Bolets i fongs, Apuntes de Ciencias de la Educación

¡Descarga Bolets i fongs y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!

Els Fongs i els

Bolets

1.8.1.1..................................................................................................................................................... 1.8.1.2..................................................................................................................................................... 1.8.1.3..................................................................................................................................................... 1.8.1.4.....................................................................................................................................................

1.15.1 Una espora, quan té unes condicions ambientals adequades de llum i humitat, arriba a germinar. Llavors

ELS FONGS I ELS BOLETS

1. Introducció

Quan parlem de bolets ens referim a la part visible d’un ésser que viu sota terra, sobre la fusta, entre l’herba o la fullaraca i que se’n diu fong. Els fongs no són animals ni vegetals (no tenen arrels, ni fulles, ni clorofil·la, són immòbils i es reprodueixen per espores). Incapaços de sintetitzar la matèria orgànica, l'han de prendre d'altres éssers, vius o morts entre els quals viuen. És per això que constitueixen un grup a part, l'anomenat regne dels fongs

No tots els fongs donen lloc a bolets, n’hi ha molts de microscòpics i la seva importància és extraordinària, com és el cas dels llevats, les floridures, els antibiòtics etc. Sense ells no seria possible la transformació de la farina en pa, l’ordi en cervesa, ni el most en vi, encara que molts d'ells són els responsables de què es malmetin els aliments. Tampoc seria possible curar moltes malalties, abans considerades com mortals, sinó hagués estat pel descobriment de la penicil·lina feta pel doctor Fleming.

Una altra funció molt important dels fongs és que, junt amb els bacteris i altres microorganismes, descomponen la matèria orgànica del sòl i ajuden a restituir les sals minerals que havien estat absorbides per les arrels de les plantes.

Fredolic (Tricholoma terreum)

2. El fong i el bolet

Constitució

El fong és constituït per un aparell vegetatiu format per milers de filaments microscòpics ( hifes ) que viuen i es desenvolupen amagats entre la matèria orgànica, generalment en descomposició, formant un conjunt semblant a una teranyina que se’n diu miceli. La forma de filament estret no és casual ja que representa la millor forma de poder penetrar en el substrat, cercar-hi aliments i absorbir-los (també n'hi ha que són unicel·lulars i s'han adaptat a viure dins de cèl·lules). Quan les condicions de temperatura i humitat són adients, aquest miceli creix molt de pressa, es concentra i forma l'òrgan reproductor o carpòfor que popularment es coneix com bolet i que surt a l'exterior. Les estructures reproductores presenten gran varietat de formes, a partir de les quals es classifiquen els fongs. En aquestes es formen les espores que permetran, amb la seva dispersió, la reproducció de l’espècie.

Parts del bolet

Els bolets més coneguts tenen com a característica principal la presència de peu i de barret, però hi ha altres parts, no tan visibles ni tan conegudes que queden exposades en l’esquema següent.

L’himeni: de làmines, de plecs, de porus, d'agulletes…

L'himeni representa la part fèrtil del bolet, es a dir el lloc on es fabriquen les espores. En el cas dels basidiomicets està constituït pels basidis amb forma de porra i proveïts de quatre espores situades al capdamunt. Pot trobar-se totalment protegit a l'interior del bolet de forma que s'ha d'esquinçar o bé podrir-se la coberta exterior per poder alliberar les espores, com en el cas dels pets de llop, els fetjons, etc. En altres casos l'himeni és llis i extern recobrint tot el cos fructífer i els basidis es formen a l'extrem de les hifes, com en el cas de les bosses, els peus de rata, els rossinyols, etc. De vegades apareix sota el barret, recobrint l'interior de tubs o làmines. En els ascomicets l'himeni està format per uns petits sacs que contenen vuit espores cadascun, anomenats ascs i que entapissen part de la superfície externa amb forma de cassoleta o de copa amb peu (apoteci) com en el cas de les cassoletes, orelles de gat, múrgules etc. En alguns casos l'himeni pot restar totalment tancat (clistoteci) com en les tòfones o bé amb forma d'ampolleta i comunicat amb l'exterior a través d'un petit forat o ostíol (peridi)

Himeni d’un basidiomicet Himeni d’un ascomicet

A: basidi, B: cèl·lula estèril A: asc, B: cèl·lula estèril, C: espora C: cèl·lula estèril, D: espora

Les espores

L’espora (del grec spora = llavor, espora) és la cèl·lula reproductora, asexuada i sense embrió, resultat final del desenvolupament dels carpòfors, que assegura la perpetuació de l’espècie ja que té la capacitat de germinar i de produir un nou miceli amb capacitat per diferenciar esporangis de noves espores.

Cada bolet produeix milions d’espores.

L’esporada és el dipòsit d’espores procedents de l’himeni, que es recull sobre una superfície llisa (cartolina), deixada unes hores en repòs.

Les espores observades al microscopi presenten formes diferents, però la forma i el color és constant per a una determinada espècie, d’aquí ve la seva importància per a la sistemàtica.

El peu

Normalment el peu és ben diferenciat i en una posició central sota el barret, encara que pot ser, a vegades, que sigui excèntric.

Pot presentar formes ben variables. Pot ser cilíndric, atenuat, bulbós, etc. i igual que el barret pot estar ornamentat amb fibres o pèls.

És d’interès en sistemàtica la forma en què s’insereixen al peu les estructures himenials de sota el barret.

Barret excèntric

Orellera (Pleuritis ostreatus)

Barret en posició central Cul-blanc (Amanita ovoidea)

Altres trets:

Els vels

Els vels són una mena de membranes protectores que durant el període de creixement del bolet, l'envolcallen tot ell o només en part. Normalment es diferencia entre:

• vel universal que envolta el primordi quan comença a diferenciar-se sobre les hifes del miceli i que desapareix molt aviat
• (^) un vel general que envolcalla tot el bolet durant la seva creixença i que a mida que aquest creix es va esquinçant, deixant alguns testimonis a sobre del barret i a la base del peu en forma de volva
• vel parcial, que protegeix l'himeni i que també s'estripa durant el creixement deixant en alguns casos, alguna resta sobre el peu com en el cas dels anells

De vegades en lloc de vel apareix una mena de teranyina filamentosa (resta del vel universal) que uneix el marge del capell amb el peu i que té una missió protectora, és la cortina. D'aquí el nom de cortinaris amb el qual es designa un grup de bolets on aquesta és present.

Desenvolupament d’una amanita A: vel general, B: volva, C:escames, D: vel parcial, E: anell

La carn: el color, l’olor i el sabor

La carn del bolet és constituïda per una massa diferenciada d'hifes, que confereixen al bolet una consistència, resistència, textura, sabor, color i olor determinades, diferent segons siguin els exemplars joves o vells, humits o eixuts, etc. i que permeten distingir entre aquells que són apreciats gastronòmicament i aquells que no tenen valor culinari o bé entre els comestibles i els que són tòxics o fins i tot mortals. De forma senzilla es podria distingir entre:

que el miceli té la capacitat d'absorbir-los i distribuir-los pels diferents horitzons. Estableixen micorrizes els fongs de rovellons, llenegues, surenys, tòfones, etc.

Formen part essencial dels líquens , associació íntima d'un fong i una alga. Les cèl·lules de l'alga fan la fotosíntesi i donen al fong la matèria orgànica necessària, mentre que protegides entre les hifes del fong troben la humitat adequada per viure.

(*) veure l’apartat 7. Fongs perjudicials

4. Ecologia

Els erols

Si el fong creix en medi pla (per exemple, en un prat) el miceli adopta la forma d’un disc i, si té temps d’envellir, mor pel centre i queda formant un anell. Aquests anells es manifesten en la natura per l’ordenació de les fructificacions en forma circular o erols de bolets.

**- A: Centre del cercle. El miceli mor i l’herba recolonitza la zona.

• B: Zona d’activitat del miceli.
• C: Zona perifèrica interna. Creixement estimulat de l’herba.
• D: Cercle de desenvolupament dels bolets.
• E: Zona perifèrica externa. Gran estimulació del desenvolupament de l’herba. -**

F: Miceli absent. L’herba creix normalment.

6. La funció dels fongs

Els fongs: els escombriaires i recicladors del bosc

Els boscos són com unitats vegetals molt favorables per al creixement dels fongs, ja que conserven millor la humitat que les zones obertes. S'hi produeix abundant matèria orgànica i n'hi ha moltes comunitats capaces d'establir micorrizes amb ells.

• La fermentació de la cervesa deguda a Saccharomyces cerevisae
• La fermentació del pa deguda a llevats, en principi extrets del procés de fabricació de la cervesa encara que actualment s’usen llevats preparats.
• Altres llevats són usats per a l’obtenció d’enzims, etc.

Els antibiòtics:

Des que Fleming va obtenir la penicil·lina a partir del Penicillium notatum , els científics han anat aïllant molts altres antibiòtics de diferents cultius de fongs. Actualment la producció d’antibiòtics ultrapassa les mil tones anuals.

En els formatges:

De tots és coneguda l’existència del formatge Roquefort, que deu el seu gust a un fong microscòpic, el Penicilium roqueforti. Aquest fong, en desenvolupar-se a l’interior del formatge, produeix els clàssics esporangis de color verd blavós, que formen el seu vetejat característic. Altres tipus de formatge com el Brie o el Camembert deuen la seva aroma al Penicilium camemberti , que produeix en la seva pell, el característic enfeltrat blanc.

Els bolets:

Molts dels fongs micorrízics dels nostres boscos, es reprodueixen a través del bolets, molts dels quals són apreciats des del punt de vista gastronòmic, aspecte aquest que cal tenir en compte ja que són font d'ingressos que poden millorar la situació socio-econòmica amb freqüència deprimida de zones rurals de muntanya.

7. Fongs perjudicials

Fongs sapròfits

De la mateixa manera que els fongs sapròfits són els principals i específics responsables de la degradació de la matèria orgànica, i això és positiu, són també els causants de la destrucció de molts altres elements d’interès, naturals o manufacturats que reporta valuoses pèrdues. Els fongs són capaços de biodegradar diversos substrats depenent del tipus d’enzims que produeixi com la cel·lulosa, la lignina i la quitina, molt resistents. D’aquesta manera Serpula lacrymans s’instal·la sobre la fusta utilitzada en la construcció, en la superfície de la qual forma unes crostes vermelloses conegudes com a “podridura roja”. Els muntants i les bigues afectats queden perillosament debilitats en la seva resistència amb el perill que això suposa.

Altres materials emmagatzemats com el paper, el cotó, la pell, el cuir, etc. poden ésser invaïts per fongs del tipus Aspergillus i Penicillium. Els productes alimentaris com el pa, les galetes, les melmelades, els formatges, etc. que no estiguin ben protegits es floreixen ràpidament a causa del desenvolupament de fongs com Mucor i Rhizopus. La fruita fresca també pot sofrir alteracions en el gust i en l’aspecte quan es invaïda per diferents tipus de fongs. La lluita contra la contaminació fúngica ha fet necessari la l’elaboració de fungicides cada cop més eficaços i el desenvolupament de tècniques d’envasat i d’emmagatzematge que tendeixin a aïllar el producte de l’ambient i reduir-li la humitat que necessitarien els fongs per créixer. L’assecat dels pernils, embotits, bolets;

la saladura del peix com en el cas del bacallà o la liofilització amb la llet en pols, el puré de patates, les sopes preparades, etc.

Fongs paràsits

Aquests fongs s’han especialitat en obtenir les substàncies necessàries per viure d’un hoste viu, provocant en la majoria dels casos la destrucció de les cèl·lules o canvis en el seu metabolisme, entre d’altres manifestacions patològiques.

Gairebé totes les plantes silvestres o conreades, són susceptibles de ser atacades per fongs. I parcialment o totalment destruïdes. En l’agricultura les malalties produïdes pels rovells, els carbons, els oïdis, els míldius, etc. poden destruir collites senceres, i en més d’una ocasió han estat responsables de grans convulsions amb forta repercussió econòmica i social. Per exemple la coneguda “fam irlandesa” causada per la pèrdua de la collita de la patata a causa de la podridura seca de la patata produïda pel fong Phytophhora infestans. Irlanda que es refiava dels conreus de patates com una de les principals fonts d’alimentació, va patir una fam tremenda que va ocasionar la mort de més d’un milió d’irlandesos entre una població de vuit milions.

La malaltia holandesa de l’om produïda per l’ascomicet Ceratocystis ulmi , que viu al torrent circulatori dels oms, produeix un nombre tan elevat de toxines que les fulles es tornen grogues i les branques es marceixen. El propagador del fong és un escarabat.

Els animals i l’home rarament se n’escapen de ser contaminats per fongs. Les micosis que afecten l’home, els animals silvestres i els domèstics acostumen a ser de caràcter lleu i solen afectar la pell, els cabells, els pèls o les plomes. Els agents patogens majoritaris són Aspergillus, Cladosporium, Fusarium, candida, Mucor, Coccidioides, Neurospora, etc. Així és coneguda la candidomicosi produïda per candida albicans que es desnvolupa en certes mucoses com la vagina de la dona, o la tinya del cuir cabellut deguda a Microsporum canis , freqüent en gats i gossos que contagien l’home per contacte. Potser una de les micosis més difoses i conegudes és el peu d’atleta deguda a Trichophyton mentagrophytes o T. rubrum que es manifesta en la pell dels peus on la temperatura i la humitat afavoreixen el seu desenvolupament. Les persones afectades, en caminar descalces perden escames de la pell que contenen hifes del fong que per contacte infecten els peus de persones sanes. És freqüent a les piscines, gimnasos, vestuaris esportius.

Algun tipus d’al·lèrgia es pot manifestar inhalant espores que actuen com agent desencadenant de trastorns de tipus asmàtic.

Altres fongs paràsits són capaços d’infectar peixos, mol·luscs o crustacis, tant lliures com a les piscifactories, amb greus conseqüències econòmiques per la pesca, les indústries conserveres i les que es dediquen a la cria en captivitat.

Tòfona negra (Tuber melanosporum) Casoleta

vermella (Sarcoscypha coccinea)

Múrgula (Morchella esculenta)

• Els Basidiomicets són considerats com els més evolucionats. Les hifes tenen cloendes, però estan connectades per uns porus que permeten posar en contacte el citoplasma d’unes cèl·lules amb les altres. La paret cel·lular està formada bàsicament de quitina.

La reproducció té lloc gairebé sempre per via sexual. Es diferencien de la resta de fongs en el fet que formen espores a l’interior d’unes cèl·lules especialitzades anomenades basidis que tenen forma de porra. A la part superior d'aquesta destaquen unes prominències on es disposen exteriorment les espores, que han emigrat de l’interior, normalment en nombre de quatre.

La majoria d’aquests fongs formen carpòfors de gran talla, molt dels quals són apreciats com a comestibles.

Són basidiomicets totes les amanites, els rovellons, les llenegues, els rossinyols, els bolets de soca, els xampinyons, etc.

Llanega blanca (Higroforus gliocyclus)

• Els deuteromicets es caracteritzen per presentar només reproducció asexual, mitjançant unes espores anomenades conidis. Es tracta d'un grup molt heterogeni que comprèn moltes espècies sapròfites entre les que hi ha les floridures verdes, com el Penicillium, que poden malmetre els cítrics o també paràsites de plantes principalment. Altres tenen gran interès com a sintetitzadors d'antibiòtics. Són deuteromicets les floridures verdes, les negres i les blanques.

Cassoleta taronja ( Aleuria aurantia) : bolet fàcil de reconèixer pel seu aspecte de cassoleta i pel, seu color ataronjat que el destaca del terra sobre el que viu. Sol tenir de 3 a 8 cm de diàmetre amb la vora ondulada i sinuosa que s'asseu directament al terra, gairebé sense peu. La carn és prima i trencadissa. És comestible cru i cuinat. Surt a la tardor a les clarianes de boscos, sobre sòl sorrenc, etc.

Cresta de gall, llengua de gat (Tremiscus helvelloides) : bolet amb forma d'orella o d'embut, cartilaginós i de color roig ataronjat. La carn és elàstica i consistent. Es consumeix cru en amanides. Es troba a la tardor als boscos de coníferes i en els prats humits.

Cuagra, vermelleta, llora, rogeta (Russula sanguinea) : el barret de color sang (mai porpra) fa entre 3 i 10 cm de diàmetre, és carnós, convex de jove i aplanat i una mica deprimit en el centre quan és madur, i amb el marge llis. Les làmines són blanquinoses, primes, atapeïdes i poc o molt decurrents. El peu és blanquinós, cilíndric i una mica atenuat cap a la base, ple al començament i buit després. La carn és blanca, ferma, friable, picant i amargant. No és comestible donat el seu sabor picant. Surt a la tardor als boscos de coníferes.

Estrelletes (Geastrum sp) : són bolets de 6 a 10 cm de diàmetre, formats per una capa externa que s'obre en forma d'estrella amb 5 o 7 braços, deixant al descobert la coberta interna que s'esquinça per alliberar les espores. No té valor culinari. Surt a la tardor a boscos diversos.

Farinera borda (Amanita phalloides) : el barret d'aquest bolet que sol fer entre 5 i 12 cm de diàmetre és de color verd olivaci i de vegades grogós o blanquinós. Les làmines són blanques. El peu és blanc i llargarut amb un anell i una volva, tots dos de color blanc. La carn és ferma sense olor ni gust destacats. És un bolet que cal conèixer molt bé ja que és tòxic mortal. És un bolet de tardor i es troba als boscos de planifolis i mixtes.

Fetjó (Rhizopogon sp) : és un bolet amb forma de ronyó, de colors que van des del bru al groguenc. L'interior on hi ha les espores, està compartimentat en cambres irregulars. No té valor gastronòmic. Creix mig enterrat en sòls arenosos de pinedes.

Fredolic (Tricholoma terreum) : el barret del bolet que sol fer entre 3 i 6 cm de diàmetre, és irregular, amb el centre prominent de color gris i proveït d'esquames negroses. Les làmines són d'un color blanquinós o grises i estan molt espaiades. El peu cilíndric i fibrós (generalment buit) es trenca amb facilitat. La carn minsa i blanca no té olor ni gust remarcable. És un bon comestible. Apareix a la tardor a les pinedes formant erols. Es pot confondre amb el fredolic metzinós (Tricholoma pardinum) , més gros i robust, amb el peu ferm i ple i que viu a les avetoses i les fagedes per damunt dels 1500 m d'altitud.

Gita de bruixa (Clathrus ruber) : aquest bolet es presenta de jove en forma d'ou de color blanc que pot arribar fins als 8 cm d'alçària. Quan madura s'esquinça la coberta exterior i apareix una retícula de color roig i de consistència gelatinosa que conté les espores, aglomerades en una massa enganxosa de color verd olivaci i pudent. Les mosques, atretes per aquesta olor s’empastifen en aquesta massa i s'enduen les espores. No és comestible degut a la forta pudor i a la seva consistència. Surt a la tardor als boscos de pins.

Llenega negra o mucosa negra (Higrophorus latitabundus) : bolet recobert per un mucílag transparent i llefiscós que fa que rellisqui entre els dits quan l'agafem. Amb el barret que fa entre 6 i 10 cm de diàmetre, convex i amb el marge molt enrotllat de color gris o bru amb la part central més fosca. Les làmines són blanques, gruixudes, espaiades i decurrents. El peu és panxut, llarg i afuat cap a la base. La carn és blanca i d'olor suau. És per a molts el bolet més excel·lent. Apareix a la tardor, a les pinedes, preferentment sobre terreny calcari.

Llenega blanca o mucosa blanca (Hygrophorus eburneus) : bolet tot ell de color molt blanc, recobert per un mucílag transparent i llefiscós que fa que rellisqui entre els dits quan l'agafem. Amb el barret amb forma de campana i amb un diàmetre d'entre 3 i 7 cm, que quan el bolet és vell tendeix a tacar-se de color ocre. Les làmines són blanques, gruixudes, espaiades i decurrents. El peu és allargassat, cilíndric i llis. La carn és blanca i de poca qualitat. Apareix a la tardor a prop de caducifolis.

Llengua de bou (Hydnum repandum) : bolet amb el barret irregular i abonyegat de 6 a 12 cm de diàmetre, carnós, dur i vellutat, d'un color groc clar que s'enfosqueix quan se'l prem. L'himeni presenta agulletes primes i decurrents pel peu, del mateix color que el barret. El peu és curt i irregular i del mateix color que el barret. La carn blanquinosa s'engruna fàcilment entre els dits. El gust és amarg. És comestible no massa apreciat i convé coure'l força estona. Apareix des de finals d'estiu fins ben entrat l'hivern als boscos caducifolis.

Molleric, pinetell bord (Suillus bovinus) : bolet bastant petit, d'entre 5 i 8 cm de diàmetre, té el barret de color bru ocraci i els tubs molt amples, decurrents i groguencs quan són joves. No té valor culinari. Surt a la tardor a les pinedes de muntanya.

Mataparents, matagent, bolet de Satanàs (Boletus satanas) : amb un barret que pot arribar als 30 cm de diàmetre, molsut, de color grisenc i amb el marge enrotllat en els exemplars joves. L'himeni presenta tubs llargs grocs en principi, però que de seguida es tornen de color roig sang. El peu és curt, obès i grogós recorregut per una fina retícula de color vermell. La carn és grogosa i blaveja lleugerament en contacte amb l'aire. La seva olor és fètid. És metzinós i provoca trastorns gastrointestinals. Surt a la tardor a les clarianes i marges de boscos caducifolis.

Orella de gat, barretet (Helvella crispa) : bolet de fins a 10 cm d'alçària, amb un barret rebregat de color canyella, que recorda una sella de muntar damunt un peu buit i irregular amb solcs i nervadures, de color blanquinós. La carn és prima i elàstica. És comestible però de poca qualitat Surt a la tardor i el podem trobar en els marges i clarianes de boscos, etc.

Pebràs (Lactarius piperatus) : té el barret de color blanc brut, vellutat, amb un diàmetre d'entre 6 i 20 cm, convex de jove i que amb el temps va adquirint forma d'embut. Les làmines són fines, atapeïdes i una mica decurrents. El peu és curt, gruixut, dur i blanquinós. La carn és blanca i dura, una mica picant. És comestible però de poca qualitat degut a la seva amargantor. Surt a la tardor en boscos de planifolis.

Pet de llop (Lycoperdon perlatum) : és un bolet amb forma de bossa més ampla per la part superior i més atenuat cap a la base. Fa entre 2 i 5 cm d'alçària. De jove és ben blanc i apareix recobert de petits agullons que va perdent amb el temps, a mida que també agafa coloració brunenca. Les espores maduren a l'interior del bolet i surten per un petit forat que apareix a la part superior del bolet. La carn és blanca i consistent. Només és comestible de jove. Surt a la tardor. Forma grups.

Peu de rata, Col-i-flor (Ramaria botrytis) : bolet constituït per un "tronc" molt ramificat del qual surten "branquetes" també molt ramificades que li donen l'aparença d'un corall. Pot assolir de 7 a 15 cm d'alçària i uns 20 cm d'amplada i és tot ell de color rosa salmó. La carn és blanca, compacta, però trencadissa i està considerat molt bon comestible. Cal tenir en compte que la identificació dels peus de rata és molt difícil. La majoria són comestibles però n'hi ha que provoquen trastorns intestinals. És una espècie de tardor que apareix als boscos caducifolis.

Pinetell (Lactarius deliciosus) : bolet de color vermell ataronjat, de vegades tacat de verd, amb rotllanes concèntriques més clares que alternen amb altres de més fosques a la part superior del barret. Aquest sol fer entre 7 i 8 cm de diàmetre, és convex i amb el marge enrotllat quan el bolet és jove, adquirint forma d'embut amb el temps. Les làmines són fines, atapeïdes i decurrents. Quan es trenquen les làmines surt un làtex de color ataronjat. La carn és ataronjada i d'olor agradable. És molt apreciat des del punt de vista gastronòmic. Surt a la tardor als boscos de coníferes (fa micorrizes amb els pins). Algunes vegades aquest bolet es troba parasitat per un fong del grup dels ascomicets que li produeix deformacions, prenent en aquest cas el nom de pinetella. Cal no confondre el pinetell amb altres bolets semblants, com el pinetell bord (o lleterola) i el rovelló de cabra, tòxic, que tenen tots dos el làtex amargant i de color blanc.

Pixacà (Amanita pantherina) : el barret de color torrat i proveït de nombroses berrugues blanques, pot fer entre 5 i 11 cm de diàmetre, és carnós, aplanat, i viscós en temps humit i presenta el marge estriat. Les làmines són blanques, lliures, desiguals i atapeïdes. El peu fa entre 6 i 15 cm, és blanc i carnós, ple de jove i buit de vell. Presenta un o dos anells i una volva arrodonida. La carn és blanca i sense olor. És tòxic , provocant greus problemes gastrointestinals. Es troba a la tardor als boscos de planifolis.