¡Descarga Bloc 2 Prehistoria y más Apuntes en PDF de Prehistoria solo en Docsity!
Bloc 2. LES COMUNITATS CC-RR DEL PLEISTOCÈ
2.3 El paleolític: economia, tecnologia, societat i món simbòlic
2.3.1 El paleolític inferior
El Paleolític inferior, de límits cronològics imprecisos, ocupa la història dels primers Homo Rudolfensis i Habilis així com de els diferents formes d’avantpassats dels sapiens: ergaster- erectus, antecessor i heidelbergensis.
L’homo habilis és el primer en crear estructures d’habitació, formades per acumulacions circulars de pedres, sobre les que possiblement es situarien estructures de branques per construir cabanes molt rudimentàries. Hi ha autors que defensen l’ús de petites acumulacions de pedres com a paravents. l’evidència més Antigua des l’estructura circular anomenada Bed I a Olduvai (Tanzània) datada de fa 1, Ma.
Paleolític inferior arcaic (2,5 m.a – 500.000 anys)
H. habilis i H. Rudolfensis han aparegut associats a les industries lítiques tallades més antigues conegudes actualment. Es tracta de les industries anomenades olduvianes, pebble culture o modus tecnològic I. Són estris fets sobre còdols de gran mida i polifuncionals:
- Xoppers (choppers): tallats unidireccionalment
- Xopping-tools (chopping-tools): tallats bi-direccionalment
Paleolític inferior clàssic (1 Ma – 300.000/150.000)
Les variants erectus ( Homo ergaster, Pithecantropus, Sinanthropus pekinensis i Anteneandertalians europeus ) desenvoluparan ben aviat el modus II o Acheulià.
L’eina principal eren els bifaços, uns còdols treballats per a obtenir un fil tallant pràcticament en tota la peça. S’utilitzaven com a destrals de mà o bé emmanegats. L’utillatge es fa sobre determinades roques (sílex, quarsita, quars) i eren multifuncionals. També tenim els triedres i els fenedors. Les destrals també podien funcionar com a nuclis, es a dir, com a suports d’on s’extreien les ascles per ser utilitzades en les seves necessitats diàries. Els bifaços servien per matar grans animals i esquarterar-los, per cavar a la recerca de tubercles o per treure l’escorça dels arbres.
Pel que fa a la indústria sobre còdol, quan es fa un bifaç ja no es pot anar més enllà. L’únic camí per a progressar tecnològicament, d’ara en endavant, serà l’ascla.
Les primeres evidències a Europa
- Alemanya: Schöningen
- Gran Bretanya: Boxgrove, Clacton-on-Sra
- Itàlia: Ceprano, Monte Poggiolo, Isemia la Pineta
- França: Solheihac, Le Vallonnet, L’Aragó, Terra Amata, Lazaret
A la Península Ibèrica hi ha poques troballes al Cantàbric a al Mediterrània, però destaquen els jaciments de la depressió Guadix-Baza i de la Meseta com Torralba i Ambrona (Sòria), les terrasses del Manzanares (Madrid) o Atapuerca (Buergos).. L’ús de les coves com a hàbitats:
- la Caune de l’Aragó a Talteüll (Rosselló). Ocupació de fa 450.000 anys. Modus I.
- Le Pont de Lavaud (Indre): Llit de còdols com aïllant i forats de pal pel sosteniment d’almenys dues cabanes allargades. Ocupació d’A Ma. Modus I.
- Terra Amata (Niça): campament de curta durada de principis d’estiu amb 20 nivells d’ocupació. Ocupació de fa 400.000 anys. Modus II i ús del foc.
- Lazaret: campament de curta durada d’hivern. Ocupació de fa 130.000 anys.
- Torralba: Ambrona (Sòria): fou un Kill site ?. Ocupació de fa 400.000 anys. Modus II.
O fou un cementiri d’elefants? Si fos així, els heidelbergensis entrarien en competició amb d’altres carnívors sent bàsicament carronyaires.
Traspassaren els Homo l’anomenat ’’llindar ded la complexitat’’ ara fa 400.000 anys?
- El bifaç simètric i les llances de Schöringen
- El dipòsit intencionat de cadàvers a la Sina de los Huesos
- Les Venus (?) de Tan-Tan (Marroc) i les venus de Berekhat Ram (Israel): 300-500.000 i 250. respectivament
- Generalització de l’ús del foc
Carronyers o caçadors?
Sorgeix de la qüestió de l’antropofàgia. Les evidències procedeixen de nombrosos jaciments com Atapuerca, Aragó o Chukutien. On l’H. Erectus (i derivats) és el primer caçador. Les seves eines apareixen associades a restes d’animals amb traces d’escorxament. El canvi en la dieta va influir en la espècie:
- Augment de la mida cranial i corporal
- Aliments de més fàcil digestió = reducció intestinal
- Un menor esforç en la masticació va per metre que la cara, mandíbula i dents disminuïssin la seva mida
- La dieta de qualitat assegurava la lactància
- L’augment de l’esperança de vida podria relacionar-se també amb el consum de carn
D’Altre banda, els estudis demostren la seva incapacitat pel llenguatge articulat.
L’H. Erectus (i derivats) fou el primer en controlar el foc, i després, el primer en produir-lo.la capacitat de produir foc voluntàriament és un gran avenç que afavoreix altres canvis tecnològics i la millora de la manera de viure.
Les evidències més antigues de foc es troben a Koobi Fora (Kenya) fa 1,5 Ma (no queda clar que sigui un foc intencional). A Gesher Benot Ya’aqow (Israel) apareixen llars de foc fa 790.000 anys. Els primers focs a Europa daten d’entre 600.000 i 700.000 anys a Grotte de l’Escale (Bouches du Rhöne).
Les primeres estructures de combustió complexes en cubeta, enllosats de còdols i a voltes murets de protecció són abundants en els habitants acheulians: Vertesszollos, Terra Amata (400.000), Chukutien (500.000), etc.
produïdes per 5 grups diferents de neandertals, que coexistien però que varen establir escàs contacte entre ells. Aquesta classificació encara s’utilitza avui en dia.
1. Mosterià de tradició acheuliana: presència de bifaços
2. Mosterià de denticulats: domini dels denticulats
3. Mosterià típic: abunden les puntes i les rascadores
4. Xarentià:
- Mosterià de tipus La Quina: dominen les rascadores amb retoc escaleriforme o escatós
- Mosterià tipus La Ferrassie: similar al tipus Quina però amb un major nombre d’ascles de talla llevallois
A la dècada dels anys 80 L. Binford va proposar que aquesta variabilitat no era el fruit de grups culturals diferents, sinó tan sols al conseqüència de funcionalitats diferents dels assentaments.
H.L Dibble proposa que la presència d’uns tipus o d’uns altres tenia relació amb el reaprofitament de les peces.
J. M. Geneste pensa que tenen a veure amb el transport d’un tipus i no d’uns altres.
Un únic factor no és capaç d’explicar tota aquesta diversitat.
El Neandertal****. D’un ser embrutit a un humà intel·ligent: la difícil relació amb l’Homo Sapiens****.
Ara sabem que disposaven de:
- La facultat de parlar
- Inventar i transmetre cultura
- Un món simbòlic
- La possibilitat de reproduir-se amb els sapiens
Parlaven els neandertals? No hi ha cap element de l’anatomia dels neandertals que demostri que no poguessin parlar. Els últims estudis de genètica molecular indiquen que ells, com els humans, posseeixen el gen FoxP2 amb unes mutacions que estan relacionades amb la capacitat de parlar.
Tradicionalment, el regim alimentari dels neandertals era considerat carni, doncs, es manifesta un elevat contingut de nitrogen 15 en els ossos, al igual que es documenta entre els carnívors. Això es considerava un fet lògic si pensem que vivien en entorns pobres en vegetació. No obstant, els últims estudis assenyalen una dieta més diversificada.
La caça era poc especialitzada (en quant a l’estratègia) i entrava en competència amb els grans carnívors: es tractava d’una vida dura suportada per uns individus forts. Però, existeixen indicis de caça especialitzada en determinades espècies: cavall (Abric Romaní), cabra (l’Hortús), urs (La Borde).. estaríem parlant de la selecció d’animals en funció de l’edat i el sexe?
Tenen un vida molt dura. Els esquelets de neandertals indiquen que vivien una existència molt dura. Gairebé tots els esquelets retrobats presenten evidencies de malalties o traumes importants. Aquests darrers equivaldrien als dels actuals genets de ‘’rodeo’’. L’esperança de vida d’aquests individus s’ha situat al voltant dels 40 anys i hi havia un alt grau de mortalitat entre els joves i en infants després del deslletament (consum energètic excessiu del cervell?)
L’esmalt dental presenta sovint malformacions relacionades amb la desnutrició durant el període infantil de formació de la dentadura. Les incisives dels neandertals presenten un desgast excessiu, tot i consumir una dieta abrasiva. El desgast no es relaciona amb la alimentació sinó amb l’ús de les dents com a eina (estovar pells o preparar fibres).
Ara bé, tot i les dificultats, el neandertal és el primer Homo en demostrar clarament comportaments solidaris i simbòlics. L’esquelet Shanidar I (Iraq) presenta ferides múltiples en el cap que l’haurien deixat borni, el braç dret consumit, al que li faltava la part inferior, la mà amb fractures antigues i greus alteracions en la cama i el peu esquerra per l’artititis. Aquest individu, completament desvalgut, necessitava de la compassió del seu grup per sobreviure. Un altre exemple, semblant, seria el’’viellard’’ de Chapelle-aux Saints (França).
Aquest individu instal·lava els seus campaments en funció de les possibilitats del terreny, de la fauna i del clima. Tant en coves com a l’aire lliure, els llocs s’escollien en funció dels avantatges que presentaven i en funció del període en el que vivien. Essencialment model ’’forager’’ amb ocupacions temporals i bivacs.
- (^) Molodova I (Ucraina): cabanes de 40 m
- Les ocupacions en coves i abrics
Món funerari
A finals del segle XIX (1885/86), es descobreix que l’home de Neandertal havia inhumat a un dels seus a la cova de Spy a Bèlgica. Se li atribuí la invenció de l’enterrament, però amb quina finalitat? Higiènica? Ritual?
A Europa, l’home de Neandertal, és l’únic habitant conegut per al Paleolític mitjà, apareix com el primer en haver inhumat a alguns dels seus congèneres.
Les primeres tombes descobertes a finals del segle XIX, generaren controvèrsia, ates que es considerava aquest tipus humà com a esser salvatge i embrutit, amb unes capacitats intel·lectuals limitades, i en canvi enterrava els morts amb ofrenes????
L’existència de sepultures al Paleolític superior, fou més fàcilment acceptada, tot i que moltes foren descobertes i excavades també en el segle IXI, sobretot per que es corresponien bé amb la imatge existent a l’època sobre els seus realitzadors, els Homo sapiens (l’home que pensa). Les evidències arqueològiques de tombes neandertalianes són més aviat escasses (unes 40), totes elles en cova o abric rocós. Els inhumats són homes i dones de totes les edats, infants, adolescents o adults que sovint apareixen acompanyats de restes d’animals que es consideraven com a ofrenes. En un cas (Shanidar IV) es creu que l’inhumat ho fou sobre un llit de flors.
Els enterraments representen les primeres evidències i/o manifestacions d’ordre simbòlic. El ritual de la inhumació es porta a terme en fosses juntament amb ofrenes dipositades, fet que convida a pensar en l’existència d’un pensament transcendent. Sovint s’utilitza la pola d’ocre (color vermell) com a element relacional amb el ritual.
A part dels enterraments, en els darrers anys s’han documentat les altres evidències amb una forta càrrega simbòlica entre neandertals: una certa preocupació per l’estètica. Exemples: el conjunt de penjolls fets amb dents d’animals de la Roche de Quiçay i la Grotte du Renne (França), la valva perforada de Pecten maximus de Cueva Antón, etc.
És de aquí on es desprèn la nova imatge del neandertal (més semblant a nosaltres).
Altres dades que reforcen la capacitat simbòlica del Neandertal:
- Les poblacions de neandertals quedaren reduïdes a unes poques zones perifèriques i aïllades unes de les altres. Això provocarà una caiguda demogràfica per una escassa capacitat reproductiva i un procés endogàmic.
- Els sapiens tindrien una clara superioritat immunològica davant les noves malalties.
Aquells que defenses una proximitat com a espècies entre els Homo neardertalensis i sapiens consideren la hibridació entre les dues espècies com la causa de la desaparició, al imposar-se la genètica dels nous vinguts. La genètica aporta dades a favor de la hibridació (entre l’1 i el 4 %).
Avui dia, sabem que la població neandertaliana havia minvat molt en els seus últims anys de vida. En definitiva, l’extinció no es produí de cop sinó que es tractà d’un procés endogàmic en el que la població neandertal es fragmentà. Tot plegat, era gent de bosc que va veure com l’entorn es transformava en estepa.
2.3.3 El paleolític superior
Polimorfisme interespecífic: tots som la mateixa especia ( Homo sapiens ). Tots ens podem reproduir. El concepte raça basat en el color no té sentit genèticament pot haver-hi més diferencia entre dos negres que entre un negre i un blanc.
El paleolític superior és la darrera fase històrica del Paleolític, que s’inicia fa uns 40.000 anys i acaba fa 11.000 anys. En els últims moments del paleolític, el clima presenta oscil·lacions molt fredes (darrers estadis de la glaciació de Würm) que s’alteren amb d’altres més benignes. Les glaceres encara cobreixen bona part d’Europa, sobretot al voltant del 20.000 BP, que és el moment d’extinció màxima dels glacials (aquest període es coneix amb la denominació de Periglacial). El paleolític superior és el moment en que millor coneixem l’organització dels grups CC/RR dels Pleistocè.
Les societats del paleolític superior:
- Inventen noves tècniques per explotar el medi ambient de manera més eficaç
- (^) A la vegada, les seves necessitats augmenten i es diversifiquen
- Es desenvolupen algunes novetats en el terreny simbòlic com l’aparició de l’art
Una nova tecnologia lítica: les tècniques de talla laminar o modus IV
La talla laminar requereix d’unes matèries primeres d’alta qualitat, fet que obliga en ocasions al transport d’aquest materials al llarg de centenars de quilòmetres. Durant el paleolític superior es desenvolupen els intercanvis d’objectes entre els diferents grups humans, establint-se xarxes socials entre les diferents comunitats.
La talla laminar s’encamina a l’obtenció de suports de tipus làmina. Aquestes làmines són molt estandarditzades i permeten, mitjançant el retoc, l’afaiçonament de gran quantitat d’útils diferents. Juntament amb els ja existents amb anterioritat com els denticulats, les puntes o les rascadores apareixen nous tipus d’útils: com els gratadors, perforadors (treball de la pell) o burins (treball de l’os). Cada cop hi ha més tipus de peces diferents que tenen un ús cada vegada més especialitzat i són més semblants o estandarditzats.
Les laminites anaven encastades en mànecs de fusta, són armes molt eficaces però que no requereixen de la utilització de grans quantitats de matèria primera. I a més són reemplaçades.
Durant el Solutrià(20000 BP) apareix el propulsor, el seu ús permet augmentar la potencia de tir, i abatre els animals a una certa distància. És més que dubtosa l’aparició de l’arc al Paleolític superior.
El paleolític superior és també el moment de desenvolupament d’un altre tipus de tecnologia, la del treball de l’os o indústria òssia. Apareixen noves eines, com els punxons, les espàtules, les agulles de cosir, les atzagaies (puntes de projectil), els arpons o els hams.
Per respondre a les noves necessitats, l’economia s’organitza:
- La dieta durant el paleolític superior esdevé més diversificada que durant el paleolític mitjà, en especial durant els moments de millora climàtica, moment en que hi ha un major desenvolupament de la vegetació.
- El paleolític superior representa el moment de desenvolupament de la cacera especialitzada basada en els grans ramats d’herbívors gregaris com el cavall, el ren, el cérvol, la cabra...
- Es generalitza la recol·lecció d’aliments, la pesca i el marisqueig
- Probable predomesticació del gos (Canis lupus familiaris) a partir del llop (canis lupus). Els cassos probablement més antics són els de al Cova Goyet (Bèlgica)fa uns 31.700 anys? I Eliseevich (Rússia) fa uns 14.000 anys.
L’hàbitat del paleolític superior ocupa les coves i els abrics, així com indrets a l’aire lliure en els quals es documenten concentracions de cabanes com en el jaciment de Pincevent a França, ara fa 12.3000 anys. Caça de ren (especejat al mateix jaciment), pesca, tipis i talla de sílex.
Existeixen campaments estacionals i d’altres de més estables. Els grups humans nòmades s’organitzen en cicles anuals d’explotació dels recursos del territori.
Les necessitats socials donen testimoni d’una cohesió més estreta:
- Llocs d’habitació fortament estructurals amb àrees especialitzades en treballs concrets
- Estratègies col·lectives de cacera
- Campaments d’agregació
- Comunicació simbòlica a través de l’ornament personal i de els manifestacions dites ‘’artístiques
Es calcula un total de 406 ossos procedents d’un total de 149 carcasses de mamuts amb 21 tones de pes. La cabana 1 de Mezin presenta 95 mandíbules apilades a mode sòcol i un accés format per dues defenses. Un crani decorat amb un dibuix complex, l’ocre vermell i unes estatuetes antropomorfes esquemàtiques fan suposar que seria la residència d’un cap o d’un xaman o un santuari.
Els campaments d’agregació podrien explicar en part els ‘’santuaris’’ d’art rupestre. Ena quest indrets es produiria un aplec, amb intercanvis d’objectes, de gent, de coneixements.. s’efectuarien ritus de passatge, s’alliberarien tensions, es refermarien els lligams intragrups i intergrupals..
Els enterraments encara són molt rars tot i que són indubtables. Sempre es tracta d’inhumacions.
Etapes del paleolític Superior:
- (^) L’Aurinyacià (40.000 – 28.000)
Quan parlem d’art fem referència al moble o bé el de representacions a la paret (rupestre).
- Tipologies d’art paleolític
El primer objecte considerat art (75000 anys) està associat a l’Hommo Sapiens: Blomuos Cave. Trobat a Sud-àfrica. La qüestió sorgeix a través de si està modelat per mà de la naturalesa o bé únicament de l’home.
L’art paleolític es divideix en:
1. L’art moble.
És aquell que es pot transportar tal i com diu el seu propi nom. El podem trobar fet sobre matèria orgànica o també inorgànica. Segurament aquesta tipologia és un petit element de l’art en general: es treballa amb una mínima part de tot l’art. També es considera art la pintura corporal en la fusta i també en l’escorça, tot i que aquests dos últims s’emparen però no es conserven o bé en cassos especials. Les matèries orgàniques més utilitzades foren la banya, l’ós, les dents, les petxines i també l’ ivori. Les matèries inorgàniques responen a diferents litologies que per definició no són les mateixes que s’utilitzaven en altres activitats.
Funcionalment, els tipus d’objectes d’art moble es classifiquen en ornaments, figueretes útils decorats (atzagaies, arpons, propulsors..) i útils d’ús desconegut. En ells destaca la tècnica del gravat (a base de ratlles o d’incisions), el relleu (bloc de pedra amb incisions) i l’escultura (estatuetes).
La temàtica són normalment representacions animalístiques, antropomorfes i els signes els quals no els podem identificar el seu significat. Dels signes se’n diuen idiomorfs que consisteixen en punts, línies, angles, corbes..
La datació de l’art anterior al Sapiens és molt difícil de saber. Tot i que la datació d’aquest art moble es pot fer directe o indirecte:
- (^) Pel context estratigràfic, és d’aquesta manera com es desenvolupa la seriació que normalment va del més senzill al més complexa.
- Per l’estil i les conseqüències que va comportar.
- (^) Datant la matèria orgànica a traves del C14 (a partir dels anys 60).
La geografia de l’art moble: és molt més amplia que la de l’art parietal.
- A Europa central i oriental es destaquen les venus gravetianes.
- (^) A la regió mediterrània occidental cal mencionar les 5000 plaquetes descobertes i decorades a la Cova del Parpalló (València), datades al solutrià.
✓ La regió francocantàbrica (Aquitània, Pirineu i Cantabria) és la zona preferent de l’art
magdalenià.
✓ De l’Avinyacià destaquen les figures animalístiques alemanyes sobre ivori: l’home lleó
de Stadel i el cavall i els mamuts de Vogherd.
✓ Del gravietà destaquen les denominades ‘’venus’’ que són representacions femenines
amb els atributs sexuals (esteatopigies). Són petites escultures. Existència de supervivència. Relació amb la fertilitat. Esquematisme dels trets simbòlics de la cara.
✓ Durant el soentrià: les representacions són poques llevat (....)
✓ Al magdalenià la gran majoria d’art és sobre objectes. Moment important degut a la
seva àmplia producció de l’art.
Interpretacions: Algunes investigacions s’han centrar en aspectes d’autoria (K. M. Apellaniz). M- Conkey explica aquests elemtns com integrants de l’expressió social dels CC.RR. serien marcadors grupals relacionables amb les tesis dels llocs d’agregació.
Hi ha autors (A. Marsack) que interpreten determinades representacions com a mapes (Abuntz, 13. BP)
2. L’art parietal o rupestre.
Aquell que es troba pintat, gravat o esculpit a les parets de les coves, abrics o roques a l’aire lliure. L’ iconografia és impossible de definir.
És tracte d’un art que és bastant regional i té unes principals regions i contrasta amb les zones d’art moble. L’art parietal, o dit molt sovint l’art de les coves (també algunes manifestacions a l’aire lliure). Es manifesta principalment ala zona basco cantàbrica amb algunes extensions cap els Pirineus, a la zona Meridional i els sistemes castics de màlaga i cadis, zona de contacte entre Galicia i Portugal on es troben moltes representacions fetes a l’aire lliure ja que les altres es troben en les coves. L’art peninsular és molt específic de la península ibèrica. Aquest art es produirà durant mil vint anys i s’anirà desenvolupant i evolucionant. És un art molt difícil de datar perquè no està en un context estratigràfic, només amb les matèries orgàniques que s’utilitzaven com per exemple el carbó. És un art molt protegit. Tot això fa difícil poder fer un context determinat i cronològic.
En funció de la tècnica que s’utilitza, l’art parietal es pot classificar en pintura, gravat i relleu (figures d’animals que s’han fet a partir d’anar rebaixant el relleu i també en trobem d’altres fets amb argiles i han sigut modelades).
- La pintura s’obté de colorants minerals com el carbó, els òxids de ferro (ocre = gran gamma cromàtica) i manganès (per la confecció de tonalitats negres), barrejats amb aglutinants com l’aigua, reïnes, greix, entre d’altres. Actualment no es pot afirmar que es fessin servir com a aglutinant substàncies com la sang, la clara d’ou..
La silueta es tracte de reproduir amb una espècie de pinzell un contorn d’animal, en el qual s’intenta representar l’animal dibuixant la part superior i inferior amb les seves extremitats.
El tamponat és agafat un manyoc d’herbes mullar-les i aplicar-ho directament a la paret. El podem distingir ja que algunes zones tenen més tinta que d’altres.
La tinta plana és un dibuix tot pintat que parteix d’una silueta però amb l’interior de l’animal pintat. Deixa algunes parts sense pintar el que podria ser l’ull, difuminats aplicant els pigments d’una forma més concentrada o menys.
Bicromia, normalment les pintures són d’un sol color però en alguns cassos n’hi ha de bicromies (dos colors): joc de colors i efectes.
El raspat és una particularitat de les anteriors tècniques. Es tracte de raspar a sobre del dibuix o gravat que s’acaba de fer per donar a l’animal més realista.
Són figures bastant realistes, que busquen perspectives i que dona la sensació de ser bastant properes.
El que crida molt l’atenció és la falta de representació del Ren ja que és un dels animals més caçats en aquella època i tenint en compte que també consumeixen molt peix i aus i podríem dir que està infravalorat i infrarepresentat en aquest tipus d’art. No estan seleccionades per un criteri econòmic sinó amb explicació d’àmbit cultural o ideològic
En definitiva, el bestiari està seleccionat, i per tant, el/la artista no disposa de plena llibertat per a representar. Els animals obeeixen a un repertori limitat. La temàtica faunística, doncs, no és d’àmbit eco sinó cultural.
Va establir uns principis d’associació de cada representació a un sexe. El seu gran mèrit va ser interpretar la cova com si fos una església ja que res és innocent i tot té un simbolisme: res era casual i tot està d’alguna manera justificat tot i que no puguem arribar a entendre-les.
Els signes són totes aquelles figures geomètriques o abstractes que no tenen cap concordança amb un subjecte real. Són el tema més representat, per tant, l’art parietal paleolític és un art de signes. Leroi- Gourhan els agrupa també en 3 grups. A nivell quantitatiu els signes encara són més representat sperò no se’ls i dona massa importància perquè són molt difícils de poder interpretar.
1. Les formes circulars, ovals, tectiformes, triangulars i claviformes (figures tancades) com a
figuracions femenines.
2. Formes allargassades i trets rectes aïllats o agrupats s’assimilen a figures fàl·liques.
3. Son punts.
Els antropomorfs. No són un tema massa abundant, podem establir tres subtemes: figures masculines, femenines i empremtes de mans.
Les figures masculines són escasses, algunes apareixen bestialitzades (compartint atributs d’animals fet que porta a pensar que són bruixots).
Hi ha molt poques escenes que siguem capaços de ‘’llegir’’, només alguna de caire sexual, d’altres relacionades amb lluites amb animals o algun individu fletxat.
Les figures femenines solen ser parcials, escasses i gairebé sempre acèfales. Un altre tema és la vulva. El tectiforme és una esquematització de la silueta de la dona.
Les mans és un tema poc representat i desigualment distribuït. Apareixen tant d’homes i dones com nens i, de vegades, falten dits i per atnt no és sencera la mà. Les feien de dues formes: la mà negativa consisteix en posar la mà sobre al paret i amb un aspersor (amb una canya o bé escopint) s’hi fica la pintura per sobre o l’altre tècnica és posar la mà dintre del pigment i impregnar-lo a la paret.
Mans en negatiu: la mà s’utilitza com a plantilla, es bufa pintura sobre la mà i a l’aixecar-la queda el negatiu de la empremta a la paret.
Mans en positiu: tamponat directe de la mà impregnada en colorant sobre la paret, són molt escasses.
- Cronologia d’aquest art Rupestre (encara està en debat)
La primera cronologia que es va establir fou realitzada per H. Breuil. Es basa en l’esudi de les superposicions i organitza l’art paleolític en dos cicles de més senzill a més complexe:
1. Aurinyaco-perigordià (40.000-17.000)
2. Solutreo-magdalenià (17.000-10.000)
La cronologia de A. Leroi Gourhan es basa en l’estudi comparatiu i estilístic entre l’art moble datat i les figures parietals i l’organitza en 4 etapes:
1. Estil I (prefiguratiu): imatges sexuals i animals de l’estic barroer
2. Estil II: cànon de representació dels animsls basat en la línia dorsal. És el període de les venus
esteatopígies.
3. Estil III: aparició del moviment mitjançant convencionalismes i augmenta el grau de detall
corporal dels animals.
4. Estil IV: màxim esplendor de l’art parietal amb el 80% de les representacions totals. Es busca el
detall en les figures.
Aquesta organització es pot resumir amb una evolució de l’art que va des de l’art més senzill al més complexe.
Una vegada arriba el C14 desmunta una altre vegada les cronologies establides anteriorment. Lascaux, Niaux, Altamira, efectivament són magdalenianes però Chauvert i Cosquer van ser datades després d’aquestes primeres i demostra que són d’un període anterior amb unes figures més ben fetes i la utilització de tècniques més recents. Això fa que es posi en dubte l’organització de Leroi.
Interpretacions de l’art del paleolític
Hi ha especulacions constants, esmentarem les més famoses i les que han tingut més ressò.
- La primera interpretació deia que no pot ser un art del paleolític, l’home de cromanyó era un salvatge com per poder realitzar aquest art degut a un mínim grau de coneixement ni civilització.
- El segon tipus es coneix com la teoria de l’art per l’art, on autos assimilaven aquest art com per ambientar l’espai de residencia de els seves comunitats. Va ser rebutjada perquè no es troba dintre dels espais habitables sinó que la majoria de els vegades ocupa espais gairebé inhabitables.
- Teoria del totemisme on les famílies tenien un animal representatiu aplicat a l’art significaqeu si es dibuixa un bisó es perquè es pressuposava que una família tenia un tòtem de bissó i per tant es representava. Els animals sempre són els mateixos i per tant seria massa restrictiva en aquest sentit
Cap d’elles dona una explicació dels símbols i expliquen l’art a partir de les figures representades.
- La màgia simpàtica és un tipus de màgia reconeguda en algunes societats actuals que és replicativa o imitativa en el sentit de que si representem a un animal amb unes llances propiciarem la caça d’aquest animal. Portaria a una sèrie de creences perquè aquest art només practicarien un cercle de persones reduïdes. També té ressò amb la fecunditat i la fertilitat. Tampoc explica res dels símbols. La fauna representada està seleccionada.
- L’estructuralisme: principi femení vs masculí
A Leroi-Gourhan i A. Lamming-Emperaire van formar una teoria amb base a l’estructuralisme. El primer que van fer va ser feina de camp per documentar-se i poder classificar les dades obtenies i això li permet establir uns percentatges d’animals representats. El valor d’aquestes teories és assimilar la idea de al cova com un santuari on hi ha una sèrie de símbols i representacions i on tota aquesta distribució no era casual
