¡Descarga La formación de la Iglesia Cristiana: El papel de Pablo de Tarso y los judíos helenísticos y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
BLOC 3: L’ESGLÉSIA.
Per que pels cristians el diumenge és un dia sagrat? Perque va ser el dia que Jesus va recussitar.
Cadena de fets: divendres mort, dissabte descans (sabat jueu) i diumenge resurecció.
Per què és important la resurecció?
- Pk justifica les obres de Jesús.
- Pk demostra que la mort es pot vencer.
Cal entendre la resurecció com l’inici d’una vida nova després de la mort i no com un retorn a la vida.
Quan Jesus va resucitar, es va apareixer als seus deixebles i els dona l’esperit sant (les llengues de foc) al cap de 50 dies (pentecostes). Abans, però, Jesus ascendeix al cel (40 dies despres de la mort). Es quan celebrem la pasqua (ho celebrem amb l’ou de pasqua pq simbolitza que, d’una cosa que sembla morta, hi neix una vida).
L’esglesia (eklesia = assemblea) s’inicia amb l’expansió de la paraula de deu per part dels apostols. Les llengues de foc tenen simbolisme: llengues=diferents cultures i foc= expasió. Ens trobem davant l’expansió per tota la mediterrania d’una sola idea, el cristianisme. El cristianisme es diferencia del judaisme en el fet que aquest ultim es molt nacionalista. El cristianisme es una idea universal.
El fundador de l’esglesia va ser Pau de Tras (un jueu de cultura helénica nascut a tras, a l’actual turquia pero que en aquells temps formava part de grecia). Provenia d’una familia adinerada. La seva formació es va donar a l’escola rabínica del rabi gamaliel, situada a jerusalem (on es formaven els rabins, Mestres de la torà). Pau hi va anar de jove per formar-se. Alla es va unir als fariseus, els jueus mes estrictes. En un principi, Pau estaba en contra de les idees de jesus (ja estava mort) i dels seus deixebles. Els jueus creien que els deixebles eren uns heretges. Els jueus perseguien i liquidaven a els cristians. Pau es va unir a aquestes persecucions. De fet, va participar en la mort de sant esteve, que va ser un personatge molt important. Sant esteve era grec, jueu helènic. Va convertirse al cristianisme. Va renunciar al seu nom jueu i es va quedar amb el grec, stefanos. Com a jueu helènic reconvertit al cristianisme, va renunciar a la circumsició (pels grecs, la circumcisió era símbol d’esclau, ja que els esclaus procedien del nord d’africa, .lloc on la gent es circumsidava com a mesura higiènica). Per tant, la circumsició s’associava a l’esclavitud. La societat grega, molt clasista, rebutjava als circumsidats. A aquests se’ls vetava l’entrada als gimnasos, llocs pel culte del cos i de la ment. Com que s’hi anava un, era fácil reconeixer als circumsidats. Els gimnasos eren llocs importants, ja que eren els llocs on s’establien les relacions socials. Per tant, si no podies entrar-hi, quedaves exclos de la societat. Un jueu helènic es trobava en un problema: si es circumsidava, podía entrar a la sinagoga,pero no al gimnas. Si no es circumsidava, podía entrar al gimnas pero no a la sinagoga (a aquests ultims se’ls anomenava prosèlids, els que es quedaven a la porta de la sinagoga). Aquest punt es important alhora d’entendre perque el cristianisme va triunfar entre els jueus helènics, ja que, com veurem mes endavant, el ritual d’iniciació que crearan els cristians será el del bateig i no el de la circumsició. A més, pels grecs el cristianisme tenia d’altres beneficis: el cristianisme no excloia als pagans, o sigui, els no circumsidats (podien ser-ho sense circumsidar-se). Cal recordar que el judaisme no admetia el pacte amb altres cultures. Els jueus helènics podien ser cristians sense haver de renunciar a la cultura grega (la cultura grega no tenia restriccions
alimentaries i no veía malament que jesus fos fill de deu, ja que per ells, acostumats a les aventures dels deus pagans, ja hi estaven acostumats).
COM A NOTA ACLARATORIA, CAL DIR QUE EN AQUESTA EPOCA ENCARA NO EXISTIA EN CRISTIANISME. QUAN CITO CRISTIANISME EM REFEREIXO AL SECTOR JUEU HELÈNIC QUE RENUNCIAVA A LA CIRCUMSICIÓ, QUE SERAN, MES ENDAVANT, ELS CRISTIANS. EL CRISTIANISME VA SER UNA REFORMULACIÓ DEL JUDAISME!
En aquest punt es formen dos bàndols: per una banda trobem els helènics, que renunciaven a la circumsició i que confraternitzaven amb la cultura grega. Per altre banda, trobem els judeitzants, els que si que es circumsidaven. Tots dos grups eren seguidors de la paraula de jesus. Aquest conflicto surgeix dintre el grup de seguidors. Tots dos bandols eren jueus, però també eren seguidors de jesus (com he dit abans, el cristianisme encara no existía, no estaba instituit). Pau va dedicar-se llavors a perseguir els cristians helenistes (ell era d’un bandol conservador). Pero Pau va tenir una aparició de jesus i va pasar a ser un helenista radical, canviant de bandol, el dels perseguits. Pau va haver de fugir per culpa de la persecució i va iniciar els famosos viatges de Pau, on va fundar les primeres comunitats ‘’cristianes’’, inicialment a grecia. El cristianime va triunfar perque els helenistes acceptaven molt be la paraula de jesus (podien seguir sent jueus sense haver de renunciar a la cultura grega). El cristianisme va triunfar sobretot entre la gent de clase baixa i les dones, ja que pregonava la igualtat de tots els homes.
Pau va estructurar les comunitats cristianes d’aquesta manera:
- En l’esglaó més baix trobem el diaca, el servidor, que es dedicava a recaptar almoina per a repartir-la als mes pobres.
- (^) Per sobre seu hi havia el preveré, l’ancià, que era l’encarregat de presidir la comunitat en si.
- Per sobre de tot hi havia el bisbe, el que vigila, que era l’encarregat de supervisar un conjunt de comunitats.
L’any 49 dc ens dona una dada: la majoria de cristians eren grecs (com he dit abans, la idea va triunfar sobretot en les comunitats helèniques). L’enfrontament amb els judeitzants era constant. Els motius de disputa eren aquests: circumsició i restriccions alimentaries. Els jueus tenien moltes restriccions alimentaries, no podien menjar carn si aquesta no havia estat desagnada i beneida. Els helenistes volien que el judaisme fos mes laxa (mes obert) i van dirigir-se a jerusalem per discutir-ho amb els apostols (restriccions i circumsició). En aquesta reunió s’hi trobaben Pau, els apostols i Jaume, germà de jesus i cristia judeitzant. Els jueus helenitzants en surten victoriosos gracies a la intervencio de l’apostol Pere, que va tenir una visió. En aquesta reunió es va instituir el nou ritus iniciatic: el baptisme.
Per tant, Pau va ser el fundador de l’esglesia, ja que va ser l’encarregat d’ordenar carrecs i de fundar comunitats. Als primers cristians, jueus helenics, se’ls van unir la resta de grecs. Per aixo, al principi, la majoria de cristians eren grecs. Pau tenia l’avantatge de ser grec, de tars, i per tant va poder conectar millor amb els grecs. Pau, com hem dit abans, va canviar de postura i va acabar unint-se als perseguits. Durant el concili de jerusalem del 49, va aconseguir, clom he dit, evitar la circumsició però també les restriccions alimentaries. Pau també va fer una aportació de diners, ja que les comunitats gregues eren riques.
Abans d’aquest edicte i abans de constante, governava dioclesia. Quant aquest va morir, l’imperi es va dividir en dos, per a facilitar la gestió de l’imperi. Ens trobem doncs davant d’una disputa de poder, ja que van sorgir multiples candidats. D’entre aquests en van quedar dos: magenci i constanci clor, pare de constante. Aquest ultim va morir i el seu fill va pasar a ser el candidat. Magenci es va quedar la meitat oriental, molt rica, i constantí es va quedar la part occidental, on hi havia roma. Però magenci va voler atacar l’imperi d’occident per apoderar-se de roma. Magenci tenia mes tropes degut a que l’imperi d’orient era mes procliu a sofrir atacs, ja que delimitava amb altres imperis. Però constante va idear una estrategia: constante sabia que en l’exercit de magenci hi havia molts cristians, els quals eren els encarregats de transportar l’abituallament, ja que ells no podien fer la guerra pero si ajudar. Eren una part fonamental de l’exercit. Constantí va prometre que si ell guanyava, declararía la llibertat de culte. En aquest punt, tots els cristians de l’exercit de magenci el van abandonar i l’exercit va arribar a roma tan tocat que va ser derrotat.
I l’any 380, arran de l’edicte de tessalonica, fet a tessalonica, una ciutat grega, va decretar el cristianisme com a única religio oficial de l’imperi. Per tant, els cristians passen de ser perseguits a ser perseguidors. Arran d’aquest edicte, tot carrec public havia de ser ocupat per ciutadans cristians. Molta gent es va convertir al cristianisme per política. Aquesta onada cristiana va ser molt forta sobretot a les ciutats. En canvi, al poble va resistir mes el paganisme (paganisme prove de pagos, camp). En aquest punt el cristianisme passa a ser una força religiosa (estat i religio eren el mateix). Durant aquesta época els cristians van perseguir als pagans, sobretot als sacerdots dels temples. En aquest punt sorgeix un problema: feia falta instituir una idea única sobre el cristianisme, ja que hi havia molta diversitat d’opinions i no podía ser (un imperi, una sola religió). La principal idea a discutir va ser el conflicte que existía sobre la idea (DOGMA = veritat indiscutible) que jesus era el fill de deu. Però surgeix una contradicció: si jesus era fill de deu, deu era home i era deu. I això no podía ser (deu no podía engendrar fills). Trobem dues postures:
- Per una banda, els arrians, defensors de la humanitat de jesus. Deien que jesus era com un fill adoptat de deu.
- Per l’altre banda, trobem els nestorians, defensors de la divinitat de jesus. Deien que jesus nomes tenia l’aparença d’home per tal de facilitar la comprensió del seu missatge (propedèutica).
Actualment, la postura que defensa l’esglesia es que jesues es pare, fill i esperit sant. Es tot!
Però, en aquells temps, per quina postura es va adoptar?
L’esglesia volia resoldre aquest dualisme i va convocar el Vè concili, convocat per l’emperador i que pretenia unificar el cristianisme en un sol credo. En aquest concili es va proposar la tercera via i definitiva: es diu que jesus era totalment home i totalment deu. Jesus es distancia de l’home en la mesura que aquest no cometia pecat ni era débil. Per tant, s’afirma que:
- DEU=HOME (aquesta igualtat es deriva perque, en almeny una persona,jesus, es demostra que l’home pot ser home i deu)
- Arran del punt 1, com que deu es home, i deu es infinit, l’home es infinit. Per tant, com que l’home es un concepte infinit, el respecte cap a l’home ha de ser el mateix que hi ha cap a deu.
(EL CONCEPTE DE RESPECTE CAP A L’HOME SURGEIX DEL CRISTIANISME)
Aquesta proposta la fa Cirili d’Alexandria, que va ser beatificat anys mes tard.
En aquest punt, trobem que l’home s’equipara a deu en la mesura que l’home es lliure de decidir sobre el seu futur (com que deu i l’home són iguals, no hi ha jerarquia). De fet, l’home pot decidir no creure (neix l’ateisme, concepte que nomes es dona en la cultura cristiana). En la resta de religions, deu esta per sobre de l’home (l’home esta sotmes a deu perque aquest s superior a l’home). El credo definitiu va sorgir arran de dos concilis (el de nicea contra els arrians (325) i el de constatinopla (380) contra els nestorians). El credo que sorgeix será el credo NICEOCONSTANTINOPLANO.
És també en aquest punt on sorgeix el terme heretgia (el qui trenca amb la fe oficial). També sorgeix el terme cisma(trencament amb l’autoritat del qui interpreta). Aquestes son dues maneres de trencar amb la comunitat.
CAIGUDA DE L’IMPERI ROMÀ I INICI DE L’EDAT MITJA
La caiguda de l’imperi roma d’occident es dona a finals del segle Vè (recordem que l’imperi estaba dividit en dos i que l’oriental no caura fins al segle XV). L’imperi cau per dues raons. Una greu crisi económica i l’entrada a les fronteres d’invasors de pobles del nord. Com a consequència, els grans nuclis habitats son abandonats, ja que eren llocs perillosos a causa dels saquejos, i la població es trasllada a poblacions mes petites, on creixen comunitats al voltant de la domus d’antics terratinents romans, els quals passaran a dominar territoris, anomenats feus. Hem passat de la societat antiga, on el poder es concentrava a les ciutats, a la societat medieval, on el poder es concentra en els pobles (feus, regits pel senyor feudal).
Els pobles del nord, al cap d’uns segles i amb la major part del territori imperial sota el seu domini, adoptaran la llengua i la religió de l’imperi (ells eren pagans), ja que la seva cultura era menys potent que la llatina. La seva cultura estava faltada, sobretot, d’estructura social. Al segle VIII sorgeix un altre invasor: l’islam. La seva invasió es va iniciar per dos fronts: el primer, pel nord d’africa i el segon, en direcció bizanci, on van haver de parar perque no van poder. I com que no van poder, van entrar a la península iberica (la porta d’europa) per l’estret i van arribar a Pau (frança) en 8 anys (711-719). Per que tan ràpid? L’islam va tenir molta acceptació entre la població de la peninsula perque els habitants patien les conseqüències dels seus senyors feudals i aplaudien l’arribada d’idees noves. Els consideraven alliberadors. Lan conquesta islàmica va aturar-se a Poitiers l’any 723, localitat en la qual es va desenvolupar la batalla que va aturar l’expansió de l’islam. Els guanyadors van ser els francs, els habitants d’aquella zona, l’actual frança. Com deia, la idea de l’islam va triunfar, sobretot als pobles. Això es va unir a la decadència que vivia el cristianisme. L’islam tenia dos preceptes que als pobles van agradar molt: la umma, la comunitat, en la qual tothom era igual (homes) i la bucca, la caritat cap als pobres. L’islam era considerada una religió social.
En el marc de l’expansió islamica, el cristianisme perillava. La comunitat cristiana va decidir unir-se per combatre l’islam, molt més unit que el cristianisme.
En aquest punt, es decideix recuperar l’imperi romà, ja que durant aquells temps, el cristianisme havia estat fort. Es crea l’anomenat SIRG (Sacre Imperi Romà Germànic). Sacre perquè era cristià, imperi perquè era el que volien, romà perquè era la seu del papa i germànic, perquè l’imperi també comptava amb els pobles del nord, que s’havien convertit al cristianisme. Sorgeix un problema? A qui es col.loca com a emperador? Es decideix col.locar al rei dels vencedors de la batalla que va frenar l’islam, els francs. El seu rei, carlemany, serà nomenat emperador l’any 800 (la nit de nadal). I, perquè la resta de reis es van sotmetre al poder del
També al segle XIII va sorgir la figura de Sant Domènech de Guzmà, fundador dels dominicans (monjos iniciadors de les escoles i les universitats).
Cisma d’occident: finals de l’edat mitjana (s. XV i XVI). Aquest cisma s’emmarca dins d’un canvi a tots els nivells. Per què es produeix?
Durant el segle catorze, tots els papes seran fransesos. No sera una casualitat, ja que el primer papa fraces va nomenar molts cardenals francesos, alguns dels quals serien els seus succesors. A causa d’això, la seu papal va ser traslladada de roma a avinyo, frança. Roma va caure en decadència perquè la gent ja no anava al vaticà. Llavors, per que el rei de frança volia la seu papal a frança? Per tenir-los controlats i aixi controlar a l’emperador (recordem que l’emperador era coronat pel papa). Però l’emperador va cansar-se d’aquesta situació i va convocar el cònclau (elecció del papa) a roma. Uns quants cardenals, els encarregats d’escollir el papa, van dirigir-se a roma (els partidaris de l’emperador, de procedencia anglesa, alemanya i italiana) i uns altres, van quedar-se a avinyó (francesos i espanyols, partidaris del rei de frança). A roma es va escollir un altre papa. Per tant, en aquell momeny hi havia dos papes. Quin era el papa principal? El poble deia que era el de roma i els juristes, el d’avinyo, ja que legalment era ell. La situació de dos papes va durar uns anys. Donada aquesta situació, finalment va decidir-se convocar un concili (a constança) per nomenar un tercer papa. Això no va solucionar el conflicte i va haver de celebrar-se una reunió entre el rei de frança i l’emperador, en la qual es va acordar que el papa unic seria el tercer, Martí Vè. Respecte això, cal dir que el papa d’avinyó, que va ser deposta com el de roma, era espanyol (el papa lluna, que havia estat bisbe de tortosa). Hi va haver papes espanyols perquè sino, seria clamoros el domini frances a avinyó. Tot aquest embolic va produir una greu crisi en la religió cristiana. En aquest punt van sorgir moviments pietistes, dedicats a la pregària i a la devoció fervent (molt conservadors). Els moviments pietistes són:
- Anglaterra: Oxford. John Wicliff va ser el primer a traduir el nou testament a l’anglès, ja poca gent sabia llegir llatí i així la gent entenia millor les ensenyances.
- Praga: Jan Hus. Va intentar aplicar els principis del nou testament a la societat. Va convencer el poble de les injusticies que patien. Als poderosos no els va agradar i van acusar-lo d’heretge (per interpretar la biblia al seu gust), fet que el va portar a la foguera.
- Florencia: Jirolamo de Savonarola. Un frare contrari a les idees renaixentists, ja que s’acostaven al paganisme grecoromà i que va instigar al poble de florencia en contre dels medicis, la familia mes poderosa de la ciutat, la qual va acabar expulsant. Aquests, però, amb l’ajuda dels exercits del papa, van aconseguir recuperar el poder i ajusticiar i cremar a jirolamo.
El moviment que va triomfar, però, va ser el lutheranisme, iniciat per l’alemany martí luther. Es va fer frare a conseqüència d’una promesa. Era professor del nou testament a la universitat de Witenberg.
En aquella època el papa va crear les butlles (documents dispensaris per obtenir privilegis eclesiàstics, com ara ser enterrat a la catedral o poder menjar carn). La població menys afavorida hi estava en contra, ja que només tenien aquests privilegis les classes benestants. Per altra banda, el papa també va crear les indulgències (penitències o impostos per evitar el purgatori i assegurar el cel).
Veient això, Luter va penjar a la porta de la catedral de Witenberg les 96 tesis per no fer cas als eclesiàstics. Luter va triomfar gracies a la impremta, ja que aquestes tesis van ser copiades i difuminades arreu. També va comptar amb l’ajuda de diversos princeps alemanys que estaven en contra de l’emperador, Carles V, futur rei d’Espanya. Molts d’aquests princeps volien escindir-se de l’imperi i l’emperador, per evitar-ho, va pactar amb ells, deixant-los professar la fe que vulguessin a canvi de la seva renuncia a escindir-se. Aquí neix el protestantisme i aquí es solidifica el cisma d’occident. Enric VIII, rei d’anglaterra, en va ser el gran beneficiari, ja que va convertir-se en el lider d’aquesta religió a anglaterra i va poder fer i desfer al seu gust.
El protestantisme difereix del cristianisme esencialment en una qüestió: només accepta 2 sacraments, el bateig i l’eucaristia, els únics que va fer jesus. El protestantisme, però, s’estructura en tres principis:
- Autoritat: Sola Scriptura (només l’escriptura). El protestantisme no té un lider suprem. La màxima autoritat és la paraula de Déu. Cadascú en fa una interpretació lliure.
- L’esglèsia: Eclesia Spiritualis (no hi ha jerarquia eclesiàstica). Entre els membres de la comunitat s’escull el més ben preparat perquè la dirigeixi.
- Sola Fidei Salva: Només la fe salva.
