¡Descarga Resum vellesa y más Resúmenes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!
“Estabilitat, canvi i adaptació”
ENVELLIMENT : nombroses variacions en els canvis associats a l’edat respecte al
moment d’aparició, grau i intensitat, velocitat d’evolució... tant si la comparació s’estableix entre diferents individus (variabilitat interindividual) com en entre els diferents sistemes o funcions en un mateix individu (variabilitat intraindividual).
El terme VELL, àmpliament utilitzat, amb el pas del temps ha adquirit un valor negatiu (espatllat, deslluït, utilitzat, inservible). EUROSTAT (oficina de la UE que elabora estudis estadístics) va observar que les persones de més edat prefereixen que s’utilitzi l’expressió de persones grans per sobre de tercera edat, ancians, vells o d’altres.
L’envelliment està relacionat amb el moment de la jubilació, o amb aspectes biològics, és a dir, quan comencen a acumular malalties.
Fierro (1994): la vellesa com a estat és difícil de delimitar ja que, per exemple, l’edat de jubilació no està universalment legislada de la mateixa manera en diferents països, o perquè moltes persones es mantenen saludables fins a edats molt avançades de la vida que difícilment no podríem etiquetar com a velles. Seria més correcte utilitzar el terme envelliment abans que vellesa , doncs és un fenomen processual, no simplement un estat.
El procés d’envelliment sol ser constituït per una seqüència de processos de canvi específics en el pla biològic, psicològic i social de l’individu, de tal manera que l’aparició de canvis en una àrea concreta (pèrdua de visió) no significa necessàriament canvis en una altra àrea (canvi en la personalitat). D’altra banda, una persona amb força edat no és necessàriament una persona envellida , ja que l’edat cronològica no és un determinant definitiu de l’aparició de canvis.
Característiques d’aquesta etapa
- La principal és la variabilitat : tant entre individus de la mateixa edat (algunes persones mostren gran estabilitat en les seves característiques respecte a edats anteriors, altres experimenten canvis importants) com en les diferents funcions (algunes funcions mostren una trajectòria estable –habilitats que integren la denominada intel·ligència cristal·litzada o trets de personalitat- mentre que en d’altres s’observa un declivi més o menys continu –memòria o mobilitat-)
- Disposen de menys recursos : han viscut condicions laborals més dures i la pensió suposa una minva en els ingressos respecte a la vida laboral activa.
- El seu nivell d’escolarització és més baix: tot i que les persones que s’hi van incorporant a aquesta etapa de la vida cada cop tenen nivells de formació més elevats.
- Grup constituït per una majoria de dones : l’esperança de vida és més alta. Això fa que probablement acabin vivint soles.
- (^) Canvis físics i intel·lectuals : modificacions en l’aparença física, pèrdues sensorials, presència d’un nombre més gran de malalties cròniques, deficiències en la mobilitat, dificultats per a recordar...
- Canvis socials i psicològics.
MÒDUL 1 - VELLESA
Un dels trets que millor defineix aquest grup d’edat és la seva variabilitat:
- Variabilitat interindividual : a mesura que avança l’edat, les persones tendeixen a ser més heterogènies en el funcionament psicològic, fisiològic o social. Algunes persones poden mostrar un funcionament igual o lleugerament inferior a grups d’edat més joves encara que el funcionament mitjà en el seu propi grup sigui substancialment inferior al grup de menys edat.
Neugarten, 1974: Subgrups de persones grans: primer subgrup (65 – 75 anys); segon subgrup (75 - 85 anys); tercer subgrup (majors de 85 anys).
- Variabilitat intraindividual : fa referència al fet que els canvis es produeixen amb el pas del temps en una determinada conducta, capacitat, habilitat psicològica o fisiològica, no prediuen necessàriament canvis en altres característiques psicològiques o sistemes fisiològics. Pot mostrar una pèrdua d’autonomia física però mantenir unes habilitats cognitives intactes; també pot tenir un deteriorament en la capacitat visuoperceptiva però mantenir una capacitat lingüística acceptable.
Mites i estereotips
El coneixement que tenim socialment no s’ajusta a com són realment les persones que forment aquest grup de població, continua havent una gran desinformació que poden afectar les actituds i comportaments cap a les persones grans.
Ciceró, especialista en lleis i assagista de l’època de Juli Cèsar, va dir que la vellesa:
- Prohibeix grans realitzacions (talents)
- Debilita el cos
- Allunya el gaudi de la vida
- (^) Apropa a la mort.
Aquests mites encara són referents actualment, tot i que es comença a etiquetar amb aquestes qualificacions negatives únicament a les persones molt grans (+85 anys) (Hummert et al., 1977)
Estereotips habituals documentats cap a les persones grans:
- Són individus malalts o amb salut deficient
- Són subjectes senils o són en la seva segona infantesa (són com nens)
- Són rígides i inflexibles
- No tenen prou capacitat laboral i s’haurien de retirar
- No tenen vida sexual
- (^) Es volen desvincular o retirar gradualment d’una participació social activa
- Viuen soles i abandonades per les seves famílies
- Viuen en institucions
MÒDUL 1 - VELLESA
Estudi psicològic de les persones grans i de l’edat avançada, amb problemes i sense (Schroots, 1996, p. 559).
Aquest marc s’apropa a disciplines com la psicologia clínica, la psicologia de la salut, la psicologia ambiental, la psicopatologia, la psicologia social... Una gran part de la recerca consisteix en descripcions sobre com s’organitza el comportament en la vellesa i la seva relació amb els problemes mèdics, psicològics o socials.
Exemples: recerques sobre demència tipus Alzheimer, benestar i satisfacció en la vida, tractament psicoeducatiu de la depressió, diagnòstic neuropsicològic, percepció de control dels usuaris en centres residencials, funcionament cognitiu en aquesta etapa de la vida...
Psicologia de la vellesa
Es centra en la recerca sobre les diferències causades per l’edat, en què el disseny metodològic característic és transversal. Analitza la relació entre l’edat ( variable independent ); l’autonomia o dependència, estat mental, creativitat, morbiditat ... ( variables dependents ); i les diferències causades per l’edat associades a estils de vida, factors ambientals o psicosocials, gènere... ( variables intervinents o mediadores )
Psicologia de l’envelliment
Estudia els patrons de canvi : canvis regulars en el comportament una vegada finalitzada l’adultesa primerenca. L’envelliment s’utilitza com a variable independent per explicar altres fenòmens (salut, competència) i com a variable dependent explicada per altres processos. Es requereix una metodologia de recerca més complexa, els dissenys longitudinals i seqüencials són els adequats a aquest efecte.
Exemples: les habilitats d’intel·ligència fluida (velocitat de processament) reflecteixen un determinant biologicogenètic i tendeixen a disminuir amb l’edat, mentre que la intel·ligència cristal·litzada té fortes influències socioculturals i pot mostrar millores amb l’edat.
_Intel·ligència fluida_* capacitat d’adaptació i enfrontament de situacions noves de forma flexible, sense que l’aprenentatge previ constitueixi una font d’ajut determinant per la seva manifestació. Està bàsicament configurada per aptituds primàries: inducció, deducció, relacions i classificacions, amplitud de la memòria associativa i rapidesa intel·lectual, entre d’altres. Arriba al seu màxim esplendor abans que la cristal·litzada (adolescència) i tendeix a disminuir en paral·lel a l’envelliment i deteriorament de les neurones. Aquesta capacitat es pot mesurar a partir de tests que mesuren la potencialitat biològica que té l’individu per aprendre o adquirir coneixement.
_Intel·ligència cristal·litzada_* conjunt de capacitats, estratègies i coneixements, que representen el nivell de desenvolupament cognitiu adquirit a través de la història d’aprenentatge del subjecte. Està constituïda fonamentalment per aptituds relatives a la comprensió verbal, l’establiment de relacions semàntiques, l’avaluació i valorització de la experiència, l’establiment de judicis i conclusions, els coneixements mecànics o la orientació espacial. Depèn de l’experiència, i així una persona desenvoluparà la seva intel·ligència cristal·litzada a mida que inverteixi la seva intel·ligència fluida històrica en experiències d’aprenentatge. Així el potencial de desenvolupament intel·lectual amb el que la persona neix ( intel·ligència fluida històrica ) assolirà un major o menor grau segons siguin les seves experiències educatives. A més es pot seguir fomentant amb l’edat.
MÒDUL 1 - VELLESA
Canvis i diferències causats per l’edat
Exemple:
Canvis universals lligats al procés: disminució de la talla corporal o l’aparició de cabells blancs.
Diferències causades per l’edat: augment de greix corporal en homes d’edat avançada lligada als estils de vida i la dieta.
VELLESA : fenomen biopsicosocial per a la comprensió del qual és necessària la integració
de diferents perspectives que considerin simultàniament factors biològics (aspectes genètics, fisiològics i de salut), psicològics (personalitat, percepció, cognició, emoció) i socioambientals (perspectiva sociocultural, factors interpersonals, culturals i socials).
Enfocaments teòrics
TEORIES SOCIALS I PSICOSOCIALS
Es centra en la representació que la societat i els individus tenen de la vellesa (creences, sentiments i actituds respecte a ella). Hi ha diverses teories explicatives segons els diferents factors socials que originen els canvis:
- (^) TEORIES DE PRIMERA GENERACIÓ
- Teoria de la desvinculació (Cumming i Henry, 1961)
La separació o allunyament social és un component crucial per a aconseguir l’adaptació i èxit en la vellesa: redueixen els rols més actius, busquen d’altres amb menys activitat, redueixen la intensitat i freqüència de les interaccions socials, es centren en la seva vida interior (rumiar sobre la pròpia vida i preparació per la mort). TEORIA MARGINADA PER LA MAJOR PART DE GERONTÒLEGS.
- Teoria de l’activitat (Havighurst, 1963)
Existència d’una relació positiva entre la realització d’activitats agradables + el manteniment del funcionament general i el nivell de satisfacció en la vellesa.
Realitzar activitats agradables influeix en el nivell de satisfacció de les persones grans fonamentalment en la mesura que facilita la integració social.
- Teoria de la modernització
La societat es desenvolupa econòmicament i el lloc de treball canvia (modernització), la gent es desplaça a les ciutats (urbanització) i emergeixen organitzacions formals a gran escala (burocratització). Això comporta canvis en els principals instruments socials (família, economia, sistema polític o educatiu) que afecta negativament a les persones de més edat.
Els fills emigren a les ciutats i els majors perden el paper d’educadors i el control social sobre els seus fills. El paper d’una persona gran com a transmissor i custodi del coneixement esdevé obsolet en una societat moderna que disposa d’una tecnologia avançada per a registrar i recuperar informació. Cougill i Holmes (1972) : l’estatus de les persones grans declinava en la mesura que augmentava el grau de modernització.
MÒDUL 1 - VELLESA
Segons aquesta teoria, els recursos disponibles per a les persones grans fan referència a valors com el respecte, el reconeixement o la comprensió, poc cotitzats en la nostra societat actual.
- (^) Perspectiva del curs de la vida
Aspectes històrics de l’individu: diferents rols; trajectòries de vida; entrellaçat i separació de les trajectòries i atenció envers la parella, pares, fills...; relacions familiars; experiències més primerenques de la vida modelades per esdeveniments històrics; valors que governen la família; interacció amb les estructures i institucions socials.
- Teoria de l’estratificació per l’edat
Utilització de l’edat cronològica per part de la societat com a criteri per assignar a les persones posicions i oportunitats socials. Aquestes normes defineixen la participació de les persones en la societat i el prestigi que poden assolir. Generalment el rang d’elecció és més reduït com més gran sigui l’individu.
- (^) Teories feministes de l’envelliment
Constitueixen una gran aportació en centrar-se en les necessitats de les dones (major part de la població gran) i en tractar d’eliminar el biaix androcentrista tradicional.
Exemple: la discriminació per gènere en el mercat laboral condueix a diferències en les pensions per jubilació, a més les dones no queden alliberades de les feines domèstiques, que a més es compliquen quan tenen responsabilitats familiars.
- Política econòmica de l’envelliment
Distribució dels recursos socials, variació en el tractament i estatus de les persones grans per part de les forces polítiques, les línies econòmiques i els factors socioestructurals. El resultat és la pèrdua de poder, autonomia i influència per part de les persones grans.
Crítica al procés de poder a partir de dos patrons diferenciats, l’un basat en la dimensió humanista i l’altre en components estructurals.
Moody, 1993: identifica quatre objectius de la gerontologia crítica (vessant humanista).
a. Teoritzar sobre les dimensions subjectives de l’envelliment.
b. Centrar-se en els canvis pràctics (conseqüències de la política pública), i no en els avenços tecnològics.
c. Vincular els acadèmics i professionals mitjançant la praxi.
d. Produir “coneixement emancipador”.
Dannefer, 1994: suggereix que la gerontologia crítica ha de crear models positius d’envelliment, emfatitzar els punts forts i la diversitat de la vellesa (vessant estructural).
Teories psicològiques
MÒDUL 1 - VELLESA
Schroots (1996) va elaborar una de les classificacions més recents que inclou exclusivament les teories de l’enfocament de la psicologia de l’envelliment agrupades entorn del moment en què apareixen (clàssiques, modernes i noves). ( El desenvolupament durant l’envelliment, p. 32 )
Les dues principals perspectives psicològiques actuals són:
- Model de la psicologia del desenvolupament del cicle vital (life-span)
Estudi de l’estabilitat i el canvi de la conducta des del naixement fins a la mort. L’objectiu és la descripció, explicació i optimització del procés de desenvolupament al llarg del cicle de la vida (Baltes, Reese i Lipsitt et al. , 1980).
Aquesta perspectiva teòrica es basa en conceptes de multidimensionalitat (les conductes no són part d’una simple categoria homogènia) i la multidireccionalitat (les categories de comportament segueixen diferents cursos).
Aplicació de la multidimensionalitat i de la multidireccionalitat al concepte d’intel·ligència: com suggereix la recerca de tipus psicomètric, la intel·ligència es pot explicar millor com un conjunt de diverses habilitats que com un constructe unitari ( multidimensionalitat ), aquestes diferents habilitats intel·lectuals segueixen un curs diferent al llarg de la vida ( multidireccionalitat ), per això habilitats com la “intel·ligència fluida” mostren un declivi en l’adultesa intermèdia o tardana, les habilitats relacionades amb la “pragmàtica de la intel·ligència” (coneixement general o específic a partir de l’experiència) són estables o augmenten amb l’edat.
La teoria del DESENVOLUPAMENT DEL CICLE VITAL es basa en una sèrie de supòsits des del punt de vista psicològic:
a. Hi ha importants diferències entre l’envelliment normal, el patològic i l’òptim.
b. (^) El patró d’envelliment mostra una àmplia variabilitat interindividual.
c. Hi ha una capacitat de reserva substancial i latent en l’edat avançada.
d. Durant la vellesa hi ha una pèrdua en el rang de capacitat de reserva o d’adaptació.
e. El coneixement social i individual (intel·ligència cristal·litzada) enriqueix l’individu i pot compensar els canvis causats per l’edat en l’ intel·ligència fluida.
f. Amb l’edat, el balanç entre pèrdues i guanys es va incrementant en un sentit negatiu.
Aquest model considera que el desenvolupament no és un procés monolític d’avenç i creixement continu, sinó un procés canviant i interactiu de pèrdues i guanys. Aquesta dinàmica de creixement i declivi és especialment evident en les etapes de l’adultesa i la vellesa (Baltes, 1984).
Baltes proposa un model psicosocial de vellesa amb èxit: la selecció , l’ optimització i la compensació. Aquest model postula que les persones ens trobem en un procés continu d’adaptació.
- Selecció: procés d’especialització de competències conductuals mitjançant la reducció d’algunes d’aquestes per fer més fàcil el maneig de les seleccionades.
MÒDUL 1 - VELLESA
- Importància dels processos d’aprenentatge al llarg de la vida.
- Especial rellevància als determinants ambientals de la conducta
- (^) Considera que les persones poden aconseguir canvis en la seva manera de pensar, sentir i actuar en qualsevol moment de la seva vida, i aconseguir així una millor adaptació a l’entorn.
- Té un vessant aplicat i s’orienta a resoldre problemes socialment significatius i representatius de la vida real de les persones grans.
L’envelliment i es seus problemes constitueixen un fenomen contextual, en el qual intervenen no només factors biològics, sinó també psicològics i socials. Tot això condueix a la idea de la “ plasticitat conductual en la vellesa ” que assenyala que també les persones grans poden aprendre nous comportaments i modificar-ne d’altres, la qual cosa ne última instància significa obrir les possibilitats d’intervenció en diferents àrees del funcionament humà en l’edat avançada.
Els tractaments basats en l’enfocament conductual han posat de manifest l’efectivitat en molts problemes (depressió, ansietat, demència, son, incontinència urinària o fecal, addiccions, dolor crònic...) i en diferents contextos (centres comunitaris, centres residencials, hospitals). Les taxes de millora i magnitud de guanys terapèutics són similars als de la població jove (Izal i Montorio, 1999).
El significat de l’edat cronològica per als psicòlegs clínics
Com afirmen Nordhus et al. (1998), des d’un punt de vista aplicat, els psicòlegs s’han de centrar en les persones grans com a éssers individuals amb una història individual i problemes específics, més que com una cohort estadística, les conductes de la qual s’analitzen en termes de mitjanes. L’edat cronològica no és una variable causal, sinó correlacional i descriptiva. L’edat per sí sola no és un criteri que s’hagi de manejar per determinar l’aplicabilitat de la intervenció o la manera com s’aplica. Tot i així, s’ha de tenir en compte que l’edat es correlaciona amb aspectes psicològics, socials i físic molt diversos que incideixen sobre la teràpia i que han de ser coneguts per al seu èxit.
Intervencions efectuades des d’aquest enfocament:
- En allunyar-se de concepcions “patologitzants” i aplicar menys etiquetes diagnòstiques, evita que les persones grans tinguin la imatge de si mateixes de “malalts mentals” pel fet de rebre atenció psicològica.
- (^) Estan limitades en el temps, cosa que és positivament valorat pe aquest grup d’edat, ja que pot implicar una ràpida millora.
- Possibiliten que els seus continguts siguin plasmats fàcilment en suport escrit, la qual cosa facilita l’assimilació per part de persones amb memòria fràgil.
- Són altament estructurades i orientades a objectius específics.
- Els objectius i procediments són fàcilment comprensibles, facilitant l’assoliment per la resta de professionals que, juntament amb el psicòleg hi intervenen.
MÒDUL 1 - VELLESA
Conducta, context i la dependència de les persones d’edat avançada
La dependència és de naturalesa complexa, hi convergeixen factors físics (fragilitat causada per l’envelliment normal, malalties cròniques, consum de fàrmacs), factors psicològics (trastorns mentals, factors de personalitat) i factors contextuals (ambient físic i ambient social).
Margaret Baltes, 1998: hi ha una sèrie de patrons d’interacció entre la persona gran i les persones del seu entorn durant diverses activitats quotidianes, des d’institucions de cures especials fins al mateix habitatge. Aquest patró d’interacció consisteix en que les conductes dependents poden o no seguir-se d’una atenció immediata d’altres persones, mentre que les independents són ignorades sistemàticament.
Les conductes dependents són reforçades socialment i es converteixen en instruments de control per a les persones grans, assegurant així l’atenció i el contacte amb els altres. Quan les conductes actives que duen a terme no són prou efectives per obtenir l’aprovació o l’atenció social esperades, modifiquen el seu ambient social mitjançant conductes passives o de dependència, l’anomenat CONTROL DELEGAT (Baltes et al. , 1994). Aquest control delegat s’ha d‘entendre com un fracàs perquè deixen de fer activitats bàsiques (autocura), però és una forma d’adaptació, doncs els permet un contacte social més gran.
L’envelliment en el seu context
Proposta teòrica sobre la interacció persona-ambient (Lawton i Nahemow, 1973): model ecològic de la competència o teoria de l’adaptació. El comportament de la vellesa es basa en la “pressió ambiental” a què està exposat, si la demanda ambiental és excessiva, aquesta persona s’estressa i pateix efectes negatius; si la demanda és escassa en relació al nivell de competència (sensorial, motriu, cognitiva i de salut), el efectes són negatius sobre l’estat afectiu i el comportament. L’ambient més favorable és el que situa en el límit del màxim nivell de competència de l’individu. Hipòtesi de la docilitat com més limitada estigui una persona més gran, més important és la influència del món exterior, per tant més vulnerable serà la persona; s’han de redissenyar els entorns per adequar-los a les dificultats físiques, sensorials o cognitives. Hipòtesi de la proactivitat com més gran és la competència de l’individu, més possibilitats hi ha que la diversitat ambiental satisfaci les necessitats.
Aportacions del model ecològic de la competència
Permet dissenyar ambients creatius en tasques que estimulin i suposin un desafiament i a més genera ambients facilitadors que compensen els canvis associats a l’edat i evitar així frustracions.
Desenvolupament psicosocial en la vellesa
LA PERSONALITAT
Alguns especialistes afirmen que cada persona té unes qualitats subjacents que donen significat al seu comportament i confereixen la seva personalitat.
Els trets són estructures mentals inferides que motiven i guien el comportament, independentment de les situacions ambientals. L’individu pot ser ubicat al llarg d’un continu per a una dimensió o tret donat: agressiu-passiu, dominant-submís...
MÒDUL 1 - VELLESA
LES EMOCIONS
Mentre que la recerca cognitiva assenyala una trajectòria clara de disminució en molts processos cognitius (latència superior de resposta, capacitat de memòria a curt termini, disminució de la capacitat d’atenció), el funcionament emocional mostra una trajectòria ascendent suau.
Isaacowitz et al. (2000) enumera els resultats d’investigacions sobre les emocions:
- Els components bàsics de les emocions són similars als dels adults de mitjana edat.
- L’experiència emocional és similar o més positiva que la de les persones més joves.
- Descriuen emocions més complexes que les persones més joves.
- Tenen un major control de les seves emocions.
- Major capacitat per solucionar dilemes socials amb forta càrrega emocional.
El funcionament emocional s’avalua de dues maneres: a) components i processos de les emocions i b) regulació emocional i afrontament.
Components i processos de les emocions
Processos implicats en l’emoció: expressió (manifestació corporal i facial d’estats interns), experiència (sentiments subjectius), desvetllament –arousal- (resposta fisiològica i autonòmica). Aquest últim és una mica més baix que els dos primers comparat amb persones més joves. Les emocions positives es poden mantenir durant més temps en l’edat avançada mentre que els estats negatius és inferior entre persones grans.
Regulació emocional i afrontament
Les persones grans tenen una major efectivitat a l’hora de regular les seves emocions negatives, per això semblen més”resistents”, a més tenen una estabilitat i maduresa emocional més grans que els joves.
Lawton et al. (1992): el patró conductual emocional ben regulat és compatible amb els patrons d’afrontament i autoregulació emocional. Van trobar que les persones grans eren les que deien tenir un control emocional més gran i les que amb més probabilitat es mantenien “calmades” i “fredes”.
Lavouvie-Vief (1999): és poc probable que les persones grans regulin el seu comportament mitjançant estratègies impulsives (hostilitat, girar-se contra d’altres...),
Blanchard-Fields, 1997: el més probable és que utilitzin estratègies com reinterpretar les situacions, evitar conflictes, acceptar esdeveniments negatius i apel·lar a normes generals i principis, en part, es deu al canvi cultural, ja que els generacions actuals de persones grans estan socialitzades dins de pautes més estrictes de regulació emocional.
En les maneres d’afrontar l’estrès hi ha una clara diferència associada a l’edat. En les persones grans hi ha una especialització en estratègies emocionals reguladores de tipus preventiu centrades en la modificació dels antecedents de les emocions abans d’haver de modificar una resposta emocional ja desenvolupada. Així seleccionen les situacions a què s’enfronten i les relacions socials que tenen.
MÒDUL 1 - VELLESA
Els esdeveniments als que s’enfronten són normalment menys modificables (viduïtat, malaltia crònica), pel que fan servir maneres de control secundari que separen l’acció, és a dir, estratègies d’afrontament més passives i més centrades en l’emoció. Adopten maneres internes d’ajust a la realitat, manipulades per mecanismes cognitius com la interpretació : revaluació cognitiva (es comparen amb persones que estan pitjor per sentir-se millor).
Una teoria alternativa centrada en la “resistència” emocional i l’adaptació ha estat la Teoria de la selectivitat social (Carstensen et al., 1996) , que rebutja la consideració de les persones grans com a desproveïdes de recursos i rols socials, a més les considera experts en utilitzar els seus recursos per aconseguir una experiència positiva de l’envelliment. Els considera un grup actiu que organitza ambients socials per garantir-se un envelliment òptim. El seu ambient social es veu reduït a relacions amb amics íntims o la família, retirant deliberadament contactes socials perifèrics. Aquesta selecció socials “estreta” maximitza els guanys i minimitza els riscos en l’àrea social i emocional = el que es perd en quantitat es guanya en qualitat.
INTERESSANT : estudis epidemiològics rigorosos posen en evidències que les persones d’edat avançada pateixen un nombre inferior de trastorns psicopatològics que els que pateixen els adults joves, tenint en compte la desproporcionada taxa de pèrdues socials que acompanya la vellesa comparada amb altres grups d’edat. Part d’aquesta absència de trastorns emocionals es pot explicar amb els patrons de regulació emocional.
Benestar i processos adaptatius
El benestar s’ha estudiat des de dues tradicions diferents:
- L’hedonista (Grècia clàssica). Recerca del plaer, estudi del benestar subjectiu, satisfacció amb la vida, valoració global que fan les persones de la seva vida i els afectes associats a això.
- L’eudaimònica (Villar i Triadó, 2006). La concepció eudaimònica del benestar “està relacionada amb tenir un propòsit en la vida, amb que la vida adquireixi significat per a un mateix, amb els desafiaments als quals voluntàriament ens enfrontem, amb l’esforç per a superar-los i aconseguir metes valuoses” = implicació en activitats que omplin les persones i les facin créixer.
Des d’una perspectiva eudaimònica del benestar, algunes de les dimensions (propòsit de la vida i creixement personal) disminueixen amb l’edat. Ryff (1991) suggereix dues explicacions: la sociocontextual (els ambients microsocials i macrosocials no els permeten oportunitats d’experiències significatives i creixement personal) i la relacionada amb la rellevància i el significat que per a les persones grans tinguin ambdues dimensions (la reducció de la perspectiva temporal planteja objectius més modestos i a més curt termini). Si la satisfacció personal depèn de la distància existent entre la situació actual i la ideal, reduir aquesta distància proporciona alts nivells de satisfacció, més encara en persones grans si la distància entre el que fan i els que voldrien fer és més petita.
El rol que tenen les metes és primordial. Brandtstädter considera que “les persones estem orientades a mantenir un nivell de consistència entre l’ autoconcepte referia a com creiem que som i les nostres metes, i que quan la distància entre elles sobrepassa un nivell determinat, la nostra autoestima se’n ressent.
MÒDUL 1 - VELLESA
- Els que pretenen gaudir en exercitar el rol d’avi i ho fan de manera relaxada, no autoritària i busquen la satisfacció en la relació.
- (^) Els que substitueixen als pares en assumir-ne les responsabilitats quotidianes, normalment dones.
- Els que es reserven el paper de ser la font de saviesa de la família, guardians de la història familiar i del passat.
- Simplement els que representen una figura distant que poques vegades veu els néts.
Hi ha un determinat nombre de variables que influeixen en les relacions avis-néts: si es conviu o no sota el mateix sostre, si s’habita o no la mateixa població i les característiques d’aquesta (grans urbs o petits municipis), obligacions laborals, distància entre la feina i l’habitatge, la distribució de la feina familiar, la personalitat, creences i valors, la concepció de la família, la importància que es concedeix a les relacions intergeneracionals, la funció familiar que s’assigna a les persones grans, l’edat i sexe d’avis i néts, o la mateixa freqüència de contacte.
Relacions intergeneracionals avis-néts
Triadó, Martínez i Villar (2000) van estudiar les relacions avis-néts des de la perspectiva dels adolescents. Van trobar que els avis/àvies que tenien més anys representen papers conciliadors. Els nois veuen els avis d’una manera més distant, mentre que les noies assenyalen una relació més estreta. Els avis proporcionen coneixement de la vellesa i del passat familiar; les àvies exerceixen com a assistents i es troben més a prop de la vida quotidiana. Els avis de la línia paterna es veuen com figures distants, metre que els de la línia materna són representants d’una gran varietat de rols positius. El avis materns solen ser més propers als néts que els paterns i sembla que l’àvia materna sol ser la favorita.
Els avis s’han convertit en una font de recursos molt valuosa per la família, la implicació de la qual serà mediatitzada per les actituds i decisions dels pares que poden facilitar o dificultar el rol d’avi. Proporcionen la continuïtat amb el passat durant el curs de la vida i emergeixen també com una alternativa per als néts, en ser models complementaris de rols d’adult dels quals el nen aprèn.
Les persones grans vídues
Generalment la viduïtat té un impacte negatiu sobre la salut física i psicològica. La pèrdua del cònjuge acaba am una font essencial d’interacció i elimina un dels rols socials de la persona: la identitat d’una persona s’ha definit per la relació amb la persona morta i per això la pèrdua es converteix en estrès i depressió, sensació de buit, absència d’objectius en la vida, aïllament social, solitud i apatia. A això se suma haver de posar en pràctica habilitats per a les quals no estan preparades.
Intervencions per a persones grans vídues
L’objectiu no és eliminar la tristesa sinó comprendre-la i alleugerir el dolor. Qualsevol procediment terapèutic ha de ser sensible a la història de la relació amb la persona morta i als aspectes de la situació actual, que determinaran la naturalesa, severitat i durada de l’experiència completa del dol. Per la major part d’aquestes persones es deriven beneficis terapèutics de la reestructuració de l’ambient, l’augment del suport social i manteniment de conductes adaptatives.
MÒDUL 1 - VELLESA
Fases habituals en el procés de viduïtat (Wisocki, 1998)
FASES DESCRIPCIÓ XOC
(Va d’unes hores a diversos dies) (^) Atordiment, irrealitat o insensibilitat. Sentiment d’aïllament del món.
PROTESTA I ENYORANÇA
(Dura uns mesos)
Reconeixement de la pèrdua però no s’accepta per complet. Intens dolor i anhel de la persona desapareguda. Comportament de “cerca” (somiar amb ella, “trobar-la” a llocs familiars, al·lucinacions...). Agitació, elevada activació fisiològica, intranquil·litat. Es centra en recordar a la persona perduda i atén aquells aspectes que li recorden situacions agradables viscudes junts.
DESORGANITZACIÓ I DESESPERANÇA
(És la fase més complexa, duradora i difícil de tot el procés de viduïtat, i es prolonga durant un any o més)
S’accepta la pèrdua i s’abandonen els intents de recuperar la persona. Apatia, aïllament, pèrdua d’energia i abatiment, pèrdua d’interès sexual, socialització deficient, disminució de la gana, trastorns del son, problemes somàtics i conductuals. Emocions i etats d’humor conflictius com desesperació, hostilitat, culpa, vergonya, enuig o irritabilitat.
SEPARACIÓ, REORGANITZACIÓ I RECUPERACIÓ
(La sensació d’aflicció pot romandre durant diversos anys fins que es reajusti la vida de la persona que ha enviudat)
Les característiques anteriors se suavitzen i es desenvolupen noves maneres de percebre el món i el lloc que s’ocupa. Es recupera l’esperança, confiança en sí mateix, es comença a gaudir de la vida, nous rols, relacions socials i propòsit en la vida. Sensació d’aflicció en vacances i dates assenyalades.
Objectius en la intervenció per a persones grans vídues (Wisocki i Averill, 1988)
OBJECTIUS EXEMPLE PROBLEMES FISIOLÒGICS Tractar símptomes somàtics, insomni, incompliment de prescripcions mèdiques, nutrició deficient, realització d’activitats insuficients per a l’autocura personal. ASPECTES SUBJECTIUS Tractar afirmacions autodevaluadores, pensaments negatius sobre la pròpia mort, pensaments d’autoretret o culpa, ... CONDUCTES MANIFESTES Eliminar excessos conductuals: consum alcohol, abús medicaments, compulsions, evitació de persones o situacions. RELACIONS INTERPERSONALS
Reduir l’aïllament, augmentar el contacte social, fomentar les conductes assertives
SUPORT AMBIENTAL Canvis ambientals que donin suport o facilitin objectius terapèutics
LES RELACIONS SOCIALS
Hi ha dues perspectives com a facilitadores del manteniment de les relacions interpersonals:
Les xarxes socials
Tendeixen a ser més reduïdes i la freqüència dels contactes interpersonals disminueix. Adquireixen més importància les relacions íntimes, i la figura del “ confident ” és especialment
MÒDUL 1 - VELLESA
- El treballador a punt de jubilar-se té una satisfacció laboral més gran, més que els que es troben a la meitat de la seva carrera.
Les barreres que dificulten la formació i reciclatge professionals de les persones grans són de tres tipus: actitudinals (alguns treballadors no creuen que es veurà recompensat amb èxit el seu esforç addicional), organitzatives (no es proporcionen igualtat d’oportunitats als treballadors de més edat) i tecnològiques (l’equipament i tecnologia o les tècniques de formació poden ser no “amigables” per a les persones més grans).
Conseqüències de la jubilació
Les persones reticents a jubilar-se ho fan tan tard com poden, i per a elles equival a una “mort emocional”.
Hi ha diferents fases des del moment de la jubilació: primer una sensació inequívoca de llibertat acompanyada per embarcar-se en múltiples activitats; després el període de crisi emocional i de reflexió sobre els que es farà la resta de la vida; finalment acomodació de la vida, rutina previsible i augment de la satisfacció vital.
La insatisfacció amb la jubilació es produeix quan apareix de manera inesperada, amb un esdeveniment negatiu (malaltia del cònjuge), es tenen ingressos escassos o la salut és precària.
Una nova etapa de la vida per al lleure
La jubilació ha passat de ser una breu pausa prèvia a la mort a ser tota una nova fase de la vida, per això s’ha configurat una nova societat, la societat postjubilació. Aquesta època de la vida pot demanar noves habilitats en solució de problemes ben diferents al passat i requerir-ne una tolerància més gran a l’ambigüitat, impredictibilitat i els problemes, més capacitat de negociació i habilitats socials, i la necessitat d’ocupar una quantitat de temps lliure més gran.
Afrontar la mort. La mort i el procés de morir
Afrontar la pròpia mort i la dels nostres éssers estimats resulta un trajecte difícil i de sofriment. Com assenyala Malla (2005) les persones solen respondre que no tenen por de morir, però si hi pensen apareixen components d’ansietat sobre l’agonia, el procés de morir, el dolor i el sofriment.
Si la situació és sobre la mort d’un ésser estimat sorgeixen reaccions negatives (por, tristesa) que poden ser més intenses (Bayés et al. , 1999).
Les persones grans acumulen nombroses pèrdues de diferent grau i significat, i desenvolupen recursos i estratègies d’afrontament que els faciliten l’adaptació a les pèrdues interpersonals en la vellesa. Estudis recents donen suport al fet que les persones que mostren un malestar relativament lleu en els primers mesos d’enviudar, es continuen mantenint bé durant els anys següents (almenys 4) (Boerner, Wortman i Bonanno, 2005). Aquest mateix estudi constata que les persones que mostren un grau intens de malestar per la pèrdua del cònjuge, només mantenen aquest malestar a llarg termini si el malestar ja hi era prèviament a la mort de la parella.
La superació es pot veure afectada per la vulnerabilitat de la persona (problemes salut, d’autonomia, aïllament social, pèrdua d’estatus, declivi cognitiu) que poden minvar la capacitat d’adaptació; a més algunes persones poden no haver superat altres pèrdues anteriors i el dol es pot complicar de múltiples maneres (depressió, amenaces o intents de suïcidi, addicions o allargar el dol en el temps).
MÒDUL 1 - VELLESA
Quan es té cura d’un ésser estimat amb alguna malaltia crònica, el dol es pot anticipar, la persona assistent experimenta ira i tristesa, conflictes emocionals d’acceptació de la realitat. La idea de la pèrdua pot comportar un dol amb repercussions més negatives que el dol posterior a la mort.
ESPECIALMENT DOLORÓS ÉS EL FET DE PERDRE UN FILL: el fort impacte emocional i la sensació d’incredulitat que això causa, sobretot si la pèrdua és sobtada, ocasiona més ira que cap altre tipus de mort, i el dol és més intens. El patiment dels avis per la pèrdua de néts és molt elevat (De Frain et al. , 1992). També Roskin, 1984 va mostrar un augment del risc de mortalitat entre els avis que havien perdut néts joves en conflictes bèl·lics. La pèrdua de fills i néts és especialment traumàtica en la vellesa, i aquest trauma s’agreuja si la mort és sobtada o inesperada.
L’ansietat davant la pròpia mort, la por de morir, és un fenomen universal de la història de la humanitat. Com assenyala Belsky (2001) les persones grans poden veure reduïda la seva ansietat davant de la mort, pel fet d’haver viscut tota una vida, però no varia necessàriament la seva por del mateix procés de morir.
MÒDUL 1 - VELLESA
