ÈTICA KANTIANA
Segons Kant, la raó no s’esgota en l’ús teòric mitjançant el qual la raó coneix, ja que l’home
també necessita saber com obrar i com comportar-se. Així, l’ús pràctic de la raó s’ocupa del
deure de ser mitjançant el qual la raó és capaç de determinar la voluntat i l’acció moral.
L'ètica, o la moralitat, tal com Kant l'entén, ha de ser formal (no senyalar continguts de la moral,
només dir que hem d’actuar amb bona voluntat i amb respecte a la llei moral i tenir caràcter
racional i universal) i autònoma (l’obligació moral ha de venir de la mateixa persona i no d’alguna
cosa exterior a ella, ja que és propi de la moral obrar per deure); només una ètica així pot ser
universal i digna de l'home i només ella respon degudament a la segona de les preguntes crucials
per comprendre què és l’ésser humà: «Què haig de fer?».
D’aquesta manera, davant qualsevol comportament moralment bo, segons Kant cal pressuposar
la qual cosa ell denomina “bona voluntat”, és a dir, la voluntat que és bona en si mateixa, que
és bona no perquè gràcies a la seva actuació el subjecte pugui aconseguir una determinada fi,
sinó perquè actua exclusivament pel deure.
Així, una voluntat que obra per deure és una voluntat bona. I el deure per a Kant és “la necessitat
d'una acció per respecte a la llei”. Distingeix entre actes conforme al deure i actes per deure;
només aquelles accions realitzades per deure, i no per inclinació, poden tenir un autèntic valor
moral.
La moralitat així entesa –obrar per deure– ha de valer per a tots els éssers racionals en general
(universalitat), i ha de valer d'una manera necessària: ha de tenir, per tant, una fonamentació a
priori en la mateixa raó. L'únic concepte de deure que pot basar-se en la sola raó és, segons
Kant, el que es presenta sota la forma d'imperatiu.
Perquè l'home és raonable, actua segons els motius objectius que l'enteniment proposa a la
voluntat, però succeeix, a més, que la voluntat posseeix els seus propis motius subjectius; no
obstant això, l'home racional accepta que l'enteniment limita a la voluntat a sotmetre's al seu
mandat.
Tres són els tipus de mandats, o imperatius, que poden imposar-se a la voluntat: els d’habilitat,
que són regles necessàries per aconseguir el fi; els pragmàtics, com són els consells de la
prudència, que pertoquen a l’elecció de mitjans per aconseguir la pròpia felicitat; i, finalment,
els morals, que ordenen una determinada conducta sense fer referència a cap altre propòsit i
d’una manera incondicionada.
Les dues primeres classes són imperatius hipotètics, ja que només existeixen si algú es decideix
a obtenir els objectius que procuren, mentre que els últims no estan sotmesos a cap condició i
determinen la voluntat objectiva, universal i necessàriament: són categòrics i prescriuen la
moralitat a manera de judicis sintètics a priori; a priori, perquè no depenen ni de l'experiència
ni de les pròpies intencions, i sintètics perquè possibiliten l'ampliació del nostre coneixement.
Actuen com a principis a priori constitutius de moralitat: no perquè alguna cosa sigui bona
s'imposa a la voluntat, sinó perquè la voluntat s'imposa lliurement alguna cosa a si mateixa això
que s'imposa és necessàriament bo. I així són els imperatius categòrics, la formulació primera
dels quals és la següent:
