Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Apunts sobre Processos geològics, Apuntes de Ciencias de la Tierra y del Medio Ambiente

Teoria sobre els processos geològics.

Tipo: Apuntes

2020/2021

Subido el 05/01/2021

mireia-roig-1
mireia-roig-1 🇪🇸

4.8

(55)

29 documentos

1 / 12

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
PROCESSOS GEOLÒGICS D’ORIGEN INTERN
1. TECTÒNICA DE PLAQUES
La tectònica de plaques és una teoria geològica que explica l’estructura i dinàmica de les plaques tectòniques que
formen la part més superficial de la terra, i les conseqüències d’aquesta dinàmica que corresponen a l’activitat
sísmica, volcànica i a la formació de les serralades o orògens recents.
Aquesta teoria té dos importants precedents: la teoria de la deriva continental i la teoria de l’expansió del fons
oceànic.
1.1 ALFRED WEGENER (1880-1930)
Meteoròleg i geòleg alemany va postular la hipòtesi de la deriva continental. Segons Alfred Wegener, els continents
van estar units fa milions d’anys. Després, per alguna causa, fa 200 milions d’anys, el continent original o Pangea es
va fracturar i els fragments es van anar separant lentament.
Una prova d’això seria la coincidència entre els continents, que més o menys, encaixen entre si, com les peces d’un
puzle. Alfred Wegener va recórrer el món per trobar proves de la seva “Teoria de la Deriva Continental”, i les va
trobar.
En continents que avui en dia estan separats, hi ha fòssils d’éssers que no podien haver creuat els oceans. Si unim
Àfrica i Amèrica del Sud, per les seves respectives costes atlàntiques, es comprova que molts trets geològics es
continuen a un i altre costat de la línia divisòria, prova que en el passat van estar units. Però malgrat totes les proves,
Wegener no sabia perquè es movien els continents.
Durant el Permià fa 225 milions d’anys, existia un únic continent anomenat Pangea (tenim evidències de l’existència
d’anteriors Pangees) envoltat per un oceà únic anomenat Pantalassa. Durant el Triàsic, fa 220 milions d’anys, es van
separar Lauràsia al Nord i Gondwana al Sud, separades pel mar de Tetis, que correspondria aproximadament a
l’actual Mediterrani. Posteriorment al Juràssic, fa 125 milions d’anys va començar la formació de l’Atlàntic Sud i
Nord, separant-se Amèrica del Sud de la resta de Gondwana i posteriorment Amèrica del Nord de la resta de
Lauràsia. Durant el Cretaci fa 65 milions d’anys es van separar, Austràlia, l’Índia i l’Antàrtida. L’Índia va col·lisionar
finalment amb Euràsia i Amèrica del Nord amb Amèrica del Sud es van acostar fins a formar l’Amèrica Central. El
desplaçament continua actualment conduint-nos a una nova Pangea.
Wegener es va basar en diferents evidències per elaborar la seva teoria:
-Proves geogràfiques: basades en l’encaix dels contorns actuals dels continents (per exemple Sud-Amèrica i
Àfrica). Aquest fet és encara més evident si ens fixem en les plataformes continentals. Els continents
encaixen en les seves plataformes continentals.
-Proves geològiques: hi ha zones d’Àfrica que tenen unes roques idèntiques a d’altres que hi ha a Sud-
Amèrica. Si posem els dos continents junts veiem, a més, que les zones queden una al costat de l’altra. Per
exemple: mines de diamants a Brasil i Sud-Àfrica.
-Proves paleontològiques: Els fòssils indiquen que fa uns 350 milions d’anys la flora i la fauna d’Àfrica, Sud-
Amèrica, l’Índia i Austràlia eren les mateixes i, per tant, aquests continents havien d’estar units. Trobem
fòssils iguals d’animals i plantes en zones molt llunyanes i seguint el mateix patró. Exemple: marsupials a
Austràlia.
-Proves bioclimàtiques: Roques indicadores de climes iguals en zones de diferent latitud en l’actualitat.
Trobem restes de glaceres en llocs que en l’actualitat són càlids. Exemple: dipòsits glacials de la mateixa
època a Patagònia i l’Índia, glaceres en Brasil, etc.
1.2 HARRY HAMMOND HESS (1906-1969)
Geòleg i oficial de la Marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial va proposar la teoria de l’expansió del
fons oceànic. Durant la Segona Guerra Mundial. Harry Hess estava al càrrec d’un vaixell de transport de tropes que
disposava de sonar. El sonar emet ultrasons que en reflectir-se sobre el fons oceànic i en funció del seu retard,
permet determinar el relleu del fons oceànic. Hess proposava que els oceans creixen a partir de les dorsals
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9
pfa

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Apunts sobre Processos geològics y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Tierra y del Medio Ambiente solo en Docsity!

PROCESSOS GEOLÒGICS D’ORIGEN INTERN

1. TECTÒNICA DE PLAQUES

La tectònica de plaques és una teoria geològica que explica l’estructura i dinàmica de les plaques tectòniques que formen la part més superficial de la terra, i les conseqüències d’aquesta dinàmica que corresponen a l’activitat sísmica, volcànica i a la formació de les serralades o orògens recents. Aquesta teoria té dos importants precedents: la teoria de la deriva continental i la teoria de l’expansió del fons oceànic. 1.1 ALFRED WEGENER (1880-1930) Meteoròleg i geòleg alemany va postular la hipòtesi de la deriva continental. Segons Alfred Wegener, els continents van estar units fa milions d’anys. Després, per alguna causa, fa 200 milions d’anys, el continent original o Pangea es va fracturar i els fragments es van anar separant lentament. Una prova d’això seria la coincidència entre els continents, que més o menys, encaixen entre si, com les peces d’un puzle. Alfred Wegener va recórrer el món per trobar proves de la seva “Teoria de la Deriva Continental”, i les va trobar. En continents que avui en dia estan separats, hi ha fòssils d’éssers que no podien haver creuat els oceans. Si unim Àfrica i Amèrica del Sud, per les seves respectives costes atlàntiques, es comprova que molts trets geològics es continuen a un i altre costat de la línia divisòria, prova que en el passat van estar units. Però malgrat totes les proves, Wegener no sabia perquè es movien els continents. Durant el Permià fa 225 milions d’anys, existia un únic continent anomenat Pangea (tenim evidències de l’existència d’anteriors Pangees) envoltat per un oceà únic anomenat Pantalassa. Durant el Triàsic, fa 220 milions d’anys, es van separar Lauràsia al Nord i Gondwana al Sud, separades pel mar de Tetis, que correspondria aproximadament a l’actual Mediterrani. Posteriorment al Juràssic, fa 125 milions d’anys va començar la formació de l’Atlàntic Sud i Nord, separant-se Amèrica del Sud de la resta de Gondwana i posteriorment Amèrica del Nord de la resta de Lauràsia. Durant el Cretaci fa 65 milions d’anys es van separar, Austràlia, l’Índia i l’Antàrtida. L’Índia va col·lisionar finalment amb Euràsia i Amèrica del Nord amb Amèrica del Sud es van acostar fins a formar l’Amèrica Central. El desplaçament continua actualment conduint-nos a una nova Pangea. Wegener es va basar en diferents evidències per elaborar la seva teoria:

  • Proves geogràfiques: basades en l’encaix dels contorns actuals dels continents (per exemple Sud-Amèrica i Àfrica). Aquest fet és encara més evident si ens fixem en les plataformes continentals. Els continents encaixen en les seves plataformes continentals.
  • Proves geològiques: hi ha zones d’Àfrica que tenen unes roques idèntiques a d’altres que hi ha a Sud- Amèrica. Si posem els dos continents junts veiem, a més, que les zones queden una al costat de l’altra. Per exemple: mines de diamants a Brasil i Sud-Àfrica.
  • Proves paleontològiques: Els fòssils indiquen que fa uns 350 milions d’anys la flora i la fauna d’Àfrica, Sud- Amèrica, l’Índia i Austràlia eren les mateixes i, per tant, aquests continents havien d’estar units. Trobem fòssils iguals d’animals i plantes en zones molt llunyanes i seguint el mateix patró. Exemple: marsupials a Austràlia.
  • Proves bioclimàtiques: Roques indicadores de climes iguals en zones de diferent latitud en l’actualitat. Trobem restes de glaceres en llocs que en l’actualitat són càlids. Exemple: dipòsits glacials de la mateixa època a Patagònia i l’Índia, glaceres en Brasil, etc. 1.2 HARRY HAMMOND HESS (1906-1969) Geòleg i oficial de la Marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial va proposar la teoria de l’expansió del fons oceànic. Durant la Segona Guerra Mundial. Harry Hess estava al càrrec d’un vaixell de transport de tropes que disposava de sonar. El sonar emet ultrasons que en reflectir-se sobre el fons oceànic i en funció del seu retard, permet determinar el relleu del fons oceànic. Hess proposava que els oceans creixen a partir de les dorsals

oceàniques, on el magma surt a partir de moviments convectius que es produeixen a l’astenosfera. Per tant, la part central dels oceans és la més jove i les vores continentals les més antigues. 1.3 TECTÒNICA GLOBAL Wegener pensava que els continents es movien a la deriva, com flotant sobre l’escorça oceànica. Una nova teoria va sorgir en la dècada de 1960: la Tectònica de Plaques o Tectònica Global. La litosfera és la que es desplaça sobre l’astenosfera. Aquesta teoria va ser proposada per John Tuzo Wilson (1908-1993). Els principals postulats d’aquesta teoria són els següents:

  1. La litosfera està dividida en plaques que encaixen entre sí com les peces d’un trencaclosques.
  2. Les vores o límits d’aquestes plaques presenten una gran activitat sísmica i volcànica.
  3. La litosfera oceànica es crea a les dorsals i es destrueix en les fosses.
  4. Les plaques es mouen i interaccionen entre sí. Les proves de la Tectònica global són les següents:
  • Ecosondes. Utilització del sonar com a eina d’estudi dels fons oceànics. Utilitzant ultrasons es pot cartografiar el fons oceànic. Una carta batimètrica mostrarà doncs el relleu del terreny com a línies de contorn anomenades isòbates i en altres ocasions també es fan representacions tridimensionals amb imatges generades per ordinador.
  • Paleomagnetismes. El camp magnètic terrestre està generat per l’existència d’un nucli metàl·lic en desplaçament continu, la polaritat del camp magnètic terrestre disposa el pol Nord sobre la badia del riu Hudson al Canadà i el pol Sud sobre Tasmània. Al llarg de la història de la Terra, el camp magnètic ha experimentat inversions no periòdiques. Quan el magma flueix a través de les dorsals, i es consoliden les roques, aquelles que contenen ferro queden imantades amb la mateixa polaritat que el camp magnètic imperant, és el que es coneix com camp magnètic romanent. Per tant, a banda i banda de l’eix de les dorsals es disposen en bandes simètriques roques amb polaritats invertides, que demostren l’expansió dels fons oceànics.
  • Edat de les roques del fons oceànic. S’extreuen les roques del fons oceànics i s’estudien els radioisòtops, normalment s’utilitza el sistema del potassi-argó. Resultat: a mesura que ens allunyem de les dorsals oceàniques són més antigues i les que estan a sobre de les dorsals, són les més recents. 1.4 TIPUS DE PLAQUES I ELS SEUS LÍMITS Hi ha tres tipus de plaques:
  • Oceàniques: no porten cap continent. Ex: placa de Nazca, de Cocos i del Carib.
  • Continentals: formades principalment per litosfera continental. Ex: Placa d’Aràbia.
  • Mixtes: formades per litosfera oceànica i continental. Ex: Placa Australiana. Hi ha tres tipus de límits de plaques:
  • Constructius: en ells es crea nova litosfera. Coincideixen amb les dorsals.
  • Destructius: en ells es destrueix litosfera. Coincideixen amb les fosses o zones de subducció i zones de col·lisió continental.
  • Passius: en ells no es crea ni es destrueix litosfera. Les plaques es desplacen lateralment. LÍMITS CONSTRUCTIUS (DIVERGENTS) Dos objectes que divergeixen s’estan allunyant l’un de l’altre. Així, als límits divergents les plaques se separen. Però, és clar, no queda un forat al mig on veure l’interior de la Terra: el que passa és que allà on se separen puja material de l’astenosfera que, en refredar-se, forma noves roques que s’afegeixen als marges de les plaques. En els límits divergents tenim un moviment de convecció ascendent que es continua en moviments amb sentits oposats que contribueixen a separar les plaques. La velocitat d’aquest moviment no és molt gran, d’uns quants centímetres l’any.

El magmatisme és el procés geològic mitjançant el qual els magmes es generen, es desplacen, es refreden i originen, d’aquesta manera, les roques magmàtiques (més del 80% de les roques de l’escorça terrestre són d’origen magmàtic). L’evidència més clara de l’existència de magmes la tenim en el vulcanisme, procés pel qual un magma aplega a la superfície terrestre en forma de lava, es refreda i origina les roques volcàniques. No obstant això, dos terços dels magmes no arriben a la superfície i es refreden en zones profundes on originen les roques plutòniques, en un conjunt de processos que reben el nom de plutonisme. Es calcula que aproximadament es produeix diàriament més de 130 milions de tones, un 10% de les quals eix a l’exterior com a lava. VOLCÀ Un volcà és una obertura en l’escorça terrestre a través de la qual el magma pot arribar a la superfície. Aquesta obertura pot ser puntual (ex: Teide) o fissural (dorsal oceànica). Des d’un volcà són expulsats a l’exterior materials sòlids, líquids i gasosos, en proporcions diferents segons els tipus d’erupció i que formaran l’edifici volcànic. L’edifici volcànic inclou:

  • Cambra magmàtica: és el magatzem intern on s’acumula la matèria sotmesa a gran temperatura i pressió anomenada magma. Aquesta cambra és situada a una profunditat que va des de 10 fins a 70 km.
  • Xemeneia o conducte de sortida: és la fractura a través de la qual surt el magma a l’exterior.
  • Con volcànic: és l’elevació del terreny formada pels materials emesos pel volcà.
  • Cràter: és una petita depressió situada al vèrtex del con volcànic amb forma de con invertit boca de la xemeneia. Quan aquest té un gran diàmetre l’anomenem caldera. PRODUCTES VOLCÀNICS
  • Productes sòlids. Són roques més o menys fragmentades, conegudes en general com piroclasts, i emissions de cendres. Molt abundants en les erupcions de tipus explosiu, la seva perillositat deriva de l’impacte que origina la seva caiguda, de la temperatura a la qual es troben, i de la mida de les partícules: bombes, cendres, lapil·li i cendres.
  • Productes líquids. Són les laves, la fluïdesa de les quals i temps de solidificació depenen del seu ocntingut en sílice (SiO 2 ): quant major és el seu contingut, més espesses són les laves, solidificant ràpidament. Les colades de lava es desplacen des del cràter volcànic cap a la base de l’edifici volcànic, arrasant camps, conreus i construccions humanes.
  • Productes gasosos. Són gasos (H 2 O, CO 2 , H 2 , H 2 S, SO 2 , SO 3 , HCl) i núvols ardents, freqüentment carregades de fragments sòlids (fluxos piroclàstics) expulsats en violentes erupcions explosives, a velocitats de centeras de km/h, i que arriben fins a l’estratosfera. Aquests núvols ardents constitueixen potser els efectes més catastròfics en una erupció, ja que a causa de les seves altes temperatures i velocitats arrasen tot el que troben al seu pas. TIPUS D’EDIFICI VOLCÀNIC
  • Escut: edificis amples, d’alçada escassa, laves molt fluïdes.
  • Estratovolcà: edificis amples, d’alçada escassa, laves molt fluïdes.
  • Con d’escòries: viscositat elevada, només material piroclàstic.
  • Dom volcànic: materials solidificats sobre el cràter, magma molt viscós.
  • Caldera: depressió circular o el·líptica de 2 a 20 km. TIPUS D’ERUPCIONS
  • Explosives: l’escampament violent dels gasos arrossega fragments de material magmàtic juntament amb fragments sòlids que provenen de la paret de la xemeneia i del cràter, sense o amb poca emissió de lava.
  • Efusives: són manifestacions molt més tranquil·les amb emissió de lava molt fluïda.
  • Mixtes: corresponen a un tipus intermedi entre les dues anteriors i en elles les emissions de lava van acompanyades per l’eixida de material piroclàstic.

TI PUS D’ACTI VI TAT VOLCÀNI CA Unitat 4. Magmatisme Colades Caldera piroclàstiques Ultrapeleana 5 - 8 99 Colades Banyó volcànic piroclàstiques Peleana 4 - 8 99 Volcà compost o con d’escòries Piroclasts i colades Vulcaniana 2 - 4 60 Colades i Volcà compost piroclasts Estromboliana 1 - 2 40 Colades de Volcà en escut lava Hawaiana 0 - 1 0 - 3 Edifici construït Predomini emissió % de piroclasts o colades piroclàstiques Denominació I EV VULCANISME ATENUAT Són els fenòmens relacionats amb el vulcanisme però que no són erupcions volcàniques. Trobem:

  • Fonts termals. Moltes zones volcàniques tenen fonts brollen aigües a temperatures elevades, el magma, a l’interior de la Terra, les escalfa.
  • Fumaroles submarines: Són fonts termals submarines situades generalment a prop de les dorsals oceàniques o punts calents.
  • Guèisers: Són fonts periòdiques de vapor d’aigua i aigua calenta que poden arribar a diferents altures sobre el sòl.
  • Volcans de fang: Són fonts per un brolla fang molt fluid i calent. Són força freqüents en zones volcàniques.
  • Fumaroles: Són petites obertures que emeten gasos, com ara vapor d’aigua i òxids de sofre. FACTORS DE RISC
  • Exposició. Població afectada.
  • Perillositat. Probabilitat d’una erupció.
  • Intensitat. Observació dels danys produïts per l’erupció. Pot ser subjectiva.
  • Període de retorn. Temps entre dues erupcions consecutives calculat de forma estadística.
  • Explosivitat. Depèn de l’acidesa del magma. RISCOS VOLCÀNICS RISCOS DIRECTES a) Les colades de lava , que poden cobrir extenses àrees. b) Les pluges de piroclasts , la caiguda de les quals pot provocar morts a causa de l’impacte, enfonsament de construccions o destrosses de conreus. c) El núvol ardent. Emissió de gasos ardents, cristalls i fragments de lava, i una espècie d’huracà ardent que descendeix vertiginosament pels vessants del volcà a més de 100 km/h. RISCOS DERIVATS a) Fluixos de llot o lahars. Són corrents de llot que es formen al fondre’s les neus dels cims dels volcans. La seva velocitat ascendeix a desenes de km/h, originant devastació amplíssima. b) Liqüefacció. Transformació del material granular saturat en aigua, de sòlid a líquid, el que origina inclinacions i enfonsaments d’edificis i esquerdes en el terreny. c) Erupcions magmàtic-freàtiques. El magma travessa una capa freàtica, o bé l’aigua del mar penetra en la caldera del volcà, el que fa augmentar la pressió interna i la violència de l’erupció que es produeix. d) Enfonsaments volcànics. Són esfondraments del con volcànic, els vessants del qual cedeixen sobtadament per col·lapse. Són fenòmens normals en els grans volcans a causa de la gran inclinació del vessant del con. Els

Els terratrèmols actuen de forma instantània en un àrea extensa i les ones sísmiques que provoquen, especialment les superficials, causen formació de falles, despreniments de terra, aparició i desaparició de fonts, mals en construccions i morts entre les persones. Són molt difícils de predir i, en l’actualitat, no hi ha sistemes eficaços per a alertar la població amb temps de la imminència d’un sisme. TIPUS D’ONES SÍSMIQUES

  • Ones P o primàries. Són ones longitudinals. Provoquen compressions i dilatacions successives de les partícules i les desplacen endavant i endarrere de la direcció de propagació. Velocitat de 5 km/s a través de l’escorça de la Terra. Es transmeten a través de sòlids, líquids i gasos.
  • Ones S o secundàries. Són ones transversals. Mouen les partícules com una corda quan la sacsegem des d’un extrem. Velocitat de 3 km/s a través de l’escorça de la Terra. No es transmeten a través de líquids.
  • Ones L o superficials. Es transmeten a través de la superfície i són les més lentes. N’hi ha dos tipus: o Ones Rayleigh. Provoquen moviments de trajectòria el·líptica semblants a les ones marines. Es desplacen 2,7 km/s. o Ones Love. Produeixen desplaçaments horitzontals i perpendiculars a la direcció de propagació. Es desplacen a 3 km/s. MÈTODES DE MESURA L’observació d’aquests fenòmens es realitza mitjançant uns aparells anomenats sismògrafs, i la seva importància pot quantificar-se a dos paràmetres: la intensitat i la magnitud del sisme. La intensitat és una mesura subjectiva dels efectes dels sismes sobre l’escorça terrestre, persones i estructures fetes per la humanitat. No usa instruments sinó que es basa en les observacions i sensacions ocasionats pel terratrèmol. És útil per a descriure el terratrèmol en zones en les quals no hi ha sismògrafs pròxims i per a comparar els terratrèmols antics. Hi ha moltes escales per mesurar la intensitat, però les més conegudes són dos:
  1. La Mercalli modificada. Té 12 graus i és la més internacionalment utilitzada.
  2. La MSK , utilitzada en la majoria dels països europeus i és l’oficial a l’Estat Espanyol. Va del grau I al XII. Així doncs, la intensitat s’expressa d’acord amb els danys originats i no d’acord amb l’energia que allibera un terratrèmol, i s’expressen en uns mapes on les línies isosistes marquen els punts del territori on la intensitat ha estat la mateixa. La magnitud és una mesura objectiva de l’energia d’un sisme feta amb sismògrafs. L’escala més coneguda i usada és la de Richter (1935) i mesura el “logaritme de la màxima amplitud d’un sismograma registrat per un instrument estàndard, a una distància de 100 km de l’epicentre”. Posteriorment, ha sofert correccions, però la idea bàsica segueix essent la mateixa. Com l’escala és logarítmica el pas d’una unitat a la següent suposa multiplicar l’energia per deu. Així, entre un terratrèmol de magnitud 6,0 i un de magnitud 7,0 significa que les ones tenen una amplitud 10 vegades major. A pesar que de la fórmula es desprèn que la magnitud d’un terratrèmol no té un límit superior, a magnitud més alta mesura fins el moment ha estat 9,5 a Xile i va produir una falla de més de 1000 km. RISCOS DERIVATS Els efectes d’un moviment comporta una sèrie de riscos, entre els quals destaquen:
  • Danys en els edificis per esquerdament o esfondrament dels mateixos.
  • Inestabilitat dels vessants per lliscaments, corriments de terra.
  • Trencament de preses i de conduccions de gas o aigua, amb el consegüent perill d’inundacions o incendis.
  • Tsunamis, que són ones gegants produïdes per un sisme submarí.
  • Desaparició d’aqüífers i desviació del llit dels rius.
  • Corriments de terra submarins (corrents de terbolesa) que en ocasions han produït trencaments en els cables telefònics intercontinentals. MÈTODES DE PREDICCIÓ

Actualment, no hi ha possibilitats de predir els terratrèmols amb total seguretat, però pot ser útil tenir en compte les següents mecanismes predictius: A LLARG TERMINI:

  • Periodicitat. Els grans terratrèmols se solen repetir a intervals més o menys fixos. Estudiant els períodes de buit sísmic i d’activitat en una zona, “es pot arribar” a predir l’ocurrència de sismes de gran intensitat.
  • Relació Vp/Vs. La disminució de la relació entre la velocitat de les ones primàries i secundàries en els petits terratrèmols que esdevenen freqüentment en les zones de gran activitat sísmica es considera un signe premonitori d’un pròxim gran terratrèmol.
  • Desnivells en el terreny. Elevant-se o deprimint-se, encara que en ocasions es deuen a fenòmens no sísmics.
  • Detecció de falles actives. El 95% dels sismes són un dels efectes superficials del moviment de les plaques litosfèriques, que es desplacen a una velocitat de 1 a 10 cm per any. Les falles situades en els límits de les plaques es mouen amb una freqüència determinada, alliberant de forma sobtada (paroxística) l’energia acumulada cada cert nombre d’anys (interval de recurrència o període de tornada). A CURT TERMINI:
  • Petits sismes, que precedeixen a grans terratrèmols.
  • Emissió de gasos inerts, sobretot el radó.
  • Premonitoris biològics. Certs animals (gossos, gats, cavalls, aus, peixos, etc.) són capaços de predir un sisme amb certa anticipació (hores o dies), manifestant alteracions en la seva conducta. MESURES DE PREVENCIÓ Els terratrèmols no es poden prevenir ni corregir, però si en part els seus efectes, mitjançant una sèrie de mesures preventives.
  • Normes de construcció sismoresistents. La normativa bàsica en zones sísmiques va encaminada a reduir l’exposició i la vulnerabilitat, per al que s’intenta construir sense modificar massa la topografia local i evitar l’amuntegament de la població (reduir la vulnerabilitat), deixant espais amplis entre els edificis. o Sobre substrats rocosos. És convenient la construcció d’edificis el més simètrics possible, equilibrats quant a la massa, alts i rígids (la rigidesa fa que es comporten com una unitat independent del sòl durant les vibracions, i s’aconsegueix reforçant els murs amb contraforts d’acer). A més seran flexibles (mitjançant la instal·lació de fonaments aïllants com el cautxú, perquè absorbeixin les vibracions del sòl i permetin l’oscil·lació de l’edifici). I finalment, deu mantenir una distància de separació que impedeixi el seu xoc durant la vibració. o Sobre sòls tous. Es recomana edificis baixos, rígids i que no siguin molt extensos superficialment, ja que la vibració diferencial de les distintes zones podria originar el seu esfondrament.
  • Mesures d’ordenació del territori per a evitar grans densitats de població en les zones d’alt risc.
  • Mesures de protecció civil per a informar, alertar i evacuar a la població.
  • Elaboració de mapes de risc sísmic.
  • Provocar petits sismes de baixa magnitud per a evitar els paroxísmics i injectant fluïts en les falles actives per a immobilitzar-les. ELS RISCOS SÍSMICS A LA PENÍNSULA IBÈRICA L’origen dels terratrèmols que afecten a la Península està en la compressió que efectua la placa Africana contra la Euroasiàtica, i que afecta primordialment al Sud-est peninsular, i de manera molt específica a la regió de Granada i costa d’Almeria. S’estima que la Península presenta un període de tornada d’uns cent anys per a terratrèmols de gran intensitat (superior a 6 en l’escala de Richter, o grau VIII en la de Mercalli). Pel que fa a la seva distribució geogràfica, les principals zones d’ocurrència sísmica són:
  • Zona sud i sud-est, principalment àrees properes a la costa. Límit de la subplaca Ibèrica i la subplaca d’Alborà.
  • Zona nord-est, Pirineu (límit de la subplaca Ibèrica amb la placa euroasiàtica). La resta de la Península, sobretot la zona central es considera sísmicament inactiva o estable.
  1. Velocitat de deformació. Una força intensa que actua sobtadament pot trencar els materials, mentre que una força aplicada molt de temps, pot produir una deformació plàstica. DEFORMACIONS PLÀSTIQUES: PLECS (PLEGAMENTS) Són estructures amb forma d’ondulació, formades com a conseqüència de forces de compressió o de cisalla. ELEMENTS
  • Xarnera: zona de màxima curvatura.
  • Flanc: parts laterals del plec.
  • Pla axial: superfície que talla el plec en dos.
  • Eix del plec: intersecció entre el pla axial i la xarnera.
  • Vergència: angle que forma el pla axial respecte un pla vertical.
  • Nucli: part més interna del plec. CLASSIFICACIÓ Segons la disposició de materials:
  • Sinclinal: nucli amb materials moderns.
  • Anticlinal: nucli amb materials vells. Segons la seva vergència:
  • Plec recte. Pla axial vertical.
  • Inclina. Pla axial ≤ 450
  • Tombat. Pla axial ≥ 450
  • Recombent. Pla axial horitzontal. Segons si el gruix dels estrats és constant:
  • Plec paral·lel: cada estrat manté un gruix constant.
  • Plec similar: cada estrat té parts més primes i d’altres més gruixudes. Un plec que rep un esforç de massa intensitat, acaba trencant-se i es forma una falla. Aquest plegament pot crear un encavalcament , quan un dels blocs llisca (s’encavalca) sobre l’altre. SISTEMES DE PLECS
  • Anticlinori. Plans axials convergents.
  • Sinclinori. Plans axial divergents. DEFORMACIONS FRÀGILS: FALLES I DIÀCLASIS Són fractures amb desplaçament dels blocs fracturats. Es produeixen per compressió, per distensió o per cisalla.

ELEMENTS

  • Pla de falla: És la superfície de fractura al llarg de la qual es desplacen els blocs. La inclinació pot oscil·lar entre 0º i 90º. El pla de falla pot ser llis i polit per la fricció dels blocs, i s’anomena mirall de falla, o bé pot presentar solcs, anomenats estries de falla.
  • Llavis de falla o blocs de falla: Són els dos blocs rocosos desplaçats entre si pel pla de fractura.
  • Línia de falla: És la intersecció entre el pla de falla i la superfície del terreny o dels estrats.
  • Salt de falla: És el desplaçament entre els blocs de falla, mesurat entre dos punts que abans de la fractura estaven al mateix nivell. TIPUS DE FALLES
  • Directa (normal). El pla de falla s’inclina en direcció al bloc enfonsat. Un bloc “llisca sota l’altre”. Es formen per compressió.
  • Inversa. El pla de falla s’inclina en direcció el bloc aixecat. Un bloc “llisca sobre l’altre”. Es formen per distensió. Poden produir encavalcaments.
  • De direcció/transformació. El moviment dels blocs és horitzontal, de manera que els dos blocs queden a la mateixa alçada. Es donen per cisalla.
  • Obliqua. Hi ha un desplaçament tan horitzontal com vertical d’un bloc. Es donen per extensió més cisalla.
  • En tisora. És com l’obliqua, i el bloc que cau rota una mica. Es donen per extensió i cisalla. SISTEMA DE FALLES
  • Fossa tectònics (GRABEN). Una sèrie de blocs s’enfonsen progressivament cap al centre, creant una vall o fossa.
  • Massís tectònic (HORST). Una sèrie de blocs s’alcen progressivament cap al centre, creant un massís. PLEC-FALLA I MANTELL DE CORRIMENT
  • Estructura intermèdia entre les falles i els plecs.
  • És una falla originada en la xarnera o flanc d’un plec.
  • Seqüència invertida dels materials sedimentaris. En un dels flancs, els materials se situen per damunt dels més moderns.
  • Quan el llavi alçat avança una distància considerable (fins a centenars de km) sobre l’enfonsat. Mantell de corriment. DEFORMACIONS FRÀGILS: DIÀCLASIS Són fractures sense desplaçament dels blocs fracturats. Es produeixen per compressió durant la seva generació o per esforços tectònics posteriors, o bé per descompressió de les roques que ascendeixen des de temperatures elevades i es refreden, en arribar a la superfície. TIPUS
  • Paral·leles
  • Angulars
  • Ortogonals
  • Radials
  • Anulars SERRALADES.