació difícil perquè l'aplicació de la regla de l’evidència el porta a considerar que ànima i cos són dues substàncies diferents i completes cadascuna, fins i tot pensa que l'ànima li dona la consciència de la seva existència amb més evidència que no pas el cos; però, no vol acceptar la conclusió que sembla derivar-se'n, és a dir, que l'ànima no té cap relació amb el cos. Descartes admet que hi ha una relació entre cos i ànima i per explicar-la la compara amb un pilot i la seva nau: el cos (nau) és una màquina mentre que l’ànima (pilot) és allò que la dirigeix i la fa funcionar, l’ànima decideix i el cos executa. No obstant això, Descartes reconeix que hi ha d’haver una relació més estreta que permeti explicar els sentiments com el de la por o l’amor, que afecten tant l’ànima com el cos. Com a solució, afirma que entre l’ànima i el cos no hi ha una simple relació sinó una autèntica unió, tot i que aquesta és accidental , és a dir, ambdues substàncies juntes constitueixen l’ésser humà i la mort representa la seva separació (dissolució del cos i permanència de l’ànima). Respecte a com es produeix aquesta unió, la seva solució és tant original com insuficient: afirma que la connexió es produeix a la glàndula pineal (la hipòfisi). Aquest problema va ser représ per la resta de racionalistes posteriors i ha constituït el que s'anomena “problema de la interacció entre les substàncies”. ÈTICA: La moral provisional Quan Descartes comença el seu procés personal i filosòfic de recerca de coneixements vertaders s’adona que mentrestant haurà de respondre la pregunta: com he de viure. I és per això que al Discurs accepta seguir unes regles de conducta que, tot i no ser resultat del mètode, prendrà com a provisionals i necessàries per conviure amb els altres. Com que després no va tornar a revisar-les per fer la versió definitiva, hem de considerar-les com les seves idees ètiques. Així Descartes es planteja una moral provisional que sigui eminentment pràctica. Es proposa seguir tres regles: La primera regla és “obeir les lleis i els costums del meu país”, la qual cosa significa respectar la religió en què s’ha estat educat i tenir en compte les opinions més moderades i assenyades. L’objectiu de Descartes no és, doncs, ni polític ni religiós, sinó que busca la veritat des de la perspectiva filosòfica. La segona regla demana “ser tan ferm i decidit com pugui en les meves accions” de forma que fins i tot en les decisions més dubtoses, un cop assumides, hom ha d'obligar-se a seguir-les amb constància. La tercera regla aconsella “sempre vèncer-me a mi mateix més aviat que a la fortuna”, és a dir, acceptar que tot allò que esdevé en contra dels nostres desitjos és impossible de canviar. El que cal, doncs, és intentar canviar els nostres desitjos abans que les coses que els causen,
