¡Descarga apunts primer semestre anatomia y más Apuntes en PDF de Anatomía solo en Docsity!
TEMA 1: INTRODUCCIÓ BASES
CONCEPTUALS
Nivells d’organització estructural
- Nivell químic: comprèn els àtoms i molècules (2 o més àtoms units). C, H, O, N, P, Ca, S.
- Nivell cel·lular: unitats estructurals més bàsiques de funcionament de l’organisme.
- Nivell tissular: teixits – grups de cel i material circumdant que treballen en conjunt per complir una funció determinada. 4 tipus: epitelial, connectiu, muscular i nerviós.
- Nivell òrgans: unió entre diferents tipus de teixit. Estructures compostes per dos o més tipus diferents de teixits: funcions específiques i forma característiques.
- Nivell d’aparell: format per òrgans relacionats entre si amb una funció comú.
- Nivell organisme: ésser viu.
Processos vitals bàsics
- Metabolisme: processos químics que es produeixen en el cos.
- Catabolisme: ruptura de les molècules complexes en components més simples.
- Anabolisme: construcció de substàncies químiques complexes a partir d’elements simples.
- Resposta: capacitat del cos de detectar canvis i respondre a ells.
- (^) Moviment: moviments de tot el cos.
- Creixement: augment de la dimensió de les cèl·lules, el número de cèl·lules. Un teixit pot augmentar la mesura degut a l’increment en el material intercel·lular.
- Diferenciació: procés pel qual cèl·lules no especialitzades es transformen en especialitzades.
- Reproducció: formació de noves cèl·lules per al creixement, reparació o per a produir un nou individu.
Quan els processos vitals no es desenvolupen en la forma adequada, el resultat és la mort de cèl·lules i teixits. La mort del cos humà es manifesta clínicament per l’absència de batecs cardíacs, respiració espontània i activitat cerebral.
Homeòstasis
- Condició d’equilibri del medi intern gracies a la contínua interrelació dels múltiples processos de regulació corporal. Procés dinàmic. L’estat d’equilibri del cos es pot modificar dins d’estrets marges compatibles amb la vida, amb el fi d’adaptar-se als canvis del medi.
- (^) Totes les estructures de l’organisme contribueixen d’alguna manera a mantenir el medi intern dins dels seus límits normals.
- Es veu contínuament alterada (alteracions internes i externes al cos).
- El formen el SN i el SEndocrí en conjunt prenen les mesures correctives. El SN regula enviant senyals (impulsos nerviosos) canvis ràpids. El SE secreta hormones a la sang, canvis lents.
Sistemes de retroalimentació
Cicle de fenòmens el en qual l’estat d’una determinada condició corporal és contínuament supervisada, avaluada i modificada contínuament. Variable supervisada -> condició controlada. Estímul -> alteració que causi un canvi en una condició controlada.
- Receptor: estructura del cos que observa canvis en una condició controlada i envia informació (senyal d’entrada) a un centre regulador. Es produeix en forma d’impulsos nerviosos o senyals químiques.
- Centre regulador/integrador: estableix un rang de valors entre els quals determinada condició controlada s’ha de mantenir, avalua les senyals d’entrada que rep dels receptors i genera senyals de sortida quan són necessàries.
- Efector: estructura del cos que rep les senyals de sortida del centre regulador i produeix una resposta o efecte que modifica la condició controlada. Casi tots els òrgans o teixits del cos poden funcionar com a efectors.
Un grup de receptors i efectors en comunicació amb el seu centre regulador conforma un sistema de retroalimentació que poden regular una condició en el medi intern corporal.
- Sistema de retroalimentació negativa: reverteix un canvi en la condició controlada. La seqüència de fets porta a la condició controlada dels valors normals, i es restableix la homeòstasis. L’activitat de l’efector produeix el resultat oposat a l’estímul original.
- Sistema de retroalimentació positiva: reforçar el canvi produït en la condició controlada. El centre regulat també envia eferències a l’efector però aquest produeix una resposta fisiològica que incrementa el canvi inicial en la condició controlada. L’acció del sistema continua fins que s’interromp per algun mecanisme. La senyal ha de provenir de fora del sistema.
Desequilibri homeostàtic
- Pla parasagital: pla sagital divideix el c/o en dos mitats desiguals.
- Pla frontal o coronal: divideix el c/o en una posició anterior (frontal) i una posterior (dorsal).
- Pla transversal/horitzontal: divideix el c/o en una meitat superior i inferior.
- Pla oblic: travessa el c/o en un angle entre el pla transversal i sagital o entre el transversal i frontal.
Cavitats corporals
Espais dins del cos que protegeixen, separen i sostenen als òrgans interns.
- Cavitat craniana: ossos del crani i conté el cervell.
- Conducte vertebral/espinal: conté la medul·la espinal.
- Cavitat toràcica: formada per les costelles, músculs del tòrax, estèrnum i porció toràcica de la columna vertebral. - (^) Cavitat pericardíaca: espai ple de líquid que rodeja el cor. - Cavitats pleurals: 2. Rodeja el pulmó i conté petita quantitat de líquid.
62
- Mediastí: entre els pulmons i conté els òrgans toràcics excepte els pulmons (cor, esòfag, tràquea, timus i grans vasos sanguinis).
- Diafragma: múscul amb forma de cúpula que separa la cavitat toràcica i abdominopelvica.
- (^) Cavitat abdominopelvica: des del diafragma fins a l’engonal. Rodejada per la paret abdominal i els ossos i músculs de la pelvis. Dividit en: ■ Cavitat abdominal: conté estómac, melsa, fetge, vesícula, intestí prim i part de l’intestí gruixut. ■ Cavitat pelviana: bufeta, part intestí gruixut i òrgans reproductors.
Regions i quadrants de la cavitat abdominopelviana
TEMA 2:
ORGANIT
ZACIÓ
MOLECU
LAR
Enllaços
químics
Són les forces que mantenen units als àtoms d’una molècula o compost.
Enllaços iònics
Els ions amb càrrega + (catió) i amb càrrega – (anió) s’atrauen entre si. La força que els manté units és l’enllaç iònic. Els compostos iònics que es dissocien en anions i cations en solucions es denominen electròlits. Poden conduir la corrent elèctrica.
Enllaços covalents
Dos o més àtoms comparteixen electrons (1, 2 o 3). Unió covalent no polar: casos que dos àtoms comparteixen els electrons per igual.
Tipus de reaccions químiques
Reaccions de síntesis: anabolisme
Quan dos o més àtoms, ions o molècules es combinen per a formar molècules noves i més llargues. Solen ser endergòniques.
Reaccions de degradació: catabolisme
Es divideixen grans molècules en àtoms, ions o molècules petites. Solen ser exergòniques.
Reaccions d’intercanvi
Reaccions de síntesi i de degradació conjuntament.
Reaccions reversibles
Quan els productes poden tornar a formar els reactius originals.
Compostos i solucions inorgàniques
Els compostos inorgànics no tenen C i tenen estructures simples. Poden presentar enllaços iònics i covalents. Els compostos orgànics sempre contenen C, normalment contenen H i sempre formen enllaços covalents. La majoria són molècules grans i moltes estan formades per llargues cadenes de C.
Aigua
És el compost més abundant i important dels organismes. Quasi totes les reaccions químiques del cos es produeixen en un medi aquós. L’aigua conté moltes propietat que la converteixen en un compost indispensable per la vida. La polaritat fa que sigui un excel·lent solvent per les substàncies iòniques i polars, li atorga cohesió a les molècules de l’aigua i resistència als canvis de temperatura.
L’aigua com a solvent
La versatilitat de l’aigua com a solvent ve donada pels enllaços covalents polars i la seva forma corba que permet que cada molècula d’aigua interactuï amb moltes molècules.
- Hidròfil: soluts que contenen càrrega o unions covalents polars. Es dissolen fàcilment en aigua.
- Hidròfob: molècules que contenen una major proporció d’enllaços covalents no polars.
L’aigua en les reaccions químiques
- Hidròlisi: reaccions de degradació que trenquen grans molècules de nutrients en molècules més petites mitjançant l’adhesió de molècules d’aigua.
- Deshidratació: dos o més molècules petites s’uneixen per formar una molècula més gran. Un dels productes que es forma és aigua.
Propietats tèrmiques de l’aigua
L’aigua pot alliberar o absorbir una quantitat relativament gran de calor només mitjançant un lleuger canvi de temperatura. CAPACITAT CALÒRICA Es produeix per la gran quantitat de ponts d’hidrogen en l’aigua. Quan s’absorbeix energia tèrmica, part d’aquesta s’utilitza per trencar aquests ponts d’hidrogen. Disminueix l’impacte dels canvis de temperatura de l’ambient i ajuda a mantenir l’homeòstasi de la temperatura corporal. L’aigua també requereix una gran quantitat de calor per passar de forma líquida a gas. La seva temperatura d’evaporació és alta.
L’aigua com a lubricant
La lubricació és necessària sobretot al tòrax i abdomen, on els òrgans interns es freguen entre si.
Solucions, col·loides i suspensions
Mescla: és una combinació d’elements o compostos que es troben físicament units però no mitjançant enllaços químics. Solució: Com que les partícules de la solució són molt petites, té una aparença clara i transparent. Col·loides: les partícules del solut són suficientment grans com per dispersar la llum. Color opac i translúcid. Els soluts no s’acumulen al fons del recipient. Suspensió: el material suspès pot barrejar-se amb el líquid o el medi de suspensió durant algun temps, per finalment sedimenta.
Àcids, bases i sals inorgàniques
Quan els àcids, bases o sals es dissolen en aigua, es dissocien (es separen en ions que són rodejats per molècules d’aigua).
- (^) Àcid: donant de protons. Es dissocia en H+^ i anions.
- Col·laboradors enzimàtics
Monosacàrids i disacàrids: sucres simples
Monosacàrids: monòmers. (entre 3 i 7 C). Totes les cèl·lules de l’organisme degraden l’hexosa glucosa per formar ATP.
Disacàrids: combinació de dos monosacàrids.
Polisacàrids
- Conté més de 10 i 100 C, units per reaccions de deshidratació.
- Insolubles en aigua
- No sabor dolç
- (^) Es poden degradar a través de reaccions d’hidròlisi.
Glucogen: format per molècules de glucosa unides entre si per cadenes ramificades. Midó: elaborat per vegetals a partir de molècules de glucosa. Cel·lulosa: no pot ser digerida pels éssers humans, atorga volum a la femta per facilitar-ne l’eliminació.
Lípids
- Contenen C, H, O.
- No hi ha una relació 2:1 d’H i O. [O] menor que hidrats de carboni. Menys enllaços covalents polars.
- Insolubles en aigua: HIDRÒFOBS
- Lípids saponificables: contenen àcids grassos.
- Lípids insaponificables: no contenen àcids grassos.
Àcids grassos
- (^) Formen part dels lípids saponificables.
- No tenen funció per si sols – necessiten associar-se a altres lípids.
- Àcid orgànic amb un nombre parell de C. (ja que s’utilitza per a la seva síntesi la base acetilCoA (2C)) i un radical carboxil (-COOH).
Poden ser saturats (només enllaços simples) o insaturats (amb un o més enllaços dobles).
SAPONIFICABLES
Lípids simples
- Glicèrids/ Greix neutre: molècules químiques que es formen a partir d’un alcohol (glicerina = glicerol = propaniotriol). Conté 3 grups –OH. Els més comuns són els triglicèrids. Format per una molècula de glicerol i 3 àcids grassos. S’uneixen per reaccions de deshidratació. L’enllaç químic que es forma on estava cada molècula d’aigua és una unió èster.
- Ceres: alcohol + àcid gras. No soluble en aigua. Totalment hidròfoba. Es dipositen en capes i proporcionen impermeabilitat i protecció.
Lípids compostos
- Fosfoglicèrids/Fosfolípids: contenen fòsfor en forma d’àcid fosfòric + 2 àcids grassos i esquelet de glicerol. Polars. Funció estructural.
L’enllaç covalent de cada parell d’AA és peptídic. Es forma entre el carboni del grup carboxil i el nitrogen del grup amino. Els α-aminoàcids presenten L i D. Si el grup amino està a la dreta del C central és D. Si està a l’esquerra és L. El metabolisme només és compatible amb els L aminoàcids.
- Quan hi ha una pèrdua del grup –NH2 (desaminació) es transforma en NH3+ i s’elimina en forma d’urea per l’orina.
- (^) Quan hi ha una pèrdua del grup –COOH (descarboxilació), passa a CO2 i s’elimina o per la respiració o s’utilitza per a la fabricació d’altres molècules als teixits.
Per tal d’unir els aminoàcids es produeix un enllaç peptídic:
Àcids nucleic s
N’hi ha de dos tipus:
- Àcid ribonucleic (ADN). Bases nitrogenada: timina. Pentosa ribosa. Molècules bicatenàries. Es troba en els cromosomes (nucli). Funcions: portador de la informació genètica. Molècula que transmet la informació a les cèl·lules filles. Molècula estructural bàsica de la vida. Estructura: molècules de l’ADN bicatenàries complementàries entre elles, antiparal·leles (3’->5’ i 5’->3’) i enrotllades formant una doble hèlix segons les bases complementàries. A-T i C-G.
- Àcid desoxiribonucleic (ARN). Base nitrogenada: uracil. Pentosa desoxiribosa. Molècules unicatenaries. - ARN missatger : mida 300-500 nucleòtids. 5% del total de l’ARN de la cèl·lula. Es fabrica durant la transcripció en el nucli de la
cèl·lula. Conté i trasllada la informació per fabricar una proteïna. Es copia de l’ADN als ribosomes.
- ARN ribosòmic : mida 3000-5000 nucleòtids. Localitzada als ribosomes i forma part de l’estructura. Tradueix la informació del ARN missatger per crear AA.
TRANSCRIPCIÓ
■ Es produeix en el nucli, als cromosomes. ■ Consisteix en fer una còpia complementària d’un segment d’ADN (gen) que conté la informació per fabricar una proteïna. ■ Es necessita: Gen (informació per fabricar la proteïna), nucleòtids d’ARN, factors enzimàtics i energia. ■ L’ARN polimerasa (enzim) trenca els ponts d’H i obre la molècula d’ADN pel lloc on detecta la informació necessària. Es copia en direcció 5’->3’. ■ Quan s’ha copiat tot l’ARNm es separa i l’ADN es torna a unir.
TRADUCCIÓ
■ Procés mitjançant el qual es transforma una seqüència de nucleòtids de l’ARNm a una seqüència d’AA. ■ Es necessita: ARNm, ribosoma (orgànul traductor), ARNt activat, factors enzimàtics i energia. ■ Es sustenta en una lectura per triplets (3 bases nitrogenades). S’uneixen els 2 AA per mitjà d’un enllaç peptídic. Es trenca l’enllaç dels ponts de l’ARNm amb el triplet i després es trenca l’enllaç entre l’AA i l’ARNt.
per les activitats cel·lulars normals. Desenvolupa un paper important en la comunicació entre les cèl·lules i amb el medi extern.
- Citoplasma: components de la cèl·lula que es troben entre la MP i el nucli. Format pel citosol i els orgànuls. - (^) Citosol: porció líquida del citoplasma i conté aigua, soluts dissolts i partícules en suspensió. - Orgànuls: forma característica i funció específica.
- Nucli: orgànul gran que conté la major part de l’ADN de la C. Una molècula única d’ADN associada amb vàries proteïnes, conté els gens que controlen casi tots els aspectes relacionats amb l’estructura i la funció cel·lular.
Membrana plasmàtica
Els lípids de la membrana permeten el pas de diverses molècules liposolubles, però actuen com una barrera per l’entrada o sortida de substàncies amb càrrega elèctrica o polars.
La bicapa lipídica
Format per dos capes adossades i formades per tres tipus de molècules:
- Fosfolípids: 75% dels lípids de la membrana.
- Colesterol: 20%
- Glucolípids: 5%
És amfipàtica, ja que té una part hidròfila i una part hidròfoba:
- La part hidròfila esta formada pels fosfolípids
- La part hidròfoba són dos àcids grassos.
El colesterol, es situa entre els lípids de les dos capes de la membrana, ja que són molt poc amfipàtics.
Disposició de les proteïnes de membrana
La majoria de proteïnes de la membrana són glucoproteïnes. Es poden distingir en grups:
- Proteïnes integrals: s’estenen cap a la bicapa lipídica o entre les cues dels àcids grassos i romanen subjectes a elles fortament. - Canals iònics: orificis a través dels quals poden fluir ions específics, cap a dins o fora de la cel. - Transportadors: transporten de manera selectiva una substància polar o ió des d’un costat a l’altre de la membrana. - Receptors: llocs de reconeixement cel·lular. Cada tipus de receptor reconeix i s’uneix a un tipus determinat de molècula. - Enzims: catalitzen reaccions químiques específiques a la superfície externa o interna de la cel. - Proteïnes de fixació: unió entre les proteïnes presents en la MP de les cel veïnes.
- Proteïnes transmembrana: travessen completament la bicapa lipídica i produeixen una irregularitat tant en el citosol com en el líquid extracel·lular.
- Proteïnes perifèriques: no estan fermament introduïdes en la membrana. Poden estar a l’interior o a l’exterior de la membrana.
- Ajuden a sostenir la MP
- Fixen les proteïnes integrals
- Participen en activitats mecàniques (transport de substàncies i orgànuls dins de la cel,
- Canvi en la forma cel (cel musculars, cel en divisió)
- Adhesió de les cel entre si.
- Glicocàlix: els hidrats de carboni dels GL i de les GP formen una coberta extensa que serveix de senya molecular per a que les cel es puguin reconèixer entre si. - (^) Protecció - Adherència - Facilitar el microambient adequat - Proporciona a la MP especificitat cel·lular.
- Osmosis
- Filtració
- Difusió facilitada
- Processos actius: l’energia cel s’utilitza per impulsar a la substància en contra del seu gradient de concentració o elèctric. Energia cel = ATP
- Transport actiu
- Transport de volum
Les substàncies poden traspassar les MP utilitzant energia cinètica, proteïnes de transport o vesícules.
Energia cinètica de transport
Difusió
És un procés passiu en el qual es produeix una barrera aleatòria de partícules d’una solució com a conseqüència de l’energia cinètica d’aquestes. Les partícules es distribueixen de manera uniforme en la solució: equilibri. Les partícules continuen movent-se a l’atzar gracies a la E cinètica, però les concentracions no varien.
- Difusió a través de la bicapa lipídica: molècules polars, hidròfobes, passen directament entre la BL. (O (^) 2, CO (^) 2, N2, àcids grassos, esteroides, vitamines liposolubles, alcohol i amoníac)
- Difusió a través dels canals iònics de membrana: proteïnes integrals transmembrana que permeten el pas de ions inorgànics hidròfobs. Són selectius: K +^ CL -^ Na+^ i Ca 2+. La velocitat de difusió pels canals iònics és més lenta. Quan les comportes dels canals estan obertes, els ions es difonen lliurement dins i fora de les cel, depenent del gradient electroquímic. Tenen capacitat d’obrir i tancar els canals.
Osmosis
Procés passiu del pas d’un solvent a través d’una membrana amb permeabilitat selectiva, d’una zona amb major concentració de solvent a una amb menor concentració.
Les molècules d’aigua travessen la MP a favor del gradient de concentració per:
- A través de la bicapa lipídica
- A través d’aquaporines (proteïnes integrals de membrana que funcionen com a canals d’aigua).
Pressió osmòtica: pressió que exerceix la solució amb el solut impermeable. És proporcional a la [ ] de partícules de solut que no poden travessar la membrana: quan major és la concentració de solut, més gran serà la pressió osmòtica de la solució. Aquesta pressió impedeix el moviment de l’aigua.
La pressió osmòtica del citosol és igual a la pressió osmòtica del líquid intersticial que rodeja les cel, per tant, el volum cel·lular és relativament constant.
Transport per mitjà de proteïnes transportadores
Difusió facilitada
S’utilitza quan els soluts són massa polars o carregats per passar a través dels canals de la MP.
Un solut s’uneix a un transportador específic ubicat a un costat de la MP i després és alliberat a l’altre costat de la MP, un cop el transportador ha sofert canvis morfològics. Segueixen el gradient de concentració.
La velocitat de difusió facilitada està determinada pel gradient de concentració a través de la MP. El nombre de transportadors disponibles té un nombre màxim (saturabilitat). Quan tots els transportadors estan ocupats un augment del gradient no fa que la velocitat de difusió facilitada augmenti.
Transport actiu
Soluts polars o carregats necessiten moure’s en contra del gradient de concentració. Es requereix energia per a que les proteïnes transportadores puguin moure els soluts a través de la MP i en contra dels seus gradients de concentració. Tenen un transport màxim i presenten saturació. Na+, K +, H +^ , CA2+^ , I - , Cl - , aminoàcids i monosacàrids.
- Transport actiu primari: BOMBA Na+^ /K
- (^) - energia utilitzada s’obté de la hidròlisi de l’ATP, modifica la forma de la proteïna transportadora que bombeja una substància a través de la MP i en contra de gradient de concentració. Manté la concentració baixa de Na+^ al citosol i la concentració de K+^ baixa fora de les cèl·lules. Les bombes han d’estar sempre actives per tal de mantenir aquestes concentracions.
- Transport actiu secundari: l’energia acumulada en els gradients de concentració de Na+ i H+ s’utilitza per dirigir una altra substància a través de la MP i en contra del gradient de concentració. Utilitza indirectament l’E obtinguda de la hidròlisi d’ATP.
