caca culo pedo pis, Apuntes de Antropología

¡Descarga caca culo pedo pis y más Apuntes en PDF de Antropología solo en Docsity!

ANTROPOLOGIA DEL

PARENTIU

Grau d’Antropologia Social i Cultural

Gioia Engel Mordoh 01/04/

Professors: Ferran Estrada i Joan Bestard

És un treball complert en quant a temari però hi ha errors en algunes

pàgines. Espero que us serveixi d’orientació/complementació del que

vosaltres tingueu.

ANTROPOLOGIA DEL PARENTIU

Professors: Ferran Estrada i Joan Bestard

Programa de l‟assignatura en Campus Virtual

TEMA 1. INTRODCCIÓ A L’ESTUDI DEL PARENTIU

I. Les formes de representació dels vincles de parentiu

Per tal de trobar una manera intel·ligible i entenedora per comunicar les diferents formes de parentiu no s‟utilitzen els termes habituals per nosaltres per designar els nostres parents sinó que s‟ha de definir les posicions genealògiques per tal d‟explicar les relacions que s‟estableixen entre els diferents parents.

Posicions genealògiques : sempre es parla d‟elles en relació d‟una persona ( ego ) respecte del

parent amb qui es vol relaciona en aquell moment concret. Es defineixen segons posicions relatives:

**1. Gènere,

2. Generació,
3. Grau o distància genealògica, i**
4. Tipus de parentiu, de relació : a. Consanguinitat, b. Afinitat per matrimoni, c. Adopció, d. Parentiu ritual (padrins), e. Parentiu per alimentació (alletament), f. Etc.

Els antropòlegs es varen adonar que anomenem de la mateixa manera a persones diferents; amb posicions genealògiques diferents. Per exemple: nosaltres anomenem “avi” tant al pare del nostre pare així com al pare de la nostra mare. En aquest cas tant el gènere com la generació com el grau genealògic és el mateix tot i que el que canvia és la persona que fa d‟enllaç entre ego (nosaltres) i els nostres avis: una dona (mare) o un home (pare). Aquesta distinció, en algunes societats, pot marcar la nomenclatura i, per tant, causar diferències entre aquests dos parents en tant que la relació amb aquests.

Existeixen uns símbols identificatius que són arbitraris en tant que se n‟utilitzen uns altres en altres disciplines. Tot i així, per nosaltres utilitzarem:

Per representar persones Per representar relacions

Dona Ego Matrimoni Separació

Home Difunt Filiació Parella de fet Persona Dona amb rol masculí Germandat Rel. Extramatrimonial

Descendència (general) Col·lateralitat (gen.)

Les relacions de parentiu no només serveixen per a explicar relacions familiars sinó que també són útils per entendre relacions polítiques, econòmiques, religioses, etc. Per exemple: COLLIER, G.A. (1997), “Socialistats de la Andalucía rural: Los revolucionarios ignorados de la Segunda República”, Barcelona, Anthropos.

25.09.

Què estudia l’antropologia del parentiu?

L‟antropologia del parentiu estudia els aspectes socials i culturals de les relacions de parentiu. Existeixen dues visions:

1. Particularista: Estudia sistemes de parentiu socials i culturals concrets com a. La procreació, la filiació, el matrimoni, etc. b. El paper del parentiu en altres àmbits de la societat i la cultura com l‟economia, la política, la religió, etc. 2. Universalista: Estudia qüestions generals, un anàlisi transcultural en base a la comparació a. Què tenen en comú els sistemes de parentiu en societats diferents? Què tenen de diferent? b. A qui respon la diversitat de sistemes de parentiu al voltant del món? c. Les relacions entre el parentiu i altres dimensions de la cultura i la societat.

Què són les relacions de parentiu?

1. Segons una perspectiva general : les relacions de parentiu són relacions privilegiades basades en la identitat personal. També es pot considerar com a una relació estreta entre

algunes persones ( relatedness ).

2. Segons una perspectiva més restringida : les relacions de parentiu són relacions originades al voltant de la procreació i la criança dels infants. Segons aquesta perspectiva, s‟entén el parentiu com els fenòmens socioculturals relatius a la reproducció del grup per procreació. Les idees, les normes i les relacions que s‟estableixen en el procés de: 1. Generar persones, 2. Adscriure-les a un grup social, 3. Tenir cura dels infants, i 4. Socialitzar els infants fins a la seva maduresa social.

Tots els sistemes defineixen unes relacions bàsiques basades en la interpretació cultural de la procreació:

1. Descendència,
2. Aliança o afinitat (fet de compartir fills entre dues persones),
3. Germandat: persones que comparteixen els dos progenitors, matís important

en segons quines societats  ( sibling , germains ).

Es tracta de relacions pràcticament universals, malgrat les seves diferències. Per això és emprat el mètode comparatiu.

Segons una creença general, les persones estan emparentades perquè comparteixen una mateixa

substància bàsica, fe que crea una identitat personal ( consubstancialitat ):

1. Parentiu basat en la natura : la procreació crea la relació; la substància o substàncies compartides es transmeten a través de la procreació (ADN, sang, ossos...).
2. Parentiu basat en la nutrició : l‟alimentació és el procés mitjançant el qual es crea la relació. La substància que es comparteix prové del fet d‟alimentar-se del mateix; per aquest motiu si una comunitat de veïns que comparteixen un mateix hort comú i tots mengen de les mateixes hortalisses, en segons quines societats, aquesta comunitat de veïns està emparentada segons una relació de parentiu. Un altre tipus de parentiu basat en l‟alimentació és l’alletament , el fet de compartir la llet d‟una mateixa dona. Sobre parentiu basat en la nutrició trobem, entre d‟altres, el llibret de SRATHERN, A. (1973) “Kinship, Descent and Locality. Some New Guinea Examples” a GROODY, J. (ed.) The Characters of Kinship. Cambridge: Cambridge University, Press, pg. 21-33.

29.

Les relacions de parentiu

Quan parlem de relacions de parentiu ens referim a vincles socioculturals més a que vincles genètics. Alguns exemples del caràcter social i no biològic del parentiu són, entre d‟altres:

1. Els sistemes monogenètics de procreació: en algunes societats, només un dels

progenitors transmet substància. En el nostre cas, considerem que som bigenètics.

a. En el cas del Lakhen, a Birmània, només l‟home transmet substància:

b. En el cas dels trobirandesos (Malinowski) és la mare qui transmet substància al fill/a. Aquest segon exemple no és tan radical com el primer en tant que aquí existeix un reconeixement de relació entre el progenitor masculí i el seu fill/a encara que qui se‟n fa realment càrrec sigui el germà de la mare d‟aquest fill/a. c. En altres societats, es considera que ambdós progenitors transmeten substància malgrat que la substància que transmeten no és la mateixa (pare transmet ossos i mare transmet carn, per exemple); per tant s‟estableixen vincles diferents.

2. La paternitat a les societats poligàmiques (poliàndria i poligínia): a. Poligínia : Un home amb varies esposes. b. Poliàndria : Una dona i varis marits.

En el primer cas (a) no hi ha dubte de qui és el progenitor masculí; en el segon, en canvi, només un dels homes és reconegut com a pare, ja sigui o no aquest el progenitor del fill/a. També pot passar que un dels marits sigui considerat com a pare principal i els altres com a pare secundari. De totes maneres, a cada marit se li acabarà assignant un fill, en algunes societats poliàndriques. Hi ha ocasions en les que se sap qui és el progenitor i altres en les que no, tot i que la rellevància és mínima. En altres casos pot ocórrer que s‟assignin fills per ordre d‟importància

4. A sistema d‟idees i símbols.

Definicions de parentiu (1)

“El parentiu, aquell conjunt de relacions de filiació, d‟aliança i de germandat que uneix als homes (dones) entre si, engloba en la seva pròpia concepció lo biològic i lo social. És més, les diverses formes en què els homes (dones), de les societats passades o presents, han dividit el camp del parentiu conviden a preguntar-se si aquestes es reflecteixen alguna cosa més que pures eleccions socials” (Zonabend, 1988:23).

“Parentiu com a sistema arbitrari de posicions relatives que serveix de marc per ordenar (...) (diccionari d‟antropologia)”.

Definicions de parentiu (2)

BESTARD, J. (1998:76-77), “Los hechos naturales de la procreación no son ncesariamente culturales (...)”

Definicions de parentiu (3)

GONZÁLEZ ECHEVARRÍA et al.., (2010:102), “Sobre la definición de los dominios transculturales. La Antropología del Parentesco como teoría sociocultural de la procreación”, Alteridades 20 (39).

El parentiu com a sistema

Fonts i mètodes per a l’estudi del parentiu

1. Fonts documentals : no depenen de la gent, tot i que tenen profunditat temporal. Poden ser: a. Qualitatives : documentació notarial, correspondència privada, comptabilitat familiar, fotografies, dietaris, premsa, pàgines web...

El vincle genealògic ( referent ) Part abstracta.

Els continguts o comportament ( significat ) Drets, deures, regles que organitzen la filiació, el matrimoni... idees i valors, actituds i pràcques.

Els sistemes de parentiu ( el significant ) Part simbòlica. Termes que es remeten al vincle i al comportament.

b. Quantitatives : censos de població, registre civil i parroquial, enquestes...

2. Fonts orals : depenen de la gent però no tenen profunditat temporal en tant que la memòria està construïda sobre el present. Poden ser: a. Història de vida, b. Carta de parentiu/Genealogia, c. Entrevista temàtica en profunditat (lliure, semi-dirigida, tancada). 3. Observació participant : a. Escenaris i esdeveniments relacionats amb les relacions de parentiu.

Com pot es pot observar, no existeix un únic mètode d‟estudi del parentiu sinó que un mecanisme útil és la combinació dels diferents tipus de font, de diferents tècniques de recopilació de dades, de la mateixa manera que no totes les tècniques són adients per estudiar qualsevol àmbit. És per aquest motiu que per fer un estudi ampli és necessari emprar tècniques específiques per tractar cada qüestió. Així, quan es combinen dues o més fonts la informació s‟amplia.

És necessari contemplar la perspectiva històrica per poder determinar si els canvis són estructurals o bé canvis puntuals. En moltes societats, les qüestions de parentiu són inamovibles i, per tant, els canvis, si se‟n donen, són molt lents. En altres tot i que l‟estructura parental es conserva, les relacions entre els seus membres poden canviar. També pot ocórrer que certs documents siguin creats amb una finalitat concreta i nosaltres, com a investigadors, haguem de llegir-los d‟una altra manera, s‟ha de forçar la lectura en ocasions per poder extreure la informació correcta. És un exemple el cas d‟una família troncal en què en el cens figura com si la família estigués dividida en dues malgrat que en la pràctica no és així. S‟ha de veure, aleshores, la finalitat de creació del model jurídic i contrastar-lo amb la realitat; els problemes que poden sorgir que podrien canviar els models. També passa amb les fonts orals en tant que s‟ha de contextualitzar la informació que transmet l‟informant en tant que context ambiental, social, econòmic, religiós, polític.... també influeix el sexe de la persona entrevistada en relació amb el sexe de l‟entrevistador. És a dir, ha d‟existir una certa empatia per part de l‟entrevistador cap a l‟entrevistat.

Les fonts documentals també tenen les seves limitacions geogràfiques, fet que les fonts orals no tenen.

6.10.

El mètode genealògic

El mètode genealògic va ser sistematitzat per W.H. Rivers (1864 – 1922) qui, a diferència de molts altres antropòlegs de la segona meitat del segle XIX, provenia de les ciències naturals i no de les ciències jurídiques i del dret. Rivers era principalment psicòleg clínic i va definir el mètode genealògic en termes de psicologia amb la finalitat d‟estudiar la percepció del color però s‟adona que és un mètode molt més útil per treballar-lo des d‟un punt de vista de les ciències socials. Rivers mai no deia de fer treballs i estudis psicològics i els desenvolupa participant en expedicions universitàries com la de la Universitat de Cambridge a les illes de l‟estret de Torres el 1898, junt amb Seligman, Hadolon, Meyers, McDougal i Wilkin) amb la finalitat de recollir les dades necessàries pel seu estudi de la percepció del color de primera mà en tant que el psicòleg afirma que la percepció del color és diferent en diferents societats; és a dir, hi ha societats que no contemplen el blau (no vol dir que no el vegin sinó que no li donen nom) i altres que distingeixen diferents tipus de blanc (quan nosaltres pràcticament n‟utilitzem un), per exemple. Per dur a terme l‟experiment, compara la percepció del color amb la genealogia de les societats que estudia ; com es perceben i s‟anomenen els colors. A partir d‟aquí descobreix la importància que tenen les genealogies per comparar societats. Així, desenvolupa el seu treball estudiant els Toda de la India

El mètode genealògic com a mètode científic

Context històric: l‟antropologia busca el seu camp d‟estudi i institucionalitzar-se com a ciència pura; la ciència de l‟ésser humà. Es vol diferent de l‟antropologia evolucionista en tant que no es vol un pensament evolucionista sinó experimental. En resum, busca institucionalitzar-se i professionalitzar-se, apropar-se a les ciències naturals i passar de l‟antropologia de gabinet al treball de camp. Val a dir que no tots els evolucionistes són antropòlegs de gabinet, com per exemple L.H. Morgan. Tot i així l‟antropologia busca distingir-se i per poder esdevenir-se com a ciència cal descobrir i emprar un mètode científic que permeti sistematitzar la informació.

Rivers creu que el mètode genealògic convertirà a l‟antropologia en una ciència: “Arribarà un dia en que farem servir símbols per les diferents relacions del parentiu (...) i moltes parts de la descripció de sistemes socials de les tribus salvatges s‟assemblaran a un treball de matemàtics on els resultats s‟expressaran a través de símbols i, fins i tot, en alguns casos (...)”.

Les característiques, segons Rivers, del mètode genealògic que el permeten considerar-se científic són:

1. Recollir estadístiques socials,
2. Tractar qüestions abstractes a partir de dades empíriques, descobrir normes a partir de les pràctiques,
3. Obtenir informació de manera ràpida, sistemàtica i rigorosa, i
4. Reconstruir la trama social on afegir la informació etnogràfica.

El mètode genealògic en el context de l’antropologia del parentiu

S‟obre un debat sobre l‟origen de la família i del parentiu, iniciat pels evolucionistes amb interès per les normes i per la terminologia i es crea una centralitat del parentiu en l‟antropologia dels inicis del segle XIX en tant que parentiu com a base de l‟organització social de les societats “primitives”. Així doncs, l‟antropologia estudia, també, les societats sense formes polítiques d‟Estat.

Crítica al mètode genealògic

És cert que es converteix en un dels primers mètodes de l‟antropologia abans del treball de camp i després d‟aquest mantindrà una certa importància però se‟l criticarà des de diferents punts de vista, el criticaran diferents autors:

1. B. Malinowski : defensa que l‟interès de l‟etnògraf ha d‟anar més enllà de les estructures i abraçar els comportaments i les idess, a més de que s‟estableix una certa polèmica entre l‟anàlisi formal i els contiguts.
2. Needham , Schneider i Kuper (a la dècada dels 1970): s‟ha iniciat una crisi de l‟antropologia del parentiu com a un dels eixos centrals de l‟antropologia i aquests tres autors, entre altres, coincideixen en que el parentiu només existeix en la cultura occidental, que el mètode genealògic es basa en la concepció biològica del parentiu i que no permet estudiar la pràctica ni les idees. Pensen que el parentiu no és un aspecte universal i que només existeix a occident; que el que nosaltres entenem per “altres formes de parentiu” s‟haurien d‟anomenar d‟una altra manera.

Així doncs, l‟antropologia del parentiu entra en crisi. Passa de tenir una importància central a gairebé desaparèixer, fins a retornar amb una visió més cultural que abraça una perspectiva de relacions en termes de vincles sentimentals.

La continuïtat del mètode genealògic s‟expressa en l‟actual carta de parentiu , en tant que contempla el parentiu viscut, les experiències del parentiu.

Explicació de la Carta de Parentiu, en relació al treball final de l’assigantura

La carta d parentiu requereix un treball reflexiu, que prengui decisions meditades. S‟ha de detectar si els mètodes emprats són o no adequats i és recomanable la utilització d‟un diari de camp amb la finalitat d‟analitzar posteriorment el nostre treball, en el que haguem pogut anotar l‟ambient en el que s‟han desenvolupat les entrevistes, com se sentia l‟informant en segons quins moments, etc.

És recomanable establir un calendari de desenvolupament del treball per poder tenir temps de retocar i perfeccionar detalls finals.

La carta de parentiu és entesa com una “selecció de parents” i el seu objectiu és dibuixar una “genealogia” en la que figurin aquelles persones que l‟informant consideri parents, amb qui manté vincles especials.

Es tracta de retratar vincles , pràctiques (quin tipus de relació manté ego amb els diferents parents: en quin moments es troben, amb quins motius, quins intercanvis es donen, quins rituals se segueixen....) i idees i valors (què pensa l‟informant sobre com hauria de ser la relació amb els seus parents), tenint en compta que no sempre es dóna una reciprocitat entre aquests tres aspectes.

Dins d‟aquests tres objectius hi ha un element interessant: les categories de parents ; terme no utilitzable a les entrevistes en tant que terme referent al treball de l‟antropòleg, defineix els grups de parents que es classifiquen segons la confiança que es té amb ells, altres als que només veuríem en ocasions concretes, altres que considerem o cataloguem segons el seu lloc de residència, etc.

L‟objectiu final de la carta de parentiu és relacionar els vincles, les pràctiques i els valors i idees amb les categories de parentiu de manera que entendrem per què i com s‟ha arribat a tals tipus de relacions. És a dir, com concep l‟informant el parentiu.

No s‟ha de confondre amistat amb parentiu, és a dir, per exemple, l‟informant té un amic/amiga que és clau però l‟informant el concep com a tal i no com a parent. També pot donar-se que sí el concebi com a parent. Aleshores s‟ha d‟esperar a que sigui l‟informant qui ho digui. Nosaltres no podem forçar la informació.

De cares a l‟exercici, el treball constarà de dues entrevistes, tot i que és possible que es necessiti una tercera:

1. Primera entrevista de caràcter introductori : ha de ser una entrevista oberta i d‟aproximació als parents de l‟informant. “Explica‟m qui són els teus parents”. L‟informant ha de notar que ens interessem pel que ens explica. Ha de ser una entrevista fluïda que ens permeti obtenir una visió general. A partir d‟aquesta, haurem de ser capaços de dibuixar una arbre genealògic.

TEMA 2. TEORIES ANTROPOLÒGIQUES I L’ESTUDI DEL PARENTIU

Antropologia del parentiu: etapes de desenvolupament

1. Inici (segona meitat del s. XIX): és l‟etapa de consolidació de l‟antropologia i, sobretot de l‟antropologia del parentiu en tant que interès per l‟origen de la família i per les terminacions del parentiu.
2. Clàssica (1900 – 1970): estudis basats, majoritàriament, en l‟interès cap als tipus de filiació i per l‟aliança, seguin el model de l‟escola estructural-funcionalista britànic.
3. Crisi de l’antropologia i de l’antropologia del parentiu (1970 – 1990): Es comencen a donar discursos de crítica cap a l‟antropologia i majoritàriament cap a l‟antropologia del parentiu, qüestionant conceptes com el propi parentiu en tant que debat obert sobre si el terme de “parentiu” i la nostra concepció d‟aquest existeix arreu del món o només a occident.
4. Renaixement dels estudis antropològics del parentiu (1990 - ... ): es du a terme un anàlisi cultural del parentiu i s‟intenta establir la teoria de la pràctica.

Durant les dues primeres etapes l‟antropologia del parentiu representava el nucli dur de l‟antropologia en general.

Escola evolucionista: trets generals

1. Interès per l‟evolució de les societats humanes i per l‟ origen dels fenòmens socials.
2. La concepció unilineal de l’evolucionisme : la història de la humanitat és progressiva i totes les societats passen per les mateixes etapes evolutives. Només existeix una única forma d‟evolucionar i, per tant, les diferències entre les societats es donen perquè hi ha societats que es troben en diferents estadis evolutius coexistint al mateix temps. Es considera que la societat occidental europea i nord-americana és la més elevada en l‟escala dels estadis evolutius. La concepció unilineal de l‟evolucionisme defensa la igualtat de tota la humanitat en tant que tots naixem amb la mateixa unitat psíquica i biològica i, per tant, tots tenim les mateixes eines per desenvolupar-nos en el medi.
3. Les tipologies evolutives són basades en trets concrets i per comparació amb la societat anglosaxona. Cada autor intenta establir el seu propi model evolutiu.
4. El concepte de supervivència : s‟ha de donar un correlat social entre les diferents institucions que constitueixen una societat. Dins de la lògica d‟una societat hi ha elements que resulten incoherents. Això és perquè s‟ha donat una “supervivència”; és a dir el relat d‟un estadi evolutiu anterior al que ens trobem que ha romàs fins aleshores en tant que no tots els relats evolucionen alhora sinó que cadascú té el seu ritme. Diuen que aquestes supervivències romanen en les classes menys cultes en formes “populars” d‟entendre els successos o bé s‟empra el terme de “supervivència” quan no se sap com explicar un fet.
5. El context científic i polític; evolucionisme general i expansió colonial: L‟evolucionisme social no deriva de l‟evolucionisme darwinià; és més, Darwin inclòs critica algunes de les teories evolutives socials com per exemple la de Morgan. És un moment de consolidació de l‟expansió colonial i es busquen teories que justifiquin aquesta expansió; una justificació diferent de la necessitat d‟evangelització, doncs aquesta ha perdut part de la seva credibilitat. Aleshores, la consolidació de l‟expansió es fa en termes d‟evolució, en defensa del progrés i en base al paternalisme que adopta Europa i el món occidental en tant que consideren l‟infantilisme primitiu. Aquest paternalisme, per altra banda,

“justifica” l‟extracció de recursos en tant que aquesta permetrà el progrés d‟aquestes societats primitives infantils.

6. Els autors evolucionistes més destacats amb les obres clàssiques que estableixen l‟antropologia del parentiu com a disciplina (1861) són: a. BACHOFEN, J.J. (1992) [1861], “El Matriarcado: una investigación sobre la ginecocracia en el mundo antiguo según su naturaleza religiosa y jurídica”. Madrid, Akal. b. MAINE, H.S. (1993) [1861], “El Derecho antiguo: consideradoen sus relaciones con la historia de la sociedad primitiva y con las instituciones modernas” c. FUSTEL de COULANGES (1998) [ - ], “La ciudad antigua: estudio sobre el culto, el derecho y las instituciones de Grecia y Roma”. d. Mc. LENNAN e. MORGAN, L.H. f. TYLOR Es tracta la perspectiva del dret comparat i la història del dret a partir d‟una anàlisi jurídica i d‟un ampli interès per les mormes. S‟interessen en el dret general però, sobretot, en el dret aplicat a la família. És una perspectiva, a més, normativista, basada en com han de ser les coses i no en com són realment. Els principals debats són l‟origen i el significat dels termes de parentiu i l‟origen i l‟evolució de la família primitiva en tant que discussió sobre si l‟origen del parentiu era patriarcal i doncs el dret era patern o si per contra era matriarcal i el dret era matern en primera instància.

Escola evolucionista: estudi del parentiu

1. No hi ha una teoria evolucionista específica que permeti estudiar el parentiu sinó que serveix com a eina per exemplificar l‟evolució.
2. S‟interessen per qüestions com: a. L‟origen i l‟evolució de les formes de matrimoni, b. L‟origen i l‟evolució de filiació i de l‟organització matriarcal o patriarcal, c. El context de la relació entre l‟acte sexual i la procreació, i d. Les formes de denominar els parents (Morgan). Les dues primeres qüestions són les principals i a partir de les quals sorgeixen les demés. Es busca els orígens, sobretot, i com i quin procés han seguit per arribar a les formes actuals de parentiu.

Debat sobre l’origen i l’evolució: la família primitiva patriarcal

Maine i F. De Coulanges defenses que originàriament hi havia grups de persones sota l‟autoritat d‟un mascle adult dominant.

L‟evolució seria la següent:

1. Matrimoni poigínic (model pre-humà)  Matrimoni monògam,
2. Família patriarcal poligínica  Família patriarcal monogàmica  Família conjugal,
3. Família i grups de parents  Família aïllada.

la societat, són elles les que creen parentiu, tenen el control sobre la vida dels fills/es, sobre l‟economia, la política: SOCIETATS MATRIARCALS. 3- Es va produint un procés d‟estabilització de la parella, diluint-se així la promiscuïtat. Tanmateix les relacions de parentiu van creixent. 4- Es produeix un capgirament, els homes comenten a controlar la sexualitat femenina per a saber que els fills són realment seus. Paulatinament es passarà a una societat patriarcal on el model de la família seria el conjugal.

BACHOFEN

Considera que la primera forma d‟organització social va ser el matriarcat, com a resultat d‟aquesta promiscuïtat. Els primers vincles són els de les dones i aquestes tenien el poder.

Ens diu que els mites ens exposen la idea de que en èpoques passades els homes eren qui havien estat dominants però que la teoria del matriarcat desmenteix.

MCLENNAN (1827-1881)

Obligació de la pràctica de casar-se fora o dins del grup:

• Endogàmia: matrimoni dins del grup (grup de parentiu, territorial, religiós, ideològic…)
• Exogàmia: matrimoni fora del grup

Els evolucionistes pensaven que els primers grups d‟humans, que eren caçadors i recol·lectors, es trobaven al límit de la supervivència i havien de lluitar per a sobreviure. (Aquesta idea es va mantenir fins a mitjans del S.XX). Per a poder sobreviure aquestes societats volien caçadors i guerres i no pas dones. S‟havia de controlar el nombre de naixements, el nombre de reproductores (dones), hi havia un exhaustiu control de la població.

Eren poblacions on hi havia un alt grau de desequilibri entre el nombre de dones i homes, això fa que no hi hagin suficients dones pels homes de la població. Ho resolen anant a buscar dones a fora, però com que estan en conflicte les rapten. Aquest fet produeix l‟EXOGAMIA.

Com que igualment no hi han suficients dones per tants homes, aquestes dones raptades tenen diversos marits POLIÀNDRIA. Aquesta forma d‟organització social fa que no es pugui reconèixer el pare dels fills, sinó només la mare, el dret de filiació és de la banda materna MATRILINIAL

Poc a poc es va produint un control de la poliàndria, reduint-se només al grup de germans POLIANDRIA FRATERNAL, una esposa és compartida per un grup de germans. Amb aquesta nova organització la dona perd poder, ja que la residencia d‟aquesta ja no serà MATRILOCAL (viure amb la seva mare i germanes) sinó que passa a viure a la casa dels marits, residencia PATRILOCAL.

LEVIRAT, és una pràctica que trobem a l‟antic Israel i altres territoris. Quan un home mort el seu germà te l‟obligació o el dret de casar-se amb la vídua. És una poliàndria fraternal diferida, és a dir que la poliàndria no és dona simultàniament, el germà es casa quan l‟altre és mort. Aquí podem afirmar de aquest tipus de matrimoni ja és monògam.

MORGAN (1818-1888)

Considerat el pare de l‟antropologia del parentiu. Va realitzar el primer treball exclusiu de antropologia de parentiu.

• Tot i ser evolucionista, a diferència d‟altres evolucionistes no va ser un antropòleg de butaca, ja que va fer treball de camp entrant amb contacte amb els Iroquesos, a través de la seva professió d‟advocat. Tot i això no va arribar a viure amb els indis, sinó que treballava a través de l‟enquesta etnogràfica.
• Al 1851 fa una publicació „The league of the Ho-dé-no-sau-nee, or Iroquois‟, però no gaire més tard abandona l‟estudi dels iroquesos.
• Als anys 60 publica un articles sobre les formes de parentiu dels iroquesos, fent una comparació del parentiu dels iroquesos / ojibwa / tamil (sud Índia). A partir d‟aquí se‟n adona que hi han diverses formes d‟organització del parentiu, però la diversitat de les formes de parentiu es redueix a uns pocs models.

Les contribucions/aportacions de Morgan són diverses i han tingut molt de pes en el desenvolupament de l‟antropologia del parentiu:

1.- Va arribar a reunir 139 cultures diferents. Envia uns qüestionaris a corresponsals EEUU, índia, Àsia, Oceania i Àfrica sobre les formes de parentiu. A partir de la comparació, n‟extreu 6 models.

Es comenta a plantejar com cultures que estan allunyades han pogut desenvolupar organitzacions de parentiu iguals.

2.- Els termes de parentiu tenen una lògica que respon a l‟organització social. Els termes de parentiu evolucionen d‟una forma més lenta que l‟organització social. Moltes vegades les relacions de parentiu ens mostren situacions anteriors, és a dir que són vestigis d‟altres formes d‟organització.

.

3.- Morgan-Engels: la propietat privada i descendència patrilineal: L‟evolució de les societats amb l‟aparició de formes productives que permeten l‟acumulació, fa que els pares vulguin transmetre la propietat privada als seus fills/es. Això porta a un reconeixement del pare, i el control de les dones PATRIARCAT.

Contràriament, quan la propietat és col·lectiva és tota la població qui hereta.