¡Descarga Apunts neoclassicisme y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
TEMA 16. NEOCLASSICISME
Context històric i cultural ● A finals del segle XVIII passen dos esdeveniments molt importants que canvien la societat i inicien els canvis socials i polítics del segle XIX. ● Revolució Francesa (1789) → provoca el triomf de la burgesia i del liberalisme, i significa la fi de l’Antic Règim i de les monarquies tradicionals. ● Revolució Industrial → apareix el proletariat i transforma les estructures econòmiques i productives. ● Aquests canvis comencen a França, però s’estenen per Europa. Es produeixen onades revolucionàries a les dècades de 1820 i 1830, i la gran revolució de 1848 (Primavera dels pobles), amb moviments obrers i liberals i el despertar de les nacions. ● Els ideals de la Revolució i les revoltes volen acabar amb les monarquies absolutistes. Al mateix temps, apareix en molts llocs una consciència nacional (la gent se sent part del seu territori). Això provoca: ○ la creació de nous estats (com Grècia, 1830) ○ la independència de colònies respecte a les metròpolis, sobretot a Amèrica dels països europeus ● Les noves fonts d’energia i la millora dels transports provoquen un gran desenvolupament de les ciutats i un creixement demogràfic. Això consolida la burgesia i fa que les ciutats s’expandeixin més enllà de les muralles medievals i renaixentistes. ● La població augmenta (transició demogràfica) perquè baixa la mortalitat, hi ha més aliments, milloren la higiene i la medicina, i la natalitat es manté. Aquest creixement fa que els centres urbans es transformin i es modifiquin. ● La societat industrial fa aparèixer noves idees polítiques, com el socialisme, l’anarquisme… ● Entre 1750 i 1800 s’esgoten el Barroc i el Rococó, i els artistes tornen a l’antiguitat grecorromana i a les fonts clàssiques → apareix el Neoclassicisme, que també utilitzen els primers revolucionaris. Aquest estil es veu impulsat per: ○ les troballes de Pompeia i Herculà (pel volcà Vesubi) ○ la publicació d’obres importants sobre el món clàssic, com la de Winckelmann (Història de l’art de l’antiguitat) ● Es comença a estudiar la Història de l’Art com una ciència social, i el món acadèmic s’hi interessa. Això provoca la creació de grans col·leccions, museus i galeries d’art. ● A finals del segle XVIII i inicis del XIX apareix un interès pel gòtic, el paisatge i l’ésser humà com a individu (origen, preocupacions, sentiments, possibilitats…) → neix el Romanticisme. A partir de 1830, es converteix en l’estil dels revolucionaris i també serveix per expressar els ideals nacionalistes. El Romanticisme s’estén a totes les arts: ○ literatura: Bécquer, Byron, Hugo, Goethe, Espronceda, Verdaguer ○ música: Beethoven, Liszt, Chopin, Schumann ○ pintura: Goya, Delacroix, Caspar David Friedrich, Géricault
Evolució artística
● Els principals centres artístics són Roma (el més important en el Neoclassicisme) i París (el més important en el Romanticisme). ● Anglaterra i Alemanya també són importants perquè desenvolupen un romanticisme propi i singular. ● El Neoclassicisme es desenvolupa al mateix temps que la Il·lustració i conviu amb el final del Rococó. A Anglaterra, com que el Rococó no té tant èxit, el Neoclassicisme apareix ja des de principis del segle XVIII. ● El Romanticisme s’utilitza sobretot en pintura i serveix per oposar-se al Neoclassicisme. ● Els límits entre els dos estils no són clars i es barregen, però en general el Romanticisme (segle XIX) es contraposa al Neoclassicisme.
Neoclassicisme: característiques generals ● S’utilitza per designar una etapa breu que imita els models de Grècia i Roma, amb un art intel·lectual, academicista i impersonal. ● L’interès pel món grecoromà (valors, política i filosofia) s’estén a partir de la segona meitat del segle XVIII. ● És una reacció contra els excessos del Barroc i el Rococó, i busca sotmetre l’art al predomini de la raó. Per això es busca equilibri i harmonia, seguint els models clàssics, sobretot els grecs (més importants que els romans). ● No és només una còpia del món clàssic, sinó una revisió i adaptació al segle XIX. ● L’art té una funció moral: segons Diderot, ha de fer atractiva la virtut i fer ridícul i odiós el vici. ● Els artistes han de seguir les normes fixades per les acadèmies → academicisme, molt important en el Neoclassicisme i relacionat amb l’esperit racionalista de la Il·lustració. ● L’estil triomfa sobretot a la França napoleònica i als Estats Units.
Arquitectura: retorn als models clàssics ● Rebutja la decoració excessiva del Barroc i el Rococó, buscant formes més simples inspirades en Grècia, Roma, Etrúria i Egipte. ● Es prefereixen les columnes en lloc de pilars, i els murs plans o amb decoració molt senzilla. ● Predomina l’arquitectura civil (biblioteques, mercats, museus, pòrtics, places…), mentre que l’arquitectura religiosa va perdent importància. ● Té molta importància l’aportació de Napoleó en la difusió d’aquest estil. ● Exemple de classicisme oficial: església de La Madeleine de Pierre Vignon (París). ● També es construeixen columnes commemoratives i arcs de triomf, inspirats en els models romans. ● A Alemanya destaca Leo von Klenze, amb edificis com els Propileus i la Gliptoteca de Munic. ● Als Estats Units també es desenvolupa molt el Neoclassicisme, amb exemples com el Capitoli de Washington, un edifici de grans dimensions amb una gran cúpula que combina idees del Renaixement i del Barroc. ● A Espanya es segueix una arquitectura classicista, amb obres com el Museo del Prado i el Jardín Botánico, tots dos a Madrid.
La idealització de l’escultura neoclàssica
importants: La càrrega dels mamelucs (El 2 de maig) i Els afusellaments de la Moncloa (El 3 de maig). ● En la seva última etapa, Goya fa aportacions molt importants i anticipa estils futurs. ● Anticipa l’expressionisme en les pintures negres, pintades a la Quinta del Sordo (casa on vivia), on mostra el món repressiu del Sant Ofici i també temes psicològics molt durs i cruents. ● Anticipa l’impressionisme amb el quadre La lletera de Bordeus. ● També introdueix una nova tècnica: la litografia, que consisteix en la impressió a partir d’un dibuix fet en pedra o planxa de metall.
Romanticisme: característiques generals ● El Romanticisme és un moviment cultural i artístic que apareix a Europa a inicis del segle XIX, i també és una manera de viure que afecta l’art, la literatura i la música. ● Està relacionat amb pensadors del segle XVIII i al moviment nacionalista, que es desenvolupa sobretot al segle XIX (especialment a Alemanya). ● En l’art, s’oposa al càlcul, l’ordre i l’harmonia de les normes rígides del Neoclassicisme, i proposa una visió basada en l’exaltació vitalista i la necessitat d’explorar nous camps, com: exotisme oriental, guerres, anàlisi psicològica, nacionalisme i religió, costums populars, passions amoroses, viatges i aventures, suïcidi, bogeria, tempestes i paisatges exòtics. ● El Romanticisme és sobretot un moviment pictòric amb 5 idees clau: ○ Exaltació de l’individu i les tradicions. ○ Defensa de la llibertat (individual i nacional), relacionada amb les revolucions burgeses. ○ Historicisme → es busca el passat per trobar les arrels nacionals, sobretot a l’Edat Mitjana (gust pel romànic i sobretot el gòtic). ○ Sensibilitat per la natura, vista des d’un punt de vista emocional i religiós. ○ Interès per l’exòtic, l’imaginari i l’irracional, sobretot per la cultura oriental.
La pintura romàntica ● Té molta varietat d’estils, perquè es basa en l’individualisme, el nacionalisme i la llibertat creativa, i va en contra de les normes rígides de l’academicisme. ● Tot i això, hi ha dues tendències principals: ○ Composició barroca → la més comuna, amb predomini del color ○ Tendència classicista → dona més importància al dibuix ● També hi ha grups d’artistes amb característiques pròpies: ○ Natzarens (Alemanya) ○ Prerafaelites (Anglaterra) ● Hi ha una gran varietat de temes. ● Destaca el gènere històric, amb escenes del passat de la nació o també contemporanis a l’artista. ● També és molt important el paisatge, amb protagonisme de la natura, les ruïnes medievals i els escenaris exòtics i orientals. ● La temàtica religiosa també hi és, però és menys important.
La contraposició romàntica i classicista a França ● Entre 1820 i 1840 a França es desenvolupa una pintura amb predomini del color i el dinamisme, per sobre del dibuix i la forma, de tendència barroca.
● Els principals artistes són Delacroix i Géricault, que: ○ Alliberen les formes ○ Reforcen els efectes lumínics i atmosfèrics ○ Fan personatges amb gestos dramàtics ○ Creen moviment i composicions complexes (diagonals, escorços, gestos violents) ○ utilitzen una pinzellada solta i pastosa ● Paral·lelament hi ha una tendència classicista amb Jean Ingres, amb: predomini del dibuix i la forma i gust per l’exotisme i l’orientalisme.
El romanticisme alemany ● Sorgeix un grup anomenat “natzarens”, una fraternitat artística i religiosa (esteticoreligiosa). Practiquen un art espiritualista cristià i viuen en comunitat, amb l’objectiu de regenerar-se artísticament tornant a l’estil dels primitius artistes del quattrocento. ● Artistes destacats: Friedrich Overbeck i Peter von Cornelius. ● També destaca Caspar David Friedrich, dins del Romanticisme, amb: exaltació de l’individu, interès per les arrels nacionals i el passat, i el paisatge.
La diversitat anglesa ● A Anglaterra no triomfa el classicisme, i apareixen anticipacions del Romanticisme. ● Al principi apareix un interès pel món clàssic amb Heinrich Füssli, que: ○ utilitza al·legories amb figures d’animals ○ crea un ambient oníric i fantàstic ○ anticipa el surrealisme ● També destaca William Blake, amb obres visionàries i fantàstiques de temes religiosos, literaris i mitològics ● La pintura romàntica anglesa innova perquè dona importància al contacte directe amb la natura (surten a la natura i pinten el que veuen directament), ja que abans els paisatges es feien reconstruïts al taller (de memòria o imaginant-los al taller. No anaven al lloc real) ● Sorgeix el paisatgisme anglès, amb artistes com William Turner i John Constable. Destaquen per representar la llum, el color i l’atmosfera del moment. Per això, són considerats precursors dels impressionistes. ● A mitjan segle XIX apareix el prerafaelisme, un nou moviment artístic. Aquests artistes s’inspiren en l’art del Renaixement abans de Rafael i donen molta importància al dibuix. ● Tracten temes literaris, quotidians i medievals, amb la idea d’apropar la bellesa a persones bones i nobles. ● Artistes destacats: Dante Gabriel Rossetti, John Everett Millais, Edward Burne-Jones i William H. Hunt.
Tema 17. DEL REALISME AL MODERNISME
Context històric i cultural ● A la segona meitat del segle XIX hi ha molts esdeveniments polítics i socials importants: unificacions d’Itàlia i Alemanya, caiguda del Segon Reich (imperi
○ Parcs per al lleure dels aristòcrates i classes populars. ● Les ciutats creixen i es traspassen les muralles, que sovint s’enderroquen. ● Exemple destacat: el pla Cerdà de Barcelona (1860), d’Ildefons Cerdà, que crea l’Eixample. Aquest pla integra i adapta les noves idees urbanístiques amb la ciutat medieval i renaixentista, envoltant-la i connectant-la millor amb el seu entorn. Aportacions de Cerdà: ○ dona importància a les zones verdes (1 arbre cada 8 metres i 1 parc cada 1500 m) ○ millora la mobilitat, amb carrers més amples del normal (pensats per al futur) ○ crea la mansana (illa): blocs amb xamfrans de 45º (cantonades tallades), amb construcció només en 2 costats i els altres 2 com a zona verda ● Altres actuacions urbanístiques importants són: ○ la Ciudad Lineal d’Arturo Soria a Madrid ○ el Ring de Viena, que es crea gràcies a la desaparició de les muralles ● El Ring és un anell que envolta la ciutat i permet construir nous edificis públics com: el Parlament, l’ajuntament, el teatre, el museu de belles arts, el museu de ciències… ● També apareixen projectes urbanístics utòpics, creats per pensadors socialistes, amb la idea de millorar la vida dels obrers mitjançant la creació de colònies. ● Exemples: ○ New Lanark (Regne Unit) i New Harmony (Estats Units), factories/colònies fundades per Robert Owen ○ entre 1830 i 1860, Charles Fourier crea els falansteris, que són grans allotjaments per a moltes persones ○ els familisteris, que són conjunts d’edificis dins d’un parc per combinar vida rural i urbana ● El desenvolupament urbà fa necessaris edificis adaptats a les noves necessitats i perspectives, buscant una arquitectura adequada a la nova societat. Conviuen diferents estils (eclecticisme): ○ recuperació d’estils del passat → historicisme ○ revalorització de l’arquitectura popular → Arts & Crafts ○ exploració de nous materials → arquitectura del ferro ● Com a resultat, a finals del segle XIX apareixen dues tendències que responen a les necessitats estètiques i funcionals de la societat: ○ el Modernisme ○ l’Escola de Chicago
ARQUITECTURA HISTORICISTA → ECLECTICISME ● A la segona meitat del s. XIX, amb els moviments nacionalistes, es busca el passat per trobar les pròpies arrels, sobretot en fonts medievals. ● Aquest afany nacionalista fa que hi hagi diferents tendències artístiques al mateix temps → això és l’eclecticisme, precedent de l’arquitectura historicista. Es construeixen edificis amb estils històrics diferents segons la funció i el significat: ○ neogrec, neoromà, neobizantí, neoromànic, neogòtic, neorenaixentista, neobarroc… ● L’estil més important és el neogòtic, per la influència del Romanticisme i l’atracció pel món medieval. Exemples: el Parlament de Londres, el recinte emmurallat de Carcassonne…
LES NOVES POSSIBILITATS DEL FERRO
● El progrés de la nova societat genera nous problemes i necessitats: ○ Augment de la població → calen construccions ràpides i barates. ○ Nous mitjans de comunicació (ferrocarril) → cal construir estacions, ponts i grans obres públiques. ○ Noves indústries → necessiten instal·lacions de grans dimensions i amb noves característiques, fins aleshores desconegudes. ○ Progrés en cultura i educació → crear museus i biblioteques. ● El progrés i la riquesa produïda fan aparèixer les exposicions universals, amb instal·lacions efímeres, gran desenvolupament tècnic, molts avenços... ● Nous materials protagonistes: ferro colat (molt resistent, amb bigues per cobrir grans espais) i vidre. ● Al principi s’utilitzen per mostrar modernitat, però després sobretot en construccions industrials, sovint amb llenguatge tradicional. ● A mitjan segle XIX augmenten les tècniques i propostes amb ferro i vidre. Al darrer terç del segle: ○ les estructures metàl·liques es converteixen en l’element principal de suport ○ el vidre substitueix els murs ● També apareix el ciment, que serà molt important al segle XX.
L’ESCOLA DE CHICAGO: LA LLAVOR DEL FUNCIONALISME ● El 1871 hi ha un incendi a Chicago i hi ha la necessitat de reconstruir la ciutat. ● Com que hi ha poc espai i molta especulació del sòl, obliguen a construir edificis molt alts (gratacels), possibles gràcies a les estructures metàl·liques. ● Participen diversos arquitectes formen l’Escola de Chicago. ● El més important és Louis Sullivan, autor de: Auditorium Building i els Magatzems Carson. La seva arquitectura: ○ combina l’harmonia de la façana amb l’organització interna de les plantes ○ destaca les línies verticals per fer els edificis més alts
L’ESCULTURA ● Evoluciona juntament amb la pintura, però amb menys propostes formals i temàtiques. ● Es fa independent de l’arquitectura i més lliure, però alhora la gran escultura monumental deixa espai a la petita figura. ● Es produeix una mena de remake de la història de l’escultura perquè una part dels models clàssics continuen en el neobarroquisme romàntic. Aquesta evolució culmina amb Auguste Rodin, que busca noves formes d’expressió. ● En el Realisme → Daumier fa escultures amb esperit crític, vives i espontànies, i allunyades dels cànons acadèmics. En l’Impressionisme → Rodin fa una revisió de l’escultura: ○ treballa la rugositat de les superfícies ○ utilitza molta plans ○ dona importància al volum ○ estudia com la llum canvia la percepció de l’espectador sobre el material ● En el Realisme/Simbolisme → Miquel Blay, influït per Rodin, crea un estil propi i simbolista per expressar la innocència dels personatges i la fragilitat de la vida
● Els principals pintors realistes francesos són Gustave Courbet, Honoré Daumier i Jean-François Millet ● A Espanya, destaquen Ramon Martí Alsina i Carlos de Haes
LA CAPTACIÓ ATMOSFÈRICA DE L’IMPRESSIONISME ● Al darrer quart del segle XIX, es busca unir visió i llum → l’objectiu és representar la llum amb tocs de color solts, aïllats i independents. La societat és contrària a aquest estil: ○ els artistes volen exposar al Saló de París (art oficial) ○ però són rebutjats → Salon des Refusés (Saló dels Refusats) ● Els impressionistes estan units per amistat, no per un moviment organitzat. ● No existeix una escola impressionista com a tal, però es reuneixen en tertúlies i cafès parisencs per parlar d’art. ● Els tres pintors més impressionistes són: Claude Monet, Pierre-Auguste Renoir i Alfred Sisley ● Treballen a Argenteuil (poble prop de París), on experimenten amb les impressions lumíniques (com incideix la llum). ● Altres artistes entre impressionisme i altres tendències: Édouard Manet i Camille Pissarro ● El nom “Impressionisme” ve d’una obra de Monet (Impressió, sol ixent), i va ser utilitzat de manera despectiva per un crític quan es va exposar en un saló oficial. ● París es converteix en el centre del moviment i molts artistes hi van per estudiar i aprendre la nova tècnica pictòrica. ● Les principals aportacions tècniques són: a. Teoria dels colors: ■ colors primaris: groc, vermell i blau ■ colors complementaris: verd, violeta i ataronjat ■ els colors depenen dels que tenen al costat → es veuen colors compostos sense barrejar-los a la paleta b. Plasmació de la llum: ■ els colors canvien segons la llum (no són fixos) ■ els colors són tal com es veuen, sense importar la tonalitat real ■ es vol representar l’atmosfera (llum, temps i espai) ■ es vol captar l’instant fugaç, la impressió d’un moment concret c. Aparences successives → un mateix paisatge es representa moltes vegades, amb tonalitats diferents segons la incidència de la llum. d. Coloració de les ombres → s’abandona el clarobscur i les ombres fosques, i s’utilitzen colors complementaris (ex: llum groga i ombres violades). e. Pinzellada solta → pinzellades de colors purs que, vistes de lluny, es barregen a l’ull de l’espectador. f. Plein air → es pinta a l’aire lliure, directament davant del paisatge, no al taller. ● L’Impressionisme no crea una nova teoria artística, però sí una nova manera de pintar. ● La perspectiva ja no segueix les regles de la geometria, sinó que es basa en la dissociació cromàtica (tècnica que consisteix a no barrejar els colors a la paleta, sinó aplicar-los separats perquè es barregin visualment a l’ull de l’espectador), que defineix l’espai.
● Les formes i els volums no es defineixen amb el dibuix, sinó que es suggereixen amb les pinzellades (Abans, els pintors feien les formes amb línies i dibuix clar. En l’Impressionisme, les formes i el volum es creen amb pinzellades de color i l’ull de l’espectador és qui acaba de “veure” la forma)
POSTIMPRESSIONISME: UN PONT CAP A L’AVANTGUARDA ● És el període entre 1886 (última exposició impressionista) i els inicis del segle XX (cubisme) → etapa postimpressionista, amb nous artistes i formes d’expressió. ● La pinzellada solta impressionista evoluciona cap a un impressionisme científic: ○ ús de petits punts de colors primaris combinats amb complementaris ● Georges Seurat: ○ desenvolupa el divisionisme (base teòrica) → dividir els colors en petites parts de colors purs (sobretot primaris i complementaris). no barrejar-los a la paleta, sinó posar-los separats sobre el quadre i que l’ull de l’espectador sigui qui barreja aquests colors quan els mira de lluny ○ utilitza el puntillisme (tècnica) → punts petits de colors purs que l’ull barreja ● Paul Signac també segueix aquesta tendència. ● Alguns artistes (Edgar Degas, Paul Cézanne, Van Gogh, Toulouse-Lautrec i Gauguin) tot i venir de l’impressionisme, segueixen camins diferents i anticipen l’art del segle XX: ● Degas: ○ pinta ballarines (assaig o repòs) ○ busca espontaneïtat ○ utilitza perspectives variades, amb talls bruscos i plans originals ● Cézanne: ○ s’interessa per la forma i estructura de la realitat ○ avança cap a la geometria dels volums → base del cubisme ● Van Gogh → utilitza el color de manera simbòlica i expressiva per provocar efectes suggestius en l’espectador. ● Toulouse-Lautrec → destaca per: ○ enquadraments arriscats (influència de Degas) ○ ús de colors plans ● Gauguin → utilitza colors primaris amb matisos, que influiran en el fauvisme del segle XX.
EL MOVIMENT DEL SIMBOLISME ● Sorgeix a la dècada de 1880 i està relacionat amb la tradició romàntica. ● Prefereix representar temes bíblics i mitològics, amb elements que evoquen un món fantàstic i de somni. La dona és un tema recurrent: ○ pot ser angelical ○ o maligne ● Artistes destacats: ○ Henri Rousseau → inicia l’estil naïf (formes simples voluntàriament i colors brillants) ○ Gustav Klimt → combina erotisme i gran decoració ○ els nabins → segueixen Gauguin i utilitzen colors purs amb valor simbòlica i expressiu
