¡Descarga apunts psicofisio y más Apuntes en PDF de Psicología Fisiológica solo en Docsity!
Tema 1. De la sensació a la
percepció
SISTEMES SENSORIALS: part del cos especialitzada en detectar, transformar en codi nerviós i donar sentit als estímuls naturals de l’entorn que incideixen sobre l’organisme. Sistemes sensorials: -Gust -Olfactori -Vestibular (equilibri) -Auditiu -Visual -Somatosensorial
Tots els sistemes sensorials tenen en comú: 1- Estímul adequat: és l’energia que activa els diferents sistemes sensorials. Tipus d’energia: -Química: olfacte, gust. -Mecànica: auditiu, vestibular. -Electromagnètica: visual. -Tèrmica: somatosensorial. 2- Transducció: transformació d’energia física (de l’estímul) en impuls nerviós (potencials d’acció). 3- Resposta generada per l’organisme en funció de la representació interna de l’estímul rebut.
ESTRUCTURA DELS SISTEMES SENSORIALS
- Òrgan receptor: es troba en contacte amb l’estímul. 1.1..Cèl·lula receptora: aquella cèl·lula especialitzada en captar un tipus d’energia i fer la transducció (transformar l’energia en impuls nerviós, potencials d’acció). 1.2..Estructura accessòria: conjunt de cèl·lules que estan disposades d’una manera específica per facilitar la transducció i reconduir l’impuls nerviós. 1.3..Fibra aferent: axó de la neurona sensorial de primer ordre. Aquesta fibra aferent por estar connectada a la cèl·lula receptora però també pot ser la mateixa cèl·lula receptora. Els sistemes sensorials que tenen la mateixa cèl·lula receptora com a fibra aferent són l’olfacte i el somatosensorial.
- Vies aferents: feixos de neurones (axons) que pugen la informació cap al cervell (encèfal). Transmissió, anàlisi i codificació de la informació sensorial.
- Centres de processament cortical o escorça sensorial: parts de l’escorça encarregades del processament de la informació
sensorial. Integració de la percepció. Són les més altes jeràrquicament.
TIPUS DE CÈL·LULES RECEPTORES
- Segons l’energia a la que aquests receptors són sensibles: 1.. Quimiceptors: capten i fan la transducció d’energia química. 2.. Mecanoceptors: capten i fan la transducció d’energia mecànica. 3.. Fotoceptors: capten i fan la transducció d’energia electromagnètica (llum). 4.. Termoceptors: capten i fan la transducció d’energia tèrmica.
- Segons la morfologia de les cèl·lules receptores: 2.1. Sensorials: la cèl·lula receptora i la fibra aferent son cèl·lules separades. 2.2. Neurosensorials: la cèl·lula receptora és la mateixa fibra aferent.
- Segons el medi d’on recullen la informació: 1.. Exterioceptors: recullen informació del medi extern. 2.. Propioceptors: recullen informació del medi intern però de les extremitats. 3.. Interoceptor: recullen informació del medi intern.
- Segons la seva adaptació a l’estímul: 4.1. Fàsic: té una adaptació molt ràpida. 4.2. Tònic: té una adaptació lenta.
TRANSDUCCIÓ
Potencial generador: diferència de potencial elèctric de fora de la membrana de la cèl·lula receptora respecte del de l’interior de la membrana. Aquest potencial es despolaritza a mesura que excitem un dels receptors de la cèl·lula receptora. Aquesta despolarització assoleix un llindar que desencadena l’activació de la neurona sensorial de primer ordre. La neurona sensorial de primer ordre tenia una diferència de potencial que també comença a disminuir gradualment degut a la seva activació fins que assoleix un llindar que genera un potencial d’acció que es transmetrà per l’axó i que activarà tota la via sensorial. Potencial receptor: diferència de potencial elèctric de fora de la membrana de la neurona sensorial de primer ordre respecte del de l’interior de la membrana. Nervi: conjunt d’axons que es troben fora del SNC.
CODIFICACIÓ NEURAL: forma en què els potencials d’acció donen informació perceptiva al cervell. És un procés de tot o res.
ordre, neurona sensorial de tercer ordre, etc.). Els nuclis de relleus són zones (como el tàlem) on es produeixen relleus sinàptics. Un tracte és un conjunt de fibres (axons) que es troba dins del SNC.
Tots els Sistemes Sensorials (SS) tenen:
- Distribució jeràrquica : les aferències, a mesura que pugen en la jerarquia nerviosa, són més complexes, fins arribar a l’escorça, que és el nivell més alt ja que dona sentit i decideix sobre conductes.
- Distribució en paral·lel : hi ha diferents vies que processen distintes sub-modalitats del mateix sentit (per exemple, algunes vies transmeten informació sobre temperatura i altres sobre pressió, y ambdues son del SS somato-sensorial).
- Mapes mentals: són representacions físiques de la realitat (en forma de mapa) que es mantenen constants al llarg de tot el SS, des dels receptors fins l’escorça. Cada SS té el seu: - La somatotopia és la propietat per la qual el SS somato- sensorial té una representació de tot el cos. Una propietat de la somatotopia és que la grandària de certa part del cos en la seva representació en l’escorça (homuncle) no es correspon amb la seva grandària real sinó amb la seva importància funcional. És a dir, la cara, per exemple, té una representació de major grandària que la cama (en el cas de l’ésser humà) per ser més important funcionalment, a pesar que la grandària real de la cama és molt més gran que la de la cara. - La tonotopia és la propietat per la qual el SS auditiu té una representació de les freqüències. - La retinotopia és la propietat del SS visual per la qual representa la retina al llarg de tot el seu sistema. El gusto i l’olfacte NO tenen mapes mentals, pot ser per ser els més arcaics evolutivament. Exemple: els homuncles de Penfield són una distribució somatotòpica a l’escorça.
- Àrees sensorials primàries: es troben a l’escorça són les que reben informació directament del tàlem excepte l’olfacte. L’escorça visual primària es troba al lòbul occipital, la auditiva al temporal (Cissura de Silvi) i la somato-sensorial es troba al lòbul parietal (Cissura de Rolando).
- Àrees d’associació unimodal : integren la informació d’una sola modalitat sensitiva.
- Àrees d’associació multimodal : responsables de que captem la realitat multisensorial com un tot. Integren informació de dues modalitats o més, i coordinen aquesta informació amb plans d’acció. L’escorça prefrontal integraria tota la informació de tota l’escorça, les emocions, la memòria, etc. i planificaria una conducta resposta, que s’elaboraria a l’escorça premotora.
PLASTICITAT DE LES REPRESENTACIONS CEREBRALS Plasticitat neuronal: és la capacitat del cervell per a canviar les connexions neuronals en funció de l’ambient per a així adaptar-se a
ell. L’aprenentatge, l’experiència, les lesions, els processos degeneratius, etc. són motius de canvi en les connexions. Això es pot aconseguir amb noves sinapsis, proliferació dendrítica o axonal i per canvis en els canals iònics.
Tema 2. Neuroquímica i
conducta
Comunicació neuronal: mecanismes pels quals les nostres cèl·lules s’envien informació entre elles. La comunicació cel·lular consta d’impulsos nerviosos i substàncies físico-químiques. Hi ha diversos tipus de comunicació cel·lular: neuronal, endocrina, etc. Neurotransmissors: substàncies químiques que es troben al terminal axònic de la neurona i que, alliberats per una neurona presinàptica, produiran un potencial d’acció en la neurona postsinàptica. Neuromodulador: substància química que, alliberada per una neurona presinàptica, NO produeix un potencial d’acció en la neurona postsinàptica, però regula l’acció dels neurotransmissors.
Els neurotransmissors poden ser:
- Aminoàcids
- Amines (derivades dels aminoàcids)
- Pèptids (construïts amb aminoàcids)
- Neuropèptids Excepte l’acetilcolina, que és un neurotransmissor però no forma part de cap de les tres anteriors.
Principi de Dale: una neurona només pot fer servir un tipus de neurotransmissor. Però hi ha neurones que fan servir com a neurotransmissors pèptids o una amina o un aminoàcid més un pèptid. Aquestes neurones fan servir cotransmissors (el anteriors) apart dels neurotransmissors. Substàncies endògenes: són substàncies generades dintre del nostre organisme: neurotransmissors i neuromoduladors. Substàncies exògenes : substàncies generades fora de l’organisme: psicofàrmacs i drogues.
TIPUS DE NEUROTRANSMISSORS
ACETILCOLINA (ACh): és un compost químic que deriva de dues substàncies que es troben a la vida: colina + acetil coenzim A (acetil CoA). Amb aquestes dues substàncies mitjançant la colina acetil
de l’adrenalina són: α i β. No només es sintetitzen i s’alliberen a les neurones sinó que també a la glàndula suprarenal (hormones). Una vegada sintetitzats, s’emmagatzemen a la neurona i s’alliberen quan fa falta. En les amines la degradació no es fa amb un enzim fora del medi extracel·lular, sinó que fan RECAPTACIÓ SELECTIVA DELS NEUROTRANSMISSORS: mitjançant un transportador recullen el neurotransmissor dintre de la neurona o es destrueix amb la monoaminoxidasa (MAO) i el catecol-o-metil-transferasa (COMT).
- SEROTONINA (5-HT ) : prové del triptòfan (dóna felicitat i plaer) que és convertit en 5-HTP mitjançant el triptofanhidroxilasa. I mitjançant el 5-HTP descarboxilasa es convertirà en serotonina. Aquesta serotonina s’emmagatzema, s’allibera quan fa falta i es degrada mitjançant la recaptació selectiva (igual que les catecolamines). El receptor de la serotonina és el 5-HT. Les neurones que utilitzen serotonina es troben als nuclis de rafe (escorça cerebral) i als ganglis basals. Les funcions d’aquestes neurones són la integració de la informació per produir una resposta motora, regular el nivell d’activació, el cicle son-vigilia, l’estat d’ànim, l’ingesta, la sexualitat i la regulació del dolor. Les patologies són trastorns afectius (depressió), ansietat, trastorn obsessiu-compulsiu i obesitat. Els fàrmacs agonistes son inhibidors dels MAO (antidepressius).
- Aminoàcids
- Excitatoris
- ÀCID GLUTÀMIC O GLUTAMAT (Glu): és el neurotransmissor excitador més important i més abundant del SNC. Els seus receptors són el receptor de l’AMPA i del NMDA. La seva funció és la potenciació a llarg termini, és a dir, permet enfortir el contacte sinàptic entre dues neurones. Aquest procés és la base molecular de l’aprenentatge. Les patologies més corrents són les malalties neurodegeneratives, l’epilèpsia o l’exotoxicitat (mort neuronal per excйs d’excitaciу), entre d’altres.
- Inhibitoris
- GABA (Àcid y-aminobutíric): és el principal neurotransmissor inhibitori distribuït per tot l’encèfal i la medul·la. Els seus receptors són el GABAA i el GABA (^) B. La seva patologia provoca les convulsions epilèptiques.
- GLICINA
- Pèptids (o neuropèptids)
- Pèptids hipofisaris (hormones hipofisàries)
- OXITOCINA
- VASOPRESINA
- Opiacis endògens
- ENCEFALINES
- ENDORFINES
- DINORFINES
SISTEMA ENDOCRÍ
Regula:
- Homeòstasi: regulació del medi intern
- Metabolisme energètic: consum
- Creixement i desenvolupament: desenvolupament cerebral, caràcters sexuals secundaris durant l’adolescència, envelliment.
- Conducta (intensitat o probabilitat; relació recíproca): tendència a menjar o beure, resposta d’estrès, agressivitat, submissió, conducta sexual, conducta parental, estat d’ànim, emocions. Les glàndules endocrines són l’hipotàlem, l’hipòfisi, la glàndula pineal, la tiroides, la paratiroides, el cor, les glàndules suprarenals, el pàncrees i les gònades (regulen els òrgans sexuals: ovaris i testicles).
Hi ha tres tipus d’hormones:
- Proteíniques: s’uneixen a receptors de l’exterior de la cèl·lula. Són d’acció ràpida. - Hipòfisi: - VASOPRESINA - OXITOCINA - Pàncrees: - INSULINA - GLUCAGÓ
- Amíniques: s’uneixen a receptors de l’exterior de la cèl·lula. Són d’acció ràpida. - Tiroides i medul·la adrenal: encara que pertanyen al grup de les hormones amíniques, funcionen com les hormones esteroidees. - TIROSINA - Glàndula pineal: - MELATONINA
- Esteroides (àtoms de carboni): s’introdueixen a la cèl·lula i s’uneixen a receptors de dintre de la cèl·lula que s’uneixen a l’ADN i sintetitzen proteïnes. Són d’acció lenta. - Gònades: - ESTRÒGENS - ÀNDROGENS - Escorça adrenal: - CORTICOIDES
SISTEMA NERVIÓS SISTEMA ENDOCRÍ
Emissor Neurona Glàndula
Receptor
Neurona Glàndula Múscul
Glàndula
Canal de comunicació
Vies nervioses (axons, nervis, tractes, etc.)
Vasos sanguinis
Missatge Impuls nerviós i neurotransmissor
Hormona
Efectivitat de la comunicació
Específica Difusa
Velocitat de la comunicació
Ràpida Lenta
Efectes del missatge
Transitoris Perdurables
Tema 3. Sistema Nerviós
Vegetatiu
SISTEMES SENSORIALS
Transductor sensorial: conjunt de cèl·lules que transformen energia en potencials d’acció.
SISTEMES MOTORS: part del sistema nerviós que controla l’activitat del teixit efector. Teixit efector: conjunt de cèl·lules que converteixen els potencials d’acció en:
- contracció muscular (energia mecànica)
- síntesi i alliberament de substàncies El sistema motor està format per:
- Sistema motor/nerviós somàtic: responsable del comportament observable. Està relacionat amb el medi extern i el teixit efector muscular estriat esquelètic.
- Sistema motor/nerviós vegetatiu: responsable del comportament fisiològic. Està relacionat amb el medi intern, el teixit efector muscular cardíac i llis, les glàndules exocrines i l’endocrina suprarenal.
Teixits efectors dels sistemes motors
- Teixit efector glandular: format per un conjunt de glàndules exocrines que alliberen substàncies mitjançant tubs a curt espai.
- Teixit efector muscular: conjunt de cèl·lules capaç de canviar la seva estructura per fer-se més petit (contracció). Hi ha diversos tipus de teixits efectors musculars:
- Segons l’aspecte extern:
- Llis
- Estriat
- Segons la ubicació:
- Visceral
- Cardíac
- Esquelètic
- Segons el sistema que el controla:
- Sistema motor somàtic
- Sistema motor vegetatiu
SISTEMA MOTOR VEGETATIU No és controlable per la conducta. Es divideix en tres:
- Sistema nerviós simpàtic : està relacionat amb l’activació i l’energia ràpida. És complementari al SNParasimpàtic. Si aquest està actiu, el parasimpàtic està inhibit.
- Sistema nerviós parasimpàtic: relacionat amb el relaxament, s’encarrega d’estalviar energia. És complementari al SNSimpàtic. Si aquest està actiu, el simpàtic està inhibit.
- Sistema entèric: es troba al sistema digestiu i s’encarrega del seu funcionament.
Per explicar la conducta, s’ha d’explicar la medul·la espinal. La informació motora observable del sistema motor somàtic surt (eferència) per les banyes ventrals. Per les banyes dorsals puja la informació sensorial (aferències) cap a l’encèfal. La part medial de la substància grisa és la part per in surten les neurones més bàsiques del sistema motor vegetatiu. Els feixos de neurones que surten de la medul·la espinal es diuen nervis espinals o nervis raquidis. Les neurones vegetatives que surten de la medul·la tenen el soma a la part medial. Les neurones vegetatives fan la primera sinapsis als
SISTEMA MOTOR VEGETATIU: Neurotransmissors
- Sistema parasimpàtic: acetilcolina
- Sistema simpàtic:
- Neurones preganglionars: sempre acetilcolina
- Neurones postganglionars: gairebé sempre noradrenalina En el cas de la medul·la adrenal (situada a la glàndula suprarenal), quan s’activa allibera noradrenalina i adrenalina que funcionen com a hormones. Hi ha un fàrmac que és antagonista de la noradrenalina: propanolol. Aquest fàrmac inhibeix les manifestacions simpàtiques, per tant, se l’anomena parasimpàticomimétic ja que disminueix la tasa cardíaca i la pressió arterial, entre d’altres símptomes.
Els nuclis més importants per al control del sistema nerviós autònom són:
- Nucli del tracte solitari
- Hipotàlem: associat al sistema límbic (emocions), ingesta i reproducció.
SISTEMA ENTÈRIC Situat al tub digestiu, pàncrees i vesícula biliar. Controla el sistema digestiu.
MODULACIÓ CORTICAL DEL SISTEMA VEGETATIU Amb l’escorça es pot controlar una petita part del sistema vegetatiu. És aquí on el paper dels psicòlegs és fonamental.
ESTRÉS És necessari per a la supervivència però l’estrés crònic provoca que l’escorça suprarenal alliberi cortisol i, d’aquesta manera, entri massivament calci a les neurones. Això provoca excitotoxicitat que desencadena en un dany cerebral a l’hipocamp que es tradueix en un envelliment prematur de l’encèfal.
Tema 4. Sentits Químics: GUST
i OLFACTE
Sentits químics: s’encarreguen de la detecció en el medi de determinades molècules. Aquestes molècules poden estar en suspensió a l’aire (olfacte) o dissoltes a l’aigua (gust). Són els sentits més arcaics. Poden salvar-nos la vida ja que regulen les conductes més bàsiques i instintives (alimentació, ingesta de líquids, conducta sexual, etc.).
.1 GUST
És el sentit que ens ajuda a detectar molècules de substàncies hidrosolubles gràcies a la saliva. Els receptors d’aquestes molècules s’anomenen quimioceptors. La funció és l’avaluació immediata del menjar.
Gust Sabor
Sabor = Gust + Olfacte + (Somatosensorial)
El sistema somatosensorial col·labora amb aquests dos sentits per detectar la textura, la temperatura, etc.
GUSTOS BÀSICS
- Dolç: representat per la glucosa. La funció d’aquesta és ser una de les principals fonts d’energia.
- Salat: representat per les sals minerals (calci, fòsfor, magnesi). És necessari per el creixement dels ossos, la regulació del balanç d’aigua dins i fora de les cèl·lules, la regulació de l’excitabilitat nerviosa i de l’activitat muscular.
- Àcid: s’encarrega de la regulació del pH que és necessari per equilibrar l’acidesa i la basicitat de l’organisme i les concentracions de protons i oxhidrils.
- Amarg: serveix per a detectar substàncies tòxiques (per aquest motiu té un valor preventiu).
- Umami: té bon gust. Es troba a les proteïnes i al glutamat. Els receptors del sentit del gust s troben al voltant de les papil·les gustatives: llengua, paladar tou, faringe i esòfag. Totes les papil·les capten tots els gustos en major o menor mesura, però no se sap on es troben els receptors de l’umami.
ÒRGAN RECEPTOR DEL GUST L’òrgan receptor del sentit del gust és el botó gustatiu. Botó gustatiu: les molècules arriben a la superfície de la llengua on passaran a les cèl·lules gustatives que s’excitaran (despolaritzaran)
.2 OLFACTE És el sentit que ens permet detectar i identificar determinades molècules que estan en suspensió a l’aire. És indispensable que aquestes molècules es puguin presentar en:
- estat gasós i gasos
- líquids vaporitzables
- sòlids volàtils Filogenèticament parlant, és el sentit més antic però no vol dir que sigui el més simple. Les persones a mesura que es fan grans van perdent capacitat i el seu llindar augmenta (necessiten més quantitat d’olor per detectar- la).
- GAT, GOS, CONILL > HOME
- DONA > HOME
- GENT JOVE > GENT GRAN
- 20 – 40 anys (50-70% olors comuns).
- 50 – 70 anys (30-45% olors comuns).
- NO FUMADORS > FUMADORS
- Dofins no tenen bulb olfactori
FUNCIONS
- Cercar aliment
- Iniciar canvis fisiològics: facilitar la digestió
- Saber l’estat d’un aliment
- “ Visió nocturna ”: els rosegadors nocturns van desenvolupar el sentit de l’olfacte per orientar-se enmig de la foscor de la nit.
- COMUNICACIÓ: duta a terme mitjançant feromones, consisteix en captar senyals que han deixat individus de la mateixa espècie. Exemples: disponibilitat de la conducta sexual, aliments, etc.
SET OLORS BÀSIQUES 1-
2- Camfòriques 3- D’almesc 4- Florals 5- Mentolades 6- D’èter 7- De fortor 8- De podrit
ESTRUCTURA ANATÒMICA
Les molècules oloroses entren per la cavitat nasal mitjançant els fluxos d’aire fins arribar a l’epiteli olfactori, on es reben les molècules oloroses. Allà hi ha una pel·lícula de moc que permet la subjecció de les molècules oloroses. L’epiteli olfactori està en contacte amb l’os cribiforme també anomenat superfície cribada de l’etmoides, que té uns forats per on passen les neurones. L’os cribiforme, a la vegada, està en contacte amb el bulb olfactori, que forma part del SNC.
- Epiteli olfactori: és el teixit on es troben les cèl·lules receptores (l’òrgan transductor). És una superfície que es troba dins les cavitats nasals que consta de neurones olfactòries. Les neurones olfactòries són les neurones sensorials de primer ordre i les cèl·lules receptores, per tant, són receptors neurosensorials. Són neurones bipolars que acaben amb una protuberància dendrítica i uns cilis on es troben incrustades les proteïnes que respondran a una certa molècula amb una forma tridimensional:
1 molècula 1 proteïna F 0E 0 especialització
A més, hi ha altres cèl·lules anomenades cèl·lules de suport (semblants a les glies) i cèl·lules basals que de mica en mica es convertiran en cèl·lules olfactòries. Són de les poques neurones que es regeneren en un cervell adult a nivell d’epiteli olfactori. Però a mesura que ens fem grans perdem aquesta capacitat de regeneració.
TRANSDUCCIÓ Té lloc a les proteïnes que es troben a la membrana dels cilis i de la protuberància dendrítica de la neurona olfactòria. Aquestes proteïnes receptores s’activen quan les molècules adequades arriben i l’activen. Una proteïna G associada a la proteïna receptora desprèn una subunitat que activarà un enzim (adenilciclasa). Aquest enzim activarà un segon missatger (AMPc) que produirà la despolarització de la neurona olfactòria. VIES OLFACTÒRIES La informació transformada en potencials d’acció puja pels axons de les neurones olfactòries a través de l’os cribiforme fins fer sinapsis als glumérols, situats al bulb olfactori. La sinapsis es fa amb les neurones sensorials de segon ordre (mitrals) i aquestes s’agrupen en feixos formant el tracte olfactori.
Com es codifica la informació? El bulb olfactori té una distribució topogràfica per zones segons les olors.
- Hi ha milers de molècules oloroses i molts tipus de receptors.
- Hi ha 7 molècules oloroses de les 7 olors bàsiques. F 0 E 0Un receptor reconeix vàries molècules oloroses. F 0 E 0Una molècula olorosa interacciona amb varis receptors. Els receptors estan repartits per l’epiteli segons l’olor que processen i projecten la informació olfactòria a un àrea concreta del bulb olfactori.
Alimentació: avaluació immediata del menjar i líquid ingerit (amb ajuda del sistema somatosensorial). Comunicació: dins d’una mateixa espècie.
Tema 5. Sistema auditiu
EL SISTEMA AUDITIU
El sistema auditiu és un sentit molt complex i important per a la supervivència. Aquest sistema està molt connectat amb el visual i es complementen. El sistema auditiu humà està adaptat per a la comunicació.
FUNCIONS DEL SISTEMA AUDITIU Les dues funcions principals del sistema auditiu són:
- el reconeixement de l’entorn
- la comunicació (llenguatge, música o qualsevol altre so) Fins que el so arriba a les nostres orelles, es capaç de saltar molts obstacles. Aquest és un dels principals avantatges del sistema auditiu respecte del visual, que es devaneix amb obstacles, però que en canvi és una mica més fiable que l’auditiu, ja que la llum viatja a moltes més velocitat que el so i, per tant, la seva percepció és més directa.
CARACTERÍSTIQUES DEL SISTEMA AUDITIU Audició: es defineix com la percepció de les vibracions de les molècules d’aire que són produïdes per una font sonora , que por ser qualsevol sistema vibrant. Es produirà una vibració en cadena, ajuntant-se i separant-se més cada vegada, o el que és el mateix, la
pressió de l’aire augmentarà i disminuirà, així com la seva densitat. Com més fred sigui l’aire, més ràpid es transmet (per aigua es transmet encara més ràpidament). So: és l’estímul adequat del sistema auditiu, i és la vibració mecànica capaç de produir sensació auditiva. Existeixen dos tipus de sons:
- So pur
- So complex Les cèl·lules encarregades de fer la transducció es diuen mecanoceptors. Freqüència: és el nombre de vegades que la pressió de l’aire augmenta en un segon, i es mesura en hertzs (Hz). Si la freqüència és alta, el to és agut; si la pressió és baixa, el to es greu. Un so també es pot classificar en amplitud o intensitat , que és la diferència de pressió de l’aire entre quan està més comprimit i quan ho està menys. Es mesura en decibels (dB). Si la intensitat és molt alta, el volum del so és alt; si la intensitat és aixa, el volum és baix.
La majoria de sons de l’entorn estan formats per molt sons purs, és adir, són sons complexes. L’anàlisi de Fourier (FFT) és la descomposició d’un so complex en les seves freqüències/tons purs que el composen. Aquest procés el realitza l’orella en mil·lèsimes de segon. El rang de freqüències de l’orella humana és de 20 Hz fins a 20000 Hz. A mesura que creixem, sobretot a partir dels 50 anys aproximadament, comencem a reduir aquest rang, principalment per dalt. Els sons que estan per sobre d’aquest rang s’anomenen ultrasons , però hi ha animals que sí el perceben com els gossos o els dofins. Els infrasons són aquells sons que la seva freqüència es troba per sota dels 20 Hz, com per exemple els que fan les balenes, els muscles o les vibracions de la terra.
L’oïda humana és capaç de distingir intensitats molt precisament. La veu humana està en un rang de freqüències entre 80 i 100 HZ.
ESTRUCTURA DEL SISTEMA AUDITIU El sistema auditiu està protegit per l’ os temporal. El pavelló auricular té la forma idònia per a amplificar les freqüències pertanyents a la veu humana (per evolució). Comunica amb el conducte auditiu extern , que arriba a la membrana timpànica , on trobem la cadena d’ossicles amb el martell , l’ enclusa i l’ estrep. Darrera d’ells es troba la finestra oval (darrera l’estrep) i, finalment, trobem la còclea , l’encarregada de fer la transducció. Al seu interior hi ha diferents tipus de líquids i al final trobem el nervi auditiu (que són les neurones sensorials de primer ordre), també anomenat vestíbul coclear. Aquest nervi té dues porcions: una que surt de la còclea i una altra que surt del laberint. La trompa d’Eustaqui és una espècies de vàlvula que connecta l’orella mitjana amb les cavitats nasals i les vies respiratòries externes. La seva funció seria la d’igualar la pressió de l’aire entre l’orella mitjana i l’externa (destaponar l’orella). Si la pressió de l’aire augmenta ràpidament (com quan viatgem en avió), el timpà es deforma; per això obrim la
