¡Descarga apunts penal y más Apuntes en PDF de Derecho Penal solo en Docsity!
Primera part: Principis bàsics del dret penal:
Tema 1:
La finalitat del dret penal és la protecció de béns jurídics. El que diferencia el dret penal de les altres institucions de control social és simplement la formalització del control, alliberant-lo, dintre del possible, de la espontaneïtat, de la sorpresa, del conjunturalisme i de la subjectivitat pròpia d’altres sistemes de control social. El control social-jurídic penal és un control normatiu, és a dir, s’exerceix a través d’un conjunt de normes creades prèviament a l’efecte.
El dret penal objectiu i el dret penal subjectiu:
Dret penal objectiu: El dret penal objectiu es un conjunt de normes que regula conductes greus i n’estableix sancions i/o mesures de seguretat.
Les sancions poden ser:
- Privació de llibertat: s’imposa una exclusió social.
- Sanció econòmica: s’imposa un import a pagar.
- Sancions privatives de drets ( inhabilitacions ): s’imposa la prohibició d’exercir certs drets.
Les mesures de seguretat poden ser:
- Educatives: la finalitat és educar a la persona.
- Terapèutiques: la finalitat és curar a la persona.
Les normes que regulen el dret penal les trobem al Codi Penal. Les infraccions penals només poden ser imposades per l’administració central, cap òrgan subestatal pot posar sancions penals.
Dret penal subjectiu: Es la capacitat legislativa i el poder punitiu de l’Estat ( ius puniendi) , és a dir, és la capacitat per elaborar dret penal, dut a terme pels òrgans competents (poder legislatiu), i l’aplicació pel poder judicial, mitjançant l’execució del govern.
El punt de partida del dret subjectiu és la potestat que els ciutadans hem atorgat al parlament mitjançant unes eleccions perquè elabori dret penal.
L’estat espanyol, com a estat social i democràtic de dret, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. El dret penal ha d’adaptar-se i posar-se en concordança amb el model d’estat social i democràtic de dret, i amb els valors superiors.
La legitimitat del dret penal o poder punitiu de l’estat prové del model fixat en la Constitució, i dels pactes internacionals. Juntament a aquesta legitimació extrínseca del dret penal, hi ha també una legitimació intrínseca del propi instrument jurídic punitiu, representat per una sèrie de principis específics que inspiren i limiten la seva actuació. Alguns d’aquests principis, com el de legalitat dels delictes i les penes, han arribat a recollir-se a nivell constitucional.
La conseqüència del dret penal subjectiu és el “ius puniendi”, que és la potestat per castigar. Aquesta capacitat de càstig no és il·limitada, està controlada pels principis de l’ordenament jurídic, tan els externs com els interns.
Límits al “ius puniendi”:
L’estat de dret té un dret penal que està limitat per dos tipus de condicionaments, l’intern i l’extern. L’intern és aquell que sorgeix del propi sistema de dret penal, mentre que l’extern és una imposició al dret penal. El condicionament intern són els principis informadors del dret penal, mentre que l’extern és el principi de legalitat.
Un estat de dret necessita uns límits a l’activitat repressora per tal de garantir el propi estat de dret. Aquests principis serveixen de límits per a l’estat i també de garanties pels ciutadans.
Principis informadors del dret penal: Son aquells principis originats dintre del mateix sistema penal. Son garantia pel ciutadà i límit per l’estat.
- Principi d’intervenció mínima: El dret penal només intervindrà en cas que les altres branques jurídiques no puguin solucionar el problema. Es deixa el dret penal en última instància ja que és el que comporta penes més violentes. Hi han dues formes de delictes que el dret penal tracta: - Delictes contra béns de caràcter col·lectiu: Atacs contra el medi- ambient, delictes urbanístics, delictes contra la salut públics. Aquests temes els regula el dret administratiu fins a cert punt, on ja intervé el dret penal. - Delictes contra béns jurídics fonamentals: Atacs o postes en perill de béns jurídics fonamentals com: la vida, la llibertat, l’autodesenvolupament, etcètera.
Per tal d’evitar els delictes hi han les anomenades polítiques socials ( polítiques educatives, de prevenció, de cultura, d’igualtat, terapèutiques o de salut ). Quan aquestes polítiques han fallat entra en acció l’ordenament jurídic.
Les conseqüències del principi d’intervenció mínima és:
- La subsidiarietat del dret penal, és a dir, la utilització en última instància.
Les diferents branques de l’ordenament jurídic són autònomes, tenen uns principis, uns conceptes i unes sancions, però estan interrelacionades entre si, de tal manera que un
- Principi de publicitat: Les normes han de ser publicades. Aquest fet serveix de garantia, ja que en els dies posteriors a l’aprovació i publicació de la llei es poden presentar queixes. A més del simple fet de donar a conèixer les normes.
Tema 2:
El principi de legalitat:
El principi de legalitat és una clara manifestació de l’estat de dret, és a dir, també es pot entendre com una condició necessària per a l’existència d’aquest estat de dret.
El principi de legalitat és un condicionament extern a la capacitat punitiva ( ius puniendi ) de l’estat. Aquest principi no posa límits per a beneficiar al ciutadà.
El principi de legalitat en la Constitució Española de 1978 i en el dret positiu:
El principi de legalitat és el principal límit imposat per les exigències de l’estat de dret a l’exercici de la potestat punitiva a més, inclou una sèrie de garanties per als ciutadans que genèricament poden reconduir-se a la impossibilitat de que l’estat intervingui penalment més allà del que la llei permet.
Es tracta d’un principi on la seva plena consolidació pertany al naixement del dret penal modern, si per tal entenem el propi estat liberal. És un principi plenament assumit per la comunitat internacional.
Per evitar que el principi de legalitat sigui una proclamació buida de contingut, la llei ha de reunir una sèrie de requisits que generalment es resumeixen en la necessitat de que sigui escrita, prèvia a la realització dels fets que es volen sancionar i estricta , això és, que estableixi clarament les característiques del fet punibles.
En el nostre ordenament jurídic, el sotmetiment a la llei es troba proclamada amb caràcter general en l’article 9 de la Constitució ( Els ciutadans i els poder públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic). A la vegada, l’article 117.1 de la Constitució estableix que la justícia s’administra per jutges i magistrats ( sotmesos únicament a l’imperi de la llei).
Aquest principi de legalitat es especialment estricte i exigible quan opera en matèria penal per això l’article 25.1 de la Constitució ho concreta en aquest àmbit establint que “ ningú pot ser condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de produir-se no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent d’aquell moment ”.
Garanties derivades del principi de legalitat:
Com es desprèn de l’exposició anterior, no es pot qualificar de delicte a les conductes que no es trobin definides com a tals per la llei, encara que siguin desvalorades socialment o considerades deshonestes o immorals ( garantia criminal) ; de la mateixa forma, a les conductes delictives no se’ls hi poden aplicar penes diferents de les que estan previstes en la llei ( garantia penal).
- Garantia criminal: La garantia criminal estableix que una persona només podrà ser castigada si la seva conducta està prevista en el codi penal, així doncs tots els fets que no estiguin inclosos en el codi penal no poden ser castigats, no de forma penal. Aquesta garantia té una sèrie de manifestacions / principis que el regeixen. - Principi de taxativitat: Per a que realment la llei compleixi la funció d’establir quines son les conductes punibles cal fer-ho de forma clara i concreta, sense acudi, a termes excessivament ganduls i genèrics que deixin la indefinició del fet punible. Aquest principi es basa en una descripció clara, concreta i delimitada de la conducta, fugint d’ambigüitats. La formulació taxativa d’una norma dóna seguretat jurídica ajudant a la certesa de la resolució judicial (es pot preveure
- Garantia jurisdiccional: Cal que les penes siguin imposades per l’òrgan competent i s’hagi dut a terme el procés legalment establert. Aquesta garantia té el seu reflexa en l’article 3.1 del Codi Penal ( No podrà executar- se pena ni mesura de seguretat sense sentència ferma dictada per el jutge o tribunal competent, d’acord amb les lleis procesals).
Tema 3:
El concepte de la norma jurídic-penal:
La norma és tota regulació de conductes humanes en relació amb la convivència. La existència humana suposa sempre la coexistència o convivència.
Per a regular la convivència entre les persones s’estableixen normes vinculats que deuen ser respectades per aquelles persones en tant que son membres de la comunitat.
Les normes penals van dirigides a disciplinar la conducta dels ciutadans per tal d’evitar que es vulnerin béns jurídics.
Les normes que formen l'ordre jurídic que es refereixen a les conductes que més greument ataquen la convivència humana són sancionades amb el mitjà més dur que disposa l'aparell repressiu del poder estatal: la pena.
La realització de la conducta prohibida suposa la frustració d'una expectativa i la consegüent aplicació d'una pena
L’instrument bàsic de recopilació de les normes penals és el codi penal.
- En el títol preliminar i el primer llibre del codi penal hi trobem els enunciats legals (que també son normes penals) i aquests es posen en relació amb qualsevol delicte.
- En el llibre segon trobem els preceptes legals on es recullen els delictes, i en el llibre tercer trobem les infraccions lleus.
Estructura de la norma penal:
Com tota norma jurídica, la norma penal consta d’un supòsit de fet i d’una conseqüència jurídica. La diferencia entre la norma penal i les altres es que el supòsit de la norma penal constitueix un delicte i la conseqüència és una pena i/o una mesura de seguretat.
Poden haver-hi normes penals completes (que contenen un supòsit de fet i seguidament una conseqüència jurídica), normes penals incompletes (aquells preceptes que només tenen sentit com a complement o clarifiquen un altre supòsit) o les normes penals en blanc (que son aquelles on el seu supòsit de fet es configura per remissió a una norma de caràcter no penal).
Contingut de la norma penal:
Estudiem el comportament de la persona, i ho fem des de dos punts de vista: la visió subjectiva i la visió objectiva.
- Dimensió subjectiva: Hi ha una acció realitzada per un subjecte amb una voluntat i una intenció. Els tres elements de la dimensió subjectiva son: intencció, voluntat i acció. La norma té un contingut imperatiu (no pots ...) per tal de dirigir una conducta d’acord al dret, i la norma com a imperatiu té una funció preventiva.
- Dimensió objectiva: Son les conseqüències que es desprenen de l’acció o de la intenció, ja que hi pot haver-hi hagut la posta en perill d’un bé jurídic o la lesió d’aquest.
Així doncs, la norma penal té un doble contingut. Un de caràcter imperatiu dirigir a la valoració subjectiva, és a dir, a la valoració de la voluntat, intenció i acció de la persona, i un contingut objectiu dirigit a valorar el resultat de l’acció, és a dir, la lesió o posta en perill del bé jurídic.
Per què la dimensió objectiva – valorativa és important? La dimensió objectiva és important perquè ens connecta amb la finalitat del dret penal, és a dir, la protecció de
Hi ha tres posicions doctrinals que debaten sobre si el sentit de la norma és una regla objectiva de valoració, o si és una regla de determinació o si –fent barreja de les dues anteriors- és una norma de valoració objectiva de les conductes i un mandat destinat a determinar la conducta.
- La posició imperativista: Aquesta doctrina entén la norma com un imperatiu, i per a aquest corrent de pensament, el dret no és més que un conjunt d’imperatius destinats a doblegar la voluntat d’aquells a que es resisteixen. Aquesta posició doctrinal desprècia la protecció de béns jurídics, només posa l’èmfasi en l’acció, voluntat i intenció. Si un imperativista realitzes el Codi Penal es veuria que les penes de temptativa i de consumació són gairebé iguals. Aquesta posició també condemna les impossibilitats d’acció (enverinar amb sucre).
- Posició valorativista: Aquesta posició doctrinal només analitza la posta en perill o lesió del bé jurídic. No s’interessa en analitzar la intenció o voluntat que tenia el subjecte, per tant, tot subjecte que ataques un bé jurídic seria castigat. Aquesta posició dóna més pena a una consumació que a una temptativa ja que la consumació té més càrrega objectiva.
- Posició eclèctica/ mixta/ dualista: Aquest corrent de pensament creu que la norma opera com un judici de valor objectiu i com un imperatiu de determinació, orientat als ciutadans contraris a la llei. Buscarà l’equilibri entre la dimensió objectiva i la subjectiva.
Segons s’atengui a la infracció de la norma en la seva projecció com a imperatiu o a la violació de la mateixa com a judici objectiu, estarem en presència d’un desvalor d’acció o d’un desvalor de resultat.
Per a la posició imperativista l’atac a l’imperatiu s’anomena desvalor d’acció, és a dir, el no compliment de l’acció, voluntat o intenció.
Per a la posició valorativista l’atac a l’imperatiu s’anomena desvalor de resultat, és a dir, la posta en perill o lesió del bé jurídic.
Tema 4:
La llei com a font de dret penal:
La submissió a la llei escrita (positiva) comporta també com a conseqüència fonamental la impossibilitat de considerar la costum, els principis generals del Dret i la jurisprudència com a fonts directes del dret penal. En dret penal, opera una reserva absoluta de llei sobre les normes penals. Només aquesta és font de dret de les normes penals. Les fonts directes del dret penal són la Constitució i les lleis orgàniques.
El caràcter d'única font de producció del Dret penal que té la llei es veu reafirmat pel fet que els recursos d'apel·lació i cassació contra sentències penals només es poden interposar si s'ha infringit un precepte legal o s'han trencat les normes processals. És la infracció de la llei la que possibilita la revisió de les sentències penals.
Fonts indirectes: el costum, els principis generals del dret i el paper de la jurisprudència:
Per establir el valor de la costum i els principis generals del dret en l’àmbit penal, s’ha de partir del concepte de font de producció de dret, com a mitjà de creació de normes jurídiques vinculants. La costum i els principis generals no tenen reconegut aquest caràcter en el dret penal (si en el civil), en virtut de la reserva absoluta de llei. Per tant, en dret penal, ni la costum ni els principis generals son fonts de producció de normes
No obstant, el concepte de “font” pot utilitzar-se en un sentit diferent, no referint-se a la creació de normes jurídiques, sinó com a mitjà d’integració, interpretació i complementació de les fonts de producció. Això és una font indirecta.
El costum com a font indirecta:
La costum desenvolupa una important funció en la interpretació i aplicació del dret penal, perquè també en aquest sector de l’ordenament s’utilitzen conceptes
- Interpretació doctrinal: És la interpretació duta a terme per els juristes en les obres científiques. No resulta vinculant, però té alguna influència en la presa de decisions per part dels òrgans legislatius.
- Classes d’interpretació segons el mètode utilitzat:
- Interpretació gramatical – literal: Aquesta interpretació pretén establir el sentit de les normes atenent al significat de les paraules contingudes en la mateixa. És una interpretació necessària però no sol ser suficient, per lo qual es combina amb altres mètodes. La interpretació gramatical és el punt de partida i final de la interpretació. És la més important i és la única apel·lable.
- Interpretació lògica-sistemàtica: Aquesta interpretació busca el sentit dels termes legals a partir de la seva ubicació dintre de la llei i la seva relació amb altres preceptes. A vegades pot passar que el legislador no situï bé el precepte.
- Interpretació teleològica: Aquesta interpretació atén a la finalitat perseguida per la norma. La ubicació d’un precepte penal orienta sobre els fins que persegueix i sobre quin és el bé jurídic que es vol protegir, el que permetrà saber quins són els supòsits a què s’haurà d’aplicar. La finalitat de la norma permet igualment concretar el sentit gramatical dels termes.
- Interpretació històrica: Aquesta interpretació atén als antecedents de les normes i a les circumstàncies en que es va tindre el seu origen.
- Classes d’interpretació segons el resultat:
- Interpretació declarativa: En aquesta interpretació l’intèrpret arriba a la conclusió de que el sentit de la norma coincideix plenament amb el seu tenor literal.
- Interpretació restrictiva: En aquesta interpretació l’intèrpret estableix un sentit de la norma que redueix l’àmbit del sentit literal propi dels termes legals. Exemple: acceptar “regals” només com a “objectes econòmicament rellevants”.
- Interpretació extensiva: En aquesta interpretació l’intèrpret inclou el màxim d’accepcions permeses per el tenor literal, però sense revessar-lo ja que sinó s’estaria duent a terme una analogia i això va contra el principi de legalitat.
Interpretació i prohibició d’analogia:
A l’exposar les garanties contingudes en el principi de legalitat va quedar establerta la completa submissió dels qui interpreten i apliquen les lleis per ella mateixa. Això significa que les lleis penals no poden ser aplicades a supòsits diferents d’aquells pels que estan previstos. Aquest fet es recull de manera formal en l’article 4.1 del Codi Penal: Les lleis penals no s’aplicaran a casos diferents dels compresos expressament en elles.
L’analogia consisteix en aplicar la llei a supòsits no contemplats en ella però molt similars (anàlegs) als que la llei descriu.
Al parlar de la prohibició d’analogia ens estem referint a la prohibició d’una forma d’aplicació de la llei, encara que en ocasions es parli de “ interpretació analògica” per la relació que aquesta qüestió manté amb la interpretació.
La analogia no és pròpiament una forma d’interpretació de la llei, sinó de l’aplicació de la mateixa: del que es tracta en l’analogia és que, una vegada interpretada la llei (un cop s’han establert els supòsits que conté), s’estenguin les seves conseqüències (s’apliquen) a uns altres supòsits no continguts, però similars.
La prohibició d’analogia afecta, sense cap gènere de dubtes, a totes aquelles disposicions penals perjudicials per al reo, és a dir, analogía in malam partem o analogia contra reo.
Es discuteix sobre si l’analogia beneficiosa, és a dir, analogía in bonam partem o analogia a favor del reo, s’hauria d’acceptar perquè en el propi Codi Penal existeix un exemple de la seva admissió, és el cas de la circumstància atenuant anàloga. Però aquest argument no és vàlid ja que no és una interpretació anàloga sinó una clàusula d’analogia. L’analogia a favor del reo ha de respectar el fi de creació del precepte a més, ha de respectar criteris de coherència i raonabilitat.
Fonaments a favor i en contra per a l’analogia a favor del reo:
Arguments a favor de l’analogia in bonam partem:
- Fonament del principi de legalitat al revés: El principi de legalitat és un límit per castigar, però no és un límit per no castigar.
- L’article 4.1 del Codi Penal només va dirigir als casos d’analogia contra reo.
- L’article 21.7 del Codi Penal et permet fer analogia, és a dir, que el legislador ho ha permés.
Arguments en contra de l’analogia en malam partem:
- L’article 4.1 del Codi Penal prohibeix qualsevol forma d’analogia.
- L’article 4.3 del Codi Penal expressa el mateix supòsit que el 4.2 però de forma inversa, és a dir, prohibeix les dues formes d’analogia.
- L’article 21.7 del Codi Penal no és fer analogia, és una clàusula analògica, ja que està prevista, la analogia succeeix sense previsió.
Exemple d’interpretació extensiva i d’analogia: Arma
Una arma, per ser considerada com a tal, ha de complir:
El segon pas, després de la determinació del fet i dels autors del cas de la realitat que ha de ser jutjat , segueix l’ enjudiciament jurídic o subsumpció en el sentit ampli. Es tracta d’un procés molt complex que va des de la simple subsumpció lògica o subsumpció en sentit estricte fins els més complexos judicis valoratius. Aquest procés es pot contemplar des de diverses perspectives:
- Des del punt de vista del llenguatge es tracta de convertir el llenguatge col·loquial en llenguatge jurídic. És a dir, convertir les paraules que designen elements fàctics en conceptes jurídics. Des del punt de vista lingüístic la funció de la subsumpció consisteix en adaptar la terminologia col·loquial a la terminologia jurídica.
- Des del punt de vista estructural la subsumpció suposa la concreció de la norma necessàriament abstracta i general en el cas concret i particular que s’ha de jutjar.
- Des del punt de vista psicològic la subsumpció suposa un acte de decisió del jutjador, en el qual, es vulgui o no confessar-ho, influeixen “prejudicis” i “pre-judicis” elements que apareixen més allà de la llei. D’aquesta manera es posa de relleu que el jutjador aplica algú més que la llei i que també s’ha de tindre en compte.
El tercer pas és l’ aplicació de la norma penal que correspongui al cas del qual s’hagi provat i subsumit. En aquesta fase el més important és la determinació de la conseqüència jurídica. En aquest pas el jutjador ha de ser capaç de ponderar la pena, ja que mai es retribueix una condemna exactament justa als fets comesos, això es dóna ja que el Codi Penal estableix uns marges d’actuació en la imposició de sancions.
En definitiva, tant en la producció com en la decisió i solució del cas, és a dir, tant en la interpretació de la llei, com en la subsumpció dels casos de la realitat en la mateixa, als efectes de solucionar el conflicte en ells plantejat intervenen factors e imponderables que no sempre es poden reconduir cap a la llei i que també han de ser tinguts en compte per determinar que és exactament el que regeix en termes reals el comportament de les persones en societat.
Tema 5:
Promulgació i derogació de la llei penal:
Les lleis penals tenen una eficàcia temporal vinculada al seu període de vigència.
Conforme l’article 91 de la Constitució Espanyola, el Rei sanciona les lleis aprovades per les Corts Generals, promulgant-les i ordenant la seva publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat. No obstant, la eficàcia de la llei no es produeix fins l’ entrada en vigor , que segons l’article 2.1 del Codi Civil, es donarà als vint dies de la seva publicació completa, a no ser que la pròpia llei disposi d’una altre cosa.
Durant el període entre la publicació i l’entrada en vigor ( vacatio legis) la llei no té eficàcia i no pot ser aplicada, el que significa que encara es troba vigent la llei anterior. Aquesta serà la aplicable als delictes comesos durant la vacatio legis.
En matèria de dret penal, donada la transcendència dels seus efectes, es recomana la previsió d’una vacatio legis més llarga, per permetre el seu coneixement a tothom. El Codi Penal preveu 6 mesos de vacatio legis.
En referència a la derogació de la llei penal, es regeix igualment per l’article 2.2 del Codi Civil, les lleis penals només es derogaran per altres posteriors, sense que les lleis derogades per la llei que ara va a ser derogada cobrin vigor de nou. Les sentències del Tribunal Constitucional que declarin un precepte penal com a inconstitucional modificaran el precepte, deixant-lo sense vigència i per tant haurà de deixar de ser aplicat.
Principi de legalitat i prohibició de retroactivitat:
Si les lleis penals pretenen que els ciutadans s’abstinguin de delinquir i per a això s’anuncia la imposició d’una pena a qui realitzi determinades conductes, per tant, no se’ls hi podrà atribuir responsabilitat si en el moment de la seva actuació la llei no ho definia com a delicte.
L’exigència de que el Dret penal expressi en cada moment històric l’ordre de valor existents en una societat determina que les normes evolucionin i siguin substituïdes a mesura que hi han canvis socials, és el que es coneix com a successió de lleis penals.
El principi d’irretroactivitat de les lleis penals garanteix que no es poden condemnar uns fets anteriors a la seva promulgació. Si que es permet el principi d’irretroactivitat a favor del reo. S’ha argumentat que aquest principi va lligat amb la finalitat del dret penal, ja que si el que es busca es prevenir, no s’aconseguirà res castigant un fet que ja ha passat, perquè aquell ja no ha pogut ser previngut.
Tant les lleis temporals com les excepcionals solen tenir una vigència curta, després la qual torna a entrar en vigor la legislació anterior a la situació que las ha provocat. Si les lleis temporals son de curt caràcter i els judicis solen aplaçar-se, es donaria que les persones només podrien ser jutjades amb el Codi Penal antic, així doncs, s’ha proposat la possibilitat de que les lleis temporals i d’excepció sigui ultra actives i s’apliquin als fets comesos sota la seva vigència encara que el moment del judici ja es trobés derogada.
Aquesta ultra activitat troba el seu fonament en l’intent de garantir l’efectivitat intimidatòria de la llei temporal, permetent que les persones siguin jutjades sota unes causes especial, ja que sinó ningú es prendria realment de veritat les lleis temporals.
Tema 6:
La pena:
La pena està dirigida a prevenir mitjançant el càstig. El càstig l’hem d’entendre com una legitimació de l’estat per la violació d’un dret fonamental acceptat per tothom o com una venjança? Al Codi penal no hem d’entendre les penes com a venjança ja que ha tingut totes les garanties (criminal, penal...) i se li ha fet un procés penal just, tot i que el legislador és venja.
La pena és el mal que imposa el legislador per la comissió d’un delicte al culpable o culpables del mateix. S’han de distingir tres aspectes de la pena: la seva justificació, el seu sentit i el seu fi. La pena es justifica per la seva necessitat com a mitjà de repressió indispensable per a mantindré les condicions de vida fonamentals per a la convivència de les persones en una comunitat. Sobre el sentit i la fi de les penes es distingeixen tres punts de vista representats per: les teories absolutes, les teories relatives i les teories mixtes.
Les teories de la pena com a teories del dret penal:
Durant un temps relativament llarg els penalistes han estudiat separadament el delicte i la pena. Això va ser el resultat d’una època històrica d’hipertròfia de la teoria del delicte que deixava de costat el problema de la pena, que sempre havia sigut la preocupació primària. Aquesta hipertròfia de l’atenció pel delicte com a qüestió jurídica va provocar un lent abandonament de l’interès pel problema de la pena. Avui els juristes s’adonen de que precisament és allà on resideix el nucli del problema penal: per què es castiga, quant es pot castigar, amb quina finalitat i si és possible imaginar formes diferents de reacció davant del delicte.
Veiem quina a estat, a grans trets, l’evolució del problema. Històricament apareixen tres ordres de teories sobre el significat de les penes que s’agrupen en les denominacions “absolutes”, “relatives” i “mixtes”.
Abans d’entrar a exposar els seus aspectes més important convé advertir que la diferència entre les teories absolutes ( retribucionistes) i relatives ( prevencionistes) troben el seu punt essencial en un component ideològic. Les tesis retribucionistes porten propòsits morals, sense perjudici de que es compatibilitzin amb garanties. Les tesis prevencionistes busquen, en una o altre direcció, una utilitat de futur a la pena.
1.Teories absolutes – Retribucionistes:
Les teories absolutes, originaries de Kant i Hegel, defenen que la pena no té més raó de ser que la precedent comissió d’un delicte. Per a Kant la pena està lliure de finalitats que es poguessin assolir amb ella, i es funda només en un imperatiu categòric. Per Hegel, la pena és part d’un procés dialèctic, és l’afirmació del Dret, que va ser negat per un delicte. Per tant, la pena és pura i simple retribució pel mal causat.
La pena, així entesa, no només és la expiació del pecat, sinó una necessitat categòrica de restablir aquell ordre anterior al delicte i que va ser pertorbat per a aquest. Això implica la creença en l’existència d’un ordre previ que pot ser restaurat mitjançant el càstig.
