Comentari de text
“Ball robat”, és una comèdia dramàtica de Joan Oliver i Sellarès, qui va néixer al 1899 i
va morir al 1986. L’obra va ser escrita entre l’abril i finals de 1954, encara que, no va
ser publicada fins el 2 de juny del 1958, la seva estrena va anar a càrrec de
l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i va tenir lloc al teatre Candilejas, en sessions
especials de tarda i nit, que va ser dirigida pel mateix dramaturg amb la col·laboració
d’Àngel Gràcia, Oliver comenta que a pesar de les dificultats materials de l’escena de
l’època, dels seus escrúpols com a dramaturg i del seu escepticisme connatural, va
ser-li em conjunt força falaguera . Aquesta es troba dividida en tres actes i un epíleg i
se seqüencialitza linealment en tres períodes temporals succesius (les primeres hores
del matí, vint minuts després i una mica més tard). El fragment de text que comentaré
a continuació pertany a l’acte segon, és a dir, als vint minuts després.
A l'acte segon, l'endemà a casa del matrimoni Oleguer-Eulàlia ,es dirimeix el triangle
Cugat-Mercè-Oleguer. Mentre Cugat espera a l’Oleguer, parla amb Eulàlia de la
felicitat amb les seves respectives parelles, fins al punt de plantejar-ne si no podrien
haver-se casat precisament ells dos. Eulàlia, però, li diu que sap que ell i la Núria
s’estimen.
Aquest fragment de text del segon acte comença amb l’Eulàlia dient-li al Cugat, si en
comptes del seu marit no li pot ajudar ella i en Cugat diu que no, després ella, amb una
insinuant cantarella, contesta “ I...la Núria...tampoc?” (pg.91), a partit d’aquí és on
l’Eulàlia i en Cugat comencen a parlar de la relació que hi ha entre la Núria i en Cugat,
acte seguit l’Eulàlia fa referència que la Núria ja li ha explicat a ella, el que
suposadament hi ha entre ells dos quan diu: “Aleshores, resulta que és un secret,tal
com ella diu”(pg.91).També li diu que és una pena que la Mercè sempre estigui
entremig d’ells, tot seguit, en Cugat li diu: “Està bé, està bé! La maledicéncia
practicada amb gràcia i mesura escau a qualsevol dama”(pg.91) . Amb això el que en
Cugat pretén dir és que l’Eulàlia està sent una mica dolenta.
Ell diu que la Núria només és una persona a la que li agraden els seus llibres i a més li
deixa caure a l’Eulàlia que està interpretant tendenciosament aquesta inclinació, a lo
que ella respon: “Fora més just dir: aquesta admiració incondicional i
entusiàstica”(pg.91) on deixa molt clar que la Núria és una entusiasta d’ell, però, i a
més l’imita: “(...)És un savi i un artista, no et sembla? I per això les seves obres, no
trobes?, sempre resulten plenes de sentit i de gràcia. Però quan el tens al davant, no
et sembla?, encara guanya. La veu, el ges, la mirada, tot tan just i tan natural!”(pg.92).
En Cugat diu que està exagerant-ho i a més, seriós, li diu que carrega massa les
tintes, que la Núria és una persona amb vivacitat i sincera, o sigui que no és ridícula
(que és com en Cugat havia interpretat aquesta imitació, amb burla). L’Eulàlia demanà
perdó, però, per finalitzar, li diu: “Perquè la Núria, has de saber-ho,
t’estima.(...)”(pg.93).
Respecte l’estructura, jo particularment començaria l’ introducció des de l’Eulàlia dient
: “Per què? No podria ajudar-te jo?(...)(pg.91)” fins quan, ella mateixa, diu: “I...la
Núria... tampoc?”(pg.91). Considero que aquesta és l’ introducció ja que a partir
d’aquesta última frase de l’Eulàlia sorgeix tota la conversa dels dos personatges
parlant sobre la Núria i la seva relació amb el Cugat. Tot seguit, el desenllaç comença
