¡Descarga Bio de la repro y más Apuntes en PDF de Biotecnología solo en Docsity!
Tema 1: Gametogènesi femenina
Aspectes generals de l’aparell reproductor femení (imatge 1)
La oogènesi es el procés de formació de gàmetes femenins (oòcits). Te lloc a les gònades femenines (ovaris). Els ovaris formen part del sistema reproductor femení i estan acoblats al tracte femení de la femella. Les aus tenen un únic ovari i els mamífers en tenen dos.
Tracte genital femení humà Els ovaris no estan en contacte amb el tracte, estan propers a ell. Els dos oviductes es tornen més estrets en la part final on hi ha la connexió entre els oviductes i l’úter o cavitat uterina (també anomenat matriu, es on es dona la gestació). L’úter es continua amb el cèrvix o coll de la matriu (es un sistema de protecció). La vagina es la part més exterior.
Tracte genital femení porcí Els dos oviductes són més curts que en humans. Cada oviducte va a parar a una cavitat uterina (es a dir trobem dos cavitats o banyes uterines). Hi ha un únic cèrvix per a les dues banyes uterines. Es continua amb una vagina que es més llarga que en humans.
Tracte genital femení de ratolí Els ovaris i els oviductes estan envoltats per una membrana; aquesta membrana s’anomena bursa. L’oviducte està contornejat (es molt llarg). Te dues banyes uterines i dos cèrvix, es a dir cada úter te la seva porció cervical. Hi ha una única vagina.
Ovari humà adult (imatge 2) Tenen protuberàncies que són el reflex d’allò que contenen a l’interior, els fol·licles. Un fol·licle està format per un oòcit i per cèl·lules fol·liculars o de la granulosa (són cèl·lules somàtiques). En un ovari no hi han oòcits despullats. Els fol·licles estan a la zona perifèrica del ovari, a aquesta zona també se l’anomena còrtex ovàric. La regió interior rep el nom de regió medul·lar o medul·la, en aquesta zona trobem els grans vasos limfàtics i sanguinis i les terminacions nervioses.
Ovogènesis Fase mitòtica (imatge 3,4) Són divisions mitòtiques (proliferatives) que pateixen les oogònies (són 2N) a dins de l’ovari. La fase mitòtica te lloc durant el desenvolupament fetal, més concretament en el primer terç de la gestació. En humans les oogònies comencen les mitosis en la 5ª setmana de gestació. La proliferació no es indefinida. Depenent de l’espècie les oogònies fan més o menys mitosis (HI HA UN Nº FINIT DE MITOSIS), en humans les oogònies fan 6-8 mitosis. Es poden fer mitosis fins al 5 è^ més de gestació. Es un procés asincrònic. En algunes espècies hi ha oogònies que es mantenen quiescents desprès del desenvolupament fetal. Un cop acaben les mitosis entren en la següent fase, la meiosis.
La reserva ovàrica (es a dir el nº d’oogònies) condiciona el producte final (els oòcits).
Fase meiòtica Es la fase del procés de gametogènesis que ens portarà fins als oòcits. Els oòcits poden ser primaris, si estan en la primera fase de la meiosi, o secundaris si estan en la segona fase de la meiosi. Al diplotè les oogònies entren en el dictiotè que es on s’atura la meiosi. En dictiotè poden estar aturats durant anys. A partir de la setmana 11 de gestació es quan comencen alguns oòcits la meiosi. Es un procés asincrònic. En un mateix ovari es poden solapar meiosis i mitosis. Les oogònies que no comencin en període de gestació la divisió meiòtica degeneraran. No hi ha oogònies en femella humana recent nascuda, només hi ha oòcits primaris aturats en dictiotè. La mida dels oòcits primaris aturats en dictiotè es d’uns 10-20μm. No tots el oòcits que comencen aquest procés l’acaben. Al llarg de la primera meiosi es donen fenòmens d’apoptosi, i d’envelliment cel·lular que provoca una pèrdua d’oòcits. Els oòcits en VG s’envolten de cèl·lules i es comencen a formar el fol·licles primordials. Aquest estan formats per un oòcit i una capa cel·lular. Els oòcits que no son capaços d’envoltar-se de cèl·lules són eliminats per atrèsia. Els oòcits nus no són viables. En un ovari hi ha un nº finit d’oòcits. En conill en el moment del naixement els ovaris estan plens d’oogònies, és l’excepció en la qual no ha començat la meiosi. En pocs dies ja comença la meiosi. En femelles adultes de mamífers no hi ha oogònies, excepte en els lèmurs on la femella adulta encara te oogònies, hi es poden veure algunes meiosis.
Creixement oocitari fol·licular (imatge 5) Els fol·licles van patint canvis, es a dir hi ha una morfogènesi fol·licular. Els canvis van acompanyats d’un creixement de l’oòcit. Els fol·licles menys complexos són els primordials que estan formats per un oòcit en vesícula germinal més una capa de cèl·lules fol·liculars. El fol·licle primordial por anar adquirint més capes de cèl·lules fol·liculars gràcies a mitosis d’aquestes cèl·lules. Un oòcit dintre del fol·licle primordial no te zona pel·lúcida. Si el fol·licle continua creixent en llocs del seu interior comencen a aparèixer cavitats plenes de líquids que van augmentant. Arriba un moment que aquestes cavitats es fusionen per formar una única cavitat central, l’ANTRE. El número de capes també va augmentant. Els fol·licles preantrals son aquells que comencen a tenir cavitats. El fol·licle amb antre s’anomena fol·licle antral o fol·licle de Graaf. L’oòcit no es mou en quant al nucli, es a dir queda en dictiotè. Quan el fol·licle de Graaf arriba al diàmetre màxim s’anomena fol·licle de Graaf madur, on si hi ha una estimulació hormonal adequada, es capaç que l’oòcit pugui reprendre la meiosi. El procés de fol·liculogènesi es asincrònic, es a dir no tots els fol·licles maduren al mateix cop. Un fol·licle primordial trigarà 7 mesos fins arribar a fol·licle de Graaf. Hi ha grups de fol·licles que comencen la fol·liculogènesi quan la femella encara no està preparada hormonalment per reproduir-se, aquests fol·licles mai arriben a ser fol·licles de Graaf madurs, abans degeneren o pateixen fenòmens d’atrèsia o mort. Hi ha un creixement oocitari associat a un creixement fol·licular. L’oòcit creix en volum (citoplasma), primer acumula material i desprès adquireix competència meiòtica. El material que acumula són bàsicament RNA (hi ha una taxa de transcripció elevada). La majoria es rRNA (80% de l’activitat transcripcional), també es sintetitza tRNA i mRNA. Els RNA tenen una vida mitja llarga (son molt estables). El 80% dels mRNA es mantenen estables fins dies desprès de l’ovulació. El mRNA es material que s’utilitza en cas de fecundació. Les primeres divisions embrionàries es poden realitzar gràcies als RNA materns. Es sintetitzen proteïnes de manteniment com son els enzims i les RNA pol i proteïnes d’estructurament com les proteïnes de la zona pel·lúcida (ZP). També es sintetitzen proteïnes que s’utilitzen si hi ha fecundació com per exemple: DNA pol, histones (també les emmagatzemen) i tubulina.
Maduració fol·licular, ovulació
Selecció i dominància fol·licular (imatges 6, 7 està a espermatogènesi, 8) Durant la maduració fol·licular te lloc una fase de selecció i de dominància fol·licular. Periòdicament en un ovari de femella adulta hi ha cohorts de fol·licles que son reclutats. Aquests grups comencen a presentar les cavitats pre-antrals. No està regulat per un control endocrí, no se sap quin tipus de regulació intraovàrica segueix. Unes quantes cohorts comencen a desenvolupar un petit antre (early antral), això ve regulat per sistemes de senyalització del propi ovari, sembla ser que els fol·licles molt junts s’inhibeixen , no depèn de cap factor hormonal. Qualsevol fol·licle pot arribar fins aquí independentment dels nivells hormonals. En nena pre-púber els fol·licles arriben fins aquí i degeneren. Els fol·licles es tornen dependents de la FSH (hormona estimuladora del fol·licle), aquesta hormona fa que els fol·licles segueixin el seu desenvolupament. Desprès d’un cert període de creixement hi ha 1 o varis (depèn de l’espècie) que creixen més que els altres, els fol·licles restants creixen més lentament. El fol·licle més desenvolupat es el fol·licle dominant, els altres són els fol·licles subordinats. En aquest punt comencen a haver-hi relacions intraovàriques que fan que el creixement del fol·licle dominant retardi el desenvolupant dels fol·licles subordinats. Hi ha un efecte negatiu del fol·licle dominant sobre els fol·licles subordinats. Quan els fol·licles van creixent les cèl·lules fol·liculars van secretant hormones (estrògens i inhibines). Les hormones fan un feedback negatiu que disminueix la secreció de FSH (en sang hi ha una disminució d’aquesta hormona). Com no hi ha FSH els fol·licles subordinats van degenerant. El fol·licle dominant aguanta la davallada i continua creixent. El fol·licle dominant aguanta gràcies a que ja no es depenent dels nivells de la FSH, també s’accepta que com que ha crescut més te més receptors per a la FSH i pot seguir donant una resposta amb nivells baixos de FSH. Els nivells d’estrògens i d’inhibines disminueixen quan moren els fol·licles subordinats i tornen a augmentar els nivells de FSH. Només el fol·licle dominant es el que està llest per a ser ovulat. En humans només s’ovula un oòcit. El nombre de fol·licles dominants varia en funció de l’espècie. Ovulació (imatges 9, 10, 11) La ovulació i la represa de la meiosis venen donats per un augment de la LH. La LH actua sobre els vasos sanguinis del fol·licle augmentant la seva permeabilitat, això provoca una extravasació (entrada de líquids) cap al fol·licle, es a dir es forma un edema tissular al fol·licle. La LH incrementa el metabolisme dels lípids en la primera capa de cèl·lules , hi ha una producció d’aigua que va a l’antre. S’activen proteases com la col·lagenasa. Aquesta degrada el col·lagen de la matriu extracel·lular que cimenta les cèl·lules. Al final la pressió del fluid en el fol·licle més la desestructuració de l’àpex del fol·licle provoca la seva ruptura per aquest punt (l’àpex). (Mirar transparència de la morfologia del fol·licle) Els oòcits quan son ovulats continuen acompanyats de cèl·lules fol·liculars formant la corona radiata o cumulus oophorus COC: cumulus oòcit complex Les cèl·lules del cumulus són molt enganxoses això afavoreix que s’enganxin a l’entrada de la trompa de fal·lopi. En humans la ovulació es dona 24 h desprès del pic de la LH. La resta de mamífers estan propers a aquest valor.
Eficiència de l’oogènesi. Atrèsia (imatge 12)
Es molt poc eficient en mamífers. Els oòcits que no son ovulats degeneren i pateixes processos d’atrèsia.
Quan s’inicia la meiosis tenim uns 1·10 7 oòcits. D’aquests només el 20% tenen èxit en progressar en la profase I. En el moment del naixement només hi ha un 10% dels oòcits inicials. Quan arriba la pubertat només en queden uns 0.1·10 6 oòcits. Arribats a la menopausa quasi no queden oòcits. S’estima que l’eficiència d’ovulació es de 0,005%.
Regulació de l’oogènesi
Control endocrí
• Inici de la meiosi: no hi ha cap control endocrí.
• Competència meiòtica: l’adquisició de la competència meiòtica es un procés depenent de la FSH.
Possiblement també estiguin implicats els estrògens.
Els oòcits no tenen receptors per FSH ni pels estrògens. Hi ha un intermediari, les cèl·lules fol·liculars.
• Represa de la meiosi: està condicionat per un nivell endocrí de la LH. La LH actua sobre les cèl·lules
fol·liculars.
Control a nivell cel·lular (imatges 13, 14, 15) Aturada en VG en oòcits competents (Problema 10)
• L’AMP C te un origen exogen (es sintetitzat per les cèl·lules fol·liculars) i es l’encarregat d’aturar
l’oòcit en vesícula germinal. Es creu que també hi ha una petita aportació d’AMP (^) C endògena. Si treiem els oòcits del fol·licle i els cultivem in vitro, en el fluid fol·licular trobem nivells considerables d’hipoxantina que inactiva les fosfodiesterases que ajuden a mantenir els nivells d’AMP (^) C. La hipoxantina pot passar entre les cèl·lules fol·liculars.
Represa de la meiosi i segona aturada meiòtica.
• La represa s’aconsegueix per l’efecte d’eliminar o reduir l’AMP C i també mitjançant un estimulador,
el calci.
1 oòcit secundari (n, 2C) + 1 corpuscle polar
2ª Divisió meiòtica
1 oòcit (n,C) + 2º corpuscle polar
Tema 2: Gametogènesi masculina
El testicle En un tall sagital de testicle trobem:
• Teixit intersticial: hi ha vasos sanguinis, vasos limfàtics, cèl·lules sanguínies, cèl·lules del teixit
connectiu, i cèl·lules de Leydig.
• Túbuls seminífers: les parets dels túbuls seminífers estan envoltades d’una capa de cèl·lules mioides
(son aplanades i amb el nucli petit). Hi trobem les cèl·lules típiques de la espermatogènesi (espermatogónies, espermatòcits...) i cèl·lules de Sertoli (són cèl·lules somàtiques que estan en contacte amb les cèl·lules germinals).
Fase meiòtica
• Comença amb una fase S (hi ha replicació de DNA), als espermatòcits recent formats. Te una durada
més llarga que les fases S de les espermatogònies, això es degut a que s’inicien menys punts de replicació.
• Desprès de la fase S s’inicia la fase G2. Es comença amb la primera divisió meiòtica. Aquesta
primera divisió la fan els espermatòcits primaris. De la divisió d’aquests espermatòcits primaris obtenim espermatòcits secundaris que entraran en la segona divisió meiòtica. De la segona divisió meiòtica obtenim espermàtides.
• La fase meiòtica en humans te una durada de 24 dies, repartits de la següent manera.
• 23 dies fent la primera divisió meiòtica: espermatòcits primaris → espermatòcits secundaris
• 1 dia acaba la meiosi: espermatòcits secundaris → espermàtides.
• Les cèl·lules no es separen i formen un sinciti.
Fase postmitòtica: espermiogènesi
• Es una fase de morfogènesi. No hi ha cap tipus de divisió, només es produeix una transformació
morfològica
• Canvis a nivell morfològic
• Complex de golgi i acrosoma: a partir del golgi es forma l’acrosoma. A l’acrosoma podem
trobar enzims com la hialuronidasa i enzims proteolítics que ataquen als oòcits.
• Reorganitzacions nuclears: el nucli es desplaça primer cap a un dels pols de la cèl·lula, al
temps que pateix una elongació. Llavors es condensat al cap.
• Flagel: a la cua de l’espermatozoide hi ha tres components principals:
• Axonema: es un esquelet central format per 11 microtúbuls (9+2). L’estructura es semblant
a la dels cilis.
• Membrana que recobreix l’axonema.
• Els mitocondris es disposen al voltant del filament axial rodejant l’axonema de la porció
proximal de la cua.
• Distribució dels receptors de membrana: en espermàtide la distribució dels receptors es
homogènia. En espermatozoides els receptors s’acumulen al cap, també poden localitzar receptors a la cua. Els receptors del cap són molècules que actuaran en el reconeixement dels gàmets.
Espermiació
• Quan ja tenim l’espermatozoide es produeix l’espermiació o alliberament de l’espermatozoide a la
llum del túbul seminífer, quan queden lliures reben el nom d’espermatozoides testiculars. Quan està a la llum només conserva el 30% del seu citoplasma. El 70% del citoplasma que perd s’anomena cos residual.
• Els espermatozoides encara no són mòbils. Tenen potencial però encara no batega la cua.
• Les cèl·lules de Sertoli fagociten el cos residual.
Diferencies entre gametogènesi femenina i gametogènesi masculina. Masculina Femenina
Divisions simètriques Divisions asimètriques
Citocinesi incompleta (cèl·lules unides per ponts espermàtics)
Citocinesi completa
Organització de la cromatina durant l’espermatogènesi
• Hi ha una eliminació total de les histones i una incorporació d’altres molècules que interaccionen
amb el DNA.
1..a Fase mitòtica: les espermatogònies tenen una transcripció molt activa donat que transcriuen
productes que regularan el cicle i també donaran productes que tenen a veure amb el creixement cel·lular.
1..b Inici de la meiosi: espermatòcit primari (des de la profase I fins a mig paquité):
• Es transcriuen productes necessaris per a que continuï la meiosi com poden ser proteïnes que
intervenen en l’aparellament, la recombinació...
• Es sintetitzen RNA que son emmagatzemats i traduïts més tard.
.a Fase postmeiòtica:
• Es transcriuen productes que participen en l’espermiogènesi com són les protamines o els
enzims hidrolítics.
• No es guarden productes.
• L’espermàtide es una de les poques cèl·lules haploides que tenen transcripció.
• En aquesta fase s’acaba la transcripció.
• La importància del sinciti es que puguin arribar els productes de la transcripció a totes les
cèl·lules.
2. Traducció RNA m: RNA m de vida mitja curta: hi ha sistemes molt acurats de control dels RNA m , així
pot haver-hi un control temporal d’expressió d’alguns gens, això es dóna gràcies a que hi ha sistemes de segrestament de RNA (^) m acomplexats amb proteïnes d’unió, com per exemple les protamnines: el RNA es transcrit al principi de l’espermiogènesi, aquest RNA es emmagatzemat fins al final de la fase, si es tradueix la protamina abans d’hora són estèrils.
3. Turnover proteic: hi ha proteïnes que són degradades en minuts o hores. Per exemple cal una
eliminació ràpida de les histones, si es quedessin al plasma s’aturaria el cicle cel·lular. Les característiques antigèniques de l’espermatòcit, l’espermatozoide i les espematogonies són diferents a les de les cèl·lules somàtiques o les espermàtides.
Altres cèl·lules dels túbuls seminífers i testiculars Cèl·lules de Leydig
• Es troben al teixit intersicial.
• Son petites i estan agrupades.
• Tenen receptors de la LH.
• Estan situades a la part exterior dels túbuls seminífers.
• Tenen el REL molt gran i el RER escàs.
• Son les responsables de sintetitzar i excretar les hormones androgèniques testosterona i
dihidroxitestosterona. Aquestes són hormones esteroidees. Són les responsables de que es diferenciïn els conductes sexuals masculins, quan l’individu es adult posen de manifest les característiques sexuals masculines secundàries. També són importants per mantenir la espermatogènesis. En animals amb reproducció estacional les cèl·lules de Leydig es mantenen en un estadi pseudodiferencial (no sintetitzen o sintetitzen poca testosterona).
Cèl·lules de Sertoli
• Són cèl·lules molt grans, de forma piramidal. El vèrtex estaria al lumen, una sola cèl·lula ocupa tota
l’amplada de l’epiteli.
• Son els receptors per a la testosterona i la FSH.
• Son fonamentals per l’espermatogènesi.
• Les cèl·lules de Sertoli colonitzen el testicle abans de la pubertat. Quan s’arriba a la maduresa sexual
s’atura la colonització.
• Són les responsables de desplaçar i assegurar la migració de les cèl·lules germinals.
• La cèl·lula de Leydig controla els nivells de testosterona.
• L’aromatasa transforma la testosterona a estradiol. L’estradiol i la testosterona es difonen i fan
feedback negatiu sobre l’hipotalam i la hipòfisis.
Testosterona
• Es difon per la membrana de les cèl·lules de Leydig, entra al túbul seminífer i te com a diana les
cèl·lules de Sertoli. Aquestes cèl·lules també tenen receptors de membrana per la FSH.
• La testosterona i la FSH estimula la producció de diferents substàncies.
Cèl·lula de Sertoli
• Els productes més important d’aquestes cèl·lules es la ABP (androgen binding protein), son proteïnes
que s’uneixen amb andrògens com la testosterona.
• ABP + testosterona: es el complex que arriba a les cèl·lules de l’espermatogènesi. En aquestes
cèl·lules hi ha l’enzim 5(α)-reductasa que converteix la testosterona en 5 (α)-dihidroxiesterona.
• Les cèl·lules de Sertoli quan hi ha excés de testosterona, la converteixen en estradiol i fa feedback -
a les cèl·lules de l’espermatogènesis.
• Amb nivells elevats de FSH les cèl·lules de Sertoli sintetitzen inhibina que fa feedback - sobre
l’hipotàlam.
La regulació a nivell gènic es troba al gen SRi del cromosoma Y.
Factors externs que influencien l’epermatogènesi.
• Temperatura: la temperatura testicular a d’estar 2º o 3º per sota de la temperatura corporal. Si els
testicles estan exposats a temperatures elevades es veu que hi ha una variació en el nombre d’espermatozoides. Les varius testiculars augmenten la temperatura.
• Fàrmacs
• Estrès
• Edat: a mesura que s’envelleix va disminuint la producció d’espermatozoides. Hi ha pèrdua de
cèl·lules de Leydig i de Sertoli. L’edat afecta a la potencialitat d’aquestes cèl·lules, no a la potencialitat de les cèl·lules germinals.
En totes les fases hi ha mort cel·lular, es perden el 50% de les cèl·lules. Hi ha moltes pèrdues sobretot d’espermatòcits primaris en la meiosi. Hi ha moltes cèl·lules anormals, moltes més que a la ovogènesis.
Tema 3: Estructura dels gàmetes
Característiques de l’estructura dels espermatozoides
Anell posterior: es localitza al final de l’acrosoma. Està format per unions de proteïna transmembrana que uneixen la membrana plasmàtica amb la membrana nuclear. La seva funció es limitar l’intercanvi de molècules. Al coll de l’espermatozoide trobem el capitulum amb un centríol perpendicular a la cua. El segon centríol (el distal) que havia al espermatozoide es desintegra i serveix de punt de partida per a la formació de la cua. Annulus: estrangulament de la membrana. Es el final de la peça mitja i l’inici de la principal. Es una barrera de molècules. Peça principal: està formada per 9 fibres denses. Al final de tot hi ha un anell, l’anomenada peça fibrosa que manté la integritat del flagel quan aquest bateja.
Estructura dels COCs (complexes cumulus-oòcits) (imatge 20)
Oòcit
- Membrana plasmàtica: (imatge 22) te microvillis que arriben a entrar a la zona pel·lúcida. A la regió de la membrana plasmàtica just a sota del corpuscle polar o per sobre de la placa metafàsica te menys microvillis.
La maduració són els canvis que es donen quan els espermatozoides es troben a l’epidídim i que afecten a la seva capacitat funcional i de fecundació. Uns espermatozoides testiculars son incapaços de fecundar.
Epidídim (imatges 24, 25, 26)
• Es un tub recargolat col·locat a sobre del testicle i que connecta els ductes eferents i deferents.
• Es molt llarg en humans fa 7 metres, en porc fa 50 metres.
• Regions:
• Porció proximal, caput o cap de l’epidídim : es la part propera al testicle, està en contacte
amb els ductes eferents.
• Porció distal, corpus o cos de l’epidídim. L’entrada al corpus no depèn de l’activitat sexual
donat que hi ha poca musculatura llisa. En les espècies que hivernen els espermatozoides es queden en la porció caudal durant el període d’hivernació.
• Poció caudal, cauder o cua : connecta amb el ducte deferent. Es molt variable entre espècies.
Actua com a reservori i manteniment de la capacitat funcional dels espermatozoides. L’entrada a la part caudal depèn de l’activitat sexual.
• Secció transversal: està formada per un epiteli, la llum i la musculatura, aquests elements van
augmentant a mida que avancem per l’epidídim.
• Cèl·lules principals: son majoritàries. Son cèl·lules epitelials, a la porció apical d’aquestes
cèl·lules trobem microvilli (tenen una gran capacitat d’absorció i de secreció) i bombes d’ions. Poden fagocitar a algun espermatozoide.
• Cèl·lules apicals en la zona apical i cèl·lules clear en la zona basal. No tenen microvillis.
Tenen capacitat per endocitar partícules grosses. La seva funció es el bombeig de protons.
• Trànsit per l’epidídim: els espermatozoides en el tracte genital són immòbils i per tant el trànsit es
passiu. Aquest trànsit es dóna gràcies als fluids del testicle i als fluids secretats per les cèl·lules de l’epidídim. Els microvillis i les contraccions de la musculatura llisa també ajuden en el moviment.
Composició del fluid ependidimal
El fluid ependidimal es regió dependent, es a dir té característiques físico-químiques diferents depenent de la regió on es trobi. Això depèn de l’activitat de les cèl·lules. L’activitat d’aquestes ve controlada pels nivells de testosterona en sang. Amb una pressió osmòtica elevada aquest fluid es molt dens (400mosmols) gràcies a la secreció de molècules d’elevada densitat. Ex: carnitina o acetil carnitina, inositol, GPC (glicerilfosfocolina). Hi ha una gran reabsorció d’aigua. Composició iònica:
• Hi ha un baix nivell d’ions.
• La concentració en Ca es baixa.
• La relació Na-K s’inverteix a l’inici (Na↑ K↓) de l’epidídim fins al final (Na↓ K↑).
Gràcies a les cèl·lules el pH va baixant (7’3 caput – 6’5 caudal) La densitat del fluid ha d’estar regulada donat que si es molt fluid no maduren adequadament, si es més dens de lo normal es provoquen obstruccions (azoospèrmia obstructiva).
Transformacions Canvis morfològics
• Pèrdua de la gota citoplasmàtica: es el canvi més important i més fàcilment valorable desprès de la
maduració. (imatge 27) Els espermatozoides recents espermiats contenen una gota. Aquesta es un remanent de citoplasma, la gota va lliscant fins a la regió de l’annulus on es desprèn per gemació. El lliscament es progressiu. La presència de gota citoplasmàtica en ejaculat es un signe de maduresa (hi ha problemes), lo normal es que hi hagin pocs. Les gotes són riques en lípids com el colesterol.
• Canvis en l’acrosoma: aquest s’aplana i queda més col·locat sobre el nucli.
• Canvis en la cua que li donen més consistència i resistència: aparició del Zipper.
Canvis de membrana
• Increment de la càrrega – de la membrana. Això succeeix gràcies a que s’incorporen àcids i
components de superfície. Ex: àcid cialic, inositol.
