¡Descarga Apunts sobre ball robat y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!
APUNTS SOBRE BALL ROBAT
EN QUÈ ENS HEM DE FIXAR
Joan Oliver i “Pere Quart”: teatre, narrativa i poesia. El teatre d’Oliver: trajectòria, etapes, models. Comèdia burgesa, teatre compromès, crítica social. El teatre com a fenomen social. Obra original i traduccions. Ball robat. Datació i context. El punt de partida: la narració Escena d’alcova. Estructura dramàtica. Els personatges: les tres parelles. Caracterització personal i social. El món interior dels personatges. Sentit del títol. El conflicte plantejat i el desenllaç. Els temes: amor, felicitat, frustració, atracció, el pas del temps. Paraula i acció. JOAN OLIVER / PERE QUART Va néixer a Sabadell el 1899 i va morir a Barcelona el 1986. Feia servir el pseudònim Pere Quart només com a poeta. Es mostra incòmode amb l’ambient de la burgesia benestant a la qual pertany i, amb dos amics, Francesc Trabal i Armand Obiols, funda el Grup de Sabadell, marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar (organitzen els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors amb un ase com a president...). Comença a publicar poemes i contes a partir del 1923 al Diari de Sabadell. Es consagra el 1934 amb el poemari Les decapitacions. El 1939 s’exilia a França i després a Buenos Aires i Santiago de Xile. Torna el 1948 per trobar-se un país derrotat i empobrit pel franquisme. Aquests primers anys li resulten molt amargs: la policia el deté i la seva dona mor de leucèmia. Va fent feines relacionades amb la literatura i els llibres (en impremtes, en editorials, com a traductor…). Com a dramaturg no acaba d’obtenir l’èxit. De fet, de tots els seus intents, es considera que el més reeixit és Ball robat. El 1959 publica la seva obra mestra, el poemari Vacances pagades , model per a una nova generació de poetes que propugnen una poesia menys elitista i més atenta a la societat, la coneguda com a “poesia social”. Esdevingut una figura pública, la seva actitud honesta i contestatària el converteix en un símbol de la lluita antifranquista (participa activament en diversos actes de protesta) i en una mena de patriarca dels intel·lectuals més joves. El 1970 se li atorga el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, fruit de la seva posició sempre crítica i insubornable, arriba a rebutjar la Creu de Sant Jordi. En els últims anys de la seva trajectòria, no amaga que està molt desanimat del col·lectiu d'escriptors i els retreu públicament el fet d'adoptar una postura còmoda amb la nova situació cultural i política creada amb el restabliment de la democràcia a Catalunya. CONTEXT A la dècada dels 50, en plena dictadura franquista, s’obren els primers espais públics de recuperació de la cultura catalana. Pel que fa al teatre, després de 20 anys de prohibició de representar en català, s’autoritzen les primeres obres l’any 1946. Són reposicions de textos de Sagarra,
Guimerà, Pous i Pagès, Soler, Elias..., la qual cosa dificultà l’aparició de nous dramaturgs. Quan es permeté l’estrena de textos nous, Sagarra tornà a dominar l’escena amb el seu teatre de sempre (el “poema dramàtic” en vers, perquè ni públic ni crítica valoraren els seus intents de modernitzar-se i acostar-se als corrents europeus amb obres com La fortuna de Sílvia ), com per exemple L’hereu i la forastera , del 1949, que fou durament criticada per Oliver. Bala perduda , de Lluís Elias (1951) i el teatre de Joan Capri aportaren comercialitat i èxit al teatre català (Oliver en deia “teatre de petits burgesos”) però molt poca o gens de categoria literària. Qualsevol intent renovador era frustrat per l’actuació de la censura, la qual cosa provocava que els intents de forjar un teatre català modern fos relegat a la clandestinitat. 1 En un article a la revista Destino , Néstor Luján feia una crida a dignificar el teatre català tot reivindicant, a més de la tradició, les versions catalanes d’obres estrangeres. 2 L’any 1954 es crea l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), una companyia no professional però ben preparada amb l’objectiu d’oferir representacions teatrals de textos de prestigi tant d’obres catalanes com de traduccions 3 , amb la implicació de la burgesia catalanista. Oliver fou un element molt actiu de l’ADB i hi aportà tant textos originals (com la pròpia Ball robat ) com traduccions. L’ADB fou clausurada per la policia i dissolta per l’autoritat franquista després de l’accidentada estrena de la versió en català de L’òpera de tres rals , de Bertolt Brecht. EL TEATRE DE JOAN OLIVER Per a mi el teatre és la paraula; allò que en dieu l’espai escènic, tot això hi sobra Teatre contra la classe social d’on ell prové, preocupat per la col·lectivitat, la realitat del moment i el futur del poble català, escrit per entretenir, divertir o commoure, amb un llenguatge directe i eficaç, i amb contingut moral i humà. Considerem les etapes a partir de les dates de producció de les obres, no les d’estrena. 1a etapa (abans de la Guerra Civil): revolta contra l’”alta comèdia” postnoucentista i subversió dels valors burgesos ( Allò que tal vegada s’esdevingué , 1930 ; El 30 d’abril , 1935-36). En totes, sense perdre un toc d’humor caricaturesc i sarcàstic, esfondrada la burgesia, l’amargor dels protagonistes s’imposa. La llengua s’allunya de la vulgaritat. Sovint hi pren part com a personatge i hi deixa un comentari final. 2a etapa (període bèl·lic): compromís ( La fam , 1937-38). Teatre més innovador i menys caricaturesc, més humà i compromès. 3a etapa (exili): teatre de subsistència. 4a etapa (retorn): intent d’un teatre comercial de qualitat (Ball robat , 1954 ; Una drecera , 1957). Es fonen el pols individual i el col·lectiu; aprofundeix en l’estudi dels personatges; intenta, sense èxit, participar del teatre comercial. (^1) Oliver, Joan: Ball robat (Les eines, 2016), pàg. 15- (^2) Oliver, Joan: Ball robat (Les eines, 2016), pàg. 11. (^3) Shakespeare, Goldoni, Musset, Shaw, Txèkhov, Soldevila, Millàs-Raurell, Pedrolo, Capmany, Brossa...
Oriol: orfe de mare des dels 7 anys (fill de papà), de jove era inconscient i angelical (li deien “Sucre fi”). Treballa en una empresa on fa nosa. Creu que es va equivocar casant-se amb Núria i busca refugi en l’esport. És el més desesperat dels personatges. Núria: independent i superficial (fuma perquè “queda bé”), agressiva, rígida i manaire. Oleguer: triomfador (advocat de rics), realista i pragmàtic. Incapaç de ser monògam. Eulàlia: es podria haver casat amb Cugat o Oriol però es deixa enlluernar per Oleguer. Se sent sola i allunyada del marit i busca refugi en els fills. Aparenta dolçor però va ser molt cruel amb Oriol i manifesta gelosia per les infidelitats d’Oleguer. Tots són d’edats semblants, al voltant de la quarentena, i els seus lligams d’amistat són llunyans: Cugat i Oleguer van ser companys d’internat i de milícia i es van casar amb dues dones amigues dels dos i entre elles; Eulàlia, esposa d’Oleguer per bé que s’hauria pogut casar amb Cugat, va entrar amb Mercè i Núria a l’entorn d’Oriol fins que ell va sentir-s’hi atret i s’hi va declarar, tot i que es podria haver casat amb qualsevol dels altres dos. SECUNDARIS EXPLÍCITS No pateixen cap evolució. Sr. Petit: la seva ingènua felicitat contrasta amb la dels matrimonis. Criats: prenen la funció de ressaltar l’estatus d’alta burgesia de les parelles. SECUNDARIS IMPLÍCITS Igual que els anteriors, no pateixen cap evolució. Gerda (només s’entén la seva història si es llegeix Escena d’alcova ) – Tia petita – Fills – Felissa. Els personatges passius (desitjats, estimats o admirats) són Oleguer, Cugat i Eulàlia; els altres són els actius.
En els triangles, o quadrats, hi ha un element inestable que accepta o cerca un equilibri de fora del suposat triangle o quadrat. En el primer, hi ha una atracció de Mercè per Oleguer, i Cugat reacciona no per interès passional sinó per no convertir-se en un “marit grotesc”: admira Núria per “compensar certes pèrdues” i redreçar “la pròpia estimació”. En el segon, Oriol sent una inclinació per Eulàlia, mentre que Oleguer es limita a respondre a la incitació de Mercè, perquè només en una dona que no sigui la pròpia es poden descobrir “unes gràcies irresistibles”. En el tercer trobem el matrimoni més desfet de tots perquè cadascú cerca més enllà del cònjuge un equilibri: Núria viu sota l’atracció de Cugat i el marit no respon perquè se sent seduït per Eulàlia. Sí que hi ha una relació triangular entre les dones i els homes: Eulàlia esdevé una mena de vèrtex intrús entre Núria i Mercè, que es fan confidències, mentre que Oriol és el sobrevingut entre els altres dos homes. Sovint els trets psíquics dels personatges venen condicionats per la seva relació amb els altres: Eulàlia troba Oriol “meravellós”, mentre els amics el tenen per “lleuger” i “infantil”; Cugat troba Eulàlia “única” mentre Mercè la veu “entonada”, etc. El dibuix que l’espectador es fa de cada personatge es perfilarà a través de les opinions que tenen els uns dels altres. TEMPS Innovació: Oliver condensa el temps en una jornada, el dimecres 19 de juny (podria ser del 1957, en què el 19 de juny era realment dimecres), i afegeix un epíleg la nit de l’endemà passat, 21 de juny, entrada de l’estiu. Acte primer: nit-matinada fins hora d’esmorzar, de manera que si es vol es pot fer coincidir el temps escènic amb el real. Acte segon: vint minuts després de l’anterior, coincideix, en part, amb l’acte tercer, que s’encavalla damunt l’anterior a partir de la conversa telefònica entre Cugat i Núria. Acte tercer: l’inici obliga l’espectador a fer un salt enrere en el temps i el temps real és més curt que el de la ficció (representa que la conversa entre Eulàlia i Cugat dura una hora i la d’Eulàlia amb Oriol, mitja). El temps plana sobre els personatges, que, en la seva maduresa, necessiten reflexionar sobre el sentit de la vida i la felicitat perquè, passats aquests deu anys, no són iguals ni a si mateixos ni en relació amb els altres. El pas del temps pot fins i tot fer qüestionar les decisions, com li passa a Oriol, que considera el seu casament un “error absolut”. Hi ha referències constants als 10 anys que fa que són casats i dels quals en tenen una percepció més aviat negativa (anys de retrets, de greuges, de distanciament). MATERIALS PLÀSTICO-ESCENOGRÀFICS Miralls, símbols de la dualitat entre el nostre “jo” i aquell “altre” que ens sotja a cada instant, que se’ns oposa i ens ajuda, que ens completa i ens salva. Hi ha miralls a casa de Cugat però no a casa d’Eulàlia (la satisfacció personal incapacita per a l’autoanàlisi?). N’hi torna a haver a l’acte tercer (autoafirmació) i a l’epíleg (restauració del maquillatge [i de la personalitat?]). Tabac: presència constant, en pipa o cigarrets. Cugat encén la pipa abans de la confessió de Mercè i, a l’epíleg, catapulta Oriol a la pregunta fatídica. Serveix per
