Vellesa, Apuntes de Psicología del Desarrollo

¡Descarga Vellesa y más Apuntes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!

VELLESA I:

LA NOCIÓ I APROXIMACIÓ A L’ESTUDI DE LA

VELLESA

1- INTRODUCCIÓ_______________________________________________________________

La forma com denominem les persones de més edat no solament és una convenció lingüística per a referir-nos a un conjunt de persones, sinó que també pot tenir connotacions pejoratives. Així per exemple, el terme vell, àmpliament utilitzat ha adquirit un valor negatiu, en aquest sentit, a denominació persones grans actualment està lliure de valoracions subjectives negatives. L’oficina de la Unió Europea té encomanda la funció d’elaborar estudis estadístics i es va plantejar la qüestió de com els agradaria a aquestes persones ser denominades i per a això es va plantejar una enquesta. Els resultats van ser que aquestes persones prefereixen que s’utilitzi l’expressió de persones grans per a referir-s’hi en mesura d’altres termes com: tercera edat, ancians, vells o d’altres.

1.1- Perspectiva demogràfica

La tendència demogràfica més significativa del segle XX és l’ increment en les categories d’adults d’edat avançada. El fenomen de l’envelliment de la societat és un fet de gran transcendència social que demanant l’atenció de polítics, científics, professionals i en general, la ciutadania.

Aquest canvi demogràfic està modificant les condicions de vida de la societat, genera noves demandes socials que transformen l’economia l’assistència sanitària, l’activitat social i l’organisme de lleure, les relacions familiars, el consum i, finalment, la política.

Aquest envelliment de la població és el resultat de l’acció combinada de diversos factors, especialment de la combinació d’una disminució de la mortalitat i la natalitat juntament amb l’augment de l’esperança de vida.

Algunes de les dades demogràfiques referents a l’Estat Espanyol són:

1. El 1960 un 8,2% de la població tenia 65 anys d’edat o més; el 1996 aquesta xifra va augmentar fins al 15,6% i el 2026 superarà el 22%. Actualment les persones que tenen més de 65 anys representen el 16,9% de la població.
2. SOBREENVELLIMENT POBLACIONAL: Augment de les persones grans i cada cop tenen més edat. Així, el 22% de les persones grans tenien més de 80 anys el 1996, mentre que l’any 2016 s’espera que la xifra augmenti a un 30%.
3. La població envelleix, augmenta l’esperança de vida, al mateix temps que neixen menys nens. El 1960 la taxa bruta de natalitat era de 21,6%, actualment és del 9%.

REVOLUCIÓ DE LA LONGEVITAT : Té com a elements principals l’augment dràstic del nombre de persones grans, la influència consegüent en la societat d’aquest grup poblacional i l’atenció que s’ha de prestar a les necessitats psicològiques durant una etapa de la vida que pot durar 25 anys o més.

2.2- Mites i estereotips

Els canvis demogràfics i la desinformació sobre la vellesa comporten que la població assumeixi alguns mites, aquests poden afectar les actituds i comportament que es mantenen cap a les persones grans.

CICERÓ
Especialista en lleis des de l’època de Juli Cèsar va caracteritzar les persones grans de quatre maneres. La vellesa...

• Prohibeix grans talents.
• Debilita el cos.
• Llunya del gaudi de la vida.
• Apropa a la mort.

La nova ciència empírica comença a revelar que la imatge de la persona gran s’està modificant progressivament i que les qualificacions negatives s’usen més amb els grans de 80 anys.

Alguns dels estereotips habituals cap a les persones grans són:

1. Individus malalts o amb salut deficient.
2. Subjectes senils o són en la seva segona infantesa (com a nens).
3. Rígides i inflexibles
4. No tenen prou capacitat laboral i s’haurien de retirar.
5. No tenen vida sexual.
6. Es volen desvincular o retirar gradualment d’una participació social més activa.
7. Moltes d’elles viuen soles i abandonades per les seves famílies o en institucions

EDATISME - Visió pejorativa dels individus, sobre la base de la seva edat avançada cronològica

Implica una visió tòpica i despectiva d’un grup social que, en aquest cas, consisteix en considerar les persones grans com a diferents de les altres en les seves opinions, afectes, necessitats... Aquest es manté perquè les falses creences que socialment, imperen sobre la vellesa, no solament influeixen en la manera com es tracta les persones grans, sinó també en la manera com elles s’acaben comportant i es justifiquen així l’existència d’aquestes imatges.

Els professionals que atenen les persones grans i es mostren condescendents o protectors cap a elles perden oportunitats de fer intervencions més eficaces, i fins i tot, d’aprendre de la seva “saviesa”, és a dir, de com enfrontar-se amb èxit als canvis físics.

2.3- Una societat sense edats

L’estructura rígida per edats solia regir en la nostra vida adulta, que determinava que hi hagués activitats i esdeveniments propis per a cada edat. L’edat és un criteri que amb el pas del temps ha anat perdent significat, en la mateixa mesura que van deixant d’existir accions i esdeveniments lligats a edats concretes.

Exemple: L’universitat a l’abast de tothom; cada vegada més persones grans practiquen esports i comencen a estudiar una carrera universitària, expressen la seva sexualitat o es casen per primera vegada, segona o fins i tot tercera vegada a edats igualment avançades, com en cap altre època de l’historia.

En aquest moment, caminem cap a una estructura social en la qual les persones poden fer el que vulguin en qualsevol moment de la vida adulta, això és el que Matilda Riley i John Riley (1994) han denominat una societat integradora de l’edat (tornar a estudiar, tornar a treballar de manera voluntària, amb horaris més reduïts, etc...).

4- CANVIS I DIFERÈNCIES CAUSADES PER L’EDAT______________________________________

CANVI ASSOCIAT A L’EDAT: Modificació que es produeix en un individu a mesura que envelleix (La disminució de la talla corporal amb el pas del temps o l’aparició dels cabells blancs són canvis vertaders, universals lligats al procés d’envelliment).

DIFERÈNCIES CAUSADES PER L’EDAT: La que s’observa entre persones de diferent edat sense que es pugui dir que son causades per l’envelliment (L’augment de greix corporal en homes d’edat avançada és una diferencia causada per l’edat lligada als estils de vida i la dieta

4.1- Vellesa normal, patològica i òptima

Hi ha tres maneres d’envelliment:

• Normal: Patró de canvis biològics, psicològics i socials que són inevitables i que ocorren com a conseqüència del pas del temps (aparició de canes, descalcificació dels ossos...).
• Patològica: Canvis que són conseqüència de la malaltia sense formar part de l’envelliment normal (cataractes, osteoporosis...).

Actualment no hi ha consens sobre quin són les límits entre els canvis que s’han de considerar normals i quins són processos atípics o patològics.

• Òptima / Amb èxit: Envelliment que té lloc en les millors condicions

Aquestes tres maneres d’envellir no són fruit de l’atzar ni són determinades d’una manera exclusiva biològicament, sinó que, al contrari, depenen de la manera com les persones han viscut i del context social en el qual s’han mogut.

L’objectiu de la psicologia és impulsar programes que optimitzin l’envelliment normal, previnguin i tractin els problemes associats a l’envelliment patològic i procurin per a totes les persones una vellesa amb èxit.

La norma durant l’envelliment consisteix en àmplies diferències individuals. Encara que és cert que la major part de les persones tendeixen a tenir un patró d’envelliment habitual que reflecteix els canvis normatius associats a l’edat, aquest no solament és àmpliament heterogeni, sinó que altres persones poden allunyar-se d’aquest patró. Que algunes persones adultes pateixin malalties cròniques, d’altres no arriben a patir-les mai no se sap perquè succeeix. Podria ser per la combinació de factors genètics, flexibilitat en la manera de afrontar situacions estressants de la vida, control personal, viure en ambients òptims o sort.

5- ENFOCAMENTS TEORICS_______________________________________________________

5.1- Teories socials i psicosocials

Es centra en la representació que la societat i els individus tenen de la vellesa, en el sentit del conjunt de creences, sentiments i actituds respecte a ella com a estat i com a procés.

5.1.1- De la primera generació

TEORIA DE LA DESVINCULACIÓ

• A partir d’una edat determinada és normal que les persones vagin reduint els rols actius, se’n busquin d’altres de menys activitat, redueixin la intensitat i freqüència de les interaccions socials i se centrin en la seva vida interior.
• La inevitable desvinculació dels amics, activitats i rols comportaria que la persona disposés de més temps per a rumiar sobre la seva pròpia vida i s’acabaria constituint en un mecanisme normatiu de preparació per la mort.
• Teoria marginada pels gerontòlegs perquè era poc favorable per la imatge i autoestima de la persona gran.

TEORIA DE L’ACTIVITAT - Relació entre activitat i satisfacció

• Relació positiva entre la realització d’activitats agradables i el manteniment del funcionament general i nivell de satisfacció en la vellesa. Relació entre activitat i satisfacció.
• Teoria limitada ja que és relativament simplista que té l’activitat per si mateixa en relació a la satisfacció.

TEORIA DE LA MODERNITZACIÓ

MODERNITZACIÓ: canvis socials que ocorren quan una societat preindustrial es desenvolupa econòmicament i l’entorn de treball canvia del de casa a l’industrial.

• Comporta canvis als principals instruments socials (família, economia, sistema polític o educació) però afecta negativament al ancians. Per exemple, el paper de la persona gran com a transmissor i custodi del coneixement esdevé obsolet en una societat moderna que disposa d’una tecnologia avançada per a registrar i recuperar informació.
• Criticada per la idea romàntica del passat.

TEORIA DE LA SUBCULTURA

• Presenta les persones grans com a grup minoritari homogeni.
• Aquestes, tendeixen a interactuar entre elles més que amb altres grups d’edat.

5.1.2- De la segona generació

TEORIA DE LA CONTINUÏTAT

• La persona gran substitueix els rols perduts durant la vellesa per altres nous i continua mantenint les maneres típiques d’adaptació al seu entorn a fi de preservar la seva continuïtat psicològica i social.
• Principi de continuïtat que facilita que l’individu pugui respondre als canvis que exigeix el fet d’envellir.

5.2- Teories psicològiques – Model de la psicologia del cicle de vida

DESENVOLUPAMENT: Procés de canvi que implica, alhora, aspectes de creixement (avenç i declivi (pèrdua). PLASTICITAT: Aportació important en el desenvolupament d’una línia de recerca sobre la plasticitat cognitiva en la vellesa.

Considera que el desenvolupament no és un procés monolític d’avenç i creixement cognitiu, sinó un procés canviant i interactiu de pèrdues i guanys.

Es basa en una sèrie de supòsits sobre la naturalesa de l’envelliment humà des del punt de vista psicològic:

1. Hi ha importants diferències entre envelliment normal, patològic i òptim, aquest últim és definit com l’envelliment que es produiria en condicions ambiental ideals.
2. El patró d’envelliment mostra una àmplia variabilitat interindividuals
3. Hi ha una capacitat de reserva substancial i latent en l’edat avançada
4. Durant la vellesa hi ha una pèrdua en el ran de capacitat de reserva o d’adaptació
5. El coneixement social i individual (intel·ligència cristal·litzada) enriqueix l’individu i pot compensar els canvis causats per l’edat en la intel·ligència fluida.
6. Amb l’edat, el balanç entre pèrdues i guanys es va incrementant en un sentit negatiu.

PROGRÉS METODOLÒGIC

Elaboració d’estudis longitudinals com a font de coneixements de l’envelliment. Aquest model postula que les persones es troben immerses al llarg de tota la seva vida en un procés continu d’adaptació que implica tres components que interactuen entre ells:

• Selecció: Refereix al procés d’especialització de competències conductuals.
• Optimització: Reflecteix la idea que els individus es regulen per a funcionar en nivells elevats, eficaços i desitjables d’execució.
• Compensació: El procés que s’activa quan les habilitats d’una persona es deterioren com a conseqüència de l’edat, o és quan les demandes del context augmenten substancialment i no és possible assolir l’estàndard d’execució requerit. Les persones modifiquen les seves estratègies a si de compensar els dèficits.

Baltes utilitza el exemple del pianista Albert Rubinstein per explicar el procés d’optimització selectiva amb compensació: Quan tenia 80 anys se li va preguntar com és que mantenia un nivell d’execució tan bo. Va contestar que tocava un nombre inferior de peces (selecció), practicava aquestes obres un nombre més alt de vegades (optimització) i compensava la pèrdua de velocitat als dits mitjançant un efecte perceptiu en l’execució que consistia a tocar una mica més a poc a poc els segments que precedien les parts més rapides de l’obra per a produir un efecte de més rapidesa (compensació).

Parlem d’un nou element denominat afrontament proactiu que ajudaria a prevenir les possibles pèrdues abans que tinguin lloc. Les estratègies proactives inclourien no solament accions correctives per al maneig de factors d’estrès una vegada que hagin ocorregut, sinó també accions preventives abans de la seva aparició, amb la finalitat de demorar-los o minimitzar-ne el nombre.

exemple

VELLESA II:

EL DESENVOLUPAMENT FÍSIC

1.3- Teories fisiològiques

Expliquen el procés d’envelliment de dues maneres:

1. Com una interrupció en el funcionament d’algun sistema orgànic particular: - Han proposat diversos sistemes orgànics específics com a causants de l’envelliment. Una altra teoria assumeix que l’envelliment pot ser atribuït a l’alentiment dels processos metabòlics a escala cel·lular: ▫ Glàndula tiroide
Incapacitat per segregar hormones. 2. Com un deteriorament en els mecanismes de control fisiològic: - Fa referència al sistema immunitari. Els sistema immunitari duu a terme la seva funció protectora generant anticossos que formen cèl·lules especials per a digerir cèl·lules i substancies estranyes. La producció d’anticossos assoleix el punt de màxima eficàcia a l’adolescència, i decau a partir de la vellesa. - La teoria autoimmunitària de l’envelliment suggereix que l’envelliment és un procés autodestructiu que ocorre com a resultat del desenvolupament d’anticossos que destrueixen fins i tot les cèl·lules normals de l’organisme.

2- FISIOLOGIA DE L’ENVELLIMENT I IMPLICACIONS PSICOLÒGIQUES_______________________

Els individus són singulars en les seves trajectòries d’envelliment, a causa de l’herència genètica, els estils de vida i les condicions a què han estat exposats durant el curs de la vida.

Tots aquest canvis, poden provocar una baixada de l’autoestima.

APARENÇA FÍSICA

• Aparició d’arrugues a la pell com a resultat de la disminució de col·lagen.
• El cabell perd pigmentació per a la disminució de melanina.
• També els canvis hormonals pot provocar l’aparició de borrissol facial en la dona, especialment en la barbeta i per sobre del llavi superior.

CONSTITUCIÓ CORPORAL

• Es redueix l’alçada corporal per: ▫ Pèrdua del contingut mineral a les vèrtebres, ↓ la longitud de la columna. ▫ Pèrdua de la curvatura plantar (en menor mesura).
• Pes corporal: Pèrdua per la disminució de la massa muscular i dels minerals dels ossos. ▫ Actualment, ha disminuït força la quantitat de pes perdut durant la vellesa.

MOBILITAT

• Pèrdua progressiva del contingut mineral dels ossos: es deu bàsicament a factors genètics i hormonals, l’estil de vida també contribueix.
• L’eficiència de les articulacions comença a disminuir des dels 20/30 anys, i és més severa cap als 60.
• El risc de dependència funcional i d’un excés d’incapacitat és el resultat de tot l’anterior, la persona pot adoptar un estil de vida sedentari que, per desús, comporta la pèrdua de to muscular, fenomen que pot incrementar el risc de caigudes i dolor.
• Cap als 70/80 anys hi ha una afectació severa de la força muscular.
• Quan veus que el cos no tira, disminueix la confiança i l’autoestima.

2.1- Efectes sobre les funcions vitals

Influència en el benestar i en la identitat de la persona. A més, les persones grans que practiquen esport tenen l’’autoestima més alta, major sistema de control i millor estat d’ànim.

SISTEMA CARDIOVASCULAR

• Limitació severa en la quantitat de sang que bombeja el cor per un canvi en les seves parets, permet l’afluència d’oxigen als teixits de l’organisme.
• Disminució de l’eficiència cardíaca amb l’edat.

SISTEMA RESPIRATORI

• Rendiment inferior, es produeix una disminució de la “capacitat vital” que fa referència a la capacitat màxima d’entrada i sortida d’aire des dels pulmons en nivells màxims d’esforç i el volum residual.
• Respiració més ràpida i menys profunda.

AUDICIÓ

• Presbiacúsia: pèrdua de capacitat auditiva associada a l’edat. Dona lloc a la presbifonía (per cridar).
• La pèrdua més comuna és la reducció de la sensibilitat dels sons (especialment ↑f), aquesta es deu principalment a una atròfia gradual del nervi auditiu i dels òrgans de l’oïda interna que comença a l’adultesa primerenca.

GUST I OLFACTE

• No són universals i es poden evitar.
• Disminució genèrica de la sensibilitat als sabors, hi ha una variabilitat interindividual i intraindividual en funció dels diferents sabors.
• Disminució en la detecció i identificació d’olors en l’edat avançada.

FUNCIONAMENT PSICOMOTOR

En resum, si bé les persones grans no són capaces de processar la informació tan ràpidament com quan eren joves; la complexitat de la tasca, el tipus de tasca i la salut en determinen parcialment el rendiment psicomotor.

• Lentitud més gran en emetre una resposta, fenomen que és el resultat d’un patró de canvis en els temps de reacció i en la integritat dels sistema musculoesquelètic i sensorial.
• Menys capacitat en la velocitat de resposta davant d’estímuls externs i interns.
• Les respostes que tenen un component físic es veuen més afectades que les verbals.
• No obstant, les persones que tenen bona salut són menys afectades per la lentitud. La velocitat de resposta és diferencialment més lenta com més complicada és la tasca.
• No és universal sinó que depèn de la persona i de la tasca.

VELLESA III:

EL DESENVOLUPAMENT COGNITIU

2- MEMÒRIA___________________________________________________________________

La pèrdua progressiva de memòria com a conseqüència de l’edat és una de les creences més generalitzades. Les implicacions d’aquestes, poden ser molt decisives i agreujar encara més els possibles problemes de memòria.

Comparant persones grans i joves en tasques de record de llistes es confirma que les persones grans generalment rendeixen pitjor i s’intensifiquen en funció de la dificultat de la tasca.

Dificultat per emmagatzemar i recuperar informació
Codificar (associar-la a coses nostres)

Hi ha diferents perspectives que expliquen aquestes diferències:

• Processament de la informació.
• Sistemes de memòria

2.1- Processament de la informació

Tres fases hipotètiques per les quals discorre la informació:

1. Memòria sensorial: Estímul visual o auditiu exterior percebut mitjançant els sentits que desapareix en breus instants.
2. Memòria de treball: S’activa quan es reté informació a fi de resoldre un problema o atendre les demandes d’una situació. Aquesta informació, que podem mantenir conscientment durant un breu espai de temps, també desapareixerà, tret que decidim “emmagatzemar-la”, en aquest cas entrarà en la memòria a llarg termini.
3. Memòria a llarg termini: “Magatzem” d’informació permanent.

Es perden amb l’edat.

Els factors principals implicats són: la disminució de velocitat de processament de la informació i les dificultats en l’atenció (discriminació entre informació rellevant i no rellevant).

2.2- Sistemes de memòria

Descriure el funcionament de la memòria segons el tipus de record que es memoritza.

MEMÒRIA EXPLICITA

Recordar conscientment informació específica. Afectada amb l’edat. Tipus:

• Episòdica (informació autobiogràfica)
• Semàntica (magatzem general de coneixements)

MEMÒRIA IMPLÍCITA

Recuperar informació sense fer un esforç conscient. Relativament estable amb el temps.

• Efecte priming: Major facilitat per a dur a terme una tasca determinada simplement com a resultat de l’exposició prèvia a un material, sense que sigui necessari recordar deliberadament aquest material. Es manté pràcticament intacte en individus grans.
• Memòria prospectiva (futur) és escassament influïda per l’edat, i s’han trobat diferències en la seva eficàcia en funció del tipus d’acció que s’ha de fer. Les diferències s’estableixen en funció del grau en el qual el procés hagi de ser autoiniciat per l’individu.

3- LLENGUATGE I INTEL·LIGÈNCIA__________________________________________________

3.1- El llenguatge

Durant la vellesa hi ha aspectes sobre el processament del llenguatge que es mantenen i d’altres que pateixen un declivi(processament del discurs, recuperació de les paraules):

• FORMA / PRODUCCIÓ: No afectada per l’edat i es mantenen relativament constants el coneixement fonològic, gramatical i sintàctic.
• CONTINGUT: Afectat negativament, concretament la capacitat de recepció de la informació com a conseqüència de les pèrdues auditives, visuals i altres pèrdues cognitives que interfereixen el processament inferencial del discurs.
• ÚS / MANTENIMENT DEL DISCURS SEGONS EL CONTEXT: La comprensió del discurs no té res a veure amb la pèrdua o no de memòria, per tant no queda afectat. S’ha observat que poden sorgir dificultats en la comprensió del discurs (parlat i/o escrit) en determinades condicions.
• FENÒMEN: “A la punta de llengua” (amònia)

Així sembla que les persones grans compensen les pèrdues de capacitat de processament bàsic del llenguatge basant-se en el mateix context del llenguatge.

3.2- Nova perspectiva d’intel·ligència

SHAINE (1977) Considera que, en l’adultesa i la vellesa, el criteri apropiat seria l’habilitat per a prendre bones decisions i tenir una perspectiva equilibrada en general.

• Èmfasi en les competències implicades en la resolució de problemes de la vida diària (creences, emocions, salut...), elements del context físic i social, i característiques de la mateixa situació que es vol resoldre.
• Es proposen proves ecològicament vàlides, capaces d’avaluar l’habilitat per a prendre bones decisions en diferents situacions, estudis parlen d’això com la pragmàtica de la intel·ligència.

Saviesa ≠ Experiència No associada a l’edat sinó a la circumstància. És poc freqüent

3.2.1- Saviesa

SAVIESA: Combinació de coneixement sobre la vida, sobre com resoldre situacions problemàtiques i una bona capacitat per a decidir un curs d’acció davant de situacions concretes.

BALTES I STAUDINGER (1993)

Sintetitzen els components de la saviesa en: a. Implica uns coneixements sobre els problemes i situacions que planteja la vida i sobre el context que es produeixen. b. Implica coneixements sobre com resoldre el problema o coneixement procedimental (quan actuar, pala d’acció, aconsellar als altres...). c. Caracteritzats per la seva bona capacitat per a valorar què fer en situacions concretes.