Apunts vellesa, Apuntes de Psicología del Desarrollo

¡Descarga Apunts vellesa y más Apuntes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!

El desenvolupament

durant l'envelliment

Estabilitat, canvi i adaptació

Maria Izal Fernández de Trocóniz

Ignacio Montorio Cerrato

PID_

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric comquímic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

• Introducció
• Objectius
• 1. La noció de vellesa i envelliment
  • 1.1. Una societat que envelleix: la perspectiva demogràfica
  • 1.2. L'envelliment. Un procés dins del cicle vital
    • 1.2.1. Qui són les persones grans
    • 1.2.2. Mites i estereotips entorn de la vellesa
    • 1.2.3. Una societat sense edats
  • 1.3. Idees centrals en l'estudi de l'envelliment
    • 1.3.1. Marcs psicològics sobre el concepte d'envelliment
    • 1.3.2. Canvis i diferències causats per l'edat
    • 1.3.3. Vellesa normal, patològica i òptima
• 2. Aproximació a l'estudi de la vellesa
  • 2.1. Enfocaments teòrics
    • 2.1.1. Teories socials i psicosocials
    • 2.1.2. Teories psicològiques
    • 2.1.3. L'envelliment en el seu context
• 3. Desenvolupament físic en la vellesa
  • 3.1. Explicacions sobre el procés d'envelliment
    • 3.1.1. Teories genètiques
    • 3.1.2. Teories no genètiques
    • 3.1.3. Teories fisiològiques
  • 3.2. Fisiologia de l'envelliment i implicacions psicològiques
    • 3.2.1. Aparença física
    • 3.2.2. Constitució corporal
    • 3.2.3. Mobilitat
    • 3.2.4. Efectes sobre les funcionals vitals
    • 3.2.5. Efectes sobre els organismes reguladors
    • 3.2.6. Efectes sobre el sistema nerviós
    • 3.2.7. Efectes sobre el funcionament sensorial
    • 3.2.8. Funcionament psicomotor
• 4. Desenvolupament cognitiu en la vellesa
  • 4.1. Processos cognitius bàsics
    • 4.1.1. Percepció
    • 4.1.2. Atenció
    • 4.1.3. Aprenentatge
    • 4.1.4. Memòria
    • 4.1.5. Llenguatge
  • 4.2. Intel·ligència
    • 4.2.1. Perspectiva psicomètrica
      • vellesa 4.2.2. Noves perspectives sobre la intel·ligència en la
• 5. Desenvolupament psicosocial en la vellesa
  • 5.1. Personalitat
    • 5.1.1. Perspectiva dels trets
    • 5.1.2. La perspectiva cognitiva
    • 5.1.3. La perspectiva situacional
  • 5.2. Les emocions
    • 5.2.1. Components i processos de les emocions
    • 5.2.2. Regulació emocional i afrontament
    • 5.2.3. Benestar i processos adaptatius
  • 5.3. Relacions familiars
    • 5.3.1. Convertir-se en avis
    • 5.3.2. Les persones grans vídues
  • 5.4. Relacions socials
    • 5.4.1. Xarxes socials
    • 5.4.2. Les relacions intergeneracionals
  • 5.5. Jubilació i lleure
    • 5.5.1. Els treballadors grans
    • 5.5.2. Conseqüències de la jubilació
    • 5.5.3. Una nova etapa de la vida per al lleure
  • 5.6. Afrontar la mort. La mort i el procés de morir
• Resum
• Activitats
• Exercicis d'autoavaluació
• Solucionari
• Glossari
• Bibliografia

Introducció

L'àrea de la vellesa ha estat una àrea tradicionalment ignorada en els progra- mes universitaris d'estudis de psicologia. Aquest fet contrasta amb l'ocorregut amb l'aplicació de la psicologia a altres grups d'edat, com ha estat la impor- tantíssima àrea de la psicologia infantil (per exemple, l'especialitat tradicional en psicologia educativa i de la infantesa).

Actualment, tanmateix, ens trobem amb una nova situació, generada tant pel canvi demogràfic brusc de les últimes tres dècades, que ha comportat que al nostre país hi hagi per primera vegada en la història més persones més grans de 65 anys que menors de 15 anys, com per l'acumulació de coneixements lenta però constant sobre aquest grup de població. En aquest moment, moltes facultats de Psicologia disposen d'una o diverses assignatures sobre diferents aspectes de la psicologia de l'envelliment, i també els programes d'assignatures molt diverses inclouen temes sobre envelliment.

Aquesta nova situació posa de manifest que la universitat es fa ressò de la creixent inquietud social per la vellesa i pels problemes associats al fenomen de l'envelliment de la població, i també permet als estudiants de Psicologia obtenir coneixements sobre un grup de població molt nombrós, que en un futur immediat serà molt significatiu en el desenvolupament professional de la psicologia.

La Federació Europea d'Associacions de Psicologia va aprovar l'any 2004 la creació d'un grup de treball europeu en psicogerontologia que va posar de manifest l'existència d'un dèficit en el camp aplicat de la psicogerontologia i la necessitat més gran de conscienciació sobre el paper i responsabilitat dels psicòlegs en l'àmbit de l'envelliment. Així mateix, es recomanava incrementar el nombre d'experts en l'àmbit de la psicogerontologia i es considerava que era prioritària la seva inclusió en els programes oficials de formació en Psicologia al llarg de tot el territori europeu.

Des d'un punt de vista teòric, el procés de desenvolupament humà, inclòs l'envelliment, és continu i dinàmic, no fàcilment definible en termes d'estadis discrets i independents. Consegüentment, els factors que afecten l'evolució de les persones al llarg de tota l'adultesa han de ser previstos des de la seva interrelació i no com una mera successió d'aspectes aïllats.

Evidentment, els textos dirigits a estudiants que s'enfronten a l'adquisició de nous coneixements requereixen seccionar el coneixement en unitats que si- guin assimilables. En aquest cas, no solament cal fraccionar el coneixement en funció de diferents edats, la qual cosa ha fet que generéssim aquest mòdul

Objectius

Mitjançant aquest mòdul es pretén que els estudiants adquireixin coneixe- ments bàsics amb relació al grup de població d'edat avançada, inclosos conei- xements sobre els principals models teòrics de l'envelliment, els canvis que s'esdevenen en aquesta època de la vida i les formes com les persones grans s'adapten a aquesta nova etapa vital. Per a això, s'analitza el desenvolupament físic, cognitiu i psicosocial durant l'edat avançada.

Concretament, es pretén que els estudiants assoleixin els objectius següents:

1. Conèixer i valorar la importància del grup de persones grans en la societat actual. 2. Ajustar a la realitat les seves concepcions, imatges i expectatives sobre les persones grans. 3. Comprendre els diferents marcs teòrics sobre l'envelliment. 4. Conèixer els conceptes bàsics a partir dels quals s'ha fonamentat l'estudi de la psicologia de la vellesa i l'envelliment. 5. Aplicar els coneixements i procediments que els estudiants han après en disciplines com la psicologia bàsica, psicologia biològica, psicologia evo- lutiva, psicologia social i altres matèries, al coneixement psicològic aplica- ble al grup de persones de més edat. 6. Conèixer quins són els principals canvis que es produeixen durant el pro- cés d'envelliment des d'un punt de vista físic, conductual, social i cognitiu, i també l'estabilitat existent en diferents àrees del funcionament de l'ésser humà en aquesta etapa de la vida. 7. Entendre la vellesa com una etapa més del cicle vital i conèixer com pro- moure una vellesa amb èxit. 8. Reflexionar sobre el significat i impacte que té en la vida de les persones grans la transició que representa aquesta etapa de la vida.

tat, genera noves demandes socials que transformen l'economia, l'assistència sanitària, l'activitat social i l'organització del lleure, les relacions familiars, el consum i, finalment, la política.

Aquest envelliment de la població és el resultat de l'acció combinada de diver- sos factors, especialment de la combinació d'una disminució de la mortalitat i la natalitat juntament amb l'augment de l'esperança de vida.

Algunes de les principals dades demogràfiques referents a l'Estat espanyol són:

1) El 1960 un 8,2% de la població tenia seixanta-cinc anys d'edat o més; el 1996 aquesta xifra va augmentar fins al 15,6% i el 2026 superarà el 22%. Ac- tualment, les persones que tenen més de seixanta-cinc anys representen el 16,9% de la població, la qual cosa equival a més de set milions de persones.

2) No solament augmenta el nombre total de persones grans, sinó que a més aquestes cada vegada tenen més edat, fenomen que es coneix com a sobre- envelliment￿poblacional. Així, el 22% de les persones grans tenien més de vuitanta anys el 1996, mentre que l'any 2016 s'espera que la xifra augmenti a un 30%.

3) La població envelleix ja que augmenta l'esperança de vida, al mateix temps que neixen menys nens. En començar el segle, es podia esperar que una per- sona en néixer visqués de mitjana 35 anys, mentre que actualment viu més de 78 anys. El 1960 la taxa bruta de natalitat era de 21,6% (naixien més de 21 nens per cada 1.000 habitants), mentre que actualment se situa sobre el 9%; així mateix, si per tal que la nostra societat no envelleixi es necessita que cada dona tingui una mitjana de 2,1 fills durant la vida fèrtil ( taxa￿de￿reemplaça- ment￿generacional ), aquesta taxa no assoleix actualment l'1,2.

Els importants canvis demogràfics viscuts en les societats occidentals ens apropen imminentment al que s'ha denominat la revolució de la lon- gevitat. Aquesta té com a elements principals l'augment dràstic del nom- bre de persones grans, la influència consegüent en la societat d'aquest grup poblacional i l'atenció que s'ha de prestar a les necessitats psicoso- cials durant una etapa de la vida que pot durar 25 anys o més i els rols de la qual encara no han estat ben definits. Aquests fets contribuiran a expandir el coneixement i l'estudi de la vellesa i l'envelliment.

1.2. L'envelliment. Un procés dins del cicle vital

El moment en què es considera que una persona ha entrat en aquesta etapa de la vida denominada vellesa ha estat fonamentalment basat en un criteri social, relacionat amb la consideració de què és objecte per part dels altres, fet que en

Lectura complementària Per a una descripció comple- ta de la perspectiva demogrà- fica de l'envelliment es pot consultar: B. García Sanz (2000). El pro- ceso demográfico del enveje- cimiento y sus características más relevantes. A F. Guillén i J. M. Ribera. Geriatría XXI. Análisis de necesidades y recur- sos en la atención a las perso- nas mayores de España. Ma- drid: Editores Médicos.

la societat actual, està molt relacionat amb el moment de la jubilació. Altres formes de valorar l'inici de la vellesa es relacionen amb aspectes biològics, és a dir, quan es comencen a acumular malalties i malalties.

Què diu el diccionari? La condició de vell, segons el diccionari de la Reial Acadèmia, s'assoleix en complir els setanta anys. Aquest criteri resulta arbitrari ja que no queda justificada aquesta edat. A més, per què no s'estableix el criteri de vellesa als seixanta-nou o setanta-un? Quines són les diferències reals entre els seixanta-nou, setanta o setanta-un anys d'edat? Exemple No obstant això, com recorda Fierro (1994), la vellesa com a estat és difícil de delimitar ja que, per exemple, l'edat de jubilació no està universalment legislada de la mateixa manera en diferents països o, per exemple, moltes persones es mantenen saludables fins a edats molt avançades de la vida que difícilment no podríem etiquetar com a velles.

L'entrada en aquesta etapa de la vida és, en realitat, com veurem al llarg de tot aquest mòdul un procés gradual, imperceptible i dilatat. En aquest sentit, assenyala Fierro (1994), seria preferible utilitzar termes com envelliment abans que vellesa , ja que recull adequadament la noció que aquest fenomen és pro- cessual i no simplement un estat com denota el concepte de vellesa.

L'envelliment no constitueix un procés únic, sinó que hi concorren simultà- niament un conjunt de processos, generalment asíncrons i que s'associen tan sols modestament a l'edat cronològica de les persones. El procés d'envelliment sol ser constituït per una seqüència de processos de canvi específics en el pla biològic, psicològic i social de l'individu, de tal manera que l'aparició de can- vis en una àrea concreta (per exemple, pèrdua de visió) no significa necessà- riament canvis en una altra àrea (per exemple, canvi en la personalitat). En aquest sentit, l'envelliment és un feix de processos asíncrons. D'altra banda, una persona amb força edat no és necessàriament una persona envellida , ja que l'edat cronològica no és un determinant definitiu de l'aparició de canvis.

Exemple Així, per exemple, és possible que una dona de setanta-cinc anys d'edat tingui un sistema cardiovascular característic d'una persona molt més jove si al llarg de la vida ha mantingut un estil de vida adequat perquè no ha mantingut hàbits nocius per a la salut (tabac i consum excessiu d'alcohol), ha seguit una alimentació sana, equilibrada i diversa, ha mantingut uns nivells moderats i regulars d'activitat física i s'ha enfrontat raonablement bé a les situacions estressants de la vida.

1.2.1. Qui són les persones grans

Hi ha una sèrie de característiques que habitualment s'utilitzen per a diferen- ciar les persones grans d'individus d'altres edats. Tradicionalment, des del punt de vista econòmic, les persones grans disposen de menys￿recursos que altres grups d'edat a causa que han viscut en condicions laborals més dures, s'han ocupat en feines més mal remunerats que les generacions actuals de persones en edat laboral. I la pensió suposa una minva en els ingressos respecte a la vida

Què és la gerontologia? Estudi de les persones grans i del procés d'envelliment. És una ciència multidisciplinà- ria, ja que aborda els aspec- tes biològics, psicològics, so- ciològics, econòmics, etc. de l'envelliment humà.

Esquema

L'heterogeneïtat augmenta al llarg de la vida, i és especialment marcada en l'edat avançada.

En qualsevol cas, en parlar de la variabilitat entre persones grans hem de pen- sar que en aquest subgrup de població s'inclouen persones amb edats crono- lògiques molt diferents. Així, per exemple, entre els seixanta-cinc i els noran- ta anys, per exemple, hi ha tanta diferència d'edat com entre els vint i els quaranta-cinc anys, amb les implicacions consegüents de diferent índole. Una persona de seixanta-cinc anys tindrà probablement una salut millor, serà físi- cament i socialment més activa i amb més mitjans econòmics que una perso- na de noranta anys. Així mateix, una persona de vint és probable que estigui estudiant, tingui una parella, que pot o no ser estable, i els seus recursos eco- nòmics siguin escassos, mentre que, al contrari, una persona de quaranta-cinc anys probablement tindrà uns bons recursos econòmics, estarà afectivament i familiarment estabilitzada –o s'haurà separat– i es trobarà en un moment de màxim desenvolupament professional.

Subgrups de persones grans Actualment, es diferencia entre diferents subgrups de persones grans. Per exemple, ja no solament es parla de vells joves (entre seixanta-cinc i setanta-cinc anys) i vells vells (majors de setanta-cinc anys) (Neugarten, 1974), sinó que s'identifiquen tres subgrups d'edat, en sumar-se als dos anteriors el constituït pels majors de vuitanta-cinc anys com un subgrup diferent.

La variabilitat intraindividual fa referència al fet que els canvis que es produ- eixen amb el pas del temps en una determinada conducta, capacitat, habilitat psicològica o fisiològica no prediuen necessàriament canvis en altres caracte- rístiques psicològiques o sistemes fisiològics.

Per exemple, una persona pot mostrar una pèrdua d'autonomia física impor- tant al mateix temps que manté unes habilitats cognitives intactes. Més fins i tot, dins d'un mateix tipus de dimensió, la taxa de declivi o canvi pot ser diferencial, això és, en considerar, per exemple, la intel·ligència hi pot haver un deteriorament substancial en tasques visuoperceptives i mantenir-se una capacitat lingüística acceptable.

En resum, hi ha nombroses variacions en els canvis associats a l'edat (respecte al moment d'aparició, grau i intensitat, velocitat d'evolució, etc.) tant si la comparació s'estableix entre diferents individus, com en- tre els diferents sistemes o funcions en un mateix individu.

1.2.2. Mites i estereotips entorn de la vellesa

Els canvis demogràfics que han portat a una societat envellida, no han anat acompanyats d'uns coneixements ajustats sobre com són les persones que con- formen aquest grup de població. Al contrari, hi continua havent una gran desinformació sobre la vellesa que, freqüentment, comporta que la població assumeixi alguns dels mites referents a la vellesa i al procés d'envelliment. Aquests mites, a més, poden afectar les actituds i comportaments que es man- tenen cap a les persones grans.

Els estereotips al llarg de la història Els mites i estereotips sobre les persones grans han traçat la seva empremta al llarg de la història. Ciceró, especialista en lleis i assagista, que va viure en l'època de Juli Cèsar va caracteritzar les persones grans de quatre maneres: 1) la vellesa prohibeix grans realitza- cions (talents), 2) debilita el cos, 3) allunya del gaudi de la vida i 4) apropa a la mort. Aquestes quatre assumpcions defineixen bé el conjunt dels mites actuals referents a la vellesa. Exemple Els més de sis milions de persones grans que habiten al nostre país ens demostren a partir de la realitat quotidiana i del seu comportament que moltes de les creences, imatges i estereotips que habitualment se n'han mantingut –inclosos els que ells mateixos han mantingut– no responen a la realitat.

La nova evidència empírica comença a revelar que la imatge de la persona gran s'està modificant progressivament, que els estereotips tradicionals s'estan esfondrant i que les qualificacions negatives que es mantenen es comencen a usar únicament per a etiquetar les persones molt grans (majors de vuitanta anys) (Hummert et al ., 1997).

Sense que es pugui quantificar amb precisió, en l'actualitat, una part de la po- blació creu que moltes de les persones grans viuen en institucions o estan so- les, que la vellesa està inevitablement acompanyada de malaltia incapacitant, i també que la presència de problemes de salut és sinònim d'incapacitat. Si bé aquestes situacions són més freqüents en l'edat avançada que en altres grups d'edat, no deixen de ser més que alguns dels tòpics habituals sobre la vellesa que no es basen en dades objectives. En aquesta línia, alguns dels estereotips habituals cap a les persones grans que han estat documentats són:

1) Les persones grans són individus malalts o amb salut deficient. 2) Les persones grans són subjectes senils o són en la seva segona infantesa (són com nens). 3) Les persones grans són rígides i inflexibles. 4) Les persones grans no tenen prou capacitat laboral i s'haurien de retirar.

Qüestionari de coneixements sobre la vellesa (FAQ-1) 21) La majoria de persones grans té ingressos per sota del nivell de pobresa. F 22) La majoria de les persones grans treballa o els agradaria treballar, incloses les tasques domèstiques i les de voluntariat. V 23) Les persones grans es fan més religioses a mesura que envelleixen. F 24) La majoria de les persones grans diu que rarament s'enfada o irrita. V 25) La salut i el nivell econòmic de les persones grans seran el mateix o pitjor que l'any 2000 (s'ha de variar l'any en fun- ció de l'any què s'administra el FAQ).

F

V = vertader. F = fals

Una de les raons que els estereotips sobre la vellesa hagin estat tan estesos està relacionada amb la mateixa consideració que s'ha tingut d'aquesta etapa de la vida. Així, hi ha hagut –i continua havent-hi en gran manera– una concep- ció de la vellesa caracteritzada dins un model decremental i irreversible de les capacitats físiques, psicològiques i socials. Tanmateix, la imatge habitual de les persones grans derivada d'aquest model decremental no s'ajusta a la reali- tat, ja que la major part de les persones grans viuen independentment, amb bons nivells de vitalitat i satisfacció i la mateixa descripció actual de les perso- nes grans en termes psicològics és més positiva que en èpoques anteriors (per exemple, els nous postulats sobre intel·ligència en l'edat avançada, específica- ment sobre la solució de problemes en la vida diària, són certament favorables (Willis, 1996).

Edatisme Els gerontòlegs han encunyat el terme edatisme per a referir-se a la visió pejorativa dels individus, sobre la base de la seva edat avançada cronològica (Butler i Lewis, 1982). Com altres ismes implica una visió tòpica i despectiva d'un grup social, que, en aquest cas, consisteix a considerar les persones grans com a diferents de les altres en les seves opini- ons, afectes, necessitats, etc. Aquestes imatges negatives sobre les persones grans tenen conseqüències negatives addicionals: l'edatisme es manté perquè les falses creences que, socialment, imperen sobre la vellesa no solament influeixen en la manera com es tracta les persones grans, sinó també en la manera com elles s'acaben comportant i es justifi- quen així l'existència d'aquestes imatges (Izal i Montorio, 1999).

D'altra banda, els mateixos professionals no són lliures de mantenir estereotips i imatges negatives cap a les persones grans i, freqüentment, són responsables en la seva transmissió. Així, els especialistes en envelliment han aconsellat als professionals que atenen o poden atendre persones grans que estiguin atents als seus propis biaixos i actituds cap a les persones grans. Aquest suggeriment és especialment interessant amb relació a l'envelliment físic de l'organisme, ja que l'educació i la cultura en les societats occidentals afavoreix l'adquisició d'un nombre substantiu d'actituds negatives relacionades amb la pèrdua de funcionament generalment associada a la vellesa. Moltes persones grans, fins i tot amb importants pèrdues o limitacions relacionades amb l'edat mantenen el sentit de la independència, l'autonomia i la vitalitat que, tanmateix, es fan invisibles i s'emmascaren després de les seves limitacions, i d'aquesta manera passen desapercebudes per als professionals.

Els professionals que atenen les persones grans i es mostren condescen- dents o protectors cap a elles perden oportunitats de fer intervencions més eficaces, i, fins i tot, d'aprendre de la seva "saviesa", és a dir, de com enfrontar-se amb èxit als canvis físics.

1.2.3. Una societat sense edats

L'estructura rígida per edats que solia regir en la nostra vida adulta, que de- terminava que hi hagués activitats i esdeveniments propis per a cada edat ha anat deixant pas a una societat sense edat. L'edat és un criteri que amb el pas del temps ha anat perdent significat, en la mateixa mesura que van dei- xant d'existir accions i esdeveniments lligats a edats concretes. Així, per exem- ple, s'ha ampliat substancialment el rang d'edat en la qual les persones es ca- sen, tenen el primer fill, s'incorporen per primera vegada al món laboral o l'abandonen. Específicament, respecte a les persones de més edat, s'ha modi- ficat la idea d'una vellesa passiva: cada vegada més persones grans practiquen esport o comencen a estudiar a la universitat, algunes abandonen la vida pro- fessional en edats molt avançades de la vida, expressen la seva sexualitat o es casen per primera, segona o, fins i tot, tercera vegada a edats igualment avan- çades, com en cap altra època de la història.

En aquest moment, caminem cap a una estructura social en la qual les perso- nes poden fer el que vulguin en qualsevol moment de la vida adulta, això és el que Matilda Riley i John Riley (1994) han denominat una societat￿integrado- ra￿de￿l'edat. L'abandonament de la diferenciació per edats en educació, feina i lleure donaria més llibertat a les persones de qualsevol edat perquè s'organitzés una manera de vida a la mida dels propis interessos. Belsky (2001) en analit- zar les possibilitats d'una societat integradora per edats recull que l'ideal seria poder treballar, jubilar-se o estudiar en qualsevol moment de la vida. Tornar a estudiar és en aquest moment una possibilitat real per a les persones grans que no es limita únicament a rebre formació de tipus monogràfic (per exemple, cursos d'informàtica), sinó també ensenyament superior.

Tornar a treballar al nostre país no és, en aquest moment, una possibilitat vi- able ja que no solament no respon als desigs de la major part de les persones grans, sinó que les lleis i el mercat laboral no el sustenten. En qualsevol cas, sí que hi ha indicis que aquesta és una qüestió oberta que serà d'actualitat en relativament poc temps. Per exemple, la desaparició de la prestació civil substitutòria ha comportat que alguna comunitat autònoma s'hagi plantejat la possibilitat de contractar persones grans per a tasques de voluntariat. En de- finitiva, no es descarta que, en un futur, algunes persones grans puguin exercir feines remunerades, almenys amb un horari reduït i d'una manera parcial.

Estudiar a qualsevol edat Moltes universitats espanyo- les han obert les portes a les persones grans per a rebre for- mació en assignatures i con- tinguts dissenyats específica- ment, i també cada vegada més alumnes d'edat avançada cursen titulacions oficials.

Atesa l'àmplia varietat de temes de què es tracta i les troballes d'investigació molt diverses, la psicologia de les persones grans pot ser àmpliament definida com l'estudi de la persona gran amb problemes i sense (Schroots, 1996, p. 559)

La psicologia de les persones grans s'apropa a disciplines psicològiques molt diverses, com, per exemple, la psicologia clínica, la psicologia de la salut, la psicologia ambiental, la psicopatologia, la psicologia social, etc., que li pro- porcionen un substrat teòric. Aquest fet, juntament amb la idea tradicional que l'estudi del desenvolupament psicològic es limita a la infantesa i adoles- cència, i que es manté estable en l'adultesa, ha comportat que fins i tot molt recentment, es considerés innecessari disposar d'un bagatge teòric propi. No aliè a l'anterior és el fet que l'estudi psicològic de les persones grans hagi es- tat intensament dominat per les concepcions biomèdiques que consideren l'envelliment com el resultat de la malaltia o d'un procés de deteriorament.

Exemple Per exemple, els processos cognitius en l'edat avançada són descrits en termes de fracàs, disminució, pèrdua, deteriorament en l'execució, etc. Així, aquests termes, que s'empren habitualment per a caracteritzar l'envelliment des d'un punt de vista biomèdic, reflec- teixen en la psicologia la metàfora dominant de la vellesa com una època de pèrdues, deteriorament i, bàsicament, un problema mèdic.

Finalment, cal destacar que una part significativa dels estudis elaborats d'acord amb aquest enfocament se situen dins d'un context aplicat.

2)￿Psicologia￿de￿la￿vellesa

El segon enfocament d'estudi psicològic de la vellesa se centra en la recerca sobre les diferències causades per l'edat, en què el disseny metodològic carac- terístic és el transversal. Els plantejaments de la recerca en psicologia de la ve- llesa analitzen la relació entre l'edat, considerada com a variable independent, i algunes altres variables d'interès considerades com a variables dependents (autonomia o dependència, estat mental, creativitat, morbiditat, etc.). També, s'inclou dins d'aquesta perspectiva l'anàlisi de com les diferències causades per l'edat s'associen a variables intervinents o mediadores (estils de vida, factors ambientals o psicosocials, gènere, etc.).

3)￿Psicologia￿de￿l'envelliment

Aquesta perspectiva estudia els canvis regulars en el comportament una ve- gada finalitzada l'adultesa primerenca, és a dir, els patrons￿de￿canvi amb el pas del temps. D'aquesta manera, l'envelliment s'utilitza com a variable inde- pendent per a explicar altres fenòmens (salut, competència) i com a variable dependent que és explicada per altres processos. L'objecte d'estudi, ja no és la mera comparació en una o més variables en un espai concret de temps, com ocorria en el cas anterior, sinó que és l'estudi d'un procés que es prolonga

Lectura complementària M. Izal i I. Montorio (1999). Gerontología Conductual. Bases para la intervención y ámbitos de aplicación. Madrid: Sínte- sis.

en el temps. En aquest sentit, es requereix una metodologia de recerca més complexa, en què els dissenys￿longitudinals i seqüencials són els adequats a aquest efecte.

L'enfocament de la psicologia de l'envelliment està permetent obtenir infor- mació sobre les fonts de variació del canvi durant el procés d'envelliment, i posa de manifest, a més de quins són els patrons característics d'envelliment, que els factors culturals i històrics modifiquen la manera com les persones envelleixen, les variacions que provoca en l'envelliment l'efecte generacional i l'àmplia variabilitat intersubjecte i intrasubjecte durant el procés d'envellir. També, deixen constància que els processos psicològics de canvi no necessàri- ament són paral·lels als canvis biològics que es produeixen al llarg de la vida.

Exemple Per exemple, les habilitats d'intel·ligència fluida, com la velocitat de processament, re- flecteixen un determinant biologicogenètic i tendeixen a disminuir amb l'edat, mentre que la intel·ligència cristal·litzada té fortes influències socioculturals i pot mostrar millo- res amb l'edat.

Una de les principals limitacions de les perspectives de la psicologia de la ve- llesa i de l'envelliment és que han estat molt centrades en l'estudi dels aspectes cognitius i han relegat, en bona manera, l'estudi d'altres variables psicològi- ques, també rellevants en aquest grup d'edat.

1.3.2. Canvis i diferències causats per l'edat

La identificació i explicació dels canvis intraindividuals, és a dir, els canvis que es produeixen en les persones al llarg del temps, és l'objectiu primari de l'estudi del desenvolupament adult i l'envelliment. Una de les principals dificultats que hi ha per a conèixer com és el procés d'envelliment, quins canvis s'hi pro- dueixen i què roman estable és la que fa referència a la distinció entre canvis associats￿a￿l'edat i diferències￿causades￿per￿l'edat (Schaie, 1967). Un canvi associat a l'edat és la modificació que es produeix en un individu a mesura que envelleix, mentre que una diferència causada per l'edat és simplement la que es pot observar entre persones d'edat diferent, sense que es pugui concloure que aquestes diferències es deuen a l'envelliment. Aquesta distinció és clau, ja que en la recerca sobre la vellesa és freqüent que, malgrat que l'objectiu sigui conèixer els canvis associats a l'edat (canvis produïts amb el pas del temps), les dades que s'utilitzen procedeixin, en realitat, de recerques sobre diferènci- es causades per l'edat (en les quals es compara l'execució de diferents grups d'edat).

Exemple de canvis i diferències causats per l'edat La disminució de la talla corporal amb el pas del temps o l'aparició dels cabells blancs són canvis vertaders, universals lligats al procés d'envelliment, mentre que el documentat augment de greix corporal en homes d'edat avançada és una diferència causada per l'edat lligada als estils de vida i la dieta.