¡Descarga Apunts Teoria Fonts y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
FONTS
TEMA 1: ORGANIGRAMA BÀSIC D’UNA REDACCIÓ EN MITJANS DE
PREMSA, RÀDIO I TELEVISIÓ TRADICIONALS I DIGITALS
Com a periodistes hem de tenir present que els productes informatius no són fruit d’una tasca individual, sinó d’un treball col·lectiu organitzat en el que intervenen diverses àrees: Administració, Logística, Producció (Redacció, Tècnica, Publicitat i Màrqueting).
A l’ àrea de producció està clar que la tècnica (des dels tallers de premsa als departaments responsables de l’emissió de senyal de ràdio-televisió o de manteniment d’una web) és fonamental perquè la tasca de la redacció arribi al públic. Dins de l’àrea de producció situem també el departament de suport tècnic, que possibilita que les altres àrees de l’empresa puguin desenvolupar la seva tasca.
De la mateixa forma, és bàsic que el departament de publicitat i màrqueting obtinguin els mitans ( publicitat i patrocinadors ) que facin possibles uns ingressos que permetin no dependre econòmicament d’ajudes i subvecions i, per tant, reforcin la independència. Tot i que és cert que la publicitat pot arribar a ser un condicionant de pes. Dins aquest departament n’hi ha dos de diferenciats:
- Departament de publicitat : El que paga el producte és la publicitat. La diferència entre el preu del diari i el que costa fabricar-ho ho cobreix la publicitat.
- Departament de màrqueting : Tenen una feina semblant, han de buscar clients que es vulguin patrocinar, algunes vegades s’oferien regals...
ESTRUCTURA DE LA REDACCIÓ
L’estructura típica reflexa de forma clara la idea apuntada al principi de que el producte periodístic és el producte periodístic és el fruit de l’esforç col·lectiu. Hi ha tres àrees grans que conformen una redacció :
- Informació : És qui s’encarrega del disseny, la fotografia i tots els elements que conformen el que és el producte acabat. Evidenetment, també s’encarrega de la notícia, però també de tots els gràfics, infogràfics i el que acompanya a la notícia. Moltes vegades les agències ofereixen fotografies, vídeos i gravacions de veu. Periodistes, fotògrafs,maquetadors, documentalistes, corresponsals...
- Opinió : Sempre hi ha hagut molt interès en separar informació i opinió. La opinió té uns espais reservats on s’expressa la opinió de la pròpia empresa i el propi diari i dels seus col·laboradors. Els col·laboradors en principi si hi col·laboraven era perquè hi eren afins, però actualment s’accepten totes les opinions més o menys de centre. També recull la opinió dels lectors/espectadors/oients/internautes a través de cartes o, en els últims temps, de Twitter/Facebook/Blogs o comentaris directes a la web. Editorialistes, articulistes, dibuixants i humoristes.
- Edició : Es responsabilitza de la qualitat del producte acabat, tant des del punt de vista redaccional (ortogràfic, sintàctic i d’adequació a les normes d’esil del mitjà), com gràfic (maquetació i disseny de pàgines) i tècnic (edició correcta d’audio i vídeo). En el cas de les pagines wev, l’edició (el disseny de les pàgines web) recau més en l’àmbit del
departament tècnic. És poc considerada perquè són qui s’encarrega de que el producte surti en condicions, és a dir, que respecti les normes d’ortografia, sintaxi i del llibre d’estil. Que el producte respongui a les característiques físiques i tècniques.
Aquesta estructura és vàlida a tots els mitjans, no només diaris.
LA PIRÀMIDE DE MANAMENT
Aquesta organització ve acompanyada d’una estructura jeràrquica piramidal responsable de les decisions a l’hora de determinar què les o no notícia i si és interessant o no per el lector/espectador/oient del mitjà en qüestió. L’estructura bàsica és molt simple: l’editor/propietari , al capdamunt de la piràmide i sota seu el director , responsable de tot el que publica el mitjà; un subdirector o director adjunt , mà dreta del director i que el substitueix quan no hi és, un o diversos redactors en cap , responsables de coordinar la informació d’una o varies àrees, els caps de secció , que organitzen la feina dels redactors de la seva secció i, finalment, els redactors que investiguen i donen forma als temes informatius.
- El director és més “relacions públiques” que el periodista.
- El director adjunt és qui s’encarrega de fer la funció de director quan el director és fora.
Però aquesta és una estructura bàsica pròpia d’un petit o mitjà mitjà. Com més gran és el mitjà, més complexa i densa és la piràmide. Així, per exemple, l’ estructura d’un diari de mitjà/gran podria tenir aquest esquema:
s’adapta a les circumstàncies particulars.
NOUS MITJANS, NOVES ESTRUCTURES
En els últims anys ha aparegut el periodisme ciutadà , nous mitjans molt vinculats a moviments socials/ciutadans que han introduït en els esquemes clàssics d’organització dels moviments unes noves estructures de caràcter assembleari : aquests mitjans tenen un sistema assembleari horitzontal: no hi ha un director, sinó que la informació la tria un conjunt de persones. Igualment, la llei sempre exigeix que hi hagi un responsable editorial.
En aquestes organitzacions, la línia editorial i les posicions editorials sobre els grans temes les fixa l’assemblea, però, tot i això, es veuen obligats a mantenir, per ser operatives, una jerarquia a l’hora de prendre decisions. Aquesta estructura pot ser més horitzontal (es pot substituir la decisió del director per la d’un consell editorial format per varies persones, o la d’un redactor en cap o un cap de secció per la de redactors que formen l’àrea o la secció), però sempre hi haurà una escala de manament (el consell editorial estarà per sobre de l’assemblea d’àrea i aquesta, per sobre de la de secció). A part de que la llei exigeix que existeixi un director que assumeixi la responsabilitat d’allò publicat.
CANVIS EN LA PROFESSIÓ I LES RUTINES INFORMATIVES
ESTRUCTURA I FUNCIONAMENT D’UNA REDACCIÓ D’INFORMATIUS A TV
Hi ha diverses seccions dins les redaccions d’informatius:
- Edició
- Coordinació
- Àrea de Política
- Àrea d’Economia
- Àrea d’Esports
- Àrea de Cultura
- Àrea d’Internacional
- Àrea de Societat
- Meteorologia
- Equip de redacció
- Equip de realització
Els consells de redacció tendeixen a desaparèixer i a integrar-se, fet que obliga al canvi de treball.
PERSONAL QUE HI PARTICIPA
- Periodistes : editor/a, presentador/a, redactors en cap, redactors de les diferents àrees, corresponsals, coordinació, meteoròleg/a
- Realització : realitzador/a, ajudants de realització, ajudants de realització en estudi
- Producció : productor/a, són els que tenen els diners i, d’acord amb el pressupost, saben quant poden invertir en el programa, ajudants de producció
- Equip tècnic : càmeres, so, il·luminació, informàtica, grafisme, control de càmeres, control central
RUTINES I INTEGRACIÓ EN LES REDACCIONS
- Fins l’any 2020 no es superarà el difícil encaix entre edicions impreses i web, segons el responsable d’una de les consultories de mitjans més gran. La tendència és que el paper quedi com el “bon” periodisme al servei de persones que exclusivament el volen en paper. Quan les redaccions web i impreses estan separades costa coordinar-se, però si es reuneixen i organitzen estructures jeràrquiques que els ajudin.
- Els mitjans de comunicació fa anys que veuen que s’han de començar a adaptar als nous hàbits i rutines que porten les noves tecnologies però aquests deixen passar el temps.
- Aquests nous hàbits inclouen noves sales de treball periodístic i nous dissenys d’espais integrats.
- El periodisme, una vegada més, s’adapta al mitjà. Dia a dia ens adaptem a la integració de les plataformes multimèdia que propicien les tecnologies digitals.
- El model de negoci ha canviat, i la demanda d’informació també.
- Si som professionals competents, no hem de tenir problemes. Canvia el suport però no la informació. Hi ha d’haver una sola redacció que treballi per totes les plataformes. Es pot integrar de moltes maneres i cada empresa ha de fer la que cregui oportuna. Però les integracions no es fan per reduir costos, sinó que moltes vegades fa que s’hagi d’invertir en nous càrrecs, noves tecnologies. La gent està disposada a pagar si els continguts són exclusius, necessaris i interessants, estigui en el format que estigui.
- La discussió entre web i paper només ha dificultat la integració. (completar amb vídeo)
- S’adapta a l’arquitectura i s’adapten les propostes de treball a les noves plataformes integrades de mitjans. (document integració)
- Els blocs de treball, les seccions clàssiques passen del paper al món digital i s’adapten a les noves demandes. Els lectors imposen el suport.
INNOVACIÓN va utilitzar el terme arquitectura de la informació per descriure la visió de les redaccions de futur i les empreses de notícies. És una tendència a l’alça que la sala de redacció ha de ser plenament integrada i capaç d’oferir continguts de notícies en tots els formats en totes les hores del dia. Aquest concepte va ser molt visionari en un moment en què pocs creien en la idea de les sales de redacció multimèdia, fet que ha portat a dissenyar i establir dotzenes de sales de redacció d’aquest tipus arreu del món a través d’aquest model que inclou la creació d’un “Superdesk” multimèdia i la diversificació de continguts i punts de distribució. Els canvis en el flux de treball i millora de la seva planificació porta a la reducció de costos i al major impacte periodístic i comercial.
EL CAMÍ CAP A LES NOVES REDACCIONS DIGITALS: MODELS D’INTEGRACIÓ I NOVES OPORTUNITATS
QUÈ ÉS LA CONVERGÈNCIA DELS MITJANS?
Podem definir la convergència periodística com aquell procés sociocultural que imposa la implantació generalitzada de les tecnologies digitals de telecomunicació en l’àmbit dels mitjans de comunicació, de forma que els periodistes elaboren continguts adaptats als llenguatges narratius propis de cada plataforma.
Les grans capçaleres del món aposten per diferents models d’integració.
Molts rotatius han optat per redissenyar les redaccions amb taules centrals que s’articulen com una unitat de resposta permanent davant les demandes informatives del moment.
- Direcció editorial : És el nucli que rep informació, distribueix tasques i supervisa la producció de continguts periodístics. Està formada pels directors i caps de redacció de primera línia. Decideixen a quina plataforma i amb quin format es distribueix el contingut.
TEMA 2: LA ORGANITZACIÓ DE LA FEINA I LES RUTINES DE
TREBALL EN LA PRODUCCIÓ PERIODÍSTICA
DEFINICIÓ DE RUTINA
Rutina : Costum invertebrada, hàbit adquirit de fer les coses per pura pràctica i sense raonar-les.
La rutina dona seguretat, però també és una trampa que, per tot allò repetit, porta a cometre errors amb l’argument indefensable de que “sempre s’ha fet així”.
Les rutines periodístiques són igual de vàlides i necessàries que qualsevol altra, però també igual de perilloses, perquè produeixen la relaxació dels criteris i les normes professionals del periodisme.
Per altra banda, les rutines s’han d’aplicar com un criteri sumament flexible que permeti la integració de qualsevol element informatiu (una nova dada, una font, una notícia imprevista) i la reavaluació del material destinat a la publicació/difusió, així com la seva col·locació, format, tractament gràfic, etc.
TIPUS DE RUTINA
- Rutines estructurals : són aquelles que adopta l’estructura organitzativa de la redacció per regular i agilitzar el seu funcionament. o Consell de redacció matinal : revisa el que ha publicat/emès el propi mitjà i ho compara amb el que han publicat/emès els altres. Comenta els actes previstos el dia i els valora per determinar: quins aniran en portada, quin o quins seran objecte de l’artícle editorial, quin espai (en número de pàgines o temps, segons el tipus de mitjà) necessitarà cada secció per desenvolupar les informacions sobre els temes previstos. o Reunió de portada : el director i els membres de l’equip directiu es reuneixen per confirmar o canviar els temes que ocuparan la portada del diari o noticiari en funció de si s’han confirmat o no les previsions sobre la importància dels temes que s’han fixat al matí i l’aparició de nous temes, imprevistos, al llarg de la jornada. o Taula de redacció : està formada per un membre de la direcció, així com per varis caps, redactors. Les seves tasques rutinàries consisteixen en: Coordinar la feina de totes les seccions de la redacció al llarg del dia i prendre les decisions sobre els fets noticiosos imprevistos que puguin passar. Seguir l’actualitat a través del temps, els informatius de la televisió, ràdio i de les webs i xarxes socials. o Equip d’edició i tancament : està format per un cap, que a partir d’una determinada hora de la nit (normalment al finalitzar la primera edició) és la màxima autoritat, i diversos redactors (en algunes redaccions són dos diferents: un de tancament i un altre d’edició). El tancament s’encarrega dels canvis que s’han de realitzar quan passa algun imprevist d’última hora. L’equip d’ edició es responsabilitza de la correcta edició del diari , segons les normes ortogràfiques, sintàctiques i d’estil del mitjà.
- Rutines de producció : són aquelles que adopta la secció per organitzar i repartir la feina, així com les que adopta el propi redactor a l’organitzar-se i realitzar la feina que li han encarregat. o L’ agenda diaria d’actes previstos de cada secció en funció d’aquesta agenda es distribueix la feina dels redactors, fotògrafs i càmeres la nit anterior. La rutina ( en el seu sentit negatiu ) porta a considerar actes dignes de figurar a l’agenda de la secció únicament els que organitzen aquells actors de l’actualitat que es consideren importants (governs i administracions [governs autonòmics, ajuntaments, diputacions], així com organitzacions que depenen d’elles [ministeris, direccions generals, forces de seguretat...], partits polítics parlaments, sindicats, organitzacions empresarials, organitzacions socials de diversa índole [esglésies, ONG destacades, clubs esportius, organitzacions culturals...]). La resta hauran de convèncer els responsables de la secció en qüestió que els actes organitzats per ells són dignes de tenir en compte i coberts pels seus redactors. En aquesta rutina apareixen els prejudicis del responsable de la secció com a primer condicionant del que serà la notícia el dia següent. De totes maneres, no hem de rentar-nos les mans i assenyalar com a dolent i únic responsable de la selecció d’actes de l’agenda al cap de secció o al redactor en cap perquè, habitualment, les convocatòries d’actes públics, reunions, conferències de premsa, etc., arriben a nom dels redactors de base que habitualment cobreixen una àrea en concret. I acostumen a ser aquests qui fan la selecció i comuniquen als seus caps aquells que consideren rellevants o els apunten directament a l’agenda de la selecció. En aquest punt de la cadena de producció TOTS fem de gatekeeper. o La consulta i ús del teletip i altres fonts. Els principals problemes de les rutines estan casi sempre vinculats a les fonts d’informació i, més concretament, a la contrastació de dades. Com a general es tracta de confirmar les dades que ens facilita, o bé la font directa que nosaltres utilitzem, o bé el teletip d’agència. En el cas de les nostres pròpies fonts, els problemes poden derivar el fet de què intentar contrstar una informació pugui fer que perdem l’exclusivitat d’una notícia al destapar una informació. És un tema delicat i complex en el què cada periodista ha de valorar què és més important , la seguretat de que allò que publiquem és cert o la possibilitat de perdre l’exclusiva –tòtem sagrat de la professió periodística- d’una notícia. Però quan d’allò que es tracta és de confirmar el que diu un teletip, els problemes venen derivats de les presses i la falta de professionalitat. No hi ha excusa per no intentar comprovar una dada important d’un teletip. Un periodista d’un mitjà té molts instruments al seu abast per complir amb aquesta feina: les pròpies fonts al es que pots trucar i preguntar sobre si és o no cert; les fonts oficials; les fonts que cita el propi teletip; l’arxiu del diari, bases de dades; Internet, altres agències que es facin ressò de la mateixa notícia; altres mitjans que s’hagin encarregat del tema, etc. Una simple comprovació, una trucada, pot evitar molts errors. I la immensa majoria de vegades no són grans errors, ni informacions transcendentals, però és que el públic, el ciutadà pel qual treballem, es mereix que tot el que publiquem estigui ben elaborat i que pugui tenir la seguretat de que fins la més petita de les notícies, l’últim breu d’una columna, està fet amb professionalitat.
Però el gran perill de les rutines i Internet és el mateix de sempre, la contrastació de dades. Tot el que apareix a Internet no és per definició ni bo ni valuós. S’han de confirmar les dades. Tota notícia ha de tenir al menys dues fonts diferents i no connectades entre sí que la confirmen. Aquesta regla i la feina de carrer, que ens permeti explicar les nostres pròpies notícies és el millor antídot contra les rutines negatives.
L’emergència de nous recursos tecnològics, la possibilitat democràtica que porta a Internet a expressar-se a qualsevol ciutadà, no expulsen la necessitat de la feina periodística, de la seva mediació. (...) En qualsevol cas, hi ha principis bàsics que no s’han d’alterar. I el periodista seguirà tenint el deure de combatre allò aparent, les falses evidències. Que no er vencin, per mandra o por.
TEMA 3: LA CONSTRUCCIÓ DE LA REALITAT PELS MITJANS I ELS
VALORS, NORMES I CRITERIS DE QUALITAT EN LA PRODUCCIÓ
D’INFORMACIÓ PERIODÍSTICA
NEWSMAKING/ GATEKEEPER
- Newsmaking : estudi del procés que comporta la producció d’una notícia des de que el fet succeeix fins que arriba al públic.
- Tot fet noticiós passa per uns filtres abans de coonvertir-se en peça informativa.
- Cada dia arriben, a una redacció, moltes informacions, però només entre un 10% i un 15% acaba sent notícies. Cal coneixer-ho des del punt de vista del periodista i des del punt d’aprendre a convertir un fet perquè sigui més important per ser notícia.
- El gatekeeper es aquell que discrimina la informació fins a concretar aquelles que formaran part del telediari. Aquesta selecció es fa amb dos nivells diferenciats: o Macronegociació : el mitjà escull temes que s’adapten al context sociocultural del mitjà. o Micronegociació : referida al diàleg que s’estableix entre les diferents fonts d’informació i els professionals de la informació.
CRITERIS DE NOTICIABILITAT
El conjunt de pautes que segueixen tots els mitjans de comunicació per realitzat una correcta selecció de la informació economitzant temps i recursos. Si les rutines són eficaces han d’augmentar l’eficiència: hi ha uns criteris i no es discuteixen per no perdre temps. Els periodistes els coneixen i es sobreentenen entre ells.
El gatekeeper és l’encarregat de comprovar quins temes compleixen els requisits i com més criteris tingui, més possibilitat té de convertir-se en notícia.
- La novetat : exclusives, notícies d’última hora
- Els conflices : les confrontacions i els conflictes en els que hi ha un vencedor i un perdedor (polítiques, esportives...)
- La proximitat : geogràfica, ideològica i política.
- Impacte i trascendència social : “Bad news are good news”.
- Qualitat del material audiovisual : però hi ha un canvi, aquest era un dels criteris que es feien servir (si no hi ha imatges no surt). Ara ha canviat amb l’entrada de les noves tecnologies, no tenir imatges de gran qualitat no significa que hagi de quedar fora perquè hi ha gran quantitat d’imatges. S’ha donat més importància a tenir un testimoni de primera mà, encara que tingui imatges dolentes, és més important que tenir imatges bones.
- Accessibilitat : proximitat.
- Continuïtat del fet : o notícies en seqüència. Si ja s’ha començat un tema, s’ha d’anar seguint si continua.
- Equilibri temàtic : Cal que no totes les notícies siguin del mateix tema, s’han de compensar d’alguna manera.
- Dimensió del fet : com més espectacular és el fet més possibilitat té que es converteixi en notícia.
- Progrés : dóna esperança veure notícies que beneficien la humanitat.
Aquests canvis porten a una paradoxa: com pot ser que quanta més informació hi ha, pitjor és la qualitat de la informació?
- Hi ha una desprofessionalització i burocratització de les redaccions. Hi ha molt personal dedicat a seleccionar les notícies, aquesta funció de control adquireix gran importància. Aleshores hi ha una dependència excessiva de les fonts i agències de notícies. Les agències generen les informacions i marquen els criteris de noticiabilitat perquè com que rebem tanta informació i hem de seleccionar tant, guanyem temps agafant les notícies de les agpencies. Aleshores disminueix la qualitat i ens porta a la desprofessionalització. Dediquem més esforç estant dins la redacció que sortint a cobrir notícies. Aquesta tendència porta a tenir informació de pitjor qualitat.
C O N S E Q Ü È N C
CONSEQÜÈNCIES
- Una gran quantitat de developing news i es tendeix a repetir informació poc aprofundida.
- Si alguna cosa no circula per la xarxa de connexions agències-redaccions-bancs de dades, la seva noticiabilitat disminueix visiblement o inclús és nula. Les informacions locals en són un exemple.
- Tendència a la autoreferencialitat : circularitat de valors-notícia entre premsa i TV. Els mitjans informen sobre ells mateixos.
- Les noves tecnologies fan que el circuit de la informació sigui segurament més ràpid, més fluïd i més flexible però també més impermeable no agafes tot el que no et ve d’agències.
- Les innovacions tecnològiques han estat introuïdes principalment com a suport de la realització tècnica de la informació quotidiana, deixant intacte el seu model.
El nou objectiu dels estudis de neewsmaking és analitzar les raons organitzatives i estructurals per les quals l’augment dels fluxos d’informació no produeix una societat més transparent, sinó el contrari.
- L’impacte del marketing i els gabinets de premsa en la presa de decisions dels periodistes. Els periodistes, en la seva funció de gatekeeper estan pressionats pel marketing i els gabinets de premsa. - Hi ha una tendència a que el subjecte social sigui protagonista de la informació, encara que aquesta sigui dèbil o estigui creada pels mitjans. - L’agenda dels centres institucionals més forts determina l’agenda dels mitjans.
- Pèrdua de capacitat de decisió autònoma dels periodistes sobre la noticiabilitat i l’agenda.
- Els periodistes sovint s’acaben dedicant només a agafar i donar forma a informacions que ja li venen donades.
QUÈ ÉS LA INFORMACIÓ?
Hi ha dos tipus de gratificacions que la gent troba per rebre informació:
- Immediata : aquella que ens afecta immediatament. Crims, corrupció...
- Diferida : Està relacionat amb tenir interès per coses que no ens són properes. Ens afecta però no d’immediat.
Sempre fem un esforç per sintetitzar la informació.
Un diari és una col·lecció de notícies. Cada notícia periodística és una col·lecció de fets establerts i estructurats pels periodistes. Els periodistes són els responsables de l’exactitud d’aquests fets. Els fets els llegeixen tant els consumidors implicats de les notícies com els generals.
Una notícia és més àmplia que les classificacions que l’encasellen. Tendim a fragmentar de manera injusta l’experiència humana.
Daniel Ulanovsky va dir que quan decidim què és notícia i què no ho és, establim criteris per construir la realitat i modelar-la, tot allò quotidià. Aleshores, quan deixem d’entendre-ho com una construcció, passem a entendre-ho com a alguna cosa que existeix per si mateixa. La realitat la construïm.
Al periodisme hi ha una cadena de producció de la notícia. La informació per crear una notícia es selecciona. S’ha de ser un mediador entre la realitat i la informació i les persones, que sempre busquen informació amb aquestes gratificacions. Al final, el que fan els mitjans de comunicació. Al final el que fan els mitjans de comunicació és un procés en el qual intervenen buscar, rebre, organitzar, escriure i reflexionar sobre la informació.
COM ES SELECCIONA LA INFORMACIÓ PER FER LA NOTÍCIA?
La notícia no existeix en sí mateixa, sinó que es construeix. La realitat es consolida a partir de qui la mira. El mitjà té una funció de mediador entre el que passa i els ciutadans, de manera que al tractar la informació l’està interpretant d’una manera particular de concebre la realitat.
Hi ha diferents tàctiques per oferir la informació en forma de notícia. La notícia es diferencia de la informació perquè abans hi ha hagut una jerarquització i un procés de construcció darrere. Les tàctiques són:
- La descripció de fets actuals i pròxims.
- Tenir testimonis i fonts o ser un mateix la font i anar allà on hi ha el succés.
- Tenir xifres és un recurs que ha d’existir sempre pels periodistes.
- Ideològic
L’agenda setting és,doncs, el que ens diu sobre quins temes pensar. Diu quins són els temes més importants, però no què hem de pensar de cada tema.
NEWS FRAMING
Robert Entman (1993). Aquesta teoria, teoria de l’enquadrament o de l’enfocament, tracta de que la informació es selecciona i que el periodista el que fa és seleccionar alguns aspectes de la realitat que percep i els fa més rellevants o més notoris. Framing significa selecció i preeminència : és seleccionar alguns aspectes de la realitat percebuda i fer-los més rellevants de manera que promouen un tema en particular. Aleshores, l’enquadrament mediàtic ens posa a pensar que els periodistes fem dos tipus d’operacions:
- Èmfasis o prioritat de certs elements : la jerarquització.
- Simplificació i fraccionament de la realitat : és a dir, limitar el camp semàntic , incloure o excloure certs significats, definicions de certs fets, interpretem de certa manera.
Nosaltres, al fer la notícia fem una avaluació moral. En resum, la teoria del news framing no diu sobre quins temes pensar, sinó què hem de pensar sobre els temes i a partir d’aquí fer interpretacions.
Amb aquests dos conceptes clau, es veu com hi ha estudiosos i propostes teòriques que diuen què és i què no és noticiable, els elements, la jerarquia, la importància, com s’estructuren les dades, la competència, la pressió del mercat, els valors personals, por a posar-se en problemes, la cadena productiva...
Els mitjans defineixen:
- ¿Què és notícia?
- ¿Què no ho és?
- ¿Què és prioritari en ella?
- ¿Quina jerarquia o importància té en la informació?
- ¿Com s’estructuren les dades?
Problemes que afecten la informació:
- La competència (síndrome de “la xiva”)
- La pressió del mercat
- La por a posar-se en problemes
- Els interessos de les empreses mediàtiques
- Els criteris d’editors i periodistes
- La poca informació professional
- Les posicions irresponsables (com opinar de contextos que es desconeixen)
- Les posicions ideològiques
S’interpreta la realitat al definir:
- Els fets sobre els que informa.
- El gènere en què presenta la informació
EL DISCURS PERIODÍSTIC: VEROSÍMIL, VERITAT I OBJECTIVITAT
Alexis de Toqueville deia que la llibertat de premsa és un recurs democràtic de la màxima importància per construir una opinió pública independent que actuï de salvaguarda de les llibertats.
Stuart Hall : “No hi ha possibilitat d’objectivitat quan qui opera a la realitat és un subjecte, sí que hi ha d’haver honestedat i responsabilitat, però són qüestions subjectives.”
Roger Escarpit : “La llibertat del periodista és sempre una llibertat condicional perquè és sempre una llibertat sobre paraula.”
Objectivitat en el fotoperiodisme i en el periodisme en mitjans audiovisuals? La selecció, manipulació i jerarquització de les imatges és evidència de que tampoc existeix l’objectivitat.
Walter Lippman comença a dir la importància de la objectivitat en la feina del periodista, perquè pensa que és un especialista de la informació. És l’impulsor del concepte d’objectivitat en el segle XX. Aquesta qualitat s’havia d’aconseguir amb la verificació. El periodista és, doncs, un especialista de la informació i qualsevol no està a disposició de fer la seva feina –o almenys de fer-la objectivament-.
- Luka Brajnovic : l’absoluta objectivitat o la imparcialitat és quan la informació parteix d’un coneixement exacte i cert , d’una reflexió conscient i d’una rectitud d’intencions.
- Kovach i Rosenstiel : Buscar la veritat no vol dir caure en la trampa de la objectivitat. El periodista, subjecte en ell mateix, no pot ser objectiu, però sí que pot ser-ho el seu mètode. Perseguir la millor versió possible de la veritat fent servir un mètode de treball objectiu tampoc significa deixar que parlin els fets. Els fets per sí sols no poden transmetre la veritat de manera que la seva interpretació és necessària , sempre que sigui desinteressada. Aquesta funció de busca de la veritat de forma desinteressada (objectivament, amb un mètode) és el que diferencia el periodisme d’altres formes de comunicació.
- Francesc Burguet : a la seva obra de les trampes sobre el periodisme argumenta que la millor informació no és la que pretén cenyir-se als fets, sinó aquella que els contextualitza, explica i interpreta. “L’objectivitat i la veracitat informatives remeten, sense solució, a la voluntat i la intenció del periodista, que només podrà ser ètica des de la competència professional i la responsabilitat personal.” Per a Burguet, l’objectivitat a més d’impossible és insuficient , perquè les dades reclamen ser interpretades perquè el receptor de la informació pugui accedir al seu significat immediat, moltes vegades insubstancial, al seu sentit profund, contextual.
Verosímil : tenir aparença de verdader. Creïble per no oferir cap caràcter de falsedat.
Veritat : que diu, usa, o professa sempre la veritat.
Objectivitat : ritual estratègic de protecció dels periodistes davant els riscos de la seva activitat professional. Noció que es consolida amb el seguiment de certes formes de fer, organitzacions o estructures de treball i contingut.
Els periodistes tenen el codi deontològic , que és una llista d’enunciats que diuen com s’hauria de comportar el periodista.
- Principis generals no discutibles.
- Principis que neixen de l’experiència pràctica acumulada al llarg dels anys: principis teòrics i pràctics que interactuen en el terreny de la pràctica quotidiana del periodisme. o Importen els contextos : aquests codis no poden ser vàlids en tots els contextos i en qualsevol època històrica. o Els codis deontològics apareixen com la via més clara per inferir una ètica general de la comunicació.
LA FUNCIÓ DEL PERIODISTA
Els periodistes no informen, construeixen. El sol fet d’abordar un cas, de prendre decisions (que van des d’optar pel títol fins a seleccionar fotografies, paratextos i donar-li un sentit i més semàntic9 ja implica una feina de producció i de presa de posició. Per tant, i en això Stuart Hall va aportar una teoria fonamental, els periodistes compleixen un paper social elemental, que és el de construir una realitat social simbòlica que serà consumida i vivenciada pels públics. Així, en aquest paradigma, la informació és un producte (creat per algú) que es col·loca en un circuit (canal) i d’aquesta manera li arriba a un públic-consumidor. No és una altra cosa que l’explicació d’oferta, circuit i demanda tant coneguda en termes econòmics.
Els periodistes i els mitjans s’han d’ atrevir a sumar allò objectiu a la informació i començar a treballar el concepte de mirada i honestedat , conjugant-lo amb el d’objectivitat. Si partim de la base que allò real és una construcció, sembla més apropiat que li oferim al públic la possibilitat de compartir aquest procés personal –els dubtes, les certeses, els valors- que afecta al periodista a mesura que modela la informació enlloc d’escudar-nos en el fals precepte de “la realitat existeix, només la transmetem”.
PERIODISTA: un professional que desenvolupa la seva capacitat interpretativa.
Si volem que el periodisme compleixi la important funció d’informar-nos per fer-nos lliures es requereixen professionals capaços de seleccionar, gestionar i traslladar honestament contextualitzada i contrastada la informació rellevant als ciutadans.
Kosicki: primary definers o constructors primaris de la realitat perquè utilitzen “marcs” o patrons de cognició, selecció, interpretació i presentació de la informació.
“El judici editorial tendeix a transformar-se i aquest poder de decisió amb el que el periodista compta en un altra mitjà s’ha vist reduït a Internet. Ara té un cap més amb qui debatre els temes i troba una manera més d’acostar-se al seu públic. La informació flueix tal com els usuaris volen que sigui, doncs el mateix ciberusuari és qui interactua amb el sistema i amb altres usuaris a través de les comunitats virtuals segons els seus interessos.
Per trobar una sortida al problema, es comença a parlar de la intencionalitat , que és tant com abandonar una visió externa de la informació. Tota informació obeeix a una o varies intencions , algunes d’elles expresses, altres, potser el màxim nombre, implícites. Siguin expresses o implícites , la intenció governa el procés d’elaboració d’una informació, l’imposa les seves regles que poden donar-li forma, deformar-la, retallar-la, destacar-a o suprimir-la.
La naturalesa d’aquestes intencions senyala el grau de llibertat de la informació. Juntament amb l’evolució conceptual, hi ha hagut un canvi de pràctiques. Essencialment, considerem que un mitjà de comunicació ha d’entrellaçar dues lògiques de treball. Una és jeràrquica i es basa en la idea tradicional del periodista com a editor de la realitat. L’altra, promou un acostament més democràtic a la informació i inclou la mirada directa dels grups ciutadans involucrats.
Aquestes dues lògiques han d’anar juntes perquè quan predomina una per sobre de l’altra es produeix una descompensació. Si tot el flux és administrat per el periodista o el mitjà, s’impedeix l’accés del receptor a allò massiu i a convertir-se, al mateix moment, en emissor. En especial a la radiofonia i en la televisió, s’ha actuat amb algunes lògiques de la postmodernitat molt abans de que aquesta prengués jerarquia de moviment, fins a finals dels anys 70.
