¡Descarga Apunts Medieval España y más Apuntes en PDF de Historia de la Edad Media solo en Docsity!
TEMA 1. LA PENÍNSULA IBÈRICA A L'ÈPOCA VISIGODA.
Continuïtats i ruptures.
1.1 Del Baix Imperi a la monarquia Visigoda. (V-VIII).
El Baix imperi estava dividit entre la Tarraconensis, la Cartaginensis, la Baetica, la Gallaecia i la Lusitania. A partir del s.III assistim a la gran crisi de l’imperi Romà que abarca tots els àmbits; Crisi econòmica, espiritual, política ... A partir d'aquest moment s'inicia la fallida de l'imperi. És una transformació cap a un món diferent que s'acabarà materialitzant al s.XI. És la transició del món antic al món feudal. Entrem a la ruralització de la societat que abans s’havia concentrat sobretot en grans ciutats. S'ha produït un trencament dels diversos grups i territoris, que en part provenen de la pressió que els pobles germànics feien al limes de l'imperi.
Com a herència de l'imperi ens queda el llatí, el dret i sobretot la conversió al cristianisme , considerada com la causa del naixement d'Europa.
En el 395 l'emperador Teodosi dividí l'imperi. Data que porta cap a la decadència definitiva. L’Imperi queda dividit entre Orient i Occident. Roma deixa de ser la capital de l'imperi que es traslladada, a la part Occidental, a Ràvena, per Honori. A partir del 4O5, comencen a entrar pobles germànics a l'Imperi.
En aquest període no tenim quasi informació. Hi ha alguns vestigis arqueològics, poc fiables, i escassetat de documents. Les causes de que l’imperi comenci a debilitar-se són:
- Hi ha la pèrdua de la importància de les ciutats. Una societat que està en progressiva ruralització. El comerç, l'economia... baixen d'intensitat i hi ha menys intercanvi de capital.
- L'imperi Romà era un món púbic, que anirà derivant cap a la privatització. Hi havia una major pressió social de les bases per finançar la protecció del Limes. Empobriment que donarà peu a revoltes de la pagesia que s’hauran de combatre junt amb l'amenaça dels pobles bàrbars.
- S’estableixen els pobles que donaran lloc als futurs estats.
- Del gran imperi romà, del món anterior al s.III, d'aquella gran civilització passarem a tenir a Bizanzi, l'Islam, i Occident (els carolingis i el sacre imperi)... de la unitat europea, es passa a tres grans espais que estaran relacionades econòmicament entre les tres. S’ha arribat al final d'un gran poder que era Roma, dividit en tres grans àrees econòmiques, socials i culturals. És una individualitat diferent.
- Per tant tenim la incursió dels pobles germànics, que en molts casos no són invasions sinó migracions. Nous llocs on començar a formar un nou regne. En molts casos tenen més el caràcter de migració. Acostumen a ser pobles nòmades, grups familiars amb unes estructures tribals, en les que tots eren iguals.
Quan comencen a entrar a la península o entren a les gàlies, aquesta idea d'igualtat han començat a adquirir una idea diferent, amb un inici de jerarquització, influenciats per Roma. Alguns pobles evolucionen i es queden pel contacte amb l'Imperi. Moltes d'aquestes entrades eren tolerades, i altres eren invasions. A la península hi ha dos moments d'entrades:
1.2 Les invasions germàniques:
1.2.1 Les invasions germàniques a la Península:
- El primer és el 409, quan entren Vàndals, Sueus i Alans. Són invasions no pactades. El 407, l'exèrcit de Britania hauria proclamat a Constantí III com a emperador, contradient el nomenament d'Honori. Aquest comença a conquerir part de les gàlies i avança cap a la península. Al arribar als Pirineus, pacta amb els Sueus, Vàndals i Alans, i els dona via lliure per ocupar la península. Per això és produeix l'entrada. A la península hi ha un caos. Se li devia fidelitat a Honori, i per tant en el territori peninsular hi havia grans adeptes a l’emperador legítim. També hi havia grans partidaris de Constantí III. Del 409, al 411, són anys de total inseguretat a la península. Per tant ens trobem una península dividida. Després de la victòria de Geronci, general de Constantí III, també va voler la seva part de pastís. Això portà a més inestabilitat. Per això és considera que l'entrada de Vàndals, Sueus i Alans és una invasió, però a la vegada una concessió per part d'un emperador il·legítim. Cap al 411, Honori posa ordre i Vàndals asdinges i Sueus es situen a la part de Galícia, la Lusitània, per part dels Alans, i la Bètica, ocupats pels Vàndals silinges. Aquests acabarien sent expulsats pels Visigots, amb tropes romanes i visigodes, que traslladaran a Alans i Vàndals al nord de Àfrica, i els Sueus a Galícia. L'assentament dels tres pobles no tenia cap fonament legal i tenia gran influència sobre la població. No pagaran impostos a Roma... Tot plegat és una època de guerra, de tensions, de gana, de pestes... que va portar a un caos i a un gran drama social. Hidaci, és l'únic cronista que ens parla d’on es col·loca cada poble.
- La segona migració va ser l'entrada de Visigots. Els visigots entren en contacte amb l'Imperi des del principi. Són dels pobles germànics amb més relació amb l'imperi. Eren un dels pobles més influenciats per les estructures i administració romanes. Estaven situats a la zona del mar Bàltic. Es separaren en Ostrogods i Visigots. Eren pobles nòmades sense estructures socials, que evolucionaren cap a una estructura social jerarquitzada. Estaven situats cap al Danubi i cap al s.IV es cristanitzaren, el que mostra una evolució en torn el s. IV. Varen introduir-se en l'arrianisme que deia que Jesús és fill de déu, però no déu, perquè és terrenal. Posava en dubte la divinitat de Jesús. Per tant tenim ja uns Visigots evolucionats i cristianitzats en l'heretgia, que no es convertiran al catolicisme fins un segle més tard que els Carolingis. Al llarg de l’evolució hi va haver una gran quantitat de foedus. Un dels primers pactes va ser el 372, des de llavors la seva història és molt ben coneguda. En mig del pacte, arriben en context els huns que fa que els Visigots superin el limes. A partir de llavors, es veuen obligats a passar el limes i la frontera. Es permet que superin el Danubi, i comencen a actuar com a federats a vegades amb pactes i a vegades sense pactes. És el dret a poder-se quedar. Mai aquests pactes tenien el dret a posseir terres, però si a canvi d'aliments...Un dels dirigents Visigots del moment, va enfrontar-se a l'emperador Valente a la batalla d’Adrianapolis. Roma perdè en front els Visigots i part dels Ostrogods. El successor Teodosi, firmarà un foedus el 382 per que s’instal·lessin als Balcans, com a tropes federades al servei de roma. A partir d'aquí, continuen la seva evolució abandonen els Balcans fins arribar a la península Itàlica.
Comencen a haver a l'imperi, partidaris a parlar amb els pobles germànics. Aquests intenten foedus amb els Visigots. Al final, en el context de inestabilitat, s’imposen els antigermànics i es genera molta tensió ja que en aquell moment els Visigots es sentien forts. Tenien un monarca, Alaric, que es veu amb força de lluitar contra els
als sueus, controlar càntabres i vascons i defugir als Bizantins. Aquest és una mica el panorama que tenim.
La base on es construeixen els regnes germànics, estan a la crisi del s.III i amb el component important de la idea de la fallida de l'imperi i la unitat del Mediterrani. Per tant s'han d'assentar noves bases que ens deixen el baix imperi.
L'església també jugaria un paper important. És una de les protagonistes. Es crearan les bases i la doctrina. Els diversos territoris és el que ens uneix i començaran a prendre forma que són les bases del cristianisme. Des del 409, diverses onades de pobles germànics s'intensifiquen a la frontera. Es fonamenten cessions i l'establiment d'un poder polític sota les bases romanes. Destacar el pes de la població autòctona hispano romana en front els que entraren. Els Visigots ajustaven les costums romanes que entren en un territori on són minoria i es donà naixement a un estat fusionat, que serà diferent depenent del territori. No es dóna pas al naixement d'un estat purament germànic, sinó que la fusió seria més diversa. Els Visigots varen ser acollits perquè venien amb uns pactes actuaven en nom dels romans. Seran unes societats que hauran anat evolucionant a nivell social i econòmic i que es seguiran continuant nuclis romans importants, com Barcino, Tarraco, Cartagena, Merida... tot i que la importància de les ciutats s'anirà perdent.
1.2.4 Característiques econòmiques i socials: Estem parlant d'una economia mínima. Si la llista que ens deixa l'època baix romana era de gran crisi, encara hem anat a menys. Al principi es van mantenir alguns aspactes de l’economia monetària, però acabaria derivant cap a l’intercanvi. Si no hi ha mercat no hi ha moneda ni circulació. Hi ha una parada molt important doncs, perquè és una societat de tipus més rural.
Com construïm l'economia del moment? Hi ha molt poques fonts i és molt difícil de reconstruir. Es va produint un procés de ruralització general. (Hi ha excepcions com Toledo, i es consolida la importància de les ciutats destacades, però són molt locals). Hi ha una mínima manufactura per alimentar la cort. Segueixen havent-hi petits tallers de manufactura tot i que molt petits i limitats. Seguirà existint la moneda, tot i que no servirà pel comerç sinó que servia als rics per comprar productes de luxe.
És molt important entendre que una economia proporciona un tipus de paisatge a una societat. Un tipus d'economia que generi uns productes, generarà un tipus de paisatge. Aquí ens trobem el paisatge romà o Mediterrani, que res té que veure amb les costums dels germans del nord. El que està clar és que el paisatge i la base de la producció visigodes serà l'agricultura.
Hi ha una continuació del baix imperi, hi ha una economia de base rural. La base de la producció és l'agricultura. Partim de la premissa que a tot Europa ens trobarem dos tipus de paisatge. Un paisatge de tipus romà i un altre de tipus germànic. El romà es troba en vies de canvi i el germànic en vies de perfeccionament. Un paisatge romà condicionat per les estructures de la propietat, les tècniques de cultiu i els hàbits alimenticis. És una producció mediterrània, amb una rotació biennal de cultiu. No se sap treure rendiment a les terres, van a tenir dos conceptes; terres fermes 'saltus', i les terres de cultiu, anomenades 'ager'. Les terres fermes s'abandonen, terres que es deixen completament al marge. L'organització de com s'organitza el poblament ens donarà grans informacions. La base de l'alimentació d'aquest model, és el Mediterrani, amb cereals modificables, vi, faves, pèsols, oli... per tant el símbol del pa i el vi, dos elements que el cristianisme proposarà com a símbol, eren els dos pilars fonamentals de l'alimentació.
Pel que fa al paisatge de tipus germànic, les zones que no haurien estat sota el control de Roma com la Bretanya, la base era la ramaderia i la caça. És un paisatge molt condicio- nat per la climatologia, les tècniques emprades i la mà d’obra. Quan el terra s’esgotava s’abandonava completament i s’agafava de nous.
1.2.5 Les estructures de propietat: Hi havia dos tipus de propietats: La reserva senyorial i la tinença del pagès. La primera era propietat del senyor i estava treballada pels esclaus, mentre que la segona formava part dels colons lliures. Hi ha una base amb grans sistemes de producció, grans latifundis, amb una reserva i una tinença. Una reserva cultivada pel senyor i els esclaus, i una tinença dominada per colons i els esclaus semilliures, o esclaus pecunia, amb capacitat de posseir, però amb una situació jurídica d'esclau.. Poc a poc, els esclaus de la reserva aniran passant a les tinences. D’aquesta manera, l’esclau sortia més barat al senyor, que no havia de pagar-lo sinó que en treia un rèdit del treball a les tinences. Aparèixen les corvees, que eren treballs forçats i no remunerats pels senyors.
Pierre bonasí defensa que el sistema econòmic és un sistema esclavista, mentre que altres autors diuen que el món esclavista comença a desaparèixer, que seguien havent-hi esclaus, però que no era la base de la producció. El vell ordre o el model esclavista, va evolucionant cap al nou ordre feudal. És un període de transició i de grans i importants canvis. És una reestructuració de noves formes.
El que sí que està clar, es que a la península hi ha grans propietats, grans latifundis. Segueix havent-hi esclavitud, tot i que s'ha tendit a exagerar aquesta qüestió. Uns colons lliures que van perdent la seva llibertat paulatinament. El codi de lleis Visigot, conegut com el Liber Iudiccorum, fa referència als colons com que tenen una certa llibertat mentre paguin; o bé cedint una part de la producció, o bé obrint zones de boscs per pastura sempre i quan paguin al senyor... Ja des del s.III s'havia imposat la Iugatio, o impost sobre les terres, era un pagament fixe conegut com el Iugo, que s'havia de pagar en espècies i la Captatio, que es pagava un Caput i que gravava les persones. Poc a poc van patint un procés de deteriorament.
1.2.6 La producció agrícola i ramadera: És una continuació d'època romana, amb cultius bàsicament de secà. Les terres que s'exploten estan destinades al cultiu de cereals, vid i olivada. És la triada bàsica Mediterrània. Mentre que a les zones més fredes, cereals, civada i sègol. És important altres productes com les lleguminoses, part esencial de l'alimentació dels monges. La vinya estava molt estesa per tots els llocs des de l'època baix imperial i inclús en zones poc aptes. S'ha de tenir en compte que el vi es convertiria en una beguda bàsica i essencial en totes les àrees. L'explotació de la olivada, per l'oli que seria un objecte de comerç vital per a la península.
Els rendiments per això eren mínims, molt baixos, perquè no hi havia per abonar, ni s'investigava per fer-ho. Hi havia un utillatge molt deficient, una agricultura extensiva, amb un límit. Un pagès condicionat amb les pròpies terres. No hi havia producció per poder comercialitzar amb ella. Hi ha un creixement a partir del s.XIII, però abans del creixement, de cada llavor de blat, s'aconseguien cinc com a top. Per tant, si s’havia de pagar i guardar per a la següent tirada, donava un rendiment mínim. Era un rendiment just per menjar. Parlem d'una agricultura de subsistència que revela un molt mal nivell de vida. En el moment que es donaven sequeres, plagues... la situació es tornava insostenible. Els brots de pesta, farien estralls en la població.
La base de Montanari, que és l'especialista europeu sobre l'alimentació medieval, ens diu que els productes que es cultivaven es donaven per possibilitats econòmiques i també per pautes culturals. En relació a la dieta, els romans es donaria més la triada mediterrania ja nomenada, i els germànics eren productes ramaders i derivats làctics.
manufactura urbana que es feien a les ciutats es destinaven exclusivament a generar productes de luxe per una classe dominant. Serà un símbol de prestigi. Productes de luxe que consumiran ells. Entre els sectors més actius hi ha que destacar dos. Les ferreries seran molt importants per a la creació de l'arada. Es coneix que hi havia una gran falta de matèria prima i d'explotació de mines. No es fabriquen utensilis de ferro per falta de matèria prima. També hi havia una falta de mà d'obra especialitzada en la ferreria. Els utensilis de ferro per poder treballar la terra. El segon seria la orfebreria, que podia ser popular o lligada al poder real i religiós. La popular eren agulles, sivelles... que no tenien major transcendència i que eren molt senzilles. Els tallers eren molt importants i tenien una gran tradició a la península. Sobretot els nous tallers creats en torn a Toledo i a la cort. Es generaran uns tallers de gran prestigi i importància. Tallers reals de joies, que tenien tradició i que es fixaran molt en els models bizantins. Hi ha testimonis d'un gran comerç exterior i d'un mínim comerç local o interior. Hem de partir de la premissa que el comerç va a menys des de l'època del baix imperi. Quins productes es comerciaran a través del mar; productes de luxe com joies, seda, vi, espècies, símbols de poder en definitiva per qui ho adquiria, que eren monarquia i aristocràcia, i sempre es pagaria en or, és a dir, en moneda, en diner. Hi havia un funcionari que s'encarregava de cobrar les transaccions. De les coses locals, s'exportava la sal, el agarum per a la salaó del peix, l'oli, i les pells. Hi hauran tallers molt importants a Còrdova. Per tant hi haurà ciutats concretes amb molta importància que tindran aquestes matèries primeres. El comerç a llarga distància, es feia mitjançant mercaders i no hi havia contacte venedor comprador. Pel que fa al comerç interior, les vies estaven destrossades i en mal estat, i es feu difícil el intercanvi de productes de primera necessitat pel territori. Tenim un comerç regional i nacional quasi inexistent. Un comerç per l’abastiment de les ciutats, amb un modest tràfic interregional d’articles com la sal, el peix i l’oli, i un comerç eventual de compensació per les zones que patien crisis de subsistència. S'utilitzaren els recursos fluvials dels rius. Se suposa que els rius Ebre, Tajo, Duero, amb un cabal adequat, eren bones vies comercials. Era una societat rural d'intercanvi amb molts pocs intermediaris. 1.2.8 La moneda a l’edat mitjana: Pel que fa a la moneda, hi ha diverses hipòtesis i diversos treballs. En aquest context trobarem un retrocés de la circulació de la moneda. Un retrocés constant i continu. Una moneda molt escassa amb un paper cada vegada més secundari, sense cap protagonisme en l'economia real. Tot i això existia la moneda i s’encunyava. S’ha de tenir en compte que una de les característiques durant tota la edat medieval fou que el patró per mesurar la moneda era el solidus. Era el patró, el pes. En època Visigoda s'acunyaven tremisos, i premisos.
Classe especial dimecres (total apunts ignasi) 27/02/
No hi havia mines en aquesta època o almenys no s’explotava cap. L’església i la noblesa varen protagonitzar un acaparament de les monedes. Les guardaven i no circulaven. La moneda, per tant, deixa de circular i només s’utilitza per comprar objectes de luxe. La moneda per tant tenia un gran prestigi social i no tenia una utilitat econòmica sinó purament social.
1.2 EN RESUM:
- Hi havia una economia dèbil i fragmentada (continuació del Baix Imperi).
- Hi ha un progrés de la gran propietat (extensió del latifundisme)
- Producció per sobreviure (economia de subsistència sense producció d’excedents).
- El comerç exterior funciona només durant l’època Bizantina.
- Hi ha un desinterès de les grans fortunes en les inversions.
- Comerç interior d’autoabastiment, intercanvi com a substitució de la moneda.
1.3 Períodes de l’època Visigoda:
- Del 490 al 554: Tendència a abandonar les ciutats i instal·lar-se al camp. Progressiva ruralització de la societat amb la conseqüent caiguda del comerç.
- Del 554 al 628: Presència bizantina a la península. S’estimula el comerç i la sortida de l’or. Hi ha la conversió al Cristianisme.
- 628-680: Debilitament econòmic i lleu recuperació cap al final del període gràcies a les confiscacions a la noblesa.
- A partir del 680: La pesta, les plagues, les collites dolentes sobre una població debilitada. Enrten els musulmans sense problemes el 711.
1.4 La societat Visigoda:
Era una societat hispano-romana, que canviarà cap a una societat hispano-Visigoda. Tenien unes subscripcions administratives i la organització territorial eren iguals a les del baix-imperi. Les administracions eren les mateixes. La cultura romana, es seguia estenent amb molta importància sobretot en els cercles urbans. Hi ha un trencament major respecte el món rural. Les ciutats són els centres de romanitat. Les ciutats per això entren en una decadència molt accentuada al s.V i sobretot VI, ciutats com Barcelona, Cartago, Mèrida, passen a ser ciutats militars o de caràcter religiós. El camp tornarà els grans latifundis amb un protagonisme essencial en el món visigot. És un món molt divers, hi ha diferències a la societat a nivell ètnic, jurídic, econòmic i religiós. És una societat per tant molt complexa.
- Criteri Jurídic: La historiografia fa servir tres conceptes per parlar de la societat visigoda. Lliures, Semilliures i esclaus. Inclús en una divisió més senzilla i bipolar seguint un criteri econòmic: rics i pobres o aristocràcia i pagesia.
- Criteri ètnic : La diversitat era enorme. Hi havia una colònia molt gran de bretons. Hi ha diversos moviments en aquests moviments colonials d'Europa que es situaran al nord-est de la zona gallega, entre el riu Ferrol i el riu Eo, a arrel de les invasions anglosaxones del s.V a Bretanya. Les tensions del nord d'Àfrica, per la instal·lació del regne vàndal, provoca la emigració d'africans cap a la zona de la Baetica. Els Orientals, eren els comerciants i mercaders que des de Bizanzi s'haurien instal·lat. La majoria eren però Hispano-romans, el gran bloc de la societat, diversos entre sí, per la diferent romanització entre el nord i el sud, i la major romanització de la Mediterrània. Dintre aquests indígenes, s'han de tenir en compte la zona del pirineu i les de més altres zones del nord, que tenien una organització de caràcter social completament diferent a la que ja hi havia al món romà, amb unes estructures tribals molt accentuades, sense quasi bé jerarquia social, amb una agricultura molt incipient i molt rudimentària. Eren les anomenades vascongades, la gascuña. Els cantabres varen començar a parlar el llatí, signe de que havien avançat, els vascons no. L'organització però es seguia mantenint per mitjà dels castros, que són les cabanes
3- Unió política: (Excepte el nord): Hi ha la incorporació el 585 del regne sueu durant el regnay de Leovigild. Més tard, en temps de Suintila (624), s’expulsen els bizantins.
Es tendeix cap a una unificació total, cultural, jurídica, territorial, política religiosa... però mai es va aconseguir imposar al nord de la península.
11/O3/2O
1.4.2 Societat:
Tenim una societat amb una base del baix imperi que s'anirà adscrivint cada cop més a la terra. És va tornant cada cop més jerarquitzada i molt dependent els uns dels altres. Cada grup social tindrà una funció a la que estarà lligada de per vida i els seus fills ho heretarien. Els gremis, els oficis, els pagesos. Qualsevol classe social es trobaria lligat al status al que hauria nascut.
A nivell social es podria distingir dos grups, rics o honestiores (la classe dominant) i entre pobres o humiliores (la classe dominada).
Els trets socieconòmics són l'adscripció a la terra i els vincles de dependència que desembocaran a vincles de caràcter personal al senyor. Per tant uns Humiliores completament dependents. Aquests és el germen per molts del feudalisme que naixerà amb les relacions de colonat i patrocini.
És un procés de reestructuració i recomposició cap a una situació econòmica molt pobre completament trencada amb el món musulmà el 711. S'està dirigint cap a un món feudal molt dèbil.
Tenim una jerarquia social en aquesta etapa del V molt diversa i complexa. Hi ha molta documentació que parla de serfs en comptes d'esclaus. Han canviat la seva condició. La societat visigoda parteix de dos pilars, adscripció i patronat. Des del punt de vista jurídic, els grup dels humiliores es dividiria en tres; Esclaus sense llibertat jurídica, lliberts que són semilliures i els colons que són els homes lliures. Tots tres tenen com a denominador comú, la relació amb algo, o bé amb un propietari o bé amb una terra. Per tant una relació, un vincle.
Hi havia dos tipus de contracte; El colonat i el patrocini****. El colonat són aquells pagesos lliures que treballen a la terra d'un altre, lliures jurídicament, però adscrits a la sort de la terra. Aquesta adscripció és hereditària. La seva situació s'aniria deteriorant amb el temps i cada vegada estaran més limitats al que disposa el senyor. El patrocini es un pacte entre dos que porta la protecció del senyor. És un pacte bilateral entre dos homes lliures, que manté la dependència econòmica que hi ha en el colonat, sumat a una dependència personal.
El fonament de la societat és purament econòmic. El concepte d'esclau clàssic es dividirà, deixa de ser el que era per diversificar-se. Hi ha els Idonis que eren els domèstics, molt ben considerats ja que tenen algun ofici o habilitat. Els rústics eren els rurals o rústics, són esclaus agrícoles i la seva sort estava lligada a la sort de la terra. Després també hi havia els fiscals, que es dedicarien a l'administració, pertanyien al fisc, no tenien llibertat, però es trobaven en una situació privilegiada (es coneix que alguns van tenir fins i tot propietats). Finalment també s'ha de tenir en compte que hi havia molts a l'església, una església amb cada vegada més propietats i terres.
Els lliberts , eren els esclaus alliberats. El senyor li ofereix una semillibertat a l’esclau. El concepte jurídic és diferent. És un obsequi que li fa el senyor a l’esclau. Segueixen pertanyent a la sort del senyor i a la sort de la terra. Hi haurien molt lliberts a l'església.
Pel que fa al grup dels Honestiore, hi havia els senyors i l'alta noblesa que decidirien els monarques, és l’anomenada noblesa palatina. Després hi hauria la noblesa que els reis posarien per administrar un territori, la noblesa de l’administració central i territorial, amb càrrecs militars, com els duces provicncials, els comites civitatis, els gardings ... Al final del món Visigot comencen a aparèixer una separació dins la nobles, dividida entre càrrecs elevats com els primi i els càrrecs secundaris com els mediocrae. I finalment tenim l'aristocràcia que mantindran els grans latifundis i el prestigi provinent del baix imperi.
Tots els nobles estan adscrits al rei per un document de fidelitat. S'està introduint a la societat la llavor del món feudal.
18/03/
1.4.3 L’estat:
- L'època de les grans estirps. La forma més primitiva de successió dels gods era el de nombrar un rei dins un clan determinat. Els Ostrogots vénen de la família dels Amals i els Visigots de la família dels Balts.
- Període del regne de Tolosa. Es genera una diferenciació molt gran entre els qui tenen terres i els qui no tenen terres. Els reis tindran grans terres i una força molt important a l'hora de comprar favors. Per tant el poder polític es fixa perquè hi ha riquesa. Comprant favors a caps militars... generarà una aristocràcia que dependrà del monarca. Per tant una aristocràcia que es va enriquint paral·lelament amb la monarquia, amb un gran control de terres. Els francs, però varen traslladar els visigots a la península, i aquests perderen el que els donava el poder; Les terres.
- Regne de Toledo. Hi ha una pèrdua del poder real perquè hi ha una pèrdua de terres. Es considera que no hi ha una regla fixa per a la successió al tro. Es recolzaran, els reis, en les seves clienteles, la noblesa. Cada propi rei tindria les seves clienteles i recolzaments. S'hauran de recolzar en aquest context de crisi. Sempre hi haurà una inestabilitat en el poder. Els primers monarques que intentaren solucionar el problema, varen aplicar les primeres associacions al tro. Leovigild va intentar associar al tro al seu fill Recared. El període de Leovigild va ser molt convuls. Però realment els problemes i la crisi més gran que es pot viure és l'etapa de la deposició de Suitila el 631, que va ser deposat per un compte que pujaria al poder, Siserand. Aquest, convocà el quart concili de Toledo el 633. Aquest concili regularia l'accés al tro. Els períodes en el que els monarques són dèbils serien escollits per la noblesa i l'església, i en el moment en que hi hagi un monarca fort, aquest podrà nombrar hereu al seu fill o germà. Del consell, surt la legislació per escollir el rei entre noblesa i església. Per tant, d'alguna manera s'introdueix la via electiva dins el tronatge de l'església. L'elecció del monarca sempre ha de ser pel procés electiu. Hi ha però dues contradiccions molt clares. El concepte de que es va teixint una xarxa de relacions i dependència entre totes les capes de la societat, i el context de societat lligada totalment pels vincles de dependència no és compatible amb una monarquia electiva. La segona contradicció és el tema de les confiscacions per comprar favors als nobles. El fonament seguirà sent el mateix. Disposar de terres per assegurar-se el poder. El patrimoni sempre estarà allà. El més important de tot és l'aparició de la unció regia , que dóna forma a la reialesa. L'església per tant aporta el seu punt. La unció religiosa passa a ser importantíssima. Ungint amb olis sagrats s'expressa que el rei escollit és una persona escollida per déu. Si et fiques amb el monarca t'estàs ficant amb déu. Paral·lelament d'aquest
s'ha de tornar a fer el pacte de fidelitat del pagès amb el bisbe nou que és posat. Per tant el que es dóna en el món laic, també es dóna en el món eclesiàstic. Els béns de l'església seran sempre administrats per l'església.
A més tenim un món en el que la base eclesiàstica es troba també en els monestirs i en les esglésies pròpies. Molts senyors latifundistes faran la seva pròpia església pel seu territori. Hi ha alguna menció en el que els mateixos pagesos fan de monges a les esglésies privades, s'estan creant mals monjos. Es comença a legislar que els bisbes siguin els encargats de que els abads i els monjos hagi de dedicar-se completament a l'oració...
Els concilis. Coneixem 1vuit concilis dels quals dos són anteriors a la conversió i alguns dells són provincials. Eren un punt d'interessos entre l'església i l'estat, jo et permeto que tu legislis si tu em permets a mi també ser protagonista i realitzar lleis. Comencen a agafar un caràcter polític i religiòs.
El monacato. Les priemeres manifestacions de la vida monàstica comencen a principis del s.III a Orient. És gent amb necessitat de viure una vida complentativa. Que s'aillaven per la oració. Tenien les pròpies regles d'alimentació i d'actuació. Les primeres manifestacions de monacatos a la península les tenim des del 3vO en el que es parla en el concili de Saragossa que s'han de controlar aquestes noves organitzacions. Abans de l'entrada dels pobles germans a la península i en general ja hi havia vida monàstica. Sobretot a partir del s. VI ja hi ha moltes referències de monaquisme a nivell peninsular. Persones que decideixen recluir-se en la oració i després són seguits per més gent formant així una comunitat monàstica. Molts d'aquests monges primers, passaran a ser bisbes de grans ciutats, són molts els casos. L'anacoreta més conegut; San Millan de la Cogolla. L'exemple de l'abad Donato.
En tot aquest context hem de parlar de San Isidor de Sevilla, que tingué un protagonisme clau per poder regular i dictar una mínima normativa i una mínima doctrina. Funda la regla Monachorum. Regulava tots els aspectes de la visa monàstica. San Isidor elabora la seva vròpia que tindria un gran auge en el monacat de la península. Ell indica de que tot i que els monestirs tenen la seva independència, i la seva pròpia regla, el bisbe ha de velar perquè aquests segueixin camins de rectitud. Una regla molt extensa que regula l'activitat dels monges des del punt de vista rural, alimentació... tot tipus d'aspectes relacionats amb la vida monàstica.
La influència dels monestirs serà molt important i anirà in crescendo. El mateix bisbe de Toledo estaria vinculat a un monestir de les afores de Toledo.
La regla communis de San Fructuos. Buscar. Posar en relació a diferents comunitats monàstiques, a diferents abads i constituir una congregació.
REFLEXIONS FINALS:
S'ha de tenir en compte que ens trobem en un món de transició amb una economia trencada i en decadència. Una economia tancada sense circulació monetària ni mercat exterior ni interior. És una societat que s'articula en les relacions de dependència entre els uns i els altres. La llibertat la tenen els de dal, els rics. És una etapa amb molt poques informacions. El poder real no té control sobre tot el territori, sinó que aquest està limitat per zones. Gran complexitat per poder entendre-ho tot. La situació és molt heterogènia i molt radial. És una situació sotmesa al poder dels poderosos laics i religiosos. Anem cap a una societat que s'està feudalitzant. Amb unes bases de gent molt pobre i amb una economia parada. Una monarquia inestable.
Els escenàris que tenim en època Visigoda. A nivell social ho podem dividir en cinc grups. D'un paisatge molt complex, molt heterogèni i divers, i un paisatge que patirà importants canvis. Parlem de: [1] El final de les villes romanes i altres assentaments menors. Hispania tardo-romana. Es coneixen més de mig millar de viles romanes al voltant del s.V. Moltes d'elles abandonades, o altres que canvien de funció i passen a ser petites explotacions agrícoles. Procés de reestructuració. [2] Ocupació dels emplaçaments elevats. És una època de gran inestabilitat i apareixen centres en altura que venen a ser zones per protecció. Petits assentaments amb la funció de viure des del punt de vista rural i de protegir-se de fora. En algunes zones són centres de poder local intermig per part de la administració d'un municivi i d'altres que no han de rendir comptes a cap administa [3] Comunitats petites i pastorils que ocupen esvais marginals i àrees, coves, valls... [q] Les aldees. Són poblaments molt importants, que són cabanes, granges.. Totes segueixen unes mateixes pautes, extensives, àmplies i extensees, amb zones de pastura i un riu prop. Són obertes i amb un patró disvers i laxe en el territori. [5] La única ciutat de planta nova coneguda que és recòpolis. c
dcamporo8.alumnes
